CARTELL SANTES 2010



La presentació oficial del cartell de Santes , enguany amb la signatura de Dani Montlleó, serveix per encendre dues metxes: una , la de la llarga espera fins arribar a les dates senyalades , l’altra la de l’inevitable polèmica que l’obra produeix. Una polèmica de la que a bon segur no en defugirà l’obra avui presentada.

Sabent que en respecte als gustos no hi ha res escrit i que per tant la teòrica qualificació del mateix omplirà tot l’arc del vano ,- encara que penso amb un predomini del cantó negatiu -, s’ha de dir ras i curt que el cartell de Montlleó és molt fluix tant en l’aspecte artístic, com en els conceptuals, visual i el funcional com a cartell.

Artísticament és un treball en la línia habitual de l’autor , mantenint el to fred , vorejant una certa asèpsia . Conceptes que son recolzats amb aquesta paleta cromàtica pastellada i suau que no ens transporta a la disbauxa que tota festa comporta. Un estat que no es compensat per el cinetisme dels elements que l’acompanyen ( figura i ossos) i menys encara pels grafismes obligats de la festa que no encaixen en el to general de l’obra.

Es prou interessant i novedos aquest concepte de la ciutat de cap per avall , però al mateix sols s’hi arriba per l’explicació del creador i no per la contemplació de l’obra que en res comunica l’ideari en el que es fonamenta.

Visualment el cartell és apagat , poc cridaner i curiosament és més acomodatici que no pas transgressor , el que el converteix en un cartell que difícilment cridarà l’atenció en la jungla publicitaria de la ciutat.

Però en tot el dit no s’ha de visionar una crítica cap al creador, Dani Montlleó, ans al contrari. L’autor va rebre un encàrrec fonamentat en la seva trajectòria i l’ha realitzat seguint fil per randa el seu ideari creatiu, sense renunciar a cap dels seus signes visuals i conceptuals d’identitat, fet que cal remarcar i alhora lloar. La direcció crítica del cartell ha d’anar , sens cap mena de dubtes , a aquells que han cregut que una obra de Dani Montlleó seria adient com a cartell de Santes.

I potser aquí rau la mare dels ous , en la necessitat d’un debat clarificador del que , com, quan i de quina manera s’ha d’establir el concepte i la dinàmica del cartell.
És obvi que cal variar la comissió d’elecció , decantada de manera absoluta vers el concepte contemporani que és l’únic que sembla existir a l’entorn de l’IMAC. Cal obrir finestres i apostar més per la qualitat que no pas per la tendència.

Però penso que cal anar més enllà i entrar a debatre el paper per si mateix, del cartell de Santes. Fa uns anys el cartell era l’element unitiu i vertebrador de la festa , però darrerament ha perdut tot el seu predomini, convertint-se quasi tan sols en l’esborrany del que veritablement marca la festa que és fonamentalment la samarreta i tot el merchandaising que l’acompanya.

Un gir que va quedar clarament establert en el cas de Martí Anson i el seu cartell – samarreta i que ara Montlleó dona una volta més de cargol amb l’aparició d’aquest nou element en forma de ninot que té tots els senyals per a convertir-se en el veritable rei de la festa.

Per això caldria definir clarament com ha de ser el cartell i quina ha de ser la seva funció. I aquest debat s’ha de fer i fer-lo ja. Per la meva part l’aposta és clara: Un cartell “d’artista” en el sentit d’obra d’art i unes samarrets i tot el merchandaising que es vulgui, de disseny amb tot el que el mateix comporta i de la mà d’una persona aliena a l’art plàstic.

Potser aquesta reflexió seria el millor que ens podria portar el fluix cartell de Dani Montlleó.

CARTELL DE SANTES

Avui, d’aquí menys d’una hora serà presentat al plenari de Santes el cartell d’enguany, que va ser acceptat el passat dijous quan va ser presentat a la pertinent comissió.
El seu autor és DANI MONTLLEÓ

Però, qui és Dani Montlleó?. Nascut a Mataró al 1966 posseeix un amplíssim i reconegut currículum en el camp de les arts visuals , en ela zona que hauriem de definir com a contemporània.

La seva carrera és ampla i constantd’ençà la seva primera exposició al 1990, allà a la petita sala de l’Ajuntament, amb el projecte “KF 59” fins avui mateix en que des de fa quatre dies ( 30 abril ) exposa amb el projecte “De Gray a Gray II” en l’espai Zero de l’Hangar barceloní., juntament amb Toni Hervàs, Oriol Vilanova, Doropaedia i Daniel Jacoby.

Entre mig una carrera amb presència en tots els lloc emblemàtics d’aquest cercle tancat i endogàmic , com ho és l’art contemporani. Una carrera important , amb tota la cantarella que hi puguem posar , en els límits , sempre ben limitatius i valgui la repetició i el joc de paraules, que l’art contemporani comporta.

Vaig conèixer a Dani Montlleó en la seva primera exposició a la saleta de l’Ajuntament , però on em va sorprendre del tot va ser en la seva mostra a l’Aixernador d’Argentona ( 1992) on la potència dels seus personatges , estructurats en aquells grans treballs de pintura plàstica en la que abocava pel boc gros imaginació, creativitat i pintura. Una exposiciço que va tenir continuïtat a la casa del Llimoner. Mostres ambdues que van impactar molt a Pere Viada , del qui vaig sentir el munt d’elogis , com mai havia fet.

El muntatge al carrer de l’Abocador ( 1992) , amb una figura empalada situada al davant de la xurreria Rosita ( i no voldria equivocar-me dons parlo de memòria) em va demostrar la gran qualitat que atresorava , un concepte que va anar minvant , mica en mica , davant un seguit de realitzacions , si més no peculiars , que desemboquen en “Spoon Syndicate “ i amb “Muzak”, el que podríem definir com els playmòbils contemporanis en el primer cas, i la revisió de certs episodis històrics ,amb una relectura associada als concepte de standarització, teòric confort , etc.
Membre actiu d’ACM i col•laborador de Can Xalant , motius suficients per aquesta elecció , ha participat en diverses mostres en l’entorn municipal ( PMC / IMAC ) com “Irritacions” amb Quim Tarrida ( Sala de l’Ajuntament. Del 17 de juny al 3 de juliol de 1994.

S/T . Fusta, plàstic, cinta aïllant, paper, retolador i ferro.

“Cincuanta-cinc minuts” , amb Jordi Alcaraz, Mònica Vilert i Pep Dardanyà , entre d’altres.
( Museu de Mataró. Del 8 de març al 14 d’Abril de 1996).


“Inflat com el passat III” (1995). Fotografia i fusta. 125 x 250 cm.

“Tras to caments”. Amb Maria Cusachs i Domènec , entre d’altres.
Can Palauet ( Del 24 de gener al 9 de març de 1997)


Complements ( 1997), Fusta , rajoles , plàstic i fotografia ( 180 x 180 x 180 cm).

També ha pres part a “Benvinguts a la societat de l’espectacle” ( 1999) amb Domènec, Jordi Cuyàs, Ita Puig i altres.Tot aquest seguir de col·laboracions el fa entrar en el treball conjunt de Murtra edicions , amb els artistes que avieb realitzat exposicions en espais municipals del 1997 a 2000. El seu treball és prou interessant, com poden observar en la seva reproducció .

A “Le Secret” ( PMC 2004) amb Domènec, Patricia Dauder, Glòria Safont Tria, Ita Puig i altres . O la mostra individual “Muzak” per a “Spoon Sindicate” ( 2007) a Can Palauet . Mostres de les que no us puc mostra imatges dons ja en aquest temps estava “castigat” per part de Cultura i ja no rebia el seus catàlegs.

Amb tot aquest historial difícil és a priori fer aposta per on poden anar els trets. Els meus simpàtics ocellets que per a mi son més .es , encara que també tenen relació amb el .com, m’expliquen que el cartell es tractat com un còmic. Demà en viu i directe podrem decidir i opinar. A priori crec que el dilema és absolut, tan potser un treball molt interessant com la màxima de les barrabassades, encara que penso que pot ser prou interessant.

Sigui com sigui , les “emocions” de les que parlava el passat dijous , estan del tot garantides, tal i com avui se li "escapava" a l'alcalde Baron en el seu "facebook"