DEL CÀNTIR

CARTELL

Aquest matí m’ha trucat el director del Museu del Càntir , l’Oriol Calvo , per demanar-me ser jurat del Concurs de Cartells de la Festa del Càntir que assoleix aquest any la seva 25 edició. Com no, que he dit que sí. I ho he fet per dues raons.

Una per la meva especial relació amb el Museu del Càntir. No puc negar que és una intensa relació d’amor / odi. Vaig treballar per el Museu quan allò era un desfet de temps. Vaig barallar-me amb tots i contra tots, per aconseguir que l’Ajuntament d’Argentona entengués que el Museu del Càntir era el gran actiu del poble i calia de totes, totes , professionalitzar-lo.

En aquesta lluita vaig viure el més rastrer de la vida pública. Juntament amb les amenaces que gent ben coneguda, em va llençar amb la feina de la meva dona com a esquer, per la meva postura crítica envers qui manava , són el més mesquí que he viscut mai. Tot amb noms i veus , - clarament identificats - , a qui no perdonaré mai per la seva vilesa, encara que avui en dia segueixen ocupant càrrecs de responsabilitat i van d’honorables per la vida. Ells i jo, sabem que són uns miserables.

Però tornem al que cal. Tinc en el meu estudi un diploma amb motiu del 25 Aniversari del Museu del Càntir, atorgat en reconeixement a la tasca realitzada per impulsar i engrandir la Festa del Càntir. I aquest diploma , i aquest sentiment , no me’l treu ningú.
Com no em treu ningú, i això no ho sap cap dels que ara manen, que fa vint-i-cinc anys les bases del que llavors va ser la primera edició d’aquest concurs de cartells, van sortir de casa meva , en treball amb en Raimon Català ,que era qui llavors remenava les cireres,

Dues raons prou importants com per sentir-me orgullós, que vint-i-cinc anys més tard, a un l’anomenin jurat d’un concurs al que va ajudar, per no dir més, a nèixer.


Foto: Càntir de Tajueco (Sòria) , que serà el protagonista de la Festa del Càntir 2006


CRISTINA

Villa. Historiadora de l’art, poetessa, cap pensant de molts dels fets plàstics de les Sales d’exposicions del Museu del Càntir i de la Casa Gòtica, i a més a més fotògrafa , exposa a l’Arcadia . I ho fa amb una exposició magnífica, de nom “Trifàsic”.

No és que entengui molt de fotografia, per tant que no entraré en detalls tècnics, però sí que vull remarcar l’alt nivell plàstic del presentat.
Si deixem de costat les fotos “boniques” , és a dir aquells de núvols, paisatges , llums i contrallums, etc, la resta de fotografies de la Cristina Villa destil·len sensibilitat a mans plenes. Unes branes de terrat esdevingudes límits escultòrics, una volums edificables marcant espais i equilibris en un espai indefinit, una modificació mecànica portant-nos al tachisme, o uns jocs cromàtics demostrant sensibilitat pel broc gros.

Una exposició curulla de sensibilitat, la mateixa que ofereix en el seu tracte i que intenta traspuar en la seva feina del Museu del Càntir i activitats parelles.
M’agradaria que la visitéssiu. Per les obres , i per ella , que be s'ho mereix.

LECTURES DE CAP DE SETMANA

Encara que sigui difícil creure , al contrari de bona part de la resta de mortals, acabo llegint més el diari entre setmana que no pas en el cap de setmana. La raó és senzilla , 40 minuts d’anada al treball llegint el setmanal o altre revista, o preparant algun escrit, i 40 minuts de tornada aprofundint en el diari , en el meu cas “El País” donen per a molt Si a això s’afegeix la lectura ràpida en el cafè matiner, l’esmorzar o el dinar, en els que es reparteixen temps “Periódico” “Vanguardia” i “El Mundo” , i com no, una mirada per sobre a algun esportiu ( que el vicis son els vicis), fan un munt al que no arribo en el cap de setmana.

Hi ha setmanes però que les circumstàncies ajuden ( fills, temps, manca de compromisos) i el plaer de l’esmorzar arriba al nirvana. Un bon esmorzar preparat amb cura i triant elements ( el fet de patir una intolerància làctia fa que els tradicionals cafè amb llet i demés no existeixin per a mi ) , s’arrodoneix amb l’acurada lectura . Quan això succeeix normalment es troben molts punts per a reflexionar. Com ha estat aquest cap de setmana.

Per reflexionar i molt, l’entrevista de Javier Sampedro al setmanal de “El País” a Jesús Mosterín ( en la foto ), amb el títol “La apuesta por el individuo” ( Aqui hi hauria d’haver el link que portés a la mateixa , però negat un per això de la informàtica i sense temps per assentar-se amb la filla per intentar esbrinar-ho , us he de dir que si aneu a wwwelpais.es , cliqueu sobre el suplement EP(S) i desprès sobre el titular de l’article , el podreu llegir lliurament).
Tota l’entrevista és una incitació permanent a la reflexió individual en la recerca kantiana del ser humà. Home, nació, nacionalisme , religió, partit polític , genètica ,grups ... son analitzats amb l’individu i la llibertat com a eixos centrals.
Una entrevista impagable com a preludi d’un llibre “La naturaleza humana” que haurem de llegir indefectiblement.

Recomanació que també hem de fer amb “Totem i tarea” de Javier Marias . ( per arribar al mateix repetir el camí marcat anteriorment) . Un article molt en la línia de Marias, al voltant del tema del totalitarisme en les religions . Excel·lent.

Bones lectures que serveixen per treure el mal gust de boca que et donen la lectura dels discursos del “show pp”. O el cas Boadella, Espada, Carreras en un camí d’astracanada teatral que un no entén com hi poden caure persones tan intel·ligents. O llegir que Almodovar es va negar a ser entrevistat per Jaume Figueras quan va guanyar l’Oscar. O que Etoo mentre esdevenia jutge i part en el lamentable tema dels crits racistes , portava un rellotge de pedres precioses d’un valor de 120.000 euros. O ....

Moltes coses que un es capaç d’assolir si té la sort de poder gaudir d’un esmorzar de diumenge en condicions.

TASCHEN

Avui al sortir de la feina , i anant a buscar el meu transport públic habitual ,he passat com tantes vegades per “La Casa del Libro” del Passeig de Gràcia. He vist anunciat en els aparadors el llibre “El pintor de batallas” del que en parlava en un anterior post.
He entrat , com ho faig sempre que em queda temps ( m’agrada i molt, passejar mirant i remirant les darreres novetats i tot el que s’amuntega en els diversos mostradors de la casa ) , amb l’ànim de comprar-lo , però no ho he fet, i he pensat que ja seria objecte de desig per Sant Jordi.
La raó ha estat clara. M’he quedat amb el magnífic llibre “Sculpture. From Anriquity to the present day” de la Taschen. Ja sé que està en anglès i el meu domini es molt relatiu, per no dir poc relatiu, però és que son dos toms amb un total de 1147 planes, un munt de fotografies extraordinàries , ( amb un alt percentatge en color ) presentat tota la història de l’escultura , de manera clara, didàctica i entenedora ( us ben asseguro que el problema idiomàtic és molt relatiu ) , aplegant el bo i el millor, amb enquadernació flexible i en una caixa per guardar-los per l’increïble preu de vint euros. Sí , heu llegit bé, vint euros.
Tot , per què aquesta coneguda editorial , a la que jo comparo sempre amb les companyies d’aviació de baix preu, celebra el seu 25 aniversari.
I això no és tot. Al costat hi havia unes magnífiques monografies a 10 euros, o una espectacular caixa amb dos volums de grans dimensions, de la història de l’art mitjançant l’estudi de 900 obres cabdals, per tan sols 40 euros. Una temptació irresistible que haurem de deixar per el mes vinent.
Bon art , bons llibres , i preu més que raonable. Quan li dec a Taschen. Per això aquest propaganda gratuïta , però us asseguro que val molt la pena , però allò que es diu molt, molt.

ART , ARTISTES , CONCEPTES

Ja ho deia l’altre dia, i el cert és que no he quedat gens decebut, ans el contrari, he restat admirat , corprès i bocabadat, que diria algun garratibat de la llengua. Parlo, com no, de l’exposició de la Rosa Codina-Esteve que presenta a Àmbit, al carrer Consell de Cent. Dir magnífica és dir poc , per això tinc la gosadia d’afegir la crítica de l’exposició que un dia d’aquests apareixerà al cg.com.

SUBTIL

“El treball de Rosa Codina-Esteve s’estableix en el nexe dels seus propis condicionaments: Varietat tècnica, investigació constant de materials i recerca de noves sensacions en tècniques i temàtiques emprades de forma llunyana a la tradicional. Elements formals que s’ajunten a una especial sensibilitat que fan del seu treball un quelcom de nou i renovador, malgrat que clarament pre-existeix en el seu fons un principi clàssic. Conjuntament a això existeix el manteniment permanent de l’afany de perfecció, formal i conceptual, que la vincula a una filosofia artística plena de principis, en un esperit destinat a reflectir la intimitat del ésser humà a través de sensacions plàstiques”.

No son pas noves aquestes paraules. Van ser escrites fa quasi vint anys per el catàleg de l’exposició “Mataró – Dürnau” , però segueixen essent plenament vigents , tal i com em quedà clar després de veure i gaudir de la magnífica exposició que amb títol “L’empremta de l’encens” presenta Rosa Codina-Esteve a Àmbit, Galeria d’Art (Consell de Cent 282 . Barcelona), fins el 21 de març.
Donant un gir més a la seva sensibilitat, l’autora s’endinsa per uns camins d’espiritualitat que mitjançant constants apunts tècnics, formals i conceptuals, destil·len de manera més que subtil un munt d’emocions singulars i compartides.

Com si d’una mirada interior es tractés , cada obra genera enigmes , contradiccions, lectures diverses ... , totes elles anant més enllà de l’aparença en un crit silenciós del que reclama l’atenció de l’esperit, en un camí que s’inicià fa ja molts anys, amb una presència mecànica que ha estat substituïda ara per una arrel arquitectònica que a bon segur donarà pas a l’abstracció total, la del silenci , la de l’interior, en aquesta arquitectura de la llum que tan be defineix Jaume Vidal en la presentació.

Mai no he dubtat de que Rosa Codina-Esteve és una dels grans artistes de Mataró , a la que mai s’ha fet justícia. Qui visiti aquesta mostra estic convençut que estarà absolutament d’acord amb mi. La seva, és una de les grans exposicions de la temporada. I em pregunto, que s’ha de fer per que exposi a Mataró?.

La seva obra és tan subtil, que quasi com si res, ens porta cap una paraula semblant en la fonètica. La seva obra és simplement sublim. I no exagero.



ARTURO PEREZ REVERTE

Gens subtil, ans al contrari, totalment directe i cru , està l’escriptor en la magnífica entrevista que ofereix EPS d’aquest diumenge , aprofitant la publicació de la seva darrera novel·la “ El pintor de batallas”.
No és pas de literatura que vull parlar ara, però sí de la magnífica repassada artística que fa en l’entrevista al voltant de l’art i la guerra. Una repassada històrica i crítica amb frases tan contundents com: “Capa mentia. No es pot ficar tot l’horror en un rodet de pel·lícula . Fa falta tornar a la pintura amb una mirada moderna”. O com aquesta altra: “No consenteixo que em posin a Picasso al costat de Goya. Picasso mai va veure una guerra i Goya sabia el que es feia”. Expressions contundents que mereixen ampla lectura de l’entrevista i alhora ens criden l’atenció envers la novel·la.

Per cert , aprofitant l’aposta de l’escriptor envers Goya i la seva visió de la guerra, potser estaria be portar-lo a Mataró a fer una conferència a ca l’Arenas, quan estiguin exposats els gravats del genial artista. Per què , ho estaran , no?.

