Soc català, ho soc de soca-rel. Si algun nacionalista descerebrat, d’aquells que cerquen quasi l’ADN per poder tenir certificat de pedegree, li puc dir , per no remuntar-me més amunt , que els mes besavis eren de Mataró , el Montseny, Ribes de Fresser i Torelló . Soc i exerceixo de català sempre que puc. Parlo en català, escric en català, a casa es parla el català , a l’empresa en la que treballo he aconseguit que moltes coses es retolin en català. Estic casat amb una aragonesa que parla el català més be que jo, amb titulació de català ( cosa que jo no tinc) , i quan anem a les seves terres, en les que em sento com a casa , exerceixo de català , defensant el país davant de les mentides que elements com la Cope i El Mundo deixen anar , amb no sabeu prou quins bons resultats.

El pregó

Justament per tot això i per molt més, estic molt encabronat amb tot el que ha passat amb el pregó de la Mercè. És de vergonya absoluta el posat del Sr. Portabella i cia i de tots aquells que han erosionat ( d’un i altra costat ) l’acte.

M’agraden els pregons, i vaig lamentar que es suprimís el de Mataró. Crec que son el símbol de l’obertura d’una ciutat envers la resta , convidant-los alhora a participar conjuntament d’una festa Major que esdevé en festa de tots. El problema no està dons en el pregó e sí, i si està en l’encert de convidar al pregoner.

El problema per a mi no està en l’idioma del pregó i en per què es va escollir a Elvira Lindo per ser-ne la protagonista, i quins eren els mèrits que atresora per efectuar un pregó tan important.
Sense cap mena de relació amb Barcelona , sols li queda a Lindo la seva vàlua com escriptora i com a tal per a mi , i per a molts, és una de tantes. Vaig apropar-me al Manolito Gafotas, tot recordant el repelente niño Vicente de la meva infantesa, però estava clar que Lindo està a anys lluny d’Azcona.
Després he llegit unes quantes coses seves i de tant en tant faig ullada a la seva columna de la seva separata del diumenge de El País. La veritat és que poc de suc en trec. A més no hem d’oblidar que Lindo és esposa de Muñoz Molina , fins fa poc representant als EEUU de l’Institut Cervantes , i amb un conegut tarannà antinacionalista , anti federeal, i anti tot allò que no signifiqui l’Espanya única.

Aquí hauria d’estar el punt de debat. Era Elvira Lindo la persona adequada per fer el pregó?, Per a mi, rotundament, no. Ara be, una vegada fet l’encàrrec, l’ús de la seva llibertat i el correcte ús del castellà per fer el mateix, havien de ser del tot respectades. No com ha estat en una actuació que fa un gran mal a Catalunya i al català.

Un pregó del que a posteriori quasi ningú en parla del que ha dit, - que seria el criticable -, i en canvi hom s’apunta ales anècdotes que és el lamentable. Gens lamentable en canvi és l’article d’ahir de Pilar Rahola. No estic moltes vegades d’acord amb ella, però el cert es que en aquesta ocasió l’ha clavat.

L’ANUNCI

He de reconèixer que és un gran anunci. Ho és ja que l’èxit d’un anunci està en que la gent conegui i valori una cosa desconeguda , i ves a saber, de qui valor.

Fins fa un parell de dies quasi ningú sabia que un dic d’aquests es jugaria un Catalunya-Euskadi de futbol. Ara, ho sap tothom. Per tant chapeau, per els que ha dissenyat l’anunci del mateix però, és això el que precisa el país?.
Vull dir clar que l’anunci em sembla prenyat de mala llet , amb masses lectures subliminals: el xuleta és qui porta la samarreta d’Espanya , el simpàtic la del Brasil, la resta no es sap d’on son. Hi ha uns dolents i uns més bons que els àngels. Hi ha nens. Hi ha.....

Tot en una falsa lectura que explicita molt bé l’Agustí Fancelli en la seva columna de “El País”. Però sobre tot hi ha un sentiment d’inferioritat que no és el que m’agrada per el meu país.
I ja que parlem de futbol m’agradaria saber si els que recolzen aquest anunci, que són si fa no fa els mateixos del cas Lindo, seran capaços de xiular a Etoo per demanar les preguntes en castellà, a Ronaldinho, Deco, Riijkaard i uns quants més, per no parlar ni un mot en català , ni tenir cap intenció de fer-ho, després de tres anys o més a Catalunya, i tenir-ne obligació per contracte de fer l’esforç corresponent.

O preguntar-se com és possible que Cruyff sigui Creu de Sant Jordi després de més de trenta anys de viure a Catalunya i no parlar ni un borrall de català. ( que poc es valora ja la Creu de Sant Jordi i ho sento per en Josep Fradera que aquest s’ho mereix de veritat).
O de xiular al propi Barça que ha canviat el color de les lletres d’Unicef, que sempre han estat blanques, per el color groc, ja que el blanc és el color de l’enemic. Una excel·lent manera per tirar a terra qualsevol bona intenció, si és que existia.


Potser per tot això. Un , català amb tots els ets i uts, ha tingut el plaer d’escriure el post amb Noches en los Jardines d’espanya de Manuel de Falla, com a suport sonor i d’inspiració.

TASCHEN

Alguna vegada he parlat d’aquesta editorial, però el que està succeint en aquest any, 25 aniversari de la seva fundació, és massa.
Tots els que ens agrada l’art tenim sempre un greu problema, el preu els llibres i catàlegs d’art. Un fa de més i de menys, però es retreu davant certes quantitats.

Taschen ha apostat per un llibre d’art altament competitiu, i a més, tot celebrant el seu 25 aniversari s’ha llençat a uns preus irresistibles ( 10 i 20 euros) en una col·lecció de monografies d’excel·lent qualitat.
Uns llibres d’art que poden , i han , d’estar en la biblioteca de tot bon afeccionat.

900 859 009

Llegeixo que és el telèfon per comunicar amb l’Ajuntament i explicar els petits problemes que ens trobem al carrer: que si un contenidor, un esborranc, un semàfor que no funciona.
M’apunto el numero i l’usaré habitualment, per a dir i per escoltar. Per dir que en el carrer St. Ignaci de Loyola entre Padrós i Torner, la col·locació de faroles i pals de la llum impedeix el pas per l’acera d’un cotxet, un senzill carro de la compra o d’un vianant amb paraigües.

Per escoltar ,per que m’expliquin com és possible que l’Avda del Velòdrom, punt important d’entrada i sortida de la ciutat, està encara tallada. Es va tallar a mitjans de juny per una durada de dos mesos aprox. , segons es va indicar. Va a per tres ( retard del 50%) i com si res. Això sí, a l’Agost ni un ànima.

CAN XALANT

Avui han presentat el balanç de Can Xalant. Encara que un, és el crític d’Art de TVM, Capgros i capgros.com , òbviament no és convidat a l’acte i no te cap més informació que la dels companys que sí hi estan convidats.

Pel que sé han explicitat que tot son flors i violes.. Això sí, que demanen als artistes mataronins i comarcals que s’acostin i facin ús del que ofereixen.

Entrevisto a TVM a Eduard Novellas ( actualment exposa a Ca l’Arenas) afirma que mai ha tingut cap comunicació de Can Xalant, ni del que fan ni del que ofereixen.
El mateix diu Núria Palau , jove artista seleccionada en la Sant Lluc.

Potser que algú s’ho faci mirar.

PREMI PINTURA JOVE

Aquest dijous s’atorga el Premi de Pintura Jove de la Sala Parés, Tot aquell bon afeccionat sap que és el premi més important del país de pintura jove no contemporànea.
No han guanyat però entre els setze finalistes, hi ha dos mataronins : Màximo Almeida i Alberto Gil Romero. El primer, deixeble de Ricard Jordà i el segon, el nom més prometedor de l’art jove mataroní.
Dos joves que practiquen l’art que volen i sense cap mena d’ajuda. Ni exposicions a Ca l’Arenas, ni estades a Can Xalant, ni... Ni a bon segur, ni els coneixen els del PMC , ni tenen les seves dades.
Coses de Mataró, ja sabem...

(En la foto, obra seleccionada de màximo Almeida)

DE DIARIS

Dos notícies llegides aquests des en els diaris que no vull passar de comentar en veu alta. Al meu entendre son dues grans relliscades.
El Dr.Corbella és entrevistat a “El Periódico” . Parlen de tot i de res, de la seva propera paternitat coincident amb el fet de ser avi, de la seva tasca professional. Incideixen en el cas del segrest de la jove austríaca. Diu que no ho veu clar i davant de la pregunta de si creu que pateix la síndrome d’Estocolm la resposta es com una explosió: Està clar que el té. Igual que tots els marits que tenim la síndrome amb les nostres dones, les nostres segrestadores.
Mai més li faré cas.

Llegeixo que la gent de “Oh Polònia” (amic Tata- Xavier Noms) volia fer una paròdia del Barça. El títol excel·lent (Barçovia). Laporta i amics han demanat que no es faci.
Molta Unicef,( amb color groc , que el blanc ens provoca enemicofòbia) però seguim tan fatxendes com sempre.

TVM

Aquest dijous reinicio temporada amb “Espai d’art” a Televisió de Mataró, els dijous alterns de 20.00 a 20.30. Em fa molta il·lusió. I engauany per el que tots sabem, encara més.
Com em va fer il·lusió sortir a Mataró Ràdio amb un tall de veu en l’informatiu.
Per cert, Matarò Ràdio disposa en la graella de programes de musica, cinema, poesia, teatre, però no disposa de cap espai d’informació artística. Per què serà?.

EL GUERNICA

El 10 de setembre va fer 25 anys que el “Guernica” va tornar a casa. Del fet en volia parlar en el seu moment, però no hi va haver ocasió i abans de que la reflexió passi al calaix de l’oblit, la volia retomar.

Amb el Guernica he tingut sempre una relació estranya. M’ha agradat, i molt, però alhora sempre he pensat que en l’univers picassià està lluny de ser una de les seves obres principals.
Aquest pensament, podeu creure que m’ha provocat forces maldecaps. Fa anys, diguem que en la transició , el Guernica deien que era el Sant Sopar dels progres i dels d’esquerres. Sens dubte una bona definició. Alhora era un element intocable. Per això aquells que en fèiem reflexió simplement plàstica acabàvem malament
.
Ara amb motiu de l’aniversari del seu retorn ( aniversari en l’oblit ja que sols “El Pais” l’hi ha dedicat un punt d’atenció) , he trobat la raó reflexionada de tot l’embolic.
Tomás Llorens ( per a mi el més gran entès d’art de tot l’estat) ho deixa ben clar en l’article ( que cal recuperar ) del dia 09.09 que amb el títol de “El fracaso de Picasso” en fa excel·lent autòpsia artística de l’obra. Després d’explicar i explicitar els grans error plàstics i pictòrics de la mateixa, l’acaba comparant amb els errors Idem de idem de la Capella Sixtina, per acabar preguntant-se de com és possible que davant dos dels més grans fracassos artístics estem parlant de dues dels cims més alts aconseguits per la pintura en la seva història.

Però amb tot i malgrat tot , segueixo un xic amb els meus tretze. Aquest estiu vaig tenir el plaer de veure la gran mostra del Prado i el reina Sofia “Picasso , tradición y vanguardia”. El Guernica es trobava en el CARS acompanyada de la seva obra paral·lela dedicada a la guerra del Vietnam. A L’altra costat els afusellaments de Goya i Manet. El resultat no tenia color. Goya guanyava escandalosament.

I potser a qui ens apassiona l’Art entenem perfectament per que.

TRES PERSONATGES

Sento i llegeixo tres notícies que em provoquen tres sentiments diferents.

El d’alegria en saber que a Josep Fradera l’hi ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi. Tinc present a Josep Fradera de tota al vida. Amic del meu pare , amb passió comuna per el teatre, el Sr. Fradera ( i la Maria) sempre m’han estat propers. El seu reconeixement públic em satisfà i em fa somiar amb aquell Mataró cultural que ell, el meu pare, Terri, Comeron , i tants altres varen aconseguir conformar.

El de tranquil·litat en saber que Rodríguez Ibarra ha dit prou. Mai he entès com els socialistes han pogut mantenir a aquest ultramontà com President d’una autonomia. Ell ( i alguns de semblants) són els veritables culpables del sentiment de rebuig que Espanya rep en el nostre país i al revés. La seva desaparició política és una bona notícia per Catalunya que ens dona el PSOE , encara que ves a saber si és per compensar la dolenta de Montilla com candidat a President de la Generalitat.

El darrer cas és el de Mújica acceptant el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut. Un exemple de com pot caure de baix un càrrec públic ( Defensor del Poble). No estaria malament que s’acostés per aquí per veure els papers de Cañellas i Ribó, i veure la seva ètica i transparència.
Una absoluta vergonya per al govern i per la democràcia i que hauria de dimitir fulminantment.

INICI IL·LUSIONANT

El començament de la temporada artística en les nostres contrades està essent excel·lent. En aquests dies hem pogut comentar la gran qualitat de la mostra del Taller de Gravat ( Espai f ) i de l’interès del Sant Lluc d’enguany amb aquesta ferma aposta per la qualitat , deixant de costat el pes ( artístic o popular ) d’alguns artistes reconeguts que no van passar el tall del jurat. Però no són aquestes les úniques mostres valorables.

Eduard Novellas va presentar els seus retrats a la Sala 2 de Ca l’Arenas en una exposició que sense embuts hem de considerar magnífica.
L’artista plasma personatges anònims , individualitzats o en grup , en un ambient que ens porta a la depressió americana o a la novel·la negra. Novellas s’enfronta a ells en una aparent asèpsia, com si del vell fotògraf de cavallet es tractés. Deixa que les imatges parlin sols mitjançant un gest , un rictus , una mirada , un posat. Ell des de la distància equilibra i intensifica els senyals que ens aporten els anònims personatges que ens diuen molt en tots i cadascun dels retrats.

Novellas segueix aprofundint en aquest ambient a l’estil d’Edouard Hooper. Personatges solitaris, ambient fred, soledat, aïllament. Tot en un petit conjunt que fa palès dues coses: la bona qualitat i el futur de Novellas, i la dificultat d’aprofitar la casa Arenas per una exposició com cal.
Exposició molt recomanable amb una gran peça com ho és el retrat de família amb una impagable reproducció serigràfica.

Josep Baqués és un veterà artista , afincat fa anys a Premià de Dalt. Home de rara saviesa, tècnica i creativa , s’ha mogut en uns camps personals a cavall d’uns fonaments figuratius però endinsant-se en aquest entorn del realisme-màgic, o potser millor dit en el camí d’un simbolisme naturalista.
Aquests dies exposa al Monjo en una mostra plena de didactisme i savoir-faire. No ha volgut aquella gran exposició i sí mostrar l’art partint de les petites coses, del dibuix, de la petita pintura del col·lage, i especialment ha volgut incidir en la serigrafia amb peces d’excel·lent factura , emprant fins a deu planxes per a la seva estampació.
La seva exposició és una lliçó constant. Tècnica per un cantó, però alhora de sensibilitat destinada a la creació d’emocions per petites que puguin semblar. Tot un plaer la seva visita.

En Llucià Gonzàlez per altra part exposa al Museu del Càntir d’Argentona. Aquesta vegada fuig de les grans peces per deturar-se en uns treballs n’aparença més simple, però alhora molt més intensos , enormement treballats en la seva simplicitat, i que en aquesta absència d’anècdota ens permet visionar molt més de prop la veritable realitat del creador.
Ha sigut motiu de moltes xerrades discrepants amb en Llucià, però jo em quedo amb aquesta vessant. Per a mi és en aquells treballs en que el contrast del pesant dels materials i el cinetisme del resultat, esdevé més atractiu. És quan res és el que sembla, i tot es capgira en un fals minimalisme que dona força a una obra que es rep molt millor, malgrat les seves referències, que no pas els seus treballs més ampul·losos en dimensions.

PIC...ADES

Jo també soc fan de les crítiques artístiques d’en Ramon Bassas. Si està cansat de les seves responsabilitats actuals , no estaria gens malament que optés per la Regiduria de Cultura. De segur que en sortiríem guanyant i més en l’aspecte artístic. Encara que puguem discrepar a vegades en les opinions, els seus escrits el signaria amb tot plaer. I més si son com en el cas de R.Gaya.
La figuració no és pas el camp plàstic més apreciat per a mi, però he de dir que la mostra de R.Gaya a La Pedrera és de les més emocionats que he vist en els darrers temps. La he aconsellat a tothom i el resultat ha estat unànime: magnífica.
I ho dic amb fonament de causa. He passat , per raons de treball un estiu molt atrafegat. Tinc La Pedrera a menys de cent metres de la feina, i han estat moltes les vagades que he trobat en l’obra e Gaya la tranquil·litat precisa per reconduir les tensions.
Qui no l’hagi visitada, que s’afanyi. Paga la pena.

Llegeixo la notícia de la mort del pintor Xavier Valls. Em vaig enamorar de la seva obra en una mena d’antològica no recordo en quin indret. Vaig repetir enamorament fa un parell d’anys al Reina Sofia.
Quin gran altra artista català desconegut de la majoria.

Soc comprador d’Eissamnn , una casa de congelats que et porten la compra a casa. Després de vacances cal reposar la nevera i m’obsequien amb un plat decoratiu de vidre , certament elegant. Observo l’etiqueta i veig que és de Cristalleries de Mataró , cosa que m’alegra de totes totes.

Com cada setmana, un dels meus aliments espirituals està en l’escrit de Marías en EPS. En el d’aquesta setmana reflexiona tot dient “ por que uno se crea enemigos solo por ser leal a si mismo”.
Ric, pensant en el Sant Lluc. Tot buscant papers vaig trobar una carta al Direct or apareguda a “El Maresme” del 22 d’Octubre de 1982 , és a dir fa vint-i-quatre anys que sota el títol de “Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual” s’aboga per una mostra populista defugint de la qualitat, tal com defensàvem llavors, ho fem ara, i ho farem mentre puguem.
La carta la signen Capitani, Parés, Pujol , López, J.M.Codina, Terri i set signatures més. És per titular-ho: “Com s’escriu la història , o el perill de disposar d’un bon arxiu”.
Com veieu les picabaralles el Sant Lluc ja venen de molt lluny.

GRÀCIES

Avui he de començar donant les gràcies. Unes emocionades gràcies si se’m permet. M’explicaré.
He assistit a la inauguració del Sant Lluc d’enguany . Ho he fet a correcuites. Avui coincidien en el meu calendari dos fets d’obligat compliment. Per un costat el 17 aniversari de la meva filla gran i per l’altra la reunió de començament de curs de la meva filla petita. Dos fets en els que calia ser-hi presents, i més tenint en compte l’absència de la meva dona per raons professionals.

No volia però perdre’m l’obertura del Sant Lluc. Enguany ha estat un any difícil. L’aposta per la qualitat obliga a deixar de costat a aquells que no entenen que amb el nom ja no n’hi ha prou. Però sempre és una aposta arriscada ja que massa gent no ho entén. Per això, sols es pot dur a terme amb la raó que dona el convenciment , un fet , - i no és vergonyós dir-ho -, que no existeix en la totalitat de l’equip organitzador.

He visitat l’exposició aprofitant també el temps dels parlaments ( mal educat que és un) quan de sobte sento unes paraules que em fan referència. El Sant Lluc m’atorga el mateix reconeixement que a aquells artistes fidels en la participació. I no puc negar que m’he emocionat.

El Sant Lluc per a mi és molt important. El meu pare , en qui tant he pensat quan acaronava el record amb que se m’ha honorat , em va llençar a la crítica en un Sant Lluc. He seguit més de trenta Sant Lluc. M’he barallat per el Sant Lluc i m’he encabronat amb el Sant Lluc. Segueixo somiant amb un Sant Lluc que sigui per tots, de tots i esdevingui la gran festa de començament de temporada . M’he... I avui , justament en l’any 60 , una paleta amb el nom del Sant Lluc i el meu , presideixen el meu estudi.

És d’agraïts donar les gràcies. I un , intenta ser-ho. Per això , gràcies , moltes gràcies.

Per cert , aquell que molt més que jo, i molt abans que jo, es mereixia un reconeixement per la seva tasca per l’art i molt especialment defensant als artistes joves , em diu que també moltes gràcies de part seva,
Justament aquest dissabte fa vint-i-quatre anys que mira els Sant Lluc de molt enlaire. Quasi tant, com la seva atinada mirada crítica.


SANT LLUC 2006

Enguany fa 60 anys que els Germans Arenas, M.Ribas, M.Cuyàs i M.Zaragoza impulsaren la Col·lectiva de Sant Lluc . Era temps de mostres col·lectives que servien per recuperar una certa normalitat artística en la sempre dura postguerra cultural. Com altres de semblants ( el Saló d’Octubre de Barcelona n’és el paradigma) s’estructuraven en una ampla presència dels professionals i una petita escletxa per el que anaven traient el cap els nouvingunts.
60 anys d’història, amb interrupcions, grups diferents en l’organització, criteris variables, espais expositius diversos..., han convertit el Sant Lluc en un quelcom més que una exposició, l’han convertit en un element que ja no pertany a ningú i que alhora pertany a tots. Ha esdevingut en un veritable patrimoni cultural de la ciutat.

El Sant Lluc per tant és viscut de mil maneres diferents, des de la passió fins la indiferència. Hi ha qui el creu imprescindible i aquell altra que l’eliminaria. Qui hi participa de totes totes, i qui no en vol ni sentir parlar. És justament en aquest poti-poti on es troba actualment la col·lectiva i després de la mostra d’avui, estic per dir que si s’és valent, pot trobar-se en el millor moment de la seva història.

És així, ja que en la més que difícil aposta per la qualitat i el criteri de selecció enguany ha succeït un fet molt important. El jurat qualificador ( Rodon, Fontanals, Jordà, Puig Pla i Faidella) va ser estricta en la seva selecció ( una justa trentena van passar el tall) i alhora dúctil en ampliar el marge fins la setantena d’exposats. I no li va tremolar el pols per deixar de costat noms coneguts i santlluqueros de pro.
Sabem que en l’organització varen existir dubtes , però aquests s’han d’haver esvaït en veure el resultat global del conjunt que marca un punt del que difícilment ja es pot anar enrere.

Les col·lectives són del nivell que volen els artistes. I s’ha de ser conscient que molts professionals hi aportaven el primer que tenien a mà. Ara queda clar que això no val. Que no es valoren noms i sí es seleccionen obres.
Per això passejar-se avui per el Sant Lluc , amb totes les seves limitacions, es fer-ho per un conjunt variat en el concepte i també en la qualitat, però en un entorn d’obres viscudes amb el de sensacions que desprenen vers l’espectador, I el que és més important , en el Sant Lluc d’enguany els noms queden en segon terme.

Està clar que un es queda amb les obres de Cusachs, Novellas, Parés, Perecoll, Estrany, de Torres .... i aneu afegint els noms coneguts que vulgueu. Però l’atenció en les sorpreses és molt més important. Per això voldria recomanar-vos una visita eclèctica. Passada ràpida davant les obres clarament conegudes i fixar-se en aquelles corpresa que anirem trobant en el camí. Jo ho he fet i els noms de Bassons, Beltran , Casals , Domingo, Feixas, García, Lizana, López Molina, Mugnani, Parxachs, Fo, Robledo i Vergés, tots ells ben desconeguts en l’àmbit expositiu, ens mostren un ambient nou que trenca el carrincló i rescomit ambient de tantes altres edicions.
Potser sense voler-ho, els del Sant LLuc han fet tàbula rasa amb aquesta exposició. De les tendències existents en l’organització una n’ha sortit avui amplament guanyadora ja que el nivell d’enguany marca clarament un camí a seguir per tots.

Per a l’organització ja que amb la selecció i la qualitat , potser per primera vegada amb aquests seixanta anys, s’estableix una clara línia a seguir. Per els professionals ja que passa a la història allò de que tot val segons qui ho signa. Qui vulgui exposar ha de presentar un treball que correspongui a la seva vàlua. I per els joves i els nouvinguts ja que saben que en la saviesa del jurat tenen en les mans la possibilitat de que la seva obra pugui ser valorada per el que val i no per qui en fa signatura.

I més en aquesta magnífica aposta de selecció entre els artistes joves que enguany aporta els noms de Carbonell, Palau , Romero Gil i Ventura com uns excel·lents outsiders , capaços de marcar un futur més que valuós, que ja es fa patent en els casos de Pol Codina i de López Garrido que varen ser escollits en l’edició anterior.

Per tot això cal considerar més que mai aquest Sant Lluc. Hauria de ser el del definitiu camí sense retorn, Encara que pesi a alguns , i sigui a contracor de bona part de l’organització , avui més que mai ha començat el futur del Sant Lluc.

Fet del que ens alegrem. I no sabeu com.

PLAERS EXQUISITS

TALLER DE GRAVAT

No puc negar que el començament de temporada està essent enormement plaent en el que exposicions pertoca. Avui mateix hem pogut gaudir , encara que sigui a corre-cuita , ( en caldrà una visita més detinguda) ,de la mostra “La dificultat” que omple l’Espai f amb els treballs del darrers curs de Gravat de l’IME mataroní.
Lamento repetir-me, però he de reconèixer que Jordi Rosés i Pilar Lloret em tenen el cor robat. No sols son un excel·lents artistes , ans també unes millors persones, i uns immillorables mestres. A més les seves exposicions s’arrodoneixen en un didactisme fora de mides.

Aquesta no és menys. Setze autors ben diferents en edat, concepte, estil, sensibilitat, s’apleguen perfectament en una idea comuna en la que plàstica i literatura, signes, formes, colors i paraules, es conjuguen en un mestissatge enriquidor en un conjunt que sedueix des de el primer missatge, creant una espiral captivadora per la riquesa de les capacitats, les realitats i el flux d’emocions que quasi sense voler es genera entre creadors i espectadors.

Una exposició magnífica que ningú s’ha de perdre i que cal visitar més d’una vegada.

Igual que cal recolzar aquest Taller de Gravat que malgrat totes les promeses segueix com esquirol a l’Institut Municipal d’Educació com un curs entre formatiu i lleure, i no ha passat , tal com calia i s’havia promès , al PMC. És a dir, una d’aquelles coses que mai acabarem d’entendre.

MATARÓ RÀDIO

He assistit a la inauguració de Mataró Ràdio. I és un dir ja que amb prou feines vaig passar de l’escala, cosa que cal remarcar ja que vol dir la quantitat de gent que assistia a un acte més que res formal. No he vist dons les instal·lacions però espero tenir ocasió de poder-les veure amb tranquil·litat.

Dos reflexions però a l’entorn de l’acte. Un, que la gran quantitat de gent que és indicativa de la gran il·lusió que ha generat la recuperació de la Ràdio com element de difusió ciutadana. Dos, la unanimitat , dit per tota la gent amb la que vaig parlar que va ser nombrosa i significativa, en que el projecte de moment no es gens il·lusionant. Un poti-poti desgavellat, en el que s’intenta donar veu a tothom però sense un lligam acurat , en bona part degut a les minses estructures professionals amb les que es llença el projecte.

Curiosament, no existeix el dubte d’una certa lliberalitat en el concepte de que ha de ser la ràdio de la ciutat i no la del poder , però tot s’estructura en una ràdio d’estudi i no de carrer , que crec és justament el que demana la ciutat.

Malgrat tot , sort, molta sort, ja que Mataró precisa d’una ràdio que sigui un element important en el caminar de cada dia de la ciutat.

RUBIANES

No puc estar-me de dir la meva. Rubianes m’agrada. Sempre m’han agradat els políticament incorrectes. Podré estar d’acord o no amb el que diu, i amb la manera de dir-ho, però combrego amb la seva essència.

Comunió que tinc amb el que va dir a TV3. A bon segur errat en les maneres, però clar i contundent en la veritat d’una Espanya, amb la que és difícil conviure quan estructura aquest desfici.

Per això em repèl tot aquest guirigall. Cansat d’escoltar i llegir ( Cope i El Mundo ) el més gran nombre d’exabruptes al respecte el meu país, la meva gent i els meus dirigents , sense que aquestes pells fines es sentin molestos, ans el contrari, quedo esparverat que en ple segle XXI succeeixi un fet així de censura personal, ja que no es tracta de res més ja que hom diu que l’obra és excel·lent.

SENSACIONS

Aquest any he tornat de vacances a l’Aragó, al poble de la meva dona. És a la província de Teruel ( sí, sí , de Teruel , que a mi no m’agrada que parlin de Lérida o Gerona) , en la cara castellana ( la provincià de Guadalajara està a pocs Kms.).

Feia dos anys que no hi anava i el canvi en relació a Catalunya i els catalans ha estat brusc i en negatiu. Si fa un temps existia una barreja d’enveja i admiració, ara domina un bon grau de repulsió. Un gir que curiosament s’ha accentuat més entre la gent del PSOE , que és qui detenta el poder d’ençà la democràcia en un etern 6-5 , que no pas en la resta que manté el discurs de sempre.
Curiosament hi ha una sola unanimitat , l’elecció de Montilla ha estat un encert per eliminar tota mena de reducte nacionalista. Que ja era hora que el PSOE poses ordre en el galliner i “capar” ( paraules d’un diputat autonòmic socialista ) a “estos catalanistas del PSC”.

És curiós però la lectura és la mateixa ambdós costats de la franja. El nacionalisme del PSOE ha arrambat amb la vessant catalanista del PSC. Ho explicava molt bé l’extens i irreprotxable article de l’Ernest Maragall va publicar el cap de setmana passat a “El País”, article que curiosament cap dels blogaires que ens tenen acostumats a recomanar escrits a tot i dret en van fer esment.

Deuen ser les coses de la política, o potser les de l’aparell i el poder?.

MESTRES ARTESANS

Ahir, al Palau de Pedralbes, el serraller Rafel Codina i les artistes de l’esmalt , les germanes Mª Teresa i Margarida March varen rebre el diploma que els acredita com a mestres artesans.
He de dir que és una notícia que m’ha plagut intensament i que crec mereix l’oportú reconeixement .

Fa temps que els conec als tres , i gaudeixo de l’amistat de les germanes March , amb les que he compartit molts moments artístics, amb l’art com a genèric i l’esmalt com a punt de trascantó. Els tres son uns grans artistes que ha sabut elevar l’artesania a aquest nivell superior que els ha convertit en artistes de tot mèrit.

En Rafel Codina ha fet de la forja la seva vida. Al modus i manera dels grans serrallers del modernisme, en Rafel, dibuixa les seves creacions i desprès les materialitza de manera artesana, convertint tots i cadascun dels seus treballs en una veritable obra d’art.

Per l’altra part les germanes March , que per cert són cosines d’en Rafel, han seguit el tarannà de Vilasís que recuperà l’art de l’esmalt de la decadent iconografia en que havia Caigut. Dominadores tècniques d’excepció , concreten amb perfecció estètica i plàstica les seves inquietuds , més formals en el cas de Teresa, i més creativa en el de la Margarita , en uns treballs reconeguts per arreu.

Ara el reconeixement es fa públic amb aquest nomenament del que bo estaria existís un ample ressò, en especial en les autoritats, ja que no es tan habitual el reconeixement públic d’artistes de la nostra ciutat.

MATARÓ RÀDIO

Demà s’inaugura oficialment Mataró Ràdio que començarà a emetre el proper dilluns Dia Nacional de Catalunya.
He parlat alguna vegada de la mateixa, i no pas molt favorablement. M’agrada el disposar d’una Ràdio local, però evidentment el vestit que ens ofereix no és ni de bon tros el que mereix una ciutat com la nostra. Pot servir per Argentona, Vilassar etc, però no per Mataró. Les possibilitats amb que neix, la graella que s’insinua, els elements que li donaran cos, son massa minsos i apedaçats com per a bon segur, aconseguir un resultat acceptable.

Un va tenir la sort de veure nèixer Ràdio Mataró. No hi havien mitjans tècnics, les instal·lacions eren patètiques , i m’estic referint al primer local de Râdio Mataró , a la Ronda , en el pis de sobre d’una botiga de ceràmica popular que ara es troba en liquidació. Un despatx, un petit locutori, els discos ( vinils és clar) disposats en l’eixugaplats de la cuina ( era un pis normal)., un Revox i molta, molta il·lusió. Una cosa que no veig ara.

Sort que de moment si han encertat amb una decisió transcendental, com ho és anomenar el Cap d’Informatius. En Joan Salicrú és un excel·lent professional ( i no ho dic jo i sí la tasca que ha realitzat al capgros ) i a més és una magnífica persona d’aquelles que n’entren pocs en una dotzena. D’ell espero poder creure en una Ràdio, que just abans de néixer, no presenta moltes esperances.

SANT LLUC

En l’any en que n’acompleix 60 ( anys que no edicions) el Sant Lluc sembla tocat seriosament. I ho dic amb tanta tristor com fermesa.
No puc negar que avui el meu mòbil ha rebut moltes trucades. Ahir es va reunir el Jurat per decidir els seleccionats per la mostra i la tria va ser costeruda per diversos motius. Però avui han passat més coses que marquen un camí molt negatiu, i que poden portar a la col·lectiva a un veritable atzucac.

Un jurat, serveix per decidir. La qualitat del jurat d’enguany era incontestable ( Paco Rodon, Ricard Jordà , Imma Fontanals, Josep Puig Pla i Miquel Faidella) , per tant la seva decisió ha d’anar a Missa, caigui qui caigui, apreti qui apreti , ja és digui Associació Sant Lluc, Caixa Laietana, o el nom de qualsevol artista.

El Sant Lluc te dues possibilitats: apostar per la qualitat o per el populisme. La primera és bona i l’altra no. Fa ja un parell d’anys que s’ha encetat el bon camí, i no s’ha de tornar enrera, essencialment per què no hi ha cap raó ni motiu.

I que ningú enganyi a ningú. Que ningú parli de tradició, de festa dels artistes, etc. Ara que s’acompleixen 60 anys hem de recordar que el Sant Lluc va néixer com una aposta selectiva de qualitat, restringida als artistes professionals i en la que poder-hi exposar era un veritable honor.

Les noticies d’avui pinten bastos. El Sant Lluc està en un encreuament molt perillós. Que el patró els il·lumini, i que Sant Lluc sigui veritablement el dia dels artistes , i no pas el dels pallassos , del que també n’és patró.

Però sigui com sigui hi ha unes cartes que han quedat del tot marcades. I tots sabem que mai es pot acceptar jugar amb aquestes condicions.

OBRINT EL TELÓ

Encara no fa quatre dies que estem arrencant els fulls corresponents a Setembre i la temporada artística etziba amb intensitat els seus primers senyals d’existència.

Encara regnava agost que Pere Gayan obria el foc artístic amb els seus paisatges de la Cerdanya. Una mostra d’afeccionat que arriba a l’art quan les seves taques professionals comencen a deixar-li el suficient temps. Obra d’afeccionat, però amb el detall d’un parell d’obres de més mida en els que mostra unes inquietuds que trenquen amb l’acomodatici de la seva pintura.

Sols s’estrenava setembre quan Pilar Lloret i Jordi Rosés , directors i mestres del Taller de Gravat , feien demostració de la seva gran qualitat com a tiradors d’estampes en una mostra de gran interès al Calisay d’Arenys. Obra de Perejaume, Amat i uns quants artistes estrangers de notable nivell, per confegir una mostra d’art nivell artístic i tècnic i plenament demostrativa del que és el gravat en el se fer i el seu concepte. Indubtablement és d’obligada visita.

Era dissabte quan els del sant Lluc presentaven en la seva sala del Casal la mostra commemorativa dels 60 anys, amb una col·lectiva que aplega una obra dels artistes reconeguts per la seva fidelitat a la col·lectiva. Bones obres de Cusachs, Pares, Estrany, Duran, Boix, Munné,,, i especialment magnífica la d’Emília de Torres que demostra la gran qualitat del seu treball, alhora que exigeix a crits el reconeixement oficial en una antològica que s’hauria de fer ja, sense esperar al centenari que se li acosta.

(crítiques d’aquestes exposicions a www.capgros.com)

Em queda pendent la mostra de Baqués al Monjo que suposo igualment interessant , ja que fa temps que no he vist tota una exposició d’aquest bon artista afincat de fa temps a la nostra comarca.

I tot com un precalentament per aquesta boja setmana que es presenta dilluns amb Llucià al Museu del Càntir ( dia 11 a les 13 hores, amb presentació de qui això signa), El Taller de Gravat ( curs 2005-2006) esclatarà amb “Interiors” el dimecres dia 13 a l’Espai f , tot esperant que algú expliqui com és possible que malgrat el dit a tor i dret , el Taller de Gravat segueix incomprensiblement a l’IME i no ha passat a Cultura.
Serà el dijous 14 quan a l’Ateneu s’encetarà una nova edició de la Sant Lluc , amb tot el que aquesta mostra comporta. Per ser finalment Eduard Novellas quan el dia 15 presenti els seus “retrats” a Ca l’Arenas.

Com veiem un intensiu inici que ens agradaria fos preludi d’una excel·lent temporada. Cert que ja en tinc ganes.
No puc negar que l’any passat vaig acabar esgotat. La negociació del Fons d’Art , amb totes les tensions que generà em deixa sense reserva. Espero que el reinici, ben aviat, de les mateixes porti un camí ben diferent. Però sigui com sigui el cert és que començo ja a tenir el mono del bon art.

Mono que ni tan sols m’ha disminuït després de veure la gran mostra de Picasso tradició i avantguarda , al Prado i al Reina Sofia. Una exposició de la que espero parlar-ne demà amb més espai i tranquilitat.

SEGLE XXI ?

Avui m’ha tocat matinar, i dic matinar, tenint en compte que estic de vacances. Generalment no és per a mi un problema ja que és el que faig cada dia, però sempre quan em costa més és al final de les vacances.

Avui tocava matinar ja que la meva filla petita s’havia de fer el DNI. O sigui que ja ho sabem, és qüestió d’estar per allà les vuit a la poli, fer cua fins que reparteixen els números i matar el temps llegint el diari o de la millor manera possible. Tenim sort (?) i som tan sols el cinquanta i ens toca a partir de les deu.
Una hora més per pensar i per maleir aquest prehistòric sistema de funcionar per aconseguir un document obligatori. Com és possible que amb els mitjans que hi ha ara, encara seguim funcionant com quan un es va fer el primer DNI, i d’això en fa unes quantes renovacions.

Però pitjor està en els passaports. La noia que estava davant meu , - a les vuit ja estava fent cua -, ja no li ha tocat número. De passaports a Mataró en fan vuit l’hora i tan sols durant tres hores . Vint-i-cinc passaports diaris , a cinc dies la setmana, per tota la població d’un comarca tan densament poblada com la nostra. A on s’ha vist?.
De tant en tant apareix alguna queixa , algun polític fa declaració d’intencions al respecte en alguna promesa electoral , però tot segueix com sempre. I fins quan?.

M’agradaria que algun polític local és mullés i en fes oportú comentari. Ja sabem que no és qüestió seva , que certament els documents a l’Ajuntament s’aconsegueixen generalment de manera ràpida, però una qüestió com aquesta que afecta a tots els ciutadans hauria d’obligar als polítics locals i comarcals a establir la suficient pressió com per millorar el tràmit. Internet, hores convingudes, ampliació d’horari i personal, gestions prèvies als propis ajuntaments.

Sigui el que sigui però no hi ha dret que en ple segle vint-i-un un hagi de perdre el seu temps de treball, o de lleure , ambdós son prou valuosos , per fer una cua que ens retorna al tems dels grisos , i potser de manera vana ja que ha tingut la mala sort de ser el vint i pocs , i s’ha quedat sense aquell passaport que precisa.

I després diem que estem a Europa.

M’arriba l’agenda cultural del PMC d’aquest mes de Setembre. Veig que fan correcció de l’errada de l’anterior agenda en que atorgaven als arquitectes de la Pça Italia la magnifica estampa del brau que la domina , que és obra de l’Angel Heredero Bravo.
Fan la correcció de la millor manera que es podia fer, amb nova portada amb la figura femenina del conjunt i amb l’aclariment escrit pertinent.

Si llavors Jordi Gasull va acceptar una responsabilitat que no li pertocava ,- els dissenyadors son responsables del disseny i maquetació i com a molt de l’ortografia, però no dels textos- , bo és que ara el felicitem per l’encert en la correcció.

