ANIMA ROOS

M’acosto al Museu del Càntir per a tal de lliurar una obra de Rodolf Tur que m’ha estat sol·licitada per a la propera mostra de caire antològic que es celebrarà a Argentona ( Museu del Càntir i Casa Gòtica) en motiu del 25 aniversari de la seva mort. Una exposició altament interessant , que vull recomanar ja de bell antuvi ( s’inaugurarà el dissabte 26 de setembre) i que tindré el gust de presentar per petició expressa de la família . Gràcies per la confiança.


El viatge em permet veure l’exposició de la ceramista belga Anima Roos que un erròniament creia ja finalitzada dons era l’exposició estrella de la Fira del Càntir. M’alegro de la meva sort ja que la visita a la seva mostra és enormement plaent per la qualitat dels seus tractaments tècnics , al sensibilitat de les seves realitzacions i la bellesa poètica dels seus objectes finals.

Anima Roos és una reconeguda ceramista belga de prestigi internacional que és gran especialista de les tècniques de “paperclay” i de “l’enfumage” , tècniques en les que es precisa un absolut domini tècnic per assolir per un costat aquesta aparença exterior i per l’altra aprofitar el craquelat que es produeix en el xoc tèrmic i aprofundir en la dimensió de l’esmalt.


Veure la seva obra és captivar-se en tots els seus elements. És fer-ho davant el preciosisme tècnic que es copsa encara que els coneixements ceràmics del visitant siguin minsos o nuls. És bocabadar-se davant la sensibilitat extrema que envolta tota l’exposició dominant-la com si d’una melodia estètica sonés en les nostres oïdes. És finalment el plaer estètic d’uns resultats enormement simples i senzills en l’aparença però que hom veu i entén que sols un gran mestre pot aconseguir-los.

La ceràmica , com totes les manifestacions artístiques , poden aconseguir el seu clímax de maneres diferents , contraries i fins i tot contradictòries., essent totes vàlides si s’aconsegueix la comunicació amb l’espectador. Roos aposta per la sensibilitat , la bellesa i la poètica en formes i resultats aconseguint una mostra de gran seducció i que mereix tota l’admiració.


Les ceràmiques d’Anima Roos una exposició que qualsevol bon afeccionat no s’hauria de perdre. I encara que sigui tard val la pena desplaçar-se a Argentona , on fins aquest cap de setmana es pot visitar.
Si ho fan no s’e’n penediran.

PARÉS DE MATARÓ

Avui , 14 de Setembre , en Joan Parés i Gomis , més conegut com en Parés de Mataró celebra 70 anys i crec que és mereix la més sincera de les felicitacions. Una felicitació a la que estic convençut s’hi afegeixen tots els artistes de la ciutat i tot el món de l’art, ja que es quasi impossible trobar-hi algú que no l’aprecií per la seva bonhomia apassionada.

Parés a més representa una manera peculiar de veure l’art. Enamorat de la seva ciutat , o millor dit del seu casc antic , ha dibuixat , pintat i repintat Santa Maria ( la seva dèria) mil i una vegades. El mateix podríem dir de la Plaça Gran i d’altres indrets . Ha apostat per una poètica del quotidià elevant al nivell de protagonisme artístic els elements més simples que ens envolten quasi sense que els tinguem presents. A més , com excel·lent retratista que és , ha sabut copsar l’ànima d’aquell que esdevenia protagonista del seu art.

En Joan ha sigut molt generós amb mi, a l’entorn de la gran estimació que ens tenim i que va néixer d’unes bones picabaralles quan ell feia uns paisatges amb ceres als que hi faltava trempera i un els criticava amb furor juvenil.
Així al voltant d’on estic escrivint m’envolten tres treballs seus. Un és un retrat ( dibuix) fet en una sola i curta sessió mentre parlàvem del diví i de l’humà. L’altra és un dibuix del Sant Lluc ( 1991) que n’era alhora el que servia com a portada de la col·lectiva de l’any, acompanyat d’una dedicatòria per a mi emocionant ( “A en Pere i al seu incomprès amor pel nostre Patró). Finalment , i just al costat de la taula, una magnífica pintura representant els branquillons d’una escombra , obra que quan me la va regalar em va dir que era per que la fes servir sempre, que calia escombrar moltes coses en l’art i la cultura de la ciutat. Moltes son les vegades que penso en ella i el seu significat.




A n’en Joan se li deu ja una antològica. Sé que alguna vegada se li ha proposat alguna cosa i ell ho ha defugit tot dient que no disposa d’obra ja que ell pinta quasi sempre per encàrrec , que.... , però ara crec que cal apretar i posar fil a l’agulla. En Joan és un gran artista i la ciutat li deu aquest públic reconeixement.

Li deu per moltes coses , especialment per la seva pintura , però també pel fet que ell va ser qui va encetar la que podríem dir “ Passió pel Cartell” ( de les Santes naturalment). La seva obra amb les figures de la ciutat va revolucionar tot el concepte del cartell de la festa convertint-lo en aquest element únic com és ara.

Per això , per allò i per el que oblido , vagi la meva felicitació més intensa per ell i la petició formal a aquells que manen.
Felicitats Joan i a complir-ne molts més , que l’art i la ciutat et necessiten.

PARÈNTESI

El fet de que la Diada hagi caigut en divendres ha provocat un pont festiu que hom sembla haver-se llençat a devorar com si amb ell volguéssim recuperar la flaire d’unes vacances ja acabades i que no volem oblidar, sabedors de que aquest dilluns amb l’inici del curs escolar , tot tornarà a una rutina que cadascú establirà per a la resta de l’any.

Un pont que ha deixat a la Diada com una festa de segona , per no dir de tercera. Activitats burocràtiques que no mobilitzen a ningú, rutinaris discursos de manual al voltant del país , la pàtria , la independència , el soberanisme , les relacions amb la resta de pobles de l’estat , etc ..., amanits i confegits segons el tarannà i les directrius del grup que les realitza.

Uns actes que massa vegades volen marcar diferències que no pas unitats , encara que l’objectiu sigui el mateix , i que tenen com a punt àlgid oficial el del Parc de la Ciutadella, acte que no acaba de trobar el punt exacte i que en aquesta ocasió ha tingut el ridícul afegitó per part d’IC de la protesta de les bases i d’alguns dels seus diputats ( amb pin palestí a la solapa quan calia el català) , contra la cantant israeliana Noa , mentre que els seus membres al govern aplaudien amb totes les seves forces. Sort que ens ha quedat Arenys de Munt.

Soc catalanista , no nacionalista , defensor del federalisme ,però penso que en aquest camp hom hi pot dir la seva i queda encara molta tela per tallar. De la consulta d’Arenys de Munt n’ha parlat a favor i en contra tanta gent saberuda , que quasi tot està dit. Per la meva part sols dir que recolzo la consulta. En moments com els actuals en que hom reclama la participació dels ciutadans i la necessitat de que existeixi una implicació ciutadana en la vida política , em sembla del tot coherent que un grup de ciutadans , - en aquest cas els d’Arenys de Munt - , diguin la seva. Després ja serà l’hora d’actuar i veure de que serveix , que a bon segur sigui per a res , però si haurà servit per que un poble digui públicament el que pensa i desitja.

I aquest és un fet que cap polític , grup o partit, hauria de desestimar.

NOTÍCIES


Uns dies buits de tot i quasi també de noticies, encara que de les poques que han aparegut , algunes en son prou llamineres com per fer-ne comentari. Per exemple del fet de que els bancs espanyols valen a hores d’ara un 23% més que quan va començar la crisi, fet que algú m’agradaria em pogués explicar.
Però també han sigut notícia que Messi estava trist després de les derrotes d’Argentina i que calia animar-lo ( quins pebrots). Que hi ha hagut un toc del defensor del menor de la Comunitat de Madrid en defensa de la filla de Belen Esteban , personatge al que no vull qualificar per no ser groller , i que ha provocat una airada defensa de tot el submón de la premsa del cor amb uns atacs desaforats al defensor del menor que no crec fossin passats per alt si qui els infligís fos un vulgar ciutadà.

Que a TV3 se’ls hi va anar la pinça i van colar a Sergi Mas fent el Montilla de Polònia just després , i sense cap mena de cortineta , del discurs oficial del President Montilla. L’emprenyamenta ha estat grossa en el Govern i en el PSC , i jo penso que ha estat deguda a que el discurs de Sergi Mas / Montilla , era molt més coherent i intens que la vàcua exposició del Montilla real.




Però la notícia que pot haver passat desapercebuda i seria una llàstima és la de la mort de Larry Gelbart , creador de la sèrie “M.A.S.H.” , mítica sèrie al voltant d’un hospital de campanya americà a la guerra de Corea , i que va fer les delícies de la meva generació. Amb Alan Alda , Wayne Rogers , Mikel Farrell i Loreta Swit ( inoblidable “ morritos calientes” ), molts vàrem gaudir amb l’àcida mirada que ens oferien.

Coneixedor de la mort de Gelbart he pensat que era una llàstima ja que a bon segur ell podia fer amb aquests vímets ( consulta , futbol, xafarderies del cor , política en general, humor ) una sèrie ambientada en el nostre país , molt més àcida i càustica que no pas el M.A.S.H que li va donar fama.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 11 )


Pregunta: Perquè enlloc no he vist ni la notícia ni cap comentari en relació a la voluntària dimissió de Remigio Herrero , - l’entranyable Remi -, com a president del PSC local?.
Encara que la seva carta dimissionària va arribar al partit abans de Santes ningú n’ha dit res fins ara mateix en que el weeb del partit , en dues senzilles ratlles, comunicava que ara tindria responsabilitats en el sector de Cerdanyola?.
El treball d’en Remi , no mereixia un fort aplaudiment , o és que potser com que la seva dimissió va ser per discrepar del tot amb la política duta a terme per Baron , Bassa i companyia , millor és el silenci i passar així de puntetes per un tema tan espinós?,
Estaria bé alguna explicació, al menys als militants i simpatitzants

Desig: M’apunto al desig compartit per molts de que cal revitalitzar la festa de l’Onze de setembre per convertir-la, mica en mica, en una festa primordial del país.

NOUS ART



L’altra dia aconsellava visitar 09 09 09 la intervenció organitzada per “ els n9u n9us” aprofitan el conglomerat de nous del dia. Era un consell molt fàcil ja que ni jo, ni crec que ningú, tenia dubte de que l’acte seria un èxit en tots els sentits com així ha estat.

En primer lloc un èxit creatiu i artístic , que és el més important. Els 99 creadors no han defugit el repte i han esmunyit el seu pensament per aconseguir el més variat ventall de possibilitats creatives al voltant d’un element en aparença tan simple i alhora complicat , com és una nou. Una varietat creativa que en molt poque ocasions tenia algun punt de coincidència i que provocava la curiositat personal i artística dels espectadors que quedaven enganxats als magnífics resultat d’una no menys magnifica proposta.

Però a més d’aquesta resposta creativa ( el nucli de la qüestió) hi ha els dos elements que completen l’esquema com son els artistes i el públic dels que cal fer oportuna reflexió.

Per un costat 99 creadors que no és xifra de nyigui-nyogui , dels quals unes tres quartes parts corresponen a artistes plàstics o visuals. A més tot repassant el llistat , qualsevol podria afegir-hi al mateix una altra cinquentena de creadors que no haurien desmerescut en l’aposta , el que vol dir en poques paraules , o millor dit xifres , el gran nombre de creadors interessants que existeixen en la nostra ciutat , fet del que l’oficialitat bé en faria de prendre nota ( encara que estem convençuts que no ho farà).

Per altra part cal considerar l’èxit de públic i el que és més important l’enorme atenció que ha presentat davant la proposta , una atenció engrescadora i motivada , bocabadats davant l’aparició constant de sorpreses i fent realitat allò tan senzill i que alguns no acaben d’entendre mai que davant la qualitat no hi ha mai sorpreses , i que quan parlem de qualitat no importa la manera d’expressar-la sempre que existeixi la clau de tot allò que podem considerar com art , que és ni més ni menys que el sentit de l’emoció.

Una intervenció esdevinguda manifestació artística de primera qualitat i que sols ha de merèixer lloances per a tots els que hi han pres part i que com li deia a Josep Manuel Calleja , veritable ànima màter de tot , lamentablement no mereix un senzill 9 de qualificació. Mereix el 9.9.

Per tant a l'espera de l'exposició ( Caixa laietana del 9 de Novembre al 9 de Desembre ), moltes Felicitats.

(Fotografies manllevades a Jaume Simon i Capgròs.com)

EDUCACIÓ

En els diaris d’avui hi ha un munt de columnes molt interessants però cap com la d’Elvira Lindo a “El País". Com he dit altres vegades em costa quadrar amb el seu pensament però sembla que l’estiu hagi solucionat el nostre desquadrament i si la setmana passada lloava i aprofitava el seu comentari de caire polític , avui he quedat admirat davant la seva columna de títol educació que reprodueixo a continuació. És magnífica i diu unes veritats tan clares i importants que a bon segur sorprendran a més d’un.

No se desaliente: no tenemos la educación pública que quisiéramos (a pesar de la aireada campaña "ni un niño sin ordenador") pero usted puede enseñar a su hijo a no despreciar el conocimiento. No se desanime: es probable que la buena educación le haga sentir a su hijo como un raro en determinados ambientes, pero superados esos desajustes no habrá en el futuro estrés postraumático. No deje para otros lo que puede hacer usted; no tiene por qué esperar, por ejemplo, a que en los colegios se enseñe a comer saludablemente; sienta como una vergüenza personal que en un país mediterráneo como el nuestro haya niños obesos; actúe, no es tan difícil, se trata sólo de enseñarles a comer como Dios. No se acompleje; no pasa nada porque vigile de cerca a su hijo adolescente, se ha hecho toda la vida sin pensar que se atentaba contra ningún derecho fundamental. No tenga miedo a racionar la televisión. No tenga miedo a asomarse a la habitación de su hijo, no se trata de espiar sino de proteger. No quiera ser como su hijo, no se juvenilice, él necesita sentir que está guiado por adultos. No tema decirle que está en contra del botellón y de los encierros, es bueno que él sepa lo que usted los detesta. Y por supuesto, no se apunte a un encierro por acompañar al niño, ahí sí que está usted perdiendo la cabeza y adiestrándole en la brutalidad. Hágale saber que tiene deberes con la sociedad, y si no quiere usar la palabra "sociedad", por ser algo abstracta, hágale saber que tiene deberes con seres concretos. No se deje estafar por esta especie de catastrofismo que nos arroja a pensar que, como todo es un desastre, nosotros, individualmente, no podemos hacer nada. Su desánimo tiene un componente de imperdonable pereza: si ha tenido hijos, sea padre, sea madre. ¡Ejerza! La mejor herencia que podemos dejar en este mundo grosero es la buena educación.

DESVERGONYITS

Encara que més aviat soc d’aquells que s’aixequen amb les piles posades i d’un humor més que acceptable, avui m’ha canviat molt aviat. Pujar al Casas , agafar La Vanguardia i trobar-me als pocs segons un anunci a doble plana del Banco de Santander lluint de ser el millor del mon i de la pila de milions que han guanyat en el primer semestre.

De primer moment m’he dit entre mi, estaran contents els dels diaris, que amb la crisi publicitària que hi ha algú es gasti la morterada per fer aquests anunci. Però immediatament he anat més enllà i m’he indignat per aquesta impúdica exaltació dels guanys , feta a costa dels ajuts del Govern i d'una política bancària enormement restrictiva i que en res ajuda a sortir de la crisi. Conec alguna empresa i algun company que han trontollat i força per la política restrictiva d’aquesta entitat en la que després de ser clients de quasi sempre ara han vist rebutjades les seves sol·licituds de serveis financers.

Esta clar que de totes totes el mateix succeeix a altres entitats , però aquestes al menys tenen la decència de no encabronar als seus clients amb aquesta indecent publicitat. Però tots sabem com les gasta Botin amb la seva habitual prepotència ,capaç de sortir-se judicialment amb la seva , i fardar la propera temporada de patrocinar a Ferrari.
No soc client d’aquest banc però si ho fos ho deixaria de ser immediatament., encara que pugueu dir que tos ha fan igual. Però al menys els altres no et fan sentir allò de cornut i pagar el gasto.

MAL SON

No tot podien ser flors i violes en la inauguració de la temporada artística. Si hem pogut gaudir de dues bones exposicions com ha sigut la de Sarraute i la de "Passió pel dibuix" , queia també en el camí una decebedora exposició com ho és la de Saénz Mir que exposa a l’Espai Capgròs una vintena de peces amb la figura com a protagonista i amb el títol de “Somiant el cos”.

Dic que aquesta és una exposició decebedora ja que pels coneixements previs , les dades del currículum i alguna que altra obra que havíem pogut visionar , tot feia pensar en una artista figurativa , més aviat de caire gestual amb prou solvència com per gestar uns treballs comercials correctes amb la figura com a protagonista, però els resultats no han estat aquests.

Saénz omple a vessar l’espai Capgròs de figures de tota mena en un diàleg de contradictoris ja que aposta per les dues cares de la moneda: per un cantó al figuració més clàssica i estricta i per l’altra una figuració mes desdibuixada a la que vol donar un aire més rítmic i actual , però el cert és que en cap de les dues circumstàncies assoleix uns bons resultats.

La figuració clàssica té sempre un problema afegit, que si no es fa bé la cosa canta a simple vista, i en el que avui ens mostra el desafinat és força constant com queda clar en l’obra que acompanya aquestes ratlles. A l’autora li trontollen quasi tots els elements i els resultats semblen més d’una aprenent que no pas d’una professional ampla carrera.

Més ben lliurada surt quan aposta per desdibuixar tot presentant uns treballs a voltes aquarel·lats en les hi ha algun apunt que té una certa grapa però en les que en general de nou trontolla en els elements formals bàsics i així els resultats tan sols poden ser negatius.

“Somiant el cos” és el títol d’aquesta mostra. No és en absolut exagerat dir que en aquesta ocasió Saénz Mir el que va tenir és un mal son..

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 10 )

Pregunta: Amb tants assessors d’imatge , com és possible que Zapatero ens presentés el passat diumenge una imatge tan rescomida com la del cant de la Internacional, amb Guerra i amb els seus dos grans errors ( Pajín i Aido) amb el puny enlaire?

Desig: Que demà tot sigui magnífic en l’aposta pel 9.

PAISATGES INTERIORS

Jorge Sarraute és un artista argentí afincat de fa molts anys a Argentona. És artista en el sentit més ampla de la paraula ja que desenvolupa la seva sensibilitat creativa de manera excel·lent mitjançant la música per un costat , - es un reputat contrabaix -, i la pintura per l’altra. Ara presenta la seva primera individual seriosa a Mataró a la sala del Casal amb una vintena de peces aplegades sota el títol de “Paisatges Interiors”.

Fa temps que havia vist algunes coses de Sarraute que em semblaven interessants però que encara quedaven diluïdes en l’habitual complexitat temàtica i creativa de molts artistes argentins , però vaig tenir ocasió de visitar una exposició seva a la Casa Elizalde , en la que conjuntament amb un company fotògraf feien un treball al voltant de “Rayuela” de Cortázar.

Allà es van esvair tots els dubtes , estava clar que Sarraute era un artista a seguir, Aquest convenciment s’ha afermat en altres ocasions i ara assoleix evidència en aquesta mostra del casal, on una sola peça, “Carretera” ( al damunt d'aquest paràgraf ) , és paradigma de tota la seva qualitat.

Difícil és encaixar l’obra de Serraute en un estil determinat, encara que a bon segur el camp de l’expressionisme figuratiu és el que més se li escau. Però és clar que el camp del simbolisme i el d’un cert surrealisme especial també li son propers. Però a més els seus treballs segueixen emmarcats en aquesta necessitat d’omplir tota la seva obra de missatges , detalls i notes, en aquest horror vacui molt habitual en la filosofia pictòrica de les seves arrels.

La seva obra es caracteritza per una personalitat definida tant en la figura , - sempre eix de tota la composició -, el color , - bigarrat , amb una certa estridència cridanera que serveix per subjugar a l’espectador i fer-li atenció del missatge -, i un traç gestual, intens, rítmic , que marca el contrapunt adequat a cada circumstància.

Però com tot artista interioritat , - ben encertat el títol de “Paisatges interiors” -, tot el seu rebombori plàstic manté a l’home com a personatge evident o amagat , en aquesta passejada per la vida que és el que fa l’autor mitjançant les seves obres.

És aquesta una exposició per visitar. A bon segur que hi ha alguna peça que grinyola , algun treball al que caldria donar més voltes , però per tant sols la qualitat d’una mitja dotzena del presentat , ji ha suficient per que pugui sortir satisfet qualsevol afeccionat exigent.
Jorge Sarraute , un artista que demana a crits , o millor dit , amb les potents notes del seu contrabaix , una exposició més important en la nostra ciutat.

09.09.09





No vull estar-me de recordar que aquest dimecres caldrà acudir a la crida dels 99 artistes que al carrer Nou, i de 9 del matí a 9 del vespre , ens oferiren la seva plàstica personal amb la nou com a eix unitari, per celebrar l’especial agrupament de tants “9”.

Estic convençut de l’èxit de l’experiència i més sabent que darrera hi està en Josep Manuel Calleja , un dels millors creadors de Mataró, de renom internacional i que a bon segur tenim aquí un xic desaprofitat. Un craedor al que tinc gran estima , tant a nivell artístic com personal, i que té un espai important en la meva història ja que va ser el primer artista al que vaig entrevistar a Televisió de Mataró, i d’això aviat en farà 25 anys.

Una experiència dons de la que caldrà fruir amb intensitat , esperant ja l’exposició posterior que serà a la caixa , com no que del 9 de Novemebre al 9 de desembre.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (9)

Pregunta: Avui a “la contra” de “La Vanguardia” , entrevisten a Joan Laporta. Per què , a diferència de quasi tots els entrevistats en el seu cas no es fa esment del seu estat civil, familiar i espiritual?.
No serà que no les vol mostrar per evitar mals entesos en el camp de la política , aquest element que com ell mateix diu, no hi té ambicions però sí inquietuds?.

Desig: Que les exposicions de Jorge Sarraute i “Passió pel dibuix” siguin molt visitades. Ambdues valen molt la pena.

DIBUIX

El dibuix no està de moda. Les causes a bon segur que son diverses, però està clar que algunes son ben evidents. Per un costat una certa opinió generalitzada que prefereix la tela sobre el paper per causes tan peregrines com la seva qualitat i durada, quan actualment els papers emprats pels artistes son generalment molt millors que les seves teles i suporten qualsevol experiència. Per l’altra , i a bon segur la més important , per la dificultat que implica la tècnica del dibuix en la que poca trampa si val i que fa saltar a la vista qualsevol imperfecció, sense que aquesta pugui queda dissimulada per els favorables elements que permet la pintura.

Sembla que a la gent del Sant Lluc li ve en gana reivindicar aquesta magnífica eina d’expressió artística i després de la bona lliçó que arribava de la mà de l’Albert Alís i amb la que es tancava temporada , ara enceta la nova amb el bon fer de cinc dones artistes , alhora que ja es anuncia una de propera amb el protagonisme de cinc dibuixants masculins. Una aposta aquesta la del dibuix que un aplaudeix amb entusiasme i més si els resultats segueixen essent tan positius com fins ara.

PASSIÓ PEL DIBUIX




“Som cinc dones , cinc pulsions , cinc passions”. Així acaba l’escrit de presentació de la mostra que sota el títol de “Passió pel dibuix” es presenta a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors per inaugurar temporada , amb la signatura de Laia Arnau, Violeta Caamaño, , Ana García, Catherine Lorton i Laura Sánchez. Cinc autores que han volgut deixar aparcada per una vegada la seva vena pictòrica per expressar-se amb tota nuesa amb l’arrel que també estructura els seus treballs, com és el dibuix.

Potser Laia Arnau podria semblar que sobre el paper era la que ho tenia més fàcil, ja que per la seva tasca d’il·lustradora empra més que cap altra l’eina del dibuix. Però aquesta premissa podia esdevenir en arma contradictòria ja que en el seu fer el color n’és element essencial i no pas de recurs.
Conscient d’això ha fet aposta per mantenir-se fidel al seu ideari però arrodonint tant els seus dibuixos amb el joc d’ombres i ratllats que no tan sols impossibilités un posterior acolorit si no que aquest esdevingués innecessari i fins hi tot perjudicial. Obres del seu tarannà perfectament mesurades i executades.

Violeta Caamaño és la més jove de les protagonistes i encara està en un natural període de formació , però malgrat aquest ens presenta una agilitat en el seu fer que ens permet ensumar un futur ben prometedor.
Caamaño aposta més per un treball d’estudi , un treball més formal i en el que practicar de manera ben positiva els recursos dels que disposa. Ho fa però amb una sensació de maduresa i de convenciment del que està fent que es trasmet perfectament en unes obres en les que l’ànima és tan important com l’aparença.

L’Ana Garcia ja sap ben bé el que s’hi cou en això del dibuix ja que ha sigut el seu fidel acompanyant en tota la seva trajectòria. D’ençà els seus començaments seriosos , que els bons afeccionats poden recordar a l’Espai 28, l’entramat fonamental de la seva pintura ha estat en el dibuix soterrat que amagava.
Ara el treu a la llum , lliure , valenta , sense cap mena de por pel risc que significa i en surt absolutament airosa , en especial en els paisatges urbans que en la simplicitat del grafit agafen un esperit especial i personalitzat que destil·la la possibilitat d’una visió diferent.

Catherine Lorton és artista que copsa ràpidament conceptes i maneres , però que massa vegades els expressa amb igual rapidesa i per tant els resultats no assoleixen el punt de maduració que precisarien i caldria.
Ara , la necessitat d’enfrontar-se amb el dibuix, un element que sembla comportar un ritme diferent , en el que cal silencis i mirades , en la que el treball lent s’escau i el detall no es por apuntalar amb la llambregada d’un gest , ha capgirat , i cap a bé , el concepte artístic de Lorton que assoleix unes peces riques en el concepte , destres en la realització i el que és més important , denses en l’esperit . Uns treballs plens de sensibilitat i alhora força que mereixen tota l’atenció.

La presència de Laura Sánchez significa el seu retorn a la vida expositiva mataronina després de molts anys de silenci. Deixeble de Rovira Brull havia realitzat un parell d’exposicions ben atractives i de les que fàcil és recordar els seus treballs amb el peix ( aquell peix rovirià ) , que marcaven un camí que es presumia positiu, però després tan sols el silencia.
Retrobada joiosament , Sánchez ens demostra que ha madurat , i molt , en aquest temps. La seva aposta pel joc del doble dibuix , el de dintre i el de fora., l’esbós arquitectònic i de caire lineal i el resultat de la forma externa. Amb una estructura geomètrica que ens transporta a la finesa de Todó, Laura Sánchez aixeca de nou la veu en el convenciment , seu i nostre , que té moltes coses per a dir.

“Passió pel dibuix”, una brillant exposició que cal visitar amb tranquil·litat i serenor. Una exposició que ens remet als orígens del fer de les protagonistes i referma el concepte del dibuix com eina fonamental en la creació artística. Per que com sempre s’ha dit per poder desdibuixar cal començar sabent dibuixar.

Felicitats.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (8)


Pregunta: Per què cal sempre que les coses explotin en els mitjans de comunicació per que de cop i volta es comenci a posar fil a l’agulla per solventar el problema?. Cert que a vegades hi ha coses amagades de les que mai podríem sospitar, però fets com el de la prostitució al carrer és un problema davant el qual tots els poders han obviat la mirada.. I no cal parlar de Barcelona , Madrid o les grans capitals. Tan sols cal mirar ben a prop.
Desig: Que els bons amics que estan ara en el pitjor dels tràngols , tinguin força i serenor per tirar endavant. I sàpiguen , com ja saben , que tots estem al seu costat per allò que calgui.

EM COSTA D’ENTENDRE

Que ara quan més que mai es parla de la necessitat de la transparència , de la conveniència de la màxima participació, del sentit de regeneració de la vida política , segueixin existint tantes accions que grinyolen, que a ben segur es mouen correctament en un estricte marc legal però que no passen ni de bon tros la prova del cotó en el que pertoca a ètica i legitimitat.Exemple clar és la darrera “malifeta” per dir-ho en un to desenfadat, de l’IMAC al respecte de les Arts Plàstiques.

Com ja vàrem explicar en el post del dia 20 de juliol, Gemma Tro és la persona que havia estat contractada amb caràcter d’urgència i fins el mes d’Octubre , per a tal de suplir la baixa de Gisel Noè , ascendida de càrrec en l’organigrama de la Institució. El fet de la temporalitat del contracte obligava a que la plaça sortís a concurs i així ha estat , però , - i aquí ve la grossa -, el concurs va ser publicat en els diaris oficials corresponents el 3 i el 6 d’agost , i el termini de presentació de sol·licituds va ser del 7 al 26 d’agost.

És a dir , en plenes vacances , just al mig del mes d’agost , quan l’activitat està del tot paralitzada , quan inclòs el patronat està amb la persiana quasi baixada , amb allò que en castellà diríem de “ nocturnidad y alevosía” ,l’IMAC llença la proclama i a veiam si hi ha sort ,no se’n assabenta quasi ningú i no tenim de fer més mans i mànigues per que guanyi qui ha de guanyar , que és del que es tracta.

Però per evitar sorpreses millor deixar-ho tot lligat i ben lligat. Així de president amb vot de qualitat es nomena a Gisel Noè i el temari , com sempre element clau del concurs per la seva alta puntuació ,no deixa de ser curiós:

1. Arts visuals i municipi. La creació i la difusió artística en l'àmbit local .
2. Arts visuals i territoris. Creació de xarxes.
3. La creació de nous públics en les arts visuals.
4. Comunicació i difusió en els projectes culturals.
5. Cultura i educació.
6. Competències locals en matèria de cultura.
7. El sector audiovisual: cinema, multimèdia i Anella cultural.
8. El codi de bones pràctiques professionals en les arts visuals.
9. Estructura i funcions dels serveis municipals de cultura.
10. El Consell de les Arts i la Cultura.
11. Els agents culturals: tipologies i funcions.
12. L’Agenda 21 de la cultura. Principis, compromisos i recomanacions per al desenvolupament cultural.
13. El pressupost municipal: Concepte, estructura i regulació. La Hisenda local: ingressos i despeses. Les ordenances fiscals. Les Bases d’Execució del Pressupost de l’Ajuntament de Mataró i els seus organismes autònoms.
14. La contractació al sector públic: principis bàsics de la Llei de contractes del sector públic. Classificació dels contractes. La selecció del contractista: procediments d'adjudicació.
15. El servei públic: Formes de gestió dels serveis públics locals.

Un temari òbviament trampós ja que del mateix , i en la quasi totalitat de supòsits , de la no serà possible puntuar amb criteris objectius i sí en raó de la concordança en el gust d’aquell que mana , i que per cert ho fa sense haver estat escollida per ningú del ram.

Així , quina puntuació tindria un aspirant que en el cas del tema 1 defensés una actuació contrària a la de la dictadura “ contemporània” d’ara mateix i defensés tesis oposades a les que actualment regeixen a Beneficència?
És clar que pitjor ho tindria per que algú del jurat entengués quelcom si es tracta del tema 4 ( comunicació i difusió) , del 5 ( cultura i educació) o del 9 ( estructura i funcions del servei municipal de Cultura ), per no parlar d’altres.

És clar que si del que es tractés fos d’un “tècnic” amb les funcions que tenen els tècnics municipals la cosa encara es podria passar per alt , amb cert tuf , però per alt. Però el que passa és que a l’IMAC els tècnics son els que manen, i fan i desfan al seu gust i ganes. És a dir que qui sigui escollit serà , sobre el paper , qui decidirà els futur de la política artística mataronina durant molts anys , tants com fins que aparegui un Regidor de Cultura com cal , amb idees clares i que estigui disposat a tallar d’arrel la dictadura personalista dels tècnics de la institució .

I tot això per la mòdica xifra de 36.045,80 euros de l’ala , que no està gens malament i que molts artistes ja voldrien per als seus projectes.

Un tema vergonyós i vergonyant , dut a terme com sempre amb el silenci captiu i indigne del PSC i dels seus representants en els òrgans de gestió de l’IMAC, membres que mes rera mes es cobreixen de glòria.

Un tema que caldrà seguir a prop en el que pertoca a aspirants , puntuacions de les fases, etc , i fins el resultat final. Tema del que si tenen curiositat en tot ell ( convocatòria , bases , puntuacions etc ) el poden seguir al weeb municipal , en l’apartat d’ofertes de treball municipals i clicant damunt la covenient.

EM COSTA D’ENTENDRE (2)

Que haguem estat molts els passerells ( entre els que em compto) que hem anat a la inauguració de l’exposició del mataroní Diego Guirao a la sala de l’Ateneu i ens hem trobat amb la porta tancada i sense cap mena de senyal de la mateixa. L’exposició estava perfectament anunciada en l’agenda cultural municipal amb foto inclosa i de la mateixa se’n havia fet ressò els mitjans informatius locals.

Segons sembla l’exposició ha estat ajornada fins el dia 18 però no vull assegurar res per por de tornar a posar-me de peus a la galleda , i més quan jo vaig errar encara més ja que seguint el costum de les inauguracions a l’Ateneu en dijous , la vaig col·locar en aquell dia , errada per la qual demano les disculpes a qui hagi pogut afectar.

Però que entre Caixa Laietana i IMAC ningú hagi avisat de l’errada costa de creure i entendre.

EM COSTA D’ENTENDRE I NO ACONSEGUEIXO ACCEPTAR

Que la vida sigui a vegades tan injusta , tan cruelment injusta , amb realitats que no podies imaginar ni en el pitjor dels teus malsons i que no desitjaries ni al pitjor enemic. I que li succeeixi a qui coneixes i aprecies seriosament.
Fets com aquests que ens demostren la nostra petitesa , la feblesa màxima del ser humà, la insignificància en la impotència davant la més obscura de les cartes del destí.

Amb el tremolor del no sentir-se res , amb els ulls plorosos per l’emoció, vull enviar des d’aquí la més forta i fraternal de les abraçades a n’en Carles , en Carlos i la Marisa i a tots aquells que li son propers. Quan les paraules no serveixen per a res , a vegades es bo saber que hi ha gent al teu costat i que en el feixuc camí que ara s’inicia , mai caminareu sols.

Un petó ben fort.

LA PLANA DEL DARRERA

Jo soc d’aquells que comencen a llegir el diari per la plana del darrera , és a dir per la contraportada parlant acuradament. Ara , com que a la Casas ens donen “La Vanguardia” , després de la pertinent ullada als titulars la meva primera lectura es “La contra” amb les sempre magnífiques entrevistes que Amela, Sanchís o Amiguet realitzen al personatge del dia És a dir ,que tinc la sort de començar el dia amb una magnífica lectura i generalment amb una magnífica reflexió.


Avui , en la “falsa” entrevista a Fernando Broncano, i dic “falsa” ja que ells han dit ben clar que el que fan és una conversa a la que després donen format d’entrevista, seleccionant el més remarcable del que els hi ha dit el personatge i llavors col·loquen les preguntes adients. Dons bé, aquest catedràtic de Filosofia ens parla del seu llibre “La melancolia del ciborg” que per cert caldrà llegir i considera a l’ésser humà com un “ciborg melancòlic” ( ciborg = organisme cibernètic, un híbrid de maquina y organisme, una criatura de realitat social y també de ficció ).
A partir d’aquesta definició ens presenta un munt de reflexions que bé caldria considerar. Així diu coses com aquestes:

“Sí, nos pasamos la vida soñando con un mundo que ya no existe: lo natural. De hecho, las paredes que pretenden ser rústicas tienen más tecnología que las de ladrillo. Al ciborg se le ha arrancado de la naturaleza, ya no puede volver a ella, sólo puede vivirla a través de los documentales o del turismo. Su melancolía es fruto del desarraigo.”

“Hay dos maneras de concebir la naturaleza, una es como aquel lugar en el que está nuestro destino, que es la de las sociedades primitivas; y la otra es como un parque natural. Y creo que ese es el futuro de la Tierra: concebirla como un parque natural que decidimos preservar, porque un paisaje necesita mucha tecnología para seguir siéndolo.”

Davant de la pregunta de que els moments d’esplendor quasi tots son en contacte amb la natura, Broncano respon :
“Eso es la melancolía. Pensar en la figura de la naturaleza como en lo que hemos perdido tiene que ver con un deseo de tener otra vida, pero le ponemos el nombre de un paisaje”

Per rematar la magnífica entrevista amb una reflexió final de traca i mocador davant la pregunta de que sembla que a ell no li vagi això d’Itaca:
"Me parece un autoengaño: cuando llegas, Penélope no te reconoce. No hay vuelta atrás, si se vuelve es a un pasado imaginado, que es lo que siempre andamos haciendo”.

Una entrevista que us aconsello amb tota intensitat. I si us captiva , com ho ha fet a mi, el millor es passejar-se pel seu blog http://laberintodelaidentidad.blogspot.com/
Però com sempre he dit el meu diari de capçalera és “El País” i en la plana del darrera aplega cada dia una excel·lent reflexió d’un bon grup de prestigiosos columnistes.

Avui li tocava el torn a Elvira Lindo i reflexionava sonre la realitat política del moment. I com ho vivim els ciutadans. Una columa de la que reprodueixo una part i que és igualment impagable:

“El optimismo del partido gobernante y su muchachada nos sume en el desconcierto y la indignación: ¿es ésa la manera de perpetuarse en el poder?; pero no es menos extraña la respuesta de la oposición y sus gogós: la implacabilidad con que anuncian a diario el desastre que caerá sobre nuestras cabezas si ellos no relevan pronto a quien gobierna parece nacer, más que de la natural preocupación por el país, de la necesidad de celebrar el desastre, de aumentarlo, de convertirlo en apocalíptico a fin de allanar su vuelta a La Moncloa. Un catastrofismo y un optimismo que comparten su falta de respeto por la ciudadanía que representan.

Hubo un tiempo en que decir que todos los políticos eran iguales se consideraba una amenaza a la misma esencia de la democracia, pero, ¿por qué no tendríamos derecho a afirmar hoy que en su obstinada previsibilidad son muchos los que declarando cosas en apariencia opuestas entre sí se comportan como almas gemelas?”

Una pregunta i un desig ( 7 )

Pregunta: Per què la publicitat institucional sempre està tan mal distribuida?. Avui per exemple a l'Avinguda del Perú més de 50 cartells dels cursos de català del Consorci de Normalització Lingüistica. A la resta del barri i pels verals de casa , ni un.
El mateix passa amb els cartells d'exposicions: Un a cada botiga del carrer Sant Josep i a la resta oblit absolut. No hi hauria manera de prendre més cura en el tema?.

Desig: Que els importants avenços que s'estan presentant en el Congrés de cardiologia de Barcelona , siguin ben aviat unes eines a l'abast de tothom.

NOVA TEMPORADA. AIXEQUEM EL TELÓ

No fa pas masses anys que en un dia com avui , 1 de setembre , en el que pertoca a la temporada artística el més calent hauria estat encara a l’aigüera. Era pels volts de la Mercè que la cosa començava a despertar per esclatar del tot amb el Sant Lluc que agafava la seva data natural del 18 d’octubre.
De mica en mica aquest començament ha anat avançant i enguany , en temps de crisis i queixant-se els artistes de que no es ven ni un clau ,- el que és veritat -, semblen haver copiat a moltes botigues que aquest estiu no han tancat per vacances , a veiam si havia sort i entrava algun caleró a la caixa.

Així sembla ja que avui mateix dia 1 , ja s’ha llençat el tret de sortida amb el començament del lliurament d’obres per el Sant Lluc que s’inaugurarà el proper dia 17 de setembre. Avui , demà i dijous son els dies marcats per l’organització per rebre les obres i posar-les a disposició del jurat que haurà de triar les 90 que per numerus clausus podran accedir a la col·lectiva. Un jurat que encara que en aquesta ocasió no s’ha fet públic en les bases be podem dir que a priori és dels tous , benvolents i condecendents.

Ara sols falta esperar que els artistes , que son els que tenen la paella de l’èxit pel mànec , siguin capaços de presentar obres de qualitat per dignificar la mostra.



Però serà el proper dijous 3 quan comença el foc expositiu amb la inauguració a l’Espai Capgròs d’una mostra de dibuixos de l’andalusa Marga Sáenz , una artista amb una bona activitat a l’estranger , - desprès d’haver exposat a Roma i Miami entre d’altres , ara està preparant una exposició a París - , que debuta a Mataró amb una mostra de dibuixos que tenen al cos humà com a a protagonista. Uns treballs que es mouen en el diàleg entre el realisme més pur i l’abstracció més gestual.

El mateix dia és Diego Guirao el que inaugura a l’Ateneu l’exposició que significa el seu retorn expositiu a la seva ciutat nadiua i on començà la seva trajectòria de la mà de Pau Mañé. . Després de molts anys de silenci i amb una recent exposició al centre de Barcelona a les espatlles , Guirao ens vol oferir la seva especial mirada en una abstracció que es mou entre el geometrisme, el ritme i la poesia. Una exposició que penso serà prou interessant i de la que podem començar a fer boca de qui és i que fa l’artista en el seu weeb http://www.diegoguirao.com/.

És l’endemà divendres quan a les set de la tarda i en la sala del Col·legi d’Aparelladors el dibuix esdevé de nou protagonista en una mostra signada exclusivament per dones artistes. La jove debutant Violeta Caamaño, es dona la mà amb la il·lustradora Laia Arnau , mentre que Catherine Lorton ens podrà demostrar la seva capacitat en els conceptes fonamentals i Anna Garcia seguirà en el seu personal realisme. Totes elles acompanyades per Laura Sánchez que retorna després de llargs anys de silenci , quan ja pocs recordaran la seva habilitat de composició interior fruit del mestratge de Rovira Brull.

Finalment dissabte la sala del Casal Aliança ens presenta els Paisatges interiors de Jorge Serraute , aquest argentí / argentoní que és alhora músic i pintor i que sempre troba el punt de mirada en la que es concentren la visió d’espectador i de protagonista.

Quatre exposicions per obrir boca en espera del començament oficial de la temporada a ca l’Arenas que enguany aposta pel genèric d’ “Art i Guerra”. Caldrà veure quin és el llista de participants i sí entre ells s’hi troben els únics creadors locals que han dedicat un seguit dels seu treballs a la temàtica bèl·lica. Dos en sentit individual i altres tres en un col·lectiu que es reuní específicament per treballar sobre el tema.

Cinc artistes d’aquí que per lògica haurien d’haver estat convidats , però sap la gent d l’IMAC de quins artistes parlem?. La resposta tan sols sigui presentada la temporada.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 6)

Pregunta : Com és possible que una Comissió de Festes s’enorgulleixi de que l’acte central de les mateixes sigui un espectacle de varietés , d’aquells casposos a més no poder , en els que l’humor barroer , el masclisme , bones dosis d’homofobia amb algun apunt xenòfob , ocupen bona part dels diàlegs , acudits i historietes de l’espectacle?. Com poden estar encara més orgullosos de l’èxit i dels milers d’assistents , i això amb el beneplàcit d’IC que és qui domina i remena les cireres en el barri del mateix nom?.

Desig: Que algú sigui capaç d’intervenir en la degradació de les Festes de barri. Que encara que sigui amb el perill de perdre algun que altra vot , hi hagi la consciència que cal redirigir el tema en quasi totes les seves vessants. I més quan aquesta va ser una promesa , o compromís , electoral i pel que no s’ha fet res de res de res.

C.A. REINA SOFÍA

D’entre les variades raons artístiques que convidaven a fer passejada aquest estiu per la capital de l’estat n’hi havia de prou valuoses com l’antològica de Sorolla al Prado ( de la que ja hem parlat) , la mirada especial per el Matisse més desconegut al Thyssen ( de la que en parlarem) , i molt especialment la mostra retrospectiva de Juan Muñoz que després de passar per la Tate i el Guggenheim , es podia visitar fins avui mateix al Reina Sofia.
A més la visita enguany al CARS era encara més obligada per veure les noves direccions de caminar després de que Borja Villel ja en sigui responsable absolut de la seva col·lecció i programació.

Borja Villel em recorda al entrenador de futbol reconegut ,que arriba a un gran club i el primer que vol és tenir-ne el poder absolut per dirigir segons el seu enteniment i sense fer cap mena de cas del passat , de la història i de la transcendència del lloc on és mou. Vol que sigui un lloc fet a la seva imatge i semblança.

És dels que li plau arraconar a titulars indiscutibles que queden relegats a obscures sales de nul lluïment quan no amagar-los directament a les golfes. En canvi noms menys coneguts i valorats, assoleixen amb ell privilegis de grans estrelles , sense oblidar l’elevació als altars de la modernitat a una trajectòria i unes obres desconegudes del tot, com si fos obligat que el seu càrrec portés afegit la necessitat de ser el “descobridor” d’aquell autor del que poca gent n’havia sentit a parlar, demostrant el seu olfacte de catador de noves figures.

Era dons moment de veure l’estat de la qüestió i si havia aconseguit impregnar el Museu del seu tarannà i el cert és que està en camí de fer-ho. Aquesta manera tan personal d’entendre el diàleg artístic de la que ja en va fer carrera en el MACBA , que sortosament ja està desapareixent de la mà de Bartomeu Marí .

En aquest sentit la col·lecció ha perdut en bona part el trajecte d’una linealitat didàctica per estructurar-se en una dialèctica de parells, contraris o contradictòria, que augmenta encara més el caos aparent que genera la complexitat de l’edifici de Sabatini. A més a més la pedra capital del projecte fonamentat al voltant del Guernica no té ni de bon tros la força que presentava fa tan sols tres anys el projecte “ Picasso, Tradición i Vanguardia” on l’enfrontament directe de Picasso, amb el Guernica i amb una obra dedicada a la Guerra de Vietnam , davant les imatges dels afusellaments de la guerra del Francès signats per Goya i Manet , el que era un dels impactes artístics més impressionants del que un ha gaudit en els darrers anys.


L’INQUIETANT MISSATGE ESCULTÒRIC DE JUAN MUÑOZ



Però fora d’aquest genèric , no sé si de la seva mà o ja estava prevista per la direcció anterior , ha arribat al CARS la magnífica mostra retrospectiva del malauradament desaparegut escultor Juan Muñoz ( Madrid 1953 – Eivissa 2001) , a bon segur l’escultor més cabdal de la més recent contemporaneïtat , creador d’una obra creativa del tot personal , que en el que a mi pertoca de sempre m’ha seduït tot inquietant-me per la força de la seva reflexió, i que en aquest cas sí que he de dir forma part d’aquest imaginari llistat que tots tenim in mente d’aquells creadors que com diria algú altra , son imprescindibles per a la supervivència.


De l’obra de Muñoz se n’han fet exhaustius i complexes anàlisi. S’ha parlat del conglomerat narratiu que s’estableix en totes les seves obres , en forma d’una historia de punts i seguits , sense final aparent. S’ha parlat de la sensació d’aïllament que presenten els seus protagonistes , tot i el conglomerat associatiu en els que escenogràficament els deposita en un impacte kafkià de personatges dels que és difícil esbrinar d’on venen i a on van.


S’ha parlat de la seva capacitat d’engany en el joc de realitat / aparença , evolució intel·lectual del concepte de ple / vuit que va revolucionar l’escultura en el passar segle. Del seu sentit arquitectònic en un concepte barroc en la seva curiositat cap els sentits dels límits en el seu afany de depassar-los en el camí cap una realitat que ell no considera única i sí variable.

És en tot i per tot això, i especialment en el seu caràcter voluntàriament polèmic davant la mediocritat i el conformisme, que un sempre ha quedat subjugat per la seva obra. Una obra que en el fons crec que parla única i exclusivament de l’home , de la seva realitat , les seves pors , els seus dimonis , la seva petitesa , el sentit de sentir-se insignificant en la magnitud de la societat i el món aclaparador que l’envolta i el domina.

Una obra que sorprèn , neguiteja , obliga a la reflexió i no deixa de cap manera indiferent , fet al que ajuda la capacitat tècnica d’uns treballs tan acurats en el realisme i en el simbolisme , que hom , inclosos aquells que diuen no els hi agrada l’art i que no hi entenen , poden copsar en el seu interior que es troben davant una obra que ens parla en aquell llenguatge que sols els grans creadors , els mites , els artistes històrics son capaços de generar.


I Juan Muñoz ho era. Si algú en tenia dubtes aquesta exposició els dissipava per complert. Llàstima que com tantes , haguem hagut de fer els 650 Km que ens separen de Madrid.

UNA PREGUNTA I UN DESIG (5)

Pregunta: Per què hi ha conductors de la Casas que arriben ja tard a començar el primer viatge?, Per que els usuaris habituals veient el torn del dilluns saben , sense equivocar-nos si arribarem puntuals al destí, amb un xic de retard o ves a saber quina hora?. Per que l’empresa no pren cap mesura?

Desig: Que exposicions tant importants com la de Juan Muñoz puguin ser vistes sempre en el nostre país.

ps.- Com que encara manquen uns minuts per les dotze encara estic a temps per felicitar a tots els Ramons , en especial al bon amic Ramon Bassas. Felicitats

SOROLLA

Com vaig tenir ocasió de dir amb motiu de la mostra al MNAC dels grans murals per la Hispanic Society de Nova York , Joaquín Sorolla no forma part del meu particular top ten d’artistes preferits. Vaig visitar ja fa molts anys el seu Museu en el vell casalot del madrileny carrer del Gral. Martínez Campos que em va deixar tan indiferent que mai hi he tornat malgrat que molts han estat les meves visites a museus madrilenys. Però potser ara em repensi el fer i en la propera visita m’acosti a les seves remodelades instal·lacions.

“Sorolla va ser el pintor espanyol de més fama i prestigi del seu temps. Artista d’una extraordinària fecunditat creativa i una categoria excepcional com pintor, el seu èxit popular com autor d’escenes de platja i quadres costumistes ha enterbolit la veritable dimensió de la seva figura i la fermesa de la seva trajectòria en el panorama de la pintura espanyola i internacional de la seva època”

A bon segur que aquestes paraules extretes del programa de mà , son absolutament realistes, o al menys en bona part corresponen potser al que han pensat molts ,que com un mateix , s’allunyaren de la seva obra per trobar-la fàcil i efectista , reconeixent això sí la seva saviesa tècnica en el domini de la composició i especialment de la llum, en aquest conjunt de treballs a vegades massa endolcits, en una pintura de tant alt nivell tècnic com comercial.






Sortosament però, Sorolla és molt més que no pas la limitació popular en la que és reconegut. Vaig començar a copsar-ho fa uns anys en una exposició que es va presentar a La Fontana d’Art a Girona amb un recull de paisatges d’arreu de l’estat però amb la consideració comú de ser ben llunyans en les seves característiques als seus habituals paisatges de platja , llum i color.

El següent pas va ser la mostra al MNAC en que deixant de costat el mural de “La pesca de la tonyina” la resta em deixava del tot decebut, però em retrobava amb un excepcional artista en l’apartat dedicat a apunts i esborranys on Sorolla feia lliçó magistral de treball previ , sabedor que a l’hora de la veritat en sortiria guanyador de l’escomesa. Una mirada profunda al reraestudi obligat de la prèvia que és on de totes totes es gesten les grans obres , amb l’exemple paradigmàtic de Picasso i el seu Guernica.

Ara el meu retrobament amb Joaquín Sorolla ha fet un pas més enllà en aquesta magnífica ,- que així s’ha de qualificar- , antològica que amb tot èxit presenta el museu del Prado. Ha estat així ja que en la mateixa he pogut fer abstracció de bona part de les seves imatges tradicionals , entre les que cal destacar i col·locar a altre nivell obres com “Passeig a la vora del mar” ( imatge de l’exposició) , “El bany del cavall” , i algun que altra imatges de nens , bous o passejades per la platja, per admirar-me davant d’altres mirades massa desconegudes de l’autor.


Així m’han frapat enormement les imatges de la seva primera època, en una pintura social tan desconeguda com oblidada , així com alguns treballs formalistes com l’impressionant “Després del bany” que acompanya aquestes ratlles , davant del qual vaig imaginar-me al bon amic i millor artista que n’és Alberto Romero, extasiant-se en aquests blancs que tan bé ambdós dominen.. Obres com “Trata de blancas” , “Madre” o “¡Triste herencia !”, tan llunyanes al seu concepte més conegut ens porten a admirar la seva capacitat pictòrica , tècnica i conceptual.


Altra apunt , aquest més conegut però que en aquesta exposició assoleix nivell de privilegi , és el seu apartat de retratista on realitza lliçó magistral de captació , no d’imatges i sí de persones i personatges , que agafen vida pròpia en la fidedigna representació interior de la que en fa l’autor.
Una exposició aquesta la de Sorolla que certament ha estat de plaent i obligada visita ( està encara oberta fins el 13 de setembre) . Una mostra que amb saviesa en l’elecció ens ofereix la cara més popular i coneguda de l’artista , al costat de’aquella més personal i desconeguda ( per a mi , la millor ) , amb la cirereta dels murals regionalistes que vàrem tenir ocasió de veure al MNAC.

Una exposició d’un gran artista encara que dient això retopen al gran Arnold Hauser que deia que l’obra d’art és una cosa que ens provoca, però que no arribem a entendre. Sorolla és un gran artista amb obres del tot comprensibles. Però és que potser com deia no fa massa el sempre recomanable columnista que n’és l’Enric González , Hauser sabia molt el que era parlar de l’incomprensible, o si no intentin llegir algun dels seus llibre.

UNA PREGUNTA / UN DESIG (4)

Pregunta: Per què cada vegada son més cars els catàlegs de les exposicions?.
No seria millor estalviar en certs muntatges luxosos i potenciar més la subvenció al catàleg en el que té de difusió permanent de l’obra, i que així puguin arribar a molta més gent?.

Desig: Que la temporada que comença ja mateix , sigui molt millor que l’anterior.

Les obres reproduides , totes elles presents en l'exposició, son:
"Mar i rocas de San Esteban " Asturies 1903 ( 67 x 96 cm). Museu Sorolla
"Después del baño" . (1892) (128 x 93 cm). Col·lecció particular
"Paseo a la orilla del mar" ( 1909 ) ( 205 x 200 cm). Museu Sorolla
"El novelista Benito Pérez Galdós" ( 1894) ( 73 x 98 cm). Casa Museo Pérez Galdós

EXPOSICIONS MEDIÀTIQUES

Artísticament a Espanya passa un fet curiós cada un cert temps , com ho pugui ser el fet de que un artista conegut i ben reconegut , esdevingui de cop i volta protagonista d’un fenomen de masses que ompli a vessar les sales on s’exposa la seva obra , generalment en forma d’antològica , recuperant-lo així com artista de tots i com a creador excepcional.

Els vells afeccionats recordaran allà el començament dels 80 (1983) com l’antològica de Salvador Dalí que es celebrà al Palau de Pedralbes va convertir-se en un fet especial. Cues que arribaven a la Diagonal i donaven la volta al Palau , excursions d’arreu de Catalunya ... , en una mostra en la que certament es podien veure obres que no havien estat exposades al país , però que no oferien molt de nou en la revisió d’un artista ben conegut i que ja disposava del seu propi Museu.

Va ser potser la primera exposició convertida en fet social , en espectacle. Un no era res , si no havia anat a veure l’antològica de Dalí.

Uns anys després (1990) es repetia el fet amb l’antològica de Velázquez celebrada al Prado. Altres cues quilomètriques , visitants d’arreu de l’estat , el gran catàleg repetidament esgotat , i tot per veure un Velázquez tan sols amb unes escasses peces provinents de l’exterior ja que com tots sabem el Prado disposa del bo i millor de l’artista sevillà.

El Velázquez de tots conegut , assolia així una especial representativitat que l’engrandia encara més.

Ara, vint anys després , es repeteix la història amb la dèria que ha provocat Sorolla amb la seva antològica al mateix Prado , que serveix com a colofó a la magnífica campanya de ”Bancaja” , a la que cal felicita efusivament , passejant per tot l’estat amb èxit apoteòsic, les obres regional / populistes realitzades per encàrrec de la The Hispanic Society of America , amb seu a Nova York.

Una exposició que de nou omple a vessar, amb un púbic ansiós i expectant que respectuosament admira i gaudeix del centenar d’obres que ocupen les noves sales d’exposicions temporals de la pinacoteca i que amb tot goig accepta el temps d’espera per poder-la visitar . ( En el meu cas , passar per taquilla a un quart d’onze i entrada a l’exposició per visitar-la a dos quarts de dues) .

Aquestes circumstàncies que provoquen forces molèsties en la visita ja que no permeten poder gaudir de l’obra amb suficient temps, tranquil·litat i espai , no em molesten ans el contrari. Crec que és molt bo que la gent acudeixi en el major nombre possible als Museus , ja que no sols és un fet positiu en sí ans moltes vegades provoca addició.

Per això benvingudes siguin aquestes exposicions , en la discrepància més absoluta d’aquells que com Martí Peran han defensat públicament l’art com un element imprescindiblement elitista per poder mantenir la seva màgia i singularitat.

Potser per això va així l’art contemporani i la seva transcendència social.

UNA PREGUNTA I UN DESIG ( 3)

Pregunta: Com es possible que la grua municipal actuï en els llocs més impensats per retirar vehicles , fet que no em sembla pas del tot malament , i en canvi no ho faci mai i existeixi una total impunitat amb els cotxes que s’aparquen cada tarda a la Pça Joaquim Blume , a les portes del camp de Futbol del Mataró?.

En aquell indret per un costat hi ha una zona de vint-i-quatre hores de carrega i descàrrega , especificada per a vehicles comercials , i a continuació no un senyal de prohibit aparcar , si no un de prohibit estacionar-se.
Dons bé , tots els dies de la setmana , a part de les cinc i escaig de la tarda i fins les nou passades , es mantenen allà aparcats tots els vehicles que hi caben als que cal afegir moltes vegades la corresponent doble filera i cotxes aparcats sobre la vorera de l’illeta central. Els seus usuaris , pares i mares dels nens i joves que estan entrenant al camp de futbol.

Passo per aquest indret cada dia i sovint més d’una vegada. Mai he vist ni a un guàrdia municipal i molt menys a la grua actuant, això que la cruïlla és complicada tant per la seva especificitat com per la manca de passos de vianants establerts amb la lògica de l’ús.

Desig: Que el Barça torni a guanyar la lliga que acaba de començar.

HOLTER


Avui em sento com en Robocop. La imatge que acompanya aquestes ratlles no és la meva però avui jo semblo el seu bessó . La raó és que m’estan fent un “holter” que parlant clar i català vol dir un electrocardiograma continuat durant 24 hores, en les que mantens els habituals elèctrodes d’aquesta prova connectats a una petaca en la que queden enregistrats els valors cardíacs , per poder veure les anomalies del ritme d’una manera més precisa que no pas en un electro que sempre és una mesura puntual.

Encara que la prova sembla com l’aigua ( incolora , inodora i insípida) no deixa de ser un xic incòmode el sentir-se lligat , i en certa manera et queda el run run interior del bon funcionament, dels resultats finals i de si tot anira com un desitja.
Ara , tot esperant l’hora de dormir, que pressuposo ben incòmode, queda l’esperança i el desig de que els resultats mantinguin la direcció del darrer electro, i la FA que pateixo vagi camí de ser tan sols un avís que ha servit per forces coses , en especial per contactar de nou amb uns hàbits més saludables , que mica en mica , un havia anat perdent.

FLUXUS

Al bell mig de Les Santes es va inaugurar en els espais urbanitzats del Café de Mar , l’escultura pública “Fluxus” de l’escultor Marcel Camps que si no vaig errat és un jove escultor de Sant Just. L’escultura és una figura en forma de cap humà realitzada amb tires de fosa que li donen forma alhora que conformen un espai interior buit.
L’escultura en sí m’agrada , em sembla prou atractiva per un espai públic i fins i tot aplaudeixo el fet de que no sigui d’un artista local.

M’agrada en el seu aspecte formal ja que el joc espaial està ben resolt, tècnicament s’aguanta , la realització en base a les tires o cintes que permeten estructurar aquest concepte de volums de l’espai lliure dins l’espai total, la fa atractiva a l’espectador que amb facilitat la pot sentir propera.

La proposta ideològica que ofereix també em sembla prou atractiva i variada. . tant si ens quedem tan sols en l’aspecte figuratiu , com si volem anar més enllà i en fem lectura interioritzada de caire cerebral, com si anem al pensament del creador que la llegeix com a símbol del moviment de la ciutat i de les seves vies de comunicació, com qualsevol altra de parella que un pugi trobar.
Qualsevol d’elles és vàlida el que demostra que l’artista ha aconseguit aquest imprescindible vincle comunicatiu exigent a tota obra d’art.

Per altra cantó no em sembla gens malament que l’artista no sigui un mataroní. Crec que encertadament , l’Ajuntament de Mataró ha anat vestint les seves places i els seus espais amb escultures d’artistes locals. Però ara la llista està ja quasi acabada. Fora d’algun nom , com el cas del jove Pol Codina , tots els escultors mataronins estan presents en l’espai públic de la ciutat.
Bo és dons obrir finestres i presentar altres treballs de creadors d’altres contrades , això sí , mantenint unes exigències de qualitat importants , com és el cas que ara ens ocupa.

Ara tan sols falta que l’Ajuntament apreti als promotors d’aquests espais públics per , tot acceptant , aquestes obres foranes , aconsegueixi una certa reciprocitat i fer que els artistes locals puguin realitzar els seus treballs públics en altres localitats.

PS.- Ramon Bassas ha dit que ja està encomanada una placa amb el nom de la peça , l’autor i l’any de la mateixa , per ser col·locada en un lloc proper a la mateixa.
Estic convençut que ho farà , i jo espero estar-hi present el dia de la seva col·locació, ja que serà el primer pas d’una demanda de fa ja molts anys , - i que hem repetit a cada legislatura -, d’ identificació de les escultures que es troben en espais públics.

UNA PREGUNTA I UN DESIG .

Pregunta: Com és possible que durant el mes d’agost la gran majoria d’obres públiques de la ciutat han estat parades ?. Em costa entendre-ho vist que quasi totes elles corresponen al Plan Zapatero , i per tant de petita duració. Encara que em costa encara més , veure com les mateixes han quedat com si Mataró fos Pompeia , amb tots els estris deixats de mala manera , mantenint carrers inútilment tallats ..... Un desori que bé faria l’Ajuntament d’explicar ara i impedir en properes ocasions.

Desig: Que el holter surti de meravella.

PERSIANES AMUNT

Encara que ja fa una setmana , des de dilluns passat , que el brunzir del despertador ,quan encara no han tocat les sis i el cel encara fosqueja , m’indiquen que el bo ja s’ha acabat i cal retornar al dur fer de cada dia, que cal guanyar-se les garrofes que la cosa està molt difícil, no és fins avui quan justament s’acompleixen els trenta dies reglamentaris de vacances d’aquest blog, que un no ha tingut prou forces , ganes i temps, com per engegar de nou i retornar a la cita d’explicitar les meves opinions al voltant de l’art , la cultura i la política , quasi sempre en clau local, però amb els pertinents afegitons al to general.

Aixequem persianes poc a poc, tot observant que no xisclin i esperant que el descans hagi anat bé per greixar-les convenientment i permetre reflexions que espero i desitjo més plaents i lúcides que no pas les anteriors.

Un descans que enguany ha estat essencialment això, descans. Raons de salut , que sortosament semblen ven encaminades en la seva solució, convidaven si no al dolce far niente , si al menys a la vida més tranquil·la , a la lectura , la migdiada , el passeig i la contemplació a vegades del no res , o en cas contrari a la reflexiva contemplació de l’interior d’un mateix , en el convenciment que cal agafar-se les coses d’altra manera i que potser no cal encabronar-se davant certs fets i certa gent .

Un descans agraït a Monreal del Campo, prov. de Teruel , poble on va néixer la meva dona i de la que en certa manera ja fa forces anys me’n sento també vilatà. Poble gran per el que s’estila a Teruel ( 2400 habitants) i que té per veí al mes petit Torrijo del Campo , on hi té les arrels maternes el bon amic Joan Safont i en el que també hi ha descansat en aquest dies ( com sempre sense coincidir ,com si una mala astrugància ens perseguís). Per cert, no us perdeu els seus magnífics post al voltant d’aquest Aragó tan desconegut per a quasi tots.

Un estiu amb sol, molt de sol. Amb calor , molta calor. Amb poca pluja però amb una gran tempesta que provocà importants inundacions a la zona després de que el pobret Jiloca formés una rierada ( rambla , com diuen per allà) i s’endugués per davant la formosa horta de la que amorosament tenen cura quasi totes les famílies del poble. Amb sudokus , molt sudokus . Amb lectura , força lectura. Amb “el País”, “El Heraldo de Aragón” i “El Comarcal del Jiloca”. Amb el Mundo Deportivo i amb el Marca. I amb la serenor que dona l’estar bé i estar-ho al costat dels teus.


Però de tot hi haurà de temps per parlar-ne. Moltes notes preses, com apunts per a temes que hauran d’anar apareixent mica en mica , ja que segueixen vius i actuals. I com no art , amb els noms de Sorolla, Matisse, Juan Muñoz i el Reina Sofia com protagonistes. La proximitat de Madrid ( dues hores i mitja escasses) permeten i alhora obliguen a l’anyal visita..

PER COMENÇAR


Però per començar cal deturar-se en la proximitat , d’aquí que bé valgui la pena fer-se ressò de l’exposició de Josep Maria Jodar a la Republica Dominicana. Notícia que ens arriba amb retard però que val la pena esbombar , en el que és un nou pas d’aquest creador encara massa desconegut a casa nostra.

Bona , i alhora controvertida notícia, la del conveni signat entre la Generalitat i Can Xalant per produir l'obra de creadors joves. L'objectiu principal de l'acord és ampliar els recursos a l'abast dels joves creadors visuals seleccionats de la Sala d'Art Jove de la Generalitat de Catalunya perquè puguin treballar més professionalment. Una col·laboració molt interessant ja que trenca en bona part l’endogàmia del centre i que hauria de ser rentabilitzada per la ciutat ( cal aprofitar l’espai regalat de Can Palauet en el que encara és hora de que agafi activitat i volada ).

Però és també controvertida, ja que encara que no ho sembli els actuals gestors de Can Xalant acaben “cessió” el proper desembre, i per tant l’acord supera el temps de la concessió administrativa, fet que pot comprometre a altres “empreses” que volguessin gestionar l’espai.
El lògic és que a hores d’ara s’hagués fet públic el concurs , bases i dades estiguessin marcades i explicitades i tot funcionés com cal. Tan sols és precís recordar que en l’anterior concurs , a hores d’ara ja estava dilucidat , impugnacions incloses.

Vol dir això que tot està tan induït ( que ho està), que seguiran els mateixos i per tant no cal preocupar-se?. Sigui com sigui caldria tenir cura d’aquests fets. Que els conceptes de legalitat i legitimitat no van sempre de mà , i en el cas de l’IMAC tots sabem per on bufa el vent i a qui beneficiarà.

I per començar políticament , vull aplaudir les reflexions d’Ernest Maragall en el seu escrit d’avui a “El País” al voltant del tema de la constitucionalitat de l’Estatut i de com creu que cal actuar davant la propera resolució del Constitucional.
Un article ben fet , molt pensat , i que a bon segur que crearà controvèrsia. Per a l’oposició ( PP) mereixerà la més gran de les desqualificacions., però en el PSOE segur que tampoc aniran gents contents. Proposar un govern PSOE-PSC és quasi com nomenar la “bicha” , ja que no cal ni recordar el poc, o el res PSC , que son Chacon i Corbacho.

UNA PREGUNTA I UN DESIG

*
Pregunta: Con es pot anar la gent de vacances enganxats al Facebook i explicant quasi quan es tiren un pet?. Tal grau d’exhibicionisme narcisista és per a mi del tot incomprensible.

Desig: En el proper Plan Zapatero m’agradaria ser escollit per vendre els rètols que apareixen per arreu i en cada obra.
Això sí que és bona feina , ben pagada i sense cap responsabilitat. Ni tan sols en les errades i faltes d’ortografia , com passa en més d’un i de...