El calendari ha canviat de mes i el setembre ja domina des d’avui dia de Sant Gil, patró de la vall de
Núria. Comença el moment de retomar les tasques que vàrem deixar fa uns mesos i
com des de 2005 reiniciem el contacte amb l’art a traves d’aquets posts que ens
permetran comentar i jutjar l’activitat artística i expositiva local.
Però el començament enguany serà diferent. Els fidels
seguidors van notar com la temporada passada acabava abans en aquest blog. Era
el 19 de juny i la notícia de la presentació del càntir de Mariscal, estrella
de l’Argillà 2024 ens omplia de satisfacció. Però aquí, i de cop i volta, s’acabaven
els comentaris, com si d’una mort sobtada del blog s’hagués produït.
I més o menys va ser així. Per aquells dies m’arribà una
notícia que m’afectà personalment. Una persona important en l’associacionisme
artístic mataroní, havia vessat tota mena d’insults i desqualificacions a la meva
persona en el desenvolupament del seu paper de jurat en un concurs de pintura comarcal,
pressuposo que volent-se anticipar a una teòrica queixa per la seva probable parcialitat
en el seu paper de jurat del concurs, en la que més de la meitat de
participants seleccionats eren socis de l’entitat que presideix.
L’acte em va doldre profundament per que ni tocava ni era
just, i a més era una gran mentida el que va dir. Però així va ser. Però davant
la dificultat per aguantar la meva indignació que tenia un fàcil camí de
resposta, vaig decidir callar i provocar-me una profunda reflexió al respecte del
meu paper crític i el silenci va ser el meu aliat. I també ho va ser la complicitat
no volguda, ja que ho desconeixien, del regal d’obres per part de quatre grans
artistes, els locals Glòria Badosa i Toni Martí, i les foranes Elvira Fustero i
Francesca Poza que em van obsequiar amb unes excepcionals obres per la seva
qualitat i que ara llueixen a les parets de casa.
Si els artistes estaven contents i agraïts al meu fer, poc m’havia
d’importar l’amargor d’una injusta queixa realitzada com un exabrupte davant d’una
gent que pensava no em coneixien, i per tant no havia d’afectar al meu tarannà
crític, com així serà. Reprendrem el nostre paper deixant de banda l’actitud d’aquesta
persona que sols obtindrà de mi l’obligat saluda i res més.
Reiniciem així, com si res hagués passat, la temporada de
comentaris amb un resum crític de les exposicions celebrades i que no van ser
comentades en el blog, tot esperant la
col·lectiva de sant Lluc que s’inaugura el 19 de setembre i en la que enguany,
un arriba a l’espectacular xifra de 50 participacions com a crític de la
mateixa, fet que esperem celebrar adequadament.
Obrim doncs la paradeta i començarem demà, dia important per
el blog, ja que justament celebrarà el seu 19 aniversari, que no és poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada