Diego Guirao és un artista mataroní massa desconegut entre
els seus convilatans. Encara que va
començar amb la gent de Pablo Mañé (amb Alís, Duran, Salvadó, Suari, Guererro, Benítez,Casas
Peña etc) ràpidament va emigrar cap altres contrades i ara de fa temps resideix
a Barcelona amb un magnífic taller al bell mig de Gràcia.
Recuperat per els mataronins en ser escollit a Tempus Fugit,
ara està en plenitud absoluta presentant els seus treballs a la galeria H2O,
allà on el gracià carrer de Verdi quasi perd el nom per fondre’s amb Travessera
de dalt. Allà en els magnífics espais
dels que disposa la galeria, amb pati per respirar i aprofundir interiorment i
on les escultures escauen a la perfecció i amb uns espais integrats en els que el
protagonisme dels mateixos serveix per enlairar l’obra de l’artista, és on Diego
Guirao esclata del tot amb les seves pintures i escultures, en una exposició
simplement magnífica i que porta per nom “Estranys habitatges”.
Guirao segueix explicitant de manera cada més intensa els
dos eixos paramètrics en els que
diposita la seva creació. Dos eixos en el sentiment estricta dels humans com ho son la vida i la mort, entre els
que estableix diàleg sense guanyador, i amb els que com si d’uns funció terapeuta
es tractés, va establint el seu art que
és a dir, la seva vida.
Les seves larves i crisàlides generen un to de diàleg
interior al que acompanyen els seus cucs, tot com a cursors d’un camí, que
acaba en la mort, ara ja més explícita amb les seves escales i com no les seves
creus d’obituari.
Tot això establert en un diàleg perfectament equilibrat
entre fons i forma i un desenvolupament tècnic d’alt nivell. Obsés de la
pintura , la transforma amb els seus accentuats i contrastats cromatismes, als que
dona força i/o sensibilitat amb una actitud textural que va des de la suavitat
sensible de les seves veladures fins els potents gratatges d’altres treballs,
tot en una perfecta simfonia matèrica plenament conscienciada en el desig
comunicatiu final.
En el que pertoca al món escultòric, la més grata de les
sorpreses de l’exposició, Guirao ha abandonat ja la lluita d’espais plans per endinsar-se
en una especificació volumètrica de les seves pintures. Bon treballador de
materials, ha trobat en el conreu del ferro l’element més adient per aconseguir
uns resultats que van des del sensible de les seves larves fins a la
contundència dels seu treballs amb la mort com a fons i perspectiva, aconseguint fins i tot l’assemblatge d’ambdós conceptes en
una obra pont que ens permet en la mateixa observar i entendre tot l’univers
vital de l’artista.
Tot en una magnífica exposició que podria tenir un altre
títol que també li aniria com anell al dit: “ L’essencial és invisible als ulls”.
Una màxima filosòfica que arrodoneix de manera ben escaient aquets magnífica
exposició en al que òbviament no ens em de quedar amb la bellesa de l’aparent i
sí aprofundir en el missatge vital, en
el fons ple d’esperança que ens ofereix l’autor.
Una gran exposició que us recomano amb tot plaer i que m’agradaria
molt poguéssim veure ben aviat a Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada