DELS ORÍGENS A LA POÈTICA DE L'EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 

Fa un mes, més o menys , que  l’Enric Punsola em va demanar fer aquesta presentació a Vilassar de Mar, el seu poble nadiu i d’on prové la seva família. Encara que ja fa uns quants anys que viu a Mataró, lloc i espai en el que ha trobat el seu recorregut amb l’art.Vaig acceptar amb facilitat ja que entenc i aprecio formalment la seva habilitat  conceptual amb l’art i el desenvolupament de la seva arquitectura artística que està duent a terme.  

Fa un poc més de mig any que l’Enric Punsola presentava el seu fer a Llavaneres, en una exposició perfectament explicada per l’Isaac Candelario que aprofundia amb precisió i exactitud el seu caminar , en un escrit que mereix una aprofundida lectura. No seré jo qui retopi aquella perfecta lectura del seu fer, però sí que agafaré el camí per un altre cantó.

I ho faré així ja que avui, ara i aquí , se’ns presenta una autor diferent, que malgrat mantenir el mateix concepte genèric, ha evolucionat de manera intensa i es capaç de presentar una obra com aquesta “Marta xica i mar gran” que essent alhora una mostra perfecta i escaient, resumeixi la hora i engloba el seu fer.

Certament, podríem quedar-nos aquí , en la seva lectura i oblidar-nos de tot el demés que l’envolta, ja que en si mateixa aplega i alhora disecciona tot el que l’Enric ha dut a terme ne aquests pocs anys, que per a ell, a bon segur son molts, d’ençà que allà al Guggenheim de Bilbao  va descobrir per casualitat a CAI GUO-QUIANG, artista xinés que ha fet de l’art amb la pólvora el seu mètode de conjugar la tradició xinesa amb la veritat artística mundial, un elements de  recerca i creació absolutament real.

Em confessava l’Enric que l’havia encisat del tot, que ell que quan va aparèixer per Bilbao realitzava una plàstica figurativa , entroncada en la mística d’Antonio López, però en la que se sentia inquiet i insegur i ara front la teòrica incertesa que li oferia la mirada de l’artista xinés, havia quedat aclaparat del tot, en una recerca que semblava màgica i davant la qual se li oferia un espectacular maremàgnum en el que anar creixent i millorant.

I així el vàrem trobar el 2016 a la Destileria i a posteriori al museu del Càntir i l’espai Capgròs, on vàrem anar podent degustar els seus avenços , després ens vàrem trobar amb el silenci de la pandèmia i ara fa mig any el retrobàrem al Museu de Llavaneres, en una esclat resplendent, un esclat que podríem qualificar de dirigit ja que l’obra i els camins que aquesta albirava marcaven ja una clara drecera  que és justament la que ens ha portat aquí.

Estic absolutament convençut que quan el Monjo va acceptar exposar l’obra d’Enric Punsola, no pensava de cap de les maneres que es trobaria amb aquesta simfonia plàstica tan evident. I no és un retret ans el contrari, l’acceptació d’un artista jove amb un camí encara incipient al seu davant, no és fàcil d’acceptar en un espai tan contrastat com el del propi Museu.

I en arribar l’hora de la veritat ens trobem davant d’un autor que ha trencat les seves pròpies muralles, potser les més difícils de trencar, per llençar-se desfermat a l’expressió plàstica d’aquell idioma que sense ser el seu, l’ha desfermat i el convida fervorós a practicar-lo sense cap mena de por .

I aquí el tenim, jugant, i valgui com mai la paraula, amb el foc i les seves conseqüències, però no amb un joc llibertí i una mica a l’espera de les circumstàncies, sinó jugant al sempre difícil art de la creació defugint la materialitat del visible, per encomanar-se sempre en la màgia de l’invisible.

Jugant a la recerca de l’oblidat, o potser l’imaginat, per endinsar-se en la teoria de la perfecció de les velles geometries, o en la disbauxa  del retrobar-se per uns camins nous en els que el fum i la pólvora, i en conseqüència les formes i els colors donen base a un nou protagonisme  racional en el que formes i normes , potser mai escrites, capgiren els conceptes i ens enfronten a una nova mirada envers allò que sempre s’havia escrit i que nosaltres mai havien sabut llegir de manera adequada.

 

Per això vagi el meu consell de que , mica en mica , aneu entrant en l’obra d’aquest especial autor, com ho és l’Enric Punsola. Detureu-vos en calma front els diversos espais que omplerts del seu fer, van escrivint cadascun dels catàlegs de les seves obres. Mireu-los amb el respecte del desconegut. Gaudiu-los amb la mirada de l’amistat.

 I després de passejar-vos per aquest espai enjardinat amb  les  seves obres , detureu-vos davant aquesta peça màxima que n’és “Marta xica i mar gran” del poeta Punsola. Una peça realitzada amb especial cura i detall, i que jo crec  hauria de ser el títol de l’exposició. I després de mirar-la i gaudir-la passegeu per l’exposició i cerqueu a l’autor i el feliciteu per la seva troballa i el seu encert.

 

El poema diu així:

Marta xica i mar gran

Immensa eres tornant, diminuta,

diminut el mar.

Vols veure la mar?

Vine, Marta, vine…!

Què et plau més d’abastar:

l’aigua, la vela o la gavina?

Vols l’aigua…? És molt gran…

Mes no tant com et penses.

Si comparo la mar amb l’infant,

aniràs tu davant

amb secrets de carícies immenses.

Vols la vela…? És molt blanca…

Mes té un blanc que no llueix;

entre tot, una cosa li manca,

molt blanca, molt blanca,

que té, sols, el qui és com ets tu.

Potser vols la gavina…? És inquieta,

i té un vol sense nord;

té una ruta inconcreta,

una estrella discreta;

no com tu, l’estrelleta del cor.

Ho vols tot…? Ja és bastant…

Mes també el gran declina…

Veus la mar que és tan gran,

que és tan gran…?

Doncs et cap sencereta a la nina…

Sí, Marta, sí; tot:

l’aigua la vela i la gavina!

 

Aquest poema va ser escrit  el 24 de gener de 1945, aviat  farà 80 anys, i avui l’Enric ens l’ofereix com penyora del seu saber , aquell que començà amb Antonio López i que ara està justament a les seves antípodes. I que per sort, avui tots nosaltres en podem gaudir.

Celebrem-ho i felicitem-nos junts ara que s’acosta Nadal.

 

Aquest és el text de la meva presentació de l’obra d’Enric Punsola al Museu Monjo, celebrada justament ahir.

Aquí us la deixo per que llegint-la potser us entraran ganes de visitar-la , i justament això és del que tracten els meus escrits, de que rere cadascun d’ells aparegui aquell element que intenti donar-vos a entendre l’important que és l’art.

 

Dels Orígens a la poètica de l'exposició. Enric Punsola

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 18 de desembre de2022 al 22 de gener de 2023