Ricardo Parabere és un artista argentí afincat de fa ja uns anys a les nostres contrades i que l’afeccionat el va descobrir en una Sant Lluc de començaments de dècada a on va ser considerat com un dels artistes joves revelació, el que li va donar la oportunitat d’exposar a la sala de la Caixa Laietana que per un llavors existia al pis de la Pça Sta Anna , en aquella exposició que durant unes poques temporades oferia la Sant Lluc per esperonar els joves artistes. Allà va compartir espai amb els altres artistes revelació (Núria Calsapeu i Marc Sala), en una mostra que remarcava la seva immaduresa.
Desaparegut artísticament de fa temps, es retroba amb la
vida expositiva amb aquesta “Mataró” a la sala del Casal Aliança, una exposició
molt desigual, en la que al costat de treballs prou interessants en cohabiten d’altres
certament fluixos que semblen d’un mediocre afeccionat.
L’exposició es composa de diverses visions de la ciutat , ja sigui en un plantejament estàtic, com en moviment, realitzades mitjançant l’ús de fotografies com a models, a les que copia pictòricament amb tota identitat, jugant amb un cert aire vintage mercès l’ús de grisos, blancs i sèpies per a la creació de l’ambient.
Una tècnica, aquesta, que li dona bon resultat en la recreació. La llàstima però és que el seu afany de realisme converteix en enormement denses les seves obres , del modus que mancades de “respiració” queden enfarfegades i les converetixen en treballs de difícil digestió.
Que clar que Parabere té vímets per a un bon fer però que segueix cercant encara el seu camí i el seu idioma plàstic. En la visita cal fixar la mirada en les obres més lliures, com en el garbuix d’una pinya castellera,- sens dubte la millor peça de l’exposició-, i oblidar-se d’aquests Sant Jordi, Robafaves , balls de gegants i altres, inertes en la comunicació i fredes en la valoració creativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada