JAZZ ART A BUKÓLICA

 

Son diverses les vegades que hem parlat de Bukólica, aquest espai expositiu que no acaba d’arrancar a la ciutat malgrat que de fa ja uns mesos manté l’activitat expositiva , però les circumstàncies del mateix, en el rerefons d’una botiga aliena a l’artístic i el fet de mantenir sols durant dues setmanes les exposicions, fan que sigui difícil mantenir el seguiment de la seva activitat i puguin passar per alt, com ja ha succeït, algunes de les exposicions que en ella s’hi ha celebrat.

El cert és que les dimensions de l’espai i la distribució complexa del mateix fa difícil una exposició de forma tradicional. Si hi afegim el cost econòmic de la mateixa, fa que acostumi a ser un espai compartit, el que impedeix la correcta visió de l’artista i de la seva obra.

És el que passa amb el treball de Joan Pasqual, Ingrid Comas i Montse Assens , tres artistes del grup Primilia, l’actiu grup cultural de Premià de Dalt , amb un amplíssim currículum i que ara exposen a Mataró amb l’exposició “Jazz Art”, una exposició reduïda de mides per les dimensions del local i que en condicions més normals a bon segur milloraria la seva recepció.

Joan Pasqual, geometritza la seva interpretació amb tècniques mixtes i colors essencials que dialoguen entre ells. Configura  amb síntesi, instruments musicals, reals o imaginats amb els que genera el sentit musical en el seu treball. Malgrat això la seva linealitat, volgudament imperfecte, no ajuda a arrodonir el conjunt que et deixa amb el rera gust de que hi ha més capacitat que resultats en el seu treball.

A Montse Assens se li nota la seva preferència per la vida literària  en la que es mou amb agilitat i habilitat. Per ella , l’art plàstic és més el complement visual que pot ajudar a la millor comprensió d’un escrit i les seves obres esdevenen així complexes en el relat però mancades del suficient coneixement plàstic com per fer-les accessibles a la majorià d’espectadors. Son un trompe l’oeil constant en el que l’aparença enganya a la realitat veritable del treball.

Ingrid Comas és la més artista dels tres participants. I ho és malgrat la disparitat del presentat, que no ens permet copsar-la en profunditat, i a voltes, degut a la disposició de l’exposat es confon conceptualment amb els treballs  de la seva companya d’exposició. malgrat això és nota el seu domini tècnic , conceptual i cromàtic que la converteix en la millor del tercet expositiu.

Una exposició aquesta en la que les mancances i inconvenients de l’espai no permet veure i gaudir del treball dels artistes  que amb tota seguretat podrien explicar i expressar les seves virtuts en un espai expositiu millor.

 

Jazz Art.- Ingrid Comas, Montse Assens i Joan Pasqual.

BUkòlica, galeria d’Art. C. Barcelona . Mataró

Del 30 de setembre al 14 d’Octubre de 2022

 

 

MARIO FERRARI EXPOSA A LA CÚPULA

La Cúpula és un espai expositiu que es troba a la part alta del carrer  de Sant Francesc d’Assis, justament al nº 14, i que des de la passada temporada a més de la seva funció professional de centre de tatuatge, ocupa l’ample espai d’entrada com a espai d’art.

Hem parlat algunes vegades d’ells i de les seves exposicions i ara ho tornem a fer doncs comencen nova temporada tot presentant el treball del veterà artista argentí Mario Ferrari. Un artista actualment afincat a la ciutat i que ara es presenta de manera oficial amb aquesta exposició .

Ferrari és un veterà artista argentí amb un amplíssim currículum expositiu que debuta ara oficialment a la nostre ciutat amb aquesta exposició en la evidencia el seu domini tècnic i mental, amb  un art de difícil definició  ja que malgrat vorejar a voltes amb el surrealisme, en altres sembla allunyar-s’hi, però defugint sempre del pur realisme i amb un treball que obliga sempre a l’espectador a una segona lectura.

Com bona part dels artistes argentins  del seu temps i tarannà, manté una potent base tècnica que malgrat ser força diferent a l’habitual del nostre país, és l’eina perfecta per aconseguir la lectura que pretén de l’espectador que és obligat a endinsar-se en l’imaginari que ens presenta i en el que ens vol introduir.

Vaixells i cadires , sols o aparellats entre si, son els elements que dominen en aquesta exposició que ens ha sorprès, obligant-nos a una mirada més profunda de la que esperàvem en el moment d’entrar i que en el meu cas ens ha portat a  Raul Capitani, Sabillon i altres artistes que van dominar aquesta estilística fa ja molt de temps per la nostra ciutat.

D’entre totes les seves obres jo amb quedo amb la que encapçala aquest escrit i que no es troba penjada a l’exposició , ja que es troba en una carpeta plena d’altres obres , totes elles de qualitat. He escollit aquesta ja que la trobo intensa en intencionalitat i alhora plena de matisos i segones lectures amb les que agafa protagonisme el recorregut vital de l’artista i alhora el del espectador.

Altament interessants son també, les seves obres amb el protagonisme de les cadires que obliguen a la reflexió que depassa el límit pictòric de les mateixes per endinsar-se per camins d’una lectura interior, que obliga a depassar el vist per endinsar-se en el missatge que pretén transmetre l’autor.

Una exposició que ens ha sorprès positivament, i no pas per la tècnica i forma, que en certa manera sembla correspondre a altres èpoques i que està una mica desfasada de la realitat de l’art actual, sinó per la potència del missatge que intenta trametre aquest veterà artista argentí que ara conviu i treballa a la nostra ciutat. Serà interessant veure el seu canvi , si és que existeix, amb el pas del temps i els nous flaires personals que copsarà en el nostre entorn.

 

Mario Ferrari. Exposició Monografica

Del 30 de setembre al 2 de novembre de 2023

La Cúpula. Art Gallery. Mataró

 

JORDÀ PER JORDÀ

 

El passat dissabte al matí es presentà a La Destil·leria el llibre “Jordà per Jordà” que escrit per  Xavier Ortega serveix per narrar-nos en primera persona la vida i miracles d’en Ricard Jordà, artista mataroní, d’ample trajectòria artística i amplíssima trajectòria personal.

L’acte que va estar molt concorregut ja que quasi un centenar de persones ompliren a vessar els patis del local, amb el que demostraren la importància humana d’aquest veterà artista, que ara apunt de celebrar els seus vuitanta anys s’ha despullat per mostrar-nos , en el possible, la seva vida convertida en novel·la biogràfica gràcies al molt bon fer del seu amic Xavier Ortega que amb habilitat literària, narrativa i personal ha sabut bastir, i vestir , un llibre que es llegeix amb facilitat i que per les constants referències amb les que un ha viscut i conviscut es fa àgil i molt agradable de llegir.

L’acte de presentació  va ser una taula rodona  dirigida per Ruth García i conformada per amics de sempre de l’artista com Juanjo Cardenal, , Perecoll, Manuel Patricio i un mateix, que juntament amb els dos protagonistes del  llibre , els autors real i el material de la transcripció, Ricard Jordà i Xavier Ortega, van explicat mil i una anècdotes al voltant de la vida artística i personal de l’artista  a través d’una conversa distesa en la que es va fer mirada de moltes coses , es van fer presents molts records i unànimement es va fer costat a l’artista en moment tant important.

Però evidentment no tot van ser flors i violes en l’acte. El més lamentable van ser les absències, nombroses i importants. Per començar cal destacar l’absència absoluta de la Cultura Municipal. I no parlem del regidor, parlem de qualsevol responsable de la regidoria i molt especialment de la part artística. Ningú del Museu, de ca l’Arenas, ni de res que de llunyà tingui el segell de l’Ajuntament. Tan sols Núria Poch, responsable de la Col·lecció Bassat i amiga personal de Jordà hi era present. De la resta ningú, demostrant un cop més el nivell zero  que el municipi atorga a l’art i als artistes plàstics locals, siguin del nivell que siguin.

Unes absències que també es van notar en l’apartat d’artistes ja que van ser molt pocs els que assistiren a l’acte, donant una vegada més una imatge individualitzada de l’art mataroní, en el que degut a la manca de suport institucional, hom intenta agafar-se per allà on pot per no desaparèixer i mantenir-se fent la viu-viu.

Un acte important en la capdisminuïda vida artística mataronina i que provoca en el que això escriu , la necessitat de que aquest llibre tingui una segona part, en la que superada ja la mirada personal, puguem fer mirada i anàlisi  de la llarga trajectòria artística de l’autor, tapant els forats i les mancances que trobem ara en la seva lectura o obviant errors tan importants, com per ex. que en el llistat d‘exposicions no n’aparegui cap de les que va celebrar amb tot èxit a la galeria Tertre.

Però això son ara petites subtileses quan l’important és que “Jordà per Jordà” de Xavier Ortega ja està al carrer  i amb ell podem fer un repàs a la seva vida personal i de trascantó a l’artística, que en part és , amb petites, o grans diferències, la nostra.

O com dic en la presentació de la seva propera exposició , que es celebrarà a ca l’Antiga , amb inauguració el 20 d’Octubre: “Ricard Jordà és un autor que ens mostra la puresa del seu art, és a dir la impuresa de si mateix. És el moment d’aprofitar per examinar-lo i examinar-nos, i veure la veritable realitat, aquella que ens confirma que sols els artistes al final acaben dient tota la veritat, encara que a vegades no ens agradi”.  Llegiu el llibre i no us perdeu la propera expo de Ca l’Antiga per completar-lo amb la mirada.

 

"3 ARTISTES 3" . MUSEU DE LLAVANERES

 

Tal i com ja és costum, el Museu de Llavaneres celebra  en complir-se un any del seu habitual Concurs de Pintura i Escultura, l’exposició dels tres finalistes del mateix, deixant per l’any vinent la mostra individual dedicada al guanyador del que en va ser la VI edició del concurs. Així ara exposen Carles Castellví , guanyador, junt a les finalistes Mónica Vilert i Viola Hoffmann.

Carles Castellví ( Viladecans, 1958) que va ser el guanyador del concurs, reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés.

I ho fa amb unes obres que em recorden el treball del valencià, afincat a Cuenca, Hernández Mompó, un dels grans del Museu de Cuenca, amb escenes de les que moltes vegades semblen no quedar més que el ressò, amb  suggerencies que tenen a veure amb l’enigma del fragment atrapat, detingut o ralentitzat.

Una forma pictòrica altament interessant i de la que podrem gaudir en l’exposició de l’any vinent com a guanyador del Concurs.

Mònica Vilert (Mataró 1966) està recuperant el to i el tremp de manera espectacular, encara que sembla seguir el “cal anar a poc a poc i cal tenir els ulls ben oberts” com li deia Frances Miralles en el catàleg de la gran exposició que realitzà a Tertre i a la Caixa Laietana, el setembre del 1991, en la que va ser el seu boom total.

En la mateixa presentació Miralles observava que tenia por “ de que sigui una mostra poc compresa, ja que en els  seus treballs  res no trobarem que ens provoqui un fort impacte i correm el risc de passar per davant les seves obres i no veure’n alguns dels seus valors”.

Aquestes paraules en la presentació d’aquella important exposició serveixen a la perfecció per examinar aquest aperitiu d la propra exposició que l’artista celebrarà en el mateix lloc i en el que l’esclat crec serà definitiu.

Ara, i com a prèvia, ens presenta el seu llenguatge, aquell que com diu la pròpia artista en el catàleg , el que veien “és la seva música. Pensar i tenir pensament. Observar i veure. Escriure, dibuixar i comprendre”. I davant de les obres presentades és a l’espectador a qui li toca l’esforç de copsar, digerir i comprendre el missatge plàstic i vital que ens ofereix l’autora amb la seva pintura.

Un missatge de línia directa, si ens enfrontem a la puresa del treball artístic, amb una mirada el més pura i neta possible. Si ho fem així, en sortirem plens de la llum i la força que sols l’art ens pot donar.

Finalment Viola Hoffmann (Alemania 1977) és l’artista que arrodoneix  la mostra. Va assolir el tercer premi en el Concurs, amb un alabastre que cridava l’atenció per el treball i el sentit complex que volia trametre. Ara , que podem veure més amplament el conjunt del seu treball, hem de dir que a diferència dels seus companys, el concepte artístic de Hoffmann està encara en les beceroles.

Hoffmann  provés del camp econòmic, com llicenciada a Alemanya de Ciències Econòmiques i Administració d’Empreses. La seva arribada ala País Basc i el seu contacte amb les obres de Chillida i Oteiza , - als que fa un brillant homenatge a l’exposició-,  li provoquen el despertar del cuquet de l’art i arribada fa uns anys a Barcelona, estudia disseny, il·lustració creativa i finalment Belles Arts des de 2018.

Ens trobem doncs amb una autora amb unes arrels estructurals mentals establertes en una certa rigidesa i alhora amb  un cúmul d’imputs artístics que li produeixen una certa sensació de vertigen , de tenir mans i estructura mental per assolir uns resultats plàsticament correctes, però amb una manca de sentit propi, fora de l’històric, per crear , ara per ara, una línia en la que moure’s i desenvolupar fins a l’esgotament, i després canviar cap a una altra que l’emocioni i en la que es pugui desenvolupar amb força física i mental.

Avui per avui, Hpffmann viu en el garbuix, un garbuix en el que hi ha suficients detalls positius com per escriure un futur brillant però cal polir i escapçar. Treballar en els camps en que la creedora cregui sentir-se més a gust, i deixar de costat els altres elements que la distreuen i no permeten, ni al públic ni a ella mateixa, esbrinar i desenvolupar la seva realitat.

Hoffmann pot ser una bona artista però li cal crear el seu idioma plàstic i aconseguir amb ell fer realitat tot allò que ara sols s’intueix.

Una exposició doncs, aquesta dels guanyadors  del VI Concurs de Pintura i escultura de Llavaneres que mereix l’atenció d’aquell a qui li agrada seguir les noves realitats artístiques hauria de merèixer l’atenció dels bons afeccionats a l’Art que tenim a la nostra comarca.

 

“ 3 Artistes 3” Carles Castellví, Mònica Vilert i Viola Hoffmann

 Guanyadors del VI Concurs de Pintura i Escultura

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 29 de setembre al 22 d’Octubre de 2023

 

 

 

ANTONIO LÓPEZ A LA PEDRERA.

 

Hi ha exposicions que son d’obligadíssima visita encara que l’estil del seu protagonista no correspongui amb  “la veritat” de l’art que tingui l’espectador. I la cosa és així ja que el millor i més correcte es no entendre la veritat de l’art segons correspongui o no a la nostra visió del que ha de ser ,  i entendre que l’art bo és el que genera emocions i l’art dolent el que no. I crec sincerament que Antonio López que exposa ara a La Pedrera és l’exemple perfecte del que diem.

Fa molts anys que soc seguidor del magnífic fer d’Antonio López. Coneixia algunes de les seves obres per imatges fotogràfiques quan per pura casualitat vaig poder visitar la seva antològica que realitzà al Reina Sofia a l’any 1993.

Estava a Madrid per feina i tenia un parell d’hores lliures al migdia i tenint a prop el Reina Sofia vaig decidir donar-hi un tomb. Sense saber-ho es feia la primera gran exposició de caire antològic d’Antonio López. Vaig quedar seduït en el temps de visita de manera que vaig tornar a la feina sense dinar i en sortir vaig tornar a visitar-la. El meu encís va ser total i des de llavors , malgrat que he seguit la figuració en un segon terme, l’obra d’Antonio Lòpez m’ha sacsejat per dins i m’ha enamorat del tot.

Quasi vint anys més tard , vaig repetir visita en la gran exposició que a l’estiu del 2011 va presentar-se al Museu Thyssen- Bornemisza. amb una sensació encara superior, ja que la mostra ens permetia una mirada més profunda a la filosofia de l’autor  i principalment apareixia la nova visió urbana de l’artista que subjugava per la seva bellesa, malgrat bona part de les obres estiguessin inacabades i apareixia amb tota brillantor la vesant escultòrica que tant bé treballa .

Ara, dotze anys més tard d’aquella exposició i a trenta anys de la primera, per primera vegada Antonio Löpez arriba a Barcelona per presentar a La Pedrera una acurada selecció del seu bon fer mitjançant una antològica que essent petita en el concepte general, ha estat molt ben triada i ens permet veure de manera ben adient el profund caminar de l’autor des del seu inicis fins a la realitat vital que té ara mateix, als seus 87 anys d’edat.

Com s’explica perfectament en el catàleg de la mostra, López sols té en la realitat un punt de partida, en el que el procés  és tan important com l’obra finalitzada. Com ell mateix diu : “Una obra mai s’acaba, sinó que arriba al límit de les seves possibilitats”. Unes possibilitats en el que l’artista hi pensa sempre, i més conforme ha evolucionat.

Així mentre les primeres obres son fetes en poques sessions, les posteriors assoleixen separacions de temps importants com ho puguin ser els setze anys de “Madrid des desde la torre de bomberos de Vallecas” (1990-2006), o “La Terraza de Lucio” (1961-1992), o les obres de la Gran Via madrilenya començades el 2008 i encara en procés.

Però, al costat d’aquestes obres  de les que sembla impossible afegir-hi un nou matís en el pas dels anys i a les que l’autor troba encara el detall d’imperfecció que l’obliga a afegir , canviar o modificar, ens trobem amb el seguit de mirades artístiques que et deixen fred per la perfecció artística, alhora que l’ànima s’escalfa per la brillantor del que transmeten.

Així succeeix amb la sèrie d’obres dedicades a les “Roses” que amb un treball molt més ràpid, mostra de manera indiscutible el nivell pictòric que atresora l’autor, capaç d’absorbir i mostrar la  puresa de la flor, tots els seus colors i detalls, fins arribar al límit de donar bellesa, alhora que transmetre emoció, a la decrepitud i mort de la flor que manté gràcies a l’artista, tota la seva bellesa pictòrica plenament activa.

I que dir de les figures , amb tot el seu estudi i plantejament. Obres que et retrotrauen en els seus dibuixos a èpoques glorioses de l’art de segles enrere, però vistes amb la realitat d’avui mateix.

I com no, deturar-se per extasiar-se davant la bella i freda perfecció  dels seus dibuixos de l’estudi que malgrat els anys segueixen impactant amb tota la fredor i intensitat. Tot per no parlar del miracle il·luminatiu que aconsegueix a “Ventana Grande”. Una obra amb un procés creatiu sols a les mans d’un artista genial.

Això, per no parlar de magnificència del dibuix de l’estudi per “La cena” (1971-1980), una de les grans peces històriques de l’autor. O la fredor espectacular de “Nevera de hielo” (1966), lliçó magistral d’un realisme que depassa la simple realitat per assolir com en quasi tota l’obra , la mirada interior de l’artista.

I podríem seguir obra per obra , ja que el  quasi centenar d’obres que composen l’exposició serveixen per intentar esbrinar la capacitat d’un artista, Antonio López, veritable geni de l’art que ara tenim ocasió de veure en plenitud en aquesta espectacular exposició de la que podem gaudir als espais expositius de La Pedrera.

En el magnífic article  d’Albert Mercadé en el catàleg que per altre part és quasi d’obligada adquisició, hi ha una frase de José Luís Brea que defineix  a la perfecció tot l’entramat del treball d’Antonio López. És quan diu “todo realismo es una pintura imaginaria, una simulación”. Acceptant-la profundament, crec que paga molt la pena a l’esperit endinsar-se en aquesta simulació de la realitat, en el centenar de peces presents a la mostra per gaudir no sols d’Antonio López, que també,  si no de la veritat d’una pintura absolutament noble, i que havia perdut el nord en les mans de tants barroers que l’han destorçat amb el seu fer.

Avui amb aquesta espectacular exposició recuperem la pintura del segle d’or amb l’or artístic de l’excepcional fer d’ Antonio López , un veritable geni de l’art , equiparable a qualsevol nom de la nostra història . Una exposició d’obligada visita per a tot aquell que l’art el neguitegi una mica i per tot aquell que el vulgui gaudir sense filtres i en plenitud.

Gràcies Antonio López per la teva genial lliçó .

 

Antonio López.

Sala d’exposicions de La Pedrera. Barcelona

Del 22 de setembre de 2023al 14 de gener de 2024

EN LA MORT D’ANTONI DE P. BOIX

 

Ahir al vespre m’arribava des d’un bon amic, la notícia de la mort de l’Antoni de P. Boix, als seus 98 anys. Malgrat que avui he repassat la xarxa en el que pertoca a notícies locals i he mirat la plana de l’Associació de Sant Lluc,  no he trobat cap notícia al respecte i és una llàstima ja que encara que el seu art no era del temps d’ara, va ser en els seus moments un dels artistes importants de la ciutat, amb nombrosos premis pictòrics i amb periòdiques exposicions a Barcelona on acostumava a exposar a la desapareguda sal Llorens, on també hi exposaven altres artistes mataronins .

El darrer contacte que vaig tenir amb ell va ser al juny de 2016 quan de la mà de l’Associació Sant Lluc va exposar en un pis de l’Ateneu, als seus 92 anys amb un pintura amb força i seguint el seu habitual tarannà.