DIJOUS GRAS

No soc home ni de Carnavals ni de Quaresmes. Dels primers a bon segur per no haver-los viscut en la meva infantesa / joventut per raons obvies del temps que em va tocar viure. De les segones , justament per el contrari.
Avui però he tornat al record del berenar del Dijous Gras. Una companya de feina ens ha portat una gloriosa botifarra d’ou , feta de manera casolana amb elements naturals ( tripa inclosa) en la botiga dels seus pares a St. Boi . Ha estat un Glòria a Les Santes ! , un visca per en Pellofa , i tots els elements d’admiració que s’hi vulguin afegir. El seu sabor m’ha retornat a la tradicional excursió a la Font Picant en aquella tarda de festa , on un munt de gent, en especial companys de fàbrica que festejaven en el berenar comú dia tan gloriós, venint en excursió a peu des de Mataró. La flaire del dia m’ha arribat en profunditat via imaginació i record

SEGLE XIX

Jordi Carrion en un article d’opinió publicat a http://www.eldebat.com/ , em cita com a defensor d’unes inèrcies més pròpies del segle XIX que no pas d’ara , per defensar més els projectes locals, les col·leccions tradicionals , els espais que difonen el de sempre , i criticar l’aposta de l’Ajuntament per Can Xalant.
Fora de que hi ha un ample marge per discutir, i sabedor de que coneix aquest blog el convido a fer-ho davant d’una cervesa , penso que no ha entès el que defenso.

Val la pena en reincidir en l’article de Bohigas del que parlava ahir. I també val la pena en recordar que amb les enormes mancances artístiques existents a Mataró és absolutament impresentable que tot l’esforç artístic de la Casa Gran es concentri en l’Art , mal dit, contemporani: El Foment , Can Palauet , Can Xalant...
Tota l’aposta per un futur gens clar, i la nova carta ( Ca l’Arenas) per un passat poc atractiu. I l’avui, i el seus entorns més propers...?

Can Xalant pot fer una bona tasca , així ho esperem, però que ningú esperi aquest reconeixement internacional del que tots parlen amb la boca plena. Serà un reconeixement limitat i en un entorn tan limitat, i actualment en clara baixada , com és el de l’Art Contemporani.
Can Xalant és com molt be deia Perecoll, fer un C.A.R. en una ciutat on no existeixen instal·lacions esportives. És bona aposta?. O potser és millor incentivar el que es té a mà, i apostar per aconseguir mitjançant la proposta pròpia a aquest nivell internacional, que tan preocupa.

Postures divergents i contradictòries que caldria conciliar. I no ens enganyem , ni una és del segle XIX , ni l’altra el paradigma del XXI. Que no per voler ser més contemporanis, arribarem més lluny.

23-F

Els records resten clars en la memòria. Els dubtes, les indecisions , l’espera davant la tele. En J.Mª Garcia micròfon en mà explicant-ho tot amb el seu tarannà futbolero , que si no recordo malament li va fer guanya un Ondas. Tantes i tantes coses... , que vistes ara semblen tan llunyanes que... Però la por, i no vull negar-ho, la vaig tenir, i molta.

QUINZE DIES SENSE BLOG, QUINZE DIES SENSE INTERNET

Va ser fa dos dijous quan va començar a fer el tonto. Que ara vaig, que ara no vaig. Que em bloquejo baixant el correu i cal reiniciar , però de nou et faig pam i pipa i de navegar res. De cop i volta tot sembla tornar a la normalitat , però és una falsa alarma i sant tornem-hi. I un , vinga a trucar als d’Ono que molt amablement per cert, es van trencant el cap per què no entenen res, com jo. Al final dissabte passat ve un tècnic a casa per descobrir que tot era una peça de la caixa general de l’edifici que feia un mal contacte i per tant la guitza.
Tot semblava tornar a la normalitat però faltava el punt final, desconfiguració de l’antivirus i cal cridar als de Panda. Sortosament també mostren amabilitat i eficiència , i des d’ahir al vespre , - toquem fusta – tot sembla que funcioni.

Han estat quinze dies mig incomunicat. Entre la feina i algun amic, baixa’t el correu per aquí, entra per allà per enviar els escrits de torn i així anant fent la viu-viu. Sembla mentida com Internet ha entrat en les nostres vides. Quinze dies fora de joc i cada dia et quedava aquell run run de no haver pogut mirar allò, llegir el de més enllà, retopar aquell comentari, i sobre tot la descàrrega d’adrenalina que significa sempre tot post per el blog, I han quedat temes prou bons al tinter , que espero tinguin ocasió de sortir de nou.

Avui en el retorn a la normalitat sols dos apunts ben precisos. Per un costat aconsellar el magnífic article de l’Oriol Bohigas a “El País” al voltant de la col·lecció del MNAC com a Museu Nacional, i del que caldria fer-ne relectura local , tot salvant les distàncies , a l’entorn de la Casa Arenas.
( Per cert, en el dia de la presentació als artistes , alguns ,- entre els que em trobo – vàrem demanar el Pla d’usos de Ca l’Arenas. No el tenien a mà i varen prometre enviar-lo. Tres setmanes després en la reunió amb l’Alcalde, la gent del PMC se l’havien deixat sobre la taula del despatx. Han passat tres setmanes més i seguim sense disposar d’ell. Fins a quan ? ).

L’altre apunt està en dos artistes mataronins que exposen aquests dies a Barcelona. Ahir va inaugurar en Llucià a la Galeria Comas ( Pg de Gràcia – Diagonal) i demà ho farà Rosa Codina-Esteve a “ Àmbit” ( Consell de Cent – Balmes ) .
Ni vaig poder assistir a la inauguració d’ahir , ni ho podré fer a la de demà , però avui he aprofitat per visitar la mostra d’en Llucià , que segueix enfurismat en l’afany de ser artista, i en aquesta mostra ho aconsegueix diverses vegades, encara que en altres es queda en el bon manyà tècnic que és.

La mostra és diversa en el concepte i a voltes contradictòria. Molt atapeïda de peces, les mateixes no respiren el suficient com per ser gaudides en plenitud. El millor està en els treballs més simples, que no vol dir senzills. És en la volatilitat i la lleugeresa on Llucià té les millors armes per aconseguir bons resultats. El contrast entre el pesant del material i la flexibilitat i ritme del treball dona carta guanyadora a l’artista , però quan no assoleix aquesta ànima cinètica tot queda massa dens com per aconseguir els millors resultat. D’aquí que siguin les obres de menor tamany les millors i alhora les més agraïdes.
Amb tot, és i ha de ser una mostra important per l’artista i de la que espero en tregui fruitoses reflexions.

De la mostra de Rosa Codina-Esteve, a bon segur una dels millors artistes de Mataró i alhora una de les meves debilitats plàstiques, en parlaré aquest cap de setmana. Per el catàleg i per el que vaig veure fa uns mesos , la mostra promet i molt. Penso que no s’ha de perdre i agosarat que és un, aconsello a priori , la seva visita.

PS.- La meva filla m’ensenya el que suposo ja sap tothom, que poses “miserable” al cercador del Google , i prement “vaig a tenir sort” , t’apareix la fitxa del Congrés dels Diputats de l’Acebes . Sobren les paraules.

XAVIER UBACH

Fa molts anys que conec a n’en Xavier Ubach. O potser seria més just dir que fa molts anys que en Xavier Ubach em coneix a mi , ja que a bon segur va ser en aquella Ràdio Maresme de Mataró, on ell feia de veu de tants i tants programes i a mi m’agradava tant anar amb el meu pare, i travessar aquell llarg taulell de fusta per endinsar-me a l’ànima de l’emissora i veure i sentir com parlava d’art o de literatura, que algun dia em devia haver fet qualsevol tonteria, o dir-me allò de “.. quin nen tan maco...” , ja que el cert és que amb pocs anys , ros rinxolat , un feia patxoca ( la llàstima és que aquell encant ha desaparegut del tot ).

El vaig seguir veient a TVE i sentint-lo a Ràdio Barcelona , i més tard vaig coincidir amb ell en alguna qu’altre exposició amb els amics comuns com en Nico, en Josep Tur, l’Amador... I de cop i volta en Joan Pannon que em diu “mira qui exposarà el més vinent a l’Aixernador”. Era en Xavier Ubach a qui en Perecoll havia donat quatre lliçons pràctiques i es llençava feliç a seguir essent artista. Ara, no amb la veu, amb la rapsòdia, i sí, amb la plàstica per “montera”, seguia el seu camí. ( Un quadre d’aquella exposició està penjat ben a prop d’on escric ara ).

He vist moltes de les seves exposicions, n’he presentat alguna. Ens hem discutit moltes vegades, se n’ha enfadat alguna. Hem parlat d’art , en general, i de pintura, la seva, en particular. Hem estat en acord i en desacord.
L’he convidat diverses vegades a TVM i són les úniques vegades que em trobo amb inferioritat amb el convidat. No ha seguit cap pauta, m’ha mogut la cadira ( ja saps, allò del costat bo)... L’hi he preguntat naps i m’ha contestat cols , etzibant-me algun rebuf per encaixar. Però sempre ha estat amb l’honestedat per bandera, cosa que no es pot dir de tothom.

Fa un temps em va trucar. Volia parlar d’una idea amb la Torres García , i a més em volia ensenyar la seva col·lecció, amb la donació que li bullia pel cap. Penso que el vaig encoratjar. Estem tan mancats a Mataró d’història artística dels darrers anys que tot es bo, i si hi ha Meifrén, Urgell, Anglada Camarasa, Mariano Andreu, etc.... ,encara més.

Avui s’ha fet la signatura. En fa donació al Museu ( magnífic) . Vull aplaudir-lo amb tot el cor. Vull que esborri algun qu’altre comentari mesquí al voltant de cessions i donacions ( a bon segur de qui no dona ni el bon dia) . Vull felicitar-lo. I vull dir-li que ojalà , que vol dir ni més ni menys que Deu ho vulgui, - frase que en aquests temps és immillorable-, en sigui pioner i n’apareguin moltes més. Que espero seguir anant a les seves exposicions, i dient-li que s’oblidi de la figura, que allà patina, que el seu està en l’experimentació de l’espai i del color...

I seguirà sense fer-me cas, recolzat en el seu Club de fans, aquell que el faria guanyar el cartell de Les Santes si es fes per votació popular , i així tindrem un altre motiu per tornar a TVM , i jo a passar-ho malament, que a vegades penso és el que més li plau a n’en Xavier Ubach quan fa una exposició.

PS.- Per cert, ningú ho sap, però el vist-i-plau del Fons d’art de la Casa Arenas, el va donar l’alcalde en la darrera exposició de X.Ubach a Hartman.

BLANC, NEGRE I MATARÓ

El passat divendres vàrem tenir reunió a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament.
Presidia J.A.Barón, Alcalde la ciutat, i a un i altre costat de la taula ( mai tan ben dit) Perecoll, A. Alís , J.Mª Codina i qui això signa en el cantó dels artistes i Jaume Graupera Rafael Milán i Iván Pera en el cantó de l’oficialitat.
Tema, el Fons d’Art. De la reunió en va sortir de tot. Més o menys com representen els artistes participants

BLANC

Com el color que predomina en els darrers treballs de l’Albert Alís.

Blanc ja que sembla que hi ha consens. Existirà el Fons d’Art i serà a Ca l’Arenas.
Ara cal establir el que, com i de quina manera, i per això esperarem a fi de mes per a tal de que la gent del PMC tingui preparat ( si Carnestoltes no espatlla la festa) el document previ a discutir de com ha de ser aquest fons.
Caldrà discutir fil per randa tot allò que anomenen serrells i allò que va més enllà, com periodicitat d’exposició, integració en el conjunt expositiu , criteris a mantenir en l’admissió i en la comissió de seguiment i.... . Punts en els que la lluita serà ferotge, ja que malgrat les paraules, - que sempre son buides si no van acompanyades dels fets -, aquí hi ha una part que vol el Fons d’Art ( Alcaldia i artistes ) i una altra que manté el criteri que deixà clar en el primer moment “ és una pedra a la sabata, però si el sabater diu que hi ha d’estar...”.
Bo però és el consens previ en una exposició itinerant per Catalunya , encara que malament rai si els que tenen que buscar sales son Museu&PMC .
Igualment positiu l’enfoc de la possibilitat d’establir en la incubadora d’empreses alguna solució a la gestió en general per ajudar als creadors en tràmits administratius generals, en transport, concursos, beques , etc...

NEGRE

El color d'en Perecoll i no hi ha dubtes, el color del futur de Ca l’Arenas.

La gent que ha organitzat la patxanga té clar la manera de treballar dels artistes conceptuals / visuals / emergents, fonamentat essencialment en el concepte projectes. Aquests esdevenen realitats quan apareix una mostra que els reclama, un sponsor... Una producció en una paraula.
L’artista plàstic no actua així. La seva obra apareix, individual o en grup, com a fruit d’una reflexió personal i interior. Per això el seu treball podrà coincidir o no amb el monotema de l’any, però serà impossible adaptar-se al mateix en funció d’uns necessitats expositives.
A més, qui actuarà de coordinador del desideratum?. Hom està d’acord que ni PMC ni Museu, per la seva actitud despreciativa envers la plàstica, i el conseqüent desconeixement dels seus protagonistes, pot ser capaç de dur a terme tan difícil tasca.
Un punt, aquest de direcció en el que caldrà incidir de nou, per recuperar allò del que sempre s’havia parlat: Una direcció col·legiada , amb membres de les diferents cares de l’art , per a tal d’aconseguir una temporada plural i de qualitat.


MATARÓ

Com la mirada de tota la vida d’en J.Mª Codina.

Un Mataró que reclama a crits un tomb definitiu en la política cultural. Que d’una vegada i per totes, el PSC es deixi de tonteries i agafi el toro per les banyes i prenent la regidoria de Cultura , es deixi d’aquestes eternes tonteries de que si “... sempre la demana Iniciativa i ja ens va bé...”..
Mataró ha de deixar de ser la ciutat de les pedres per ser la dels ciutadans. En això tothom hi està d’acord. Ara és dons l’hora de la Cultura. I haig de dir, la de la gran cultura.
Ja n’hi ha prou d’aquests petits califes d’associacions veïnals sols preocupats per la subvenció de torn , per fer cultura de tres rals que a res condueix.
Cal la gran cultura, la del teatre / Auditori que tanta falta fa. La del centre Artístic. La de les Escoles de ... . La de....
Una cultura per la ciutat, aquella ciutat que sols serà potents quan alguns deixin d’anar a Mataró. És dir quan Mataró, sigui centre i perifèria, eix i motor, ....
I aquesta cultura sols pot sortir del convenciment del PSC per assolir-la, caigui qui caigui, i peti qui peti.
Tornar a regalar el futur cultural a IC ens haurà de fer pensar a molts, que el govern de la Ciutat segueix pensant allò que tantes veges va pensar en el passat .
Fer-ho seria anar a un precipici que augmentaria la trista solitud intel·lectual que ja té ara el PSC , degut a l’imperdonable oblit d’aquells que han pensat, i segueixen pensat, que la cultura és un quelcom molt llunyà al que es cuina massa vegades en una barris, massa poder i poc contrapunt.

Cal refer el futur. Fer-ho ja, i amb la CULTURA amb majúscules per bandera.

FRASES

Vaig a l’Alcampo ja que em toca la compra mensual. Poso la ràdio, Com sempre, la SER. El programa “La ventana”, amb la Gemma Nierga , encara una debilitat més accentuada.
Parla en Boris Izaguirre, que quan no va de pluma demostra la seva gran intel·ligència. Parla amb altres contertulians dels Oscar. Com no, de “Brokeback mountain” . Parla de l’amor i repeteix la frase altres vegades sentida. “En la parella sempre hi ha un que estima i un que es deixa estimar”. Tòpica i a bon segur certa. Però m’agrada pensar , i ho comentava amb la meva dona , que potser per que una parella funcioni cal que tots dos creguin que són ells els que estimen més. Tot rient ha ironitzat, però hi ha parelles que funcionin?. M’ha fet un petó i hem rigut plegats.


La meva dona té un oncle que és germà de La Salle. Està jubilat de l’ensenyament i està en un col·legi de Palma com encarregat de la biblioteca. Com que s’avorreix i s’ha apuntat a això de les noves tecnologies em (ens) fregeix amb multitud de missatges de tot tipus. No puc dir que sigui progre ni tan sols lliberal, així que la majoria van a la bassa directament. Avui quasi per accident n’he obert un. Era un power-point argentí del tot carrincló, però amb frase a considerar “abajo el “tener” , arriba el “ser” . Si la netegem , pot servir i molt.



PS.- No vull pensar que sigui degut als meus comentaris, però avui ja s’ha canviat el senyal de parada de l’autobús. Està ben situat al límit de la vorera i no al bell mig. Felicitats.
Ara tan sols cal demanar que es retirin els contenidors que han recuperat el seu lloc al costat de l’escultura “Intolerància” , fent del tot desagradable la seva vista. Al davant, just en la corba de l’inici del girador, potser podria ser un lloc escaient per situar-los.
I és que cultura al carrer, no és tan sols posar escultures , és també envoltar-les d’un espai idoni.

SENSIBILITATS

PLÀSTICA

La de Concha Ibáñez.

Exposa a l’Espai Cap Gros. Amb la seva simplicitat sempre em meravella. La vaig conèixer en una exposició a Tertre fa , més o menys, trenta anys. El seu paisatge llavors em va frapar, acostumat al paisatge acomodatici que dominava, - i segueix dominant -, aquest concepte.
Amb aparença de naïf, però sense ser-ho mai, més aviat al contrari, Concha Ibañez despulla el paisatge de l’anècdota i es centra en la raó, en l’arrel. Llum, color i volum, fonamenten la seva raó i amb ells conjuga les peces que ens ofereixen la seva visió, que en el més fons, és la nostra, d’aquells indrets que ha (hem) viscut. La seva mirada a Castella i el Marroc , protagonistes ara i avui, sobten i emocionen.
Quina gran artista és la Concha Ibáñez. Nascuda a Canet i ara retrobada a Mataró. Com em va plaure tornar a fer-li un petó i una abraçada.


MUSICAL

La de Joaquín Sabina

Sempre m’ha agradat. Suposo que he envejat aquest esperit canalla que el caracteritza , amb el que m’identifico i mai he pogut, sabut, o volgut practicar.
Acompanyo a la meva dona a obrir una escola en la que s’ha de pintar. Son quarts de vuit del matí de dissabte. Agafo el cotxe i en el CD sona el darrer Sabina ( Pájaros de Portugal).
Sabia que la meva filla l’havia baixat d’Internet , però entre que agafo poc el cotxe i quasi sempre poso la ràdio... No és el seu millor disc, però te dues cançons impagables : “Seis Tequilas”, i molt especialment “Nube Negra”. Sabina en estat pur i dur, és a dir, molt proper a tots.
“Al otro lado de la nube en quiebra / allá donde se escriben las canciones / al otro lado de la nube negra “.... “Allá donde no quedan mercaderes / que vendan soledades de ginebra”.
Impagable i emocionant. Emocions en el temps d’espera. Serà per la pluja i el temps gris. Serà... O potser no?.


INTERIOR

Monument a la intolerància ( Perecoll ) .

Està molt a prop de casa i el miro sovint. Lamentablement la Casa Gran no el mira amb afecte. Està envoltant de containers de vidre, plàstics i paper , que curosament s’encarrega de retirar just en el dia de l’ofrena floral, per retornar-los quatre dies després.
A més si es mira des de la punta de Carles Padrós, queda desnaturalitzat per l’obra de Llucià González que es troba en el giratori de sota. El monument queda així emmarcat per un dau i una baldufa. ( Si ho voleu mirar amb ironia, tota una reflexió de la vida, la mort i la sort, en el camps de concentració).
Per a mí la millor escultura de Perecoll. Sempre m’emociona. I en aquests dies encara més. Mirar-lo obliga a pensar i a conjurar-se en uns fets i moments que mai més s’han d’esdevenir.


RABIOSA

La gamberrada nocturna

Visc en una zona que considero ben tranquil·la, amb algun qu’altre estirabot. Vaig a buscar el pa i els diaris del diumenge i em trobo que a bona part de Can Torner i del carrer Àvila hi ha hagut caça de retrovisors. Bona part del retrovisors dels cotxes allà aparcats estan amb els retrovisors , en especial els plegables , trencats.
Ja fa un parell de setmanes molts automòbils portaven enganxina de la Municipal per comunicar-se amb ells. Em sembla que s’havien trencat panys o cosa semblant.
M’emprenya i molt la violència gratuïta. El fer mal, per fer mal. Ja sé que és de difícil eradicació i més que qüestió municipal, ha d’existir un treball d’educació i del paper de control dels pares, i...
Però això no em fa oblidar l’agror que sento quan veig aquest fotre per fotre , que a res condueix i que signifiquen massa coses , que potser es resumeixen en la frase que poc després llegeixo a “El País”: “El que no gastem ara en escoles, ho haurem de gastar després en policia”.
Tan dura i abrupta com real. Que tots ho tinguem en compte.


XAPUSERA

Reclamava fa uns dies pel fet de no haver fet rampa per discapacitats en l’arranjament de CarlesPadrós. Observo que ja l’ha fet, però tan corre a cuita, que pitjor impossible.
Està en la vorera al mig de la zona d’aparcament ( no hi haurà qui hi arribi ). A més l’han fet just davant d’un senyal de tràfic i d’un dels molts postes de fusta que serveixen d’enllaç elèctric i que lamentablement encara dominen en el meu barri.
En resum que si algú amb la seva cadira de rodes arriba ( per miracle) a poder emprar el baixador , es torbarà en una acera estreta amb els impediments suficients com per no poder fer cap mena de maniobra. És a dir , baixador per lluir i no usar.
Llavors és quan m’omplo de sensibilitat xapusera i penso com hi poden haver inútils tan grans, i a sobre , que cobrin per el seu treball.


D’IMPOTÈNCIA

Abans de començar aquest blog, vaig entrar en el d’en Ramon Bassas per afegir comentari en un dia que parlava de “La Matarona”. Li repetia la petició, que d’ença fa deu anys ,més o menys, vaig realitzant a tots els alcaldes i regidors que queden a tiro, que no és altra que demanar s'indiqui mitjançant l’oportuna placa, el nom, autor i altres signes d’identitat, de les diferents escultures públiques que es troben en la ciutat.
Us puc assegurar que mai he obtingut un no per resposta , i que el “ això està fet” és la resposta dominant.
Ara , aprofitant l’avinentesa de parlar d’escultures, repeteixo el missatge.

Espero que tinguem sort . Per cert quina gran cançó de Llach. Excel·lent per arrodonir el post.

OBRES

Sabedor de que aquest blog és llegit per membres del consistori mataroní, els hi recomano una vista al voltant seu, quan demà s’acostin al monument “Intolerància” , realitzat pel bon amic Perecoll, - impagable l’acte de divendres passat a l’Ateneu Laietana -, situat a Carles Padrós.
Aquesta zona ha estat darrerament en obres. Unes obres per les que s’haurien de demanar responsabilitats. Per un costat per la seva durada, l’impasse de tres setmanes no és pot comprendre de cap manera, i per l’altre perquè sembla que no han tingut supervisor, ni públic ni de l’empresa, de cap mena.

