Com podem veure a l’encapçalament d’aquest article, aquestes
son les fotos de la pàgina 11 del diari de
Mataró del 23 d’Octubre de 1973, just el dia en que un complia 22 anys, en la
que apareix la crítica de la col·lectiva de Sant Lluc, signada per PIC II, que
era la meva signatura per aquells temps i fins la mort del pare, de signatura
PIC.
Aquella va ser la meva primera crítica de la col·lectiva de
sant Lluc, crítica que no he deixat de realitzar amb l’excepció de l’any següent
(1974) en que realitzant el servei militar, no vaig tenir ocasió de veure la
col·lectiva. Per tant si tenim en compte que l’any 1984 no hi va haver
col·lectiva, just aquest 2024, celebraré la 50 crítica de la col·lectiva d’artistes
mataronins. Una xifra prou considerable i que penso celebrar , al menys íntimament.
Anys de crítiques
realitzades al Diari de Mataró, amb els seus diversos noms, al Maresme, al Capgròs,
a Radio Mataró, a Ràdio Cadena 13, a Televisió de Mataró i els darrers anys en
aquest blog. D’una o altre manera , un ha expressat la seva opinió al respecte
del valor global de la col·lectiva i ha analitzat les millors peces
presentades.
I la col·lectiva de Sant Lluc, docs em nego a dir-li la falsa modernitat de “la Col·lectiva”,
cosa amb la que coincideixo amb el 99% de visitants i participants, ja que per
ells i nosaltres, aquesta és la sant Lluc . La nova nominació és una cursi
aberració que sols pot haver sorgit en ment turmentada, i per tant segueixo amb
la sant Lluc, que és per a mi sagrada en concepte i nom.
L’any 1983, any que va ser comiat dels “santlluqueros”, és a
dir Boix, Pujol, López i Parés, deia en el catàleg de l’exposició , en el que
hi prenia part al costat de l’organització, en Manuel Cuyàs, en Ramon Casas Peña
i en Terri, el següent:
“ Sant Lluc, és el patró dels artistes, i també dels
pallassos. D’uns i altre han estat curulls els Sant Lluc dels darrers anys. Sortosament
aquesta manifestació sembla deixar els seus capgirells adolescents per anar a
indrets a de maduresa.
El retorn a la seva casa nadiua, el Museu Municipal, ara
Comarcal, és com un retorn a les arrels que el porta de nou al camí , del qual
potser no n’havia d’haver sortit, el d’una realitat artística selectiva del qual
sorgia vivificadora art, país i cultura.
No es pot comprendre l’art com element individualista, quasi
folklòric, ans el contrari, sí com un element integrador i difusor d’una
cultura tan ampla com es vulgui, sota la qual s’aixopluguen tota mena d’elements
germinatius. Aquest i no altre podria ser l’ideari d’organitzadors i
participants.
No és el moment de venturar fets. Les il·lusions moren massa
v
egades però el repte ja està llençat. Artistes i públic tenen la paraula; I d’escoltes
interessats, com no, unes entitats públiques o privades, que quasi sempre han
fet orelles sordes al crit de l’art i de la cultura.
La realitat està aquí, descarregant defectes i empenyent
il·lusions i futur. El camí, bo o dolent, el farem entre tots. Que tots, uns i
altres, el sapiguem gaudir. Que mai més haguem de pensar en un sant Lluc patró
dels pallassos. Dels artistes, SEMPRE.”
Serveixi l’ideari d’aquest escrit de fa quaranta anys per
els moments actuals, en que a la prèvia i vist des de fora sembla que s’hagi
perdut el nord, amb el ridícul canvi de nom de la col·lectiva, amb el lamentable
,per el venjatiu, oblit del record a Antoni Boix quan en va ser responsable
durant tota una època, i amb l’afany de baixar nivell per acontentar a la
massa.
Sant Lluc mereix molt més. Us ho diu un que amb aquest ja en
porta cinquanta i les ha vistes de tots colors, i esperem seguir-les veient per
poder-les analitzar i explicar, com farem ben aviat amb la col·lectiva d’aquest
any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada