NOVA TEMPORADA

Com dèiem en el post d’ahir, enguany l’IMAC per primera vegada a tingut a bé presentar el programa expositiu de la temporada. Una programació que com igualment ja varem comentar , és millor que les anteriors , no pel nivell general de la mateixa i sí per l’eclecticisme i la varietat estilística que com sempre hem cregut i defensat, ha de ser , al costat de la màxima qualitat possible , els paràmetres en que s’ha de moure la programació d’una ciutat tan mancada de capacitat expositiva, com ho és Mataró.

Una programació esdevinguda un xic poti-poti degut a que les obres de Can Serra obliguen a traslladar les exposicions allà previstes a altres espais de la ciutat. Així la programació prevista és:

CAN PALAUET:

“CAPS.A.” , la literatura i l’art .Mataró 1982 -1985 . Del 25 de setembre al 28 de Novembre.
L’Art en el pessebre mataroní . ( 19 desembre – 9 gener ).
“Construccions líriques. Man Ray i Leandre Cristòfol (21 de gener a 20 de març de 2011 )
Novellas ( 1950-2009). Del 31 de març al 29 de maig de 2011.

Exposicions que deixant de costat la de la del pessebre , per les obligacions abans comentades, conformen un conjunt teòricament prou vàlid , però que cal diferenciar.
Magnífica es preveu la de Man Ray i Cristòfol que ve de la mà de la Generalitat i per tant serà a l’estil de les de Chillida o Tàpies d’altres anys. Vàlida la de CAPS.A. pel que s’entén en el sentit de recuperar un temps històric a Mataró, el que estic convençut tindrà el seu interès i que a un personalment li portarà molts records , però que crec no es mereix ni un Can Palauet ni el temps de durada . Una exposició que alhora obliga ja a l'IMAC a preparar altres mostres en referència a altres fets i moviments que succeïren també en aquesta època a Mataró i amb més transcendència, com podria ser els casos de “Tertre” , l’escola de Mataró ( Alcoy, Rovira , Jordà , Novellas i Perecoll )o l’estudi de Can Mañé amb tot el que comportà. Però tots sabem qui mana a l’IMAC i quin és el seu cercle més proper.

Finalment l’exposició de Novellas serà , si es mantén l’ideari previ, una veritable bufetada a la seva memòria ja que la seva realització “cremarà” per uns quants anys la possibilitat d’una antològica ( el que precisa i es mereix ) i comportarà , amb el pas del temps més proper , l’oblit de l’artista.
Si algú d’aquells que tindrà mà en aquesta mostra vol demostrar la seva estimació per l’artista , que pari aquesta aberració.

CA L’ARENAS

Es manté la mostra anyal al voltant de la destrucció, espoli i salvaguarda del patrimoni durant la Guerra Civil.( planta 1)

La sala menjador seguirà amb obres dels germans Arenas ,a la sal 2 es mantenen les paridetes de Can Xalant i a la minúscula sala 1 podrem trobarnos amb Pere Fradera ( 1 d’octubre 12 de sembre ). Carlos Soriano ( 17 de desembre 3 d’abril de 2011 ), Marta Duran ( 8 d’abril a 3 de juliol) i Jordi Cuyàs ( 8 de juliol al 25 de setmbre).

Eleccions correctes en el cas de Fradera i Soriano i molt discutibles en els altres casos. Marta Duran esta col•locada amb calçador , com a complement de la seva mostra a Can Serra, i en el cas de Cuyàs ,- sense discutir la seva vàlua -, sí que es pot discutir la seva omnipresència. Dissenyador habitual ( triat a dit ) de l’IMAC, fa poc va disposar d’una individual a Can palauet , enguany gaudeix de la col•lectiva CAPS.A. de la que és un dels tres protagonistes , i ara de nou a Ca l’Arenas. Potser un grà massa , i exemple paradigmàtic de l’ètica i l’estètica i del tràfic d’influences. Sense discutir la seva qualitat , que és evident , potser un gra massa.

CAN SERRA

Marta Duran. 3 Dècades , una obsessió ( 1981-2011) Retrospectiva en motiu dels seus trenta anys de vida artística ( abril – juny de 2011)
“Carnicer i l’hiperrealisme “ Mostra antològica en motiu de la donació d’obra seva al Museu de Mataró.

Dues exposicions que cal valorar ja que ambdues obren un camí important. En el cas de Marta Duran , el del justificat reconeixement de la memòria. Una justa memòria que hauria de ser habitual i no com ara inexistent. Després d’aquesta cal repetit memòria i emoció amb el bon grapat d’autors que arriben a aquesta envejable data d’anys d’activitat artística.

En el cas de Carnicer , es demostra com si dones unesobres al Museu et monten una exposició sense raó ni causa. Carniicer va néixer a Mataró a 1921 i va morir a Barcelona a 1998. A Mataró hi va viure ben pocs anys i no va tenir cap mena de relació artística i ni tan sols hi exposà. El seu curriculum es limita a un seguit d’exposicions a Mayte Muñoz, galeria comercial de pagament del carrer Mallorca , molt demandada per afeccionats amb diners suficients per pagar el lloguer , ja que la parella de la mestressa ( Mayte Muñoz ) era Fernando Gutiérrez , peculiar crític de La Vanguardia que tenia comprada la pàgina d’art i la venia a trossets a les galeries , sempre amb encesos elogis, que s’accentuaven ( davant la riota generalitzada ) pels expositors de la galeria.

Una obra la de Carnicer , formal però sense res de l’altra mon , que mereixerà honors , mentre que es fa despreci de tants d’altres artistes més propers i valuosos.

ESPAI “f ”

Mante el seu paper de calaix de sastre.

Raül Roncero, el valor del simbols, de demà 24 de setembre fins l’1 de Novembre.

Bolets del Maresme ( 6 al 14 de Novembre)

Taller de Gravat ( 26 de Novembre al 6 de febrer)

Zona Intrusa 4 ( 18 de febrer a l’1 de maig )

10 mostra d’Art Jove (7 de maig a 3 de juliol )

Tres mostres absolutament inútils i intranscendents , tot esperant la sempre magnífica mostra que presenta la gent del taller de Gravat ( Mai entendrà l’IMAC les joies de que disposa amb Pilar Lloret i Jordi Rosés ) , mentre riem amb les experiències d’aquest friki simpaticot que n’és Raül Roncero , amb una mostra en la segons sembla hi tinc un petit paper ( em podries haver convidat a la inauguració que fins i tot podríem haver montat una perfo )

MUSEU BASSAT. NAU GAUDÍ

Inauguració l’11 de Novembre amb una mostra de 79 obres realitzades per 23 artistes , entre el 1940 i el 1969 ) amb noms tan importants com Miró, Picasso, Torres García, Ràfols Casamada , Cuixart , Tàpies...

Una programació prou atractiva , - i molt més en comparança amb la d’anteriors temporades -, que esperem i desitgem de tot cor sigui la darrera de l’actual equip de l’IMAC, en el desig de que les properes eleccions ens portin millors noms per a la cultura . Encara que dona la casualitat que cadascú dels que prenen despatx a beneficència fan bo al seu predecessor , que vist el nivell, és un fet del tot preocupant

NAU MINGUELL. " SOM ARTISTES, NO GILIPOLLES "

Avui , jornada de portes obertes dedicada als artistes plàstics. Una trentena d’assistents entre els que em trobo malgrat no haver estat convidat, tot i ser-ne el promotor. La raó una errada de direcció electrònica. El partit (PSC) la té correcte per convidar-me a la Romeria del Rocío però malament per convidar-me a Can Minguell ( visca l’organització tecnològica – administrativa)

Resto estorat de la magnificència de les instal•lacions . Un espai magnífic , molt ben dotat i realitzat amb les idees ben clares per a ser aprofitat , i òbviament entre aquestes idees no hi ha espai per els plàstics.

Can Minguell és per la gent de l’audiovisual ( en el cas artístic podríem dir un Can Xalant 2 , molt millor equipat ) però sense cap mena de funcionalitat per a la creació artística , fora de poder ser emprada com a “clients” per a la realització de weebs, promocions , etc.

Per tant , repetint la felicitació, vagi el prec de no emprar en va el nom dels artistes . La cessió d’uns espais a les golfes, a la gent del Sant Lluc i del Dimarts del Llimoner , no és una concessió a la creativitat , que allà no hi serà, és una manera de tapar la vergonya que ha de tenir la gent del govern del nou engany ( .. i van ) envers la gent de la plàstica i la possibilitat de disposar d’uns espais assequibles per a la seva creació.

Treguin el rètol de l’entrada amb l’eufemisme d’indústries artístiques i deixin en pau als artistes als que tantes vegades maltracteu, tot recordant que els hi seguiu devent uns espais de treball. És a dir , ni més ni menys com els que atorgueu a les associacions andaluses per que puguin assajar les seves patriòtiques danses.

I per damunt de tot no en feu bandera a les properes eleccions , que com molt bé deia avui en Ricard Jordà,, “Som artistes , no gilipolles”.

La imatge de la primera part del post , correspon al flyer de l’exposició CAPS.A. amb la impossible data del divendres 25 de setembre. Error o joc conceptual?

Post escrit amb la música de fons de Billy Joel ( The Stranger” )

INICI DE VOL

Aquesta tarda s’ha inaugurat a l’espai central de la zona universitària del TecnoCampus l’escultura “Inici de vol” del bon escultor i millor amic, com ho és en Perecoll. Una escultura que presidirà aquest gran espai de pas que és d’esperar que amb el temps esdevingui el nucli de tot el complex.

L’escultura , de bronze amb pàtina negre , i de 2.5 metres d’alçada per 2 m. de llargada simbolitza un ocell en vol i correspon a la sèrie “Ocells” en la seva fase més tàctil , en la que s’allunya de la línia recte i les formes volumètriques que dominaren en els seus començaments. Es tracta dons d’una obra de la línia tradicional, i a bon segur més popular de l’autor , de la que exemples clars en poden ser l’Ocellot de la Platja de Mataró i els “ocells” de Miami i Caixa Catalunya.
Una obra que és la translació a mida gran de les petites obres que eren ja imatge de la Universitat mataronina en el que pertoca al fet gràfic i de reconeixements i que juga amb aquest símbol de l’inici del vol solitari que significa sempre la realització, i titulació, de qualsevol estudi.



Una escultura que es troba dipositada al terra i que per tant es converteix en un element immòbil i alhora plenament viu en l’espai i que caldrà jutjar amb més profunditat, quan tot l’entorn estigui en condicions i no ara quan es troba mediatitzat pels mils entrebancs que l’envolten.

Una escultura que esperem i desitgem agafi “volada” i que en un simpàtic gest ha estat descoberta pel grup d’alumnes de l’escola Àngela Bransuela que de la mà de la seva mestre , Montse Tubau , han estat treballant tot l’any passat amb l’art com a eix central i que han seguit fil per randa l’evolució de la creació de l’escultura , com ho van fer igualment amb el treball de Pere M. Brasó. Una línia de treball que em satisfà enormemnt , encara que només sigui per la part que em toca.

INICI DE TEMPORADA

En un fet absolutament inèdit , i que havíem reclamat temporada a temporada , avui l’IMAC ha presentat la programació de la propera temporada d’exposicions. Una programació que cal dir-ho ,- i ho fem amb tota satisfacció -, millora les anteriors malgrat les restriccions pressupostàries, essencialment pel fet de que per primera vegada existeix un eclecticisme en la mateixa , i s’abandona en bona part el domini abassegador i dictatorial del mal definit com “art contemporani” , i s’ofereix un ventall variat d’opcions amb la sorpresa d’una ampla presència de la vesant plàstica i dels artistes locals.
Eleccions ambdues que ens agradaria pensar son fruits d’un raonament i no pas de la manca de diners , dons de tots es sabut que les exigències del muntatge d’una exposició d’arts plàstiques , generalment res té a veure amb les desnortades exigències de molts dels creadors “contemporanis”.

Una programació de la que en parlarem abastament demà i que mereix confiança si no fos per un detall que ens ha deixat freds i amb l’ànim encongit, com ho és el projecte de l’

EXPOSICIÓ JOSEP NOVELLAS

La nota oficial de la programació diu textualment: “Novellas (1950 -2009), amb una mostra significativa de l’artista mataroní Josep Novellas, seleccionades entre una llarga llista de pintures figuratives que s’inscriuen bàsicament en el període conceptual . Del 31 de març al 29 de maig de 2011.

Que vol dir això de mostra significativa ?. El que s’ha demanat, reclamat , i exigit és justament la realització d’una mostra antològica , concepte que res té a veure amb aquest eufemisme de “significativa”.

Una exposició antològica respon , com és de tots sabut, a una mostra que presenta un conjunt de les millors obres d’un artista , aplegant en ella totes les èpoques , el que permet fer un seguiment de la seva evolució durant tota la seva trajectòria.
L’eufemisme de “significativa” ofereix simplement la possibilitat de veure agrupades un seguit d’obres de l’autor , sense l’exigència de cap nexe , lligam o lectura que ens permeti comprendre en la globalitat , el fet i el sentiment artístic de l’autor. És un tipus de mostra habitual en el camp comercial, mentre que les mostres antològiques es corresponen més als camps institucionals.

I el desideràtum és quan s’explicita que les obres estaran seleccionades entre una llarga llista de pintures figuratives que s’inscriuen bàsicament en el periode conceptual. M’ho expliquin.

Obres figuratives i art conceptual ( art caracteritzat per el predomini dels elements conceptuals per damunt dels purament formals )?.
Obres de l’època conceptual de Novellas?. Algú em vol dir quina va ser , dons he de ser sincer i coneixent molt a fons la trajectòria de l’artista m’és del tot impossible trobar una època que pugui considerar-se com a conceptual.

És a dir , que ens venen una exposició de Novellas , coincidint casualment (?) la seva inauguració amb l'inici de la campanya de les eleccions municipals( no fos cas que caiguesin retrets ) , i ho fan amb un projecte inintel•ligible i que no respon en res ni a les exigències del mon de l’art local, ni al nivell que el respecte del treball de Josep Novellas mereix i precisa.

Una mostra que exigim es replantegi per a convertir-se en antològica , tal i com hauria de ser. I ho exigim ara quan encara no s’ha començat a treballar en ferm ja que sobren dits de la mà per comptar els dies en que es comunicà el projecte a la família de l’artista. Així
EXPOSICIÓ JOSEP NOVELLAS. EXIGIM UNA ANTOLÒGICA

Post escrit mentre escoltava Diana Krall ( Quiet Nigths ) (2009)

SANT LLUC 2010. REFLEXIONS

“ Vist el sant Lluc d’enguany m’han vingut immediatament al pensament els versos de Salvat Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquÍ” , popularitzada per Serrat , en el que diu : “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara , sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes. Però morir no vol dir desaparèixer . El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol qual au fènix”.


Aquestes reflexions no son pas d’avui, pertanyen al post del Sant Lluc de l’any passat. Eren escrites en l’estima per el Sant Lluc i en el convenciment de que era impossible seguir per aquesta barranquera de final tan trist com segur. Ha passat un any , i veig que no tan sols no s’ha fet cap pas endavant , ans que al contrari la davallada s’ha accelerat i l’estat del malalt, si llavors era greu, ara està en estat crític. Però cal estar convençuts d’aquest estat per començar a prendre remeis , i per el que es pot veure , no existeix consciència de la gravetat per part d’aquells que en tenen cura.
Les constants son ben clares: Massiva absència dels professionals qualificats de la ciutat. Predomini d’obres no significatives entre els autors participants. Absència de joves creadors ( tan sols quatre artistes menors de trenta anys han pres part en aquesta edició). Absència absoluta de tendències actuals ....
Si l’entorn dels propis artistes es gira d’esquenes a l’exposició, alguna cosa voldrà dir. I és per aquí per on s’ha d treballar tot esbrinant-ho.







A l’any 2006 es va produir un gest de valentia inaudita. Un jurat ben preparat i qualificat , format per Paco Rodon, Fontanals, Ricard Jordà, Josep Puig Pla i M.A. Faidella , decidia que tan sols 30 obres eren dignes de figurar en la col•lectiva. Posteriorment se n’acceptaven altres quaranta , i per tant quasi la meitat dels treballs presentats eren rebutjats.
Aquesta decisió, que era cabdal per el futur de qualitat de la col•lectiva , va provocar tal terrabastall que es van modificar els conceptes , s’establí una xifra exacta de participants ( 90 ) i per damunt de tot s’ha anat cercant un jurat tou , tradicional ,generalment carrincló i escarransit per arribar així a contentar als mediocres i anar fent la viu per viu.

Però enguany s’ha arribat als límits, amb un jurat de tan poca volada, que estem en condicions d’afirmar que va arribar al desideràtum d’estar a punt d’eliminar de bones a primeres l’obra de Marc Llacuna, recent premi Torres Garcia. Una proposta que deixava estorada ( enguany tot el jurat era femení) a la persona més ben preparada del mateix (S.S.), que no donava crèdit al que veia i que sortosament per a l’organització , va tenir prou empenta com per defensar aferrissadament el seu criteri positiu.




Queda clar que aquest camí, si és que es vol anar enlloc, s’ha acabat. A la partida en aquest moment hi ha escac i pot acabar-se en mat , en qualsevol moment ja que queden molt poques peces per defensar-se i aquestes son del tot febles. L’organització ha de reflexionar i decidir definitivament que és el que vol. Si vol ser festival de fi de curs , exposició que serveixi per omplir l’ego de quatre afeccionats , mostra sense transcendència de cap mena , dons endavant.

Però que ho digui ben clar , que parli de pintors i no d’artistes, la converteixi en un acte social i no cultural , i aquells que sentim , ens movem i escrivim en el camp de l’art ,sabrem ben clar que aquell no és el nostre espai i no caldrà ni tan sols fer-li esment , com tampoc ho fem de les mostres que presenten diversos establiments de restauració. Allò és decoració i no pas art i cultura.
Però si de veritat volen un Sant Lluc que signifiqui quelcom més , que respongui en essència als seus orígens , que recordem eren professionals i elitistes , i no populars i d’afeccionats com tants defensen, cal fer foc nou. I fer-lo de dalt a baix.

L’any passat deia , i ho mantinc ,que calia augmentar les complicitats amb l’Ajuntament, establir pactes amb Can Xalant, el taller de Gravat, ACM, El Dimarts del Llimoner... i amb qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir a la Sant Lluc en el veritable aparador de l’art a la ciutat.
Cal apostar per un catàleg de mig format amb obra fotografiada que amb el pas del temps esdevindria història gràfica i fidel de la realitat artística mataronina.
Cal apostar per convertir a la col•lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art fos el protagonista cultural de la ciutat. Homenatge a un artista per la seva carrera , conferències , debats.....

Cal ser agosarat i deixar les pors a la butxaca. Tan sols acabar aquesta edició cal fer-ne anàlisi profund i decidir quin ha de ser el Sant Lluc del 2011. Decidir pel populisme o per la qualitat , vist que ambdues no lliguen de cap manera.
Serà una decisió de futur , la que hauria de marcar el caminar d’una mostra important per la ciutat, que no mereix la llarga agonia a la que està sotmesa .

Apunt al marge

No podem acabar els nostres comentaris sense fer repassada a l’assistència de la oficialitat en l’acte inaugural. L’habitual presència de Baron , - ha assistit sempre que li ha estat possible -, va anar acompanyada dels regidors Pera, Fernández , Aguilar i Masriera, fet que s’ha de destacar com es mereix.

Aquest any hi ha hagut la sorpresa de l’assistència entre el públic de Carles Marfà, director del Museu , assistència que no es produïa de fa quasi tres dècades. Esperem que la seva presència no fos ni un error ni una casualitat,ni la necessitat d’aixoplugar-se en algun lloc ara que comencen les obres de Can Serra. Esperem que a partir d’ara hagi entès que una de les tasques del director d’un Museu és assistir als actes culturals que tenen relació amb la seva activitat i d’entre elles, a les exposicions, fen costat als artistes de la ciutat , dels que actualment no en té coneixement , ni físic ni creatiu.

Com és habitual no va fer acte de presència el regidor de Cultura , Sergi Penedès, que en els quatre anys del seu mandat sols ha assistit en l’any 2009, fet lamentable ja que una mostra amb 90 creadors de la ciutat hauria de ser cita obligada per aquell que en té la responsabilitat cultural oficial.

Per això i per que es manté la manca de transparència més absoluta al respecte de com es fan les coses a l’IMAC, tan en l’apartat econòmic com en el de concursos ( Can Xalant , plaça de tècnica de cultura ...) ens veiem obligats a retomar la nostra cantarella

PER LA FALTA DE RESPECTE A L’ART I
PER LA MANCA DE TRANSPARÈNCIA A L’IMAC
PENEDÈS DESTITUCIÓ.

Les imatges corresponen a les obres de David Vergés, Marc Llacuna i Jordi Torrent

Post escrit tot escoltant Mike Oldfield ( Tubular Bells II )

HOMENATGE A LABORDETA

Soc català d’arrels i aragonès per matrimoni i desig. La meva dona aragonesa de naixement , del dur Teruel ,- que em perdonin els puristes-, que existeix encara que potser tan sols algú ho recordi per fets com els d’avui .- gran premi d’Alcañiz -, ( de nou perdó, o potser , a la merda els puristes), me l'ha fet estimar . Terra dura , de poques paraules , però ferma en el fer, l’amistat, la lluita i en el seguir endavant , amb tots i si cal, contra tots.

Avui aquest aragonès de segones està trist i emocionat per la mort de José Antonio Labordeta , exemple d’home de la terra , del país, defensor del seu i dels seus, defensor de la llibertat , capaç d’entendre com pocs a aquesta Espanya plural en la que molts volem viure , amb les seves diferències però amb una paraula comú que domini per damunt de tot, com aquesta “llibertat” a la que dedicà el seu cant, una de les millors cançons/himnes escrits en els darrers temps.

Labordeta , gran home, millor poeta i exemple que hauria de ser de polítics de tota mena , en la seva aferrissada defensa dels seus i del seu entendre, exemple i paradigma d’honestedat , de dignitat ens ha deixat. Avui com sempre repetirem que sortosament ens ha deixat el seu llegat i que no ho oblidarem. Veure les manifestacions dels comentaris de molts mitjans de comunicació ens demostren com n’era d’estimat. De totes elles em quedo amb una frase de “La Vanguardia”, considerant-lo com un “referent moral”.

Justament avui, quan tan mancats estem d’aquests referents , valgui la meva silent admiració envers un home que ens honorà amb la seva trajectòria i al que trobarem a faltar.
En homenatge reprodueixo un dels seus , per a mi , més emocionats poemes

CON TUS MANOS

Quisiera con tus manos hacer una muralla
y detener el tiempo brutal que nos atrapa:
y con tu boca una fiesta,
y con tus brazos ventanas.

Quisiera con tus manos abrir una gran brecha
al mar que nos separa de islas y montañas:
sobre tu frente un paisaje,
en tus pestañas el alba.

Quisiera con tus manos hacer ese gran mapa
donde los ríos ríen y las llanuras cantan:
con tus cabellos la vida,
y con tus muslos la aurora.

Quisiera con tus manos unirme a la esperanza
de los que siempre creen que la vida se alcanza:
y con tus besos banderas,
y con tus pechos mañanas.

Quisiera con tus manos pintar una gran plaza
donde de la violencia sólo queden campanas:
y con tus dedos justicia,
y con tus uñas mi Patria.

Quisiera con tus manos hacer palomas blancas,
perdidas por el cielo como las madrugadas:
y con tus ojos mensajes,
y con tus labios palabras.

(Qué queda de ti, qué queda de mí y Canciones de amor)

Post escrit amb les seves cançons com a fons. Labordeta . Grandes éxitos ( 2006)

SANT LLUC 2011

LA MOSTRA

Si un fos gandul, que creu que no ho és, tan sols li caldria fer us de l’arxiu, agafar l’escrit de qualsevol dels darrers anys , fer-hi retoc en el que pertoca als noms dels destacats, accentuar força més el sentit de davallada de la col•lectiva i quedaria del tot enllestit el comentari que mereix la tradicional mostra del Sant Lluc que aquest dijous s’inaugurà a les sales d l’Ateneu Caixa Laietana. Un Sant Lluc que cal dir-ho ja de primeres i de manera ben forta i clara , és el pitjor Sant Lluc dels darrers anys amb una forta davallada al respecte de les anteriors edicions .

122 artistes ( ?) van respondre a la crida de l’Associació deixant en les mans d’un jurat ocult que no secret , com em puntualitzà l’organització, ja que no es fan públics els seus noms si no hi ha sol•licitud expressa , ( aquí la fem , i de manera pública ), l’eliminació dels nombre d’obres precisa per assolir la xifra de 90 marcada per les bases de la col•lectiva.

Una crida en la que com sempre l’equilibri entre presències i absències està del tot descompensat , a l’igual manera que en el que es refereix a estils en els que el predomini absolut de la línia figurativa i l’escassa , per a no dir nul•la presència, de camps més actuals i alternatius , el que converteix la mostra quasi en una festa de fi de curs d’una acadèmia artística amb possibles i que per tant no representa , ni de bon tros, la realitat artística local.

Una exposició de baix nivell, molt pitjor que en les darrers edicions , no tan sols per la qualitat intrínseca dels participants , fet preocupant però que un en podria esperar una millora en altres ocasions , ans el que és molt pitjor, pel fet de que l’anàlisi individual de les obres presentades per cadascun dels participants ens porta a la fàcil conclusió que en una gran majoria de l’obra presentada, aquesta sembla escollida a l’atzar , quasi agafant el primer que es tenia a mà, sense apostar en quasi cap cas ,- amb les lloables i salvades excepcions -, per una obra significativa , d’aquelles de lluïment i que denoten el poder de l’artista. Un gest que marca clarament la poca estima de l’artista envers la mostra , ja que no vol “cremar” en la mateixa un treball que pugui tenir volada.

Aquests dos elements , especialment el segon , marquen el ritme pausat i desencisat de la mostra , en la que és difícil trobar, a diferència d’altres edicions, aquell nom que et crida l’atenció pel desconegut del mateix, per la seva evolució positiva , per aquella espurna de novetat que oferís brillantor en l’amortit caminar que en significa la visita. Una visita en la que recomano mostrar especial atenció en gravats i dibuixos que generalment capdisminuits davant la disbauxa pictòrica , assoleixen ara paper de privilegi per la seva cura i qualitat.

Potser per això no cal fer enguany cap mena de distinció específica. Sols remarcar l’apunt en els joves artistes seleccionats , amb una Núria Calsapeu que amb el seu gravat remarca la sensibilitat que demostra en les seves joies, un Marc Sala que referma el camí que mostrava en l’edició anterior i que es confirma com un nom a tenir ja molt en compte ja que juntament amb Pol Codina són ja la realitat del futur escultòric de la ciutat. A ells s’afegeix el nom de Ricardo Paragere , molt verd encara , però al que no es podia deixar de costat ja que conformava l’única terna d’artistes joves seleccionables, data esfereïdora que remarca encara més el caràcter negatiu d’aquesta edició.

Un Sant Lluc el d’enguany , absolutament decebedor, de molt fluix nivell, amb molt poc a remarcar i que provoca una obligada i profunda reflexió als organitzadors si de veritat volen que el Sant Lluc segueixi essent un punt clau en la temporada artística mataronina.
Un Sant Lluc que de seguir així no haurà de merèixer ni tan sols l’esforç de la visita , i molt menys qualsevol apunt en forma de comentari o crítica , fet que a bon segur alguns agrairien.

Les obres que es repdueixen en aquest post corresponen a Tomàs Safont Tria, Margarita Feixas, Pepi Roig, de Antonio, Antoni Martí Julià , Núria calsapeu i Marc Sala. estan extretres del web del l'Associació Sant Lluc que en un acte de gran professionalitat les penjà a pocs minuts d'inaugurar-se l'exposició, fet que mereix felicitació i agraïment.

EL PÚBLIC I L’ART



Justament el dia en que a Mataró s’inaugura la Sant Lluc , exposició que aplega el més gran nombre d’artistes de la ciutat i alhora és també de les més visitades , quan no la que més , Sergi Aguilar fa unes magnífiques reflexions en una entrevista que publica el Quadern de “El País” .

Acaba tot un seguit de reflexions personals al voltant de la seva obra i la seva activitat amb una acurada reflexió tot responent a la pregunta de com veu al sector de l’Art. Sergi Aguilar lúcid com sempre respon:
“Tinc una certa crisi. Em qüestiono si a Barcelona no estem en un moment inflacionista., si estem produint més activitat de la que podem absorbir. És un tema important i complicat. Barcelona és molt dinàmica creativament però la pregunta és si la societat civil és capaç d’absorbir a través de les seves col•leccions i adquisicions , o fins i tot ,de la seva assistència i suport, el que està passant. La pregunta que em faig és aquesta: hi ha prou públic?.

Una reflexió que bé podem traslladar a la nostra ciutat.

La imatge correspon a una escultura de Sergi Aguilar

DEGOTEIG

Parlàvem ahir de la pèrdua constant de membres del sector catalanista que està patint el PSC , i ens preguntàvem després de la pèrdua de Sobrequés , que qui seria el següent.
No hem tingut d’esperar molt. Avui surt publicat que el PSC i els Ciutadans pel Canvi es plantegen trencar la coalició, qualificant-se el fet com un divorci amistós en el que els dos membres de la parella puguin seguir vivint a la mateixa casa i puguin establir acords puntuals.

Encara que aquesta separació farà molt contents als militants psoistes , entre ells al més impresentable dels regidors mataronis a qui m’he cansat d’escoltar-li allò de CpC = Ciutadans per cobrar , degut a que generalment assolien bons càrrecs , el fet no deixa de ser de nou un índex direccional que evidència una clara tendència de ponts trencats.

És per això que em pregunto si algú de l’aparell pensa fer alguna cosa per deturar la sangria , o simplement ja li va bé, i deixarà que s’escoli el sentiment catalanista del partit.


Post escrit tot escoltant Eric Clapton ( Slowhand )

SANT LLUC 2010

Demà, és a dir aquest dijous , s’inaugura a l’Ateneu Caixa Laietana una nova edició del Sant Lluc , la mostra col•lectiva dels artistes locals que segueixo creient fermament que encara que ja s’han inaugurat altres exposicions , és la que oficialitza l’ inici de la temporada ,és a dir caient en el tòpic, la que en dona el tret de sortida.

De nou noranta artistes , amb l’afegitó de Josep Mª Gomis com artista convidat i l’homenatge a Emília de Torres en el seu centenari i a Francesc Bas in memoriam , en seran els protagonistes de la mateixa, encara que enguany i en el fet d’aparèixer la llista d’acceptats en els espais en xarxa de l’organització, ens ha desvetllat ja a priori un dels interrogants habituals, com ho és el de les presències i absències , que s’ha de dir es manté en el nivell de les darreres temporades.

Han respost a la crida 122 artistes ,90 acceptats i 22 d’ exclosos, per un jurat que l’organització ha decidit mantenir com a secret , en el que és un gravíssim error que cal esmenar ràpidament. Tots els participants , els admesos i els que no, tenen el dret a saber qui ha jutjat el seu nivell, dons no és el mateix haver passat el tall o no, segons el nivell de qui n’ha fet judici. Ells conformaran una exposició que com és evident haurà de merèixer diversos i amples comentaris, a nivell d’afeccionats , de carrer, i com no, en aquest blog.

Però avui , en la prèvia, vull fer esment i felicitar fortament a l’Associació Sant Lluc per la creació del Premi “Laia l’Arquera” adreçat a estudiants de segon de batxillerat de qualsevol centre d'ensenyament de la comarca del Maresme. Un premi que vol estimular el plaer de la recerca i potenciar els estudis que ens ajudin a millorar el coneixement del patrimoni artístic i dels artistes de la nostra comarca( segons definició dels organitzadors).

Una magnífica idea que compta amb el suport de la Fundació Tecnocampus i de Llibreria Robafaves i que serveix per tancar el gran cercle d’activitats de l’Associació que ocupa ara el més ample ventall d’activitats que van des de la difusió nacional ( Biennal Torres García) , les exposicions de caire professional amb artistes de nivell ( Sala del Col•legi d’Aparelladors) , exposicions amb amplitud de mirades dedicades a artistes de tota mena , des d’aquells que s’inicien fins als de qualitat contrastada ( sales de la Presó i del Casal ) , exposicions que ara agafaran nova volada gràcies al trasllat del Taller al nou espai de Can Minguell. Unes activitats que per a si ja voldrien entitats més poderoses i ciutats de més importància ( numèrica , artística i vital) que aquest Mataró que les gaudeix.

És per això que em sembla de desagraïts l’actitud de molts artistes que no prenen part en la mostra Col•lectiva del Sant Lluc , veritable Festa Major de l’entitat , i en canvi si s’aprofiten dels espais i del ressò dels seus espais i exposicions.
La seva absència no sols perjudica el nivell de la mostra , ans també la transcendència del coneixement de l’art que es fa a la ciutat, vist el gran nombre de visitants , i els deixa en un paper de suficiència que en res els beneficia.

Felicitats dons a l’Associació Sant Lluc per la seva tasca , per aquesta nova aposta que afegeixen en el seu llistat d’activitats , tot esperant que els artistes que han acudit a la seva crida hagin estat honestos amb si mateixos i ens ofereixin una col•lectiva del suficient nivell com per que tots ens puguem sentir orgullosos de l’art que es practica en la nostra ciutat.

A ON VAS PSC ?

Llegeixo en el diari d’avui que Jaume Sobrequés, que va ser senador, diputat , membre de l’executiva i portantveu del PSC ha abandonat el partit degut entre d’altres coses , a que segons ell , l’ànima catalanista del partit ha quedat del tot en segon pla.

Un altra abandó, i en van. I el que és pitjor , qui serà el següent?. Ningú s’adona que el PSC ha perdut del tot la meitat de la seva essència , la que parla de que és un “partit catalanista” per anar-se fonent en un PSOE poc amant d’aventures diferenciadores , i amb protagonisme de gent com Corbacho o Chacón , per anomenar tan sols els ministres , als que és absolutament impossible qualificar com a catalanistes i en canvi és molt fàcil titllar-los del contrari.

Per quant la recuperació del PSC com és en essència?. Som molts els que ho esperem i ho demanem a crits. Mentre, sols ens quedarà el vot en blanc per mostrar la nostra queixa allà on s’ha de fer , a les urnes.

Post escrit amb la música de fons de Duke Ellington i Jhon Coltrane ( 1962 )

ALZHEIMER

Avui s’ha presentat la caminada per l’Alzheimer , aquest grandiós acte col•lectiu que dona bona mida de la solidaritat de la nostra ciutat.
Pensava en ell aquest matí quan veia els treballs al voltant de la mostra col•lectiva de pintura que ha organitzat la fundació de Pasqual Maragall a la sala Gaspar. Una exposició que és més que una de tantes col•lectives benèfiques , degut al gran nivell dels artistes i de les obres que hi estan presents, que com molt bé han explicitat , davant d’una petició d’en Pasqui la resposta positiva és obligada.

Però no ha estat aquest el meu punt d’atenció, he vist que l’exposició està coorganitzada per la vídua d’Humberto Rivas un gran fotògraf argentí que d’ençà la transició va viure a Espanya i que va morir encara no fa un any , patint la malaltia. Aquesta imatge ha desencadenat tot un procés en el meu CPU amb el resultat que ara explico.

Aquesta magnífica imatge que precedeix aquestes lletres , és una fotografia de títol “Mataró 2000” , realitzada per Humberto Rivas i que forma part de la col•lecció del MNAC. Va ser exposada a Mataró en una d’aquelles mostres oficial itinerants i no sé de quina manera ha arribat a les col•leccions municipals , que la van exposar en la recent mostra de les darrers adquisicions municipals.

M’he fixat repetidament en la imatge i en ella hi veig un cúmul de sensacions que es poden referir a la malaltia. La resistència , el copejar constant i permanent sense rebre cap resposta , l’aïllament , la decrepitud però mantenint una fermesa.
Un cos allunyat físicament de l’espai en ferm, sotmès a la força de les aigües , en una resistència però alhora en una decrepitud constant en la que a cada onada perd un grà de la seva fortalesa.

Estic convençut que res d'això va pensar Humberto Rivas quan realitzava aquesta bella imatge d’un vell i resistent bunker a la platja mataronina. Ara , sabedor de la seva malaltia fatal, un la veu com una bona imatge de referència per a una poètica definició de la mateixa.

Una imatge , que ves a saber, podria ser adient per a l’acció de la nostra ciutat en la lluita per aquesta malaltia.

TOT MATARÓ

Els bons amics de Tot Mataró, tot i que com hom sap un escriu a la competència , va creure que un era mereixedor d’un dels seus perfils i com no que vaig acceptar encantat.
Aquest cap de setmana ha sortit publicat i per aquells que no han tingut ocasió de llegar-lo vagi aquí la seva transcripció,

Pere Pascual, el menor dels PIC

Crític d’art i fill del també crític Pere Pascual Clopés

“M’hauria agradat dedicar-me professionalment a la crítica d’art però em passo el dia assegut davant d’un microscopi”, afirma Pere Pascual. Ha heretat del seu pare, Pere Pascual Clopés, la passió per la crítica d’art i s’hi dedica desinteressadament. Fins i tot, durant un temps, compartia amb el seu pare la firma de PIC, el pseudònim que han utilitzat tant pare com fill tot i tenir estils molt diferents a l’hora d’escriure. “El meu pare era d’una amplíssima cultura i feia una crítica tradicional, literària, amb una alta densitat”, afirma Pascual.

Per contra, ell feia una crítica més distesa. “Jo feia una crítica que el meu pare deia a l’estil de José María García, el periodista esportiu que ho rebentava tot en aquell moment”, recorda el crític d’art. Algunes galeries d’art preferien l’un o l’altre, partint de l’estil literari. A vegades, per confondre els lectors del Diari de Mataró, l’un escrivia a l’estil de l’altre, a mode de joc entre pare i fill, de crític a crític.

Anys més tard, Pere Pascual ha agafat el relleu del seu pare. Ha treballat en molts mitjans locals. De fet, va ser una de les primeres cares que es va poder veure a l’antiga Televisió de Mataró. “Vaig estar durant 20 anys fent un programa d’art setmanal”, corrobora Pascual. A més, va estar a l’antiga ràdio de Mataró durant més de deu temporades i ha treballat en diferents mitjans escrits com ara el Diari de Mataró o el setmanari Capgròs, on encara avui dia fa una crítica setmanal.

“En temps de la transició, hi havia el Diari de Mataró, que era un diari de dretes, i el Maresme, que era un diari d’esquerres i jo escrivia als dos”, afirma Pere Pascual visiblement divertit. Afegeix que aquest fet pot semblar un mèrit personal, però que es deu més aviat a la manca de crítics d’art a la ciutat.


“Ha de ser subjectiva”

“Estic en total desacord amb els que diuen que la crítica ha de ser objectiva”
Segons el menor dels PIC, hi ha un concepte molt equivocat al voltant de la crítica d’art. “Sempre es diu que la crítica ha de ser objectiva i estic en total desacord: ha de ser absolutament subjectiva”, afirma Pascual amb rotunditat. Així mateix, creu que criticar un producte artístic ha de ser una expressió sincera i amb fonament. Alhora, Pascual desmitifica els conceptes de crítica constructiva i destructiva. “Per a la majoria d’artistes la crítica constructiva és la que diu que ho fan bé i la destructiva la que diu que ho fan malament”, destaca el crític. Afegeix que normalment és precisament a la inversa. “Quan dius que algú ho ha fet malament és la millor crítica i quan a segons qui li dius que ho fa bé, és la pitjor perquè l’estàs enredant”, opina Pere Pascual.

Apunts

Defineix-te
Un cartesià apassionat

Un llibre
“Escrits d’estètica: filosofies”, d’Arnau Puig

Una pel•lícula
“Amanece, que no es poco”, de José Luis Cuerda

Un viatge
Una setmana a París i una a Nova York

Una tendència
L’expressionisme abstracte

Un somni
Que l’art local a Mataró tingui la seva importància i disposi d’una col•lecció important

POLÍTICS

Avui , amb la tranquil•litat que dona la tarda del diumenge faig repassada del que diu la premsa en relació a la Diada d’ahir. Pel que veig existeix una coincident tendència en remarcar que aquesta ha estat una diada ben “viva” en el que es refereix al poble , mentre que alhora s’ha evidenciat una manca de nivell en el que pertoca al fer d’allò que anomenem “ la classe política”. I he de dir que estic d’acord amb l’apreciació.

Crec que en moments com els actuals és quan més es precisa un lideratge fort, amb conceptes clars , amb un full de ruta ben establert i principalment amb amplada de mires en tots els seus conceptes per poder aglutinar a quants més millor, en un objectiu comú. Escoltar les declaracions dels polítics catalans en una diada com ahir és a bon segur del més descoratjador possible.

En uns moments com els actuals en els que els gestos son imprescindibles, no és pot acceptar de cap manera un discurs institucional com el de Montilla , que ha estat tan malaurat que fins hi tot els habituals corifeus del president , han optat per un sospitós “ non coment”. Un discurs que avui ja ha hagut de puntualitzar i matisar ( a bona hora ).

En uns moments com els actuals no es pot fer la potinada de separar al poble a cent metres de l’estàtua de Casanova per posar sordina als xiulets i insults que aquest dedica als seus polítics i institucions. Cert és que a vegades no son de rebut i que l’acte servia per actituds primàries , primitives i poc democràtiques, però silenciar al poble d’aquesta manera acaba esdevenint veritable metàfora del distanciament real que existeix entre els polítics i el poble, del que curiosament en son els representants. Uns representants que per altra part insulten massa vegades al poble amb la seva manera d’actuar.

Amb aquests pensaments in mente, llegeixo El País Semanal i em trobo amb dos articles que ajuden a aquesta reflexió.

Per un costat l’article “Maragall frente al espejo” al voltant d’un documental “ Bicicleta , cuchara , manzana “ que reprodueix dos anys d’estada al costat del President , en aquesta la seva lluita davant el progrés de l’alzèhimer . Llegir l’article em retorna a la figura del que per a mi ha estat el més important polític català de les darreres dècades. I amb ell em retorna a la generació dels Raventós, Roca Junyent , Pujol, Barrera..... És quan apareixen aquests noms quan tots veiem , per comparació, el baix , però que molt baix nivell, d’aquells que avui no tan sols volen manar-nos, ans també tenen l’obligació de dur a bon port a Catalunya.

D’aquí que se m’hagin obert els ulls quan l’aliment espiritual setmanal que significa l’article de Javier Marías , opinava coses semblants sota el títol de “Ustedes nos han hartado”. Tot recomanant la lectura complerta en el setmanal o la xarxa , deixo aquí la segona part del mateix que és per emmarcar.

" .... Las valoraciones que la ciudadanía hace de los líderes cada cierto tiempo, arrojan invariablemente el mismo mensaje: la gente suspende –con alguna extrañísima excepción y puntuaciones humillantes– a todos estos políticos, sin que eso signifique que no considera necesaria la existencia de políticos. Éstos lo son, y mucho, pero hace ya demasiados años que el veredicto es inequívoco: estos no nos gustan; es más, los encontramos calamitosos, una desdicha, una plaga, una ruina; así que cámbienlos. Denles boleta a los insustanciales Zapatero, Rajoy, Fernández de la Vega, Salgado, Arenas, Blanco, Montoro, González Pons, Mas, Herrera y Cayo Lara. No nos saquen más a las engreídas y redichas Pajín y Sáenz de Santamaría, que cada vez que se dirigen a nosotros lo hacen como si fuéramos párvulos y ellas nos tuvieran que explicar el mundo desde el abecedario. No nos hagan leer más entrevistas con la iletrada y presuntuosa Aído, con los cerriles Puigcercós y Urkullu, con la envanecida Rosa Díez, con el desvergonzado Trillo.

El mejor favor que se pueden hacer a sí mismos es dejarse ver poco y callar mucho, procurar pasar inadvertidos. No nos jaleen más a las chabacanas Barberá y Aguirre, a los iluminados y fatuos Camps y Bono, al melifluo Gallardón que destroza. Tampoco queremos verle a Moratinos más humillaciones ni más disfraces. Seguro que en cada partido hay personas más inteligentes, menos pagadas de sí mismas, que no hablen como gañanes ni suelten tantas sandeces, que no roben y sean cabales, que no se crean que son votadas por sus méritos o su carisma, sino porque los “aparatos” los han colocado en buen puesto y porque los electores, desquiciados, echan la papeleta de quienes odian un ápice menos. Dejen a Rubalcaba si quieren y recuperen a Rato y Solbes que no ofenden y parecen saber lo que se dicen.

Espero que no sea cierto, pero leo que los políticos “están rumiando una ley para que las televisiones privadas” (las públicas no digamos) “se vean obligadas a emitir equis minutos con las buenas obras de cada partido parlamentario”. El argumento es, por lo visto, que “hay que luchar contra el abstencionismo”. Ya es bastante alarmante que se pretenda imponer algo a ningún medio –una medida propia de dictaduras–; pero más aún la imbecilidad que denota: puesto que tenemos tan mala prensa, que se nos ensalce por ley y decreto. ¿De verdad la clase política actual no se da cuenta de que eso sería contraproducente y de que la tirria y la desconfianza que se le profesa sólo irían en aumento? ¿De verdad no se dan cuenta los partidos de que les tocaría retirar al 80% de sus cargos (incluidos alcaldes) y sustituirlos por gente impoluta y nueva, o por lo menos no tan bruta? No es que yo crea demasiado en ellas, pero lo que las encuestas expresan desde hace tiempo es meridiano: traigan a otros, ustedes nos han hartado.

SALVADOR PUJOL

Per una cosa o altra no havia pogut comentar encara l’exposició d’homenatge al veterà pintor Salvador Pujol que ha servit per inaugurar temporada a l’espai de Gal-Art i que vaig tenir el gust de presentar, acceptant el desig personal de l’artista.

Si un porta trenta cinc anys en el món de l’art local, quasi tots els he compartit amb Salvador Pujol, fora dels darrers en que per raons familiars i de salut ha estat lluny de l’activitat . Son dons més de trenta anys en el mateix front , mantenint un alt grau de relació malgrat la discrepància permanent al respecte d’entendre l’art, ja que en Salvador ha sigut fidel i amatent seguidor de l’estilística paisatgista més tradicional, entroncada en l’anomenada escola catalana, mentre que un no n’és pas massa, ni gens , partidari de la mateixa.

Això ha fet que sempre existís entre nosaltres aquell punt que ens permetia discrepar , discutir , - que no oblidem és una cosa molt diferent a la baralla -, i fins i tot a vegades encendre’ns una mica , passionals com som els dos , però que alhora ens donava una visió complementària que sempre és bona de recollir.

Més o menys això deia en la presentació d’una exposició que essent un homenatge , no és una retrospectiva ni una antològica , sinó una exposició més amb obra generalment recent , i que malgrat porta el títol de “Penúltima” , aquesta data respon més a un sentit metafòric més que a un real.

Una exposició en la que Pujol ens remet a la seva fidelitat permanent a uns principis pictòrics que li agraden , l’omplen , es sent absolutament a gust i a més que sap que és el que justament desitja aquell públic , també fidel , que l’ha seguit durant tota la seva trajectòria.
Una exposició dons que correspon a l’essència de l’autor que és ni més ni menys del que es tracta i que serveix d’un acurat homenatge als seus llargs anys d’activitat. Una exposició en que de nou les marines , arbres i carrers , agafen el protagonisme en el particular estil de sempre del veterà pintor.

Un homenatge al que cal afegir , com ja vaig remarcar també en l’acte inaugural, l’aplaudiment per la seva tasca cultural d’ençà aquells començaments a Cirera amb Benítez, Conterras , Patricio i altres i la seva tasca amb Parés, Boix i López , configurant el grup de “sant lluqueros” que van recuperar la col•lectiva per a la ciutat.

I a més cal recordar el seu nom , i el d’altres , com aquells autors que quasi sense voler-ho van fer entrar l’art en àmbits més populars , trencant el fet de que sols la burgesia posseïa obres d’art amb signatures com els Arenas, Estranys, Cuyàs i pocs més , que eren inabastables per al poble pla, i que ell , juntament amb altres del seu nivell varen ser punta de llança per que l’art entrés en molts “ menjadors “ , i a bon segur varen sembrar una llavor que amb el pas del temps ha permès crear un bon gruix d’afeccionats i petits compradors.

Una exposició dons que recupera al Salvador Pujol de sempre en l’entorn del que sempre és merescut homenatge a qui ha fet de l’art la seva passió, amb totes les discrepàncies de conceptes i intencions que puguem tenir.

Post escrit amb el so de fons de “Free Boleros” amb Tete Montoliu y Mayte Martín. ( 2005)

PETITA SORPRESA

Avui és un d’aquells dies en que es feia difícil triar l’ inauguració a la que acudir. A Mataró , i a pocs metres de distància , se’n presentaven dues prou interessants.

A l’Àmbit Zero de l’Ateneu eren les fotografies de Miquel Arnal les que agafaven protagonisme en aquet ampliat espai i en aquesta novedosa aposta de l’entitat per aprofundir en camps que divergint de la plàstica tradicional, s'enbranquin per una certa contemporaneïtat en el concepte.

Una obra que per el vist en la prèvia és de gran qualitat , tal i com era d’esperar ja que Miquel Arnal , que si no vaig errat està considerat com un dels grans fotògrafs del camp publicitari , havent treballat amb el bo i el millor , i amb fites històriques com aquella famosa fotografia d’aquell gos vellot, abandonat i trist al mig d’una carretera , en una premiada campanya de la Fundació Purina contra l’abandonament dels animals. Ara i aquí Arnal cerca els seu apartat creatiu més personal en una exposició que caldrà visitar amb cura i atenció.





El mateix que succeeix amb la mostra de Gravat que la Gent de Sant Lluc presenta a la seva sala de la presó fins a final d’Octubre. Ester Aliu, Margarita Beltran, Ismael Cabezudo,Tada Ikegale, Daniel Llin , Teresa Oller, Carmen Peris i Regina Puig en son els protagonistes i tinc el més absolut dels convenciments de que és una gran exposiciño. Un convenciment estructurat en el nivell i sensibilitat de tots els artistes participants , de la seva individualitat en la diversitat , i molt especialment d’aquesta mena d’aura que tenen de fa ja un temps totes les exposicions que tenen en el gravt la seva tècnica protagonista.

Però no he anat a cap de les dues i he preferit desplaçar-me a Argentona a donar suport a Kim Queralt que inaugurava temporada en el seu espai artístic”Art i Gent” , i començava així de manera individual la lluita per aconseguir a la veina població un espai expositiu amb desitjos de professionalitat i de futur. Una lluita en la que com molt bé sap, tindrà per la nostra part tot el suport que precisi.

L’aposta per aquesta visita ha estat recompensada amb la petita , però joiosa sorpresa , d’una més que digne mostra de pintures de Montse Aranda , que sota el títol de “ Germanes. Dones del món” presenta una quinzena de figures femenines en l’estilística pròpia del retrat , però en les que domina un evident intent d’eliminar l’anècdota de la obvietat per centrar-se en la latència de l’esperit.

Figures planes , amb un cert domini de l’equilibri mitjançant espais geomètrics, i cercant l’aparença de volum mitjançant acurades solucions òptiques i cromàtiques, Aranda estructura unes figures amb un cert aire de distanciament de l’espectador , creant entre sí un especial ambient d’ambigüitat que provoca un cert neguit a l’espectador que contràriament a l’habitual no es sent observador i si en canvi sembla sentir-se “observat” per les figures que l’envolten.

Encara que es fan evidents alguns problemes d’una certa immaduresa en el sentit de conjunt o globalitat i apareixen alguns dubtes tècnics als que cal trobar sortida , el conjunt de Montse Aranda és digne i plaent i serveix per marcar un primer llistó de la galeria que seria de desitjar no fos rebaixat , el que significaria que Art i Gent seria un espai en el que l’art s’exposa amb la suficient dignitat i qualitat com per anar a visitar les seves exposicions amb una certa seguretat de satisfacció. Que és ni més ni menys el que succeeix en aquesta mostra inaugural.

Felicitats. I a seguir.

ANTOLÒGICA NOVELLAS

Ricard Navarro, cap de l’Obra Social de la Caixa Laietana , ha dit avui, tot presentant el resum de la passada temporada i fent-ne un repàs a la que serà la propera que l’entitat , juntament amb l’Ajuntament estan treballant en una mostra commemorativa de Pepe Novellas , a celebrar en el 2011.

Encara que no ha donat dades concretes i res en sé del projecte que encara deu estar en les seves beceroles , ja que justament ahir al vespre estava parlant del tema amb algú, emparentat familiar i artísticament amb Novellas i em deia desconèixer s’hagués avançat en res en el ja vell i lluitat projecte, penso que aquesta vegada sí va en “serio” i l’antològica es durà a terme.

Ho dic ja que confio plenament en Ricard Navarro, home acostumat a no mullar-se en públic fins que tot està al sac i quasi quasi , del tot lligat.Ho dic també per que sé de l’interès de l’entitat per l’obra i la figura de Novellas, al que va recolzar sempre en vida i del que disposa una nombrosa i ben valuosa col•lecció.

Ho dic ja que encara que Baron ha repetit , com en una cantarella eterna , que la mostra es realitzaria , això sí, sense haver-se fet puntada ,- especialment per la postura de l’IMAC que ha anat posant tots els inconvenients possibles , i més -, l’any vinent s’acosten eleccions municipals i ha estat tan gran el maltracte municipal a la gent de la plàstica que cal intentar fer una mica les paus amb ells, a veure si hi ha sort i algú accepta sortir a la foto .

Una acurada antològica de Novellas, home respectat en tots els àmbits i “capelletes” artístiques locals, pensen pot servir de bàlsam per cicatritzar ferides i oblidar menyspreus. I és ben cert , però l’oficialitat no hauria d’oblidar que no es pot fer una mostra d’aquest tipus d’esquenes a aquells que sempre van estar amb l’artista i per tant van compartir de primera mà la seva vida i la seva obra.

Sort que existeix en aquets cas una absoluta confiança en el paper de la Caixa Laietana que disposa dels mitjans imprescindibles , - inclòs en l’apartat personal i d’amistat – per confegir una antològica que serveixi per restablir a Pepe Novellas en el nivell de reconeixement que la seva trajectòria i la seva obra mereix.

Post escrit amb el recolzament musical de Nina Simone Collection . Selection traks 1960-1964

HA MORT AMADEU CASALS





Ahir va morir aquest gran amic , millor persona i magnífic artista que ha estat l’Amadeu Casals, el vell llop de mar de Vilassar de Dalt, un dels grans de l’aquarel•la d’aquest el nostre país.
L’autoretrat que encapçala aquest post és la mirada més perfecta a ell mateix per l’exterior i per l’interior. El seu port , la seva eterna barba blanca, i l’aigua com element de nexe permanent de la seva passió, l’aigua del mar , amb les barques i el seu Cadaqués, i l’aigua escampant gestos i colors per aconseguir un art de vibració sense igual en les seves aquarel•les. Potser tan sols li manca , el ressò de la seva veu potent i modulada , que sempre semblava a punt d’esclatar en la potencia baixa de qualsevol havanera.



Vaig conèixer a l’Amadeu fa molts anys degut a l’amistat que mantenia amb el meu pare. He seguit gaudint de la seva amistat i del seu respecte i he tingut el gran plaer de presentar diversos catàlegs i exposicions seves a Vilassar de Dalt, Barcelona ,- tant a la seva antiga galeria de Grifé i Escoda com a la galeria Comas on de fa anys exposava periòdicament -, o a Mataró , essent a Àmbit Zero de la Caixa Laietana on ho vaig fer per darrera vegada , allà el juny de 2008 , quan la salut de l’Amadeu començava a minvar i iniciava el principi de la fi.


Home apassionat, actiu, generós, va lluitar per donar a l’aquarel•la el nivell de gran art i s’enfrontà sense por a la vella escola dels Ayneto, Fresquet, Torrabadell..., amorosits practicants d’un purisme escarransit que havia ensopit a tan noble art. La seva lluita va servir per fer reviscolar una tècnica que com ell mateix ens demostra està al nivell de qualsevol altra tècnica , ja que enten com pocs que la tècnica es tan sols mitjà, que l’important està en la creació, en l’art , en la comunicació, allò que sols tenen a la mà els grans artistes, com ell mateix.

Amadeu Casals, un gran artista i un gran amic que quedarà en el meu record i del que seguiré gaudint amb el bon grapat d’obres amb la seva generositat m’obsequià en el decurs de la seva carrera. Per això vagi aquí la imatge del meu estudi en la que l’obra de caire cubista , justament en la que fixo la mirada i que és per a mi una de les seves peces més valuoses , es tracta d’una composició d’arrels cubistes . Una aquarel•la sobre fusta de 1963 que demostra la seva qualitat de gran mestre.
Per això avui, i com sentit i personal homenatge, reprodueixo la meva presentació per a la seva darrera exposició a Mataró , a l’Àmbit Zero a l’estiu de 2008 .

LA PASSIONAL AQUAREL•LA D’AMADEU CASALS

El xerricar del pinzell quasi sec en escatar la virginitat del paper, trenca el silenci en l’estudi de l’Amadeu Casals. Un gest potent distribueix la negra pinzellada que delimita espais. Ben aviat en segueixen d’altres llambregades que van confegint un agosarat entramat. Ara li toca al color entrar en la lluita. Espera ansiós en la bigarrada paleta i d’allà i amb el contacte amb l’aigua s’escampa obedient per ser nexe fidel en l’expressió acurada de les emocions de l’artista. L’Amadeu examina en la seva mirada neta i tot acaronant-se la seva barba de llop de mar , somriu satisfet.

L’aquarel•la és la gran passió pictòrica de l’Amadeu Casals que en les seves mans pren nova i actual volada. Lluny dels greus pecats dels aquarel•listes tradicionals, com ho son el no acceptar esmenes i aquest aspecte tou i acomodatici que tant l’ha devaluada , casals en capgira conceptes i mitjançant els poders fonamentals de la seva pintura com son força, color i llum , l’enlaira al màxim rigor de la qualitat artística.

Una força impulsada des del gest , donant el ritme i la cadència adequada a cada visió. Un color exercint de mestre de cerimònies , emprat sense cap por i amb l’agosarament d’aquell que se’n sap dominador. Un color vibrant en el contrapunt però també amorosit quan s’escau per trobar aquella espurna poètica i d’especial sensibilitat. Una llum sempre amb la intensitat adequada en aquesta constant referència mediterrània sempre tan preuada pel creador.

Figuratiu en essència ha sabut eliminar tot el deix anecdòtic per donar llibertat a unes obres que esdevenen fregadisses a una abstracció sensible i seductora. Però figuratiu o abstracte , o potser expressionista , impressionista, cubista , o..., que tampoc gasta manies en això dels Ismes. Amb aquarel•la, acrílics , col•lage ..., l’Amadeu ens ofereix passionalment tot el seu ventall de mirades interior i exteriors amb aquella empremta personal que caracteritzant-les les identifica.

Art i passió, elements claus per aconseguir unes vibrants creacions generadores d’emocions per a tot visitant obert de ment i de mirada. Aquell posat que us permetrà gaudir amb tota intensitat, del treball d’Amadeu casals, un artista que es mereix com pocs aquest títol que amb tot convenciment li podem atorgar.



Estiguis a on estiguis, et tindrem en el record.

I gràcies , moltes gràcies per la teva amistat i el teu art

(Post escrit mentre sonava un recopilatori de Chick Corea.)

D’ART

La meva obligada absència en aquest cap de setmana m’ha fet perdre dues inauguracions que crec val la pena recomanar. I ho dic a priori i sense tenir coneixement exacte de la realitat de l’exposat , però ho faig amb la fiabilitat que n’aporten els protagonistes en un cas, i les valoracions positives en l’altra.

És obvi que els noms dels protagonistes de “Passió pel dibuix” , que en la seva versió masculina inaugura temporada al Col•legi d’Aparelladors , no dona pas al més mínim dubte de l’excel•lència de la mateixa. Albert Alís, Alberto Romero, David Vergés ,Josep Mª Codina i Francesc Bas és un repoker de tal nivell que permet garantir la qualitat de l’exposat en el que a priori vull fer esment del treball del desaparegut Francesc Bas del qui espero amb ansia una mostra antològica per que el seu treball pugui rebre els honors que mereix, aquells que demostrà fefaentment en la seva primera presència al Sant Lluc, i que ben pocs, - entre els que joiosament em compto, i perdoneu per l’orgull -, varem saber descobrir.

Igualment remarcable és la presència de les “Mirades “ de Montse Salguero a l’espai del sant Lluc al Casal, renovant la seva aposta per l’art fotogràfic.

De la mateixa manera , i ara totalment a priori, val remarcar les dues exposicions que s’inauguraran el proper dijous.

Per un costat pinta del més bé, la mostra col•lectiva de Gravat a la Presó, amb noms tan seductors com Ester Aliu, Daniel Llin, Albert Cabezudo tot encapçalant un conjunt que promet una gran exposició, que coincideix amb “Dones del Món “ de Montse Aranda que serveix per inaugurar de forma individual l’espai expositiu de “Café i Art” el lloc d’art que regenta Kim Queralt a Argentona , al que cal recolzar en aquest esforç per realitzar exposicions a la meva segona ( o primera ? ) ciutat.

DE POLÍTICA

Ben aviat caldrà parlar de política amb tota profunditat.
Caldrà fer-ho de política de país, encara que els catalanistes del PSC, entre els que em trobo, ho tenim tots molt clar. Neguitejats com estàvem per la pèrdua del nord i la negativa de Castells de prendre part en el desideràtum, ens sentíem dubtosos i orfes. Ara ens sentim orfes , però no crec pas que dubtosos.

La presència de Corbacho, ( espanyolista visceral, anticatalanista de convicció i amb l’afegitó de ser el ministre menys valorat de l’executiu ) confirmant entre el gruix del cap de la llista un trident de gran pes “catalanista” , amb Montilla, Corbacho i Manuela de Madre, ens ha permet esvair de repent tots els dubtes , en la seguretat de que en aquest cas la prudència no ens farà pas traïdors. Votants com som del PSC , no ens podem mai reconèixer en aquest PSOE esborronador de qualsevol sentiment català. És obvi que no tindran el meu vot, ni el de la meva família, ni de cap amb qui pugui influir de cap manera. Ara sols cal demanar que anul•lin el PSC , i ja que no ho son ni ho volen ser , apostin amb netedat per unes dignes sigles com ho son les del PSOE , però que fugin esperitats de la comèdia d’un PSC a qui trepitjan en els seus conceptes iniciàtics i fonamentals. ( i que Sant Ferran Mascarell ens salvi )

Però caldrà parlar també de política local.
Avui a “El País” apareixia una notícia que estava convençut hauria de provocar un munt de comentaris en clau local, però que curiosament ha passat del tot desapercebuda i ningú ha estat capaç de fer-ne cap reflexió, que sense cap mena d’ànims diferenciadors si vaig a fer jo.
Avui explicava “El País” sota el titular “El coordinador de inmigración de ICV dimite y se pasa al PSC” , que Ernesto Carrión , català d’origen peruà, coordinació d’Immigració de ICV , s’ha passat al PSC on a bon segur desenvoluparà la mateixa tasca. Curiosament la mataronina Consol Prados és la Secretaria Nacional d’Immigració i Integració del PSC. És a dir, amb les diferències semàntiques habituals dels diferents partits , noms diferents pel mateix càrrec.

Tot això ens pot portar , sense fer volar masses coloms, que ocupat el càrrec, Consol Prados recolzarà el seu paper en el PSC local i per tant ocuparà el nombre 2 de la llista a les eleccions locals, i serà per tant “regidora in “pèctore” per a ser anomenada alcaldessa a mitja legislatura , quan Baron torni a l’Escola ( o es refermi a la Diputació ) i per tant sigui la propera alcaldessa de Mataró.

Fets que haurien de provocar un punt final a la reflexió d’Alícia Romero i que dictamini la seva fugida de l’Ajuntament , malgrat l’elogiosa pressió, a la que m’adereixo, per part de l’Elisabeth Solsona, i accepti d’una vegada i per totes el càrrec executiu que totes les llengües diuen té a la seva disposició a Can Barça ( ja que soc jo el que ho destapo, quedem amb temps per l’entradeta de partit important... )

És a dir, com una notícia a l’aire pot desencadenar un bon allau d'aconteixements.Uns esdeveniments que espero tranquil a l’ombra. I , sobre tot, millor que ningú gosi desmentir-los. Potser llavors aquestes elucubracions amb petit fonament, fetes més en la lògica que en res més,- i ja sabem que la política és moltes coses menys lògica.-, es demostraran actives del tot, i ens demostraran un cop més els trip i jocs dels aparells dels partits, que sigui com sigui segueixen dominant en totes les parcel•les.

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

Cap de setmana allargassat per un viatge a terres de Terol per el casament d’un familiar. Un viatge d’aquells que a priori fan mandra (la durada del viatge, malgrat la gran millora del desplaçament ara ja amb autovia en tot el desplaçament així ho marca ) però que sempre acaba amb un balanç positiu pel que de retrobament amb familiars i amics estimats significa i als que veus tan sols d’any en any, i enguany ni tan sols així ja que per raons familiars no he pogut gaudir de l’habitual setmana de descans en aquelles terres.

Fa ja vint-i-cinc anys que sovintejo aquelles terres i gaudeixo del contrast entre la meva vida habitual de ciutat amb la vida semi-rural, i ho dic així, ja que Monreal del Campo, - que és el lloc de la meva estadia -, té una població que supera els dos mil habitants que és xifra prou important en el despoblat Teruel, que certament existeix.

Vint-i-cinc anys en els que les diferències entre els dos mons s’han reduït a mínims en aquest entorn de globalitat que com en pocs llocs aquí es pot observar. I ho dic no en l’entorn tecnològic, de coneixements , cultural si es vol, en el que la globalitat, aquí i allà on voguem domina amb escreix, i sí en un entorn en el que l’equiparació és molt més complexa, com ho és en el dels costums habituals, i en més encara en aquells en els que el pes de la tradició, tan important sempre en el medi rural, és sempre llast difícil d’arrossegar i eliminar.

En aquest vint-i-cinc anys he compartit moltes celebracions , en especial familiars. Puc ben assegurar que el tradicionalisme que les marcava amb un pes que crec s’ha de qualificar com a feixuc i que les feia quasi irreconeixibles en comparança amb les mateixes celebrades en els nostres indrets, s’ha diluït de manera espectacular i altament positiva.

Potser en l’aspecte en que encara hi ha remarcables diferències serà en el camp de les celebracions religioses que encara es mantenen rígides ,amb aquella moral rància i casposa. Unes celebracions de sotana , amb un estigma de poder local que no es vol perdre de cap manera, en aquells d’entendre al capellà com un dels personatges claus en la vida del poble.

Tot el contrari succeeix en el camp civil. Fa quinze anys , si assisties a un casament es podia fer bisectriu perfecta de la gent que era del poble i els que diríem de ciutat. Vestits i detalls com les corbates en el cas masculí o els complements en el femení, indicaven dos mons amb uns conceptes d’aparença que res tenien a veure. En el casament d’ahir no existien diferencies de cap mena i era una festa absolutament transportable a les nostres contrades.

Inclòs l’apartat de l’àpat del convit , que mentre ja fa molts anys que per aquí existeix l’afany per la sorpresa i la delicatessen , mentre que allà encara es mantenia la gran quantitat de menjar com a signe de possibilitats i opulència, i la satisfacció del convidat estava en el grau d’afartament que li havia provocat el convit. Ahir vaig comprovar que tota aquesta història ha desaparegut del tot. Una festa equiparable en tot a qualsevol dels excel•lents espais que omplen la nostra comarca, amb un nivell de qualitat que ja voldrien molts dels nostres més anomenats especialistes.

Dos mons que no fa tants anys estaven amb abismals diferències i ara quasi es donen la mà. I encara que alguns puguin discrepar crec que això és signe de progrés i és signe d’un treball polític ben fet i del que els responsables haurien en justícia de treure’n els pertinents rèdits.
Una equiparació, accelerada especialment en els últims anys. I ara que van tan mal dades per alguns , encara que tot sembli una simple sociologia de butxaca, penso que no està tan malament fer-ne l’oportuna reflexió.

ONG i PIJOS PROGRES



La feliç alliberació dels dos cooperants de Barcelona Acció Solidària després del seu llarguíssim segrest ha trencat el silenci d’opinió al voltant d’aquesta caravana humanitària i de moltes altres activitats dutes per les més diverses ONG. Un debat obert que al costat de les més assenyades reflexions , en especial al que pertoca a l’exigència d’una seguretat màxima per als participants , s’ha obert la veda amb opinions del més dispers que van des de l’elogi més encès fins a la crítica més ferotge.

Avui per ex Joaquim Coll a “El Periòdico” i Pilar Rahola a “La Vanguardia” coincideixen en el tema , tot mantenint la coincidència en la crítica absoluta a la postura de pocavergonyeria del PP que critica ara el pagament rel rescat , de la mateixa manera que criticaria el contrari , però en canvi divergeixen del tot a l’hora de jutjar a la ONG i a les seves accions.

Mentre Rahola ( El valor del silencio) en fa destripada absoluta pujant-se al cavall dels que consideren aquest ONG com l’agència de turisme d’aventura del PSC, amb perfum d’acció humanitària , Joaquim Coll (El torn dels miserables ) en fa defensa demanant una valoració global de tota una trajectòria.

He de dir que les dues columnes estan magníficament escrites i que sonen del tot convincents. Potser és així ja que vist des d’una posició més neutra un pensa que potser la raó està al bell mig. I que ni tant ni tan poc. Però el que no deixa de ser curiós que els dos estructuren la defensa / atac al voltant d’un concepte comú el “pijo progre”, un concepte i una definició que crec va sorgir del sempre enyorat Vázquez Montalbán i que defineix perfectament a una bona part de l’esquerra , ens acostem al partit que ens acostem.

I d’això ni ha a Madrid, Barcelona ... , i com no a Mataró. O és que no son pijos progres els que defensen aferrissadament com un únic punt de potenciació artística el camí encetat per Can Xalant. O aplaudeixen bocabadats al centre de Tres Roques amb una programació que en molt poc té a veure amb el concepte de centre de formació permanent i s’està convertint en un mix de casal de barri, centre cívic, centre cultural okupa , amb l’espurna de la diversitat obligada per intentar acontentar a tots, que és sinònim de deixar a tots descontents.

Però tots sabem qui son aquests pijo progres. La llàstima és que una gran majoria , amb tota la força de l’oposició al sistema en el seu esperit , aconsegueixen plaça funcionarial fixa en qualsevol de les múltiples administracions en els que papàs, sogres , tiets o familiars i amics disposen de tota mena d’influències.
I per veure sols cal obrir una mica els ulls. En els poders més propers n’hi ha més d’un dotzena. O potser dues o tres.

Me cagüen los pijoprogres.

-----------

Ahir va entrar en activitat el nou weeb de l’Associació Sant Lluc . Una remodelació absoluta que dona agilitat i visualitat al munt d’informació que ens ofereix.
Un weeb prou actual , actiu i atractiu, com per merèixer l’oportuna felicitació al responsable que penso que en aquest cas és el bon amic Miquel Àngel Faidella.
Un weeb al que caldrà donar de tant en tant oportuna visita , sense deixar de costat la permanència de l’actualitat que ens ofereix el seu actiu blog.

-------------------




Fa uns dies ens va arribar la notícia de la mort de Miracle Pedrós , vidua de l’Eduard Alcoy, a qui tots coneixíem com la Milagros. Segons m’arribà la notícia, l’exprés desig de la família va ser el de no celebrar cap cerimònia pública i deixar en l’àmbit més íntim , tot el fet del seu adéu.

Malgrat això crec que es convenient apuntar el fet a fi de que cadascú actuï en la seva individualitat, en el seu saber i entendre, que en el meu cas és el d’un sincer i emocionat record.