Si s’hagués de triar una obra
d’entre totes les guanyadores del Torres García jo no tindria cap dubte en
escollir la d’Antoni Perna. Em va enamorar quan va guanyar , em va seguir
seduint durant les múltiples ocasions de gaudir-ne d’ella quan estava a la
Biblioteca Pompeu Fabra , penjada amb tota la mala folla del món, amb la calor
dels focos al damunt i amb l’escalfor
dels ordinadors de consulta al seus peus. En mal lloc però perfecte per veure
amb cura l’infinitat de detalls i sensibilitats que atresora tan potent
treball.
Queda ben clar que m’agrada el fer
d’Antoni Perna i per tant esperava amb ànsia aquesta exposició, gasiu com és en
ensenyar els seus treballs que a bon segur produeix en comptagotes degut a la
seva doble vesant de creador i alhora cap d’un centre tant potent artísticament
parlant, com ho és el Tecla Sala de l’Hospitalet. I ara, vista i analitzada
interiorment he de dir que m’ha quedat un gust agredolç fruit d’un estat entremig
que cal encara definir:
Dolç per que hi ha tres peces
majestàtiques que marquen un camí enormement atractiu i potent, i agre ja que
en quasi tota la resta domina un sentit en la que la indecisió està massa
present amb uns treballs a vegades dominats per un esteticisme decoratiu, en
altres amb un cert garbuix entre el sentit pla de la pintura i l’afegitó
volumètric del paper i principalment per que l’obligat nexe unitiu entre
pintura i volum, es nota inconsistent i poc arrelat.
Rosa Queralt acaba el seu
interessant i dens article de presentació tot dient. ...”S’hi produeixen
aleshores relacions de necessitat mútua, de permeabilitat, que desplacen
l’atenció cap a la disposició i connexió de les diverses àrees. Evita així la
centralitat i la simetria que podrien conduir a una possible impressió
d’immobilitat. Si es volen engendrar estructures i superfícies actives no es
pot oblidar que tot allò viu tendeix a fer seva l’asimetria. I la interacció
adquireix una importància capital quan es persegueix aquest propòsit”. I el
cert és que té tota la raó.
Potser per això i aplicant el dictamen
davant totes i cadascuna de les obres presentades, haurem de convenir que com dèiem
al començament hi ha tres peces que responen perfectament a la praxis teòrica i
a la pràctica. La primera és la que serveix de portada al catàleg i a l’exposició.
Una obra molt potent en el llenguatge plàstic en la que Perna abandona en part
el seu conjunt de subtilitats per apostar per una resolució gràfica i pictòrica
d’intensitat directe , en la que encaixa com anell al dit aquest esclat de
paper que emergint del conjunt serveix alhora com far d’atracció en un lligam
molt interessant d’aquesta estratègia creativa de contraris, que en les mans de
l’artista esdevenen no tan sols complementaris, ans fins i tot unitaris.
Les altres dues peces en son un
dibuix ( el primer exposat) on la
sensibilitat i potència del dibuix substitueixen perfectament el sentit
cromàtic i textural de la pintura i finalment una altra obra de gran sensibilitat
és aquella en la que l’empelt del paper conjuga perfectament amb l’estructura
de filferro que traspassa la peça produint un toc tan seductor com alhora
inquietant.
En la resta ens trobem amb obres
ben estructurades però sense aquella pulsió necessària ja que existeix una
separació entre l’obra pictòrica i l’afegitó del paper que esdevé això, un
afegitó, quan en realitat hauria d’integrar-se en el conjunt del treball. Obres
que a vegades cauen en l’insuls, en altres en el decoratiu, i en la resta l’intent
d’introducció del paper en el conjunt de l’obra sols serveix per remarcar
encara més la potència pictòrica de les mateixes i genera un substitució mental
del mateix per un component pictòric amb el convenciment de que aquest resultat
hauria estat molt millor ( L’obra presidida per la rosa blanca n’és el
paradigma).
Amb tots aquests condicionament
difícil és resumir el concepte general del presentat. Potser per la lectura de
la personal reflexió el lector pot pensar que és una exposició dolenta o si més
no fluixa, i no és així ni de bon tros. És una bona exposició de les que un en
voldria fossin norma en les sales locals, però per aquells a qui Perna ens té
el cor robat, la mostra no ens acaba de fer el pes.
És ben cert que cal trobar nous camins, que l’immobilisme
en un artista és el pitjor que li pugui passar, per tant aquest pas que ara
veiem era obligat .El que passa és que al nostre entendre encara queda molt
camí per davant. Cal seguir treballant especialment en l’assoliment d’una integració
dels nous materials en un entramat pictòric tan personal i propi com és el de
Perna.
I per aconseguir-ho cal temps i treballs com els que ara s’exposen, unes
obres no plenament reeixides però que marquen un inici del que serà el fer d’aquest
gran artista que és Antoni Perna.
(Les imatges han estat extretes de la xarxa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada