EL CASAMENT

Hi ha exposicions que són un quelcom més. A vegades degut a la seva qualitat, en altres per allò que presenten i/o representen , en altres per el que de transcendència individual o col·lectiva signifiquen , en altres per.... No tinc cap dubte que una d’aquestes exposicions “més que” és “la col·lectiva “El Casament” que de la mà de “Els Dimarts del Llimoner” es va inaugurar el passat dijous a la sala de la Caixa Laietana de la Pça Sta Anna, amb una escaient performance de la mà de la gent de Sala Cabanyes.

A l’idea de Josep Novellas de treballar a l’entorn d’un fet de tots conegut i en el que d’una o altra manera tots hem tingut la nostra dosi de protagonisme com és “El Casament” , s’hi van aplegar vint-i-cinc creadors més que van acceptar el repte de treballar un 100F (162 x 130 cm) amb el protagonisme marcat per un personatge pre-establert d’aquest aconteixement.

Es presentava dons per els artistes un repte doble. Per un costar el creatiu i per l’altra el dimesional, , ja que si be per alguns aquestes mides son habituals, molts d’altres eren la primera vegada que s’hi enfrontaven , però el resultat individual i global ha estat excel·lent.

És en aquest punt on es trobem davant el primer gran èxit de la mostra , el de la superació d’aquest repte , amb unes obres plenament identificatives dels autors ja que en tots ells es mantén la referència estilística de la seva creació i en cap moment existeix cap-i-tomba que faciliti la tasca per acostar-se a uns camins més acomodaticis.

La resposta de tots els creadors ha estat de fidelitat al repte , i els resultats obtinguts mereixen tot l’aplaudiment. Tots ells han sabut acostar-se a la proposta nets d’esperit. Alguns han mantingut un sentiment personal, dolç i amable , en altres ha dominat un deix humanístic quan no irònic o cínic. Altres han anat més enllà o s’han quedat més aquí , però entre tots han recreat l’ambient espiritual i humà que es fa evident en aquest aconteixement personal i alhora social que és un casament.

Així és que en la qualitat és on s’aconsegueix el segon punt de l’excepcionalitat de la mostra. Tots els artistes estan com a mínim al seu nivell, i molts d’ells el superen , aconseguint en alguns casos el millor treball de la seva carrera.
Be en podríem fer repassada puntual del presentat , però ni seria just ni escaient, ja que el que cal és admirar aquesta exposició coral de múltiple i polièdrica mirada que va des de una figuració i un realisme ad hoc , a una figuració més simbolista , fins arribar a l’abstracció i l’expressionisme abstracta. Però movent-se en l’estilística que sigui, amb una fidelitat a la proposta i a la pròpia creació de l’autor , que la dignifica fins a límits insospitats.

I en aquest cas no hi ha ni bons ni dolents. Els artistes reconeguts estan absolutament a la seva alçada i en aquells menys coneguts l’esforç ha estat tan important que han assolit les millors de les seves fites.

Una exposició dons magnífica en l’artístic però que potser ofereix la millor cara en la lectura que encara que es evident , queda fora de la mirada plàstica. Una lectura en la que aprofundirem en el proper post.

LLUÍS BASSAT

Quan es va fer pública la possibilitat de que el futur Museu Bassat arribés a Mataró ( El Bassatheim , segons alguns dels savis de la tertúlia de TVM) van sorgir moltes veus i opinions. Encara que cap era obertament discrepant en el projecte si que algunes presentaven discrepàncies en forma de dubtes personals, que sí era un tema d’ego de Bassat , que si la col·lecció era o no valuosa , que si tot era un tema de publicitat , que sí però no..., tot girant al voltant d’una cerat exclusió implícita. Bassat té diners però no és home de cultura.

Curiosament quasi tots aquests dubtes varen aparèixer del cantó d’aquells que tenen la mamella ben agafada i no la deixen anar així els matin.

Ara a tots aquells discrepants ha arribat una forta bufetada en forma de la seva inclusió per part de la Plataforma de la Cultura dels noms proposats per passar a integrar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts. D’entre la quarantena de noms proposats que conformen la crème de la crème de la cultura catalana d’ara mateix , apareix Lluís Bassat.

Una nominació que ens complau amb escreix i que hauria de fer tancar la boca a certes veus discordants. Però és clar , si tanquen la boca de que viuran?. Una proposta de difícil resposta ja que per elles és fonamental la dita “ qui no plora no mama” , i vist el que xuclen queda clar que han de plorar molt , però que molt i molt.

COINCIDÈNCIES

Avui en el meu correu han conviscut dos correus paral·lels dels que amb bon humor un voldria parlar.
Un està subscrit a diverses alarmes al voltant de les paraules “art” i “arte” que et comuniquen noticies referides al ema. En una d’elles m’arriba tota novetat que llença l’editorial Taschen que edita nombrosos llibres d’art de qualitat ben valorable i preu assequible.
Avui m’arribava la notícia de la publicació del llibre “ The big penis book” del que presento caràtula. Curiosament avui mateix “El Periódico" en feia esment tot explicant que es tractava d’un bon gruix de fotografies ( artístiques i frontereres amb la pornografia) de penis de mida que haurem de considerar com “estimable” i que segons sembla res tenen a veure amb la nostra absoluta normalitat.

Un llibre "d’art" que a bon segur gaudirà d’un bon nombre de compradors , disposats a visionar i també , a bon segur , a fer el més espectacular dels ridículs comparatius.

Igualment avui m’ha arribat un correu d’aquests que a la que baixes la guardia t’omplen el correu ,amb diverses mostres de la publicitat de Durex , la famosa marca de preservatius , dedicada al seu producte estrella de mides “XXL”.

Sens dubte que per treure’s el barret que no el caputxó, davant la imaginació i la qualitat dels seus creatius.

EL CASAMENT

Encara que l’IMAC segueix marcant el divendres com a dia de la inaguració de la mostra de “El Casament” , la mateixa es realitza demà dijous a dos quarts de vuit del vespre a la sala de la Caixa Laietana de la Pça Sta Anna precedida d’una activitat teatral de caire festiu a les portes de la Sala.

Coneixedor de l’exposició he de recomanar-la ferventment ja que a bon segur esdevindrà en una de les poques gran exposicions de la temporada.

Degut al meu paper de presentador no vull fer moltes prèvies , però el que si vull que quedi clar que demà pagarà la pena acudir a l’acte. Els artistes amb aquesta exposició a bodes ens conviden i es qüestió de no faltar-hi , no sigui que ens haguem de penedir.

EL MUSEU I CA L’ARENAS

Tot gaudint de la que ja hem comentat magnífica exposició de la Pintura religiosa al Museu de Mataró , em va venir a la ment la gran quantitat d’obres de les que disposa el Museu que mai hem vist i de les que a més desconeixem la seva existència.

L’edifici de Can Serra és perfecte exemple del més pollós dels conceptes de Museu . Les seves sales superiors mantenen la seva identitat sense variació amb el pas dels anys i fins no fa pas massa encara ens trobàvem amb el detall de les fitxes explicatives escrites a màquina. L’exemple de que s’han tardat quaranta anys per poder veure de nou els dibuixos de Dalí és la mostra més fefaent d’aquesta desídia explicativa de la gent del Museu.

Un pensava però que ca l’Arenas seria un punt clau per trencar aquesta dinàmica d’obscurantisme , i encara ho va creure més en veure el pla d’usos de la casa en el que el Museu s’emportava la part del lleó de l’apartat expositiu , però el cert és que els “tresors” del Museu segueixen emmagatzemats fora de la mirada i el coneixement dels mataronins.

Penso que després de dos anys de vida de la casa amb un evident i rotund fracàs del modus expositiu escollit amb un tema únic com a eix , distribuït amb una exposició anyal en la planta superior , en la que es presenten algunes peces del Museu , i un seguit d’exposicions , o millor dit tastets , en els cubículs inferiors , és hora de replantejar-se el sistema i reconduir el pla d’usos per a ser útil i eficaç. I més quan fa tan sols uns dies el regidor Penedès explicava que encara no tenien decidit quina seria la temàtica de la temporada vinent. És a dir que l més calent és a l’aigüera.

Retorno dons a la meva defensa del pla d’usos, que es resumeix amb una planta baixa amb la mostra Arenas , amb la galeria dedicada a art contemporani i amb les altres dues sales dedicades al Museu per fer que el mateix pugui presentar de manera periòdica els seus tresors a manera de petits bocins.