Antoni Boix  era deixeble de Joan Finet i d‘afirmació autodidàctica. Va ser professor de dibuix a l’escola d’Arts i Oficis (de 1952 al 1958), a l’Escola de Sta Anna ( del 1958 al 1960). Va ser membre de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya i del Reial Cercle Artístic, entitat a la que seguia assistint fins fa molt pocs anys. Igualment  era especialista en disseny tèxtil en la gama d’estampació.

Boix va ser un autor enormement neguitós en si mateix. El seu treball, amb èxits aclaparadors i davallades profundes va estar marcat per l’afany de superació a través del repte constant davant la nova obra. Un repte amb respostes contradictòries però que amb suficients resultats positius que potenciaren les bones capacitats i virtuts artístiques de les que gaudia l’artista.

Els seus començaments varen ser mitjançant petites exposicions al cercle Catòlic de Mataró. En els anys 1952 i 53 va assolir uns grans èxits amb exposicions a la casa del Libro, en ple Passeig de Gràcia de Barcelona. La causa dels mateixos varen ser les seves miniatures que van merèixer nombroses lloances  que li van provocar una relació de dependència de la que li va costar molt sortir. Aquest malestar anterior li va provocar  que deixés les exposicions durant una bona època (1959-1966), executant tan sol exercicis de taller a la recerca de la seva realitat pictòrica. Una realitat que comença a aparèixer en la seva rentrée expositiva a la sala de la Biblioteca Popular ( 1966).

Amb aquesta explosió que va ser exitosa, va recuperar el pol expositiu a l’hora que va multiplicar la seva presència en tota mena de Concursos, tant els de pintura tradicional com els de Pintura Ràpida en els que assolí nombrosos premis, com el Nacional d’Aquarel·la de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya (1979).

Boix es movia amb igual comoditat en l’oli, el dibuix , en especial a la sanguina, i l’aquarel·la, però per a mi no hi ha dubte que era en aquesta última especialitat en la que obtenia els millors resultats.

Així, podem dir que l’aquarel·la de Boix era una aiguada brillant, agosarada en moltes ocasions, i justament  era en aquells moments de llibertat absoluta en el que aconseguia els seus millors triomfs, ja fos amb el paisatge, la figura femenina que va ser constant en tota la seva carrera, o la temàtica floral que va esdevenir la seva especialitat, a on va saber jugar amb profunditat artística , amb una riquesa important de paleta.

En elles jugava amb morats i grocs, i amb diversitat de tons carbassats  i marrons, conjuntats hàbilment amb la peculiaritat dels blancs, el que estructuraven unes peces atrevides que no passaven pas desapercebudes. La ductilitat del seu fer, enfrontada a l’aiguada més tradicional del moment, li donaven l’ànima d’artista que perdia en el moment en que treballava la pintura tradicional, massa esquematitzada i estructurada de forma molt més clàssica.

L’any 1972 juntament amb els seus companys Parés de Mataró  i els ja desapareguts Eduard López i Salvador Pujol , varen recuperar la Col·lectiva de Sant Lluc que organitzaren fins l’any 1983. Igualment Boix va seguir la seva vessant expositiva amb les expos  dels Amics dels Arts, que eren amb ell, els germans Arenas, en Salvador Esquerra, en Jordi Puiggaglí, en Manuel Cuyàs i l’Emília de Torres.

La seva darrera presència expositiva va ser el juny de 2016 quan va realitzar una exposició al pis de l’Ateneu, i en la que va rebre l’homenatge de la gent del Sant Lluc. Allà es mostrava molt fresc per la seva edat i presentà una bona quantitat d’obres en la que hi mancaven bàsicament ls aquarel·les i dominaven els olis i sanguines i amb la que va perdre l’ocasió de ser rebut per les noves generacions com un pintor important.

Avui, en el moment de la seva mort, crec del tot injust el silenci captiu dels mitjans d’informació i molt especialment de la gent del Sant Lluc ja que encara que segurament no pertanyia a l’associació, el seu paper com artista important de Mataró en una certa època i principalment el fet de ser un dels impulsors del Sant Lluc,  obligava a l’entitat a fer-ne esment i tenir un record del seu fer i la seva tasca en la web oficial, cosa de la que encara estan a temps.

Quedi doncs el record d’un artista complex en el pensar i el fer que va assolir un paper important en l’art figuratiu de la nostra ciutat en un temps determinat, Un artista fidel a si mateix i al seu fer i que mereix el record per el seu paper en l’art mataroní.