PERE MÀRTIR BRASÓ. ARTISTA I AMIC DE SEMPRE I PER SEMPRE

Arriba l’hora d’aixecar persiana d’aquest blog d’informació artística, tal i com hem fet en els darrers catorze anys, però òbviament no podem començar amb el repàs de les novetats que genera el començament de la temporada sense fer un potent i emocionat record a Pere Màrtir Brasó i Duran, artista vilassarenc/ mataroní que ens ha deixat aquest estiu després d’una llarga malaltia i del que vàrem gaudir amb intensitat del seu art i de la seva amistat.

M’arribava la notícia de la seva mort just quan em disposava a visitar l’exposició d’escultures de Miró al centro Botín de Santander. No puc dir que fos una notícia inesperada, però sí que em va sorprendre ja que estàvem acostumats a les nombroses pròrrogues que en Pere M. es treia de la màniga, o millor dit, del barret, quan tots teníem avall ja el pitjor i justament, la nostra darrera trobada a la inauguració de “Seny i rauxa” a  la Destil·leria  no m’havia donat senyals que no hagués vist altres vegades.

Amb en Pere ens coneixíem allò que es diu de sempre. Rivals des de l’infantesa al futbol, ell al Vilassar amb en Tàpies  de l’Espinaler, en Dani de Dani , en Fancheli i jo de porter a l’Argentona. Era un lateral que rascava , d’aquells que passava la pilota o el jugador, però mai ambdós. No m’havia fet mai cap gol, llavors no s’havia inventat els carrilers. Teníem doncs un coneixement a distància.

Distància que s’escurçà gràcies als comuns amics en Ramon Prujà i l’Alícia que ens van unir en l’art. Per un llavors Brasó practicava una línia molt entroncada en el còmic, però en la que deixava ben patent la seva visió expressionista i de crítica social. Així el vaig conèixer artísticament a Cartoon, una galeria especialitzada  a l’eixample barceloní.

Enamorat del desert, tant dels calents deserts africans , com de la fredor dels desert nòrdics, descoberts a Islàndia quan era un territori no visitat per ningú, en Pere M: comença la construcció del seu territori de solituds, un espai certament zen, en el que la natura dona sentit  a l’home en la seva petitesa i que li permet diseccionar al ésser humà de la manera crítica en el seu fer com a individu i com a ser social.

Comença amb una pintura certament lumínica i de cromatismes intensos com va ser la seva gran exposició a Tertre  (1992) i que tan va seduir a Nico del Rio, per arribar al parnàs amb “El bosc cremat” exposició realitzada a la galeria Lolet Comas. La seva millor exposició i de la que en tragué el màxim benefici personal amb el coneixement de la Isabel, far, punt, passió i guia durant la resta de la seva vida.

En Pere M.  havia traslladat el seu domicili a una caseta a Tordera i un brutal incendi forestal que arriba a fregar el seu domicili el frapà enormement. D’allà en va sorgir una exposició impactant en la que conjuga l’home i la seva acció, amb una sentiment crític molt intens i una lliçó plàstica d’alt voltatge.

D’aquí va sorgir una pintura molt més íntima i plena amb interesants exposicions com les de la sala tretze ( Banyoles), Galeria Il Canovaccio (Roma), un espai emblemàtic relacionat amb el mataroní Campeny, o la de la barcelonina magdalena Baixeres, o al Monjo del seu poble natal , o l‘espai CapGròs, o a Espai en blanc. Unes exposicions totes elles clarament individualitzades en les que l’artista s’analitza i alhora ens fa reflexionar i prendre posició davant temes transcendents com ho pugui ser la natura , la guerra , les noves religions ( esports, música , espectacle...) amb els seus nous deus i d’altres. I sempre amb la coherència personal , la seva gran virtud , que el fa fins i tot abandonar el seu treball professional a una entitat bancaria ja que el  considera embrutidor en el personal i el social.

Llavors en el 2009 arriba la malaltia , que li és diagnosticada en una irònica coincidència, el dia de l’enterrament de Pepe Novellas. En Pere ho entoma amb una gran força interior i veu clarament que en el fons l’art és qui el pot salvar i decideix abocar-s’hi amb més intensitat encara. Així apareix “continuarà” a l’espai capgròs que té com a resum un magnífic opuscle amb el mateix títol i escrits de bons amics que l’havien acompanyat en el temps i del que tinc l’honor, sí, l’honor d’escriure l’epíleg en el que dic :

 “Son aquestes unes obres íntimes i personals essent aquestes les claus precises i exactes per fer-ne lectura. No hi ha en ells res més que els sentiments i les vivències, i no existeix l’intent de que l’espectador les agafi com a pròpies. Ni li cal ni ho pretén. És simplement el traspuar d’unes sensacions i emocions en una obligada catarsi que el mateix artista pregona”.

I és reinventa amb el barret Peret i amb exposicions anuals Museu Monjo (2011), Col·legi d’Aparelladors ( 2012) , Can Caralt.Llavaneres (2013) , casa Gòtica. Argentona ( 2014) , expos totes elles que tinc el gran plaer i honor de presentar amb una conyeta repetitiva, tot dient que ell i jo ja semblàvem en Serrat i en Sabina, deixant ben clar qui era en Sabina, per el barret i per el seu enorme poder de seducció.

Son exposicions individualitzades en les que en Pere reflexiona i filosofa  no sobre el diví i l’humà i sí al voltant del més proper, convençut definitivament de la levitat del ser , de la petitesa de l’home i de la seva fragilitat.

Tècnicament impecable, amb el blanc com a raó i causa. Un blanc,  compacte en l’aparença externa però ple de matisos en la proximitat. Un blanc de blancs, roses , blaus i petites llambregades del color que dona forma a la vida , encara que al final tots sabem que a grans trets la vida s’escampa en la uniformitat del blanc.

I al damunt , el grafit i les paraules. El dibuix del proper , el símbol del territori. Els elements que conformen la nostra geografia mental . L’espai on sentir-se segur. I les paraules , sempre precises i exigents i més quan no estan prenyades de la fullaraca que tantes vegades emprem per enganyar tot enganyant-nos. Les paraules del poeta , les que ens porten alhora el record i la presència d’aquelles arrels convertides ja en fonaments vitals.

Però també apareix el negre, dur ,intens i colpidor, oferint no tan sols el contrast cromàtic  ans també l’emocional. El de la cara oculta ,la que s’amaga, aquella que no es pot passar per alt ni tan sols amb l’ajut de la tendresa de la carícia. Endinsant-se en aquest buit físic i mental, que no emocional. Però el buit de Brasó a més de ser un excel·lent i ben treballat recurs tècnic , jo diria que és un buit amb desig de ser omplert. El buit de la incertesa , el buit del futur , el buit del blanc,  sadollat en realitat per la gran dosi de bon art que en ell s’hi acumula. Un buit que ja no s’ha d’omplir.

I ja com a cloenda en Pere realitzà dos grans exposicions quasi com a  comiat als seus entorns propers i estimats. Al museu monjo ( 2016) i a la destil·leria al 2017.

Ara en la buidor de l’absència, el record de la seva gran generositat personal i de la enorme categoria del seu treball plàstic, ens fa sentir més orfes del veritable art, aquell que defuig de l’exterior per endinsar-se en l’interior del seus creadors i d’aquells que el gaudim.

Pere, que et sigui lleu el camí, et recordem amb l’emoció de l’amistat i el molt art que hem pogut compartir.

Fins sempre

Només algú sentint una desemparança

Tant profunda que arriba fins avui

Podria alçar amb les seves mans un mur

Que conservi aquesta fortalesa.

Algú que, avançant cap el no-res

Bastia un mur per protegir un camí

Cap un ordre final, potser magnífic

                                                       Joan Margarit

                                                       ( Murs de pedra en sec )

 ps. Les obres reprsentades son de la meva col.lecció particular fruit de la generositat d'en Pere en les nostres múltiples col·laboracions.

ÍNTIM SANTES. ANNA ALUART

Després de 30 anys d’exposicions fotogràfiques de Santes, certament la curiositat de les mateixes estava més en la presència personalitzada en la mostra ,que no pas en la vàlua artística del presentat  ja que tot semblava escrit  i inventat i les Santes havien estat vistes i analitzades des de qualsevol els 360 graus . Era doncs una mostra quasi esgotada i a la que era difícil trobar un nou angle de perspectiva.

Anna Aluart , autora escollida per aquesta edició, ha trencat motlles i a més ha posat el llistó tan alt  que deu rebre les malediccions de tots   aquells que aspiraven al projecte en els propers anys doncs hauran de ser capaços de trobar un angle , insospitat ara mateix, per aconseguir superar l’avui vist.

Aluart ha descontextualitzat Les Sants traient-les del seu entorn real i traslladant -les  a l’estudi en el que ha aplegat l’essència més pura  de les mateixes , convertint-les en veritable perfum de la festa , amb els components més naturals que no son altres que la gent, la gent anònima que son alhora causa i raó, objecte i subjecte , de la festa. 

I ho ha fet amb uns retrats d’estètica tenebrista , ben propera al barroc, estilística mataronina per excel·lència, elevant a categoria la individualitat anònima, amb una mirada que a mi m’ha recordat la profunditat interior de Schoomer. Uns retrats que aconsegueixen  transportar la individualitat al col·lectiu que representen. Uns retrats molt ben buscats i en els que sols sobren les quatre patums santeres  que trenquen l’encanteri de l’anonimat  per seguir essent “patums” auto anomenades  i per tant prescindibles i eliminables.

Uns retrats de tècnica impecable , i el que és més important, que trameten tota la capacitat sensitiva que és capaç de generar la festa.

Uns retrats amb gust, olor i sons de Santes. Uns retrats que son Santes per arreu se’ls vulgui mirar. I que amés a més venen amanides amb uns magnífics comentari de Cugat Comas que obliguen a exigir un catàleg raonat de l’exposició , en el que s’apleguin ambdós per a la posteritat.

(les fotografies son ròpies o extretes de la xarxa)

ARTS I OFICIS

Visitar l’exposició de Francisco Cabanillas a la sala d’Aparelladors retrotrau  forçosament a la memòria a la mítica i enyorada Escola d’Arts i oficis en la que existia maridatge perfecte entre l’art i els oficis artístics com existeix en aquesta exposició.

Francisco Cabanillas és un marbrista espectacular, que de fa anys ha sabut donar pàlpit artístic a las seus treballs. Dominador de l’ofici   a un nivell màxim, de fa temps que ens ha deixat bocabadats amb els seus exercicis “impossibles” de baules inacabables, esferes presoneres , relleus i perspectives especials, que ens mostraven que l’ofici no tenia secrets per ell . Però es clar allò era ofici, artesania , però no pas art ja que no tenia aquell punt de creació pròpia.

Ara Cabanillas ha volgut anar més enllà i ha volgut completar i arrodonir el seu fer amb l’afegitó de l’escultura, però no una escultura marmòria  si no simplement modelada i esculpida amb materials tradicionals i/O evolucionats ( terracuita, bronze, resina), i com home que aprecia l’ofici com el que més, s’ha llençat en braços de Josep Mª Gomis per que aquest li ensenyés tot allò que precisa per aconseguir , com a menys, uns resultats dignes.

I aquí el teniu omplint a vesar la sala d’Aparelladors,-una bona esporgada seria convenient-, en la que cohabiten les seves peces d’ofici amb les artístiques, realitzades amb prou solvència i especialment per un desig absolut d’aprenentatge i  amb una certa humilitat.

I aquest és el més positiu de l’exposició, la lliçó que ens dona qui dominant a la perfecció un ofici artístic comprèn que no n’hi ha prou i amb humilitat i esforç cerca anar més enllà cercant convertir l’ofici en art.

Francisco Cabanillas un exemple de desig d’aprenentatge que molts podrien imitar.

VERGONYÒS I INTOLERABLE ANTI HOMENATGE A JAUME ARENAS

 Fa uns anys vaig llegir un escrit que em va frapar. Era al respecte d’un homenatge fet a un artista a Madrid. El cronista explicava que els homenatges es podien fer de tres maneres. Una, des de  l’admiració. Llavors l’homenatge estava treballat i es dedicava  a analitzar i lloar tot el bo i millor que havia realitzat aquella persona, dignificant-lo al màxim i intentant apropar-lo a la gent que el desconeixia, alhora que en feia gran record a quí havien gaudit del seu art i coneixement.

 La segona era fer-ho des de la independència. És a dir des de una certa neutralitat però això si, intentant remarcar les virtuts i potenciant tot allò de bo que havia realitzat. En certa manera asèptica però amb una clara tendència positiva.

Finalment hi havia aquells que es realitzaven des de la “hijoputez” (sic), és a dir aquells realitzats des del convenciment  de que l’homenatge era immerescut i per tant tot ell s’establia no en lloar el bo i positiu, ans el contrari, en donar una visió absolutament negativa i desmereixedora del fer de l’homenatjat , i fer-ho   sota un prisma tan negatiu  que qualsevol assistent sortís amb el convenciment de la seva poca vàlua.

Queda ben clar que l’exposició que Cultura ha organitzat a ca l’Arenas per retre homenatge a Jaume Arenas en la commemoració del centenari del seu naixement correspon a aquest darrer tipus i executat en el seu grau màxim, doncs no crec que ni el pitjor enemic que tingués Jaume Arenas en vida, hagués gosat la realització d’una exposició tan llunyana a la realitat, tan poc explicativa del seu fer i tan menyspreable en el que pertoca a la qualitat de les obres presentades i que en conseqüència doni una imatge artística tan pobre i d’escassa qualitat com n’és el resultat de visitar tan disbauxada, inexacte i insultant exposició.

L’exposició que justament es presenta en la seva pròpia casa és un desideràtum absolut  i fracassa de manera absoluta en tots els seus aspectes com ho son : concepte i estructura expositiva, disseny i presentació, qualitat  i representativitat de l’obra exposada, documentació i actes complementaris.

En primer lloc cal remarcar que el fonament de la mateixa s ‘estableix en el show ben llunyà a la realitat artística, al voltant de les imatges de les Santes submergides al mar l’any 1955 i ja recuperades l exposades l’any 1984 i que ara de nou han reiniciat el seu periple, en aquets cas amb una restauració modificant el material, bronze per plom, i amb l’afegitó d’una nova petxina realitzada de manera ben acurada per J.M. Gomis.

Res a dir al fet, ans el contrari, però el que  no pot ser és que es capgiri la realitat per convertir aquesta escultura en la seva peça cabdal.

Jaume Arenas ni era escultor ni li agradava especialment ser-ho. La seva escassa producció ho demostra. Personalment ell em va dir que l’escultura de Les Santes tenia una importància gran en l’espiritual ja que significava la fusió de tres coses fonamentals per a ell com eren: la ciutat de Mataró, l’art i el mar.  Però que artísticament eren una obra menor i accidental. Fins i tot  havíem rigut comentant un cert aspecte masculinitzat de les mateixes, i el fet de la seva estructura geomètrica , de la que m’havia dit, “semblen cubistes”, un estil artístic que no li agradava i al que se sentia molt llunyà.

Centrar tota l’exposició en un element circumstancial, dedicar-hi a ell tot el pressupost i les activitats complementaries , és indicatiu del nul valor que des de Cultura s’ha donat a al realitat artística de Jaume Arenas establert en la pintura i especialment en l’aquarel·la.

Analitzant pas a pas l’exposició cal dir que el principal problema de la mateixa és la inexistència d’un concepte expositiu i del fil unitari que ha de lligar l’exposició.

Qualsevol persona que s’acosti a l’exposició surt de la mateixa amb el desconeixement absolut de qui era Jaume Arenas, quin va ser el seu fer i quina va ser la seva transcendència. L’absència de qualsevol cronologia personal i curricular i la inexistència fins i tot nominal de fets clars en la seva història com ho és l’escola d’Arts i oficis, el seu paper  pedagògic, la creació de la col·lectiva de sant Lluc, el seu amor per el mar, el seu paper en la creació del Club Nàutic, l’acció de promotor artístic dirigint una magnífica sala d’art en l’edifici del Nàutic, la seva pertinença al grup del Arts amb les seves periòdiques exposicions, i fins i tot l’homenatge post mortem que va rebre dels artistes de Mataró, juntament amb el crític Pere Pascul Clopés (PIC) en l’exposició “55 artistes per un record”, son elements inexistents en l’exposició i no permet fer lectura de les seves obres com a conseqüència del seu cicle vital

Certament no existeix una estructura expositiva de la mostra que s’agrupa en quatre àrees tan etèries i diluïdes com ho son : Retrats, fantasies, mar i insinuacions , amb el que l’aiguabarreig de fets , èpoques i moments queda garantit i no permet en cap moment una lectura del fer i l’evolució de l’artista.

Igualment el disseny i la presentació de l’exposició malgrat portar la sempre garant signatura de Pere Fradera és en aquest cas d’una pobresa insultant i lamentable. Si bé és encertada i qualitativa la visió gràfica de la mostra, el muntatge general de l’obra presentada és lamentable, amb uns plafons esdevinguts puzles illegibles en l’artístic i pèssimament resolts en el visual, amb l’afegitó insultant de presentar les obres , no emmarcades com s’escau i sí en canvi embossades en plàstic, el que impossibilita del tot la seva mirada visual, per els reflex i la modificació cromàtica i textural que produeixen, com clarament s'observa en les fotografies, alhora que queden del tot devaludades en ser equiparades a un piló d’obres de mercadillo o de deixalles d’encants.

Puc assegurar que he vist milers d’exposicions , i centenars d’elles en Museus, però mai, ni en el més humil d’ells, havia vist mai aquesta insultant i menystenidora manera de presentar les obres. Hi ha altres maneres de fer-ho, no tan nobles com les de l’emmarcat però mai tan absolutament insultants , com aquesta de l’embolcall amb plàstic. Potser hauria estat bé no gastar-se tants diners amb el vaixell Santa Eulàlia i dedicar-les a dignificar l’obra artística de Jaume Arenas que és el que s’hauria de tractar aquesta exposició. Això per no dir dels problemes de conservació que es poden causar en motiu de la calor dels focus i un embolcall no porós.

Mai Cultura havia fet aquesta aposta . Fins i tot les més intranscendents expos del MAC han tingut sempre el corresponent emmarcat.  Apostar ara per ell és una veritable escopinada a la cara a Jaume Arenas i a tot el que significa la plàstica i alhora és un clar avís als navegants plàstics del nul valor que té l’obra plàstica per Cultura Mataró.

Altre element a jutjar és el nivell qualitatiu de l’obra presentada. Demostrant l’habitual vagància de Cultura en el que es refereix a la plàstica, l’exposició s’ha limitat als fons del llegat Arenas, que com és ben sabut per a qualsevol que tingui la més petita noció d’aquests llegats familiars , corresponen sempre a les rampoines  de l’artista ja que son cul de sac de tot allò que el creador no ha pogut col·locar en vida en el món comercial , i per tant son sempre poc representatives i escasses de qualitat. 

Per això haurem de convenir que el nivell representatiu i qualitatiu no sols és escàs si no mínim i no respon en res a la realitat artística i qualitativa de Jaume Arenas, fet que  queda ben palès als ulls de tots, amb el baix nivell i representativitat de les seves típiques  aquarel·les de mars i cels amb els que guanyà fama i reconeixement( tots n’hem vist o tenim una de millor). Sols es salva l’apartat “fantasies”, més íntim i particular, i desconegut de bona part dels mataronins que esdevé l’únic apartat remarcable i visitable de tota l’exposició.

De veritat, tan costava fer una peita crida en els entorns propers per aconseguir obres més significatives i demostratives de la qualitat de l’artista que aquest conjunt que devalua al màxim el seu nivell?.

Tot queda a més arrodonit per una documentació que sols mereix el qualificatiu de miserable. Us puc ben assegurar que en el meu petit arxiu hi ha més documents dels que estan presents a l’exposició. Ara si en seguir aquest concepte de “hijoputez” amb el que s’estructura la mostra ,  el que es tracatava era de minimitzar al màxim el valor de Jaume Arenas, hem de dir que l’organització ha aconseguit abastament els seus objectius.

Finalment , no deixa de ser curiós que en tot el seguit d’actes complementaris, el 90% sigui dedicat al tema de l’escultura de Les Santes , i sols aparegui una màster class d’aquarel.la i en canvi no aparegui cap visita guiada a l’exposició, ni cap xerrada al voltant de l’obra de Jaume Arenas i la seva transcendència en l’art mataroní. El que deixa ben clar el nul valor que l’obra artística de Jaume Arenas té entre els organitzadors d’aquest anti homenatge.

És per això que demanem i exigim responsabilitats davant tal desideràtum. Queda clar que en una societat culturalment avançada una exposició com aquesta seria clausurada demà mateix per faltar greument a la veritat i per ser insultant envers un artista gran i important com ho va ser Jaume Arenas. Però com que a Cultura de Mataró mentre les santes funcionin no hi ha problema queda clar que no passarà res. 
Però si passarà una cosa, que aquesta exposició tindrà un catàleg i es documentaran un seguit de falsedats tant en la mentida com en el silenci i l’oblit, que  és l’altre cara de la mentida, que falsejaran la realitat d’un artista  que mereix molt més que aquesta tifarada d’exposició que obligatòriament hauria de fer rodar caps.

L’homenatge a Jaume Arenas esdevé així una exposició impresentable, mentidera, lluny de la realitat de l’artista i que aconsellem de manera intensa la seva NO VISITA. Una taca  de difícil eliminació en el ja de per se lamentable historial de Cultura Mataró en el plàstic.

Amb exposicions com aquesta es fàcil sentir-se avergonyit de ser mataroní .


(Les imatges del post corresponen a obres de l'exposició, totes elles de Jaume Arenas, menys el seu retrat que és de M. Cuyàs i el poster de l'exposició homenatge 55 pintors per un record)

MOR EMILI BADÍA PEIX

Aquest blog dedicat essencialment a la crítica artística sembla haver-se convertit en aquests darrers dies en un obituari permanent. A les morts de Jordi Puigggalí i de Miquel Àngel Faidella s’afegeix ara la de l’Emili Badia, home discret i amatent, de gran cultura i saviesa que havia arribat a l’art ja de gran , però amb una qualitat i capacitat que ja voldrien molts dels creedors més saberuts.

Emili Badía havia sovintejat les classes d’Arts i Oficis en la seva joventut, apassionat com era de l’art i el dibuix, però les circumstàncies de la vida l’obligaren a desenvolupar paper en la industria familiar. Quan va acabar aquesta, passats ja els seixanta d’edat, va voler acomplir les seves il·lusions artístiques i va trobar en l’escultura ceràmica el seu lloc de trobada.

El vaig conèixer amb profunditat en coincidir habitualment en l’autobús de la Casas quan un tornava del treball i ell de les seves classes artístiques en la que es mostrà com un disciplinat i ràpid aprenent. En aquelles llargues i profitoses converses vaig tenir ocasió de conèixer a un home savi, que havia recorregut molts indrets i d’uns grans coneixements artístics.

Un dia em convidà  al seu taller, que es trobava a un pis de la cruïlla de la Plaça de Cuba amb el carrer Unió i que compartia amb en Pepe Novellas. Feia llavors unes peces dolces i acurades , plenes d’aire decoratiu i absentes de sentiments artístics. Amb unes representacions de dofins com  a peça estrella. Li vaig fer conya dient-li que aquells treballs eren magnífics per captivar a senyores sesentones de poca volada, però que en l’artístic no servien.

Em va fer cas i va evolucionar amb plenitud amb peces com les que es mostren en la imatge , la menina llueix resplendent a casa. O com un seguit de toros amb una potència brutal, o una exposició de caire eròtic que celebrà a la casa gòtica d’Argentona i en la que sorneguer com sempre i mb aquells ulls d trapella que gastava em digué davant la meva sorpresa per la gosadia eròtica de les peces, que ella amb la seva dona ,malgrat l’edat, encara feien “cosetes”. L’any 2012 va ser l’artista convidat a la sant Lluc.

El vaig veure i vaig parlar amb ell per darrera vegada , a l’exposició de Manuel Cusachs de qui era gran amic. Em va saludar com sempre amb aquell sr. Pere que es gastava i el vaig trobar una mica mancat de forces però ple d’il·lusions. Ara conec que ens ha deixat i ho ha fet marcant el record d’una gran persona i un artista excel·lent  a qui les condicions de l’època van limitar.

Gràcies Emili per la teva amistat i el teu art  i que la terra et sigui lleu.

FENT HONOR AL COGNOM. CERÀMIQUES D’ENRIC MESTRE

La fira Argillà celebrada la passada setmana a Argentona va ser un èxit total en tots els seus apartats, però d’entre ells cal fer esment destacat el de les seves exposicions, tant les específiques per la fira , com la de la ceràmica en 3D, com la del país convidat, Romania, que oferia una ampla visió de la seva desconeguda diversitat.

