La sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona és
ocupada en aquest més de març per l’obra del veterà artista Francec Sillué (Barcelona
1936), home d’ampli currículum expositiu
i vital que l’ha fet córrer per les ciutats més importants del món , en les que
ha treballat i exposat.
Practicant d’un paisatgisme tradicional, d’arrel impressionista
i estructurat en la figuració i el realisme, no ha caigut Sillué en una mirada
adotzenada i vulgar, i sí en canvi ha volgut copsar ànima i essència i de
manera primordial, donar ritme i color a les seves realitzacions.
En certa manera ,visitant
l’exposició de Sillué m’he retardat en el temps a aquelles
exposicions de la Barcelona dels anys 70, de les exposicions paisatgístiques de
la Parés, Pinacoteca, Llorens i especialment
de Grifé Escoda. Un paisatgisme a l’estil de Lloveras, Cruañas, Griera,Torras
Bachs, Alomà, del grup del passeig de Gràcia o de la Puñalada, de Serra Llimona
i d’un bon grapat d’altres bons pintors.. Un paisatgisme que es movia en una
línia més moderna, amb remembrances al geometrisme de Buffet i llunyans a l’habitual inspirada en l’escola d’Olot, de caràcter
molt més clàssica i llepada.
Avui segueix en aquest camí presentant un seguit de
paisatges urbans en els que concorren dos elements als que dona igual
importància, com ho son l’arquitectònic del conjunt i l’humà dels personatges
que en ell hi habiten i del que en
formen part.
Unes peces a les que afegeix a vegades una estructura
sincopada, en un estilisme proper als plantejaments cubistes, amb la que
aconsegueix donar ritme i molt especialment
moviment al conjunt del presentat.
Al costat d’aquets plantejaments més tècnics i formals,
Sillué s’aventura amb una ampla paleta cromàtica que usa destrament per
reforçar el seu missatge vital de
retratar sempre ciutats i/o indrets viscuts. I diem indrets ja que en la mostra
apareixen unes poques peces d’interiors que son del més remarcable del conjunt.
Així el conjunt final és el d’una exposició alegre i vital, realitzada
amb pulcritud, en una perfecte demostració d’ofici i amb un únic objectiu el de
ser plaent als sentits dels espectadors, fet que sens dubte ho aconsegueix en
tot aquell que creu en un art reflex més o menys fidel de la realitat . Altre
cosa serà per tots aquells que pensem que l’art és sempre anar una passa més
enllà., fet que queda clar no està en els plantejaments d’aquest acurat pintor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada