No fa falta haver estat alumne de
Polítiques de la Complutense i haver rebut lliçons dels egregis Pablo Iglesias
i/o Juan Carlos Monedero per saber que la política està en hores ben baixes
degut essencialment a uns protagonistes , els polítics, entestats en demostrar
els nivells de baixesa ètica i personal que es pot assolir servint-se d’un lloc
i un càrrec , creat i conformat justament per el contrari, és a dir per a
servir a la comunitat.
Un , il·lús de mi, pensava que
arribat a tant nivell de degradació política, i vistes les amenaces de nous
partits que naixien immaculats però que en poc temps ja estan assolin els tics
dels seus predecessors, aquestes eleccions que s’acosten , especialment en el
que pertoca al camp municipal amb el de proximitat i de política directa vers
els administrats, podrien ser l’inici d’una obligada regeneració ètica, però
davant la meva sorpresa no ha estat així i en canvi en alguns llocs s’han
assolit uns límits d’indignitat que no sols fan mal a la vista ans lesionen
greument el concepte de la representativitat que haurien de significar els
càrrec electes. I d’entre aquests llocs sens dubte que Argentona n’obté medalla
d’or en la categoria d’indignitat política.
Certament que la història política
municipal de la Vila té matèria. Ja en les primeres eleccions municipals, l’aparell
de CiU triava a Jordi Suari com a cap de llista contra els desitjos de la
militància que decideix presentar-se com agrupació(CAI) encapçalada per J.Mora (justament el pare de
Vadó Mora, un dels més trists protagonistes de la història actual) que guanya
amb 5 regidors les eleccions però es veu sorprès per el “sorpasso” de Suari amb
la CUPA ( coalició de totes les esquerres) que li dona l’alcaldia i deixa el
govern en mas de les esquerres. Els membres de la CAI varen decidir dimitir en
bloc tota la candidatura fins que les amenaces de sancions per part del Govern els
porta als bancs de l’oposició.
Un sorpasso que es repetia en el
darrer mandat en un “tots” contra Pep Masó (Tots per Argentona) en una nova demostració
de que les ànsies de poder dominen per damunt de qualsevol desig de benestar
públic ja que la impossibilitat de cassar la divergència de conceptes polítics
dels membres del pacte ha convertit en un cert campi qui pugui, - jo a la meva
parcel·la faig el que vull i no em fico en la teva en la que pots fer el que
vulguis- que ha donat els fruits que ha donat.
Però està clar, ambdues
circumstàncies corresponen a “l’això és política, imbècil” i seran discutibles
en l’ètica però gens estranyes en el concepte global del poder. Però aquesta trista
manera d’entendre la política i el servei al poble no té res a veure amb la
baixesa moral amb la que han actuat les agrupacions locals de CiU i ERC en el
tema de les llistes electorals.
Encara que de molts es sabut per
aquells que no coneixen el tema, i de manera resumida, recordarem que
Convergència i Unió no arriben a cap acord per fer la llista de la coalició ja
que un “personatge” , Manuel Cruz, presentat per Unió com a irrenunciable nº3, és considerat inacceptable per Convergència
que no el vol de cap manera en cap posició de la llista. Com que ningú baixa
del burro (algú hauria d’haver recordat la reflexió al voltant del sacrifici d’un
home i del país), s’acaba el termini i CiU es queda sense poder presentar llista
per a les municipals.
Mentre a ERC hi ha una altre
història. Manuel Pérez sorprèn a l’aparell del partit guanyant les primàries (
Un dirigent de nivell del partit em deia: “Son tan soques , que ni saben que
les primàries es convoquen quan saps que les guanyes o quan ja no queda remei”).
Malgrat que l’aparell ho intenta de totes les maneres possibles, generalment
incorrectes política i èticament parlant, la no renúncia del candidat el fa
encapçalar una llista en la que com a venjança no se li permet col·locar a cap
membre de la seva candidatura. Una llista doncs la d’ERC , absolutament
fracturada i amb una guerra viva entre cap de llista i la resta.
Però la llestesa funcionarial en
els tripijocs li ofereix a l’alcalde Armengol una possibilitat, evidentment
absolutament mancada d’ètica i correcció política, que és aprofitar l’avinentesa
de l’existència de 48 hores per esmenar errors en les llistes ( evidentment en
aquest cas no hi havia cap error) i intentar pactar amb ERC per que membres de
Convergència entrin en la candidatura republicana. Una evident trampa monumental
que es disfressarà sota el mantell del sobiranisme i el desig de la llista única.
Una aposta absolutament digne i correcte si s’hagués feta en el temps que
tocava i que en canvi feta a misses dites esdevé vergonyosa, vergonyant i
clarament permet qualificar com a carronya política a aquells que la practiquen
i accepten.
L’aparell d’ERC que no vol que de
cap de les maneres sigui Pérez el seu cap de llista veu el cel obert i no sols
accepta la proposta ans li ofereix a Armengol el lloc capdavanter i munta un
garbuix de canvis per acoblar als nouvinguts. I tot això sense consulta prèvia
amb la militància , el que si ja és greu en un partit habitual, en un d’assembleari
és passar-se per l’engonal els conceptes bàsics del mateix.
Canvis que no son acceptats per la Junta
electoral que sols accepta intercanvi de noms i no canvi de posicions , amb el
que Manuel Pérez queda fora ja que des de Calabria , amb bon ull, recomanen
callar ja que en lògica davant d’una nova impugnació es faria evident el frau
de llei comés i a bon segur deixaria com no vàlida la candidatura.
I així queda conformada una llista
en la que de la manera més bruta , barroera i fastigosa, els impresentables
polítics Mora&Mora, Carles Martínez , Pena..., han decapitat el sentit de
la democràcia interna anul·lant a partir d’ara el sentit de les primàries ( si
no guanya el que jo vull que s’atengui a les conseqüències) i a més creant un
sentit se submissió d’ERC front Convergència que ja està fent força mal al
partit ja que molts son els que ja ho consideren una prèvia del que a bon segur
pot passar el proper setembre.
Una llista conformada per
trànsfugues i per venedors de pàtries que mereixen el rebuig absolut per part
de tots per la seva manca d’ètica, moral personal, moral política i de desitjos
de servei al poble, sotmetent-ho tot tan sols a unes ànsies de poder per omplir
aquell ego que no poden acomplir d’altre manera per que el llautó, tots ho
sabem , sempre s’acaba notant.
Argentona , una població a la que
tant estimo i a la que em segueixo íntimament lligat , no es mereix polítics
tan indesitjables com aquells que l’han convertit en exemple del descrèdit de
la política i dels polítics.
4 comentaris:
Gràcies per les explicacions i valoracions !
Gràcies Pere per denunciar aquesta gent tan ufana i tan superba.
Sense entrar en petits detalls es una explicació molt clara de tot el que ha passat i que serveix per confirmar quins tipus de personatges estan al front dels partits diguem-ne tradicionals. Lamentable!
Escolti, com va això del "sorpaso"? Perquè s'oblida que Pep Masó ja estava a la llista de la CUPA el 1976.
Publica un comentari a l'entrada