BETH FORNAS, SEGUINT EL TRAÇ, PERÒ, QUIN TRAÇ?

A tots ens ha passat alguna vegada de  sortir d’una obra de teatre o de veure una pel·lícula, amb una total admiració per la interpretació de tots o algun dels actors però afirmant rotundament alhora que aquella pel·lícula o aquella peça teatral era dolenta ja que fallava la història que esdevenia insalvable malgrat l’esforç dels actors. Una idea semblant és la que he sentit després de visitar la mostra que Bet Fornas presenta a la sala de l’Ateneu , sota el títol , absolutment banal i impossible, de “Seguint el traç”.

I dic això ja que en el conjunt de la seixantena de peces que es presenten, col·locades de manera disbauxada i inintel·ligible per la sala, n’hi ha algunes que tenen prou interés i mereixen atenció, però això és impossible ja que suren com a nàufrags en un mar de desconcert expositiu en el que l’epectador no troba fusta alguna a la que agafar-se per poder surar del naufragi.

Bet Fornas és artista amb suficient currículum com per saber que una exposició no és presentar un conjunt de peces col·locades d’una manera més o menys estètica, que una exposició és una història plàstica que ha de ser explicada i rebuda per eles espectadors per així completar el treball de l’artista. Una història que precisa d’uns punts d’ancoratge i molt més encara si es tracta d’una mostra de caire retrospectiva i la protagonista no és una autora que hagi mantingut un camí lineal en la seva trajectòria que en el cas de Fornas es bigarrada en conceptes i tècniques , amb salts evidents i posteriors capitombes.

Llavors no val presentar una mostra minimalista sols amanida amb quatre paraules que queden molt bé però que res marquen ni indiquen,fora d’un intelectualisme barat. No pot ser que no hi hagi cap indicador en les peces. Si bé els títols tots sabem que moltes vegdes sols existeixen a modus de sumari, però si que és imprescindible la indicació de ladata de realitzacio, el material, i en cas de formar part d’alguna sèrie, la pertinent identificació. Sols així podrem seguir el traç com indica l’autora. De moment amb aquest, tan erroni muntatge, és impossible saber d’on vé, a on està ni quin és el seu futur. Quina és la seva evolució, progressió etc,. és a dir ens quedem orfes de tot element de lectura i digestió de l’exposició.

M?agradaria que Fornas es plantegés el problema, i en fes correcció.  permetent gaudir , ara sí, de la qualitat de les seves obres que queden ara ofegades en la seva orfandat, sense lluir i sense poder-les valorar en el seu valor intrínsec que en alguns casos és ben elevat..

Una exposicó que li fa mal a l’artista i fa mal a l’Ateneu ja que queda ben palès de nou que amb els euros a la mà es pot exposar en aquell espai sense que és  tingui en compte el projecte expositiu que ha de ser sempre la clau del criteri de selecció.

En resum peces més que acceptables per un horrorós i del tot erroni projecte expositiu, indigne d’un artista i una sala professional.

(Les fotografies corresponen a anteriors exposicions de l’artista i han estat extretes de la xarxa , en especial d’altres comentaris d’aquest mateix transport públic)

GLÒRIA BADOSA. ENTRE BLAUS I TARONGES.

Fa molts anys que conec a Glòria Badosa, a bon segur que d’abans que comencés a pintar i he pogut seguir la seva trajectòria artística en els pocs moments en que n’ha fet presència pública ja que ha estat molt gasiva en el camp expositiu.

El seu fer, ben fonamentat tècnicament després del seu aprenentatge amb Pau Mañé, s’ha establert sempre en l’essència del color com a eix d’una mirada figurativa,naturalística i poètica., però de fa un temps aquests conceptes van anar perdent força degut a una cerca més profunda de l’essència i un despullar constant de l’anècdota , fins arribar al que era inevitable, a un abstracció , cromàtica això sí, però abstracció en el sentit més definidor de la paraula, que és com es presenta en aquesta agosarada i ben vàlida exposició a la sala del Casal.

Passejant-me en solitud per la mateixa la ment em va retrotrauere , salvant infinites distàncies a l’obra de Nicolás de Staël, amb aquests espais geomètrics amb desitjos d’inmensitat, , amb aquest contructivisme equilibrat en el formal i el cromàtic. Simplement amb colors plans , amb taques cremoses,en contrast complementari, amb pinzellades amples, Badosa és capaç de construir un personal univers pictòric en el que evidentment cal encara evolucionar, solventar els gruixos fronterers que cal rebaixar i fusionar, però que marca una personalitat artística que com cal no vol deturar-se en el senzill per apostar per una valentia superior.

Cal dons felicitar efusivament a l’autora i demanar-li tan sols un grau de valentia més, apostant també per altres tonalitats no tan agraïdes, rebaixant així l’alt grau de deorativisme d’alguns dels seus treballs. Un fet aquest que no desmereix l’interés del presentat en una exposició de recomenada visita.

No vull acabar sense reproduir el poema que Ràfols Casamada dedicà a Staël i que em sembla adient front d’aquesta exposició.

....damunt el blau

a dins del blau

a encara darrere

el blau

apareixen les figures

signes o estrelles

I es mouen les ones del blau

damunt la tela

RICARD JORDÀ. INTERPRET-ARTS

Vist el nul interès de Cultura en dur a terme l’antològica compromesa amb Ricard Jordà, amb motiu dels seus 50 anys d’activitat expositiva, en Ricard s’ha espavilat i en el decurs d’aquest any i de manera sincopada i a glopets va presentant el resum del seu treball. Primer va ser presentant la seva obra pictòrica a la sala del Col·legi d’Aparelladors, ara conjugant una reinterpretació de la mateixa amb la complicitat de fotògrafs i poetes, amb aquest "Interpret-Arts"  als espais de la Destil·leria, i finalment a la tardor amb una mostra a l’espai Capgròs en el que presentarà el seu treball escultòric amb aquests collages d’en la línia de l’art povera en els que està treballant actualment degut a la impossibilitat de seguir amb la pintura per causes d’una malaltia a la vista.

L’art, considerat sempre com un nex comunicatiu en el que l’artista fa digestió prèvix d’un fet vitali i l’espectador acaba l’obrac onvertint-la en aliment vital, haurem de convenir que l’art  esdevé així en una cadena de reinterpretacions de la vida, en un joc de miralls que s’autoalimenten i retrotrauen , es llegeixen de manera parella o contrària, tant se val, establint-se una cadena infinita en la que cada espectador esdevé nova baula que aporta la seva interiorització afegint noves textures emocionals a l’obra de l’artista.

Avui Ricard Jordà , home saberut en la vida i en l’art, ha volgut evidenciar aquesta constant relectura que tenen les obres d’art , i més si son com les seves en les que l’aparença és una cosa i la càrrega de la realitat de les reflexions interiors, altre ben diferent. Per això, per incitar encara més aquesta reinterpretació de les seves sensacions creatives , ha posat el seus treballs en mans d’uns altres artistes , en aquest cas fotògrafsi poetes , per que iniciïn la cadena fent-ne pública la seva personal reinterpretació de l’obra del autor. Un repte , agosarat per ambdues bandes , resolt amb l’exigència i la qualitat que calia esperar de les mans tan grans creadors.

Ara la bola ja gira i ja sols ens queda a cadascun de nosaltres donar-li el toc de la nostre emoció personal per anar confegint aquesta veritable obra polièdrica amb tantes cares i lectures com espectadors vitals de l’obra. Tot amb el resultat final d’una evolució emocional i sensitiva que converteix allò que tant sols era creació personal en una veritable obra d’art coral per el que d’emocions, sensacions i vida comporta.

Ara, en aquest obligat anar cercant el tancament del cercle com a sentiment vital creatiu, Ricard Jordà accentua amb aquesta nova aposta de reinterpretació aliena , el sentiment vital de la creació en una frase que un dia em digué un artista proper tot definint a l’art com a la manera d’endreçar-se a un mateix.

Quan la societat precisa més que mai d’un art que l’interrogui i el neguitegi, la mirada de Ricard Jordà i la seva aposta per una reinterpretació col·lectiva i coral, son sens dubte la millor manera d’intentar re-endreçar-nos en el més intens sentit personal, artístic i vital.

MOMENTS. ROGER HALL

Després de l’èxit del seu segon concurs de pintura, guanyat per Jordi Santamaría, Moldumat segueix la seva activitat expositiva, que seria convenient mantingués definitivament de forma estable, tot presentant la primera exposició de Roger Hall, un jove artista de Premià que aprèn sota la tutela de Didier Lourenço i que presenta els seus treballs iniciàtics sota el títol de "Momentos"

Una exposició aquesta que respon perfectament a la paramètrica habitual d’exposició de  debutant  que s’acostuma a resumir amb excés d’obra i manca de selecció, circumstàncies ambdues que com sempre perjudiquen a l’autor.

Un entén que la il·lusió del debut comporta el voler presentar el màxim dels treballs realitzats, però l’autor hauria d’entendre que en uns moments com aquests de beceroles en els que l’evolució i millora son molt ràpides , cal desar ràpidament en el calaix de l’oblit aquelles obres primerenques, molt il·lusionants per el propi autor però poc dignes de ser presentades en públic ( com per ex. un pallasso o alguna marina). Per altre costat l’artista ha d’entendre que una exposició no és penjar un seguit d’obres; no, una exposició és presentar un conjunt unitari i coherent de treballs que ens parlin d’un concepte, un ideari, una manera personal d’entendre l’art , per això en aquesta mostra cal una bona garbellada per deixar net un bon grup de peces que mostren ja unes virtuts creatives que permeten albirar un futur prou digne, artísticament parlant.

En Roger, ha sabut aprendre del seu mestre, un cert sentit humanista de la pintura , i a més amb un sentit creatiu en el que l’oníric, la figura i la creació d’ambients és essencial, per això sap i entén que la llum i la textura és essencial i a elles dedica bona part del seus esforços amb resultats prou reeixits. D’aquí que les figures femenines , les més influenciades per el fer del seu metre, siguin les més aconseguides, tot amb l’intent d’intentar oferir una mirada més personal. Igualment molt interessant  la visió d’un cafè i l’exercici surrealista,també en el camí del seu mestre i mentor, així com un parell d’obres de més petit format, molt positives com exercici pràctic.

Una exposició, aquesta de Roger Hall, que depassa el nivell habitual del debutant, i que marca unes perspectives avui per avui molt dirigides en l’òrbita del mestre. Serà en el deslliurament obligat quan podrem deduir si Roger Hll té ànima d’artista o tan sols,  la que ara ja és evident, ànima de pintor., aquella que li permet aprovar aquest el seu primer exàmen públic. Un aprovat que l’obliga a un treball més intens per depurar les seves mancances i alhora trobar un sentit més personal al seu fer.

(Imatges extretes de la xarxa)

CARTELL DE SANTES 2016 . LAIA ARNAU

Fa uns pocs anys Lleida va decidir imitar a Mataró i convidar a un artista consagrat a realitzar un cartell d’autor per a la Festa Major. Enguany sembla que a més també ha decidit importar la tradicional polèmica mataronina amb la bona obra d’Àngel Jové que ha provocat veritables convulsions a la capital de la Terra ferma.

Aquesta circumstància em fa pensar que el treball que ha presentat Laia Arnau per aquestes Santes 2016 serà un treball que a bon segur no crearà ni gaire controvèrsia ni potents sentiments de rebuig, ans el contrari, crearà un clima general d’acceptació però, això sí, sense aconseguir motivar grans passions per que en conjunt l’obra presentada és més que discutible en l’artístic i el conceptual, i principalment està mancada de la força i trempera que exigeixen aquestes obres i més quan es vol popularitzar a l’extrem.

El més positiu de l’obra és que respon perfectament al criteri de cartell d’autor. La seva visió és perfectament identificable amb el treball habitual de Laia Arnau amb aquest mon de caire il·lustratiu amb el que acostuma a confegir les seves obres. Però lamentablement ha trencat la fidelitat al seu concepte genèric per establir una obra curulla d’elements, personatges , signes, símbols i segones lectures que el converteixen en un totum revolutum quan la seva gran virtut està en la poètica de la simplicitat i la naturalitat.

Potser tot rau en l’explicació donada per la pròpia autora tot dient que ha volgut fer un cartell popular pensant en un pòster que els joves i la canalla es puguin penjar a l’habitació. I aquest ha estat el gran error. El cartell s’ha de fer pensant-lo com a cartell, de i per a la ciutat. En el moment en que es crea pensant en qualsevol altre cosa la possibilitat de fallida és molt alta, com ha succeït en aquesta ocasió.

Si a més entenem que l’obra visualment es enfarfegada i farinosa, que el munt de personatges que la conformen no queden integrats en un volum comú i si en canvi estan sobreposats en una massa informe sense cap mena d’estructura compositiva sols lligada per la tipografia. I a més a més el to cromàtic és acaramel·lat i poc vibrant, haurem de convenir que , artísticament parlant, aquest és un cartell per passar amb més pena que glòria.

Però com que hi ha totes les peces de l’auca santera i a Mataró sembla agradar això, és molt possible que la valoració general sigui més positiva que la d’aquest crític, sense arribar però, i de cap de les maneres, a un toc de barram.

Un cartell a més a més que ens permet una juguesca a la que els convido. Facin abstracció de quasi tot i centrin l’obra en la sola imatge de la diablessa que domina el primer pla. La seva força plàstica supera en molt al conjunt del presentat. I és que poc és moltes vegades molt, i molt pot esdevenir en quasi res, com succeeix en el cas que ara ens ocupa.

Article publicat a capgròs.com

RODY TUR. IN MEMORIAM

Just quan estava al bell mig d’una inauguració m’arriba la trista noticia de la mort de Rody Tur , el massa desconegut artista argentoní. Tenia coneixement per la veu de la seva germana Lidia del seu greu estat, però com tantes vegades pensava que la seva edat li permetria superar el tràngol, però no ha estat així . Per això vull remetre el meu condol a tota la família en especial als seus germans Lidia, Jordi i Yolanda amb qui m’uneixen els forts lligams que sempre comporta l’art.

Diuen que sortosament els artistes no moren mai, que es perpetuen en les seves obres. Les obres de Rodi, admirades per els entesos, son les que a partir d’ara donaran magnificència de la seva saviesa artística i creativa que en directe varem poder gaudir no fa pas tant  (setembre 2014) al Museu del Càntir. 

En el seu record i per deixar constància de la seva qualitat vagi aquí l’article que en aquest mateix Transport Públic vàrem publicar.

LA POTÈNCIA EXPRESSIONISTA DE RODY TUR

Fa un parell d’anys que molts vàrem quedar enormement sorpresos   davant la intensitat artística de Rody Tur que presentava després de llargs anys de silenci , exposició de les seves obres a la galeria “Art i gent” d’Argentona, ja desapareguda. La crítica va motivar a diversos grans afeccionats i algun col·leccionista a acostar-se a la mateixa amb opinió unànime: Ens trobàvem davant d’un gran artista. 

Ara uns anys després Rody Tur torna a ensenyar-nos els seus secrets més preuats mitjançant una exposició al Museu del Càntir d’Argentona i el cert és que de nou el seu treball ens corprèn , tant per la intensitat de la seva pintura que es manté, com no podia ser d’altra manera , en aquest univers mental propi al que és difícil arribar però que ell allibera en aquesta escampada d’emocions personals que es reflecteixen de manera rotunda en l’exposició.

Poc ha canviat al respecte d’aquella , de manera que podria ben servir el vell comentari per comentar l’actual i és que com és lògic en l’estat de l’artista , la ment manté constant el signe dels seus sentiments, obsessions , temors i alegries. I aquest món mental, personal i al que és difícil arribar , ens deixa petites pistes mitjançant les obres que ens ofereix amb les que podem en part recrear la seva personalitat.

Recolzat en la seva saviesa tècnica , apresa de petit de la mà dels seu pare el pintor Rodolf Tur , Rody accentua els límits del visual tant en el que pertoca a l’apartat cromàtic com en el sentit compositiu de l’obra.  La seva paleta es recolza en un to viu, contrastat , amb un punt d’agressivitat , que per definir-lo d’alguna manera hauríem de considerar com àcid, amb el que no l’importa distorsionar la realitat per accentuar la seva visió personal complint aquell principi propi de la creació de que l’artista no ha de pintar mai el que veu i sí veure sempre el que pinta.

Un cromatisme que li serveix per intensificar les seves composicions en les que l’home en té un gran protagonisme., tant amb la seva presència com en absència. D’aquí aquests paisatges allargassats de mirada quasi zabaletiana. O aquests ports del nord , creats en el seu imaginari , d’una potència visual i emocional important. O les visions quotidianes  amb aquesta col·lecció de personatges , analítics d’emocions en cadascun d’ells. O fins i tot aquet peculiar homenatge a l’amic Josep Serra , amb aquest pintor esquitxant sobre el llenç a terra , a la manera habitual de creació d’aquest artista.

Una exposició que emociona. Captiva en la mirada i sedueix en l’obligada reflexió. Acostumats a una figuració contemplativa o les reflexions de la nova figuració , l’expressionisme intens i absolutament pur d’en Rody Tur ens motiva a la reflexió i a entendre que l’art és més que una relació estètica i visual , que aquí també hi és , és una mirada a l’interior de l’artista que es comunica mitjançant aquests flashos interiors que son totes i cadascuna de les seves obres.

Exposició de molt recomanable visita que alhora exigeix un indret superior per ser mostrada degut a la seva alta qualitat. Estic convençut que serà una de les exposicions de la temporada.

Felicitats.

Descansa en la pau que la vida no et donà, amic Rody.

RÀFOLS CASAMADA . PINTURES

L'article que El País acaba de publicar  en relació a  l’actual exposició “Pintura” d’Albert Ràfols Casamada que es presenta a les sales de Can Framis i que és la primera gran exposició de l’artista després del seu traspàs, tot aprofundint en la noticia que ja desenvolupà amb la inauguració, ve encapçalat per la imatge del tríptic «Homentage a Léger 2 » que pertany a la Col·lecció Bassat , aquella que s’exposa de manera regular a la Nau Gaudí de la nostre ciutat. Un fet en el que caldrà aprofundir, però ara del que cal parlar es d'aquesta exposició de Ràfols Casamada que hem de qualificar com excelsa i  absolutament impressionant. 

Aprofitant l’anomenada “Col·lecció de la Maria” , en relació a Maria Girona la seva esposa, conformada per les obres preferides de l’autor , es pot seguir de manera intensa el caminar evolutiu de Ràfols des dels seus conceptes figuratius iniciàtics amb la peculiar evolució fonamentada en l’estranya barreja de les influencies de l’expressionisme americà i el conceptualisme francès, per desembocar en el seu personal llenguatge de l’abstracció lírica , sempre emocionant i emotiva , sense caure mai en el solc del decoratiu malgrat la seva aparença.

Passejar-se per l'exposició és un constant èxtasi comunicatiu per a qualsevol amant de l'art. Deturar-se davant de qualsevol peça implica entrar en el joc que ens proposa el mestratge de l'autor. Signes, gestos, formes, textures, colors, gestionen uns espais plàstics en els que moltes vegades rau etèria l'arrel figurativa per estructurar en el seu fonament un joc d'equilibris plàstics canviants, sempre seductors en la forma i en l'essència. Una quarantena d'obres mestres de les que és del tot impossible refusar-ne cap d'elles.

Una exposició que quasi amb les mateixes peces s’havia passejat amb tot ressò  per Europa, Mèxic i Estats Units on va aconseguir un èxit absolut. Una mostra que en canvi no havia interessat a ningú , ni de Catalunya ni d’Espanya, per ser exposada a l’estat. Ara , de mans de  la Fundació Vila Casas , tenim ocasió de gaudir-la, i mai tant ben emprada la paraula , per que sigui ben evident per a tots la vàlua de tant exquisit autor, poeta i pensador , capaç d’encongir l’ànim en el gest subtil d’aquell que és capaç d’entendre com ningú l’emoció interior de l’home i plasmar-la de manera contundent en unes obres que emocionen per el que veritable art destil·len.

Una exposició d’obligada visita que a més presenta un acurat catàleg de la mà de J.F.Yvars , comissari d’aquesta exposició tal i com ja ho havia estat de la que passejà fa deu anys i que alhora era gran amic de l’artista i potser qui el coneixia millor en el camp creatiu. Un catàleg que malgrat la incomoditat de la mida que empra habitualment la Fundació Vila Casas que al meu entendre no permet gaudir plenament de les reproduccions de les obres, si que ens permet gaudir de la reproducció de l’escrit original de l’exposició primigènia, d’una entrevista-conversa , mantinguda per l’autor amb Christian Barranco i Albert Mercadé i un escrit de Jaume Vidal Oliveras.

Una exposició que oblidar-se d'ella és un veritable pecat mortal.

Ràfols Casamada. Pintures

Can Framis fins el 17 de juliol 2026 (Roc Boronat 116. Barcelona)

Horaris. De dimarts a dissabtes de 11.00 a 18.00 hores

           Diumenges i festius de 11.00 a14.00 hores

(Imatges extretes de la xarxa, del web de Can Framis i dels fotògrafs Quim Puig i J. Carles Ribas)

ANTONI PERNA. ECOSISTEMES EN TRANSFORMACIÓ

Si s’hagués de triar una obra d’entre totes les guanyadores del Torres García jo no tindria cap dubte en escollir la d’Antoni Perna. Em va enamorar quan va guanyar , em va seguir seduint durant les múltiples ocasions de gaudir-ne d’ella quan estava a la Biblioteca Pompeu Fabra , penjada amb tota la mala folla del món, amb la calor dels  focos al damunt i amb l’escalfor dels ordinadors de consulta al seus peus. En mal lloc però perfecte per veure amb cura l’infinitat de detalls i sensibilitats que atresora tan potent treball.

