dissabte, de març 03, 2018

XERRAMEQUES.





Quan jo era un infant , el cinema el diumenge a la tarda era cita obligada. Al Centru o si era apta a La Sala, ocupàvem tot els temps amb aquells programes dobles. Si hi havia una de l’Oest i a més en color, era festa grossa. Ens quedàvem bocabadats amb els indis i cow-boys i , com no, amb el setè de cavalleria  i totes les històries que es vestien amb ells.


Si la pel·lícula tenia algun detall costumista no era d’estranyar aparegués un xerrameca capaç de vendre l’elixir que servia per a tot i un seguit d’elements enganyosos que s’amagaven sota una cataracta de paraules que servien per entabanar al personal bocabadat davant tanta paraula buida. Normalment  el xerraire acaba foragitat quan no emplomat o cobert de greix  per el seu desig d’enganyar.

Al segle passat, els xerraires de fira en van prendre relleu, amb els seus ganivets que ho tallaven tot i amb no sé quants artefactes indispensables per a progressar. Actualment tenen lloc de trobada a la teletienda.




Intel·lectualment parlant però , aquest xerraires  de pensament opac i fals, semblen voler ocupar ara un espai en la zona de la creació artística i mitjançant paraules i frases incomprensibles en un dialecte més de secta religiosa que no pas d’explicació seriosa en la realitat, es llencen a ser gurus de la modernitat creativa en l’artístic en un doble i perillós joc que cal desemmascarar. Per un cantó el de marcar la pintura com element finiquitat , propi d’altres èpoques, i que en aquests moments ha de morir ja  que el seu ús és per se altament perillós per el desenvolupament correcte del pensament creatiu que es mogui en la necessària paramètrica del segle actual. I per l’altre establir uns teòrics nivells de coneixement  remarcant la seva superioritat per damunt de l’espectador , al que consideren analfabet i per tant procliu a ser dominat i manipulat.

Gurús del la contemporaneitat, especialitzats en màsters teòrics que en realitat delimiten el pensament creatiu i fan abjurar de la reflexió crítica personal, xuclen cervells i a canvi ofereixen el poder de la beca llaminera i de la participació en el global del pensament únic i inintel·ligible, i així entrar en la roda de l’elit dels reis del no res, sense entendre que en realitat aquests reis van despullats del tot i son en certa manera la riota de qualsevol que tingui tan sols una sola neurona pensant i efectiva.

Venen al cas totes aquestes reflexions que a bon segur sonen també a xerrameca, davant l’exposició que Marta Juvanteny presenta actualment a La Destil·leria.

La lectura de la seva presentació es un seguit d’impagables perles. Així es parla d’una  investigació dels límits entre l’art, la ciència i la tecnologia a través d’una òptica desafiant d’estructures i ordres mètrics. Tot dient que l’autora s’allunya de l’art com a mètode d’autocomplaença i el transforma en un llenguatge codificat a la recerca d’un temps abduït i confús davant les pantalles digitals. Preguntes a la recerca de més preguntes sense resposta. Un loop infinit cap a un espai neutral terra de ningú: «Amb la inclusió dels nous mitjans tecnològics, les experiències temporals i espacials es perceben de maneres diferents. Pluritemporalitats que muten i conviuen simultàniament al nostre dia a dia, condicionades pel consum narcòtic d’imatges manipulades per les possibilitats tecnològiques de les noves interfícies digitals.». En resum, paraules epatants però certament buides d’un contingut real i d’una possible reflexió per part de l’espectador.





I no dic res de quan llegeixo:” L’autora posa en pràctica la contenció, la precisió, la confusió i la indigència voluntària. Les distraccions mundanes i identitàries del gest passen a un segon pla a favor de l’exploració de qualsevol expressió o representació humana”. Això tot citant noms sols a l’abast dels habituals seguidors d’aquesta mena de secta conceptual, I ja no vull ni comentar el paràgraf final:Gran part de la seva obra es basa en el refugi. L’aïllament i la hipnosi com a mètode de transcendència i supervivència. També la percepció del temps i l’espai se sotmeten a investigació en l’obra de Juvanteny, així com l’estat de trànsit entre realitat i miratge, o realitat i ficció”. No entenent ni tan sols que els miratges son sempre ficcions.

Ho sento però quan un llegeix i rellegeix aquestes filosofades en l’intent de trobar un concepte al que agafar-se per penetrar en l’obra de l’artista, només trobo el buit, el no res i una pseudo intel·lectualitat supremacista que em provoca rebuig i impedeix qualsevol mena de comunicació.


Curiosament però en la realitat l’obra de Juvanteny es mou constantment en la recerca d’una plàstica de la que vol abjurar. Aposta per el joc cromàtic i trompe l’oeil d’un cinetisme de manual , alhora que juga amb una  iconografia en la que es recrea en el binarisme que en moltes ocasions ens retrotrau de forma clara al pensament més net de Klee, i ja no diguem en la seva sèrie central  en una reducció minimal en la que la seducció plàstica deixa de costat qualsevol altre lectura intel·lectual que pretengui l’autora.  Però llavors com avergonyida de si mateixa i de que la bellesa de la simplicitat pugui ser subjugant i crei per tant comunicació, que és ni més ni menys  la reacció que ha de produir la veritable obra d’art , l’artista col·loca adientment una cartel·la amb un títol desconcertant, acompanyada a voltes amb un escrit doctoral que destrossi i elimini qualsevol sentiment plàstic que pugui haver apreciat l’espectador.



És per tot això que jo recomanaria la visita a tot espectador que sigui capaç de centrar-se únic i exclusivament en el treball exposat , sense cap altra mirada i evitant del tot la lectura de títols i afegitons filosòfics de les obres. Que gaudeixi del sentiment creatiu i plàstic i que intenti trobar les sensacions personals que li produeix.

Per tot aquell que pensi que això no és possible. Que anar a visitar una exposició implica analitzar el global del context que presenta el creador, i que per tant cal llegir títols i analitzar pensaments afegits, he de recomanar que no perdi ni un minut del seu temps ja que difícilment podrà trobar una obra més pedant i propera al no res que la que ara presenta Marta Juvanteny a La destil·leria , envoltada això sí amb tota la parafernàlia d’una intel·lectualitat de pa sucat amb oli i sense voler veure que certament, en aquest cas, la reina anava nua.

Una exposició que és certament xarrameca de xerraire entabanador que si ens trobessin en aquell salvatge oest , acabaria sens dubte emplomat i foragitat de la ciutat.

El destil·lat creatiu que en aquest mes ens ofereixen al Camí Ral  porta una atractiva etiqueta però es indigerible des del primer glop.


Les imatges han estat extretes de les xarxes socials


10 comentaris:

pere pascual "pic" ha dit...



Adjunto comentari realitzat per ANNA TORRALBO i penjat en el meu mur de fb, lloc a on no pertoca i sí aquí, que és a on el traslado



DON’T FEED THE TROLL Pere Pascual Martí

En resposta a l’entrada de blog de’n Pere Pascual en motiu de l’exposició de Marta Juventeny a la Destil·leria.

A la meva època, sabem molt bé que per la web corren els anomenats trolls. Qui més qui menys, sap que a aquests individus no se’ls ha d’alimentar: Dont feed the troll, diu el refrà. Però hi ha certs trolls als qui se’ls ha de parlar de front i dir-li quatre coses ben clares. Senyor Pere Pascual, autoanomenat (i proclamat per dèficit de candidats o per la insistència inesgotable del mateix)crític d’art; no sé si n’és conscient que quan un dels seus textos arriben a casa, tot el que destil·len és rancúnia, odi i repulsió.