Correcció que m’agradaria pensar que també s’ha fet a Ca l’Arenas amb el nom de Santí ( Centino) Surís i no Santi ( Santiago). Encara que vàrem avisar abans de la inauguració, ben aprop de Les Santes encara es mantenia l’errada, potser davant el desconeixement de qui és l’artista. Tot fent endreça he trobat un antic catàleg amb Surís fotografiat amb Picasso a les portes del Museu de Ceret a l’any 1954. Que la importància en serveixi al menys com excusa per actuar aviat.



No vull tenir excuses, amb això del blogs day per escapolir-me de la petició d’en Ramon Bassas ( per cert, moltes felicitats ) de confessar les meves predileccions blocaires.
El cert és que sovintejo bàsicament la lectura dels blogs propers, que parlen de coses comunes, i visito moltes weebs de caire artístic, però no acostumo a endinsar-me per la globosfera , amb algunes excepcions en les que entro, al menys setmanalment. Aquests son els casos de Josep Maria Terricabras , Arcadi Espada i Javier Marias.

Com es pot veure tres cares absolutament diferents. El blog de J.M Terricabras penso que és indispensable per hom que vulgui fer reflexions del que significa viure cada dia , com a individus i com a membres d’una societat. Podrem estar d’acord amb els seus pensaments o no, però constantment ens obre portes a aquesta necessària reflexió personal que tantes vegades deixem de costat.

Llegeixo a l’Arcadi Espada per què és necessari apuntar-se a altres punts de vista, encara que a vegades la seva lectura serveixi justament per recolzar-te en la teva postura.
Sempre m’ha agradat com escriu , i en altres temps la seva bel·ligerància contra el monolitisme ideològic em va semblar prou interessant. Ara però , desbarra cada vegada més ( veure el seu comentari al respecte de l’entrevista del passat cap de setmana a “El Pais” a l’abat de Montserrat) , però penso que algun dia reflexionarà. Em recorda aquella frase castellana “Que gran vasallo si hubiera gran Señor”.

Finalment en el cas de Marias es simplement el plaer literari de veure qualsevol cosa nova referent a ell, i repassar algun qu’altre dels magnífics escrits que omplen per si sols l’ EPS de cada setmana.

SANT TORNEM-HI

Un mes sense escriure ni un borrall. I sense donar raó de vida. Les causes senzilles:
Primer, Santes: Treballar normalment i intentar participar , encara que sigui en una petita part, de La Festa, no permet temps per a més. El silenci queda per tant excusat.

Segon: Canvi general del sistema informàtic de l’Empresa. Traduït al general vol dir, molts dies de problemes , de treballar sense horari., amb molta tensió , i per tant arribar a casa a no saps quin hora, i evidentment amb ganes de tot, menys de posar en marxa l’ordinador i reflexionar en un blog. Excusa igualment acceptable.

Finalment: Vacances. I en aquest any assolint aquell nivell de descans absolut. Després d’un any feixuc en les feines ( la que em dona per menjar i la que em fa viure) calia fer un bon parèntesi per recomençar amb força, tal i com fem ara mateix.

ANTON CAÑELLAS

Vull però reiniciar aquest blog amb un sentit homenatge a Anton Cañellas, enterrat avui mateix, en una mort que ha passat de puntetes i que no ha tingut el reconeixement polític que mereixia el seu paper com a catalanista , demòcrata i europeista.

L’Anton ha esta per a mi un personatge proper. Germà de la meva tia Elvira el tinc present en moltes festes familiars, sempre acompanyat de la seva bonhomia, de la seva mirada clara que et portava confiança i tranquil·litat, i amb aquell posat que li donava l’eterna americana creuada que si servia per amagar la gepa física i el convertia en una mena de padrí que acollia a la bona trepa de nebots i parents que corríem d’aquí per allà.
Encara que s’intentava no parlar de política en les reunions familiars , sempre acabava essent el tema general. Aquest intent d’oblidar el tema polític venia de la família Roca Junyent. En Miquel, de Convergència .La Maria casada amb l’Anton d’Unió Democràtica. I la germana petita amb un destacat membre d’esquerra socialista (Casares, si no vaig errat).

Amb tot això, el meu pare i ell formaven front comú per atacar a Jordi Pujol . El pare havia encunyat la frase “.. tens complex de màrtir com en Jordi Pujol” , que l’Anton repetia rialler com a la millor definició que es podia fer del seu rival / amic polític. Tot amb els escarafalls del meu oncle Joan , amic personal de Jordi Pujol , amb padrinatge creuat de fills , encausat en el cas Banca Catalana, i amb relació tan intensa com en els fets que una bona part dels fills de Jordi Pujol trobessin refugi en el 23-F a casa de l’oncle Joan, o com que en els moments claus de la darrera legislatura , les converses ERC i CIU fossin a cas d’aquest mateix Joan Martí, confós en el alguns periòdics com el rector de la Universitat Rovira i Virgili.

Antón Cañellas va se un home essencialment catalanista, lliberal, de democràcia cristiana i absolutament europeista. Home d’Unió, de totes totes, la va abandonar en el moment de la coalició per esdevenir CiU , ja que la seva integritat moral, l’impedia ser parella de ball de Jordi Pujol , del que tenia un criteri ben format i gens positiu.

Potser , o millor dit segur, que el seu error va ser passar a centristes de Catalunya, però estava en el camí de la recerca d’una Catalunya més oberta i lliberal, que no la nyonya i acartronada que sempre ha ofert Convergència.
Finalment , reconeguda la seva vàlua, va estar anomenat Síndic de Greuges amb un paper prou important, deixant petja d’un camí a seguir.

Potser per aquest parentiu llunyà, però sobre tot, per que el seu tarannà va marcar clarament en mi el que jo penso que ha de ser un polític , i per què sempre va deixar en el meu sentiment la sensació de persona honesta , la seva mort m’ha copejat, més encara amb el poc ressò de la mateixa.
Descansi en pau , aquell va ser honest en un camí tan difícil com el de la veritable política, tenint com a punt de mira una elements tan remarcables com el seu país, la seva fe, la llibertat i la democràcia.

Encara que només fos per això (que no es pas poc) . Gràcies, moltes gràcies, Anton.

EMOCIÓ

I molta , la que vaig sentir el passat dissabte en l’acte de descoberta de la placa dedicada a Pere Màrtir Viada ( Artista Pintor) , en la plaça que ara ja porta el seu nom , en l’acabament del carrer Sant Pere Més Alt, just al costat de la restaurada muralla.

Un munt de sentiments es varen ajuntar. No tothom sap que Pere Viada i jo érem parents, cosins segons exactament. El meu pare , a qui en Pere sempre tractava de tiet , el va ajudar en el que va poder, inclòs aconseguint que en la seva bona estada a Paris, tingués aixopluc a casa de la Titit Puig, neta de Puig I Cadafalch, i professora de la Sorbona. En Pere sempre fent broma , quan li recordava el fet , em deia que va pagar en espècies escrupolosament i mai va rebre una queixa de la propietària.
A més existia altra emoció particular ,ja que aquells terrenys eren propietat de la Família Pascual , un família burgesa , de la que per raons justament de fets familiars , dignes d’un culebrot amb tots els ets i uts , res m’ha arribat mai a les mans. Però m’agrada que terres dels meus avantpassats ara estiguin sota la protecció d’un molt estimat artista.
Com no però, l’emoció més important estava en el fet del reconeixement al personatge de Pere Màrtir Viada. Al personatge i a l’artista , dues facetes que varen quedar ben al descobert en l’amigable taula rodona que es celebrà a posteriori.

Tot entranyable en un Sant Pere Més Alt que malgrat tot ha anat perdent el to. Crec que els amics del Llimoner i del Sant Lluc be farien d’intentar recuperar als de l’Arcàdia com co-organitzadors de l’acte.

APLAUDIMENT

A L’Eduard Gonzalo Ramirez.

És el jove mataroní que ha corregut el Tour. Vaig assabentar-me del fet per una noticia del cg.com. Sempre m’ha agradat el ciclisme i el Tour sempre el segueixo escrupolosament. Pressuposo que és conseqüència d’aquelles tardes d’estiu, quan un era estudiant, en que després de dinar tocava tour a la tele i seguia aferrissadament totes les etapes.
Al poc temps, vaig saber que aquest ciclista era cosí d’una de les millors amigues de la meva filla petita i d’ençà llavors, cada tarda entrava en la pàgina oficial del Tour per veure la classificació.
Ha aconseguit arribar a Paris , en el lloc 119 . La meva més sincera felicitació per aconseguir un dels somnis que un tenia de petit, tot veient en blanc i negre els esforços de Merckx , Ocaña i companyia. Participar en el Tour i arribar a Paris. Sort que els somnis sols son somnis.

XIULETS

A L’Ajuntament, al PMC i a qui pertoqui , per haver penjat malament quasi tots els cartells de Les Santes.

Com queda clar en el cartell del programa, la peça és apaïsada , amb el nom de Les Santes en vertical , i la data i logotip en la part inferior. Dons be, la majoria de cartells estan penjats en vertical , amb Les Santes en la part superior, i la resta de grafia en zona vertical de difícil lectura.
És cert que l’autora va dir que la peça es mantenia en ambdues posicions , però la realitat està en un treball apaïsat , amb la tipografia vertical. I així hauria d’estar penjat , encara que fos tan sols per complir la llei de propietat intelectual que obliga a que les obres siguin reproduïdes de la manera que van ser creades.

Ja sé que és una anècdota , però no és sols en les parets de la ciutat on el cartell està penjat malament , és en la pròpia casa de la ciutat i en el Teatre Monumental , responsabilitat directa del PMC.
Capgirar el treball d’un artista no tan sols és il·legítim i il·legal ,ans també es demostració d’una manca de sensibilitat artística.

I que ningú digui que busco tres peus al gat. M’agradaria molt veure que tant a la Casa Gran com a les seves dependències ( Monumental, etc...) el cartell està ben penjat. Seria que les coses no estan tan malament com aparenten.

MATARÓ HA GUANYAT.
HI HAURÀ FONS D’ART LOCAL

Potser algú es posi a riure al llegir el titular , ja que li soni a un dejà vu .. Però ara , i com mai, estic en condicions de dir que l’any vinent, Mataró podrà gaudir d’un Fons d’art d’artistes locals , que serà del nivell que vulguin els artistes , i que no pot ser altra que d’un bon nivell.

Avui ens hem reunit al despatx del Sr.Alcalde , el regidor de Cultura , el Director del PMC , i els representants del Fons i el resultat ha estat el millor dels possibles. A manca dels corresponents serrells que caldrà consensuar , s’han establert les estructures bàsiques del Fons que serà independent i tindrà el seu aixopluc a Ca l’Arenas. Un fons amb finalitat de recollir i mostrar, tot el ventall de l’art que és fa a la ciutat , tant per part dels seus artistes com d’aquells que estan lligats amb Mataró per una o altra raó.

Ara s’han de preveure els reglaments jurídics i constituents del Fons , i establir-ne un reglament d'ús , en el que a bon segur hi haurà visions diferents, però partint del fet que avui per primera vegada hi ha hagut unanimitat en el concepte. Per al que un pertoca , anteposar el Fons davant qualsevol altra cosa. Per part del PMC, explicitar de manera clara i contundent que volien el Fons ( és la primera vegada que un ho ha sentit en la contundència i no amb la boca petita). Tot , amb la presidència del Sr. Alcalde , representant dels ciutadans , que ha mantingut la seva fe en el concepte, i el convenciment que el Fons d’Art ha de ser bo per la ciutat.

Ara queda un camí dur per recórrer. Un de proper, en els camps burocràtics i reglamentaris , un altra més llunyà en aconseguir una col·lecció digna de la ciutat i dels seus creadors.
Fa poc deia que el Fons d’Art seria el que volguessin els artistes . Ara ho reafirmo amb tota intensitat. Ell han de ser els que marquin el camí. Nosaltres posem les primeres passes . Reglament al Setembre. Signatura d’intencions en el darrer trimestre de l’any. Començament de formació del Fons a primers de 2007 i exposició inaugural a la Tardor, en començar temporada. Els artistes amb la seva qualitat han de posar el llistó, que desitgem alt i qualitatiu.

I el Fons d’Art pot ser, desprès d’haver estat motiu de les màximes discrepàncies , l’element unitiu que trenqui les capelletes de la ciutat. Ser l’ens en el que es conjuguin les diferents opcions estètiques i tècniques per oferir un producte artístic compacte, competitiu i de qualitat, que pugui viatjar per arreu , honorant a la ciutat i als seus artistes.
Aquest és el repte. El dels promotors i del PMC . Si ho aconseguim , no hi ha dubte ,que ens podrem retirar amb l’objectiu més que acomplert.

Un somni, que ara i avui, sembla que podria convertir-se en realitat.

Ho dèiem en el titular. Mataró guanya. Hi haurà Fons d’Art.

I si voleu una confessió particular, un podrà anar a dormir més tranquil que mai amb el sentiment d’haver fet els deures i haver-los fet be del tot.

AVUI FA 70 ANYS

Les imatges d’aquest post corresponen a “La Vanguardia” del 18 de juliol de 1936 de la que en soc joiós propietari. Aquests i altres documents del temps han arribat a les meves mans per herència del meu pare que els guardà o aconseguí.

Fora de les esqueles de portada cal remarcar els importants noms de la “Diada” d’Arenys i molt especialment la nota referida a Mataró. Sota el títol “Mortal atropello. Religiosa “. Diu textualment ; “Un tren de la línea del litoral, entre Premiá i Ocata , arrolló ayer a un hombre, causándole la muerte. Parece que el interfecto iba distraido por la via férrea y no apercibió al convoy, sin que se pudiera evitar el accidente.
-Ayer terminaron las novenas celebradas en las parroquias de Sta María y de San José, así como la de la la iglesia de Caremelitas Descalzas de esta ciudad, en honor de Nuestra Señora del carmen. La de la parroquia de San José en particular, resultó muy lucida”.
La premsa és a bon segur l’anècdota del dia. Del que va succeir temps hi haurà de parlar. Ara com algú diu el coneixement i la memòria , el millor per no tornar-hi a arribar.

PSC / PSOE

En Jordi Surinyach amb la seva habitual habilitat , que junt a la seva intel·ligència i ironia el converteixen en un polític al que cal escoltar , encara que després convé deixar en pòsit el que ha dit per poder-ne treure lectura veritable , publica un més que bon escrit en el www.capgros.com , de títol “Anys i anys. Per molts anys? “ , en que ironitza al voltant dels anys de vida de l’agrupació local del PSC.

Gent del partit ,- jo no ho soc -, suposo que ja saltarà a la palestra per dir-ne la seva , però aquesta segura picabaralla a bon segur amagarà la càrrega de profunditat del seu escrit en explicitar la dissonància , la discrepància , entre el que podríem dir facció PSC i la facció PSOE , o dit d’altra manera catalanistes vs espanyolistes. O potser podríem arribar més enllà , l’absorció de la part PSC per part de la del PSOE. I dic absorció que no fusió.

No milito en cap partit ja que la disciplina fèrria , aquestes majories de sols un vot en contra , no sols no m’agraden , ans crec que fan pudor. No fa molt un polític amb càrrec em deia :”Jo he sigut sempre maragallista , però ara soc del tot montillista”. Em costa molt entendre-ho.
Com em consta entendre el que al meu veure ha estat com un cop d’estat intern en el PSC. En un míting al voltant de l’estatut, l’alcalde de Mataró criticava l’actuació d’ERC pel fet d’haver fet cas a les bases. Defensava que un partit de govern ha d’escoltar a les bases , però ha d’escoltar encara molt més als votants. Ho ha fet en aquest cas el PSC?.

Amb tot això , l’altra dia un company de treball, militant de molts anys , em deia del tot desenganyat. Pere, em sembla que haurem de refundar el PSC. A veiam si encara tindrà raó.
I ves a saber , potser llavors fins i tot m’apunto a la militància.

NOTICIES POSITIVES ( A CONCRETAR)

Després d’una setmana més que intensa per raons de treball , acabada amb un festival el divendres d’aquells als que assistim els pares ja que un/una dels protagonistes és el nostre fill/a , i del que sortim amb una certa vergonya aliena, això sí, tenint sort que el nostre fill/a ha estat la millor i ho ha fet digerible , quedava un dissabte treballant i un diumenge del Carme per fer vida de família, amb el corresponent bany per intentar mitigar el calor etc.
Ara , abans d’anar a dormir un repàs de noticies i blogs , per quedar-me amb dues noticies , una ja confirmada i l’altra no, que crec del tot positives.

VISITES TURÍSTIQUES

Per un costat el fet d’aquesta posta en marxa de serveis d’autoguies turístiques per recórrer els principals indrets de la ciutat i l’establiment de la corresponent senyalització, actuacions organitzades per l’IMPEM.
No és que sigui res de l’altra món, com tampoc ho és el que podem mostrar, i més si tenim en compte que la joia de la corona (La Capella del Dolors) sols es pot visitar en moments molt concrets, però és una manera de conèixer i revitalitzar els nostres petits tresorets. I dic conèixer ja que és un servei que no sols ha de servir pels teòrics turistes que s’hagin perdut a la ciutat. Ha de servir també, i molt, als ciutadans de peu que tan desconeixem els nostres més propers verals.

Ara no, que fa molta calor, però per setembre no dubtin que protagonitzaré l’experiència i en podrem parlar. Espero però que sigui millor que la visita a Ca l’Arenas a tres euros. Una desena de persones en protagonitzà la primera experiència justa el dimarts després de la inauguració, i el resultat, per llogar-hi cadires. Espero que millori amb el temps.

I per cert, com és que Cultura no hi pinta res en tot aquest assumpte?.

FONS CATALÀ ROCA

M’arriben notícies de la possibilitat de que Mataró sigui dipositari del Fons fotogràfic de Català Roca. Només pensar-ho ja faig ullets , ja que aquesta si que és una notícia de primer nivell en l’apartat artístic i cultural.
Sembla que les negociacions estan avançades i que podria ser realitat ben aviat . Si és així , tot el que de malament ha fet Cultura , que és molt, quedaria en un segon terme ja que el balanç esdevindria positiu, tal és la vàlua del fons d’aquest gran artista.

Per l’altra cantó però em diuen que es dipositaria a la Nau Gaudí i segueixo sense entendre, i dic segueixo, ja que destinar la nau Gaudi a noves tecnologies és un contrasentit absolut , ja que serà desmillorar l’entorn . Espero i desitjo que quan s’acabi la Nau Gaudi, que penso serà abans que la Sagrada Família , hi haurà un altra projecte més engrescador que l’actual.
Però sigui com sigui i a on sigui, el Fons Català Roca ha de ser una aposta de totes totes , per el be de la Ciutat.

I a més a mi em farà una certa gràcia. Fa a prop de vint anys uns bons amics varen acostar-se a casa per proposar-me escriure un llibre sobre l’Art a Mataró. Pretenien vendre l’idea a l’Ajuntament o a la Caixa Laietana, com un llibre obsequi. No va haver-hi sort i la idea no es va dur a terme. Els amics eren Jaume Graupera com a promotor i Martí Català , fill de Català Roca, que seria el responsable fotogràfic.
Les voltes que dona la vida.

GENERACIÓ PERDUDA

Fins el proper 28 de Setembre , s’exposa en el palau Moja la mostra “Utopies de l’Origen” en el que es pretén fer una intensa mirada a l’oblidat art no oficialista de la post-guerra. Una mirada a aquella generació que ha quedat en bona part oblidada , amagada entre la força de les avantguardes clàssiques i els noms repetits que han dominat l’art català dels darrers cinquanta anys. A partir dels referents Picasso, Miró, Torres García , Roualt, Sacharoff i Català Roca , l’exposició s’endinsa en els deu artistes protagonistes com ho son Ponç, Guinovart, Ràfols Casamada, Todo, Maria Girona , Josep Maria Sucre, Fornells Pla , Brotat , Vilacasas i Garcia Llort.

Una exposició que de tan sols llegir-ne els protagonistes , em deleixo per visitar-la , encara que estic segur que em semblarà un dejà vu , ja que justament aquesta generació i tots aquests noms han estat referència constant en el treball impagable de Paco Rodon al Museu Monjo.
Temporada rera temporada hem pogut gaudir d’exposicions d’aquests autors , i d’altres de la seva generació i igual vàlua , en una lliçó històrica que ens ha permès a aquells que tenim al Monjo com sala de capçalera , conèixer i admirar el treball de tan grans , i alhora massa oblidats artistes.

Un Monjo que be podria ser element en que emmirallar-se per a la gent de Ca l’Arenas. Un Museu que amb cinc cèntims és capaç de programar exposicions de gran qualitat i amb importants artistes com a protagonistes, presentacions de llibres , concerts , conferències etc. Només seria qüestió d’imitar la gestió de Paco Rodon que a bon segur no s’enfadaria essent com és de la mateixa corda que Jaume Graupera. Perdó, del mateix referent polític que el regidor , que sortosament entre Graupera i Rodon hi ha gran diferència , i a favor del segon obviament.

PS.- L’obra reproduïda és de Joan Brotat. Me la va regalar en un detall que recordo amb plaer. El vaig entrevistar en una exposició a Argentona. Al saber el meu nom , em va recordar bastant malcarat , que esperava que el tractés millor que el meu pare que segons ell se l’havia carregat injustament en una exposició al Museu de Mataró , allà els anys cinquanta.
Al cap d’uns dies m’arribava aquest peti dibuix adjuntant fotocopia de la crítica que li havia fet el pare que n’era del tot elogiosa. Em demanava disculpes per l’error i em pregava acceptes aquell petit detall seu.
Un fet que s’ens dubte l’honorà.

QÜESTIÓ DE PILOTES

He seguit el Mundial de Futbol. El futbol m’agrada, l’he practicat i he seguit el campuionat sense l’apassionament d’un club ( per mi ser del Barça de Laporta és com ser del Barça del Núñez, ).
Vaig veure la final i com quasi tots , fora de les fobies personals, no vàrem entendre com va guanyar Itàlia, i si vàrem entendre , com tantes vegades, que en el futbol no sempre , o quasi mai, guanya el millor.

Ara és un bon esport entrar a Internet. Que Zidane hagi guanyat el títol de millor jugador ha disparat la caixa del trons ( a Italià i a Catalunya). Zidane ha esta de bon tros el millor jugador, és a dir, el que millor juga a futbol. Ningú parla del jugador més esportiu. Però què cal dir, si Maradona és un ídol, i va convertir la seva mà en la de Déu, i la coca per un tub en el títol del Nàpoli. D’aquí totes les lectures que mai tenen un principi objectiu. Llegir l’As o l’Sport és llegir sempre un element sesgat de la vida.

O potser els que estem errats som nosaltres , i el que val és el resultat final. El que en veritat val és el que consta en un palmarès, que en el passar del temps no disposarà de l’afegitó de l’anècdota.

Pensant amb tot això em surt el paral·lelisme amb Ca l’Arenas. Artistes als que han deixat en fora de joc, vulgars aprofitats que entren en l’aposta , els millors al carrer ,els vulgars al poder. I com sempre un àrbitre , que massa vegades no sap d’on s’escau, però escombra cap a casa.

I tot llegint en les pàgines esportives m’assabento del tema Zidane- Materazzi. Que si un li agafa la samarreta. Que si l’altre li diu que si la vol ja li donarà al final del partit. I al final que l’italià ( llatí de totes totes) li esventa que preferiria que fos la seva dona qui li donés la samarreta.
A la resta , guanyadors i perdedors, segons el color del qui escriu.

Ca l’Arenas , com en el Mundial, ha estat una qüestió de pilotes. Els del poder , recolzant els seus , encara que sense qualitat, però impedint que de totes totes, els altres ni tan sols presentin un intent de sorpresa. El resultat el mateix, pobre, pobre , pobre, i mirant més envers les absències que no pas les presències.

Ara queda mirar endavant. Encara que per fer-ho be estaria que el PMC que ja sembla haver-hi trobat gust als comunicats ens fes cinc cèntims del que significa aquesta presidència de “Transversal” , encara que si em volen escoltar, encara que sigui tan sols a cau d’orella, el resultat és més del mateix, és a dir , estem apanyats.