ENTRE EL DIVÍ I EL PROFÀ. ELVIRA FUSTERO.

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar, aplega en aquests mesos d’octubre i novembre , una excel·lent exposició de caire antològic de l’artista aragonesa, afincada de fa molts anys a Barcelona, Elvira Fustero.  Una exposició que de bones a primeres cal qualificar com a magnífica i  que ens ofereix una ample mirada al fer d’aquesta artista que porta treballant a primer nivell de fa prop de cinquanta anys.

Avui, al Monjo, Fustero presenta una semi antològica del seu bon fer. Aquell que li ha permès exposar a mig mon  des de Taipei a EEUU, des de Suïssa a Nicaragua, i passant per els principals països europeus com França, Alemanya o Itàlia, i com no, s’ha passejat de manera triomfalment intensa per arreu de l’estat espanyol. Això per no parlar el Museus on es possible visitar la seva obra que van des del Museu d’Art Contemporani Hispànic de San francisco, Taiwan o Nicaragua i per una quarantena de museus de tot l’estat entre els que destaquen les Fundacions de la Caixa, el Banc de Santander , o el de Sabadell o les col·leccions Hervàs Amezcua o Bassat, el que demostra que el seu nom , si bé no assoleix el de la gran èlit de l’art espanyol contemporani, hi està en el fregadís.

Vaig tenir la sort de conèixer profundament el seu treball en el X aniversari de la galeria Tertre . Estem parlant de fa quaranta anys ja que juntament amb Manuel Couto i Pilar Perdices van ser els artistes encomanats en celebrar el X aniversari de la galeria que de la mà de Nico del Rio havia assolit un lloc de privilegi en el nostre país, i havia aconseguit importants resultats als iniciàtics ARCO dels vuitanta.

En aquella exposició Fustero, era presentada per Guillem Viladot, responsable de “Lo Cau del Pardal” d’Agramunt, i gran emblema de la poesia visual catalana, que deia d’ella “La pintura d’Elvira és sorpresivament lírica perquè l’artista és, per raó de la vivència profunda, una persona que s’admira del goig de viure, com si aquest goig fos l’única alternativa: una alternativa de sensibilitat trèmula, d’ampla afirmació poètica i d’il·lusió omnipotent”. Per acabar afirmant que la pintura de Fustero “sorgeix de la necessitat , genuïnament femenina, amb tot el que aquest qualificatiu té de grandesa, i alhora de síntesi humana”.. Avui quaranta anys més tard, la definició de Viladot segueix essent perfecte per definir el treball de l’autora.

I més si com és el cas de l’exposició de Vilassar de Mar, perfectament comissariada per Ramon Casalé, que ens permet endinsar-nos en el particular món de Fustero , en la seva evolució i en el detall curós de la seva obra escultòrica , menys coneguda però igualment remarcable.

Alguna vegada s’ha dit  que en la negror, que no foscor, de l’obra de Fustero, no sols s’hi podia llegir el dramatisme de Saura, aragonès com ella,  si no que si podia llegir una ànsia clara de viure. I és ben cert. El començament de l’exposició correspon a pecs dels seixanta, setanta i vuitanta, en les que el color domina, gestant una abstracció dinàmica que sembla ens vulgui cantar  l’alegria de viure.

Però poc a poc, l’obra enfosqueix la seva cara i llavors son els negres i grisos els que dominen, però no d’una manera dramàtica, en la que fàcil hauria estat caure-hi, i si en canvi en un joc de dinàmiques esperançades com si ens digués estem aquí i així, però podem retornar a l’alegria i  a la joia de viure, fent que mai les tenebres plàstiques dominin en el conjunt del treball i se’ns ofereix un bri d’esperança que sembla obrir-se en la següent peça.

L’obra de Fustero es conjuga en una simfònica harmonia plena d’una espiritualitat magnètica absolutament seductora que en certa manera sembla l’hauria de portar cap un esperit quasi monàstic, quan justament és el contrari, el seu esperit és enormement vital , desprenent una energia que depassa la peça i arriba a l’espectador  que quasi sense adonar-se entra ne la seva filosofia vital i en surt de la visita absolutament sadollat.

Acompanyen l’exposició un seguit d’escultures que semblen esbossos per a unes obres més grans, quan no és així. Son obres creades per aquest mida i en el sentit que la mateixa desprèn. Peces enormement interessants que generen uns atractius diàlegs entre la seva geometria i els volums de les pintures exposades , mostrant en tota la nuesa la capacitat artística i creativa del treball que a l’entorn del volum és capaç de generar aquesta gran artista.

Exposició de primera magnitud la que se’ns presenta en aquests mesos al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres.

