Jo, com tots aquells que tenim
el costum d’acudir a visitar aquelles exposicions que es qualifiquen com “
importants” i que acostumen a celebrar-se en els grans museus i fundacions ,
moltes han estat les vegades que hem sortit perjurant en arameu i maleint els
criteris de falsa modernitat en els muntatges , especialment en tot el que
pertoca a la informació , mal dita complementària .
Dominen les mostres en les que
les carteles informatives de l’obra estan a la quinta forca , mal situades , d’impossible
lectura, ja sigui per l’indret em que es troben , ja sigui pel fet de que el
saberut dissenyador de torn se l’hi ha acudit que era convenient una tipografia
minimalista i ,a més a més, jugant amb dos colors de difícil diferenciació.
Tot això per no dir ja al respecte
dels petits fulls informatius , que cada vegada ho son menys, com si hom
estigués disposat a gastar-se els cinquanta euros o més que costa el catàleg. O
els llargs i carregosos predicots col·locats
per marcar els diferents espais expositius.
Això per no dir de l’alçada dels
quadres que cada vegada son col·locats a una alçada més baixa , obligant quasi
a les oportunes flexions , com si tinguessin en compte que essent el visitant
habitual d’aquestes exposicions persones d’una certa edat, creguessin que
així aconsegueixen no tan sols alimentar l’esperit ans alhora fer el pertinent
exercici gimnàstic amb el de bo que per la salut física correspon.
És cert que a mi m’agraden els
quadres penjats una mica alts. M’agrada sentir que l’obra em domina i m’aclapara
la seva intensitat , però entenc perfectament que aquest no és el cannon i cal
centrar l’obra al voltant de la mirada , però aquesta, cada vegada és a un nivell
inferior fins arribar a límits insospitats , com en el cas de la retrospectiva
de Novellas , en la que l’ordre de penjar 20 cm més avall de l’habitual va
deixar bocabadats i sorpresos , tant a la gent de Fabrés com als especialistes
de l’IMAC.
La causa d’aquest desgavell és ,
segons explicava no fa molt una important revista , el fet de que essent dones
les que dominen el sector del comissariat i la direcció d’art , per estructura natural la tendència és a
apuntar cap avall en el muntatge de les exposicions.
Explicació que pot ser
discutible, però que manté una certa lògica. Igual que la que feia servir per
parlar del baix nivell de les carteles, degut , segons deien , per afavorir el
cada vegada més abundant nombre d’ulleres progressives en les que la mirada
lectora es troba en la part inferior.
Sigui veritat o no, el cert és
que aquest apartat esdevenia cada vegada més molest , el que ha motivat que el
grup de Museus Articket : MACBA, MNAC, Pedrera, CCCB, Picasso, Antoni Tàpies i
Joan Miró ) prepara una mena de decàleg amb les mínimes condicions que han de
gaudir aquests elements complementaris i d’informació.
Segons Enric Jardí , icona del
disseny gràfic, i un dels especialistes que està en el projecte , cal emprar
principalment el sentit comú tant en la proporció, com emprant tipografies
comunes , mides normals que fugin d’aquesta moda del XS , fent textos curts i comprensius,
i principalment creant un entorn que permeti la facilitat en tota mena dels
elements a llegir.
Estic convençut que la proposta
arribarà a terme i es generalitzarà , fet que ens permetrà , a mi i a la gran
majoria , gaudir encara més de les excel·lents exposicions , sense acabar patint
de la vista i l’esquena.
PS.-
Avui la gent de TV3 ha estat
filmant l’exposició d’Ana Caballero a l’espai capgròs per ser emesa a l’informatiu
comarques. Una bona notícia per aquest començament de temporada.
( Imatge de l'exposició de gravats de Picasso. Museu Metroplitan New York. 2010)