Queda ben clar que m’agrada el fer d’Antoni Perna i per tant esperava amb ànsia aquesta exposició, gasiu com és en ensenyar els seus treballs que a bon segur produeix en comptagotes degut a la seva doble vesant de creador i alhora cap d’un centre tant potent artísticament parlant, com ho és el Tecla Sala de l’Hospitalet. I ara, vista i analitzada interiorment he de dir que m’ha quedat un gust agredolç fruit d’un estat entremig que cal encara definir:

Dolç per que hi ha tres peces majestàtiques que marquen un camí enormement atractiu i potent, i agre ja que en quasi tota la resta domina un sentit en la que la indecisió està massa present amb uns treballs a vegades dominats per un esteticisme decoratiu, en altres amb un cert garbuix entre el sentit pla de la pintura i l’afegitó volumètric del paper i principalment per que l’obligat nexe unitiu entre pintura i volum, es nota inconsistent i poc arrelat.

Rosa Queralt acaba el seu interessant i dens article de presentació tot dient. ...”S’hi produeixen aleshores relacions de necessitat mútua, de permeabilitat, que desplacen l’atenció cap a la disposició i connexió de les diverses àrees. Evita així la centralitat i la simetria que podrien conduir a una possible impressió d’immobilitat. Si es volen engendrar estructures i superfícies actives no es pot oblidar que tot allò viu tendeix a fer seva l’asimetria. I la interacció adquireix una importància capital quan es persegueix aquest propòsit”. I el cert és que té tota la raó.

Potser per això i aplicant el dictamen davant totes i cadascuna de les obres presentades, haurem de convenir que com dèiem al començament hi ha tres peces que responen perfectament a la praxis teòrica i a la pràctica. La primera és la que serveix de portada al catàleg i a l’exposició. Una obra molt potent en el llenguatge plàstic en la que Perna abandona en part el seu conjunt de subtilitats per apostar per una resolució gràfica i pictòrica d’intensitat directe , en la que encaixa com anell al dit aquest esclat de paper que emergint del conjunt serveix alhora com far d’atracció en un lligam molt interessant d’aquesta estratègia creativa de contraris, que en les mans de l’artista esdevenen no tan sols complementaris, ans fins i tot unitaris.

Les altres dues peces en son un dibuix ( el primer exposat) on la  sensibilitat i potència del dibuix substitueixen perfectament el sentit cromàtic i textural de la pintura i finalment una altra obra de gran sensibilitat és aquella en la que l’empelt del paper conjuga perfectament amb l’estructura de filferro que traspassa la peça produint un toc tan seductor com alhora inquietant.

En la resta ens trobem amb obres ben estructurades però sense aquella pulsió necessària ja que existeix una separació entre l’obra pictòrica i l’afegitó del paper que esdevé això, un afegitó, quan en realitat hauria d’integrar-se en el conjunt del treball. Obres que a vegades cauen en l’insuls, en altres en el decoratiu, i en la resta l’intent d’introducció del paper en el conjunt de l’obra sols serveix per remarcar encara més la potència pictòrica de les mateixes i genera un substitució mental del mateix per un component pictòric amb el convenciment de que aquest resultat hauria estat molt millor ( L’obra presidida per la rosa blanca n’és el paradigma).

Amb tots aquests condicionament difícil és resumir el concepte general del presentat. Potser per la lectura de la personal reflexió el lector pot pensar que és una exposició dolenta o si més no fluixa, i no és així ni de bon tros. És una bona exposició de les que un en voldria fossin norma en les sales locals, però per aquells a qui Perna ens té el cor robat, la mostra no ens acaba de fer el pes.

És ben cert que cal trobar nous camins, que l’immobilisme en un artista és el pitjor que li pugui passar, per tant aquest pas que ara veiem era obligat .El que passa és que al nostre entendre encara queda molt camí per davant. Cal seguir treballant especialment en l’assoliment d’una integració dels nous materials en un entramat pictòric tan personal i propi com és el de Perna. 

I per aconseguir-ho cal temps i treballs com els que ara s’exposen, unes obres no plenament reeixides però que marquen un inici del que serà el fer d’aquest gran artista que és Antoni Perna.

(Les imatges han estat extretes de la xarxa)