Resposta al Sr. Jordi Carrión

Benvolgut Senyor:
No soc lector habitual del seu blog , però òbviament avui m’ha arribat ràpida la noticia que dedicava el seu temps i les seves reflexions al meu fer periodístic com a crític d’Art. Agraeixo l’atenció i vist que vostè sí és lector d’aquest blog , ho aprofito per fer-li tan sols unes petites consideracions.

En referència a les seves reflexions generals res a dir, o molt a dir, com vostè vulgui. Penso però que qualsevol resposta puntual a alguna de les seves aseveracions a bon segur en podria provocar una altra per part seva i així eternament. Com be diu , no ens tenim coneixença però en temes complexes com aquest en que es defensen postures tan contraposades , sols el diàleg directe i personal permet expressar clarament els pros i contres de la situació. Diàleg al que estic disposat quan i com vulgui.
Però si que hi ha algun que altre detall més específic que voldria aclarir.

No soc escriptor com vostè i malgrat els meus esforços a vegades les idees no queden tan clares com un voldria , i més si l’article s’ha d’escriure amb la urgència provocada per una notícia important , com en aquest cas era la proposta de Museu d’Art Contemporani promogut per el Sr. Bassat. Era dons un article que es parlava d’aquest futur , al meu entendre positiu, mentre que els petits apunts sobre Ca l’Arenas i Can Xalant tenien el sentit de contrapunt , al meu entendre negatiu.

És en aquest context, i no manllevant la definició del diccionari , que proposava el sentit de contemporani que aquí es defensava, davant aquest altra , al meu entendre més reduccionista , que s’usa en l’entorn de les ara anomenades “arts visuals”, i dels centres de creació com Can Xalant.
En quant al populisme de que l’art ha de ser per tothom, és una reflexió seva que no s’escau al cas. La referència estava en el fet de que la casa Arenas va ser testada a favor de la ciutat per ser convertida en la casa de tots els artistes de Mataró, fet que no s’ha complert degut al poc encertat pla d’usos i a la programació establerta, que ha esborrat com si no existissin les generacions més abundants en nombre i qualitat de l’art mataroní. Aquí estava el sentit de l’expressió, llunyà al que vostè ha pogut entendre.

Finalment i al respecte de que hauria de deixar el meu lloc de crític d’art en el Cap Gros, no és a mi a qui ha de dirigir la petició. No tinc cap contracte amb el Cap Gros i hom sap que a més, les meves col·laboracions son “per amor a l’art” en la més ampla expressió de la frase. Cada setembre els responsables de la publicació es posen en contacte amb mi i em diuen si vull continuar , i així va la cosa. Circumstància que es repeteix de manera exacta a TVM.
El dia que els responsables de la publicació creguin que no soc la persona adequada per ocupar aquest lloc , m’ho diran i deixaré el meu paper a aquell que designin. I ho poden fer quan vulguin ja que mai serà causa d’acomiadament improcedent.
A més , per si no ho recorda o va coincidir amb algun dels seus viatges, fa ben pocs anys vaig agafar-me el que podríem dir un any sabàtic degut a raons professionals i personals . En aquest temps la plaça de crític d’art va quedar vacant ja que mai ningú va desitjar ocupar-la.

De la resta , programacions, paper de Can Xalant i de Ca l’Arenas en l’entorn de la cultura local, valoració del treball d’un i altra artista , currículums i titulitis varies , és obvi que no coincidim en quasi res. Però a bon segur la raó no està ni en un costat ni en l’altre.
La llàstima és que sols hi ha una veu pública que exerceix la crítica. L’existència d’altres veus contraposades a bon segur oferiria uns altres elements de judici ben beneficiosos per a l’espectador. Però d’això , un no n’és pas culpable. I posats a recordar, caldria preguntar-se pel fet que en el temps en que “El Punt” va exercir de diari comarcal , no va tenir mai un espai de crítica d’art , tot mantenint sempre una línia de clar recolzament a l’art contemporani que vostè defensa.
A bon segur que en un àmbit de crítica menys “personalitzada” discussions com aquesta serien del tot innecessàries.

Amb el meu agraïment per ser lector del meu blog , espero poder mantenir en el futur les bones impressions que li fan alguns dels meus comentaris.

Ben afectuosament

Pere Pascual



APUNTS AL VOL

Rellegint els diversos comentaris que ha generat la requalificació patrimonial de la fàbrica Fàbregas i de Caralt , algú apunta que potser ens podríem arribar a trobar amb alguna capgrossada a la casa Coll Regas. Erra en el tret ja que això ja va passar fa uns anys.
Per poder realitzar el casal d’Avis que es troba en la part posterior, la Caixa Laietana es va carregar olímpicament els jardins de la casa que eren del propi Puig i Cadafalch. El fet va provocar una certa polèmica i la pròpia entitat va convidar a veure que no era tan gros el desgavell. Vàrem ser tan sols tres o qautre que vàrem acceptar el repte. El Sr. Pere Rigau (acs) que llavors era l’encarregat de les relacions públiques i el Sr.Ester , encarregat d’obres, varen intentar vendre la moto de que allò no tenia cap valor, òbviament sense cap èxit.

Per l’altra cantó de la balança algú em recorda el bon aprofitament fet a l’Escola Bressol “Els menuts” amb un acurat acord entre la necessitat pública i el patrimoni. Un exemple a considerar.

Parlo amb gent de Llavaneres i sembla que no tothom està content amb la proposta Bassat. El capgros.com ho explicita be i el weeb de la secció local d’esquerra es prou definitori.
El que m’ha deixat descol·locat ha estat quan una bona amiga, llavanerenca de socarrel i molt implicada amb el poble, em deia que es temia que fos una altra aposta megalòmana de Bassat.
Així em recordava que allà per les Olimpíades va intentar que Llavaneres es quedés amb el vaixell de la festa inaugural, o quan no fa tant va intentar que l’Ajuntament fes cessió per construir una delegació de la “Universidad Europea de Madrid” que justament l’havia acabat d’anomenar Doctor Honoris Causa. Temia que de nou el publicista demostrés el bo que és fent publicitat d’ell mateix.
No sé, però molt m’agradaria que aquesta vegada la cosa fos de debò.

PATRIMONI

He de reconèixer el meu desconeixement de l’exacte funcionament del Consell Municipal del Patrimoni. Desconeixent al que he d’afegir el que tinc de la Comissió del Nomenclàtor, el Consell de l’IME, el del PMC , el del ... i d’aquest estrany entramat de consells, comissions i demés de les que disposa l’Ajuntament en un afany de participació popular i que esdevenen una trama impenetrable per tot aquell ciutadà normal, com és un , aliè a tota aquesta espessa burocràcia, en la que curiosament quan apareixen els noms dels components n’hi ha un munt que repeteixen per arreu en aquesta típica trama mataronina que fa que sempre hi hagi un grapat de famílies que concentrin el poder ocult i veritable de la ciutat.

Ara el Consell del Patrimoni està en la picota per l’estranya requalificació de la fàbrica Fàbregas i de Caralt per poder dur a terme la instal·lació de “El Corte Inglés”. I sorprenentment tots es queden tan amples , i malgrat l’ajustat de la votació ningú es mou de la cadira i dimiteix d’un ens que ha quedat tocat i enfonsat davant l’evidència de la parcialitat dels seus criteris.

No conec tampoc l’edifici de la fàbrica moriu de la picabaralla, No sé si mereix una qualificació “A”, “H” o “Z” , però sigui quina sigui, estic convençut que el pas del temps d’ençà la seva primera qualificació no ha pogut provocar tanta variació.

Passejar-se per Mataró es veure com constantment el patrimoni arquitectònic va en orris. La desaparició de la casa de cos per ser substituïda per uns asèptics i barroers esquemes es flor de cada dia, i mentre curiosament veus aparèixer bastides en façanes per conservar-les quan es difícil per no dir impossible, esbrinar quina pot ser la raó de tanta parafernàlia.

Potser el millor de tot el dit i escrit en aquest tema està en l’apunt que feia Xavier Manté . Concís i contundent deixava en la nuesa als components del Consell. Després de la seva decisió ja res pot ser igual i cal una nova repassada al catàleg.

Això si, sense cap del membres actuals que amb la seva actitud han quedat desautoritzats davant dels ciutadans de peu, que certament no arribem ni a l’alçada de les sabates de la seva saviesa , però que també evidentment no som tan tontos com ells es creuen.

3-1

Res a dir. Sols quedar amb cap cot i aguantar la pallissa que amb tot dret establirà la meva filla periquita sobre la meva pena.
Que el bany que ens han donat serveixi per fer oportuna reflexió i per aixecar el vol.
I com no l’oportuna felicitació per Jòse Spà que allà a Anglaterra deu haver xalat com mai.

ADAMO

Llegeixo que avui actua al Palau després de quasi vint anys de no actuar a Barcelona en Salvatore Adamo, el cantant belga d’origen italià que va ser col·laborador en bona part de les meves primeres arrambades i de les de la meva generació.

Les seves cançons romàntiques “Ton nom”, “Je vous offre”, “En bandouliere” i molt espacialment “Tombe la neige” i “Mes mains sur tes hanches” eren claus en els moments dels lents , és a dir quan es podia arrambar o al menys intentar-ho , en aquelles les primeres festes d’adolescència . Festes particulars que en dèiem llavors, i que en castellà en deien “guateques”.
Però jo, a més, recordo a Adamo ja que el vaig poder veure en una actuació que va fer a Mataró per allà Sant Joan i a la vella Piscina del Centre Natació Mataró. Era el juny de 1965 , ja que va ser el premi que vaig rebre per aprovar la Revàlida de quart que llavors comportava el títol de Batxillerat Elemental. Va ser una actuació amb més gent a la sorra de la platja escoltant que no pas a la Piscina ja que els preus de les entrades estaven pels núvols.

Avui veien la seva fotografia, - està com sempre , he buscat una antologia de cançons dels seixanta i de nou “ tombe la neige, tu ne viendrà pas ce soir...” m’ha portat a aquella llarga trena amb la que tant de costat l’havia ballat.

SILENCI

M’ha sorprès el poc ressò que ha tingut en l’àmbit comarcal la notícia que ahir esbombava el capgros.com de les intencions del Sr.Bassat per fer realitat aquesta gran Centre d’Art Contemporani a Llavaneres.
Avui en parlava “El Periódico” i aquesta tarda he escoltat a Ràdio Barcelona a Lluís Permanyer fent els oportuns elogis, però en canvi en l’àmbit proper quasi silenci. Uns pocs comentaris a la notícia i l’esperat estirabot del PP local que sorprenentment per a mi no aprofita la tirada del fet de que Llavaneres està governada per el PP , i en canvi tira per aproximació i de manera absolutament errònia contra el Govern mataroní per haver deixat passar una oportunitat que ni tan sols se li ha presentat. Queda clar per a tots que el lloc triat està en raó de vilatania i no de res més. Si Bassat visqués a Premia de Dalt tots sabem que seria aquesta població la que acolliria el Museu.

Malgrat tot he pogut parlar amb diversa gent de l’Art i l’alegria és generalitzada , a més i de manera ben curiosa amb un afegitó comú, el fet de que la paraula contemporània referida a l’Art deixa ja de perdre el sentit restrictiu que des de “El Cortijo” han volgut imposar.

BARCELÓ

Ahir Miquel Barceló va complir 50 anys. Coincidint amb aquest aniversari està exposant a la nova sala que “Círculo de Lectores” te a Barcelona i que ocupa l’espai de la mítica Sala Gaspar que han condicionat i modernitzat amb gust i encert.

Allà exposa la totalitat de les aquarel·les originals que Barceló realitzà per il·lustrar els tres toms de “La Divina Comèdia” en la col·lecció que te la editorial destinada a obres clàssiques il·lustrades per grans artistes. A més la mostra es complerta amb quatre pintures originals entre les que destaca una obra ben recent en l’estilística de la Capella de la catedral de Palma que s’inaugurarà ben properament.

És una exposició absolutament captivadora que permet endinsar-nos en les que semblen inesgotables capacitats de Barceló, que en aquesta ocasió es sap sotmetre al dictat d’un text que el dirigeix a un treball descriptiu amb unes obres de caire explicatiu que l’obliga a allunyar-se de les seves característiques habituals.
Barceló , amb gran saviesa, sap capgirar la truita i en una estilística parella a les seves aiguades de Níger emet passions i emocions, malgrat estar sotmès a una doble fèrula , la d’una exacta interpretació literària i la de la obligada reproducció gràfica.

Son obres intuïtives, gestuals, “lleugeres” en aparença , però “gruixudes” en la seva densitat pictòrica i reflexiva. Unes obres que si individualment poden oferir alguns alts i baixos ( mantenint sempre un alt nivell ), al oferir-se en conjunt presenten una densitat qualitativa i una força pictòrica que magnifiquen encara més el treball de l’artista , a l’entorn d’aquest esperit Barceló que plana i domina tota la mostra.

I la floreta , com no, en les pintures presents. Totes elles de qualitat i ben representatives del moment queden sotmeses a la brillantor de la peça més actual. Aquest col·lage pictòric, escultòric i ceràmic, depasa no sols les dues dimensions ans també les dimensions establertes per tot espectador poc informat.
És una obra que literalment es llença sobre l’espectador , dominant-lo. És una i mil sensacions que bateguen en un impacte sensible que precisa de repòs i mirada serena , per poder-se assaborir amb plenitud.

Ni més ni menys el que s’ha de fer amb l’exposició en general. Veure, mirar , callar, i sobre totes les coses, sentir, sentir i sentir.

BASSAT

Avui tenia mig enllestit un post per reflexionar amb el que contestava Vladimir a la meva carta als Reis. Potser no quedava clar que jo apostava per gent capacitada i d’empenta ( no deia gent de la cultura) , però tornant un cert protagonisme als agents culturals, no com ara en que tota la cultura del PMC sembla dirigida contra aquests creadors. Potser per això existeix un regidor ( marca línies) i un Director del Patronat ( amb més marcada postura de gestor).
Igualment li volia retopar aquesta defensa del que no fa res. Jo sempre vull que qui mani en sàpiga més que jo, o al menys s’hi esforci més o intenti esbrinar uns camins que jo desconec. El pòtul que no fa res sempre és perillós. Per el que no fa i per el que no deixa fer.

Però la magnífica notícia de la Fundació Bassat que la gent del Report Maresme no ha pogut aguantar més m’obliga a deixar aquestes reflexions per altra moment.
Com igualment queden en el tinter els comentaris sobre les exposicions de Barceló, Anglada Camarassa, Palazuelo. De l’excel·lent treball en la mateixa de Pere Casanovas com a tècnic en les escultures exposades, etc.
Però son coses que espero aniran apareixent en els propers dies.

Ara l’actualitat mana i aquesta queda emmarcada per l’article que apareixerà demà al capgros.com a l’apartat d’opinió: “La rebotiga” que penjo abans d’hora en aquest blog.

Per cert la foto que acompanya l’article és d’aquest estiu al Centre d’Art Reina Sofia on justament hi havia una magnífica i emocionant antològica de Manolo Valdés. Aquesta gegantina estàtua seva es trobava en el pati interior de les noves instal·lacions.

FUNDACIÓ BASSAT

Maresme Report ha encetat any oferint el magnífic scoop de que el Maresme gaudirà en pocs anys d’un excel·lent i envejable Museu d’Art Contemporani, que de la mà dels seus promotors Lluís Bassat i família, presentarà en la seva seu de Llavaneres no tan sols una col·lecció estable i envejable per la seva qualitat, - provinent essencialment del fons particular de la família -, ans també un conjunt d’equipaments que diferenciarà al mateix d’altres de parells, ja que agruparà col·lecció estable, exposicions temporals, centre d’acollida per a creadors, escola d’arts ..., amb l’afegitó en el singular projecte arquitectònic , d’una col·lecció pública d’escultures que arrodonirà un il·lusionant projecte que pot convertir a Llavaneres en important far d’atracció artística i cultural.

Certament que l’aparició de noves col·leccions d’Art ha esdevingut un degoteig constant, que a vegades no ha permès calibrar la importància de totes elles. Ara però ens trobem davant un fet excepcional. Per un costat un projecte arquitectònic de primera magnitud i un pla d’usos que dona un salt qualitatiu a l’habitual. A més, els que sabem de la saviesa artística de Bassat, tenim constància que en la seva estructura de col·lecció no sols existeixen aquells noms que hom aconsellaria. Visitant compulsiu d’exposicions de tots tipus, es refia , - a l’igual que el seu company de passió Vila Casas -, d’un criteri propi i un olfacte personal que converteix en aposta, que fa que a diferència de les entitats i Museus reconeguts que sols aposten sobre segur , ell és capaç de fer-ho per aquell creador en qui creu, en un ventall tan selectiu com ampla, el que permet l’entrada en el petit Ghota artístic de nous noms de veritable vàlua.

Però l’important està en l’aposta per la qualitat. Contemporani per Bassat, com per tants d’altres , és el que es fa en el temps , és a dir la realitat artística de la segona meitat del segle passat fins ara mateix , a diferència del plantejament de Mataró amb l’errònia aposta d’un Can Xalant reduccionista i limitat, en un concepte estret de mires i mancat de qualitat. És en aquest marc on la Fundació es mou com peix en l’aigua, amb els eixos de criteri i qualitat, imprescindibles ambdós per una juguesca d’èxit.

Ens trobem dons davant d’un fet quasi únic, important per el concepte i per la qualitat que s’ensuma tan sols de mirar el projecte, i que esdevindrà orgull d’una població , Llavaneres , que sembla haver entès el missatge i vol aprofitar com sigui l’oportunitat, i que alhora farà enveja a aquells que des de la “capital” seguim veient-les passar mentre a casa es queden un Can Xalant i un Ca l’Arenes, sense present ni futur.

I potser no és el moment de tocar el crostó al nostre Ajuntament. La raó de proximitat emocional, a bon segur fa que aquest projecte es realitzi a Llavaneres i no en altra indret. Però quan veus que al voltant de la teva ciutat apareixent per arreu elements motivants : Fundació Palau ( Caldetes), Fundació Tharrats ( Pineda) , Museu Marés ( Arenys de Mar), Museu Monjo ( Vilassar de Mar ), futura Fundació Cusachs ( Orrius) i tu no rasques bola, és que alguna cosa passa.

En tota l’època democràtica , ningú ha apostat per la Cultura a Mataró. Aquest desgavell ens ha deixat molt enrera davant quasi tothom. Bo seria que tots en prenguessin nota, i en les properes eleccions hom apostes de manera forta per la Cultura com un dels pilars claus del futur de la nostra ciutat. Sols així podríem intentar recomençar a perdre un temps perdut que de tant en tant ens copeja amb tanta intensitat, com amb aquest magnífic i il·lusionat projecte de la Fundació Bassat que sens dubte posarà al Maresme en el mapa artístic del nostre país , i molt més enllà.

Per tant sols ens queda dir:Felicitats Llavaneres. Gràcies Bassat.
Dels plors per Mataró, no pateixin, que van per dintre.

CARTA ALS REIS 2007

Benvolguts Reis Mags de l’Orient:

No vull perdre el costum adquirit d’infantesa d’escriure aquesta carta en el que com tants d’altres, us demano aquelles coses que no estan en les nostres mans i que tan sols mags com vosaltres sou capaços d’aconseguir.
Ho faig amb la certesa de que fareu tot el possible per aconseguir-ho, tal i com heu fet en aquests cinquanta cinc anys en que sempre al despertar del dia 6 , he quedat bocabadat amb el munt de regals que heu dipositat al costat de la meva sabata.

Ho faig sabedor que pel general m’he portat be. Ja sé que a bon segur us han arribat algunes veus que parlen de mi com un dimoni banyut i amb cua que persegueix i mortifica artistes, especialment si son dels anomenats contemporanis, i que te entre cella i cella a la gent del Patronat , del Museu i de Can Xalant. Sabeu que no és del tot cert i que tot comentari és a fi de be.
Sortosament espero que us hagin arribat altres veus que quadrin la balança i us parlin de la lluita permanent per l’Art i els artistes de la ciutat , i la perseverància en la informació de tot el que fan, em sigui plaent o no.
Balança que a la vista exacta de la vostra justícia espero sigui benvolent per a mi. I si cal càstig com aquell any en que em vàreu portar una grua que us vau endur al dia següent en la vostra tornada a l’Orient, per no tornar-la fins l’any següent, comprendre la vostra posició.

No us demano res especialment per a mi. Ho faig sabedor que la meva dona i les meves filles ja han omplert aquest apartat en les seves cartes. Si vull demanar-vos allò que us demana tota la gent de bona voluntat. Pau arreu del mon, que desapareguin les guerres i el terrorisme, i que entenguem, com avui molt be deia un de vosaltres en el vostre discurs mataroní , que parlant, sempre la gent pot arribar a un enteniment.

Vull demanar-vos coses per l’Art i per la Cultura Mataronina.
Seguint allò que m’ensenyà el meu pare i que deia que per Reis sols es podien demanar tres coses, i valia l’afegitó “ i allò que les vostres Majestats vulguin”, us demano:

Que en les properes eleccions, guanyi qui guanyi , ( si son els que ja manen ara ja m’està be, que ho fan força be i porten bones intencions) , pensin que la Cultura és molt important per la ciutat. Que no pot ser com fins ara, la “Maria” que serveix per negociar un pacte, a la que es donen quatre rals per tirar endavant. Que cal apostar per la Cultura com un element de primer ordre per la propera legislatura.
Cal dons posar-hi al davant gent capacitada i amb empenta , i donar-li el suport per dur a terme una veritable revolució. Son molts eles elements que manquen a la nostra ciutat per passar tan sols la suficiència en matèria cultural: Un teatre, un auditori, una centre cultural, unes sales d’exposicions amb cara i ulls, biblioteques, escoles de les més diverses branques artístiques, acabar la Nau Gaudí, fer que el Museu i Ca l’Arenas funcionin correctament., que Can Xalant no sigui el cortijo d’uns privilegiats....
Moltes i moltes tecles que sols poden dur-se a terme amb un govern fort, una regidoria forta i recolzada i un esperit a prova de bombes que sigui capaç de renovar, dinamitzant-lo o dinamitant-lo , tant se val, a un PMC que avui per avui no serveix, tot recuperant a la gent de cultura com a veritables protagonistes , ja que agradi o no , ells ho son.

Per l’art us demano sales d’exposicions. Els artistes d’una o altra manera saben espavilar-se per trobar punts de creació, que evidentment també son necessaris, però el que no es pot inventar un artista és el lloc on mostrar les seves obres al públic.
Us demano que toqueu amb el vostre poder a algun amant de l’art per crear una galeria privada. El circuit comercial és essencial per arrodonir la tasca cultural que jan de fer les grans institucions.
Igualment us demano que les entitats, empreses i institucions que ja aposten per l’art , ho facin d’una manera més seriosa i professional. Que no val tot. Que cal escollir , apostar per la qualitat, pesi el que pesi, i pensar que sols amb una bona i constant programació, s’aconseguirà l’aposta cultural que tots desitgem.

Finalment us vull demanar inspiració per atots els artistes. Ells han de ser els protagonistes. Ho han de ser amb el seu treball i principalment amb la seva qualitat. Sabedors del costos que és trobar el camí, si podeu afegir al seu saber una bona dosi d’inspiració, no sabeu com ho agrairíem.
Si hi ha inspiració , hi ha treball, hi ha qualitat , aquest interessa , calen galeries, museus, l’obra es ven , hi ha bones crítiques ...

Com veieu al fina m’he traït. Tant de rotllo per que al final no hem vegin un dimoni banyut i amb llarga cua.
Malgrat el meu egoisme, molt m’agradaria s’acomplissin bona part dels meus desitjos. A bon segur que els artistes, la ciutat i un mateix estaríem ben contents.

En la seguretat de que fareu el que estigui en les vostres mans, rebeu la salutació més respectuosa de qui us espera cada any amb tota il·lusió.

Atentament
Pere Pascual “PIC”,

PS.- Si en l’apartat de “allò que vostès vulguin” podeu fer quelcom per que “Proposta Mataró” fos una realitat us ho agrairé enormement.

TRET DE SORTIDA

Costa escriure 2007, però ja hi som. Hem girat full i ho hm fet com quasi sempre. Sopant amb els amics , en un fet que ja sembla tradició. Deu anys compartint taula amb en Quim i l’Anna i ja en fa set que s’hi afegiren l’Oriol i la Rosa. És sopar de riures, anècdotes, complicitats , política ( uns, votants nacionalistes que es mouen entre ERC i CiU , els altres radicals d’ERC i els de casa, ja ho sabeu). Però per sobre de tot l’afany de saber-nos junts, de costat en els bons i els menys bons moments, i de saber que allò que fa anys em deia una bona amiga pot ser un bon slogan per començar brindant a l’any nou :“El millor, està per venir”.

Per començar l’any amb cap clar , cal escoltar el tradicional Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. L’escolto sempre i enguany ha estat més que magnífic. Zubin Metha l’hi ha donat un ritme com en poques ocasions i els resultats han estat espectaculars ( vegeu la crítica d’avui de “El País”). La complicitat amb l’orquestra, els jocs entre ells, la saviesa en la conducció, la qualitat dels interpretes ... han fet d’aquest concert un registre memorable que preludia un excel·lent any.

Dinar d’Any Nou a casa el sogre, el nom Manuel obliga. Nova trobada familiar i encara que sembla que després de tanta festa res queda per dir, sempre trobem aquell punt per fer-ne xerrada i escalfor.

Avui descans i passejada per comprar els darrers regals de Reis. Ja fa un temps que un guarda aquests dies de començament d’anys per fer-ne descans i començar amb més forces l’any, i sempre paga la pena.
I més quan un està esperant demà, dia de passejada amb la dona per Barcelona amb uns objectius ben clars: Anglada Camarasa i Palazuelo. I alguna qu’altre peça per omplir bé el pap , vista la penúria a la que ens sotmet la nostra malaurada ciutat, artísticament parlant.

PÍNDOLES

Aquest dies però han portat diverses píndoles que caldria no oblidar-les

MONTILLA.-
M’ha agradat que el nostre President hagi escollit l’Hospital de Mataró per efectuar en ell, el seu primer discurs de Cap d’any. M’ha agradat per el que significa i per haver triat la nostra ciutat.
El discurs ha estat precís i marca uns camins que cal seguir. Un discurs sense concessions, però també sense aquella imprompta nacional que caldria. Clar que això del PSC queda cada dia més lluny. La darrera maragallada de proposar a Manuela de Madre, com a propera cap del partit , sembla ser feta exprés. Amb ells la mort del PSC es certificaria sense necessitat de notari i les sigles de PSOE serian obligades en les properes eleccions.
Esperem que els mals presagis no s’acompleixin.

CARTER REIAL

La seva rebuda, i la dels Reis, deuen ser els moments més fàcils i agradables de tot regidor de Cultura i de qualsevol autoritat que s’hi apropi. Espero i desitjo que avui hagi estat com sempre.
Potser avui i en els balls de Les Santes, que siguin els únics dies que les Autoritats s’apropin al Parc Vell. Un que hi passa sovint, ha d’agrair la millora de la il·luminació, el bon estat general de conservació que fan molt agradable l’indret , però li queda el regust de l’estat general de la pista central. Aquest és l’indret on en els propers dies apareixeran totes les bicis i tots el patins que justament els Reis hauran portat.

La pista precisa d’una nova emporlanada de manera ràpida. Està amb sots, trencada per arreu, i sense aquella llisor que caldria. Una condició que agrairien també els balladors de Les Santes que es troben amb un espai inadequat per a lluir les seves habilitats.

A veiam si hi ha sort, i els Reis ho han pogut observar tot baixant amb l’helicòpter i en prenen nota per fer-ne repàs oportú.

CA L’ARENAS

Ja fa mig any que s’inaugurà la que havia de ser la casa dels artistes de Mataró i cada dia les coses van de mal en pitjor. Els responsables, - la gent del Museu -, creu que cobrint l’expedient amb quatre exposicions de qualsevol manera , ja en surten del pas i queda clar que no és això, però ni de un tros lluny.
Tres son les mostres que presenta en aquest dies com a novetat. Encara que dir novetat és fer moneda falsa.

Albert Ibáñez ocupa la Sala 2 , amb la més rescomida de les instal·lacions que un pugui imaginar. Si a algú que es mou en el camp de l’art se li pregunta quina és la més clàssica i tòpica, i per tant esdevinguda inútil, d’allò que definim com instal·lació, tenim un ampla percentatge de seguretat que ens parlarà d’un treball com el que presenta ara Albert Ibáñez.
Però cal dir que la culpa no està en ell. Ibañez és un passerell que tan sols acabat el Batxillerat Artístic, estudia a Elisava ( la més elitista de les escoles de disseny) i és resdient a Can Xalant ( el més elistista dels Centres de Creació Contemporànea ). Ajuntar joventut i elitisme en grau súmmum, és un mal projecte amb segurs mals resultats , com és aquí el cas.

Sigui com sigui, sols cal recordar a Albert Ibáñez que faci mirada a les Propostes Conceptuals a la Platja de Mataró que justament va treballar ell en el curs passat. Potser allà podrà veure el seu treball, amb un angle estètic, visual i de pensament, molt millor.

Però ha de quedar clar que la culpa no és de l’aprenent, i sí d’aquell que ha estat capaç de donar-li marge i corda , mentre es seguia negant el pa i la sal als veritables artistes.

VERÒNICA AGUILERA és la demostració més fefaent de fracàs més absolut d’alguns conceptes de l’Art Contemporani. Llegir el seu amplissim currículum obliga a reflexionar i pensar en veu alta per arribar a la conclusió del tant per a tant poc.
El poder de Can Xalant l’ha fet compartir espais expositius; Els del Foment ( em nego a parlar d’aquella miserable parida com obra artística) i els de Ca l’Arenas.

He arribat a la conclusió de que els responsables de les sales d’exposicions d’aquest indret han assolit al menys un petit rigor i un cert nivell d’autoestima i potser per això han estat precises quatre visites per poder veure el vídeo “Peca” amb el que Verònica Aguilera Carrasco ocupa “La Galeria” de Ca l’Arenas, ja que en les tres interiors el vídeo restava aturat.

Tot el dit en el cas interior s’ha de repetir en el present, però augmentat el grau d’emprenyament, ja que la burda còpia és encara més propera i més evident.
En la darrera mostra d’Art Jove, existia una vídeo instal·lació d’una noia que amb Tipex anava tapant les seves imperfeccions de la pell ( arrugues, pigues, taques...). Ara Aguilera ens presenta el joc contrari. Un joc pueril, innocent, innecessari, absurd,,,, Per no qualificar-lo com improcedent, inútil, estúpid..., amb resultats tan previsibles com absolutament menyspreables.

Peca és una taca en l’historial de l’autora , de ca l’Arenas, dels programadors del PMC...

La llàstima que davant d’aquestes gran cagades , la llei de comportament cívic no serveix. No hi ha ningú al darrera que reculli aquesta merda i així tot queda net per a properes experiències.
Tots sabem que no és així ni de bon tros. Aquesta ferum artística regnarà a Ca l’Arenas durant uns mesos, sense que ningú pugui piular.
Si els germans Arenas aixequessin el cap?....I tot amb el silenci dels marmesors. Puc dir de cor, que no entenc res.

I demà en parlarem més. Que el Fons Palau mereix més de quatre lletres.

Com veieu comencem el 2007 ben fots, és dir si fa no fa, com quasi sempre

Aquest dijous l'Espai Cap Gros ha presentat el treball que Manuel Contreras i Josep Novellas han realitzat amb Guadix com eix de la seva creació.
N o vull estar-me de penjar el comenatri crític que demà apatreixerà al cg.com


DIÀLEGS

Si hi ha un concepte que s’estila actualment en l’art és el dels diàlegs que han d’establir les obres. En realitat és el concepte de sempre. Les obres d’una exposicion han de parlar-se per establir un nexe unitiu que la faci compacta i capaç d’expressar els conceptes de l’artista. Alhora les obres han d’obrir un diàleg amb l’espectador que com a receptor ha d’assolir, comprendre i digerir el missatge que li proposa el creador.
Actualment però les coses semblen anar més lluny. A voltes es defensa una mirada transversal , aquella que apropa i diferencia a artistes de diferents èpoques. En altres és un estructurat paral·lelisme el que marca normes, fites i camins.



Manuel Contreras i Josep Novellas sembla que apostin per tot el dit, però alhora fan juguesca pròpia amb un diàleg personal que acumula en si mateix totes les condicions que semblen ara establir-se de manera modal. És a dir, que sí a tot, però a la nostra manera.
Així i amb Guadix com excusa, motiu i bandera els dos artistes s’explaien donant camí obert a les seves sensibilitats que saben conduir a un punt de trobada en la que tots, ells i els espectadors , poden contemplar-ne un resultat que fuig de mides per què acaba essent mida i raser de tres conceptes essencials per a qualsevol obra d’art : la capacitat, la intenció i el resultat o resposta.



Contreras sent Guadix com el que és, un quelcom seu. És un ser viu que mora en el seu interior , però alhora de representar-lo aconsegueix el distanciament. El sentiment es dispersa i la tècnica digital vol donar fredor a la vida que apareix rera l’ull de l’objectiu que capta imatges vives, per hivernar-les tot adormint-les amb una purificació de la passió personal.



Novells s’enfronta a Guadix amb la fredor del visitant sorprès. No vol caure en el paranys de la il·lusió viscuda del company i en la distancia inverteix termes. Mentre Contreras camina vers una asèpsia, Novellas va escalfant-se en la passió d’una obra construïda del no res i on van apareixen ritmes, motllures, textures, pals, volums i esgarrapats conceptes que al ajuntar-se donen aquesta imatge que fa que de les dos inversions de passió i asèpsia se’n acabi parlant de vida i per tant d’art.



Guadix òpera par és una obra a quatre mans , amb solos ben diferenciats i especials. És l’entendre un sentiment vist alhora de dins a fora i de fora a dins, sota l’aparent fredor del visor fotogràfic, i l’escalfor de la pintura convertida en sentiment.
Son dos conceptes fets un. És un diàleg esdevingut monòleg en la peça transversal a quatre mans que és alhora inici i final de trajecte. És art en estat pur. És una excel·lent exposició, que cal visitar.



Consell d’amic.

JORDI ARENAS. LA SUBLIMACIÓ DE L’ART

El passat dimecres vaig tenir un error d’aquells que cal considerar com imperdonables . Dit d’altra manera , un error que si son els del Museu el que el fan , baixem el Sant Cristo gros i els meus esgarips s’escolten per arreu.
El dimecres passat Francesc Masriera presentava a Can Palauet el seu llibre “Jordi Arenas, la sublimació de l’Art” i el fet se’m passà per alt, malgrat haver maleït al PMC per la seva errada a l’agenda.


No sona a disculpa, per què no n’hi ha , però crec que el cas és un exemple típic de la manca de publicitació dels fets culturals a la ciutat. Cap recordatori, i a més la manca de costum, ja que el divendres és el dia habitual de presentacions a Can Palauet. Així el tenia apuntat i va ser el dijous quan un bon amic s’estranyava de no haver-me trobat a l’acte, quan vaig caure en l’error, que no sabeu com vaig lamentar.


Divendres em sorprèn gratament una trucada de Francesc Masriera tot dient-me que tenia un exemplar per a mi i preguntant com podia fer-lo arribar. Aquest mig dia l’he tingut a mans i he de dir que l’estic llegint amb tota complaença.


No puc negar que primer m’he llençat a les referències personals i a les del meu pare, que en ambdós casos han tingut un tractament altament curós. Després n’he fet ullada ràpida i de seguit n’he començat la lectura. Una ullada primerenca que em permet fer un bon judici previ .
Amb en Jordi vaig tenir poca relació, no amb en Jaume com ja he dit alguna vegada. És a dir un paral·lelisme de la relació que va tenir el meu pare. A casa hi havia uns quants quadres d’en Jaume (alguns magnífics) i tan sols un petit apunt d’en Jordi, que curiosament ara roman en el meu estudi , just al costat d’on escric aquestes ratlles.
De petit , un tenia por del mar. L’amenaça familiar quan un no menjava no es relacionava amb els tòpics d’habitud. En el meu cas quedava clar, que si no menjava, aniria mar endins amb la barca d’en Jaume.


Per tot això sempre vaig estar molt més a prop de Jaume. Per això i molt més, especialment per el seu tarannà. Amb en Jordi existí sempre aquell distanciament llegit per un com desconfiança. A més, i que no s’enfadi ningú, existia en ell un despreci a les exposicions que feia que qualsevol cosa li sembles adequat per sortir del pas. Aquesta separació amb el públic mai li vaig acceptar i d’aquí el meu paper dur que a bon segur mai va comprendre.


Però penso tot es va esvair amb l’entrevista per la revista de la galeria Minerva , de la que es fa esment en la publicació. Allà vàrem fer les paus, per dir-ho d’alguna manera. Ell va reconèixer que sí, que se li havia parat el rellotge en el que pertoca a les exposicions , i un va descobrir aquell Jordi que s’amagava darrera aquella inescrutable i freda careta. Després ja ve l’intent d’homenatge per el seu paper de mestratge , que cal no oblidar va impedir el PMC, i la resta....


Una resta que per el que a mi es refereix té sorpresa, i és la del pintor Ismael, del que apareixen apunts en el llibre. No fa molt que vaig parlar amb ell. Em va trucar. Fa molts anys justament havia exposat de la mà d’en Jaume al Nàutic. En aquella exposició em va captivar la bellesa aconseguida amb una obra en que una escala mecànica n’era protagonista.. De llavors havien mantingut un cert contacte que s’havia estroncat.


Ara tot sembla lligar-se. A bon segur que son les coses de la vida.

CA L’ARENAS



Hauria de parlar de les exposicions actuals de Ca l’Arenas però no hi ha temps per a tot i demà ja ho farem.
De moment tan sols una prèvia que un no voldria dedicar a Carles Soriano Blasco bon jan i bon amic, que sembla l’encarregat de defensar al Museu cada vegada que li dono una atzagaiada.

Després de sis mesos, en la visita d’aquest diumenge Santí Surós seguia essent Santi ( Santiago) i no Santí ( Centino) com és el seu nom. Vist que ja he acabat amb totes les meves possibilitats de demanar se li atorgui el nom correcte, voldria que ell que tan defensa al Museu , faci el possible per aconseguir-ho. A bon segur que Santí Surós des de la seva tomba li agrairà.


Voldria parlar del treball de Verònica Aguilera però serà impossible. El vídeo del seu treball no estava actiu, a bon segur ja que essent un l’únic visitant no pagava la pena. Com no pagava la pena obrir el Foment malgrat que constava com hora de visita ( encara que això dels horaris del Foment és habitual en el seu incompliment).


Com tampoc cal actualitzar la pàgina weeb. Intento aprofundir en l’exposició dels retrats de la Col·lecció Palau i encara es manté activa la mostra de Puiggalí. No així amb les mostres més actuals amb dependència de Can Xalant..


Ho sento Carles però els fets desmunten la teva teoria de treball de la gent del Museu. Per els de fora , aquells que sols en veiem el resultats, el qualificatiu sols en pot ser un , el de Ganduls , i em freno per no fer que totes les lletres siguin majúscules.

MITJA PART

Permeteu-me el símil esportiu , però un està en aquest descans entre part i part a l’espera de recuperar forces per continuar la partida. Passada ja la Nit de Nadal, el dia de Nadal i el de Sant Esteva , amb els seus àpats corresponents , un que encara que ha intentat controlar-se s’ha passat un xic, com sembla ser d’obligació ( la cuixa de xai d’avui era feta per àngels , gràcies Xoni ) , i ara cal fer bondat per la segona tanda que ens espera, que pot ser si fa no fa semblant.

No soc d’aquells ni que li agrada molt el Nadal, ni que l’odia intensament. Estic més en la vessant que diria que son unes festes que em depassen, que amb menys ja n’hi hauria prou, però... A casa pocs guarniments, enguany ha aparegut l’arbre el darrer dia i de la mà de la petita. En el que pertoca a regals , l’aposta ha estat per el dia de Reis i més quan les nenes ja han crescut i això del tió ja els hi ha anat gran.

De la resta, com tots. Ens estirem en el menjar, el beure i alguna que altra delicatessen , i com no, gaudim de la família amb tota intensitat. Que dir que un es pot reunir amb tots , els d’un costat i altra , amb alegria i sense problemes , ja és prou important i vist el que s’escau quasi sembla un miracle de Nadal.

Enguany la cosa ha estat més diferent. A la família ( per un i altra costat ) ha aparegut una nova generació, les avies ja son besàvies i la germana i cunyada ens superen en l’esglaó amb el nou apel·latiu joiós d’àvies. Encara no, però ja per la propera caldrà fer forat a taula per una joiosa trona que a bon segur ens animarà la festa.

L’altra costat per això està en el regust , no sempre dolç, del temps que passa. Avui he gaudit de poder reunir a taula a tots aquells que més estimo: la meva dona, el meus fills i la meva mare.
Al meu fill no el veig tant com voldria, encara que mantenim una excel·lent relació telefònica. La feina l’ha portat a mig mon i ara tot indica que l’amor el porta cap a València , a un poble de rodalies, Alginet , que sortosament està manats per socialistes i amb gent d’esquerra republicana al consistori , el que vol dir que sembla haver escollit be. L’he notat feliç , després d’un fort desengany anterior, i aquesta felicitat queda compartida encara que no compensa tantes coses que t’has quedat sense viure i sentir pel fet de la llunyania. En l’obligat brindis el desig del millor per a ell.

Però el dinar ha tingut el regust de pensar que potser pot ser l’últim. Veus a la mare que va fen baixada inexorable. Que les cames cada dia son més feixugues i que en el cap cada vegada hi ha més núvols que no proposen pas bons temps. Els seus alts i baixos cada vegada ens queden més en baixos i et queda aquell “que triste es llegar a viejo” frase de sabiduria popular que es veu que molt sovint repetia l’avi de la meva dona quan es notava impedit de fer allò que volia.
Però potser això també és el Nadal. Uns que arriben, altres que ja han marxat i uns altres que s’apropen per agafar el tren. Llei de vida que algú diria.

Sigui com sigui , punt de felicitat per trobar-nos tots i per desitjar , que sigui com sigui, i passi el que passi, el millor està encara per arribar.
I un , optimista de mena ( si no ho fos com podria haver aguantat en el mon de l’art mataroní durant ,és de trenta anys ) , n’està plenament convençut.

He vist esbatanades
les finestres del cel. Ales han davallat,
blanques. S’esllavissaven
entre la roba estesa dels terrats.
Després, a terra,
pels carrers i les places,
damunt la mangra i el quitrà
que les parets malmeten,
lentament escrivien,
amb rosada invisible,
la mateixa que mulla camps i prats,
les paraules antigues:
“Nadal. Jesús és nat”.
I, encara, amb blanc de lluna:
”Amor, oblit i pau”:

Nadal 1976
Tomàs Garcés


Bon Nadal.

DE FREDES, CALENTES I MODERNITATS.

Una de calenta , està en la felicitació oficial de l’Ajuntament de Mataró.

D’ençà un parell d’anys , l’alcaldia adquireix una obra d’art d’artista local i la reprodueix en la seva felicitació nadalenca. Enguany l’artista escollit ha estat en Marc Prat amb una obra de la seva darrera fornada . No sé si la reproducció és de tota l’obra o en canvi s’han passat per el folre la llei de protecció a la creació artística i han presentat sols una part , com a vegades fan amb el cartell de Les Santes. Sigui com sigui l’obra sembla prou interessant, i si algun dia les autoritats tenen a be mostra-la en farem l’oportú comentari.

El cert és que no puc oferir la imatge per dues raons. La primera per què com és més que obvi , un no està en el mailing oficial, i per tant la felicitació oficial no li arriba. L’altra és que la weeb oficial de l’Ajuntament no l’ofereix, i a canvi ens ofereix una patètica imatge en estil “anys de la picor” al respecte del Nadal a ciutat. ( Per quan un canvi dràstic a “imatge”’’. Que sigui ben aviat , si us plau.)

Malgrat tot, i que algú hem digui llepafils, m’ha quedat un quelcom a l’ànima. En Marc promet, però , com és possible haver-se oblidat una vegada més de la seva mare Rosa Codina Esteve, sens dubte una dels deu millors artistes de Mataró de tots els temps , i a la que mai ni tan sols se li ha demanat que fes na exposició com cal a la ciutat.

Puc assegurar, que si mai tingués el més mínim poder per decidir el protagonista d’una exposició amb cara i ulls a la ciutat , (fet que no succeirà) no tindria cap dubte: Rosa Codina Esteve en seria la protagonista.

De modernitats , l’elecció del regal lliurat als periodistes en el tradicional dinar de Nadal. Una bossa ben actual, d’aquelles fetes amb les banderoles d’anuncis que omplen les nostres ciutats.
Un encert ja que la idea va sorgir a Mataró i amb gent de Mataró, la llàstima és que aquesta modernitat amb la premsa es absolutament contradictòria amb la política comunicativa que està duent a terme l’Ajuntament, clarament demostrada en el to i el “talant” de l’Alcalde en les seves declaracions en aquesta convivència i que està demanant a crits un bon assessor d’imatge que el col·loqui en el seu lloc i no en aquest veral de populisme que en res el beneficia, ans al contrari.

La de freda va per els del Museu. Les carteles ( fitxes que es col·loquen al costat de les obres exposades per indicar-ne títol, tècnica i altres dades ) de l’exposició de Guinovart que actualment s’exposa al museu estan escrites en castellà.

Ja sabem tots que el lema de la gent del Museu és “pensar poc i treballar menys “ ( s’accepta la versió invertida de la frase). Seguint aquest ideari cal pensar que de l’Obra Social de la CAM va arribar el llistat de les obres que estan presents a l’exposició, i seguint l’idioma oficial de l’entitat , hauria arribat en castellà. Després tot és fàcil: Copiar i pegar , i amb cinc minuts tot enllestit.
Així els títols de les obres són en català , tal i com els bateja sempre Guinovart, però en canvi les dades tècniques son en castellà.

Per arrodonir-ho , algunes obres que porten el nom de Salou ja que a bon segur varen ser creades per l’exposició que celebrà allà amb el protagonisme de Lorca, apareixen en minúscula , fruit dels més que evident desconeixement i despreci que tenen per l’art aquells que dirigeixen de tan mala manera el Museu de Mataró.

Espero que acomplint la normativa municipal que indica que el català és l’idioma prevalent de l’administració de la nostra ciutat , aquestes carteles estaran ben aviats substituïdes per altres de correctes. Els mantindré informats.

TERRA I MEMÒRIA

Ja que parlem de la mostra de Guinovart, adjunto el comentari crític de la mateixa que apareix a Capgros.com


Josep Guinovart és potser l’artista amb més presència al Maresme, d’aquest prodigiós grup de creadors que ha representat la darrera gran generació de l’art català com són Tàpies, Hernández Pijoan , Cuixart , Ràfols Casamada, Tharrats...
Les seves presències al Monjo, a Tertre, a la Minerva, i molt especialment la gran exposició que celebrà fa pocs anys , en temps de Remigio Herrero , en que va presentar esclatant el seu blau , en mostra paral·lela i alhora complementària de la seva antològica a La Pedrera , han fet de Guinovart un artista conegut i apreciat en les nostres contrades.
Dons bé, ara ens sorprèn de manera grata amb la mostra “Terra i Memòria” , conjunt de 41 gravats pertanyents a la col·lecció de la CAM ( Caixa d’Estalvis del Mediterrani) que s’exposen al Museu de Mataró i acomplerten i arrodoneixen la visió general d’aquest gran artista.
Diem això ja que aquesta és una exposició singular. Els coneixedors de l’obra de Guinovart s’enfrontaran a un conjunt diferent , en el que no existeix una submissió a les línies més conegudes , - com acostuma a ser habitual en mostres d’aquest aire -, i sí en canvi es trobaran amb una mostra eclèctica a la recerca de pinzellades personals que floreixen resplendents amb petits gravats de gran empenta; amb col·lages que sota l’aparença de peces divertides ens sorprèn la puixança del creador; amb treballs acabats a mà , en un toc personal més que interessants; i en una obra que en general sorprèn per la seva frescor i personalitat.
Per aquells que no coneguin l treball de Guinovart la mirada serà diferent, però no per això menys interessant. La mostra servirà per despertar curiositats, encendre passions i crear en conjunt un ànim que convidi a una recerca més ampla, en aquesta dicotomia a la que es lliura joiós l’artista , apostant per un art més explosiu ( el més conegut) i altra de més reflexiu i íntim.
Una exposició personal, fresca i reflexiva, que malgrat el tradicional i avorrit muntatge que ens ofereix la sempre inapetent gestió del Museu , manté encara aquell toc de trempera que sols pot aparèixer en les mostres dels grans artistes.
I si algú ho dubtava, que no ho faci. Un d’ells és en Josep Guinovart

Terra i Memòria
Josep Guinovart
Museu de Mataró
Del 14 de desembre al 28 de gener de 2007

SILVIA CÓPPULO i SANTI CARRERAS

M’acabo de repassar un munt de blogs i de planes relacionades amb la ciutat i lamentablement no veig en cap d’ells una noticia que hauria estat de primera plana i de comentari obligat per aquells que manen ( avui, Ramon i Joan Antoni us poso falta) .

El passat divendres a Girona i en la nit de Sta Llúcia , nit important amb tots els pros i contres que cadascun vulgui objectar , els dos premis de comunicació en ràdio i televisió varen ser per a dos mataronins: Sílvia Cóppulo el va obtenir com a millor programa de televisió per “Amb ulls de dona” que emet TVE a Catalunya i Santi Carreras el millor programa de ràdio per “Força Esports” que capitaneja de fa un munt a Catalunya Ràdio.

Guanyar un premi , i més el de Santa Llúcia, en el que cada vegada més concorregut i alhora més competitiu mon dels mitjans audiovisuals és enormement difícil. Fer que dos grans periodistes de la mateixa ciutat i de fora de Barcelona ho aconsegueixin , hauria d’haver motivat un sentiment d’ampla satisfacció i no pas el trist silenci en el ressò de la notícia.

Soc amic dels dos. Amb en Santi , i per raons ja comentades en aquest blog, ens veiem sovint. Sé de la seva gran saviesa periodística i del mon de l’esport , especialment amb la seva especial retranca que el fa sovintejar camins perillosos en deixar de lloar allò que sembla obligat, i dedicar-se a altres camins menys valuosos en audiència , però més satisfactoris com a persona i com a periodista. ( Li agrada anar a la contra i amb això som bessons) .
Aquest diumenge vaig felicitar a la Teresa , la seva dona, ja que es veu que eles emocions sobtades no van ser bones per la salut i estava fotudet a casa. Uns dies de repòs per aconseguir més força per aquests esports que tant estima.

A la Sílvia fa anys que no la veig i els únics contactes estan en records mutus mitjançant intermediaris. Amb ella vàrem estrenar Ràdio Mataró ( Amb en Carlos Herrera , en Juanjo Cardenal , en Ricard Aparicio , l’Eulàlia Puigderrajols.... ) , la foto agafada de la seva weeb és d'aquells temps , i durant molts anys vàrem ser molt amics. Després la vida , els corresponents casoris, el seu trasllat de domicili a Barcelona etc, han fet perdre el contacte però el record dels bons temps sempre existeix, i més quan per edat ( em refereixo a la meva , com no ) els records comencen a tenir el seu pes.

El seu premi és absolutament merescut, com ho seria per qualsevol de les altres experiències periodístiques , com per ex. les darreres temporades a Com ràdio, amb sortida inesperada ( com Joan Barril) , amb una clara ferum de venjança política ( molts som els que mai entendrem com Corbacho té el més mínim poder en una societat normalitzada).

Avui Sílvia i Santi son protagonistes. Aquí sempre diem que no hi ha manera en això de comunicar. Que sembla que ni volent, encertem. Que cal fer una nova aposta. Dons, a què esperem?.
Sílvia Cóppulo i Santi Carreras. Carlos Herrera , Jordi Novellas, Joan Catà, Josep Mª Fàbregas, Enric Sierra, Pitu Abril, Ricard Aparicio ... i molts més son noms de professionals mataronins que estimen la seva ciutat i que estic convençut estan disposats a fer-li costat.
Gaudint de tants bons professionals, com pot ser que els estem desaprofitant?.
Com en tantes coses, no ho entenc.

Però ja se sap. És que un és un xic talòs.

HI ESTEM A SOBRE

TELE

El dijous és el meu dia televisiu per excel·lència. Començo per que és el dia del meu programa a TVM. Ahir vaig entrevistar a l’Emili Badia aquest escultor del que us parlava fa poc.

És persona a la que aprecio i que crec que hauria de ser mirall per a molts. Arribat a l’art passant de llarg els cinquanta , no ha volgut que per ell l’art fos un hobbie i ha volgut ser-ne professional en el concepte i el contingut. S’ha format, i es forma, li preocupa enormement la tècnica, visita mil i una exposicions , parla i demana consells a qui calgui, i essencialment treballa de manera constant i permanent. Potser per això els resultats finals son els que son.

En el decurs de l’entrevista de nou apareix un tema recurrent quan parlem amb artistes d’aquells que no son de primera línia: l’absoluta impossibilitat d’exposar a Mataró. L’absència de galeries privades i els papers de la Laietana i l’Ajuntament no deixen espai a aquest tipus d’artistes. Un punt que caldria examinar amb molta cura.

En arribar a casa , segueix la televisió. El dijous és l’únic dia de la setmana en que la tele, és meva. Primer amb “Polònia”. He de reconèixer que soc un fan absolut, m’ho passo molt be, ric molt, i m’agrada la sàtira aguda que fan a tort i dret, sense deixar cap angle sense rebentar. Els actors, el guió, el muntatge... tot és d’allò més escaient, i per a mi és d’aquells programes que ens fan diferents de la resta de l’Estat. Tan sols cal veure com va ser rebut aquest format a Antena 3.

Després , “Porca Misèria” , una sèrie que he de reconèixer m’ha enganxat. Com no que vaig ser seguidor de “Plats Bruts” , sèrie que vaig acabar avorrint en el passi numero mil amb que ens obsequià la meva filla petita que els tenia tots gravats. En Joel Joan però no m’acabava de cuallar amb aquella manera d’interpretar plena d’uns tics que repetia fos quin fos el personatge que assolia en altres actuacions.
Ara a madurat i per a be, aconseguint una sèrie que penso està esdevenint de cert culte en uns ambients ben determinats. Una bona estructura de personatges , uns guions treballats , bons actors amb creïbles interpretacions, i aquest seguit de guanyadors/ perdedors i a l’inrevés , que els fan propers i quasi identificables amb nosaltres o amb el nostre entorn.
Una sèrie que es pot aconsellar sense por.


HI ESTEM A SOBRE

Aquest dijous no disposava de vehicle i vaig a la tele a peu. Tot travessant la Pça de l’Ajuntament amb trobo amb Jaume Graupera, Rafa Milan , acompanyats per la filla de Guinovart tot esperant la inauguració de l’exposició de gravats del seu pare que es celebrava poc després al Museu.

Saludo de lluny i Rafa Milan em crida. “Pere , hi estem a sobre” ( es refereix a “Proposta Mataró , el Fons d’Artistes Locals del que hauríem d’haver disposat del reglament el 15 de setembre, s’hauria d’haver presentat oficialment la crida per allà el 15 de Novembre i el 15 de Gener hauríem d’estar ja començant a recollir les primeres obres). “Dons no ho sembla” responc. “Que sí, que sí, que hi estem a sobre” manté Milan , un , amb cara de dir-li “però de que vas” , indica que va a la tele i va tard. Mentre marxo, Milan insisteix “No ho dubtis, hi estem a sobre”.

Camino ràpid i la sang em bull una mica. Certament “hi estan a sobre” penso per a mi , però que voleu que us digui penso que a sobre i amb tot el pes, per que de cap manera pugui emergir.
I si no, que m’ho demostrin.

REFLEXIONS PERSONALS SOBRE LA CRÍTICA EL SEU SENTIT I EL SEU PAPER

No se per què hi ha paraules que hom les agafa en el seu sentit més negatiu , com per exemple ho puguin ser les paraules crítica o discutir. Del sentit de les mateixes, aquelles persones que darrerament han llegit aquest blog que podríem dir de tendència Carrefour ( dos opinions al preu d’una ) n’han pogut veure diverses vessants.

Hi ha unes amb les que discrepo amb tot el respecte , com son les de Marta Teixidó amb la que podria discutir molt ( discutir = Examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.- Entre persones de divers parer o diversa opinió, bescanviar arguments sobre una qüestió, un assumpte.) en la seguretat de poder establir uns certs punts d’acord en la consideració i el respecte mutu que ens tenim ( al menys jo cap ella ) en especial per defensar a cara descoberta ( com un sempre fa ) les pròpies teories. Esperit que un lamenta no tenir amb aquells que no donen la cara .

No deixa de ser curiós que sempre que algú és queixa de la crítica , s’acaba reclamant objectivitat. Si ens deturem en la definició de crític ( el que exerceix la crítica o acció de criticar ) podem veure que és la persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes, és a dir que la crítica per definició és en si mateixa subjectiva. Potser filant més prim hauríem de dir que la crítica ha de ser objectivament subjectiva , que no és pas un joc de paraules. És a dir hem de fonamentar-nos en uns criteris els mes objectius possibles , per després fer-ne judici absolutament subjectiu , dient planament allò que un pensa i creu , tenint en compte que es tan sols la nostra opinió , no és veritat divina, i per tant poden existir-ne d’altres que sintonitzin en l’acord o la discrepància , de la més propera a la més llunyana.

La crítica assoleix tan sols valor quan es rebuda per el lector i li fa cas, tenint sempre en compte que aquest s’acosta sempre a aquell amb qui manté uns paral·lelismes més evidents. Així com tenim un diari , una ràdio i una televisió que podríem dir de capçalera en funció del tractament de les noticies, i sempre ens decantem vers aquella em la que ens sentim més identificats, el mateix fem amb la crítica.

En casos en que el ventall de possibilitats és variat , com generalment succeeix per exemple en la crítica de cinema , cadascun de nosaltres té també el seu crític de capçalera , ja que sap que seguint els seus consells encertarà a bon segur en la pel·lícula triada. Un cas el del cinema , amb discrepàncies tan evidents que les revistes cinematogràfiques de consum acostumen a presentar la valoració crítica de les estrenes realitzada per diferents crítics , amb resultats que a vegades van del cel a l’infern.

A Mataró, per circumstàncies de les que no se’m pot fer pas culpable, la crítica d’art queda monopolitzada per un mateix, i que no s’ofengui el company Àlvar Sáez de “El Tot” . Una sola veu i un sol concepte es repeteix per arreu. I una constant repetició acaba creant un sentiment de “veritat” . La presència d’un ventall d’opinions a bon segur variades , acabaria amb aquest sentiment de “veritat absoluta” que sembla emanar ara de la crítica quan no ha de ser així.
Potser una bona solució seria posar fil a l’agulla i buscar uns nous crítics , però el cert és que mentre “El Punt” va exercir de veritable diari comarcal no va disposar de crítica d’art , a Mataró Ràdio ningú va presentar un projecte de programa d’art amb opinions crítiques , i fins i tot en el temps en que un va fer any sabàtic no va ser possible trobar un substitut per exercir aquest paper de crític. La manca de crítica també queda palesa en els nous mitjans periodístics que es distribueixen per la ciutat.

Però amb tot el problema seguiria estant en el modus i manera en que es rebuda la crítica per part de l’artista. Diu la teoria que de crítica ni ha de dos tipus: la constructiva i la destructiva , amb els sentits obvis que comporten. Diu la pràctica que per l’artista també existeixen aquests dos únic tipus però amb un raonament ben diferent: Constructiva és la que diu que ho faig be i Destructiva la que diu que ho faig malament.

No s’han de confondre els termes. Potser les dos crítiques més constructives que he fet mai van ser dos crítiques que podríem considerar com dures i varen tenir com a protagonistes Perecoll i Marta Duran en sengles exposicions a Can Palauet. Perecoll s’havia adormit en el negre i Duran s’entestava en una fluixa figuració . Penso sincerament que ambdues van servir.

Però si tot això es discutible ja que no deixa de ser teories més o menys peregrines al voltant del crític, la crítica i el seu paper , el que si no accepto de cap manera són les expressions al voltant de la por i el respecte que es personalitzen en el meu paper de crític.

Es diu que faig por. No ho entenc Em tinc per un home afable. Difícilment tinc un no per ningú i accepto quasi totes les proposicions si tenen a l’art com a protagonista. Però dir afable no vol dir estúpid.

En el que pertoca a la meva crítica , quina por ha de fer, fora del sentit que ja s’ha comentat?.
Poder no en tinc cap. Políticament amb tota la democràcia sols he estat tres vegades en el despatx del regidor de Cultura: Una amb Carmina Benito al començar el seu mandat, li vaig presentar la meva mirada a l’estat de l qüestió i li vaig donar un nom: Martí Peran ( el bon amic Ramis encara em fa broma del fet ). Amb Remigio Herrero per presentar-li el projecte d’arxiu documental d’artistes local , amb weeb i llibre posterior. Va dir que sí però no es va dur a terme. (Curiosament el projecte a realitzar ara a Ca l’Arenas és en un 95% el que un va presentar. A bon segur casualitats). Amb Graupera per presentar-li el projecte de Fons d’Art d’Artistes locals.
En tota la democràcia sols he estat rebut per l’Alcalde en el moment de presentar les signatures d’artistes locals. A posteriori he tingut altres reunions ( sempre acompanyat ) per el mateix tema.

Poder efectiu queda clar que no. El Museu segueix tan ineficaç com sempre i en la seva direcció segueix manant i cobrant , malgrat les meves acusacions que malgrat el dures que han estat , sempre han quedat per sota del que mereixeria.
Ni en les sales municipals ni en cap d’altra institució pública o privada he tingut cap poder , ni he fet que exposi un artista i en deixi d’exposar cap d’altra.
La meva responsabilitat en el que pertoca a exposicions ha estat en el meu assessorament ( que no responsable de la programació) a Espai 28 i Espai Cap Gros.

Les meves crítiques , bones o dolentes, son cap aval per res. Presentar-se amb elles en el currículum és paper mullat. No serveixen ni per obrir ni tancar portes. Un és un simple crític de poble i ho sap i n’és conscient.

La por no està en la crítica , el seu valor i la seva significació. La por queda en l’ego de l’artista. Ell sap tot el que s’explica just abans, però sap que una crítica “favorable” l’enlairarà davant la resta i al contrari.

La primera crítica seriosa que un va fer va ser la Sant Lluc de 1975. El pare em va dir, tota teva, i em va llençar a la piscina. Va ser una crítica molt llarga en que es separava als artistes entre els consagrats , els joves , les sorpreses i la resta. Així que jo soc de la resta?. , va ser el primer bona nit de la tarda en que va ser publicada, per part d’un artista de nivell mitjà.
Un va voler aprendre de l’experiència i en la següent edició va decidir fer apunt de tots els participants. Hi havia una petita frase i acabava amb una qualificació genèrica ( be, regular, acceptable, interessant, fluix....). Les preguntes van ser constants: Que és millor regular o acceptable? , bé o interessant?. Vaig aprendre definitivament la lliçó. En la següent temporada la frase es mantenia però la qualificació era numèrica.

Ningú em va preguntar per la frase, per la crítica en essència. El que interessava era la comparació, l’estar per sobre o sota de....
És el que ha passat aquest any amb el Sant Lluc. Davant la pregunta si cal apostar per la qualitat , la resposta és unànime. El fumut és quan després de la selecció qualitativa a un l’ha deixat fora...

En quan al respecte crec ser una persona respectuosa. Nunca és triste la verdad, lo que no tiene es remedio, diu en Serrat. Qui em digui que soc calb, panxeta , mig sord ... , no em falta al respecte, em defineix per fora.

Dir que un artista no ho fa be, que sembla que se li ha parat el rellotge, que s’equivoca i que ves a saber si millor seria dedicar-se a altres afeccions, pot ser dur però no irrespectuós. No he arribat mai als nivells del famós jurat televisiu del que ara hom en parla, però inclòs penso que malgrat el to, els seus comentaris son plenament escaients i encerta de ple en la diana.

Per a mi el respecte està en altres camins. Està en les set col·laboracions per diferents treballs de recerca que m’han demanat aquest any, que fa apropar la xifra dels darrers anys a depassar la quarantena. En l’apreci que sento en els llocs en els que col·laboro que reincideixen any rera any atorgant-me confiança. ( 22 anys a TVM , 14 a Cap Gros , com a continuació dels 12 a Ràdio Mataró, 5 a Cadena Tretze, i tots els dels mon en les diverses èpoques del Diari de Mataró ) , o en fets tan curiosos com col·laborar simultàniament a “Crónica de Mataró” ( franquista) i a l “Maresme” ( d’esquerres).

Això per a mi és respecte.
I si voleu més, satisfacció i orgull.
El demés, discrepàncies de les que podríem discutir. Com no ,en el sentit estricte , el que queda explicitat en la primera part d’aquest llarg , i espero que poc polèmic comentari.

MONUMENTS

Passo per “El Tot” per arreplegar l’opuscle sobre “Els Monuments de Mataró” que han editat en motiu de la joiosa celebració del 25 aniversari. Encara que ja havia seguit setmana a setmana els seus reportatges , - com per a tants mataronins el “cap gros” i “el tot” ja formen part inherent del meu cap de setmana -, ara fa patxoca veure la sèrie relligada. Les meves més expressives felicitacions.
És un treball que conjuga la vessant artística , amb la ciutadana i la històrica , que a bon segur pot ser punt de partida per altres treballs més exhaustius, com per ex. el que està començant a elaborar un professor mataroní.

Un treball en el que hi podrà afegir alguna que altra escultura que hi manca ( la de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas a la pça a ell dedicada i de la que en parlàvem fa ben poc , o la de Llucià Gonzàlez que es troba mig amagada al patí interior de la Pompeu ). Hi podrà també corregir la ubicació de l’escultura de Pepe Novellas dedicada a Antonio Machado ( les fotografies de la mateixa que acompanyen el post corresponen a l’opuscle de “El Tot” ) , ja que la mateixa s’establirà en un indret proper a l’actual en el procés de reordenació de la zona amb la creació d’una veritable plaça a l’entorn de la nova escola que aviat s’inaugurarà. L’artista hi ha estat d’acord , tot remarcant però la ineludible condició de que Machado ha de mirar cap a l’exili, és a dir, en direcció a França.

L’alcalde Joan Antoni Baron també parla de l’opuscle en el seu blog i apunta el deute d’una placa que expliciti en les escultures públiques , nom , autor i altres dades d’interès. Espero que quan ho facin , que desitjo aviat , em convidi a la primera paletada de ciment. Uns deu anys de lluita demanant-ho a alcaldes , regidors de Cultura , Directors de PMC i tot el seguit de regidors de l’Ajuntament , en especial atenció als d’obres , be mereixerien aquest petit detall.
Sigui com sigui, que es faci. I a ser possible ben aviat , que potser no costa tant.


D'EXPOSICIONS

1
Avui m’he acostat a l’Entresòl de la Pedrera, en la que era antiga oficina de la Caixa Catalunya , per veure la mostra en record de la mostra de Picasso que es celebrà a la Sala Gaspar al 1960 i que va ser el retorn de Pablo Picasso a la vida artística barcelonina.

No puc negar haver sentit íntima emoció quan he visitat la mostra. Encara que no tinc cap mena de record sé que la vaig visitar amb el meu pare quan tenia nou anys acabats de complir. I ho sé ja que en aquelles xerrades de pare a fill i de mestre a alumne, en les que parlàvem d’art , un dia em va confessar que després de visitar aquesta exposició va saber perfectament que jo seguiria el seu camí de crític d’art.

La raó segons ell ben senzilla. Al sortir de l’exposició li vaig preguntar per què jo no tenia els ulls situats com els pintava Picasso. Em va dir que es va quedar molt parat. La lògica era preguntar per què Picasso pintava d’aquella manera els ulls i no al revés. Sempre va mantenir la seva tesi de que aquella havia estat la meva primera crítica.

Potser dir això soni a cregut i prepotent. Qui em coneix, i millor dit, qui va conèixer al meu pare i va saber de la nostra relació, estic segur que no ho dirà. Sigui com sigui , avui ha estat un dia emocionant per a mi. El proper setembre farà 25 anys que ens va deixar. Potser llavors un record serà imprescindible. Com el que avui , sense paraules, he tingut per ell.

Per cert , he coincidit a l’exposició amb Perejaume, recent Premi Nacional. Com no, que l’he felicitat , davant el seu astorament per haver estat reconegut. Ves a saber si tot ha estat una premonició. Amb la veritable exposició vaig entrar en les avantguardes artístiques. Potser a partir d’ara , i sense saber-ho, hauré entrat en la veritat de l’art contemporani.



2
En Ramon Bassas fa una magnífica lectura de la seductora exposició de Miguel Rasero a la Trama.
Certament és una exposició sensual , en la que l’autor ens apropa a un constructivisme de caire minimalista , d’ambients freds , que si be recorda al fer de Gerardo Rueda , li manca aquella flamarada interior que provoca una connexió trempadora.

Però malgrat això la mostra de Rasero presenta aquest sentiment racionalista, en un equilibri estructural de línies ,formes i volums, que ens envolta tot teixint una trama ( serà en homenatge a la galeria que l’acull) que delimita espais, volums i fins i tot cromatismes, per crear unes atmosferes que be podriem considerar com subtils.

Potser és la contraposició d’una altra exposició altament recomanable. És la de Alceu Ribeiro a la Sala Dalmau. Per qui no ho sàpiga la Sala Dalmau és una de les galeries més prestigioses i amb més història de Barcelona, i es dedica essencialment a les avantguardes i escoles paral·leles ( Madrid, Paris, del Sur..).