Anem per parts. En Martí és aquell que es passeja misteriós i solitari per les exposicions de la comarca, com el mateix espectre de la parca, salivant mentre escriu mentalment la mort de la seva propera víctima. A en Martí li sagnen els ulls si veu art conceptual, se li apareix el mateix dimoni. Fins aquí cadascú que pensi el que vulgui, però ell no en té prou amb maleir mentalment als artistes que se surten de l’art més clàssic, en Pascual necessita escopir en forma de suposada crítica el que creu. I dic escopir, però podria dir despotricar,doncs hi ha més paraules despectives per frase en els seus textos, que les que es poden trobar en el discurs d’un adolescent enfadat: “difícilment podrà trobar una obra més pedant i propera al no res”, “pseudo intel·lectualitat supremacista”, “Gurús del la contemporaneitat” “son en certa manera la riota de qualsevol que tingui tan sols una sola neurona pensant i efectiva. etc”. No ser capaç de fer una crítica a algú, sense insultar, sense fer servir etiquetes despectives diu molt de qui escriu: per una banda, que no té ni idea de fer crítica. Per una altra banda, que té molta ràbia i odi no resolt a dintre. Que és carn de terapeuta, vaja. Els problemes personals se solucionen a casa, no fent teràpia gràcies als artistes. Però no, en Pascual no necessita un terapeuta, perquè a més de crític, en Pascual és psicòleg. Ho vèiem clar, quan afirmava, fa anys, que els monstres de la Irene Bou no eren reals “Una pintura que a vegades no sembla del tot sincera i més sembla l’obligació d’estar en certa manera en la tendència que no pas ser un concepte veritablement interioritzat.”. És curiós que en sàpiga tant del que necessiten els artistes, quan aquest senyor és incapaç d’apropar-se a ells, de parlar amb ells i fer-los les preguntes necessàries i pertinents per fer-se’n un idea. El senyor Pascual diu de la Marta Juventeny que “remarca la seva superioritat per damunt de l’espectador”. Aquest senyor no en té ni idea de qui és ella, no la coneix, ni tant sols hi va parlar; si fos així, no hagués gosat escriure el que ha escrit. Però no, el senyor Pascual escriu per complaença pròpia, en la soledat del seu estudi, en un exercici d’escriptura onanista que, per falta d’altre cosa, busca el rebuig dels altres. És capaç de dir-li pedant a la gent, i a la frase següent escriure una frase altiva com aquesta: “I ja no vull ni comentar el paràgraf final”, el qual, evidentment, acaba comentant.

El senyor Pascual parla d’elit, però ell és el primer que escriu pels amics: aquells que sustenten (o sustentaven) el seu pseudo-càrrec.

Senyor PIC, vosté sembra odi i malastrugança (ho deu notar quan es passeja pel poble). No és capaç de construir una crítica sense fer servir etiquetes despectives que fereixen; les quals, fent ús d’una llicència psicològica barata com fa vostè, sembla que siguin autorretrets que no ha estat capaç de fer-se a vostè mateix davant del mirall. Parla de paraules buides, parla de discursos pedants, li sona tot això? Quan artista parla, vosté s’esvera. No serà que tem aquells artistes capaços d’explicar el que vostè és incapaç, ni tant sols, d’imaginar?

Don't feed the troll, don't feed Pere Pascual

pere pascual "pic" ha dit...

Sra Anna Torralbo

Al respecte de la seva rèplica al a meva crítica de l’exposició de Marta Juvanteny a la destil·leria, voldria fer-hi un parell de puntualitzacions. En primer lloc soc crític d’art per que exerceixo com a tal i si vostè és de les de titulitis, per que soc membre de les associacions catalana i europea de crítics d’art després de ser acceptat per el meu currículum i amb els avals pertinents , en el meu cas d’Arnau Puig, Daniel Giralt Miracle, Francesc Miralles i Josep Mª Cadena. Igualment cal dir que sempre intento informar-me del protagonista dels meus comentaris, com també ha estat en aquest cas.

De la resta d’opinions al voltant de mi, és lliure de creure el que vulgui, però tinc un currículum que m’avala abastament, currículum del que no lluiré pas ara , encara que no m’estic de recordar dos fets absolutament recents com ha estat la meva tasca en l’exposició de Manuel Cusachs, plenament satisfactòria tant per l’artista com per els visitants, i que encara no fa set dies que vaig fer classe magistral a la Facultat de Belles Arts, que alguna cosa deu voler dir.

Permeti dir-li que si vol refutar els meus comentaris crítics la solució és molt simple expressar les virtuts i qualitat de l’exposició de Juvanteny, cosa que no fa en cap moment, però intentar demostrar la vàlua de l’artista únicament mitjançant la desqualificació personal del crític és un error important. Matar el missatger no canvia mai la notícia. Si de cas el que cal és demostrar que és falsa i en el tema opinió tots tenim la nostra veritat.