Mentre, la planta superior es dedicaria a exposicions periòdiques de curta i mitja durada tenint molt en compte la possibilitat existent de poder ser dividida en dues galeries independents. Unes mostres periòdiques eclèctiques en base a bona qualitat i sense dependre d’estils o tendències i molt menys d'un fil conductor.

Un pla d’usos expositiu que penso és molt més efectiu que no pas l’actual. Si més no , potser per poder-se estudiar.

PAS CANVIAT

No vaig tenir cap mena de curiositat en veure la desfilada de les FFAA el passat diumenge a Zaragoza. ( i dic Zaragoza ja que m’agrada que diguin Girona i no pas Gerona) .No vaig voler recordar ni de retop aquella desfilada amb un de protagonista davant del llavors Príncep Juan Carlos , fa més o menys trenta cinc anys.
El que si recordo és que el pitjor de desfilar era perdre el pas i anar amb el pas canviat. Una imatge a la que avui m’ha semblat retornar amb algunes referències periodístiques.

Per un costat son diferents els comentaristes que en parlar de la greu crisi del PP parlen de la catarsi col·lectiva , del dir-se les coses ala cara , d’explicitar deutes pendents i per venir , que va realitzar ahir dilluns el PP en la seva reunió de caps. Una política que hom defineix quasi com d’extrema esquerra en el que pertoca a estrictes judicis d’actuació.

Mentre , a Mataró , el passat dilluns el PSC celebrava triomfal el primer any de mandat amb un discurs triomfalista, sense cap mena d’autocrítica , discurs que ha estat copejat per tothom que n’hagi fet anàlisi amb un mínim de criteri. I no ho dic per mi, i si per l’anàlisi general que es pot observar en tot l’horitzó informatiu.

Un discurs que ha estat una greu errada de Baron , a qui molts comencem a no reconèixer. I un , que creu en ell i l’aprecia en el que es mereix, ho lamenta profundament.

PS.- Si algú vol fer lectura encuriosida que observi qui apareix en la tribuna elevada . Per sucar-hi els dits.

SERGI BONAMUSA

No el conec pas massa. Per raons personals vaig coincidir algunes vegades en la seva època de regidor. Penso que va estar en un bon lloc (educació) en el pitjor moment ( creació de l’IME ) i son diverses les vegades que penso que sabent que allò seria un crematori , ningú dels grans va voler-ne saber res i el van col·locar com a presa fàcil. El cert és que no se’n va sortir , encara que bo seria pensar si algun altra regidor n’hauria tingut èxit.

Després hem coincidit en diversos indrets i s’ha establert una certa empatia potser en raó d’un desencantament comú , ell en el cantó de la militància i jo en el de ser un senzill simpatitzant. Seguidors dels blogs respectius, ell en fa apunts en el meu i de pas aprofita els meus comentaris i jo ho veig d’una manera ben concordant , ja que els seus escrits son aquells d'una persona viva , apassionada i amb criteri definit , i el que és més important , fets sota el prisma de la llibertat i no essent gens acomodatici i sí el suficienment crític.

Algun dia suposo que dinarem junts , parlarem i coincidirem en moltes coses , especialment per cagar-nos en els covards anònims capaços de dir tantes barbaritats com les que li han dit per discrepar de la política municipal oficial. Però ell i jo ho sabem. On hi ha en Gestapo cal tremolar. I que voleu que us digui jo amb això dels palmeros. Posats a triar em quedo amb els Sabandeños ( palmero sube a la palma) .

Salut i república Sergi i endavant les atxes.

E PUR SI MUOVE

Ho dèiem l’altra dia i encara que l’IMAC no es doni per assabentat i segueixi negant l’evidència, el fet és cada vegada més important. Dos exemples ben evidents d’ara mateix ho son l’espai ocupat per la mostra d’Albert Alís que realitza actualment a Platja d’Aro , remarcada en el suplement dominical de l’Avui , o l’ample espai dedicat avui mateix a “El Periódico” a l’exposició d’aquarel·les d’Amadeu Casals que ocupa l’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana , i que un va tenir el goig de fer-ne presentació personal i en el catàleg.

Igualment es mou en Jordi Prat que diumenge inaugura la seva mostra “Histori-Kas” , obres de gran format que en aquesta ocasió tenen a la publicitat com a leif-motiv, a la Sala 'exposicions del Museu del Càntir . També Santi Estrany és noticia ja que un esgrafiat seu servirà per commemorar els 50 anys de l’escola Miquel Biada de la que en va ser durant molt de temps professor.

Exemples i més exemples. L’Art mataroní segueix endavant malgrat la ceguesa absoluta del que hauria de ser el seu respatller oficial.

CARA / CREU

En la diversitat d’exposicions que actualment es poden visitar a la nostra ciutat n’hi ha dues que son certament antagòniques. Ho son per moltes coses però essencialment per el temps a que es refereixen i principalment a la qualitat que atresoren. La cara de la moneda està en la mostra d’art religiós que s’exposa al Museu i la creu en la mostra d’art jove que ocupa l’espai del Foment.

ART RELIGIÓS DEL MUSEU DE MATARÓ

Tot afegint-se als actes del mil·lenari de Santa Maria , el Museu de Mataró ha fet l’esforç d’escatar d’entre les seves col·leccions per oferir una magnífica exposició de pintures i escultures d’aquest caire que es troben en les seves col·leccions.

Es tracta d’un conjunt variat , equilibrat i de bon nivell que aplega obres que van del segle XVI fins al XIX , sense un nexe unitiu estable ja que bona part d’elles provenen de la “razzia” , si és que es pot emprar aquesta paraula , que Rafael Estrany va fer en temps de postguerra i que va permetre establir una col·lecció estable i de qualitat que va ser fonament per a l’establiment del Museu.
Les obres venen acompanyades d’una acurada documentació en forma de fitxa tècnica , el que conforme una de les grans virtuts i alhora una de les coses a millorar de la mostra , ja que la seva situació dificulta molt la seva lectura que hauria de ser afavorida mitjançant còpies molt més a l’abast dels visitants.

Les obres ,sens que sigui precís fer-ne cap esment destacat , ens proposen una mirada intensa i agraïda a un concepte fonamental en el desenvolupament de l’art com ha estat l’art religiós.

L’exposició acaba amb un grup dels populars ex-vots i un seguit d’obres de Jordi Arenas que malgrat la seva qualitat específica , desentonen del conjunt i trenquen en bona part l’harmonia d’una mostra que hauria de ser molt comú entre les exposicions del Museu i no com ara en que és rara avis.

Art religiós del Museu de Mataró
Museu de Mataró del 21 de Maig al 6 de Juliol de 2008.

7a MOSTRA D’ART JOVE

Hi ha exposicions davant les quals et quedes sense paraules. O millor dit , in mente n’apareixen unes quantes però que cap d’elles es susceptible de ser publicades ni tan sols en un bloc personal com aquest. Això és ni més ni menys el que m’ha succeït després de veure les obres seleccionades per l’IMAC.

Ja fa unes edicions que pensem que aquesta mostra ha de ser reformada en la seva totalitat. Per començar no és de rebut el sectarisme de la seva convocatòria ( “... promocionar l’art i l’activitat artística amb obres compromeses amb nous llenguatges i experimentacions ... ) , és a dir que en queden exclosos tots aquells artistes joves que presenten obres igual o més compromeses , però amb un llenguatge artístic més tradicional com ho pugui ser , la pintura , l’escultura, el gravat.... Algú em pot explicar la raó d’aquesta discriminació , que a més en aquest cas no es positiva i sí negativa , ja que cap dels esforços de l’IMAC van en aquesta direcció?.

I aquesta lamentable, sectària i anihiladora actuació de l’IMAC podria tenir un punt d’excusa si els reultats fossin brillants , però vist el vist hem de reconèixer que la misèria artística més absoluta domina en tota l’obra seleccionada amb la meritòria excepció d’Alba Carbonell , a la que amb bona voluntat es podrien afegir els apunts de Rafel Forga i Margarita Pineda. En la resta , res de res, en especial en el treball de Gemma Tro que segons sembla és la guanyadora de la Mostra ( en la sala no hi ha res que indiqui guanyadors i acta del jurat) , que assoleix en el seu treball el més idiota dels conceptes com és aquell que fa a un mateix intel·ligent i als altres retardats profunds.