Diem això ja que no es pot entendre , que si baixem per Carles Padrós, costat Barcelona, en arribar a la remodelació ens trobem que ha desaparegut el pas per persones disminuïdes. I també pel fet que en l’ampliació de la vorera han estat molt curosos en la conservació del senyal de parada de bus. És a dir, que la senyal segueix en el mateix lloc. Abans just en el límit de la vorera , ara al bell mig de la vorera.

Autoritats, mirar i prendre nota , n’és una obligació.

CAN XALANT

Dimarts vaig assistir a la presentació de les ofertes de Can Xalant . Em va sorprendre , positivament, les instal·lacions i l’equipament.
Avui el Director del centre ha estat a “Espai d’Art” de TVM i ha estat acurat i contemplatiu en les seves apreciacions. Ha reconegut errors de comunicació i ha ofert el Centre a la ciutat i comarca, considerant-lo com un quelcom lògic.

Repetint-me, aposto per la frase “ deixem créixer l’herba, abans de segar-la”. I així estarem. Ojalà , que vol dir, que Déu ho vulgui, sigui així.

Dit d'altre manera, que Can Xalant sigui allò que de veritat tot, però tots, desitgem

SABER LLEGIR

OMPLIM DE CONTINGUT LA CASA ARENAS

NOSALTRES, artistes de Mataró i de la seva zona d’influença, estem convençuts de que la posta en marxa del “Centre d’Art Germans Arenas” ha de servir perquè la ciutat recuperi el seu lloc en el món de l’Art del nostre país i alhora perquè els seus artistes siguin en ell, coneguts i reconeguts.
Creiem però que no n’hi ha prou amb que el Centre d’Art Germans Arenas mantingui una programació d’exposicions i activitats complementaries atractives i d’alt nivell. Cal també de que disposi d’un fons artístic i documental suficientment representatiu i de qualitat, que permeti aquest coneixement i reconeixement dels artistes locals, tant en l’àmbit de la pròpia ciutat com fora d’ella, mitjançant la realització de mostres itinerants o d’intercanvi, recollint així l’esperit artístic i mataroní del llegat Arenas.
Coneixedors de la inexistència de cap col·lecció pública que aplegant obra d’artistes mataronins pugui realitzar aquesta funció, els artistes que hem demostrat abastament la nostra generositat col·laborant amb tot tipus de mostres de caire social, no volem ser menys generosos amb la nostra ciutat i per tant
Ens COMPROMETEM a CEDIR una OBRA SIGNIFICATIVA de la nostra creació per a tal de formar el FONS D’ART del Centre d’Art Germans Arenas , obra que es mantindrà en ell sempre que la mateixa sigui utilitzada a fi de be. Aquesta obra podrà ser bescanviada per una altra, igualment significativa, quan l’artista consideri que la mateixa ja no el representa, degut a la seva evolució.
Igualment ens comprometem a lliurar un DOSSIER CURRICULAR , el més documentat possible, per a ser dipositat en l’arxiu del Centre, facilitant la seva consulta per aquells estudiosos de l’art local.
En contrapartida DEMANEM que els artistes del fons HAN DE DISPOSAR de REPRESENTANTS en l’òrgan de direcció del Centre,- sigui quin sigui l’escollit -, per a tal de vetllar per l’acompliment de les intencions de la cessió.
Que l’Ajuntament de Mataró es COMPROMETI que a partir del proper Pressupost Municipal existirà UNA PARTIDA destinada a L’ADQUISICIÓ D’OBRES D’ART per a tal de potenciar aquest Fons d’Art

HO SIGNEM



Aquest és el document de compromís de cessió ( els subrallats son meus) que varen signar tots i cadascun dels artistes mataronins disposats a participar en el Fons d’Art del centre d’Art Germans Arenas ( ara amb l’afegitó de Clavell per evitar l’acròstic de CAGA ). Tot el document età en funció, raó i significat de dues idees que es conjuguen de manera simètrica. Fons d’Art i centre d’Art Germans Arenas.

Per això em sobten molt les declaracions del regidor de Jaume Graupera, acceptant el Fons d’Art però desvinculant-lo de la Casa Arenas. Que no sap llegir?. O és que mai ha tingut curiositat per el document?.

El Fons d’Art respon a una mancança pública, però s’estructura en fonament a un equipament. Fa deu mesos que el regidor va tenir constància de la iniciativa. Fins el moment mai ha mogut fitxa, ha convocat a una reunió o ha fet cap proposta. Contestar, en una fugida endavant, sense concretar res, és fugir d’estudi una vegada més , davant d’un tema que el supera i que incomoda, i molt, a ell i als que maneguen els fils del PMC.

El Fons d’Art és una proposta difícil de rebutjar, - així ho considera tothom, i ningú , ni pública ni privadament, ha dit el contrari -, que te perfectament cabuda en el nou Centre d’Art , amb un pla d’usos molt dolent, en el que en cap moment el poder (PMC) ha tingut a be dirigir-se al poble pla ( artistes) per fer conjuntament el camí.

Sort que quan dos volen una cosa ( artistes i alcaldia) és difícil que un altreaconsegueixi impedir-ho. I menys quan no es té cap raó per enfrontar parers, cas ara i aquí, del Patronat Municipal de Cultura.

CA L’ARENAS

Demano permís per emprar l’expressió: Ca l’Arenas. Que això del CAGAC (Centra d’Art Germans Arenas i Clavell) és d’un provincià que t’hi cagues, i valgui el joc fonètic i l’escatològic alhora.

Dissabte al matí (11.00 h,) presentació oficial a Can Palauet. Tota l’oficialitat. Regidor, Director del PMC, tècnics. Director del Museu i tota la seva patuleia. Els de Can Xalant... És a dir, tots aquells que no van mai a cap fet artístic, tots allà fent patxoca. Pensament ràpid: I si tanquem la porta i els deixem ... Pensament reflexiu: “Mala hierba, nunca muere “(dita castellana)
Santi Martínez en nom dels marmesors ens explica el testament. Jordi Arenas dixit ( més o menys) : Deixo la casa als artistes mataronins. ( si aixequés el cap).

Jaume Graupera explica obvietats als reunits, entre ells una dotzena d’artistes mal comptats . ( I això que era una presentació a la gent de l’art). La causa , segons Graupera, és que la convocatòria s’havia fet a corre cuita ja que es volia realitzar abans de la de la premsa ( dimarts 24) , però no es podia convidar abans que el dimecres (18) ho aprovés tot la Junta del Patronat.
(Una altra dita : “S’agafa abans a un mentider que a un coix”). Les invitacions van amb data del 13 i els presents la varen rebre el dimarts 17. ( Graupera, Graupera...)

Carles Marfà va de modern amb el power-point. Paraules llegides i cap document a la mà, El pla d’usos no està present i els interessats el reclamen, esperem que arribi aviat. Una hora en la que ningú entén res i qui més qui menys, badalla.

Precs i preguntes. Pere Fradera està content ja que diu que és la primera vegada que algú del Patronat el convida a un acte ( Quina desil·lusió, i jo pensava que n’era l’únic). De la resta de preguntes, ja sabeu, uns preguntant naps i l’altre contestant cols.

Vista a ca l’Arenas i el resultant a la vista està, excel·lent. Cal felicitar als tècnics que malgrat els inconvenients forçats per les servituds n’han tret un resultat magnífic amb molts pocs peròs , i cap d’ells per la seva responsabilitat. Caldrà parlar de les portes o de la disbauxa de magatzem, o..., però sempre amb l’aplaudiment per davant amb els tècnics signants del projecte: Felicitats.
El fotut, i sols cal veure les respostes avui al capgros.com per part d’un bon ventall d’autors mataronins, està en la distribució de l’espai: 80% més magatzem, pel Museu, 20% per les exposicions temporals.

Vull expressar aquí el sil·logisme , tendenciós si es vol, que ja vaig emprar el passat dissabte: El fons del Museu és bo o dolent?. Si és dolent no mereix aquest percentatge . Si és bo, el que cal és destituir fulminantment al director del Museu per haver-lo furtat a la contemplació dels ciutadans en aquestos vint anys.

Sigui com sigui el pla d’usos s’ha de refer. Cal una altra partició. Cal el punt que uneixi passat i futur. Cal veure les coses en perspectiva activa i no passiva. Potser seria millor pensar amb un fons més viu i canviant, aprofitant la seva diversitat, que omplís les sales de la planta baixa, i unes exposicions més formoses que les que ofereixen els 26 ó 13 m2 de les sales previstes actualment ( set quadres mitjans com a màxim).

Cal plantejar el futur i fer-ho amb diàleg i amb els artistes. El pla presentat per el Museu es tan dolent que caldria depurar responsabilitats , ja que si artísticament es discutible, legal i sintàcticament presenta tal munt d’errors , que el converteix en una riota per a qualsevol espectador imparcial.
Ara és l’hora de començar el treball. Espero que la comissió per parlar del Fons d’Art serveixi per endegar un millor centre a Ca l’Arenas, per què, vist el vist, qualsevol semblança amb un projecte de qualitat és pura coincidència.


PS:_ EM truca en Manuel Cusachs, desencisat per el futur de la Casa Arenas. Em prega disculpes per no haver signat el manifest d’adhesió al Fons, però que ara , i més que mai, s’hi apunta. Que comptem amb ell per tot. És una gran satisfacció.

NEGRE , BLANC I YAGO VILAMANYÀ

CONVERSES EN NEGRE

Aquest divendres he estat protagonista secundari en l’entrevista amb públic del Report, efectuada a Perecoll en el magnífic marc de l’Ateneu Caixa Laietana.

Potser està malament que un mateix ho digui però crec que ha estat un acte excel·lent. El treball de la gent del Cap Gros, aconseguint el marc i l’ambient, amb unes increïbles piruletes axocolatades de l’Uño , que passaven d’allò més bé amb el cava del celler Joan Domingo, mentre sonava un magnífic repertori de jazz en viu ,servien per donar to final a una conversa que penso ha estat seguida amb atenció i plaer per el públic, en la que Perecoll ha sabut donar en tot moment el joc que s’esperava, i un ha intentat mantenir la coherència del discurs.

Per les sensacions pròpies i per les felicitacions rebudes, sembla que ens hem sortit prou be, aconseguint un acte cultural rodó amb el que es demostra que quan s’ofereixen ingredients atractius la gent s’hi acosta i els disfruta. Així ho van fer més d’un centenar de persones que omplirem amb escreix la sala, amb presències remarcables de molts artistes i autoritats amb J.A.Barón al davant.

Però com tot sempre amb la petita taca negre que deixa un lleuger mal regust. No hi havia ningú del Patronat Municipal de Cultura. Ni regidor, ni director, ni tècnics, ni.... Que passa allà al carrer Sant Josep. Que si no ho organitza l’ACM és un acte que no val la pena tenir en l’agenda. Dons no, va ser un acte més que interessant i del que en podrien prendre bona nota.


FUMATA BLANCA

És la que crec que es va escampar e divendres tarda, després de la conversa que mantinguérem el Sr. Alcalde, el regidor de Cultura i un mateix a fi i efecte de desencallar el projecte del Fons d’Art per la Casa Arenas.

Després de la mateixa estic convençut que el Fons es durà a terme. I ho estic ja que hi ha dos parts que aniran a mort per ell. Per un costat l’Alcaldia que no es cansa de repetir que no es pot negar a un oferiment tan generós i valuós per la ciutat, i per l’altre els artistes que volen realitzar la cessió i no entenen els entrebancs però estan disposats a superar-los. Front d’això estic convençut que poc hi podrà el poc interès que sembla aportar Cultura en el procés.

De moment i en quinze dies hi haurà una reunió per establir ja els paràmetres en els que començar a treballar en l’aspecte legal de la cessió i per establir els fonaments mínims en que s’ha de produir. Albert Alís, J.M.Codina i Perecoll seran els artistes que representaran al col·lectiu en aquesta negociació que estic convençut serà del tot positiva, i de la que en sortirà una bona col·lecció d’artistes locals , de la que tan mancada està la ciutat.