Però evidentment cal fer esment , alhora que destacar i recomanar ferventment ( és manté viva fins el 9 de setembre) la magistral exposició que el veterà ceramista valencià Enric Mestre ( Alboraia, València 1936) ens ofereix. Una exposició que és un cant a l’art, la ceràmica, la sensibilitat, la potència i la comunicació creativa. Una exposició de caire retrospectiu i alhora antològica. Una vintena de peces que demostren un nivell fora de mides en el concepte, la creació i el resultat final. Una exposició emocionant que captiva tan sols ens deturem davant la primera peça i manté aquesta tensió de comunicació plena en totes i cadascuna de les peces presentades.

Sempre que he tingut el plaer de presentar exposicions de ceràmica artística he defensat que al meu entendre els ceramistes  havien d’oblidar aquest qualificatiu específic de “ceramistes” ja que correspon a un qualificatiu tècnic. Ells s’haurien de qualificar com artistes  a seques, o generalment com escultors. No veig a Chillida afegint al seu nom , l’apel·latiu de forjador, o  qui fa escultures de marbre , qualificant-se com a marbrista , o ebenista a qui usa la fusta per realitzar les seves escultures. La tècnica és sempre mitja, mai finalitat. Però aquesta opinió generalment no és considerada de bon grat per els ceramistes que diuen així potenciar la vàlua de la seva tècnica que a diferència de les altres assoleix un resultat final a voltes inesperat degut a la imprescindible existència d’elements aliens a la voluntat de l’artista com és la cuita i les seves variables.

Vaig fer-li aquestes reflexions al propi Enric Mestre i davant la meva sorpresa va dir que estava totalment d’acord. Ell es considera un escultor volumètric racionalista que ha trobat en la ceràmica la tècnica que més s’adiu a les seves necessitats ja que li permet afegir color, ritme i harmonia als seus treballs , fet que seria del tot impossible amb altres materials.

L’obra de Mestre va des d’un cert racionalisme constructivista amb evidents referències que van des d’unes arrels otezianes  fins a una mirada intensa al muralisme geomètric , passant per uns homenatges implícits a Chillida, en aquesta recerca de la conquesta del buit, fins arribar a un minimalisme  que ens porten a Corberó i Sergi Aguilar. Tot en un treball que va des d'un cert classicisme fins a la contemponeitat més viva i viscuda.

Una repassada ben ample a l’evolució de l’escultura sintètica, amb mirada implícita però alhora amb un toc del tot personal que les individualitza amb el  seu nom i el seu fer.

L’exposició d’Enric Mestre és, fent honor al seu cognom, una lliçó magistral de concepte, forma i tècnica que sedueix en la seva perfecció i bellesa, capgirant la seva aparença freda, en unes obres càlides  que arriben i corprenen per la seva perfecció i bellesa  que fan del seu creador, Enric Mestre, una veritable icona de la ceràmica alhora que l’eleva al nivell dels grans artistes del volum, del que és absolutament parell en ànima i fer.

Una exposició absolutament magistral, digne de qualsevol museu d’aquells que tots pronunciem el seu nom amb respecte i fascinació. Una exposició que mereix detinguda i repetida visita i que seria pecat mortal oblidar-se d’ella, ara que tenim la possibilitat de gaudir-la amb plenitud.

Exposició imprescindible per la seva qualitat. Del millor que hem pogut gaudir en l’entorn proper en molts anys.

Felicitats amb tot el respecte per el mestre Mestre.

Miquel Àngel FAIDELLA

Avui m’arriba la notícia de la mort de Miquel Àngel Faidella. Ja fa anys que coneixíem la seva malaltia però el cert és que la seva mort ha estat per a mi una sorpresa total ja que no era conscient del tot de la gravetat del seu estat.

És sens dubte una pèrdua molt important per l’art local. Ho és ja que massa vegades creiem que son els artistes els grans protagonistes de l’activitat artística local. I certament ho son , però ho son gràcies a la intervenció de gent com els galeristes o com les associacions i els ens que organitzen les exposicions, que preparen i greixen les maquinaries per que l’artista es pugui lluir.

En Miquel Àngel ha estat un d’aquests imprescindibles protagonistes secundaris. La seva tasca al Sant Lluc en el disseny de tantes coses, com per ex. tota la part gràfica de la Biennal,   i la seva feina incansable en la difusió de les activitats de l’entitat , han estat fonamentals per el seu èxit.

I òbviament no cal oblidar-se de la seva vesant artística de dissenyador gràfic en la “fabricació” de tantes i tantes obres editorials relacionades amb l’art i amb l’artístic. Un espai en el que  trobà punt d’expressió del seu innat talent creatiu i artístic.

En Miquel Àngel és d’aquella gent , que massa vegades queda amagada lluny dels focus i que sols es troba a faltar quan ja no hi son , per que la magnitud i la importància del seu fer s’evidencia en l’absència.

Vagi des d’aquí el meu condol per l’Isabel i per el seus fills , i com no per la família del Sant Lluc i de l’art mataroní. Tot lamentant que ens haguem quedat sense el temps per aclarir les petiteses dels malentesos que ens havien allunyat.

L’ambient artístic mataroní avui és més pobre després de la teva desaparició Miquel Àngel.

Que la terra et sigui lleu. Et recordarem.

(fotografia extreta de la xarxa)

MOR JORDI PUIGGALÍ

 A l’edat de 96 anys ha mort Jordi Puiggalí, el penúltim representant del que podríem dir generació artística d’Arts i Oficis, i membre del grup dels arts ( amb els germans Arenas, Manuel Cuyàs, Salvador Esquerra i Emíla de Torres) , quedant ara com a supervivent tan sols l’Antoni Boix.

Aparellador i llicenciat en belles Arts va dedicar bona part de la seva vida a la docència acadèmica reglada , essent director durant molts anys de l’Escola d’Arts aplicades i oficis  artístics Pau Gargallo de Badalona.

Certament va ser un element controvertit ja que mentre essencialment era un defensor absolut de l’academicisme i la seva obra tenia una clara influència el noucentisme, compartia associacionisme amb el FAD , o l’Associació d’Artistes actuals. Va ser membre de el cercle de Sant lluc i de l’Associació de Sant Lluc local, essent organitzador de la col·lectiva local després de l’abandó dels santlluqueros i fins l’aparició de l’actual associació.

Essencialment hem de considerar-lo com un escultor, encara que com a bon professional era un gran apassionat del dibuix en especial el nu femení i en la tècnica a la sanguina.

Escultòricament va ser deixeble de Josep Mª Bohigas i de frederic Marés, amb qui compartí estilística. La seva obra més preuada és la de caire religiós destacant la seva presència en els més importants temples locals com son Sant josep, , Sta Anna i sant Pau i molt especialment la basílica de Santa Maria.

Però l’obra escultòrica més important de Puigaglí va ser el fris del monument a José Antonio, a Barcelona, que es trobava ( ha estat desballestat) a la cruïlla de Avda Sarria , amb l’antiga Infanta Carlota , actualment Josep Tarradellas. Un monument quanyat en concurs amb el projecte arquitectònica de Jordi Estrany.

Un concurs amb important participació, i onze finalistes , amb un jurat més que important que els va fer guanyadors davant el projecte de Terradas i  Tey, essent triat egons el jurat per : “Correcto en su aspecto urbanístico, muy logrado el arquitectónico, con adecuada ponderación de volúmenes y calidad de materiales, y conseguido el efecto escultórico por la disposición de los bajosrelieves y simbolismo de los mismos”. Un concurs que els hi va significar un premi de 100.000 pestes de l’època ( 1959). El monument va ser desballestat el 2009 i si no recordo malament les pecs del fris van ser tornades a l’artista.

Jordi Puiggaglí era un home adust, un xic malcarat, enfadat amb l’art i el món ja que creia no havia aconseguit tenir el reconeixement que creia merèixer. Vaig tenir amb ell una relació a vegades més que difícil amb situacions esperpèntiques com quan , havent acomplert jo ja els quaranta , va trucar  a la meva mare per exigir-li em renyés ben fort per criticar la seva obra i la dels seus amics. Un caràcter el seu que va fer que artísticament morís en la dècada dels setanta incapaç d’adaptar-se a una nova mirada artística més actual sense renunciar a les essències.

Malgrat això en la darrera època va ser objecte d’un parell d’homenatges com l’exposició antològica de 2002 organitzada  al Ateneu de la Caixa laietana que va ser una gran sorpresa per la gran potència clàssica e les seves obres de primera època . En complir 90 anys els amics de ca l’Arenas li van retre homenatge amb visita especial al seu taller mataroní.

Ara ens ha deixat  i queda ja condemnat a l’oblit etern amb aquesta Cultura local que no ens deixa veure i gaudir de cap de les obres els nostres artistes.


(les imatges han estat extretes de la xarxa)