La mostra d’art jove és un insult a la creació, a les noves tendències , a la capacitat crítica , al sentiment generador d’emocions i és un cant a la vulgaritat , a la poca imaginació , al voler epâter les bourgeois , quan quasi ni hi ha burgesos i molt menys es sorprenen per res , i menys per aquestes boutades.

La mostra d’Art Jove és un concurs endogàmic que serveix per engreixar curriculums dels mateixos i per els mateixos i que presenta un munt de senzilles preguntes, que lamentablement l’IMAC mai explica, com per exemple el per què de la seva ampliació territorial, quants han estat els participants en la mostra , o quin ha estat el paper de certs membres del jurat en jutjar obres d’artistes amb els que existeix una clara dependència , que en aquesta edició són la majoria.

Però tot quedaria en un no res si en passejar per la Mostra un pogués fer una xuclada , per petita que fos d’art veritable. Fora de l’excepció abans esmentada el resultat final es tan lamentable que impedeix que qualsevol benvolença pugui ser emprada en aquest cas. I queda clar que ni l’art , ni la ciutat es mereixen que es malgastin diners , energies i espais en tan lamentables experiències.

7a mostra d’art jove.
Espai “f” del 29 de maig al 6 de juliol de 2008

MÉS CASAMENT

Segueix l’IMAC amb tota la seva .... En l’agenda del seu weeb segueix indicant amb nota aclamatòria ( inauguració el divendres 5 ) , per a l'acte inaugural de "El casament" que se celebra el dijous.
Tots sabem que en la recerca d’esdeveniments la dada més important està en el dia ( divendres) que no pas en la data numèrica que mai està tan present. Si tots sabem que és així , perquè es segueix mantenint el dia erroni?.

Aquest entestar-se en fotre a aquells als que considera enemics és totalment impropi d’un ens municipal i menys encara si aquest ens és Cultura.

Exigim rectificació i disculpes , ja. Però ,com ho han de fer si en el mateix weeb si us acosteu a l’espai “f” , l’exposició que està en actiu és , ironies de la vida , la 5a Mostra d’Art jove , és a dir que van amb dos anys de retard?.

Potser que ja n’hi ha prou. Calen dimissions ja.

PACO RODON

Ahir a la tarda unes dues centes persones s’aplegaren al Foment Mataroní per retre homenatge a Paco Rodon , director del Museu Monjo de Vilassar de Mar i reconegut activista cultural , ja sigui mitjançant el nombre i gran qualitat de les exposicions que organitza en el museu, així com del seguit d’actes paral·lels que realitza mes a mes en forma de conferències , recitals , presentacions de llibres tec. Això per no parlar de la revista “zerovuit....” fanal de cultura que irradia per arreu del país.

L’acte en el que sota el mestratge de l’Ignasi Riera van prendre part un bon grup d’amics com Xavier Ribalta , Manuel Cuyàs, Salvador Milà , Feliu Formosa , Nefer etc , va servir per fer palesa el sentiment d’agraïment de la cultura del país a aquest sabadallenc de naixement i vilassarenc d’adopció, alhora que es presentava una reedició facsimil del seu llibre "Totes les guerres son una guerra" , amb pròleg de M. Vázquez Montalbán i il·lustracions (que en son origen i motiu del llibre) de J.Mª Rovira Brull.

Aquest homenatge a Paco Rodon ha estat del tot merescut. Malgrat que les meves relacions amb ell s’han refredat , - crec, espero i desitjo que momentàniament - , degut a la seva postura en el cas del Fons d’Art , en que ensarronat per Penedès va acceptar una responsabilitat que ben bé no sabia a que venia, el seu paper com a responsable de tantes i tantes exposicions , de la recuperació de la generació perduda dels Todó, Garcia Vilella , Vila Arrufat etc , i el seu recolzament a tanta activitat artística , amb apunt a la cara local i comarcal, no mereix més que un aplaudiment tancat.
Aplaudiment que li vaig retre amb tot l’afecte d’aquell que malgrat tot, l’ha tingut , el té i el tindrà per ser un mestre , que en realitat és el que ha estat per a mi i per a tants d’altres.

Qui no van ser presents van ser cap dels responsables de Cultura , fet que per la seva constant i permanent repetició ja no és notícia. Si a vegades hi ha excuses per no acudir a certs actes , en aquest no en podia haver cap.

