BERNARDINO TORRES.PINTURA NEURO-QUÀNTICA

No s’espanti el lector, però justament aquest és el títol triat per l’artista argentoní BERNARDINO TORRES per retornar a l’activitat expositiva amb una mostra al Museu del Càntir d’Argentona, després de uns quaranta anys de silenci expositiu.

Bernardino és un pintor que allà finals dels 70 formava part del grup d’artistes que practicaven el que per un llavors es deia “realisme màgic”, juntament amb Sabillón, Josep Serra i altres , presentant-se com una competència discrepant a la línia de l’anomenada “escola de Mataró” ( Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Jordà, Pal) més dirigida vers un surrealisme de clara intencionalitat social i política.

Ja fa molts anys que malfio de tots aquells que es diuen artistes i que defugint del concepte essencial de l’art que no és altre que el de trametre sensacions i emocions de tota mena  per comunicar-se amb els espectadors, volen confegir un discurs pseudofilosòfic tot establint dos plans comunicatius: el de la superioritat de l’artista i el de la inferioritat del receptor.

Bernardino així ho fa en aquesta exposició de la que reprodueixo integrament l’escrit de presentació: (Abans de llegir cal respirar a fons)

Les pintures de l'artista Bernardino Torres, membre de l'agrupació artística maresmenca Fusionart, són una introspecció en la mecànica quàntica i la neuro-ciència i ens ajuden a entrendre la naturalesa de la subjectivitat de l'observador
 

Que és la realitat
Atès que l'axioma fonamental de la mecànica quàntica estableix que cap fenomen elemental és un fenomen fins que no sigui detectat, és doncs que la realitat objectiva no té cabuda en la descripció de l'univers.

En el context de l'obra d'art i essent el principi d'incertesa (Werner Heisenberg) el que precedeix al interpretatiu,  és el valor donat al caràcter representatiu que es tradueix en l'obra el que es postula com unívoc, independentment del corrent realista / hiperrealista / surrealista en què sigui catalogat.

Per això es necessita formular una definició semàntica més coherent a la interpretació (objectiva a l'ús) que s'aplica a l'anomenat "realisme en l'art", ja que en cas contrari, és seguir mantenint la confusió de caràcter objectiu / subjectiu on, objectivament, s'aprecia com a principal propòsit el definir i / o exaltar l'obra dins d'un corrent de "realitat consensuada" el factor secundari en l'obra, "el virtuosisme tècnic", el recurrent més esgrimit., sense paral·lelismes entre realitat reflectida i realitat percebuda, ja que s'omet el factor últim més determinant:  la naturalesa quàntica de la realitat.

Si la naturalesa quàntica de la realitat, sentencia que "tot és informació", i la percepció de la realitat és el resultat de la informació que percep, processa, dedueix i pondera l’observador,  aquesta és subjectiva per dret.

"L'observador crea la realitat" -
Bernardino Torres

Reposin, facint-ne digestió i intentin esbrinar de que es pot tractar.

Deixant de costat que l’art està definit en molts diccionaris amb el concepte “artifici”, i per tant ben allunyat del sentit de la realitat , amb el que s’escrostona bona part de l’entramat pseudofilosòfic de l’autor. Això per no entrar en camins de la psicologia al respecte de la subjectivitat , sotmesa sempre a la pròpia personalitat de l’espectador i molt especialment amb el seu nivell de coneixements i formació , en aquest cas cultural i artística.

Però bé, deixem que cada autor presenti el que vulgui, sigui un concepte artístic o una palla mental, el que cal és fer-ho de manera correcta i sincera.. I cal dir que una mostra sols amb la sèrie de retrats , encara que amb tot el truc del món, podria ser acceptable. Un concepte i una manera d’expressar-lo,però quan tot es vesteix d’aquets pseudo-domini intele·lctual cal dir rotundament NO.

I l’exposició de Bernardino Torres és una pura fal·làcia, en el conceptual, i en el que és pitjor en el pictòric i plàstic.
    

Bernardino presenta dos conceptes artístics: per un costat hi ha un seguit de treballs, essencialment retrats, de caire hiper-realista, realitzats amb matemàtica exactitut), en el que pertoca als més mínims detalls i per l’altre unes composicions pictòriques d’arrel simbolista, sense motivació aparent i  plenes d’errors i defectes tècnics que ens porten a pensar que la primera part està realitzada sota el truc foto,canó, calca que permet aquesta primorosa exactitud amb domini tècnic esparverant, quan per l’altre cantó hi ha fins i tot una incapacitat manifesta de mantenir de manera correcta una línia de límits.

Al que cal afegir l’error en el concepte del retrat ja que és concepte plenament acceptat que fer un retrat no és aconseguir una semblança absoluta i sí fer que amb la imatge es pugui copsar la personalitat interior del retratat.fet que no seucceix en cap dels cassos en que ens quedem simplement amb la pell però no amb l'ànima.

I això sí que és percepció subjectiva però que esdevé en objectiva en base i fonament del coneixement acumulat.

Una exposició la de Bernardino Torres, veritable trompo l’oeil per bocabadar incauts amb falses exactituts i que mai hauria d’haver ocupat uns espais com els que ocupa en el Museu del Càntir, que darrerament portava una línia prou interesant i valuosa que no mereixia ser trencada amb la falsedat d’una pintura neuroquàntica (lo cualo?) , digne del millor tafur del Mississsipi  però indigne de ser presentada en qualsevol espai expositiu seriós.

Una exposició que en condicions normals hauriem de qualificar simplement com a dolenta , però al estar amanida amb aquests banys de pseudofilosofia barata amb aire de gran intel·lectualitat sols podem qualificar-la com a gran presa de pel.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials del propi artista)