Ara ens presenta el treball de l’uruguaià Alceu Ribeiro, domiciliat fa temps a Mallorca on fa poc va presentar retrospectiva al Palau Solleric , i que és el que podríem dir el darrer deixeble viu de Torres Garcia.
Un deixeble a més, fidel en tota la dinàmica constructivista que establí el seu mestre. Passejar-se per l’exposició és fer mirada al concepte de Torres García amb el que es confon en manera, concepte i desenvolopament., tant en el sentit estètic, com el compositiu i el cromàtic.
Una exposició plena de detalls i qualitat que ens ofereix , en contraposició a la de Rasero, el constructivisme més viu, demostrant encara que en aquest nou segle és un concepte a desenvolupar i seguir.

Per cert , en la galeria i de manera ben visible es troben diversos butlletins de la Biennal Torres Garcia, fet que demostra el be que treballen els organitzadors el que alhora ens omple de satisfacció.

LA CRÍTICA D’ART I ELS ARTISTES

Treball perdut el del crític d’art ,- parlo del crític d’art no artista -, si creu que per influència seva pot canviar l’orientació d’un artista. Perquè aquest , generalment , no el creu amb competència. No tan sols per determinar del valor d’una pintura , per exemple , sinó també , perquè pren com a divagacions sense base les seves teories estètiques. I té raó en no deixar-se guiar per ell, com aviat tractaré de demostrar.

Més , a part d’això, per a l’artista , el crític és quelcom a manera de Déu o sobirà , ja que sembla que a son arbitri pot aplanar-lo o enlairar-lo. Té en la seva mà l’opinió, que forma a caprici seu. Per això és que , simuli el contrari perquè el tem. I , sabent per endavant que tot el que dirà serà equivocat o de poc valor, sol·licita la seva opinió en lletres de motlle.

Per altra banda , què pensa el crític d’art , de l’artista?. Que procedeix d’una manera inconscient, que és necessari guiar-lo, que sense el seu apoi difícilment s’obrirà camí. En una paraula que necessita de la seva ajuda i protecció. D’aquí la suficiència del crític,

Aquest estat de coses és lamentable, però, és possible canviar-lo ?. Crec que no.
Aquest secret conveni entre l’artista i el crític, és difícil de trencar-lo. L’un fa el joc a l’altra , perquè així els dos viuen. L’artista , afalagant hipòcritament al crític, sap que arribarà allà on voldrà. Compta sempre amb ell per a imposar la seva obra. I el crític , formant reputacions , organitzant banquets , sortint a la defensa del que convingui., sigui o no just , creix també o adquireix no menys reputació. Per això , la carrera de crític d’art és de les més planeres.

D’aquest estat de coses que he dit lamentable en té en primer terme la culpa l’artista. Ve de que no procedeix de bona fe, de que no és suficientment pur ja que orienta a la seva obra camí del guany i l’anomenada. El crític per la seva banda, al donar-li apoi no resta en millor lloc.
Però tot això és corrent. No pequem de càndids.


Aquest són els primers paràgrafs de l’escrit ”La crítica d’Art i els Artistes” que va escriure Joaquim Torres-Garcia i va publicar a la barcelonina revista “ Vell i Nou “ en les pàgines 164 a 167 del seu número 65 , publicat el 15 d’Abril de 1918.

FER MATARÓ. NEFER.

La Nefer és avui actualitat per partida doble. Per un costat pel fet de dissenyar el torró d’autor que de fa ja uns quants anys posa al mercat el pastisser Unó amb envejable èxit , artístic i llaminer. Unes fulles de xocolata amb llet i unes llunes de xocolata blanca en son els seus trets distintius. Per l’altra costat Nefer és actualitat ja que ha dissenyat l’etiqueta del vi novell dels cellers mataronins que enguany és un vi de producció ecològica amb origen Penedés. Una etiqueta en la que ha desplegat un bon recull de la seva iconografia personal, assolint una peça curosa i acurada plena de la sensibilitat amb la que ens te acostumats.

Fer repassada del que any rera any fa la Nefer per Mataró ens ompliria moltes planes. Tan sols cal mirar Les Diableses, les diverses coses que ha fet per les Escoles Bressol , el seus cartells de festa i carnaval amb l’imaginari popular , llunyà i proper com a protagonista.... etc.

Encara que viu fora de Mataró , segueix essent en essència una capgrossa més, però la ciutat ha esta molt gasiva amb ella. Mentre mostrava la seva generositat oferint el seu treball de manera gratuïta , o amb una quota crematística que caldria considerar moltes vegades com anecdòtica , se li ha negat massa vegades el pa i la sal , com en la seva darrera mostra a Can Palauet o en el seu intent de treballar de manera relacionada amb Can Xalant . (En cas de seguir la moda de negar la mayor que es diria en llenguatge de cert joc de cartes , escoltar les seves darreres entrevistes a Espai d’Art de TVM).

Potser per això caldria fer-ne un acte de justícia i reconèixer de la manera més escaient el seu treball. Un sols ho pot fer-ho amb reconeixement i un tancat i íntim aplaudiment. Però hi ha altres maneres.
Potser que algú de la Casa Gran indiqui senyals de sensibilitat.

PATRIMONI

Escoltar a Lluís Permanyer parlant de Barcelona és un gran plaer. Avui ha donat lliçó magistral de l’obligat respecte al Patrimoni, descobrint que mentre molts edificis son respectats , no ho son les peces que contenen. Exemples tan clars com el núvol de Tàpies ( fora de catalogació) mentre si ho està l’edifici de l’editorial on roman la Fundació Tàpies , o les figures de Gargallo al cinema Bosque, que tampoc ho estan.

És una reflexió que caldria fer-se en un entorn més proper. Ja sabem que no som posseïdors de grans elements artístics però bo seria tenir-ne cura.

Cura que per exemple s’ha tingut amb l’escultura de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas i Julià en la Pça del seu mateix nom al barri de Cerdanyola.
Ribas i Julià (1894-1949) tingué una vida estretament dedicada al teatre col·laborant amb diverses companyies ( Iris, Ateneu, Unió de Cooperadors, Ideal Art) , escrivint més de 250 obres essent la més coneguda “La puntaire de la Costa” . ( Joan Salicrú. Mataró carrer a carrer).

Les obres d’urbanització de la Pça havien fet desaparèixer aquesta escultura que ara s’ofereix de manera molt més explícita. És una escultura de caire geomètric força interessat per el joc de volums que ofereix amb l’afegitó de plens i buits, que per l’època en que es va realitzar te prou interès, havent estat una de les grans obres públiques desconegudes de Mataró.


LLEGENDES URBANES

Hom ha sentit parlar de les llegendes urbanes:
Que si els que es posen a l’Ajuntament és per no fer res i aprofitar-se ( millor no dir res)..
Que si els emigrants gaudeixen de tants avantatges públics ( millor desitjar a qui ho diu que es faci emigrant. Ell hi sortiria guanyant,... i nosaltres també.)
Que si en PIC fa una crítica despreciativa i humiliant...

Un ho ha sentit tantes vegades que ja passa. Si fins hi tot s’ha sentit que el seu pseudònim era agressiu com a reflexa de la seva personalitat, quan l’ha heretat del seu pare ( PIC = Pascual I Clopés),
Però arriba un moment en que potser cal dir prou i explicitar les coses. I res millor que demostrar-ho.

Un exerceix la crítica al CapGros. En la seva varietat .com apareixen la crítica de bona part de les mostres que es realitzen a Mataró i rodalies, de les que unes poques ( les destacades) surten a l’edició paper,
D’ençà setembre 2004 , totes les crítiques queden arxivades a disposició de tots en l’apartat exposicions del . com. Si algú te paciència podrà comptar que hi ha 131 critiques, totes elles degudament qualificades , amb els següents resultats :

Amb 5 asos ( d’obligat compliment) 12 ( 9.16 % )
Amb 4 asos ( Cal anar-hi) 39 ( 29.77 % )
Amb 3 asos ( mereix atenció ) 44 ( 33.58 % (
Amb 2 asos ( si més no ..) 25 ( 19.08 % )
Amb 1 as ( passi de llarg ) 11 ( 8.39 % )

És a dir mentre s’aconsella de manera intensa quasi un 40% de les exposicions, sols es deixa de recomanar poc més del 25%.
Si suspendre una de cada quatre exposicions de les que es fan al Maresme, mentre es recomana quasi un 40%, és ser dur, insultant, pejoratiu i no se quantes coses més ... dons...
Permeteu-me un somriure, al menys irònic

El que si ha de quedar clar , sense treva ni perdó , que cal ser dur fins a límits insospitats front els estaments que tan malament ho fan ( PMC , Museu, Caixa Laietana....).

I és aquí on vull veure a algú defensant-los i no pas intentant carregar-se al missatger.

El demés ja se sap, son foc d’encenalls. O potser ganes de marejar la perdiu. O.....

HOMENATGE

Algú diu que a Mataró se sap tot .I a bon segur es veritat . I ja que se sap tot, bo seria que algú expliqués que en vida de Jordi Arenas es va intentar fer-li un homenatge. No per la seva pintura i sí per la seva impagable tasca de mestratge i formació de nous artistes ( No hi ha artista mataroní de més quaranta anys que no hagi passat per les seves mans).

Els promotors eren el que això signa i en Perecoll que va ser l’encarregat de contactar amb el mestre. La qüestió estava en organitzar una mostra a Can Palauet amb la paret central dedicada a Jordi Arenas i la resta a obres dels seus diversos deixebles. Jordi Arenas va acceptar amb la condició que ell entregaria el llistat d’alumnes i fossin els organitzadors els que seleccionessin els participants.
Tot va ser posar la proposta en marxa i dir el PMC que no era una proposta interessant i que la desestimava.

Per què no s’explica això?.
Potser serà que avui no toca.
O potser per...

Millor deixar-ho , el Barça ha guanyat 2-0 i la meva filla ha jugat quatre sets i mig amb l'equip senior del Mataró de volei , en partit de màxima rivalitat amb el Boet, guanyant 3 a 2.
Això si que cal celebrar-ho.