Dèiem abans que Penedès va ensarronar a Paco Rodon, i és del tot cert. La història , que ningú podrà retopar, s’escriu així:
Estant el tema del Fons d’Art en un atzucac , a algú que mana , i molt , se li va ocórrer pensar que potser la figura de Paco Rodon podia servir per desencallar la manca de comunicació. Paco que era bon amic dels promotors i alhora respectat pels mateixos i també per tots els artistes , podia servir així com a punt de reflexió per desencallar el tema.Amb aquest pensament es va dirigir a Penedès per a tal de contactar amb els promotors a fi de veure si aquest podia ser un bon camí per poder tirar endavant.

Penedès en veure la idea no va fer cas a qui mana i va decidir tirar pel dret. Va pensar que contactant amb Rodon oferint-li el càrrec de manaire de tot el tema del Fons d’Art , a més amb un bon apunt dinerari, tot estaria resolt ja que per amistat i respecte ningú , ni els promotors ni els artistes no dirien res. Així ho va fer i així va errar , ja que l’acceptació de Rodon sense coneixement previ dinamitava tots els principis de l’acord municipal i ningú es podia empassar aquest “ordeno i mando”.

Penedès va errar i en comptes de tirar enrera , ho va fer endavant amb el silenci envers la resta de signants de l’acord. I així ha acabat la història. O al menys fins avui mateix.


EL CASAMENT

Algú em diu espantant que com goso dir que l’errada en l’Agenda Cultural de l’IMAC , canviant el dia d’inauguració de la mostra “El Casament” , organitzada per “Els Dimarts del Llimoner” és intencionada, i he de respondre que ho dic en el profund convenciment de que és així.

És clar que entenc que Penedès no dona cap ordre de que es faci l’errada , però si estic convençut que coneixedor de la mateixa no fa cap pas per esmenar-la. I és una errada impossible de passar per alt per aquells que organitzen l’agenda i m’explicaré:

En l’anterior mandat sovintejaven les coincidències en les inauguracions. Davant d’això es va intentar arribar a un acord per evitar-ho i fer un calendari adient de les mateixes. Hom estava d’acord quan el PMC va decidir fer marxa enrera ja que , segons ell, degut a les obligacions municipals totes les inauguracions en els diferents indrets del PMC havien de ser obligatòriament en divendres. Davant aquesta intransigent postura hom va moure fitxa , els del Sant Lluc es quedaven amb el primer dissabte de mes , el Cap Gros amb el primer o darrer dijous de mes i la Caixa Laietana apostava per el dijous com a dia de les seves inauguracions. És a dir , que de fa ja uns quants anys , les exposicions de la Laietana es celebren el dijous i el divendres és tan sols per la gent de l’IMAC.

Si és així i de ja fa temps , algú em pot explicar com és possible que passi desapercebut aquest error ?. I una vegada fet, imprès i distribuït , com és possible que a hores d’ara ningú de l’IMAC hagi demanat disculpes?.

No serà que aquesta exposició pot portar conseqüències davant el fet evident de que la mateixa no es realitzi, tal i com seria convenient i haurien volgut els promotors , en un espai públic ja que la gent de plàstica de l’IMAC no té cap mena de contactes amb el gruix d’artistes mataronins i sols destina els seus afanys i recursos a l’art contemporani en general i a Can Xalant en particular?.

Dijous , i no divendres com indica l’IMAC , és la cita. El lloc la sala de la Pça Sta Anna de la Caixa Laietana. Seran protagonistes més de vint dels millors artistes de la ciutat. Ens agradarà veure qui serà el representant de Cultura.
No dubtin que tindrem ocassió de comentar-ho

DIES D’EXPOSICIONS


L’activitat expositiva mataronina sembla que funcioni parella al tema de l’aigua. Mentre durant força temps les activitats han estat minses i espaiades , ara de cop i volta en aquest intercanvi de mesos maig / juny ha esclatat de manera intensa tot oferint exposicions a dojo que anirem comentant en aquest espai.

De totes elles , i recomanant a priori la magnífica col·lectiva de “El Casament” que s’inaugura el proper dijous a la sala de la Caixa Laietana de la Pça Sta Anna , vull recomanar-vos fervorosament , - i no hi ha ironia en la paraula -, l’exposició “Art religiós del Museu de Mataró” , una magnífica exposició de la que si eliminem el pegat de Jordi Arenas , que no encaixa en res en el concepte de la mostra , esdevé una exposició del tot exportable.