YAGO VILAMANYÀ

És protagonista avui en “El País” encara que potser molts no se’n hagin adonat. En la pàgina 6 de la secció Catalunya , i en un magnífic article de títol “El laboratorio humano” a l’entorn del barri del “Fondo” de Sta Coloma de Gramenet , que té un 35% d’estrangers de uns 60 païssos, la foto que emmarca l’escrit ens ofereix en primer pla l’escultura d’una dona , realitzada ja fa forces anys per Yago Vilamanyà.
Una escultura amb història ja que Manuela de Madre , en el seu primer acte com alcaldessa , la volia retirar ja que la gent jugava amb la mateixa, - està integrada en la plaça -, i ho va considerar com un acte de degradació envers la dona. Sortosament algú li va treure la dèria del cap, i allà segueix honorant l’espai.

I parlant de "El País", excel·lent el to de la Història d’Art que ofereix a partir d’avui.


DEMÀ

Amb temps i tranquil·litat, parlarem de la Casa Arenas, que el passat dissabte va ser presentada als artistes. De la convocatòria, de l’acte i de la Casa en parlarem largo y tendido , que de tot hi ha per sucar-hi pà.

MATARÓ PECADORA

No vull enfadar-me. Cal dormir, per després en fred prendre decisions. Val la pena enviar-ho tot a la merda, però és deixar camp lliure a l’enemic. Si s’ha resistit trenta anys, no vindrà d’una punyalada més . Però potser cal dir prou i donar un cop de porta que ja tenen ordres ...

Aquestes reflexions, i mil de parelles, roden ara pel meu cap. Mitjançant capgròs.com m’assabento que el Fons d’Art definitivament no entra en els plans de ca l’Arenas.
No és una sorpresa. Ja fa dies que ho vaig comentant en aquest blog. El pla d’usos era ja definitori, però m’emprenya, i molt, assabentar-me a través de la premsa i no de viva veu per part del regidor.

Fa quatre mesos que es van presentar les signatures de les cent primeres obres del Fons. En quatre mesos ni una paraula . Ara el periodista serveix de missatger . No tinc avís de cap entrevista amb el Sr. Graupera , per tant em pregunto , quan pensava comunicar-me la decisió?. Si aquesta és l’estil ètic de la regiduria , potser serà qüestió de pensar en l’exili cultural.

Per la mateixa noticia m’assabento de que no hi jornada de portes obertes a la Casa Arenas i si una per artistes , a la que òbviament jo tampoc estic convidat. Encara em resonen les paraules del Sr.Graupera, amb el Sr. J.A.Barón, alcalde de Mataró com a testimoni . “La visita està feta. Quan tu vulguis. Et faig un truc i t’ho ensenyo tot, No home ,no, No cal fer-la amb els artistes, així ho veurem més tranquil·lament” . Quins pebrots.

Encara que em pregunto a quins artistes han convidat. Aquesta tarda-nit he parlat amb Perecoll i J.M:Codina i cap dels dos estava convidat. Clar que si el que ha usat és la llista del PMC sols estaran convidats els amos del “cortijo” , és a dir els de “ACM”.

Cavalcada, Tres Tombs, Can Xalant, Carnestoltes , Fons d’Art.... Quin pecat tan gran ha fet Mataró per haver de purgar amb una regidoria que tota el que toca desgavella. Ah, però sense oblidar el silenci, per a mi, còmplice , de les altres forces polítiques del govern.

RISOTERÀPIA

Diuen, i jo hi estic força d’acord, que el riure és sa. Que allibera tensions estimulant diferents elements de l’organisme, aconseguint un estat més plaent i amb una visió més positiva. És tan evident que existeixen departaments, anomenats de risoterapia , que treballen en aquest camp amb resultants més que positius.

Avui he tingut un dia dur. A més cada vegada que em ve al cap l’assumpte del Fons d’Art de la Casa Arenas , se m’altera la bilirrubina i em puja gargamella amunt una aspror que no preludia res bo. Però he arribat a casa i tot ha canviat.
M’han fet a mans una producció realitzada per alumnes d’audiovisual de la EUPMT (Carla Boix , Pere Rubí, Anna Luart, David Minguillón, Àlex Manau i Julia Giordano). Era un treball avaluable en els seus estudis i tractava de l’Art a Mataró. A finals de l’any passat em van demanar la meva col·laboració, en forma d’entrevista, i vaig accedir gustós.

El treball resultant és ben interessant, i en ell he trobat la perla que ha fet canviar el meu dia. Entrevista amb Jaume Graupera, i sense posar-se vermell , sense immutar-se, mantenint el rictus, afirma sense embuts “ que Mataró , en especial en el que pertoca al cantó municipal, es ciutat puntera en l’art al respecte de tot Catalunya”.

Sentir-lo i esclafir a riure , en un riure incontinent, quasi espasmòdic, d’aquells sense mesura, ha estat instantani. Quan he pogut dominar la situació m’he mirat al mirall i m’he vist diferent. Orgullós de viure on visc, amb l’honor afegit de ser crític d’art de ciutat tan puntera artísticament parlant., el meu “ego” , ha pujat tant que ja no necessito llibres per recuperar l’autoestima , el “prozac” pot anar a la bassa i tot jo soc un home nou.

Per això ja no em preocupa, ni gens ni mica, el desgavell de la Casa Arenas, ni la vergonya del Museu que sols disposa de 1791 peces d’Art, contra 4836 del llegat Arenas. És a dir que uns particulars atresoraven a casa seva més de quatre vegades les obres d’art de les que disposava el Museu de la ciutat.
Ni les dimensions de les sales d’exposició temporals, que semblen fets en un projecte de la Sra ministre de Vivenda. Ni de la riota que significa el nombre d’artistes locals que aporta el Museu, ni de la separació entre artistes locals, nous creadors mataronins, art jove i emergent, noves tendències, que ningú entén. O la prohibició d’exposar a artistes no locals si no pertanyen a les noves tendències. Això per no parlar del superman/ supergirl que es busca ja que el lloc de treball es perfila en la triple funció d’atenció als usuaris, de dinamització i de vigilància de l’equipament (sic).
Tot amb “uns objectius a assolir molt ambiciosos ( una trentena d’exposicions a l’any, a més de la programació d’altres activitats, visites i tallers, publicacions”. I per fer-ho un pressupost de 600 euros/exposició).

Amb tot això , com em pot importar que no vulguin el Fons d’Art , que els importi un pebrot l’art, els artistes , la cultura i els ciutadans.
Som els millors, el rovell de l’ou, el melic del món. Som la hòstia . Som....
I ara perdoneu que us he de deixar. M’acaba de venir un altre atac de riure incontrolable.

NOTES

PUNT 1.- 17 DE GENER

Avui és Sant Antoni Abad, més conegut com a Sant Antoni dels burros , o així li dèiem a Argentona en la meva joventut.
Avui fa 19 anys que vaig fer el més intel·ligent de la meva vida,com va ser casar-me amb la Xoni , la meva ..., la meva tot.
Com que el dia era el que és , i era el meu segon matrimoni, l’acudit apareixia ràpid. Però amb acudit o sense ha valgut molt la pena.
Em puc , em podeu , felicitar. I m’agrada pensar que a ella també.


Punt 2.- ARTICLES

No vull passar per alt tres articles d’aquests dies en el diari que són d’obligada lectura.
El primer, del passat dissabte a la plana 2 de Catalunya de “El País”. El seu autor Ignacio Vidal-Folch parla de l’arquitecte mataroní Josep Goday del que aquest any es celebra el 125 aniversari del seu naixement. En fa un gran elogi i bo es prendre’n nota. Qui ja ho va fer és en Santi Estrany que reclama per ell l’oportú reconeixement. Si no recordo malament J.A.Barón n’ha fet esment en alguna ocasió, però com no fili prim el PMC ens deixarà de nou amb el cul a l’aire com en el cas Campeny.
El segon “Instrucciones a los sirvientes” de Javier Marías en el suplement “EPS” del diumenge. M’ha recordat a tanta gent com crec farà recordar a qui el llegeixi.
El tercer , la columna de Rosa Montero a la contraportada d’avui mateix de “El País”. El seu títol “Arte” i és una crítica ferotge , i absolutament encertada, vers un tipus d’art i un tipus de corporativisme. És un article que haurien de retallar , i llegir cada dia al menys durant els propers deu anys, creadors i seguidors de la línia de “Can Xalant” , encara que només sigui per publicar en una weeb amb un sots-encapçalament tan “cagate lorito” capaç de dir “democratitzem la democràcia” ( quina por).


PUNT 3.- FONS D’ART A ARGENTONA

Dissabte vaig tenir el goig de presentar la segona part de la donació del Fons d’Art de l’Aixernador a l’Ajuntament d’Argentona.
Ni ells saben el que tenen. Hernández Pijoan, Guinovart, Todó, Rovira Brull, Garcia Vilella, Perecoll, Cusachs, Novellas, Codina.... i així fins un centenar d’obres.
Quina enveja i més vist com s’han posat les coses amb el Fons d’Art de la Casa Arenas.

PUNT 4.- L’HAN MATAT ABANS DE NÉIXER?

He tingut accés , no de manera oficial com seria el més natural en una societat normal, al pla de funcions, usos, espais i serveis del Centre d’Art Germans Arenas i Clavell.
Estic tan indignat que avui no vull aprofundir en el tema , encara m’arruïnaria el dia.

De moment sols uns apunts que accentuarem demà: Malgrat que en el moment de la data del pla, ja feia tres mesos que l’Ajuntament disposava de les signatures de compromís de cessió per el Fons d’Art, aquest no es ni tan sols esmentat en el document.
En l’estructura del document s’evidencia una clara voluntat política de que el Fons no és dugui a terme, obviant les condicions dels signants i marcant un camí d’entrebancs que impossibilita de totes totes , la creació del Fons.

Fora d’aquest apartat el desgavell general del pla és tan increïble que cap persona amb seny el pot haver creat, tramés i/o acceptat.
Com a mostra l’apunt de les sales d’exposicions temporals. La dedicada a les exposicions que podríem qualificar com d’art habitual és de 26.70 m2. La de l’art jove 13 m2. És a dir una al menjador de casa , i l’altre en l’habitació gran.
Això si , per el Fons dl Museu de Mataró, 146.50 m2. I sort que l’ínclit Graupera afirma en actes dl PMC , que el Fons d’Art és difícil de ser acceptat, ja que la Casa Arenas no pot ser , sota cap concepte, una pinacoteca.

Queda clar dons que ens han matat el Fons abans de néixer , i caldrà una explicació. En particular , als artistes disposats a cedir obra , i com no, a la ciutat.

L’AIXERNADOR

Demà dissabte és la Festa Major d’Argentona, el meu altre poble, en el que he viscut quaranta anys. M’han convidat a presentar l’exposició de la segona part de la Col·lecció de l’Aixernador que en Joan Pannon ha donat al poble. Estic molt content.

Ho estic ja que és la quarta Festa Major consecutiva en que presento una exposició. Aviat serè tan habitual com La Principal de la Bisbal. El cert és que com passa quasi sempre, mentre vivia a Argentona, l’Ajuntament i jo no érem pas massa amics. Aquest paper de mosca torrecollons, que constantment toca la nafra en el que pertoca al sempre descuidat afany cultural de les institucions, et converteix injustament en una mena de proscrit. Ara en canvi les coses van molt millor, i per mi sempre és un plaer poder parlar d’Art a Argentona.

Per l’altre, ja que es tracta de parlar de l’Aixernador , el nucli cultural argentoní més vibrant de la segona meitat del segle passat. Aquell que de la mà de Pannon, Rodón, Margarida Colomer, el que això signa, i molts d’altres, es convertí en referència cultural de la comarca, punt de mirada de Mataró, i lloc al que s’acostava hom que tenia quelcom a dir en qualsevol vessant cultural, i que va morir empés per els deutes per un cantó, i amb l’ajut de J.Clofent i O.Calvo.

El primer, exemple del polític al que hom desprès de conèixer , es convertia en el grup de convençuts de que la política estava feta per pujar i de que política i esperit de servei eren dues paraules antagòniques. El segon , un funcionari típic que per salvar la pell s’alia amb qui faci falta.

Ara curiosament, Oriol Calvo serà qui rebi el fruit d’aquell gran error (Per cert, la proposta era que la Casa de Cultura que era inviable degut al seu pèssim concepte esdevingués en Museu del Càntir ja que s’havia fet petit, i que el Museu del Càntir fos la Casa de Cultura continuant el paper de l’Aixernador. Curiosament aquella diabòlica proposta ,segons paraules exactes de Clofent, ha esdevingut amb el temps fefaent realitat). Argentona disposarà així d’un fons d’Art enveja de molts pobles, entre ells el de Mataró, que incomprensiblement , al meu entendre, segueix rebutjant l’oferiment d’un centenar d’artistes per conformar el Fons d’Art Germans Arenes amb obres específiques i de qualitat.

Ojalà, dintre d’una anys ens trobem a Mataró amb tessitura semblant. Que qui va ajudar a que l’Aixernador desapareixes , sigui justament qui en rep els seus beneficis. Us ben aseguro que no m'importaria.

Coses veredes.

L’ART A L’ IMPEM

No és frase meva. És d’en Perecoll i l’ha dit avui a TVM quan l’entrevistava a l’Espai d’Art. Fart del menyspreu que els artistes reben a cultura demana el canvi de departament. I ho deia indignat , i ha deixat més perles:

“Can Xalant és com fer el CAR en un lloc en el que no es disposa de cap instal·lació esportiva. És un nyap que no serveix per res”.
“ Iniciar ca l’Arenas sense el Fons d’Art i amb el fons del Museu es matar-la abans de néixer. Sense direcció ni criteri, és a dir en mans del Museu, no servirà de res”.

Una entrevista que s’ha fet curta. Sort que divendres vinent a les vuit del vespre i a l’Ateneu , n’hi haurà una altra amb públic, per el “Mataró Report”. Penso que caldrà seguir-la amb atenció. En Pere es mulla i això s’agraeix en temps en que hom mira al voltant abans d’obrir-ne boca.

L'ILLA CRUZATE

El projecte me’l va explicar en Jaume Graupera la primera vegada que vàrem parlar del Fons d’Art . Em va demanar discreció i així ho he fet. És un projecte necessari en el que caldrà apostar fort i fer-ho en el sentit del post d’en Quico Castanyer que mostra magisteri en els seguit de comentaris que han vivificat el seu blog. Gràcies mestre.

POLIS

Jo m’apunto a la síndrome “Hills Street”. He de reconèixer la meva fòbia a tot allò vestit d’uniforme i que va armat.

Certament comprenc la necessitat de la seva existència, però no en els dreshols actuals. Una psicòloga amiga, em deia que tres quartes parts dels aspirants a mossos no passarien un test psicològic lleugerament exigent per a un treball normal, però que en el cas dels gossos de Tura, tantes places tants passis, i si la línea de tall es al voltant del bprder-line, dons això, mala sort.
I així va. La pitjor policia democràtica, els més alts índexs de denúncies etc...

I más de lo mismo, per la policia local. Incapaç de dur a terme el sempieterm projecte del policia de barri. És l’ideal, però per això es precisa un sentit de servei al ciutadà, i enterrar sota molts metres d’orgull ,el mal entès principi d’autoritat en el que jo soc el bo i vostè una merda de ciutadà, perquè jo porto una gorra de plat i vostè no, encara que vostè sigui una persona irreprotxable i jo sigui incapaç de fer la “o” amb un canuto.

Per això amic Ramon penso que en el cas “Oriol” has errat de molt a molt. ( I quan vulguis t’explico la broca d’un poli de pacotilla en un control a mitja nit i davant les meves filles). Com es diu ara “me he quedado con su cara” , i algun dia em prendre revenja , n’estic convençut.

Però vull anar amb compte. Que com deia la meva iaia “les cabres pels seus pecats tenen els genolls pelats”. Així succeeix que el pare de la companya del meu fill, és poli. Però potser és diferent, penso jo. No crec que el comportament del portanveu de la policia francòfona de Suïssa ( Laussanne) pugui tenir un tracte tan alterat com el sofert pels amics Oriol i Jose.

CA L’ARENAS

Ja heu vist que ens em queixat de que malgrat les promeses d’una visita exclusiva per la gent de l’Art a ales noves instal·lacions , aquesta no arribava i en canvi s’anunciava una jornada de portes obertes.

Curiosament en les agendes electròniques de certs dirigents aquesta visita si està marcada, però ni s’ha fet pública en cap agenda oficial, ni s’ha comunicat a ningú que coneguem.
Serà que com que a la Casa Gran no tenen ni coneixement ni llistat dels artistes no saben a qui convidar?. Serà que tan sols han convidat als veritables artistes , és a dir a la gent d’ACM, únics personatges dignes de ser tinguts en compte?. Que serà, serà.

XAFARDERIA

Diuen que la gent de Can Xalant s’han adreçat a l’Arcàdia demanant el mail dels joves creadors. Cosa molt lamentable, però pitjor és que a ningú ens sorpren la notícia i la donguem com a real al cent per cent.

SEVILLANES

Avui tinc molt poc temps per escriure ja que estic ocupat navegant per Internet en recerca i captura de poder baixar-me qualsevol mètode visual per aprendre a ballar sevillanes.
Encara que soc negat per ballar espero fer-ho el suficientment be com per que a canvi algú es llenci a aprendre el català.

De pas honoraré al meu pare , amant com pocs d’Andalusia, i que es va quedar amb les ganes de tenir una filla per posar-li de nom Reyes ( patrona de Sevilla) i al ser nen es convertí en Joan Mª dels Reis., i en repetir el sexe el nom escollit va ser Gabriel de la Dolorosa , frare llec, que no sabent llegir, resava a la Verge, ballant flamenc. ( I el que dic és absolutament cert).

PS.- Un bon amic m’assegura que hi ha ganes de seguir molt de prop tot el tema Can Xalant , ja que ha quedat clar que les coses no van pel camí que haurien de seguir, especialment en el tema comunicació.

Lamento però que s’atribueixi més a una falta de rodatge que a una intencionalitat clarament marcada. Un que ha patit i molt la postura batasunera d’IC en el que pertoca a la cultura local ( dic batasunera ja que sempre s’ha caracteritzat per fer la seva i aniquilar a qui no pensa com ell ) , està plenament convençut que de Can Xalant en mamaran els quatre de l’olla i els demés les veurem volar, en un projecte absolutament desfasat , del que quatre s’aprofitaran i molt , i ningú gosarà dir res de res , no fos cas de que diguin que soc carca.

Però és que la cultura no interessa a ningú, i molt menys al partit més votat de la ciutat (PSC) i sí no que algú revisi les actes de la seva sectorial de cultura. De veritable pena i vergonya.

REFLEXIONS

Fa deu dies que ha començat l’any 2006 i el meu blog verge. La raó senzilla,: he tingut vacances ( ben merescudes per cert). No se el per què però preciso d’una certa excitació per escriure. Hi ha que s’inspiren en el silenci, en la tranquil·litat. Per a mi és impossible. Em cal l’adrenalina, el ritme, la inmediatesa. Els articles sempre els faig en directe, al darrer moment. I puc assegurar que soc d’una escrupulosa puntualitat. Si algú truca reclamant un escrit meu ho fa amb les disculpes per davant ja que sap que no acostumo a fallar. ( I els companys de TVM i molt especialment els de Cap Gros , espero en donin fe).

Però en vacances soc incapaç d’escriure quatre ratlles. I el que és pitjor, no puc endinsar-me en aquells espais en els que quasi luxuriós em llenço cada dia.
Reiniciant ara l’activitat , n’he fet capbussada als meus habituals. Com envejo la seva perseverància. Un , en aquest obligat resum al que porta el canvi d’any, ha pensat , i molt , en el seu blog. Estic més convençut que mai que el blog n’ha de ser com una diaria columna d’opinió. És a dir, que el primer blocaire, ha estat en J.Mª Espinás amb les seves columnes a l’Avui i a ara a “El Periódico”. ( L’hi hauré de fer oportú comentari a la meva cosina Isabel Martí , mestressa de l’Editorial “La campana”). Per això intentaré ser més constant i menys llarg. Com l’Eli Solsona de la que conec el seu riure clar en la redacció de TVM quan aquest avi s’acosta quinzenalment per fer l’Espai d’Art. El seu blog, a l’estil i imitació dels seus companys JosepMª. I Oriol, va en aquest camí.

Per aixa avui em quedo en tres petits consells:

Consell 1.- Article “Mutantes” de Margarita Rivière a “El País” (Catalunya) del passat diumenge. Parla del fenomen “blog”. ( És estrany que el bon amic Ramon B. no en fes esment)

Consell 2.- “Crítica i crítiques. Escrits d’Art”. És d’en Daniel Giralt Miracle. És magnífic i d’obligada lectura per a qualsevol amant de l’Art.
Per cert està editat per H.AAC, l’associació de Vic paral·lela a ACM de Mataró ( que regeix Can Xalant ). A veure quan aquí veiem també una cosa semblant.

Consell 3.- Visitar l’exposició d’Antoni Perna al Monjo. És magnífica i Perma esdevé en una gran realitat en l’adormit art català d’ara mateix. Si algú creu que tinc al menys un 10% de credibilitat artística que la visiti, no en sortirà decebut.

PS.- Avui he assistit a la conferència de J.M. Cadena a l’entorn de l’antològica de Pablo Mañé. Cadena ha estat magnífic com sempre. Lliçó d’història , recordatori del bon Mañé, i lectura de quatre crítiques per parlar del Mañé comercial que ara ens ofereixen i que no val dos rals.

Per cert, si alguna cosa va fer Mañé a Mataró va ser crear una escola. Avui a la conferència sobre la seva obra tan sols dos membres de la mateixa , quasi la mateixa xifra que en el dia inaugural.
Qui vulgui , que triï la lectura que li sembli més escaient. Però la realitat queda clara. De nou l’hi ha colat un gol al PMC , degut a que ningú sabia qui era en realitat Pablo Mañé. I mentre Barón i Graupera omplint-se la boca de bones paraules. Que no és això companys, que no és això.

PS 2.- I de la Casa Arenas?. De veritat s’ha eliminat la visita detallada, destinada a la gent de l’Art?.
O és que com que no hi cap llistat, no saben a qui convidar?.
Pobrets. O potser millor... Desgraciadets...

PS 3.- Amic Joan, sempre ens quedarà París. Si algú coneix , i estima, la Pce des Vosges, és que coneix i estima París. I el Marais amb el veritable Museu Picasso, el de Picasso de veritat, no l’edulcorat Picasso barceloní.
Per cert, com és possible que Mataró no s’aprofiti de Manel Baena, aquest magnífic professional mataroní, cap de premsa del Picasso barceloní , per portar a casa nostra alguna de les espurnes del carrer Moncada?.

Potser serà que tot bufa cap a Can Xalant, més conegut com el “buc fantasma” , no sé sí per què ningú sap que s’hi cou, o dedicat als membres de la seva tripulació.

PROMESES INCOMPLERTES

Jo ja no sé per què m’excito d’aquesta manera amb el PMC. Sabent com son ja hauria d’agafar-ho d’altre manera, i no sortir-me de polleguera. Que un dia d’aquests m’agafa un infart, i prou vaig saber aquest estiu el que significava, vist el que li va succeir al meu germà.

