DE FREDES, CALENTES I MODERNITATS.

Una de calenta , està en la felicitació oficial de l’Ajuntament de Mataró.

D’ençà un parell d’anys , l’alcaldia adquireix una obra d’art d’artista local i la reprodueix en la seva felicitació nadalenca. Enguany l’artista escollit ha estat en Marc Prat amb una obra de la seva darrera fornada . No sé si la reproducció és de tota l’obra o en canvi s’han passat per el folre la llei de protecció a la creació artística i han presentat sols una part , com a vegades fan amb el cartell de Les Santes. Sigui com sigui l’obra sembla prou interessant, i si algun dia les autoritats tenen a be mostra-la en farem l’oportú comentari.

El cert és que no puc oferir la imatge per dues raons. La primera per què com és més que obvi , un no està en el mailing oficial, i per tant la felicitació oficial no li arriba. L’altra és que la weeb oficial de l’Ajuntament no l’ofereix, i a canvi ens ofereix una patètica imatge en estil “anys de la picor” al respecte del Nadal a ciutat. ( Per quan un canvi dràstic a “imatge”’’. Que sigui ben aviat , si us plau.)

Malgrat tot, i que algú hem digui llepafils, m’ha quedat un quelcom a l’ànima. En Marc promet, però , com és possible haver-se oblidat una vegada més de la seva mare Rosa Codina Esteve, sens dubte una dels deu millors artistes de Mataró de tots els temps , i a la que mai ni tan sols se li ha demanat que fes na exposició com cal a la ciutat.

Puc assegurar, que si mai tingués el més mínim poder per decidir el protagonista d’una exposició amb cara i ulls a la ciutat , (fet que no succeirà) no tindria cap dubte: Rosa Codina Esteve en seria la protagonista.

De modernitats , l’elecció del regal lliurat als periodistes en el tradicional dinar de Nadal. Una bossa ben actual, d’aquelles fetes amb les banderoles d’anuncis que omplen les nostres ciutats.
Un encert ja que la idea va sorgir a Mataró i amb gent de Mataró, la llàstima és que aquesta modernitat amb la premsa es absolutament contradictòria amb la política comunicativa que està duent a terme l’Ajuntament, clarament demostrada en el to i el “talant” de l’Alcalde en les seves declaracions en aquesta convivència i que està demanant a crits un bon assessor d’imatge que el col·loqui en el seu lloc i no en aquest veral de populisme que en res el beneficia, ans al contrari.

La de freda va per els del Museu. Les carteles ( fitxes que es col·loquen al costat de les obres exposades per indicar-ne títol, tècnica i altres dades ) de l’exposició de Guinovart que actualment s’exposa al museu estan escrites en castellà.

Ja sabem tots que el lema de la gent del Museu és “pensar poc i treballar menys “ ( s’accepta la versió invertida de la frase). Seguint aquest ideari cal pensar que de l’Obra Social de la CAM va arribar el llistat de les obres que estan presents a l’exposició, i seguint l’idioma oficial de l’entitat , hauria arribat en castellà. Després tot és fàcil: Copiar i pegar , i amb cinc minuts tot enllestit.
Així els títols de les obres són en català , tal i com els bateja sempre Guinovart, però en canvi les dades tècniques son en castellà.

Per arrodonir-ho , algunes obres que porten el nom de Salou ja que a bon segur varen ser creades per l’exposició que celebrà allà amb el protagonisme de Lorca, apareixen en minúscula , fruit dels més que evident desconeixement i despreci que tenen per l’art aquells que dirigeixen de tan mala manera el Museu de Mataró.

Espero que acomplint la normativa municipal que indica que el català és l’idioma prevalent de l’administració de la nostra ciutat , aquestes carteles estaran ben aviats substituïdes per altres de correctes. Els mantindré informats.

TERRA I MEMÒRIA

Ja que parlem de la mostra de Guinovart, adjunto el comentari crític de la mateixa que apareix a Capgros.com


Josep Guinovart és potser l’artista amb més presència al Maresme, d’aquest prodigiós grup de creadors que ha representat la darrera gran generació de l’art català com són Tàpies, Hernández Pijoan , Cuixart , Ràfols Casamada, Tharrats...
Les seves presències al Monjo, a Tertre, a la Minerva, i molt especialment la gran exposició que celebrà fa pocs anys , en temps de Remigio Herrero , en que va presentar esclatant el seu blau , en mostra paral·lela i alhora complementària de la seva antològica a La Pedrera , han fet de Guinovart un artista conegut i apreciat en les nostres contrades.
Dons bé, ara ens sorprèn de manera grata amb la mostra “Terra i Memòria” , conjunt de 41 gravats pertanyents a la col·lecció de la CAM ( Caixa d’Estalvis del Mediterrani) que s’exposen al Museu de Mataró i acomplerten i arrodoneixen la visió general d’aquest gran artista.
Diem això ja que aquesta és una exposició singular. Els coneixedors de l’obra de Guinovart s’enfrontaran a un conjunt diferent , en el que no existeix una submissió a les línies més conegudes , - com acostuma a ser habitual en mostres d’aquest aire -, i sí en canvi es trobaran amb una mostra eclèctica a la recerca de pinzellades personals que floreixen resplendents amb petits gravats de gran empenta; amb col·lages que sota l’aparença de peces divertides ens sorprèn la puixança del creador; amb treballs acabats a mà , en un toc personal més que interessants; i en una obra que en general sorprèn per la seva frescor i personalitat.
Per aquells que no coneguin l treball de Guinovart la mirada serà diferent, però no per això menys interessant. La mostra servirà per despertar curiositats, encendre passions i crear en conjunt un ànim que convidi a una recerca més ampla, en aquesta dicotomia a la que es lliura joiós l’artista , apostant per un art més explosiu ( el més conegut) i altra de més reflexiu i íntim.
Una exposició personal, fresca i reflexiva, que malgrat el tradicional i avorrit muntatge que ens ofereix la sempre inapetent gestió del Museu , manté encara aquell toc de trempera que sols pot aparèixer en les mostres dels grans artistes.
I si algú ho dubtava, que no ho faci. Un d’ells és en Josep Guinovart

Terra i Memòria
Josep Guinovart
Museu de Mataró
Del 14 de desembre al 28 de gener de 2007

SILVIA CÓPPULO i SANTI CARRERAS

M’acabo de repassar un munt de blogs i de planes relacionades amb la ciutat i lamentablement no veig en cap d’ells una noticia que hauria estat de primera plana i de comentari obligat per aquells que manen ( avui, Ramon i Joan Antoni us poso falta) .

El passat divendres a Girona i en la nit de Sta Llúcia , nit important amb tots els pros i contres que cadascun vulgui objectar , els dos premis de comunicació en ràdio i televisió varen ser per a dos mataronins: Sílvia Cóppulo el va obtenir com a millor programa de televisió per “Amb ulls de dona” que emet TVE a Catalunya i Santi Carreras el millor programa de ràdio per “Força Esports” que capitaneja de fa un munt a Catalunya Ràdio.

Guanyar un premi , i més el de Santa Llúcia, en el que cada vegada més concorregut i alhora més competitiu mon dels mitjans audiovisuals és enormement difícil. Fer que dos grans periodistes de la mateixa ciutat i de fora de Barcelona ho aconsegueixin , hauria d’haver motivat un sentiment d’ampla satisfacció i no pas el trist silenci en el ressò de la notícia.

Soc amic dels dos. Amb en Santi , i per raons ja comentades en aquest blog, ens veiem sovint. Sé de la seva gran saviesa periodística i del mon de l’esport , especialment amb la seva especial retranca que el fa sovintejar camins perillosos en deixar de lloar allò que sembla obligat, i dedicar-se a altres camins menys valuosos en audiència , però més satisfactoris com a persona i com a periodista. ( Li agrada anar a la contra i amb això som bessons) .
Aquest diumenge vaig felicitar a la Teresa , la seva dona, ja que es veu que eles emocions sobtades no van ser bones per la salut i estava fotudet a casa. Uns dies de repòs per aconseguir més força per aquests esports que tant estima.

A la Sílvia fa anys que no la veig i els únics contactes estan en records mutus mitjançant intermediaris. Amb ella vàrem estrenar Ràdio Mataró ( Amb en Carlos Herrera , en Juanjo Cardenal , en Ricard Aparicio , l’Eulàlia Puigderrajols.... ) , la foto agafada de la seva weeb és d'aquells temps , i durant molts anys vàrem ser molt amics. Després la vida , els corresponents casoris, el seu trasllat de domicili a Barcelona etc, han fet perdre el contacte però el record dels bons temps sempre existeix, i més quan per edat ( em refereixo a la meva , com no ) els records comencen a tenir el seu pes.

El seu premi és absolutament merescut, com ho seria per qualsevol de les altres experiències periodístiques , com per ex. les darreres temporades a Com ràdio, amb sortida inesperada ( com Joan Barril) , amb una clara ferum de venjança política ( molts som els que mai entendrem com Corbacho té el més mínim poder en una societat normalitzada).

Avui Sílvia i Santi son protagonistes. Aquí sempre diem que no hi ha manera en això de comunicar. Que sembla que ni volent, encertem. Que cal fer una nova aposta. Dons, a què esperem?.
Sílvia Cóppulo i Santi Carreras. Carlos Herrera , Jordi Novellas, Joan Catà, Josep Mª Fàbregas, Enric Sierra, Pitu Abril, Ricard Aparicio ... i molts més son noms de professionals mataronins que estimen la seva ciutat i que estic convençut estan disposats a fer-li costat.
Gaudint de tants bons professionals, com pot ser que els estem desaprofitant?.
Com en tantes coses, no ho entenc.

Però ja se sap. És que un és un xic talòs.

HI ESTEM A SOBRE

TELE

El dijous és el meu dia televisiu per excel·lència. Començo per que és el dia del meu programa a TVM. Ahir vaig entrevistar a l’Emili Badia aquest escultor del que us parlava fa poc.

És persona a la que aprecio i que crec que hauria de ser mirall per a molts. Arribat a l’art passant de llarg els cinquanta , no ha volgut que per ell l’art fos un hobbie i ha volgut ser-ne professional en el concepte i el contingut. S’ha format, i es forma, li preocupa enormement la tècnica, visita mil i una exposicions , parla i demana consells a qui calgui, i essencialment treballa de manera constant i permanent. Potser per això els resultats finals son els que son.

En el decurs de l’entrevista de nou apareix un tema recurrent quan parlem amb artistes d’aquells que no son de primera línia: l’absoluta impossibilitat d’exposar a Mataró. L’absència de galeries privades i els papers de la Laietana i l’Ajuntament no deixen espai a aquest tipus d’artistes. Un punt que caldria examinar amb molta cura.

En arribar a casa , segueix la televisió. El dijous és l’únic dia de la setmana en que la tele, és meva. Primer amb “Polònia”. He de reconèixer que soc un fan absolut, m’ho passo molt be, ric molt, i m’agrada la sàtira aguda que fan a tort i dret, sense deixar cap angle sense rebentar. Els actors, el guió, el muntatge... tot és d’allò més escaient, i per a mi és d’aquells programes que ens fan diferents de la resta de l’Estat. Tan sols cal veure com va ser rebut aquest format a Antena 3.

Després , “Porca Misèria” , una sèrie que he de reconèixer m’ha enganxat. Com no que vaig ser seguidor de “Plats Bruts” , sèrie que vaig acabar avorrint en el passi numero mil amb que ens obsequià la meva filla petita que els tenia tots gravats. En Joel Joan però no m’acabava de cuallar amb aquella manera d’interpretar plena d’uns tics que repetia fos quin fos el personatge que assolia en altres actuacions.
Ara a madurat i per a be, aconseguint una sèrie que penso està esdevenint de cert culte en uns ambients ben determinats. Una bona estructura de personatges , uns guions treballats , bons actors amb creïbles interpretacions, i aquest seguit de guanyadors/ perdedors i a l’inrevés , que els fan propers i quasi identificables amb nosaltres o amb el nostre entorn.
Una sèrie que es pot aconsellar sense por.


HI ESTEM A SOBRE

Aquest dijous no disposava de vehicle i vaig a la tele a peu. Tot travessant la Pça de l’Ajuntament amb trobo amb Jaume Graupera, Rafa Milan , acompanyats per la filla de Guinovart tot esperant la inauguració de l’exposició de gravats del seu pare que es celebrava poc després al Museu.

Saludo de lluny i Rafa Milan em crida. “Pere , hi estem a sobre” ( es refereix a “Proposta Mataró , el Fons d’Artistes Locals del que hauríem d’haver disposat del reglament el 15 de setembre, s’hauria d’haver presentat oficialment la crida per allà el 15 de Novembre i el 15 de Gener hauríem d’estar ja començant a recollir les primeres obres). “Dons no ho sembla” responc. “Que sí, que sí, que hi estem a sobre” manté Milan , un , amb cara de dir-li “però de que vas” , indica que va a la tele i va tard. Mentre marxo, Milan insisteix “No ho dubtis, hi estem a sobre”.

Camino ràpid i la sang em bull una mica. Certament “hi estan a sobre” penso per a mi , però que voleu que us digui penso que a sobre i amb tot el pes, per que de cap manera pugui emergir.
I si no, que m’ho demostrin.

REFLEXIONS PERSONALS SOBRE LA CRÍTICA EL SEU SENTIT I EL SEU PAPER

No se per què hi ha paraules que hom les agafa en el seu sentit més negatiu , com per exemple ho puguin ser les paraules crítica o discutir. Del sentit de les mateixes, aquelles persones que darrerament han llegit aquest blog que podríem dir de tendència Carrefour ( dos opinions al preu d’una ) n’han pogut veure diverses vessants.

Hi ha unes amb les que discrepo amb tot el respecte , com son les de Marta Teixidó amb la que podria discutir molt ( discutir = Examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d'arribar a una conclusió.- Entre persones de divers parer o diversa opinió, bescanviar arguments sobre una qüestió, un assumpte.) en la seguretat de poder establir uns certs punts d’acord en la consideració i el respecte mutu que ens tenim ( al menys jo cap ella ) en especial per defensar a cara descoberta ( com un sempre fa ) les pròpies teories. Esperit que un lamenta no tenir amb aquells que no donen la cara .

No deixa de ser curiós que sempre que algú és queixa de la crítica , s’acaba reclamant objectivitat. Si ens deturem en la definició de crític ( el que exerceix la crítica o acció de criticar ) podem veure que és la persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes, és a dir que la crítica per definició és en si mateixa subjectiva. Potser filant més prim hauríem de dir que la crítica ha de ser objectivament subjectiva , que no és pas un joc de paraules. És a dir hem de fonamentar-nos en uns criteris els mes objectius possibles , per després fer-ne judici absolutament subjectiu , dient planament allò que un pensa i creu , tenint en compte que es tan sols la nostra opinió , no és veritat divina, i per tant poden existir-ne d’altres que sintonitzin en l’acord o la discrepància , de la més propera a la més llunyana.

La crítica assoleix tan sols valor quan es rebuda per el lector i li fa cas, tenint sempre en compte que aquest s’acosta sempre a aquell amb qui manté uns paral·lelismes més evidents. Així com tenim un diari , una ràdio i una televisió que podríem dir de capçalera en funció del tractament de les noticies, i sempre ens decantem vers aquella em la que ens sentim més identificats, el mateix fem amb la crítica.

En casos en que el ventall de possibilitats és variat , com generalment succeeix per exemple en la crítica de cinema , cadascun de nosaltres té també el seu crític de capçalera , ja que sap que seguint els seus consells encertarà a bon segur en la pel·lícula triada. Un cas el del cinema , amb discrepàncies tan evidents que les revistes cinematogràfiques de consum acostumen a presentar la valoració crítica de les estrenes realitzada per diferents crítics , amb resultats que a vegades van del cel a l’infern.

A Mataró, per circumstàncies de les que no se’m pot fer pas culpable, la crítica d’art queda monopolitzada per un mateix, i que no s’ofengui el company Àlvar Sáez de “El Tot” . Una sola veu i un sol concepte es repeteix per arreu. I una constant repetició acaba creant un sentiment de “veritat” . La presència d’un ventall d’opinions a bon segur variades , acabaria amb aquest sentiment de “veritat absoluta” que sembla emanar ara de la crítica quan no ha de ser així.
Potser una bona solució seria posar fil a l’agulla i buscar uns nous crítics , però el cert és que mentre “El Punt” va exercir de veritable diari comarcal no va disposar de crítica d’art , a Mataró Ràdio ningú va presentar un projecte de programa d’art amb opinions crítiques , i fins i tot en el temps en que un va fer any sabàtic no va ser possible trobar un substitut per exercir aquest paper de crític. La manca de crítica també queda palesa en els nous mitjans periodístics que es distribueixen per la ciutat.

Però amb tot el problema seguiria estant en el modus i manera en que es rebuda la crítica per part de l’artista. Diu la teoria que de crítica ni ha de dos tipus: la constructiva i la destructiva , amb els sentits obvis que comporten. Diu la pràctica que per l’artista també existeixen aquests dos únic tipus però amb un raonament ben diferent: Constructiva és la que diu que ho faig be i Destructiva la que diu que ho faig malament.

No s’han de confondre els termes. Potser les dos crítiques més constructives que he fet mai van ser dos crítiques que podríem considerar com dures i varen tenir com a protagonistes Perecoll i Marta Duran en sengles exposicions a Can Palauet. Perecoll s’havia adormit en el negre i Duran s’entestava en una fluixa figuració . Penso sincerament que ambdues van servir.

Però si tot això es discutible ja que no deixa de ser teories més o menys peregrines al voltant del crític, la crítica i el seu paper , el que si no accepto de cap manera són les expressions al voltant de la por i el respecte que es personalitzen en el meu paper de crític.

Es diu que faig por. No ho entenc Em tinc per un home afable. Difícilment tinc un no per ningú i accepto quasi totes les proposicions si tenen a l’art com a protagonista. Però dir afable no vol dir estúpid.

En el que pertoca a la meva crítica , quina por ha de fer, fora del sentit que ja s’ha comentat?.
Poder no en tinc cap. Políticament amb tota la democràcia sols he estat tres vegades en el despatx del regidor de Cultura: Una amb Carmina Benito al començar el seu mandat, li vaig presentar la meva mirada a l’estat de l qüestió i li vaig donar un nom: Martí Peran ( el bon amic Ramis encara em fa broma del fet ). Amb Remigio Herrero per presentar-li el projecte d’arxiu documental d’artistes local , amb weeb i llibre posterior. Va dir que sí però no es va dur a terme. (Curiosament el projecte a realitzar ara a Ca l’Arenas és en un 95% el que un va presentar. A bon segur casualitats). Amb Graupera per presentar-li el projecte de Fons d’Art d’Artistes locals.
En tota la democràcia sols he estat rebut per l’Alcalde en el moment de presentar les signatures d’artistes locals. A posteriori he tingut altres reunions ( sempre acompanyat ) per el mateix tema.

Poder efectiu queda clar que no. El Museu segueix tan ineficaç com sempre i en la seva direcció segueix manant i cobrant , malgrat les meves acusacions que malgrat el dures que han estat , sempre han quedat per sota del que mereixeria.
Ni en les sales municipals ni en cap d’altra institució pública o privada he tingut cap poder , ni he fet que exposi un artista i en deixi d’exposar cap d’altra.
La meva responsabilitat en el que pertoca a exposicions ha estat en el meu assessorament ( que no responsable de la programació) a Espai 28 i Espai Cap Gros.

Les meves crítiques , bones o dolentes, son cap aval per res. Presentar-se amb elles en el currículum és paper mullat. No serveixen ni per obrir ni tancar portes. Un és un simple crític de poble i ho sap i n’és conscient.

La por no està en la crítica , el seu valor i la seva significació. La por queda en l’ego de l’artista. Ell sap tot el que s’explica just abans, però sap que una crítica “favorable” l’enlairarà davant la resta i al contrari.

La primera crítica seriosa que un va fer va ser la Sant Lluc de 1975. El pare em va dir, tota teva, i em va llençar a la piscina. Va ser una crítica molt llarga en que es separava als artistes entre els consagrats , els joves , les sorpreses i la resta. Així que jo soc de la resta?. , va ser el primer bona nit de la tarda en que va ser publicada, per part d’un artista de nivell mitjà.
Un va voler aprendre de l’experiència i en la següent edició va decidir fer apunt de tots els participants. Hi havia una petita frase i acabava amb una qualificació genèrica ( be, regular, acceptable, interessant, fluix....). Les preguntes van ser constants: Que és millor regular o acceptable? , bé o interessant?. Vaig aprendre definitivament la lliçó. En la següent temporada la frase es mantenia però la qualificació era numèrica.

Ningú em va preguntar per la frase, per la crítica en essència. El que interessava era la comparació, l’estar per sobre o sota de....
És el que ha passat aquest any amb el Sant Lluc. Davant la pregunta si cal apostar per la qualitat , la resposta és unànime. El fumut és quan després de la selecció qualitativa a un l’ha deixat fora...

En quan al respecte crec ser una persona respectuosa. Nunca és triste la verdad, lo que no tiene es remedio, diu en Serrat. Qui em digui que soc calb, panxeta , mig sord ... , no em falta al respecte, em defineix per fora.

Dir que un artista no ho fa be, que sembla que se li ha parat el rellotge, que s’equivoca i que ves a saber si millor seria dedicar-se a altres afeccions, pot ser dur però no irrespectuós. No he arribat mai als nivells del famós jurat televisiu del que ara hom en parla, però inclòs penso que malgrat el to, els seus comentaris son plenament escaients i encerta de ple en la diana.

Per a mi el respecte està en altres camins. Està en les set col·laboracions per diferents treballs de recerca que m’han demanat aquest any, que fa apropar la xifra dels darrers anys a depassar la quarantena. En l’apreci que sento en els llocs en els que col·laboro que reincideixen any rera any atorgant-me confiança. ( 22 anys a TVM , 14 a Cap Gros , com a continuació dels 12 a Ràdio Mataró, 5 a Cadena Tretze, i tots els dels mon en les diverses èpoques del Diari de Mataró ) , o en fets tan curiosos com col·laborar simultàniament a “Crónica de Mataró” ( franquista) i a l “Maresme” ( d’esquerres).

Això per a mi és respecte.
I si voleu més, satisfacció i orgull.
El demés, discrepàncies de les que podríem discutir. Com no ,en el sentit estricte , el que queda explicitat en la primera part d’aquest llarg , i espero que poc polèmic comentari.

MONUMENTS

Passo per “El Tot” per arreplegar l’opuscle sobre “Els Monuments de Mataró” que han editat en motiu de la joiosa celebració del 25 aniversari. Encara que ja havia seguit setmana a setmana els seus reportatges , - com per a tants mataronins el “cap gros” i “el tot” ja formen part inherent del meu cap de setmana -, ara fa patxoca veure la sèrie relligada. Les meves més expressives felicitacions.
És un treball que conjuga la vessant artística , amb la ciutadana i la històrica , que a bon segur pot ser punt de partida per altres treballs més exhaustius, com per ex. el que està començant a elaborar un professor mataroní.

Un treball en el que hi podrà afegir alguna que altra escultura que hi manca ( la de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas a la pça a ell dedicada i de la que en parlàvem fa ben poc , o la de Llucià Gonzàlez que es troba mig amagada al patí interior de la Pompeu ). Hi podrà també corregir la ubicació de l’escultura de Pepe Novellas dedicada a Antonio Machado ( les fotografies de la mateixa que acompanyen el post corresponen a l’opuscle de “El Tot” ) , ja que la mateixa s’establirà en un indret proper a l’actual en el procés de reordenació de la zona amb la creació d’una veritable plaça a l’entorn de la nova escola que aviat s’inaugurarà. L’artista hi ha estat d’acord , tot remarcant però la ineludible condició de que Machado ha de mirar cap a l’exili, és a dir, en direcció a França.

L’alcalde Joan Antoni Baron també parla de l’opuscle en el seu blog i apunta el deute d’una placa que expliciti en les escultures públiques , nom , autor i altres dades d’interès. Espero que quan ho facin , que desitjo aviat , em convidi a la primera paletada de ciment. Uns deu anys de lluita demanant-ho a alcaldes , regidors de Cultura , Directors de PMC i tot el seguit de regidors de l’Ajuntament , en especial atenció als d’obres , be mereixerien aquest petit detall.
Sigui com sigui, que es faci. I a ser possible ben aviat , que potser no costa tant.


D'EXPOSICIONS

1
Avui m’he acostat a l’Entresòl de la Pedrera, en la que era antiga oficina de la Caixa Catalunya , per veure la mostra en record de la mostra de Picasso que es celebrà a la Sala Gaspar al 1960 i que va ser el retorn de Pablo Picasso a la vida artística barcelonina.

No puc negar haver sentit íntima emoció quan he visitat la mostra. Encara que no tinc cap mena de record sé que la vaig visitar amb el meu pare quan tenia nou anys acabats de complir. I ho sé ja que en aquelles xerrades de pare a fill i de mestre a alumne, en les que parlàvem d’art , un dia em va confessar que després de visitar aquesta exposició va saber perfectament que jo seguiria el seu camí de crític d’art.

La raó segons ell ben senzilla. Al sortir de l’exposició li vaig preguntar per què jo no tenia els ulls situats com els pintava Picasso. Em va dir que es va quedar molt parat. La lògica era preguntar per què Picasso pintava d’aquella manera els ulls i no al revés. Sempre va mantenir la seva tesi de que aquella havia estat la meva primera crítica.

Potser dir això soni a cregut i prepotent. Qui em coneix, i millor dit, qui va conèixer al meu pare i va saber de la nostra relació, estic segur que no ho dirà. Sigui com sigui , avui ha estat un dia emocionant per a mi. El proper setembre farà 25 anys que ens va deixar. Potser llavors un record serà imprescindible. Com el que avui , sense paraules, he tingut per ell.

Per cert , he coincidit a l’exposició amb Perejaume, recent Premi Nacional. Com no, que l’he felicitat , davant el seu astorament per haver estat reconegut. Ves a saber si tot ha estat una premonició. Amb la veritable exposició vaig entrar en les avantguardes artístiques. Potser a partir d’ara , i sense saber-ho, hauré entrat en la veritat de l’art contemporani.



2
En Ramon Bassas fa una magnífica lectura de la seductora exposició de Miguel Rasero a la Trama.
Certament és una exposició sensual , en la que l’autor ens apropa a un constructivisme de caire minimalista , d’ambients freds , que si be recorda al fer de Gerardo Rueda , li manca aquella flamarada interior que provoca una connexió trempadora.

Però malgrat això la mostra de Rasero presenta aquest sentiment racionalista, en un equilibri estructural de línies ,formes i volums, que ens envolta tot teixint una trama ( serà en homenatge a la galeria que l’acull) que delimita espais, volums i fins i tot cromatismes, per crear unes atmosferes que be podriem considerar com subtils.

Potser és la contraposició d’una altra exposició altament recomanable. És la de Alceu Ribeiro a la Sala Dalmau. Per qui no ho sàpiga la Sala Dalmau és una de les galeries més prestigioses i amb més història de Barcelona, i es dedica essencialment a les avantguardes i escoles paral·leles ( Madrid, Paris, del Sur..).

Ara ens presenta el treball de l’uruguaià Alceu Ribeiro, domiciliat fa temps a Mallorca on fa poc va presentar retrospectiva al Palau Solleric , i que és el que podríem dir el darrer deixeble viu de Torres Garcia.
Un deixeble a més, fidel en tota la dinàmica constructivista que establí el seu mestre. Passejar-se per l’exposició és fer mirada al concepte de Torres García amb el que es confon en manera, concepte i desenvolopament., tant en el sentit estètic, com el compositiu i el cromàtic.
Una exposició plena de detalls i qualitat que ens ofereix , en contraposició a la de Rasero, el constructivisme més viu, demostrant encara que en aquest nou segle és un concepte a desenvolupar i seguir.

Per cert , en la galeria i de manera ben visible es troben diversos butlletins de la Biennal Torres Garcia, fet que demostra el be que treballen els organitzadors el que alhora ens omple de satisfacció.

LA CRÍTICA D’ART I ELS ARTISTES

Treball perdut el del crític d’art ,- parlo del crític d’art no artista -, si creu que per influència seva pot canviar l’orientació d’un artista. Perquè aquest , generalment , no el creu amb competència. No tan sols per determinar del valor d’una pintura , per exemple , sinó també , perquè pren com a divagacions sense base les seves teories estètiques. I té raó en no deixar-se guiar per ell, com aviat tractaré de demostrar.

Més , a part d’això, per a l’artista , el crític és quelcom a manera de Déu o sobirà , ja que sembla que a son arbitri pot aplanar-lo o enlairar-lo. Té en la seva mà l’opinió, que forma a caprici seu. Per això és que , simuli el contrari perquè el tem. I , sabent per endavant que tot el que dirà serà equivocat o de poc valor, sol·licita la seva opinió en lletres de motlle.

Per altra banda , què pensa el crític d’art , de l’artista?. Que procedeix d’una manera inconscient, que és necessari guiar-lo, que sense el seu apoi difícilment s’obrirà camí. En una paraula que necessita de la seva ajuda i protecció. D’aquí la suficiència del crític,

Aquest estat de coses és lamentable, però, és possible canviar-lo ?. Crec que no.
Aquest secret conveni entre l’artista i el crític, és difícil de trencar-lo. L’un fa el joc a l’altra , perquè així els dos viuen. L’artista , afalagant hipòcritament al crític, sap que arribarà allà on voldrà. Compta sempre amb ell per a imposar la seva obra. I el crític , formant reputacions , organitzant banquets , sortint a la defensa del que convingui., sigui o no just , creix també o adquireix no menys reputació. Per això , la carrera de crític d’art és de les més planeres.

D’aquest estat de coses que he dit lamentable en té en primer terme la culpa l’artista. Ve de que no procedeix de bona fe, de que no és suficientment pur ja que orienta a la seva obra camí del guany i l’anomenada. El crític per la seva banda, al donar-li apoi no resta en millor lloc.
Però tot això és corrent. No pequem de càndids.


Aquest són els primers paràgrafs de l’escrit ”La crítica d’Art i els Artistes” que va escriure Joaquim Torres-Garcia i va publicar a la barcelonina revista “ Vell i Nou “ en les pàgines 164 a 167 del seu número 65 , publicat el 15 d’Abril de 1918.

FER MATARÓ. NEFER.

La Nefer és avui actualitat per partida doble. Per un costat pel fet de dissenyar el torró d’autor que de fa ja uns quants anys posa al mercat el pastisser Unó amb envejable èxit , artístic i llaminer. Unes fulles de xocolata amb llet i unes llunes de xocolata blanca en son els seus trets distintius. Per l’altra costat Nefer és actualitat ja que ha dissenyat l’etiqueta del vi novell dels cellers mataronins que enguany és un vi de producció ecològica amb origen Penedés. Una etiqueta en la que ha desplegat un bon recull de la seva iconografia personal, assolint una peça curosa i acurada plena de la sensibilitat amb la que ens te acostumats.

Fer repassada del que any rera any fa la Nefer per Mataró ens ompliria moltes planes. Tan sols cal mirar Les Diableses, les diverses coses que ha fet per les Escoles Bressol , el seus cartells de festa i carnaval amb l’imaginari popular , llunyà i proper com a protagonista.... etc.

Encara que viu fora de Mataró , segueix essent en essència una capgrossa més, però la ciutat ha esta molt gasiva amb ella. Mentre mostrava la seva generositat oferint el seu treball de manera gratuïta , o amb una quota crematística que caldria considerar moltes vegades com anecdòtica , se li ha negat massa vegades el pa i la sal , com en la seva darrera mostra a Can Palauet o en el seu intent de treballar de manera relacionada amb Can Xalant . (En cas de seguir la moda de negar la mayor que es diria en llenguatge de cert joc de cartes , escoltar les seves darreres entrevistes a Espai d’Art de TVM).

Potser per això caldria fer-ne un acte de justícia i reconèixer de la manera més escaient el seu treball. Un sols ho pot fer-ho amb reconeixement i un tancat i íntim aplaudiment. Però hi ha altres maneres.
Potser que algú de la Casa Gran indiqui senyals de sensibilitat.

PATRIMONI

Escoltar a Lluís Permanyer parlant de Barcelona és un gran plaer. Avui ha donat lliçó magistral de l’obligat respecte al Patrimoni, descobrint que mentre molts edificis son respectats , no ho son les peces que contenen. Exemples tan clars com el núvol de Tàpies ( fora de catalogació) mentre si ho està l’edifici de l’editorial on roman la Fundació Tàpies , o les figures de Gargallo al cinema Bosque, que tampoc ho estan.

És una reflexió que caldria fer-se en un entorn més proper. Ja sabem que no som posseïdors de grans elements artístics però bo seria tenir-ne cura.

Cura que per exemple s’ha tingut amb l’escultura de Guerau Calabia dedicada a Tomàs Ribas i Julià en la Pça del seu mateix nom al barri de Cerdanyola.
Ribas i Julià (1894-1949) tingué una vida estretament dedicada al teatre col·laborant amb diverses companyies ( Iris, Ateneu, Unió de Cooperadors, Ideal Art) , escrivint més de 250 obres essent la més coneguda “La puntaire de la Costa” . ( Joan Salicrú. Mataró carrer a carrer).

Les obres d’urbanització de la Pça havien fet desaparèixer aquesta escultura que ara s’ofereix de manera molt més explícita. És una escultura de caire geomètric força interessat per el joc de volums que ofereix amb l’afegitó de plens i buits, que per l’època en que es va realitzar te prou interès, havent estat una de les grans obres públiques desconegudes de Mataró.


LLEGENDES URBANES

Hom ha sentit parlar de les llegendes urbanes:
Que si els que es posen a l’Ajuntament és per no fer res i aprofitar-se ( millor no dir res)..
Que si els emigrants gaudeixen de tants avantatges públics ( millor desitjar a qui ho diu que es faci emigrant. Ell hi sortiria guanyant,... i nosaltres també.)
Que si en PIC fa una crítica despreciativa i humiliant...

Un ho ha sentit tantes vegades que ja passa. Si fins hi tot s’ha sentit que el seu pseudònim era agressiu com a reflexa de la seva personalitat, quan l’ha heretat del seu pare ( PIC = Pascual I Clopés),
Però arriba un moment en que potser cal dir prou i explicitar les coses. I res millor que demostrar-ho.

Un exerceix la crítica al CapGros. En la seva varietat .com apareixen la crítica de bona part de les mostres que es realitzen a Mataró i rodalies, de les que unes poques ( les destacades) surten a l’edició paper,
D’ençà setembre 2004 , totes les crítiques queden arxivades a disposició de tots en l’apartat exposicions del . com. Si algú te paciència podrà comptar que hi ha 131 critiques, totes elles degudament qualificades , amb els següents resultats :

Amb 5 asos ( d’obligat compliment) 12 ( 9.16 % )
Amb 4 asos ( Cal anar-hi) 39 ( 29.77 % )
Amb 3 asos ( mereix atenció ) 44 ( 33.58 % (
Amb 2 asos ( si més no ..) 25 ( 19.08 % )
Amb 1 as ( passi de llarg ) 11 ( 8.39 % )

És a dir mentre s’aconsella de manera intensa quasi un 40% de les exposicions, sols es deixa de recomanar poc més del 25%.
Si suspendre una de cada quatre exposicions de les que es fan al Maresme, mentre es recomana quasi un 40%, és ser dur, insultant, pejoratiu i no se quantes coses més ... dons...
Permeteu-me un somriure, al menys irònic

El que si ha de quedar clar , sense treva ni perdó , que cal ser dur fins a límits insospitats front els estaments que tan malament ho fan ( PMC , Museu, Caixa Laietana....).

I és aquí on vull veure a algú defensant-los i no pas intentant carregar-se al missatger.

El demés ja se sap, son foc d’encenalls. O potser ganes de marejar la perdiu. O.....

HOMENATGE

Algú diu que a Mataró se sap tot .I a bon segur es veritat . I ja que se sap tot, bo seria que algú expliqués que en vida de Jordi Arenas es va intentar fer-li un homenatge. No per la seva pintura i sí per la seva impagable tasca de mestratge i formació de nous artistes ( No hi ha artista mataroní de més quaranta anys que no hagi passat per les seves mans).

Els promotors eren el que això signa i en Perecoll que va ser l’encarregat de contactar amb el mestre. La qüestió estava en organitzar una mostra a Can Palauet amb la paret central dedicada a Jordi Arenas i la resta a obres dels seus diversos deixebles. Jordi Arenas va acceptar amb la condició que ell entregaria el llistat d’alumnes i fossin els organitzadors els que seleccionessin els participants.
Tot va ser posar la proposta en marxa i dir el PMC que no era una proposta interessant i que la desestimava.

Per què no s’explica això?.
Potser serà que avui no toca.
O potser per...

Millor deixar-ho , el Barça ha guanyat 2-0 i la meva filla ha jugat quatre sets i mig amb l'equip senior del Mataró de volei , en partit de màxima rivalitat amb el Boet, guanyant 3 a 2.
Això si que cal celebrar-ho.

GERMANS ARENAS

El descobriment de l’errada en l’agenda del PMC que significa la presentació del llibre de Francesc Masriera sobre Jordi Arenas amb la imatge d’un autoretrat del seu germà Jaume, em retorna a la mostra d’autoretrats d’ambdós germans a Ca l’Arenas, i que lamentablement ( encara és hora que senti queixar-se a ningú al voltant del menyspreu sofert per Jaume Arenas en la seva pròpia casa) és la primera presència de Jaume en el seu propi habitacle.
La mostra és molt interessant. Son pocs autoretrats però clars i contundents per veure per on anaven els trets.

En el cas de Jaume s’ensuma ja una personalitat aclaparadora . Uns treballs durs que volen donar una imatge dura de si mateix ( en curiosa una certa semblança amb l'actor Javier Bardem , un altre tipus dur). Hi ha un petit encenall que sembla portar-nos vers la intensitat que després donarà a les seves aquarel·les. Però en tot existeix una vibració especial, un alè gens acomodatici. Un sentiment clarament de rauxa.
El treball de Jordi Arenas està en l’altra cantó. Seré, formal , tècnicament irreprotxable , les seves obres cerquen més un esperit exterior, que no pas bullen per camins més interioritzats com és el cas d’en Jaume. Son sempre excel·lent demostració de pintura però sense cap mena d’afany trencadís, que sols surt quasi d'amagatotis en la millor peça de la mostra , una esgarrapada pintura amb mirada de trascantó , que sembla una alliberació en el cert encotillament dels seus treballs.

El seny ( Jordi) i la rauxa ( Jaume). Un excel·lent pintor, en Jordi. Un bon artista , en Jaume. En la comparança d’entre ells per mi no hi ha dubte : Jaume. Ho he defensat i seguiré defensant-ho. Però una cosa no treu l’altra, el dos en gran nivell.

Vaig ser defensor aferrissat d’en Jaume, amb qui sentia una clara empatia malgrat les grans discussions que solíem tenir , amb fotocopies dels meus escrits que en Jaume subratllava de verd en els punts conflictius . Ja fos la seva obra , com les exposicions que portava al Nàutic amb un nivell d’expert que deixava de costat a molts professionals, qualsevol cosa ens portava a llargues disquisicions en raó d'allò que érem, dos apassionats per l’art.
Una passió que es feia avinent en totes i cadascuna de les seves obres, en un treball que va molt més enllà , - i espero que posteriors exposicions ho mostrin - , de la seva típica marina amb el seu cel personal , per endinsar-nos en una gran capacitat creativa.

No vaig tenir la mateixa comunicació amb en Jordi. A més, una frase, que quasi s’ha convertit en històrica en la seva descontextualització , ho va acabar de marcar tot. I dic frase històrica, ja que encara alguns me la retopen.

En motiu d’una exposició al Museu, d’aquelles del Grup dels Arts ( Jaume i Jordi Arenas , Salvador Esquerra, Jordi Puiggalí, Emília de Torres i Antoni Boix ) vaig afirmar , i crec que vaig encertar , que a Jordi Arenas semblava que se li havia parat el rellotge.
L’escàndol va ser absolut: Que què s’ha cregut aquest marrec, que quina manca de respecte , que fins aquí podem arribar.... I més quan en Jordi no es va deturar en dir a qui el volia escoltar, que no exposaria mai més a Mataró, mentre un en fos crític.

Curiós és com alguns fets prenen volada per si sols i ja no hi ha qui ho pari. Certament la frase va agafar pes i em va convertir en l’enemic d’en Jordi. La nostra relació era escassa però absolutament correcte ,però tot va canviar en una llarga xerrada de moltes hores per a una entrevista per la revista / catàleg amb la que Minerva presentava les seves activitats mensuals. En Jordi exposava a la Minerva i obligadament havia de passar per el tràngol de l’entrevista de rigor. He de recordar-la com una magnífica conversa.

La conversa anava fluïda , records , històries, mestratge , alumnes..., i en el bell mig de tot , per a mi ,la gran sorpresa: “Saps que tenies raó en allò del rellotge”, em diu en Jordi. A un li queda cara de poker i quan comença a sortir del pas, en Jordi contundent m’afirma: “I tant que és molt millor la meva primera època. Però el que passa és que fa molts anys que soc pintor d’encàrrec, i això significa una certa submissió. Jo sé que els puc convèncer amb la tècnica , amb els requisits, amb un treball formalment quasi perfecte, però també ser que no em deixaran passar una”, per afegir “tens raó quan dius que sembla que se m’hagi parat el rellotge , però el que no saps és que el que l’he parat he estat jo.”

Potser llavors més que mai vaig entendre el seu interior. Havia sacrificat el ser un bon artista per ser un excel·lent pintor.
I si algú dubte de la gran capacitat d’artista sols cal pujar al primer pis, el seu retrat de la família Arenas ( quadre que encapçala aquest post) és digne de qualsevol gran Museu dels nostres dies.

FER CIUTAT

1

Dijous estic a TVM amb la gent del Sant Lluc que organitza la Torres García. Son en Daniel Llin i en Miquel Faidella. Cap dels dos es mataroní i estan arrelats a la nostra ciutat de no fa pas molts anys, però els dos es senten d’aquí i volen una Mataró culturalment gran.
Expliquen de manera clara la participació de l’Ajuntament en la Biennal. L’organització aglutina en si totes les col·laboracions i per tant l’obra guanyadora depèn d’ella , i ha decidit que la mateixa es cedirà a la ciutat, mitjançant un conveni que s’està estudiant.
Una excel·lent manera de fer ciutat ( tot esperant que el conveni estigui a punt a l’hora de la veritat. En cas de dubtes podeu parlar amb la gent de Proposta Mataró que de convenis inexistents en sap un niu).

2

Assisteixo a la presentació del llibre del nomenclàtor de Ramon Salicrú a Can Palauet. La sala està plena a vessar i és un munt la gent que no pot entrar. L’acte és un èxit absolut i alhora totalment merescut.
En Ramon Salicrú és el director del GEM , l’escola a la que assisteixen les meves filles i és l’exemple de passió per l’ensenyament com no en conec cas. Sentir-lo parlar i veure com viu l’escola és la demostració de passió entregada que tots desitgem per l’escola a la que lliurem els nostres fills.
La seva passió d’historiador s’ha mantingut en un petit standbay en el treball d’anys al voltant d’aquest estudi del carrers de Mataró. Un estudi acurat, detallat, curiós, i principalment molt a l’abast del poble al que agrada , - i a qui no -, el coneixement del seu mon més proper.
Un llibre magnífic que caldrà xafardejar i que mostra una altra manera de fer ciutat d’un mataroní que entén la ciutat com un quelcom propi i proper.

3

Les juvenils del Volei Mataró es juguen entrar en la Fase d’Ascens en un partit d’aquells que es diu d’infant ( qui guanya obtén plaça en el grup d’ascens) amb el Sta Coloma de Gramenet.
Patint com pertoca es guanya per 3-1 i la fase d’Ascens està aquí,
Una altra manera , encara que petita, de fer citat , portant el nom de la mateixa en els diversos indrets de Catalunya als que caldrà visitar.
L’Ivan Pera , regidor d’esports de l’Ajuntament, assisteix al partit, patint i aplaudint com el que més, fet que s’agraeix.
Una altra manera de fer ciutat.

4

Amb aquest mateix titular publicava una columna aquest divendres en el capgros.com.
Un article que reprodueixo aquí mateix.

LA REBOTIGA FER CIUTAT

L’anunci públic de la convocatòria al Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró que assolirà així la seva segona edició encetant ritme de Biennal , és una excel·lent noticia per la cultura mataronina en particular i per a la ciutat en general.

La seva primera edició va esdevenir un dels actes culturals més importants del darrers anys degut , a més de la qualitat intrínseca de la mostra , al fet de ciutat que be comentava Daniel Giralt Miracle , en frases que ara ens ha recordat l’organització , quan deia : “.. que en els molts anys que porto d’ofici mai no havia vist una comunió tan forta entre institucions (al més alt nivell), estaments polítics, mitjans de comunicació, entitats econòmiques públiques i privades, associacions culturals, artistes i ciutadans en general, àvids d’activitats artístiques i culturals dignes de situar el nom de la ciutat en el nivell més alt.”

La presentació d’aquesta nova edició ens marca a més, un camí d’arrelament molt fort. Malgrat no haver augmentat la quantia del premi , - propera tasca a assolir per fer un definitiu pas endavant -, el manteniment del Jurat al que s’afegeix Josep Guinovart , amb el que de signe de gran nivell significa , ha de portar al Torres García-Ciutat de Mataró a esdevenir un concurs amb pedegree davant l’ampla competència de mostres de semblant nivell.

Però potser el més important està en el fet de que la Ciutat adquirirà l’obrà guanyadora per que formi part del Fons d’Art de Mataró , restant així i aquí per el gaudi dels ciutadans. Aquest compromís , que és no tan sols en el que de patrocini significa i sí en aquest concepte de fer ciutat mitjançant l’Art i la Cultura, no hauria de passar desapercebut per ningú, i tots ens hem de felicitar.

Un fet però,que no hauria de ser excepcional. Hi ha altres elements artístics i culturals en els que l’Ajuntament hi hauria d’esmerçar tota cura en aquest concepte de fer ciutat mitjançant la cultura que ara sembla estrenar-se.

Fer que Can Xalant sigui un element viu en la cultura artística i creativa de la ciutat, i no tan sols un ens que rep molt i dona poc. Vitalitzar Ca l’Arenas i establir en ella el concepte que estava en l’eix de tot el projecte , convertint-lo en pol d’activitats culturals , en especial referenciades amb l’art , i no com ara esdevingut casalot de pobre i esmorteïda programació. Posar en marxa “Proposta Mataró” ( Fons d’Artistes Locals ) , actualment en estat de letargia administrativa , com a complement important del propi Fons d’Art de la ciutat. Apostar per la Nau Gaudí en un sentit que estigui ben ple de significats artístics.....

Tots aquests elements , i a bon segur d’altres que poden vostès apuntar , han de servir per crear aquest sentit cultural de ciutat que moltes vegades tant ens manca i del que se’n ha tingut sempre poca cura.

Fer ciutat , potser un bon slogan per a la política cultural de la propera legislatura.

JA N'HI HA PROU



Faig ullada ràpida a l’Agenda Cultural del Patronat Municipal de Cultura corresponent al mes de desembre de 2006.

Mentre entre dents barbotejo paraules al respecte del que veig en la programació, de cop els ulls em fan xiribites , i dic entre mi, no pot ser. Un altra cop no pot ser. Però és.
La imatge està clara. La notícia també. El dimecres 20 de desembre a 2/4 de 8 del vespre i a Can Palauet, en Francesc Masriera, amic de l’ànima de Jordi Arenas i marmesor del seu llegat, presentarà el llibre “Jordi Arenas. La sublimació de l’Art”. L’acte l’organitza el PMC.
Un acte al que caldrà assistir i un llibre que caldrà llegir.

Tot excel·lent. Però tot potser no.

Queda la imatge que centra la notícia. És un cap, a bon segur un retrat. Cal fixar-se i tot queda clar.
L’obra que el PMC ha escollit per presentar un llibre de Jordi Arenas, no és ni la seva ni d’una obra seva. Simplement és un autoretrat del seu germà Jaume , justament el que serveix de portada per l’exposició d’autoretrats dels germans Arenas. I que com molt be s’explicita en l’opuscle de l’exposició, és una aquarel·la sobre paper de 21.7 x 13.5 cm, que correspon al llegat Arenas amb referència 67-B, i que està datat al 1937 en l’angle inferior dret.

Crec que no cal cap més comentari. Els fets parlen suficientment clar sobre el respecte del PMC envers tot l’art que no és el que ells anomenen contemporani.
De nou exigim disculpes a qui pertoqui i responsabilitats en el mateix camí.

Ja n’hi ha prou.


ACLARIMENTS

No tinc per costum respondre als comentaris als meus post. Son opinions, que m’agradin o no , son tan respectables com les meves. Allà queden, excepte algun que altre spam que elimino, encara que sempre amb el dubte de si hi haurà algú que pensarà que he eliminat un comentari contrari, Però que hi farem.
Avui però vull fer un parell de puntualitzacions. Les faig ja que no es refereixen a opinions i sí a fets absolutament objectivables que poden portar a crear confusió en el lector que no sàpiga quin és el peu que ens falla. Per això aquesta resposta a uns comentaris posteriors al post del passat diumenge.

Amic Xavier Ubach: Encara que no tinc el costum de respondre als comentaris als meus post ( tots ells son per a mi respectables) permetem aclarir-te un parell de coses.

No tinc , ni he buscat ni envejat , un treball a Mataró Ràdio. Faig un apunt de menys de cinc minuts en el que aconsello exposicions a visitar . El magazine és professional i crec que valia la pena. Ja sé que el treball està molt malament , però sincerament crec que això no és treballar a Matarò Ràdio.
En cap moment he fet cap gestió per estar a Matarò Ràdio i fins i tot quan es podien presentar propostes de programes , encara que alguns m’ho van demanar , vaig decidir que no estaria en aquest projecte.

Col·laborar en un programa no m’anul·la el dret de criticar el conjunt de la programació. De la meva i de moltes més crítiques poden els que dirigeixen l’emissora, treure un bon profit per aconseguir una bona ràdio, que és el que desitgem tu, jo i tots els mataronins. O no és així?.


En el cas Santi Carreras pare , estic convençut de tota la veritat del que dius al respecte de Miramar i dels escrits de l’altra bon amic Joaquim Ripoll. Son tan certes com el que jo dic de “Hora 15”.

Deixant de costat que si no fos veritat , al menys seria brillant recordar el nom d’un programa i un director del que a bon segur quasi ningú recorda , jo no se com anava la cosa per dintre TVE però varen ser moltes les exposicions de les que vaig escriure aquelles set o vuit línees de comentari. No sé quina era la situació contractual de Santi Carreras amb TVE , però allò ho feia en pla free-lance i presentava moltes coses per a veure que podia anar “colant”, i cobrant.

D’entre els noms que recordo hi ha Tharrats, Alcoy, Rovira Brull, Opisso, una col·lectiva a Tertre en benefici de Guinea Ecuatorial , MªA,Raventos , molts de les exposicions del Nàutic , i recordo amb especial sensació un reportatge amb la pintora maÏf Carme Rovira fet a la seva casa de Vilassar de Mar. De moltes d’aquestes exposicions han d’existir fotos en el seu arxiu ja que tenia costum de gravar per la tele i fotografiar per el diari o per l’artista o la galeria en la que es feia l’exposició.

En més de trenta anys de col·laboracions periodístiques he encertat a vegades i a bon segur , n’he errat moltes més , però mai he usat la mentida , i tu Xavier ho saps abastament.
Una honestedat i una professionalitat que potser varen ser la causa que et va motivar a demanar-me opinió i consell per la beca per a joves creadors que havies decidit lliurar com a complement del Torres García – Ciutat de Mataró. Un consell que va permetre estructurar les bases d’aquesta beca que molt plaentment vas presentar a l’Espai d’Art de TVM, a convidada meva.

La teva no selecció en el Sant Lluc d’enguany ha fet que en un acte que jo defineixo de rebequeria, hagis decidit tornar-te enrera. T’equivoques. La gent del Sant Lluc va explicitar unes bases i un jurat. No vas ser acceptat. Pots enfadar-te contra tu mateix ( per no presentar una obra de prou qualitat) o contra el jurat ( per no saber reconèixer la teva vàlua) , però mai contra una organització que ha actuat sempre de manera correcte.

T’equivoques retirant la beca ja que penses que fas mal al Sant Lluc. No és així, essencialment et fas mal a tu mateix que series el veritable protagonista de tan envejable proposta, i ho fas a la ciutat que queda orfe d’un premi complementari que honoraria encara més al Concurs.

Com molt be llegia avui mateix en motiu d’una de les mil picabaralles que apareixen cada dia, la venjança és un fet que perjudica més a qui el practica que no pas a qui el rep.
Per això molt m’agradaria que, amb l’oportuna reflexió, existís una marxa enrera en que hom hi sortís guanyant.

Amb tot el meu afecte , i en la certesa que la complicitat ens permetrà encara mil i una picabaralles més , rep el meu reconeixement per la teva gran tasca periodística.

PS per la Filomena

Amb el meu agraïment per la seva fidelitat lectora , vull retopar-li un dels seus comentaris ja que Televisió de Mataró , no és ni ha estat mai una televisió municipal.

Us ho poc dia amb tota seguretat ja que estic en ell d’ençà el primer dia i fins i tot tinc l’honor d’haver estat la primera cara masculina en pantalla ( hi ha vídeo que ho demostra) .

La independència de TVM ha estat sempre el seu signe de referència que li ha permès ser un mitjà informatiu defensat i valorat per tots els mataronins, sense distinció de tendència política.

NOMS PROPIS

José Montilla

Així, José, amb l’accent. O amb l’accent fonètic en la primera síl·laba. Res de Josep. M’agrada que mantingui el seu nom en castellà , és demostratiu del no haver de renunciar a “res”, per ser “alguna” cosa.
Jo vaig catalanitzar el meu nom. Era l’adient ja que el “pedro” era una obligació administrativa , però mai catalanitzaré el meu cognom , i la d’escrits demanan correcció que he fet a qui em te com a “pasqual” ( crit a diversos bloggers que em tenen així en els seus links ) .
Renunciar al cognom seria renunciar a part de la meva història , per això em costa entendre als que ho fan , a vegades tan sols per un accent. I no faig referència a ningú.


Joan Manuel Tresserras

És el nou Conseller de Cultural. De perfil tècnic i molt centrat en la comunicació. Caldrà estar a l’aguait dels seus càrrecs per veure per on pot anar la direcció del seu departament , encara que a priori no sembla tenir un sentit clar en el que pertoca a acció cultural directa.

Perejaume

L’artista de Sant Pol ha estat anomenat Premio Nacional de Bellas Artes, el segon premi més important de l’estat darrer del Premio Velázquez.
Mantinc amb l’obra de Perejaume una relació contradictòria. Hi ha vegades que m’emociona com molts dels seus treballs en el concepte del paisatge, o com en l’obra gràfica que fa poc gaudíem en l’entorn del treball d’Edicions Murtra (veure foto en monocrom).
Altres vegades em rebenta , com en el cas del Liceu o en moltes de les seves instal·lacions.
Sigui com sigui sempre es bo tenir a prop de casa a un artista reconegut. Sempre ens dona temps per aprendre.

Emili Badia Peix

L’Emili Badia és un d’aquells homes que de nèixer de nou , avui en dia serien artistes. Però va néixer en altra temps i en altres moments , i va ser industrial.
Sortosament però l’edat productiva s’acaba i a l’Emili d’ençà la seva “alliberació” s’ha dedicat al que estima , el mon de la sensibilitat, el de la creació, el de l’art.

Fa anys que el conec, he visitat el seu estudi, el trobo a l bus quan ve de “classe” com diu ell, he seguit el seu tarannà i a més tinc una petita meravella en forma d menina que domina el menjador en un llarg diàleg plàstic amb una altra magnífica obra del comú amic Àngel Heredereo Bravo.

Ara, l’Emili exposa a la Casa Gòtica d’Argentona. Ho fa sense pors i amb aquella senzillesa que el caracteritza que l fa il·lusionar quan veu que la gent vibra amb el seu treball. I presenta una bona exposició de la que us adjunto la crítica que estarà ben aviat al Cap Gros.
Us recomano la visita i si no , cal estar atents a una ben propera exposició a la sala del Sant Lluc. Us puc assegurar que amb la seva simplicitat aparent presenta un bon grup de treballs de primera qualitat.


TARDOR

D’entre els molts plaers que es troba visitant les diverses exposicions de tot nivell que es realitzen en les nostres contrades, està el poder fer un bon glop d’art d’un artista que o ens és desconegut , o be ens sorprèn amb un conjunt d’obres que mostren la seva vàlua. Això és el que succeeix amb la mostra escultòrica que Emili Badia presenta a la Casa Gòtica d’Argentona.
Badia és un arribat al camp de l’art d’ençà que va abandonar les seves obligacions professionals com industrial. Llavors va esclatar aquell sentit artístic que havia estat sotmès durant molts anys. Ho va fer amb l’impuls de la il·lusió però també, cosa gens habitual, amb un sentit d’autoexigència i professionalitat.
Ara Badia presenta una ampla mostra que quasi es podria dividir per una bisectriu que abastés la sala en que s’exposa. En un costat hi trobaríem l’ofici, les peces d’aire més tradicional, la figura i el seu simbolisme. Unes obres molt netes i alhora quasi despullades d’intencions.
L’altra costat és ben diferent. Plafons ceràmics, en que la figura s’estructura en distribucions volumètriques clarament marcades en uns ritmes d’intencions. Un brau que sembla gènesi dels conceptes que allà veurem i tot envoltat per un conjunt de figures d’arrels primitives , en uns sentits antropomòrfics , que expliciten un sentit vital i humanista de l’autor que va molt més enllà de l’aparença.
El vitalisme de les seves parelles eròtiques entronca amb la força interior de les seves màscares , mentre contrasten amb serenor, estructures més formals amb retrats carregats de reflexió i ironia.
Una exposició que ens demostra que mai es tard per arribar a l’art, i més quan es fa amb la il·lusió, la sapiència i l’auto-exigència que li permet a l’Emili Badia sortit amplament airós de la seva personal aposta creativa.

Tardor.- Escultures d’Emili Badia
Casa Gòtica d’Argentona
Del 25 de Novembre al 17 de desembre de 2006

COMUNICACIÓ

Fa temps que penso , i ho dic a qui em vol escoltar, que un dels grans problemes de l’Ajuntament mataroní és el malament que comunica el seu fer als ciutadans.

Empaltats del pare PSC que pateix del mateix, i s’ha dedicat tota una campanya electoral a intentar donar imatge a Montilla i s’ha oblidat d’explicitar el gran treball fet per el Tripartit en quasi totes les àrees , a Mataró s’ha fet aposta per un butlletí municipal que no el llegeix ningú, - això quan arriba a les bústies dels ciutadans -, i una ràdio municipal esdevinguda clamor popular i convertida en un poti-poti de programes diversos i inconnexes , que salvant els quatre més professionals , tenen un ressò ciutadà ben minvat.

Ara , els responsables de Comunicació, amb l’impagable ajut del Servei d’Imatge ( l’altra element municipal a la que cal fer rentada , escombrada i posta a punt de manera immediata ) , han tingut la genial idea de col·locar en certes cruïlles uns cubs informatius amb temes relacionats amb el barri que pertoca.
Uns cubs gens atractius , que no criden l’atenció, que no conviden a la seva lectura degut al ponc ganxo d’un disseny gràfic que no passaria un examen d’aprenent, i a més amb un garbuix informatiu que descoratja a aquell que ha tingut la curiositat d’apropar-se, davant unes fotografies idíl·liques de l’indret , però absolutament tretes del context de la realitat del dia a dia.

A Cirera / Molins n’hi ha un , i com era d’esperar la resposta ha sorgit ràpida . L’Associació de Veïns de Cirera ha respost amb una petita publicació d’un disseny més lamentable encara , en el que retopa aquest “Mataró millora , millora Cirera “ de la campanya municipal.
I ho fa amb raons i sense raó, amb queixes que mereixen ràpida resposta i amb altres que responen a una demagògia populista en la que no s’hauria de caure , però principalment ens ofereix una imatge clara d’una manca de sincronia entre el consistori i el barri. L’Ajuntament afirma que el seguiment de totes les actuacions es fa amb reunions amb l’Associació de Veïns de Cirera- Molins , però la imatge que s’ens ofereix és que no existeix aquest enllaç.

Sigui com sigui , a un que viu al barri no li arriben les noticies de cap cantó.
Serà que un és de Torner, que entre Cirera i Molins , sembla que siguem el Triangle de les Bermudes.

MATARÓ RÀDIO

Aquest divendres vaig començar una petita col·laboració a Mataró Ràdio. Em va trucar la Mei Ros per demanar-me una petita col·laboració en el magazine matinal de la Mª Lluisa Aranaz a la que coneixia de Cadena 13. Es tracta de que cada divendres i en cinc minuts aconselli les exposicions que cal visitar a Mataró i rodalies.
El fet de poder gravar la petita intervenció amb decideix al sí, i ja ho veieu, des de el passat divendres he tancat el cercle: Ràdio (Mataró Ràdio), Televisió ((Televisió de Mataró), Premsa escrita ( Cap Gros ) i Premsa per Internet ((Capgros.com) i Internet (blog personal).

Per ser un afeccionat i fer-ho tot per amor a l’art ( mai tan ben dit) , no està pas gens malament.

FONS CARRERAS

No sé si tinc alguna cosa de bruixot. Parlo de que no es fa res a Ca l’Arenas i en surten un cursets. Ara parlo de la Nau Gaudí i de la possibilitat de que en ella s’hi dipositi el conjunts de fins gràfics de la ciutat, i....

Ahir dissabte vaig passar tot el matí amb en Santi Carreras. Ens coneixem de fa temps i sap del molt apreci que li tinc i especialment del molt apreci que vaig tenir al seu pare amb qui em vaig iniciar a una crítica d’art de més volada. M’explicaré:
En temps del franquisme i el pensament únic, després del Telediario del migdia existia un programa “Hora 15” dirigit per el llavors progre Martin Ferrand ,que feia repassada a l’actualitat cultural de l’estat. A la que en Santi Carreras veia una exposició que podia sortir a la tele la filmava , em cridava per visionar-la en el seu estudi del pati , un escrivia la notícia i a enviar-la a Miramar. Si sortia, ja ho sabia, ell cobrava i religiosament em passava la part.

Dons be, coincideixo amb en Santi en la setmanal excursió esportiva de les nostres filles que comparteixen escola i afecció del voleibol. En Santi em pregunta del que sé al voltant de tot el tema , i de cop, com si el relè de la contempció hagués saltat, comença i no acaba, d’explicar el malament que s’ha tractat el llegat de la família que va ser cedit a l’Ajuntament.

Les seves explicacions traspuen ràbia continguda , despreci intens envers noms d’aquells que llueixen en l’àmbit cultural i museístic de la ciutat, i alhora ofereixen un immens amor a la ciutat , que al seu entendre ha emprat de mala manera el bon llegat que se li entregà.

Explicita els incompliments absoluts de tots i cadascun dels punts del conveni ( tots amb l’excepció de l’exposició celebrada al Museu ) i deixa en l’aire una amenaça latent, que un que ja ha corregut molt de mon, la personifica en una realitat ben inmediata, de retirar per incompliment flagrant , el llegat Carreras dels Fons Municipals.

El llegat Carreras és sens dubte la millor col·lecció de la realitat ciutadana i social de Mataró. Seria una veritable vergonya que la família es tornés enrera en la cessió, i a més amb unes raons tan de pes que esdevinguessin en irrefutables.

Jo, de tenir algun poder en faria una trucada personal i ràpida. Mataró no pot perdre, per la desídia de qui tots sabem, un llegat tan important com el Fons Carreras.
De que valdria el Fons Català Roca , generalista, si no sabem mantenir el Fons Carreras ( localista ),
Una trucada ben ràpida s’escau.

A veiam, si per una vegada , i valgui el que no serveixi de precedent, algú em fa cas.

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

Seguim examinant les corbates que llueixen els que manen en el nostre pais. La contenció n’ha esta la nota més destacada en aquests dies.
La foto de família després de ser investit Montilla com a nou President és evident. El classicisme domina en els tons i les formes i no hi ha cap gota d’agosarament.
A destacar en el camp de l’oposició el punt més atrevit de Ramon Camp, en general molt auster, i que Artur Mas repetís el dijous, dia de debat , la corbata de ratlles en tons marrons que portava el dia de les eleccions. Potser seria qüestió de desar-la ja que ha esdevingut en l’element conjunt dels dies de les derrotes.

ANTOLOGIA PERSONAL

Llevo
Tal cantidad de vidas no narradas
Debajo de mi falsa cabellera,
Tal cantidad de fechas incumplidas.

No me digas jamás, ni siempre.
Búscame,
Pues cómo de otro modo
Iba a saber si estoy o si no he vuelto
O cómo si he llegado o cómo cúando
Si el que ha llegado soy o el que me espera.

No encadenes a nadie al pie de nunca

Ocúltame, solapa,
Bajo el llanto tardío

Cita
José Ángel Valente

NAU GAUDÍ

No se que passa a la ciutat que tot allò que es refereix a Cultura sembla patir d’aquesta mena de maledicció que plana sobre l’activitat cultural i que fa que no hi hagi res que esdevingui rodat i que tot s’entrebanqui per qualsevol motiu. El cas de la Nau Gaudí en sembla el paradigma.

No entrant en detalls de tot el passat, que per cert hauria hagut de provocar alguna que altra responsabilitat política al menys en forma d’explicacions pertinents , i no anar tirant pilotes a fora culpant única i exclusivament a l’empresa constructora de tot el desgavell, potser comença a ser hora de prendre el brau per les banyes i decidir.

La notícia ha provocat prou comentaris com per pensar que certament un centre proper a les noves tecnologies, per jugar amb les conceptes de passat / futur , potser no és el més adient. Jo em decanto , com alguns altres , vers un centre polivalent ( ara es fan meravelles ,o si no veure el teatre L’ Amistat de Premià ) , que permeti celebrar aquests esdeveniments de tipus mitjà que s’acaben celebrant al “NH” ja que no hi ha cap espai semblant a Mataró , i que comparteixi espai amb el global fotogràfic dels Fons Català Roca , Carreres i qui més s’escaigui.

Potser així guanyaríem uns espais i un fons importants. I ho dic ja que el Català Roca està en converses i al respecte del fons Carreres , qualsevol dia a la família se li ompliran els dellonsis i el recuperaran farts de l’incompliment permanent del Museu envers el fons . fotogràfic.
Gaudí i el seu edifici son prou importants com per prendre una decisió clara , i a ser possible, aviat.

FETS I GENT

Parlo dels Tallers a Ca l’Arenas ; o millor dit, dels no tallers, i en poques hores em truca un amic per preguntar-me si soc bruixot , ja que a l’escola acaba d’arribar informació prèvia al voltant d’uns tallers a desenvolupar a partir de Gener.
M’assabento que el punt de contacte és un mail de “antequem” , que n’és l’empresa que guanyà el concurs d’externalització de Ca l’Arenas i m’adreço a ella per demanar la corresponent informació. La meva sorpresa es tenir resposta en poques hores , però no d’ells i sí amb paper oficial del PMC i signatura d’Àngels Soler.

Com pot ser això?. No hi ha una llei de protecció de dades?. Entendria que antequem m’adreces al PMC , però crec que és del tot il·legal que li hagi donat les meves dates informàtiques , que per cert exigeixo siguin eliminades mitjançant e-mail de resposta.

Anant al pràctic he de dir que la informació la podeu trobar a http://www.educació.mataro.cat/guia/ i llavors consultar per els camps de visuals i plàstica.
En teoria semblen uns bons cursets que poden ser aprofitables, encara que els noms dels monitors Llinás, Ortiz i Viñallonga no convidin a fer volar campanes.

Però amb tot això no hem d’oblidar que la dinamització de Ca l’Arenas no es tracta de fer tallers per alumnes d’infantil, primària i secundaria. Que cal molt més. Que ha de ser la casa dels artistes de Mataró.

El trist és que ni el PMC ni Antequem ni tan sols els coneixen.


Torno amb el bus públic fent la xarrada amb Consol Prados. Em sembla magnífic que un parlamentari usi el transport públic, fet generalment molt poc usual.
Tornem amb un Setra de l’any de la picor. Ella riu ja que al matí ja se l’hi ha espatllat el bus i quasi ha tingut d’anar a demanar rescat ja que calia estar al Parlament.
A veiam si tenim sort i cau en alguna comissió de mobilitat i hi posa mà, que falta fa, i molt.


Joan Antoni Baron és escollit pre-alcaldable per el PSC i ho celebro. Com en Manté jo hauria votat per la Pili González Agàpito, quan va ser anomenat per substituir a Manuel Mas. Li vaig dir a ell mateix, quan era alcalde in-pèctore, en la prèvia d’un debat sobre el tema “Valors “ a TVM.
Encara que estic convençut de l’eficàcia de la Pilar, crec que Baron està duent a terme un treball molt bo i que guanyarà de carrer les eleccions. Amb majoria absoluta?. Ves a saber. Al menys els vots de casa els te ja al sac.

ARGENTINS I ART

Encara que potser caldria dir argentines i art, amb el que potser estic mereixen qualsevol exabrupte per no ser gens políticament correcte.

L’Eugènia Mugnani , argentina resident a Mataró fa temps, presenta el seu treball amb el vidre com a protagonista en la sala d’exposicions de la Sant Lluc al Casal. Com bona part d’aquells creadors que treballen en el camp de les arts aplicades es mou en el sempre perillós camí que voreja l’art i l’artesania.
Mugnani ens demostra que el vidre no te secrets per a ella i que el sap moure cap un camí i cap un altre , per aconseguir el resultat final que ella desitja. Però està clar que en el camp de l’art manca alguna cosa més.

Certament quan es mou en camins decoratius assoleix uns resultats que a bon segur son plaents per a espectadors conformistes o poc exigents, però si es tracta d’una artista cal col·locar el llistó més alt, i justament quan ho fa, el resultat es prou positiu com per què la mostra que ens ofereix ens deix un sabor massa suau.

La mostra de Mugnani és una exposició de dues cares: La decorativa, formalment exquisida però sense ànima d’artista , i la creativa amb prou valors com per maleïr que perdi el temps en la resta.

Silvina Romano, argentina que segueix residint al seu país, ens ofereix al Monjo un recull d’obres no pas actuals, que ens permeten discernir la seva trajectòria però no la seva realitat.

Encara que en la seva presentació ens parli de memòria descriptiva i paisatges subjectius, el resultat del presentat es tan dispers que un no sap a quina carta quedar-se. En totes elles hi ha ofici i benefici, però no existeix la coherència d’una diàleg artístic trabat que ens permeti esbrinar la realitat de la creadora , que va fent tombs, això sí amb prou qualitat, però que ens ofereix un conjunt disbauxat en el que fàcil es perdre el camí, restant així el conjunt minvat dels lligams necessaris com per ser suficientment atractiu.


20-N

Que voleu que us digui. A un, que ja fa anys que s’afaita , el 20-N li segueix portant importants records.

Així un recorda la notícia al Metro anant a treballar. Llavors un estava destinat, allò que ara es diu en comissió de serveis, a una Mútua d’Accidents engendrada al voltant del pes industrial de CiU. Dirigida per Salvador Casanovas (Banc de Barcelona, Edicions 62 , Enciclopèdia Catalana ) la notícia es celebrà com calia, i amb el respecte que mereixia un futur gens concret.
El cava hi va estar present, i Josep Gonzalvo , un capellà obrer que amb el temps va ser rector de Vilassar de Mar on morí, va fer de pal de paller entre molts que ens trobàvem com orfes davant d’una situació tan esperada com alhora neguitosa.

Son moments que un no oblida. Son d’aquells que diuen que sempre serveixen per explicar als nets.

No puc negar que tinc una gran enveja d’en Ramon (Bassas) , d’en Joan Antoni (Baron) i d’altres que son capaços d’escriure un post cada dia. Ja se que hi ha petits trucs informàtics que ho permeten , però en els casos que esmento no és pas l’habitual.

A un li agradaria escriure un xic més, i a ser possible d’una manera més reflexiva que no pas com sempre, és a dir tal com raja. És clar que potser així un no seria un i perdria el seu tradicional estil incisiu ( oi, Joan Antoni) que el caracteritza.

Així succeeix que cal treballar cada dia , i que cal seguir amb les obligacions que un s’ha imposat ( “Espai d’Art” a TVM dijous sí, dijous no) , cal omplir el rebost i s’ha d’anar a l’Alcampo de torn de tan en quant, i a vegades hi ha torn de dissabte al matí i s'ha d'anara treballar, i també sembla que comença a fer fred i potser caldria veure si cal alguna peça de roba per renovar el vestuari, i les tardes del dissabte estan per això.

O s’ha de fer de pare amatent i estar a Martorell a les deu del matí d’un diumenge per veure com la filla i companyes juguen a volei , i passa el que passa, que a vegades es guanya i altres no., que no sempre es juga be i surt el que surt.

Per tant l’escriure esdevé plaer personal i toca quan toca, generalment quan la resta de família dominada per qui acostuma a manar , la petita, mira ( quina vergonya) “Operación Triunfo” , i que li hem de fer.

PREMI TORRES-GARCÍA

Però tot això no ha de fer oblidar la bona nova que significà que el passat dijous es va presentar públicament la segona edició de la Biennal de Pintura Torres-García, Ciutat de Mataró.

Estic orgullós d’haver col·laborat intensament en la creació d’aquesta Biennal. Ara la gent de l’Associació Sant Lluc han seguit el camí de la venturosa primera edició i tot presumeix que serà un èxit. A més han aconseguit que la ciutat fes mirada interior de la vàlua del concurs i apostés per el mateix adquirint el Premi Guanyador que restarà en el Fons d’Art de la Ciutat.

Una biennal comença quan s’acaba l’altra , els hi deia tot celebrant l’èxit de la primera convocatòria. Ho van entendre. Han treballat dur i en silenci i els resultant fan presumir un èxit absolut, que ja ha començat tot repetint aquest impagable jurat ( gràcies Paco ) al que s’ha afegit per arrodonir la festa en Josep Guinovart.

Quan es treballa així els resultats surten i és ben just que l’Ajuntament ( gràcies Joan Antoni ) hagi respost de la manera que ho ha fet.

Llàstima que no tot hagin sigut flors i violes. L’enuig per ni haver estat seleccionat en el Sant Lluc d’enguany ha fet que Xavier Ubach que públicament havia explicitat el seu desig de patrocinar una beca destinada a artistes joves s’ha fet enrera.
Crec que és un fet de rebequeria infantil que el bon amic Xavier hauria de retornar al seu just lloc. No s’han de confondre mai les coses i el Sant Lluc respon a una paramètrica ben diferent a la Bienal . Malgrat que les bases ja estan llençades , sempre queda temps per un afegitó , i més si aquest és de la importància de la beca que ell pregonitzava.

En el sentit de la bona relació que tenim, i que em va permetre aconsellar-li en els camins que haurien de seguir les seves beques , molt m’agradaria un pas enrera demostrant, encara més, que l’art és més una realitat social que no pas personal.

ALTRES

El bon camí que s’albira per la “Torres-García” no ens ha de fer perdre el nord davant altres temes artístics de la ciutat que no rutllen com caldria.

Mentre es parla del fons d’Art de la Ciutat al respecte de l’adquisició de l’obra guanyadora del Torres-García, el Fons d’Art d’artistes locals segueix absolutament deturat. Recordem que el 15 de Setembre s’hauria d’haver rebut l’informe jurídic, calia discutir-lo i als voltants del 15 de Novembre fer-ne la presentació pública d’intencions.
El silenci per part del PMC roman d’ençà l’estiu.

Can Xalant s’endú la major part del pastís pressupostari d’arts plàstiques ( perdó, visuals ) i segueix essent el gran element desconegut per a la ciutat.
Fa poc anunciaven ( en hora intempestiva de mitja tarda, com sempre ) , la presentació dels resultats de l’intercanvi d’un artista estranger ( crec que colombià) amb un de català. Ni jo, ni ningú amb qui he parlat s’havia assabentat de la seva presència a la ciutat , ni quin havia estat el seu treball.
I com això quasi tot , però segueixen tenint la mamella del pressupost ben agafada i algú hauria de donar explicacions.

Es clar que per explicacions les de Ca l’Arenas. Havia de ser el nucli generador de tota la cultura artística dels creadors locals. Han passat cinc mesos d’ençà la seva inauguració , i fora de quatre exposicions de poc interès, no hi ha hagut cap acte complementari en forma de taller, conferència, xerrada ... etc, tal i com estava previst.
Els que sabien que tot el que queda en mans del Museu i de la seva inepta direcció esdevé mort ràpidament, hem tingut raó de nou.
Per a quan les reflexions oportunes del desastre?.

ART , ART , i MÉS ART

Quan un va començar aquest blog tenia clar que volia parlar d’art per damunt de qualsevol altra cosa. Alguna vegada s’escapava alguna que altra consideració sobre política local , però últimament , i per obvies raons cojunturals, hem entrat en una opinió més política, sempre sota el prisma del pensament personal, llunyà a qualsevol militància amb el que de subordinació comporta.

Curiosament però, el nivell d’audiències augmenta quan parlo de política i disminueix quan parlo d’art. Serà que la política interessa més que la cultura?. O serà que interessa més la política vista des de el prisma de la llibertat, que no pas encotillada en l’actiu militarisme de bona part dels blocaires en actiu?.

Si més no, com diria algun saberut, una qüestió per reflexionar.

Però sigui com sigui avui toca , amb el premis de l’audiència , parlar d’art.

15 DE NOVEMBRE

És una data que tinc remarcada en la meva agenda, La raó ?, el timming que els defensors del Fons d’Art, dit “Proposta Mataró”, vàrem establir amb l’Ajuntament, i especialment amb el PMC representat per els Srs Graupera i Milan al respecte de la posta en marxa de la tan remenada col·lecció.

En la definitiva reunió del mes de Juliol, en presència de l’alcalde la ciutat , es decidí establir unes fites clares i marcades per dur a bon terme el Fons d’Art. Així es considerava el dia 15 de setembre com a punt de mira per establir els fonaments jurídics. El 15 de novembre per haver-ne fets els retocs i presentar el projecte públicament . El 15 de Gener per començar la recollida d’obres. El 15 d’Abril per establir-ne la selecció. I finalment el 15 de setembre per la inauguració de la proposta.

El 14 de setembre em trucà Rafel Milan , per comunicar-me que el dictamen jurídic encara no estava a punt i que ho estaria en pocs dies. Que ho deia no fos cas que un al dia següent un, llences ja les seves diatribes asseverant incompliments de dates. Que en quatre dies, allà per la Mercè, tot estaria a punt.

Avui, dia més dia menys, hauríem de presentar públicament “Proposta Mataró” , el Fons d’Art dels artistes de Mataró, i aquella va ser la última trucada , la darrera noticia.
És clar que , què son dos mesos de retard davant la immensitat de l’Univers ?.

EXPOSICIONS

Fa dies que vull parlar d’alguna que altra exposició que be val visitar. Espero fer-ho en diversos post però d’avui no passa que us digui que la mostra que és absolutament recomanable és “Side B” que ocupa l’espai del Foment amb l’art del grafitti.

Dir que el grafitti és un art és un fet incontestable avui en dia. No tant quan fa , fet i fotut vint anys, que en Nico del Rio, va tallar el carrer dels Alamos per fer-ne una magnífica experiència que un va tenir el goig de presentar ( recordatori per aquells que em veuen com un carca rescomit ).

Darrerament hem pogut gaudir d’altres experiències com les de l’Ateneu , amb demostració inclosa al Parc, o el magnífic treball en el pas subterrani cap a la Platja a l’alçada de l’Escola Universitària, que de manera quasi religiosa ha estat respectat per tothom.
Ara l’Associació d’Artistes Urbans del Maresme, personalitzada en Jordi Zaragoza, Àlex López i Mateo Lara , presenten al Foment una privilegiada lliçó del seu fer, en una mostra de caire didàctic que es gaudeix en tots els sentits.

Dic en tots els sentits ja que passejar-se per la mateixa és fer-ho en un sentit plàstic a l’entorn d’aquesta peculiar visió estètica, i fer-ho podent fixar la mirada tant en el desenvolupament tècnic del conjunt, com en l’explicitació estètica de la cultura gràfica en tots els seus detalls puntuals.

A més, l’acurada concepció de la mostra, ens aporta un plus de didactisme específic, que acomplerta una visió global d’un fenòmens que ja res te a veure al voltant d’una certa marginalitat, per endinsar-se en el sentit més integra d’allò que en diem art, sigui quina sigui la manera de practicar-lo.

PARLAR D’ART

En Ramon Bassas parla sovint d’art. Ho fa a la revista “Valors” i en el seu blog, com ahir mateix. Ho fa , i ho fa molt be. A bon segur per el fet que es nota de que gaudeix intensament en aquells moments, que ell qualifica de solitud, i jo diria de diàleg amb si mateix, que signifiquen les seves visites a les sales d’exposicions.
Llegeixo els seus escrits , els comparteixo quasi sempre, i de portes a dintre em tranquil·litza el saber que per ell la política és molt important, i per tant encara no es un competidor en això de la crítica , ja que si ho fos potser un , tindria ja la carrera perduda.

Atinadament , passeja per les exposicions a la recerca d’emocions. I dir emocions, no vol dir el trompe l’oeil del record plaent del darrer cap de setmana o d’aquella visita que.... Bassas es capaç de mirar endins en la recerca d’un quelcom més , Busca aquell esgarip nerviós que apareix quan davant d’un es presenta aquell element que provoca un neguit interior que activa totes les senyals d’alarma. Cerca , com diu ell, trobar el moment en que el cervell s’altera per conquerir universos de pell ( com ell els defineix) i universos de coneixement ( com completaria jo ).

Encara que discrepo amb ell per la seva benevolència ( defensar la mostra de “On son les dones” , sols es pot comprendre per corporativisme polític) comparteixo la seva objectivitat , a bon segur tan fregadissa amb la llibertat , com quan el que això signa escriu de política.

Un munt de teories que queden demostrades en l’anàlisi de la mostra d’Alís, que per si algú no ho sap, és d’obligada visita . Una exposició d’essències , i que fora de la crítica habitual, en recomanaria una visita a la recerca de detalls: La barana de Montmartre, el pont de Can Marfà, la flor de trascantó, ves a saber si en homentage a Gaya..... Els elements fugissers de la figuració a la recerca, encara no trobada de la llibertat de l’abstracció.

Gràcies Ramon per la teva clara visió, i apunta allò per el que molts firmarien: “Saps el feliç que podries ser dirigint Cultura ....? ”.
Pensa-ho i parla amb en Joan Anton.

Seria bo considerar-ho.

(Per cert, caldria comparar els comentaris dels posts de Bassas polític i Bassas cultureta). A bon segur hi hauria més d'una sorpresa

CONCLUSIÓ, FORA DE MARGES
( Affaire Alícia Romero)

Algú em diu que si vull em dona el telèfon de l’Alícia Romero. Que he estat molt dur i que no hi ha per tant. Que no s’ho mereix i que treballa molt bé.
M’ho diu un amic, que no és de l’Ajuntament , i ves a saber si té raó. A bon segur en te ja que apunta que tenim molts paral·lelismes , resumits en dos , la nostra tenacitat i el nostre geni, en el millor sentit de la paraula .

Certament sembla la crònica d’un mal entès que podent acabar be, acabi amb estirades de cabell. No ho voldria pas així.
La història a bon segur es fruit del mal enteniment de la transversalitat que té el nostre Consistori ( i de la pèssima base de dades de que disposa ). Cultura i Promoció s’han de donar de la mà sempre, i més ara quan la Cultura ha esdevingut un element generador de tota mena de bens.
Per això, be valguin les intencions i que algú apunti que la Cultura ha de ser un element de primer nivell en l’IMPEM.
I si cal un cafè, te, cervesa o cubata, ja ho sabeu. Per una vegada , i que no es prengui per costum, jo convido.

Serà per el fet de que m'avisen que trompades de comançament, com aquestes , poden ser generadores d'una amistat a prova de bombes.

Ja ho veurem.


DIA 16

Aquest dia si que el tinc en vermell en el Calendari. Demà la meva filla Júlia fa 12 anys.
Demà també, surt a la llum la segona edició d’un filla que no vaig engendrar, però amb la que vaig col·laborar intensament en el seu part.
Demà a les dotze es presenta a l’Ajuntament la segona Edició de la Biennal Torres Garcia.
Serà , de totes totes, un dia per marcar en vermell.
Estic per demanar-me festa.

POEMARI DIVERS ( III )


Entre ametllers escabellats
A dalt del cim, la nit arriba.
Se’n van els corbs,
el mar d’escata s’adormissa.
Ombres i branques van teixint,
amb mà febrosa, al meu voltant,
una cortina.

I quan encara el cel
a ponent vermelleja,
Lluny en el mar la lluna surt
com un globus inflat en una barca negra


“Estampa”. Tomàs Garcés