Crec sincerament que la meva crítica a més d’encertada és absolutament constructiva, però em sembla que no heu sabut captar-la en profunditat. Marta Juvanteny crec que és una veritable artista plàstica, com ja ha demostrat en altres ocasions. Ara està diguem que abduïda per aquelles teories de la mort de la pintura , de la plàstica , a la que cal enterrar per ser d’altres segles i que ara sols val el concepte i la filosofia. Juvanteny treballa i li surten unes peces pictòriques brillants i s’avergonyeix d’elles i llavors vol “tapar-les” sota un munt de paraules i reflexions buides , com les que expressà en la seva presentació, i demostrar així que és més contemporània que ningú i que la seva visió plàstica és un pecat del que intenta panadir-se, quan justament allà rau la seva veritat més íntima.

Aquest és el concepte resumit de tota la meva crítica. Ara , si vol, el pot refutar amb reflexions , però oblidi matar al missatger que sols és culpable d’una cosa de ser sincer, fer reflexió ponderada i disposar d’una mirada molt més ample del reduccionisme generalitzat en molts artistes visuals.

Amb tot l’afecte

Pere Pascual


Anònim ha dit...

Don't feed the troll, don't feed Pere Pascual

Anònim ha dit...

1) Ai, Pere... quina mania tens d'etiquetar a qui no coneixes: "i si vostè és de les de titulitis", jo en cap moment he parlat de títols; de fet els títols me la repampiflen.

2) Aquesta mania que tens de dir que no diràs i dir: "currículum que m’avala abastament, currículum del que no lluiré pas ara , encara que no m’estic de recordar dos fets "

3) Els seus arguments pateixen de flacidesa: vosté critica a la Marta per un tal Màster i vosté em parla dels seus títols. Senyor, conec molta gent amb títols que dur a terme males pràctiques. Vosté, un d'ells.

4) Jo no he defensat al a Marta, l'he criticat a vosté i a les seves pràctiques. Ha plogut molt des de que va començar, li aniria bé reciclar-se i mirar-se algunes de les recomanacions de bones pràctiques en la crítica d'art o de qualsevol altre àmbit.

5) Malparlar d'algú no és fer crítica.

6) Parli cara a cara amb aquells dels qui vol parlar. La Marta estarà a la Destil·leria de nou, conegui-la i debateixi amb ella abans de fer afirmacions sobre la seva manera de ser. Fet que, per altra banda, no té res a dir d'una crítica.


No penso seguir la conversa amb vostè, perquè només escriu per tirar-se floretes. Floteretes, que de ben segur, si no se les dóna vosté, no els hi dona ningú.


Sense afecte,


Anna Torralbo

Anònim ha dit...

Em sembla molt bé aquest intercanvi de reflexions . Penso que fa falta en el mon de la plàstica . Sols una cosa , no cal parlar amb l artista personalment . La seva parla està en l' obra exposada , si no , no anem pas bé

pere pascual "pic" ha dit...

Totalment d'acord. L'artista parla amb la seva obra i en aquest cas amb l'afegitó de les seves reflexions personals fetes en el moment de la inauguració. I el crític parla sempre de l'obra , mai de la persona, a la que no ha de coneixer pas forçosament.Dir que una expo està malament no és dir res de l'autor, i al revés, que una crítica no agradi no implica que el crític sigui carn de psicòleg i/o terapeuta . Però en massa ocasions les passions i l'amistat dominen per damunt de la realitat.

Anònim ha dit...

Controversia:
El crític argumenta...ens agradi o no.
La (?) No argumenta res...no ens agrada.
Assertivitat argumentada/assertivitat buida.

Anònim ha dit...

Pot argumentar constructivament si us plau punt a punt tot allò en el que vostè no hi és d'acord? Fins ara només ha fet una defensa de la persona no pas del treball.si el fà guanyarà credibilitat sinò restarà com una "pataleta" d'amiguisme i poc més...és el seu moment...desitjant. Moltes gràcies.

Anònim ha dit...

Parla de trolls i no s'adona que si no argumenta des d'una perspectiva Intel. Lectual i amb arguments allò en el que no hi és d'acord respecte a la crítica de l'obra que ha fet aquest senyor, la que es converteix en un troll és vostè

Anònim ha dit...

D'una xerrameques a dos xerrameques.