Però no hi ha manera. Ni amb entrenament ho poden fer pitjor. M’explicaré:
El darrer dijous de setembre, just després de l’enterrament del mai oblidat Pere M. Viada, vaig reunir-me amb l’Alcalde Sr J.A.Barón i el regidor de Cultura Sr. J.Graupera per fer-ne entrega de les signatures destinades al Fons d’Art Germans Arenas. Com tots sabem, resposta freda per Cultura, i molt calorosa per Alcaldia. De la reunió en sortiren diferents compromisos.

Compromís 1: “En quatre o cinc dies et truco per veure com s’estableix el document de compromís...” (J:Graupera). N’han passat cent , i el més calent a l’aigüera, I de trucada res de res.

Compromís 2:” L’art es publicitarà al mateix nivell que la resta d’activitats culturals. Pel gener, juntament amb la presentació de les temporades de teatre, cinema, dansa etc.. , es publicitarà tota la resta de temporada d’art”. (Srs. Barón i Graupera)
Aquest més , junt amb l’agenda cultural ( per cert, cal aplaudir la modificació del disseny) , arriba un magnífic desplegable amb la programació trimestral de teatre i dansa. D’art, res de res.

Compromís 3: “Abans que a ningú, es farà presentació de la Casa Arenas als artistes i al món de l’Art. S’ensenyarà la Casa, s’explicarà el projecte, es presentarà el pla d’usos i la programació”. “Aquesta presentació serà a més tardar, a mitjans de novembre”. (Srs. Barón i Graupera)
Segons l’agenda del PMC el dia 22 de gener hi haurà jornada general de portes obertes. De la jornada especial pels món de l’art, res de res.
( Per cert segons la weeb del PMC, no començarà l’activitat fins el mes de Juny. Si és així, per què coi una jornada de portes obertes, cinc mesos abans. Serà problemes de consciència?).

A més la nota diu textualment: “... extensió especialitzada en art del Museu de Mataró, que contindrà el llegat de l’artista mataroní Jordi Arenas i el fons artístic del Museu.”
És a dir que del Fons d’Art cedit pels artistes a la ciutat, res de res. I això que públicament el Sr. Alcalde va dient en tots els actes culturals que això ja està fet ( el darrer cas, la inauguració de la mostra de Pablo Mañé). Però què ningú es porti a engany amb això del Fons artístic del Museu. En aquest cas es tracta de les obres d’art ja dipositades en el Museu. Els artistes d’ara cedeixen les seves obres a la ciutat, però en cap cas al Museu que els ha menyspreat i fins tot ha rebutjat la donació d’obres ( Cas Premi Nova Herència Mataronina).

Curiosament si mirem el redactat, tampoc es parla en cap moment de Jaume Arenas, protagonista a la mateixa alçada personal ( i superior artística) del CAGAC ( vaja nom per cert).
I com a curiositat, el dia i hores de visita coincideixen amb els Tres Tombs que es celebren en els mateixos entorns. Si voleu lectura subliminal aquesta és evident. Els del PMC aparellen als artistes als protagonistes de la festa . I és que, perdó, som tan “burros” d’aguantar el que aguantem ..., que no es pot entendre.

Espero amb ànsia la celebració de l’entrevista que he demanat al Sr. Alcalde. I em pregunto com el Sr.J.A.Barón, tan home de compromís, i de fermes conviccions en les que la mentida està proscrita, em podrà explicar com es poden incomplir tantes promeses , en tan poc temps i amb tan poca vergonya.
Però per si en tenia algun dubte, el poder ja m’ho va deixar ben clar, “ la cultura mai pot ser causa de trencar un pacte de govern”.
Potser per això, així anem.

PS.- La imatge d'avui correspon a la Nadala que J.M.Rovira Brull va realitzar en tècnica de xilografia en la carpeta del Grup Silex per felicitar el Nadal de 1955

JOAN HERNÁNDEZ PIJOAN

Com si fos la innocentada del dia ,m’assabento per les notícies televisives de la mort de Joan Hernández Pijoan , un dels més grans artistes del nostre país dels darrers cinquanta anys. Sabia per boca del seu gran amic en Paco Rodón, el director del Monjo, del seu greu estat d’ençà el seu accident vascular que el deixà molt tocat , però com tots esperàvem una recuperació que no ha estat possible

Hernández Pijoan ha estat per a mi un dels artistes que més m’ha impressionat i que m’ha ajudat a entendre aquest art convuls del segle XX. He tingut la sort de poder haver parlat forces vegades amb ell, i malgrat el seu posat distant , era un home apassionat que vivia i feia viure l’art com pocs.

Vaig parlar d’ell en el post del 18 d’Octubre passat ( dia de St Lluc, patró dels artistes) amb motiu del Premi Nacional de Gravat. Reproduïa una peça de la meva col·lecció particular que ell va regalar, i dedicar al meu pare, en agraïment a la crítica de la seva primera exposició individual feta al Museu de Mataró al 1955 ( quan Mataró si contava en el món de l’art ,no com ara, i sense invents com Can Xalant) .
Avui afegeixo la seva nadala de felicitació estampada justament ara fa 50 anys. Era amb el grup Silex ( amb Planell, Alcoy, Rovira Brull i Terri) . Era un artista diferent, incipient, però magnífic.

Amb Mataró i el Maresme, Hernández Pijoan va tenir sempre una íntima relació. Les seves visites al Monjo han estat constants. La seva amistat amb Rovira , i molt especialment amb Alcoy, amb padrinatge creuat de fills, em remonten a les mil i una anècdotes que Alcoy m’explicava d’en “Juanito” , dels apunts de toros per el Noticiero Universal ( era fill del director) , de les seves primeres exposicions, de les seves disputes polític socials....

Expositivament l’hem pogut gaudir en el Monjo, en una magnífica mostra a la Laietana en els moments dels seu linealisme cromàtic, i fa uns anys amb una magnífica antològica en el Museu de la mà del PMC i en Martí Peran ( que de tant en tant el PMC fa alguna cosa ben feta). I com últim aconteixement està el cartell per la Festa Major de Vilassar de fa tres o quatre anys.

La mort de Hernández Pijoan ens deixa un buit als amants de l’art. Sort que com sempre diem els artistes no moren mai i perduren en les seves obres. Repassar el seu fer, com faré ara mateix, sens dubte deixarà més ferm el seu record en mi.

APUNTS

No vull anar-me al llit sense deixar uns apunts esborronats en el blog, que ja intentaré ampliar en els proper dies.

Apunt 1.- Loteria
Felicitats a qui ha tocat. Un està content i més si un dels agraciats és una persona tan propera i estimada com una neboda. Jo ja li dic que al nen ( o nena) que ha de néixer ( està embarassada) li hauran de dir com a mínim Ildefons...

Apunt 2.- Perecoll
Magnífica la seva exposició a l’Ateneu. El recomano amb plaer. Si en voleu saber més, cal llegir la meva crítica al capgròs.com ( exposicions). ( Que sí, que prometo que en aquestes vacances em posaré amb els links...). Però sigui com sigui cal visitar-la. El consell l’agraireu.

Apunt 3.- Fe d’errades
Fa uns dies parlava de Martí Anson i el relacionava amb ACM. És cert que ha estat ben proper a les seves tesi, però mai n’ha format part. Justament era el cap del projecte que per Can Xalant presentava l’Arcàdia.. A vegades escriure ràpid et fa cometre errors i cal fer-ne rectificació.

Apunt 4.- Can Xalant.
Els d’ACM, i per tant els de Can Xalant, estan molt emprenyats per l’editorial del cg.com d’ahir. M’acusem de ser-ne l’inductor , i com quasi sempre, erren.
No vaig tenir res a veure amb l’editorial, encara que la signaria amb gust i la vaig aplaudir de tot cor. No en tenia cap noticia i va ser per a mi , tot un encert.

Diuen que no és cert que els artistes , ni un mateix, estigui vetat, que tot son imaginacions i que es van enviar les invitacions corresponents, però com que no hi havia ni línia telefònica, ni Internet, ni res de res, es van haver de fer les coses de manera particular i potser algú va quedar oblidat. En resum, que tot és una invenció de la meva paranoia persecutòria.

Simplement per al·lusions he de respondre que en els més de trenta anys que porta en el camp de la crítica he rebut totes les acusacions possibles, les de inepte i inútil les que més , però mai ningú m’ha pogut acusar de mentider. La veritat, ha estat i és, la meva norma.
No he rebut ni jo, ni els responsables de capgros, ni cap de la quinzena d’artistes als que he pregunta avui en la inauguració de l’exposició de Perecoll, cap comunicació, invitació, ni res semblant per l’acte de l’altre dia, que , repeteixo, no estava anunciat ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC. Qui menteix?.

Com veieu, tou un desfet de temps, i a més amb el silenci del govern en general i del PSC en particular.
Que poc valoreu la cultura senyors socialistes...

PS.- Si algun artista està interessat en presentar propostes a Can Xalant, ja tenen telèfon: 93 741 22 91. Si n’accepten alguna, aviseu, així sabrem de la seva disponibilitat.


Apunt 5.-Sergi Bonamusa

Impagable el darrer post en el seu blog. És de lectura obligada ( estic d’acord en el 95% del que es diu), encara que en caldria alguna consideració, com per exemple el parlar del Museu( tema que coneix de primera mà) que n’és la gran vergonya de la cultura mataronina, i de la que hom parla més que malament en privat i ningú gosa fotre-hi mà en públic.
Crec que el tema dona per una gran conversa ( queda un cafè, un gin tònic , o el que vulguis , pendent per un esmorzar, sopar o berenar...) encara que en el tema medalles no ens posarem d’acord. El primer de tots va ser el meu pare fa més de trenta anys. El secundaven Alcoy ( que voli tancar-se al Museu) i en Rovira. Ja ho veus més de trenta anys i el més calent a l’aigüera.

MOISÈS VILLÈLIA

Quan estic en baixa forma, en especial en el que pertoca a l’art, m’escapo a Girona. Allà, tot passejant i respirant l’aire especial de la ciutat, sempre trobo on gaudir , en el personal, l’espiritual i l’artístic.
Aquest dissabte vaig fer-ho de nou, encara que hi havia un objectiu clar, visitar l’exposició de Moisès Villèlia que comissariada pel seu fill Nahum , presenta la Fundació Caixa de Girona al seu Centre Cultural. Una exposició impressionant i que us aconsello a tots de manera intensa.

Villèlia , per qui no ho sàpiga, encara que nascut i mort a Barcelona ( 1928-1994) , va tenir una forta relació amb Mataró on va venir a viure als dotze anys. El seu pare, ebanista, va venir a treballar a una fàbrica de mobles mataronina ( a can Domènec , crec recordar) , encara que als dos anys s’independitzà i juntament amb el seu fill es dedicà a la restauració / regeneració del presbiteri de Sta Maria i la talla de la capella de Sta Anna.
Exposa per primera vegada al Museu al 1954, i repetirà al 55,59 i 60. Al 75 ho va fer a la Caixa Laietana i de la mà de Manuel Cuyàs exposà a Can Xammar a 1983.
Amb motiu de la seva exposició al 1959 s’acostaren al Museu de Mataró, i li varen comprar obra, Miró, Pierre Matisse, Frank O’Hara del MOMA i els directors dels Museus de Tòquio, Bonn, Leverkusen i Guggenheim de Nova York, en la processó més gran de figures de l’art que han passat mai per Mataró.

Ara s’ens permet veure un recopilatori excel·lent de la seva trajectòria. Podem veure els seus primerencs treballs amb canyes, fetes al Maresme, fins als seus gegantins mòbils que deixen bocabadats per la conjugació perfecta d’art, ritme i mobilitat.
Una exposició que obligadament hauríem de veure a Mataró. No pot ser que siguem tan curts de mires, que ens pensem que quatre boutades ens portaran al reconeixement mundial, i no apostem per qui té arrels i sentiments ben propers.

Ara per exemple un mataroní està disposat a vendre un bronze corresponent a la seva primera exposició. Obligat seria que algú en fes negociació.
A Mataró sols hi té una escultura pública (Pça de la Brisa) , i ves a saber si en algun armari del Museu existeix alguna obra arraconada. En el moment de la seva mort es realitzà un acte acadèmic que no va ser molt de l’agrat de la família. És dons el moment de rectificar. Cal visitar la Caixa de Girona i establir converses. I si no es vol anar tan lluny, recordar que la Barcelona galeria d’art Oriol, va realitzar recentment una mostra sota el títol de “M.V. i l’articulació del buit”.

El trist és que tot això hauria de ser feina del PMC i no caldria l’avís d’un simple crític de poble al que veden ja que no és contemporani.
Però Villèlia no pertany a ACM , o sigui que les coses estan peludes.

FINS ELS COLLONS


Hi ha vegades en que cal dir prou. Quan el menyspreu és tan generalitzat i a més a més et volen fer combregar amb rodes de molí omplint-se la boca de paraules fonamentades en el desconeixement de la realitat , a la que no han volgut apropar-se malgrat les sempi- eternes promeses de que qualsevol dia en parlem..., ens trobem uns quants i dieu la vostra...., en una trobada eternament ajornada. Per què és obvi que en quatre-cents dies, que si fa no fa deuen ser els que conformen catorze mesos, no hi ha hagut , malgrat les promeses , ni una tarda ni una nit en que poder aplegar a la gent més diversa de l’art per parlar de la crua realitat de la ciutat, del maltracta que rep per part del PMC, de la temporada d’exposicions, de la Casa Arenas, del Museu, de...

Però queda clar que quan un vol complir amb tothom, diu bajanades com las que he llegit al respecte de l’antològica de Mañé, fruit del més absolutament desconeixement del que va significar Mañé, i molt especialment del sense sentit que significa la mostra antològica (?) que s’ha muntat a la Laietana.
O un pot arribar al desideràtum en els seves declaracions en l’acte , - que suposo privat ja que no constava ni a l’agenda de l’Ajuntament ni a la del PMC -, d’avui a Can Xalant.
Un , que pensava que el Sr, Joan Antoni Barón era un home assenyat, ha tingut de llegir deu vegades el titular del cg.com en que assegura que Can Xalant està al servei dels artistes de la ciutat. I un , que confia plenament en els seus companys de treball, pensa que així ho ha dit i es preocupa ja que m’agradaria i molt, m’expliqués en que ho fonamenta.

No sé si , tot passejant per Can Xalant , n’ha vist molts d’artistes locals . El cert és que en la fotografia tan sols se’n distingeixen un parell que, oh curiositat , pertanyent a ACM , l’entitat que amb tanta ètica (?), ha aconseguit el monopoli de Can Xalant.
I no n’ha vist més, per què el mon de l’art mataroní, - amb l’excepció d’ACM.- està vedat a Can Xalant. I entre ells, el que això escriu.

Potser cal explicar la conversa telefònica que vaig mantenir amb Pep Dardanyà , responsable de Can Xalant, al convidar-lo a assistir a l’Espai d’Art de TVM. En acceptar, però per aquí un temps, i davant de la pregunta de quan es presentaria Can Xalant a l’art i als artistes mataronins, per tenir-ne un coneixement clar , i aquells interessats poguessin fer les propostes pertinents, va respondre taxativament que no ho pensaven fer. Que si ho volia fer el Patronat... Que a Mataró tenien una idea absolutament equivocada de Can Xalant, que ells no acceptaven propostes, que ells eren els que proposaven , i que per tant Mataró era igual que qualsevol altre indret.
Al demanar informació sobre la jornada d’avui, ja que un, amb més de trenta anys sobre les esquenes parlant d’art, en podia estar interessat , la resposta va ser la mateixa. El meu nom no es considerava adient , que com en el cas dels artistes, ells triaven i no al inrevés. I a l’insistir, demanant assistir com oient , la resposta va ser contundent, que em dirigís al Patronat i si ells acceptaven... , però per part de l’organització jo no podia ser contemplat.
(Són fets que un ja va fer públics en el programa “Espai d’Art” de TVM , del dia 1 de desembre del 2005).

Vist el vist, i llegides les paraules del St. Alcalde i del regidor de Cultura, en que s’afanen de Can Xalant i el presenten com a paradigma de la cultura artística mataronina, a la que curiosament obliden i menyspreen de manera sistemàtica, és obvi que un s’ha equivocat, i que els esforços de més de trenta anys per dignificar el paper de l’art i els artistes locals ha estat erroni. És dons el moment de rectificar.
I així ho faig.

És per això que amb aquestes ratlles, que seran degudament ratificades de manera oficial a l’Alcaldia i a aquells artistes que m’atorgaren la confiança amb la seva signatura, vist el menyspreu oficial de l’Ajuntament al genèric de l’Art mataroní, retiro la proposta de creació d’un Fons d’Art d’artistes locals a la Casa Arenas.
Igualment demano sigui esborrat el meu nom de qualsevol llistat i comunicació que relacionat amb la cultura en general, i molt especialment amb l’Art, tingui com a promotor l’Ajuntament de Mataró i/o qualsevol dels seus ens, demanda que igualment faré avinent pels camins reglamentaris.

Darrerament, un ha estat malalt. Però l’afecció ha estat a la oïda , no al cervell , i principalment , amb tots els seus errors, que són molts, la seva ètica personal segueix intacta.
I quan un està fins els collons, i valgui com en poques ocasions el poc apropiat de l’expressió, el millor es deixar-ho córrer. I encara que en el seu interior cregui que a bon segur té la seva part de raó, reflexioni i valori més l’equivocat del que pugui estar, que no pas la seva part encertada.

Un no ha pretès ser mai referència de res , ha volgut per Mataró un prestigi assenyat i fonamentat en el territori i els seus protagonistes.
No m’ha agradat mai ni fer volar coloms , ni molt menys fer volar milions. Si Mataró creu ara que els prestigi internacional li arribarà , com ja ha arribat ( ja, ja, ja...) a totes aquelles ciutats amb centres parells que avui es reunien a casa nostra ( ja sabeu allò de cornuts i pagar el beure) , dons que us vagi bé . Que un si més no, ja ha acomplert la seva tasca social obligatòria.

Ara que acompleixin el paper el Sr Director del PMC ( quasi seixanta mil euros a l’any , al menys haurien d’obligar a fer alguna cosa) i els de Can Xalant (215.000 euros, el mateix del mateix). Que siguin ells els que organitzin el Fons d’Art que la ciutat precisa, la temporada artística idem de idem , la promoció dels creadors locals, l’ajut als joves, siguin del color, estil o tendència que siguin, i fonamentant-se sols en la qualitat.etc.

Quan ho facin i tinguin a be que tindran de part meva el meu suport i la meva felicitació. Però avui ...
Avui n’estic fins els collons, Per això com diria un castizo “ adios, y muy buenas...” i que les vaya bonito.

PS.- En aquests blogs el bon amic Ramon acostuma a aconsellar-nos, amb gran encert, un munt d’excel·lents articles. Espero que avui em permeti que sigui jo qui aconselli.
Te per títol “Inútils de solemnitat” es d’Àngela Molina i va ser publicat en l’apartat d’Arts del suplement en català del dijous passat a “El País”. Curiosament parla de Martí Ansón, artista mataroní vinculat a ACM .
Parla del problema de l’aprofitament privat del fer públic. El paral·lelisme amb Can Xalant és absolut. I la referència a l’honestedat , més del que més.

ÀNIMA DE CÀNTIR

Fer un pont permet fer aquelles coses que sempre dius que faràs quan tinguis temps i mai acabes per fer, com és arreglar d’una vegada el maleït estudi, sempre curull de papers , catàlegs, escrits , amuntegats en aquell meravellós ordre que sols tu coneixes i que et permet trobar sempre allò que busques, però que també impedeix que ho trobi, qualsevol altre persona que no siguis tu mateix.
Aquesta ha estat una de les tasques d’aquests dies al costat de la pertinent recerca de regals , caient en la febre consumista que cada any dius que has de deixar de costat , però que no saps exactament per què , t’acaba acompanyant en el batibull d’anar d’aquí a allà, en la recerca del no saps pas què, i que quan trobes el tresor ocult sempre és més car del que pensaves o desitjaves.

En aquesta reorganització, tot repassant articles guardats que en aquell moment et cridaren l’atenció i ara llences a la paperera ràpidament , he retrobat una entrevista publicada a “La Vanguardia” el 25 de febrer de 1991 , és a dir fa quasi quinze anys.
És amb Jeanne Kirkpatrick , assessora del president Bush (pare) . Es titula “Diálogos de guerra y paz” y amb el subtítol de “Evitaremos que haya otro Saddam” . Ofereix perles com amb la que comença l’article: “Una vez se use la fuerza, América debe destruir el poder militar de Saddam Hussein” . Tot és un seguit d’expressions i conceptes que sentim ara de nou en boca d’una altra dona que mana tan com ella.
Les dues planes de l’entrevista , feta per Lluís Amiguet , no tenen malbaratament i ens permeten un dejà vu al revés, que sorprèn per el paral·lelisme absolut amb l’actualitat i el passat més recent.

Però també cal fer esment de la curiosa foto , fet que a bon segur em va motivar encara més per guardar l’article . És la presència en el seu despatx del cartell del Concurs de Terrissa de la festa del Càntir de 1978.
L’obra és una serigrafia feta pels germans Tur Font en el que va ser un intent fallit , que un va intentar dur a terme quan es movia per el Museu del Càntir, d’encarregar el cartell a un artista local i fer-ne una petita tirada de serigrafies que es vendrien signades i numerades, sense la grafia pròpia del cartell. No va tenir èxit i sols es realitzà aquell any.

Però no deixa de ser curiós que un falcó de la guerra , prengués decisions a l’ombra d’un cartell del desaparegut concurs de terrissa d’Argentona, per què estem convençuts que fos el que fos, Kirkpatrick no tenia ànima de càntir.

I per avui ja ni ha prou, demà ja parlarem de la per a mi decebedora mostra de Caravaggio i la vibrant dels mestres del collage a la Miró.

DIA DE FESTA

Que magnífic és poder gaudir d’un dia de festa entre setmana , això et permet fer coses que no fas cada dia.

Com per exemple llevar-se a les vuit, fer la dutxa vivificadora ,anar a buscar l’esmorzar , fer l’esmorzar en família i sense temps ni per llegir el diari sortir a corre-cuita que cal arribar a l’Ikea , o a l‘aiquia com se n’en fot la meva filla , abans de les deu que és quan obren, que si no serà difícil poder mirar res.
I com hem estat matiners , hem pogut mirar i comprar el que calia i a un quart de dues ja érem a casa.

El dinar preparat , cal ser previsors ,ens dona forces per la segona etapa. Cal anar al Carrefour i fer-ho en l’hora de la migdiada , que així es podrà carregar el rebost que està mig buit , sense les aglomeracions del dia. Es poden mirar un parell de coses per reis i , oh alegria! , només són dos quarts de cinc , a aquesta hora encara es podrà trobar aparcament per allà la pça dels bous i amb una mica de sort acostar-nos al Zara i després mirar aquelles estris de cuina que caldria renovar, en les noves botigues de la Riera.

Són quarts de sis i estem a casa. Potser podré fer encara un xic de migdiada tardana , però ?....
Oi tant que sí !!! Cal muntar l’estanteria, el calaixer ... Que sí, que tot es molt fàcil, sols m’he enganxat el dit una vegada, que sols es girar, encaixar, i... i al final sembla que tot encaixa.

Són dos quarts de nou del vespre.
Que bonic es fer un dia de festa entre setmana. Com serveix per carregar piles.
Sort que demà torno a treballar.