Felicitats

 

Entre el diví i el profà. Elvira Fustero

Del 13 d’Octubre al 24 de Novembre de 2024

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar.

 

TOMÀS BEL.- EURITMIA

 

Es coneix com eurítmia el fet de moure’s de manera harmoniosa i cercant la bellesa. És un moviment que serveix per expressar els estats d’ànim i per això es transforma en un mitjà de comunicació. Vitruvio, el gran teòric de l’estructura clàssica, va establiren en els seus principis l’exigència que en tot monument havien d’existir : ordre, disposició, eurítmia, simetria, distribució i decòrum.

Més modernament l’euritmia ha estat considerada l’art del moviment que fa visible en l’espai i mitjançant el moviment corporal, allò que en l’interior del ésser humà transcorre mitjançant la paraula i la música. Per exercitar-se en aquest art existeixen exercicis de tipus coreogràfic que poden servir pera expressar els tres aspectes de l’ànima: Pensament, sentiment i voluntat.

Valgui tota aquesta prèvia  per explicitar el significat del títol de l’exposició que ens presenta en aquest mes d’octubre el Museu de Llavaneres de la mà de Bernat Puigdollers, director d’art de la Fundació Vila Casas, una exposició difícil d’encasellar entre les habituals del Museu i que sols es pot entendre en un mutu acord de col·laboració, entre el Museu i la Fundació, ja que l’exposició  és de difícil encaix en l’entorn del tarannà habitual del Museu.

El protagonista és l’escultor barceloní Tomàs Bel, que va morir el passat 2014, i que enguany es celebra el centenari del seu naixement,. Bel fou un escultor format a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi  en els anys 1943 al 47, on fundà, amb altres companys, el grup “Els betepocs” que encapçalats per J.M. Garrut, procurà difondre l’art arreu del territori mitjançant els anomenats Campaments Pictòrics.

Artista allunyat dels circuits comercials, va exposar poc en galeries barcelonines, mentre que desenvolupà  una important tasca docent a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, des de finals dels cinquanta i fins la seva jubilació.

Avui a Llavaneres ens trobem davant una petita antològica de recull en la que ens trobem amb el seu excel·lent fer, - el seu treball tècnic és d’alta qualitat, mirem la peça que mirem -, el que ens demostra la seva gran qualitat formal però alhora la transmissió emocional entre el treball i l’espectador no assoleix una reeixida total deguda , al meu entendre, per la manca de vibració compartida i per la fredor quasi asèptica que apareix en totes les peces d’ordre , diguem-ne clàssic, que se’ns presenten en aquest exposició.

Passejar-se per bona part de l’exposició és com si ho féssim per una exposició amb un bon recull d’obres de Clarà, Monjo, Rebull i altres escultors clàssics catalans, ja que l’academicisme expressat a través de la perfecció realista, sense ni el més petit error de proporcions, formes  i conceptes, és el que domina aquesta part de l’exposició corresponent a al seva primera etapa.

En l’altre part de la mostra,  menys explicita en l’exposició, la seva obra es simplifica mitjançant el treball amb plans i formes geomètriques com queda clar en algunes figures de caire religiós presents en la mostra. Finalment i en una tercera part, es presenten uns obres creades com un conjunt de torsions d’alumini treballats en formes geomètriques de clara modernitat i que trenca totalment amb el vist en la resta de l’exposició.

La sensació després de la visita, és que l’exposició sembla una assaig o prèvia, d’una exposició més ample i detallada en la que es vulgui fer una mostra més general , essent aquesta tan sols un tràiler del seu fer. Una sensació que fa que la fredor de l’exposat domini i no deixi petjada en el fons de l’espectador que veu derrotada la seva passió per al fredor general de l’exposició.

 

Eurítmia. Tomàs Bel Sabatés

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 4 d’Octubre al 3 de novembre de 2024

 

MADOLA. UN FOC MILENARI.

 

L’espai Volart, l’emblemàtic espai del carrer Ausiàs Marc de Barcelona, ens presenta actualment una gran exposició de ceràmica que és alhora la demostració de l’espectacular fer de Madola, la ceramista barcelonina resident a Premià de Dalt, que emmarca en aquesta mostra de caire antològic la demostració de la seva gran saviesa artística i de la força de la seva creació , que la converteix en una de les ceramistes emblemàtiques de la petita gran història de l’art del nostre país.

Quan un començava en això de la crítica d’art, i d’això en fa ja 50 anys, vaig llegir en una revista especialitzada un gran reportatge en el que el gran crític Camón Aznar dialogava amb diversos artistes del grup de Cuenca. Discutien de com el públic podia copsar la qualitat en una obra abstracta , ja que en la figurativa si tenia les suficients pistes per esbrinar-ho.

Després de diverses disquisicions varen coincidir en que l’element imprescindible per considerar la qualitat d’una obra era l’emoció que la mateixa produïa a l’espectador. Una vegada s’acomplia aquest punt, era el moment de l’anàlisi tècnic i conceptual del treball per arrodonir el concepte del nivell qualitatiu de l’obra d’art. Però que sense emoció la qualitat quedava del tot descartada.

He recordat aquestes frases, que vaig emprar en la crítica de l’exposició que Madola va realitzar fa unes temporades al museu Monjo,  mentre anava visitant pausadament la gran exposició que Madola ens ofereix a modus d’antològica en els sempre brillants i acollidors espais de l’espai Volart  a Barcelona, on mostra a tothom la seva gran qualitat com a ceramista i en la que predomina esencialment l'emoció.

En ella , la visió conjunta d’un veritable mostroari del seu fer de tota la seva trajectòria creativa, ens demostra la grandíssima qualitat del seu treball, en el que gesta de manera enormement hàbil i perefccionista, la sempre dificultosa tasca de lligar concepte i tècnica per assolir la plenitud del fet artístic, deixant en l’àmbit unes reflexions que supuren àmpliament la bellesa formal que queda amplament depassada per la potència brutal d’un treball que és capaç de generar unes estructures i unes formes , perfectament definides per Rafael Vallbona en l’escrit de presentació del catàleg, quan diu “el foc i el fang son el poema que li fuig dels dits, un cosmos inorgànic que es fon i pren sentit a cada paraula i gest..”.

De manera intel·ligent, Madola ha dissenyat l’exposició en diferents àmbits: Sol i cos. -El museu arqueològic.- El mar i la muntanya , ecosistemes socials en perill. -L’arquitectura i al construcció.- La via sepulcral.- El cos com arquitectura última. Uns àmbits en els que creu  l’autora pot dividir la seva trajectòria creativa, i en els que agrupa de manera molt intel·ligent peces del mateix ideari encara que puguin haver estat realitzades en moments ben diferents.

Àmbits que acollint obres de diferents èpoques, mostren el traç unitari del fer de l’artista capaç de treballar de manera altament brillant i en moments diversos, els temes que ocupen la seva ment i que explicita plàsticament per fer-los avinents als espectadors que queden subjugadament embadalits davant la puresa de pensaments i la força artística dels mateixos, amb el que aconsegueix quasi sempre l’adequada comunicació entre autor i espectador, somni cercat sempre per tot artista que es vulgui considerar com a tal.

La ceràmica creativa està en uns moments difícils. Com he dit en altres ocasions, quasi sense col·leccionistes, sense galeries especialitzades, amb un Museu diluït en el calaix de sastre de l’Hub , la idea del públic en general  es concentra més en una mirada estètica centrada en la bellesa formal, molt en la idea de la poterie, la finesse i la delicadesa que no pas en el sentit més intern i emocional que ofereix la ceràmica contemporània  més concentrada en materials, textures i intencions que no pas en els conceptes preestablerts de la bellesa.

Precisament per això, l’exposició de Madola és capaç de trencar motlles en la recerca d’aquest ceràmica més viva, més anímica, menys formal i molt més escultòrica. Una ceràmica que en realitat sols esdevé la tècnica emprada , ja que el resultat, com he defensat sempre, assoleix una dignitat escultòrica, cosa que sempre m’ha agradat defensar i mai ha agradat als ceramistes.

Però que hi farem. Pensem que és ceràmica o creiem que és escultura feta amb tècniques ceràmiques, sols ens cal recomanar la detinguda vista a aquesta exposició , d’altíssima qualitat, d’una artista que és de les grans del Maresme i del país, i que respon per el nom de Madola. Felicitats.

Exposició d’obligadíssima visita.

 

Un foc mil·lenari. Madola

Espais Volart. Ausiàs Marc 20 Barcelona

Del 17 d setembre de 2024 al 19 de gener del 2025

PERE FRADERA I JORDI HOMAR INAUGUREN “LA MÚNDIA”

 

Obra de Pere Fradera

Obra de Jordi Homar

Mentre que per el món artístic mataroní corren rumors del tancament de la única sala professional d’art que hi ha a la ciutat, rumors que esperem fervorosament no s’acompleixin en realitat, de cop i volta apareix un nou espai expositiu, petit, acollidor i jo diria que de caire intimista en la lectura entre artista i públic.

Aquest espai es troba  a la Muralla de la Presó 11 baixos, i  esdevé un espai multidisciplinar en el que se’ns “convida a compartir “tresors”, en trobades puntuals, debats, xerrades, presentacions de llibres, de projectes, d’idees, lectures, mostres d’experiències, tertúlies literàries...”. Un espai polivalent culturalment al que li desitgem tota la sort del món i que tindrà com no el nostre recolzament.El seu nom  "La Múndia"

I per començar exposen a duo , els dos amics i companys de professió artística i d’ensenyament, Pere Fradera que presenta la mostra “Pancroma” i Jordi Homar amb “ Visions revisitades”, dues mostres ben personals però que estan lligades per el toc propi i en certa manera íntim, com de juguesca pròpia, que ambdues presenten.

I dic juguesca pròpia ja que en els dos casos ens trobem com davant d’un divertimento personal dels autors que ens el presenten en el desig de compartir-lo, sabedors de que la comunicació autor/espectador es realitzarà en plenitud en el decurs de la visita.

Pere Fradera ens indica que ha realitzat les seves obres amb retalls dels papers/cintes de colors que emprava quan el disseny no havia estat ocupat encara per els ordinadors. D’aquelles fulles/deixalles que tenia guardades en un calaix han aparegut aquestes veritables obres artístiques en les que l’autor, com en un joc personal, i amb l’elegància habitual present en quasi tots els seus treballs, estableix un diàleg formal amb l’espectador, donant-li a entendre que la bellesa, sigui natural o  creada, és un element important en el treball artístic Un pensament compartit per qui això escriu, el que li ha permès gaudir en plenitud d’aquesta nova faceta del bon artista i dissenyador que n’és en Pere Fradera.

Jordi Homar encara que es manté paral·lel amb en Pere Fradera en la dialèctica de la comunicació i la bellesa, te un to ben diferent en el moment de plasmar-ho. Per un costat és més clàssic en l’ús del dibuix, element molt important en el seu treball, però quan entra en el concepte i abandona els elements clàssics que hauríem de considerar més artístics, sap jugar en la diversitat, la barreja i una certa provocació per aconseguir fer reeixits els seus treballs, com és el cas que ara presenta.

En el cas d’aquesta exposició, l’autor realitza uns collages fusionant el gravats de l'Enciclopèdia iconogràfica de la ciència, la literatura i l'art (1844 - 1851) amb les imatges fotogràfiques del National Geographic (1998 - 2000). El xoc dialèctic entre imatges de dos segles diferents, que alhora parteixen d’una certa arrel comú, perfectament lligat en alguns casos, mentre que en altres sembla cercar el contrapunt, donen com a fruit una sèrie d’obres petites, potser massa al meu entendre, que criden l’atenció i generen reflexió.

Fradera i Homar, dos bons artistes amb les que s’inicia l’aventura de la Múndia , una aventura que desitgem sigui ben positiva per l’art local.

 

Pere Fradera / Jordi Homar. Pancroma /Visions revisitades

La Múndia. C. De la Presó 11 Mataró

Octubre de 2024

MARYORY PEMBERTY. MODELANT LA GEOMETRIA

 

L’artista colombiana Maryory Pemberty presenta en aquest començar temporada, la seva mirada plàstica a la Sala d’Aparelladors i deixa clar que amb exposicions com aquest a l’esmentat espai, no recupera el seus moments de glòria, com tots esperàvem, i en canvi segueix amb l’esbiaixada pendent que marcava ja en la temporada passat.

Maryory Pemberty és l’artista colombiana que inaugura temporada en la sala d’Aparelladors i ho fa amb una pintura geomètrica d’arrels bàsiques de caire cubista, amb els que repeteix de manera constant la juguesca de les formes però sense que aquestes presentin una intenció, o la més petita de les critiques.

Sembla que la recerca de l’autora sigui tan sol el trobar un plaer visual que enganxi a l’espectador, fet que queda clar que no aconsegueix ja que per un costat, existeixen unes problemes tècnics evidents que no delimiten els espais de manera correcte, amb evidents imperfeccions tècniques en el camí dels límits espaials i cromàtics, i per l’altre no existeix el ritme compositiu amb un cromatisme poc contrastat i unes formes descrites de forma absolutament desapassionada, fet que la perjudica de manera ostensible.

Curiosament però, la majoria d’inconvenients es manifesten al observar la monotonia del conjunt general, mentre que les obres en caire individualitzat, malgrat la claretat dels defectes aquests no es manifesten tant com en la repetició del conjunt.

Exposició sense pena ni glòria, que mereix poca atenció, i més  encara  quan observes que la pròpia autora en les xarxes socials presenta ara mateix, un altra mena de pintura ben diferent a l’exposada a avui a Aparelladors.

 

Maryory Pemberty. Modelant la geometria

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 27 de setembre al 27 d’Octubre de 2024