En l’altra cara de la moneda s’hi troba la fredor de les exposicions de Ca l’Arenas, totes elles sense cap mena de trempera i la Mostra d’Art Jove a l’espai ”f” , una mostra que hauria de ser d’obligada i repetida visita per tenir ben clar que és el que no s’ha de fer mai si un vol exercir d’artista. Una mostra patètica amb un esperpèntic guanyador. Una mostra que esdevé medicina perfecta contra el restrenyiment. I valgui la reflexió conceptual com mai.

AMADEU CASALS


“Àmbit Zero” , el recentment inaugurat espai de la planta baixa de l’Ateneu presenta una quarantena de treballs del veterà auqarel·lista de Vilassar de Dalt , l’Amadeu Casals , en el que significa de retrobada amb Mataró després d’una bon grapat d’anys d’absència expositiva.

Casals segueix essent un mestre en això de l’aquarel·la. Un mestre en el concepte , en la tècnica i en el resultat final. Defugint de formes , normes ,estils, conceptes i concepcions Amadeu Casals fa llibertinatge del seu maridatge amb l’aigua i el color per oferir unes peces destrament creades en les que el gran protagonista és l’art en la seva arrel més íntima , la de l’emoció d’un creador que vols transportar-la a l’espectador per què aquest acabi l’obra eamb el seu sentit més íntim i personal.

Ara en aquesta nova mostra , Casals ha volgut defugir d’experiències més agosarades , cosa que lamentem i enyorem , dirigint-se a una mirada més amable , però no per això menys intensa, a uns raonaments pictòrics en essència més senzills, però que en les seves mans agafen nous camins i dreceres per ésser vibrants proposicions d’aquest concepte sempre tan rabiosament actual que ofereix.

La pintura de Casals segueix en aquest sentit viscut de la mateixa. Son obres de cinc sentits. I dic això que ja que son visualment atractives , tenen l’olor a pintura pintura , sonen al remor del que expressen ja sigui la tranquil·litat del mar , la tempesta més intensa , les seves composicions tenen un sentit tàctil del que és difícil defugir , i tenen el bon gust de l’art veritable.

Amadeu Casals un dels grans mestres de l’aquarel·la del nostre país i de tot l’estat , en una exposició de plaent i atractiva visita que un no ha de perdre, en les dues lliçons que ens deixa amb la mateixa , que van resumides en una paraula: “joventut” , la que atresora aquest jove artista ( Vilassar de Dalt .1930) que avui es retroba en plena forma , amb la seva petita capital.

Amadeu Casals.- “Finestra al mar”
“Àmbit Zero”. Ateneu Caixa Laietana.
Del 29 de Maig al 29 de juny de 2008


SANTI DOMÍNGUEZ

Queda clar que com que mai sabem si el tren que passa per davant de nosaltres és el bo o no . Moltes vegades el que cal és muntar-hi i ja tindrem tremps de veure com agafem el camí.
Vagi aquesta mena de prèvia davant l’exposició que Santi Domínguez presenta a l’espai Cap-gros , ja que coneixedor dels seus treballs anteriors i veure ara el camí que està encetant , queda clar que existeix una asincronia pictòrica que impedeix situar-los en el mateix raser ja que el principi creatiu ha canviat i força.

Santi Domínguez és essencialment figuratiu , amb una clara tendència al realisme. I dic és quan dintre de poc a bon segur hauré de dir “era” ja que ara està clarament en aquest camí del canvi.
Encara que la figura humana i la seva realitat segueixen essent eix motriu del seu treball, aquella recerca obsessiva d’un cert perfeccionisme d’aire clàssic que tant mal li feia ja que no disposava dels suficients coneixements tècnics per assolir-los , convertia a moltes de les seves obres en uns treballs estàtics i encarcarats que poc comunicaven.

Ara és nota en canvi que el domini de la llibertat regeix en el seu concepte creatiu. Sense renunciar , ja que no fa falta , al seus principis i a bon segur a tot allò que és actualment el seu idioma plàstic , Santi Domínguez ha capgirat l’entramat , ha fet despareixer l’afany per una teòrica perfecció, i és dedica al que ha de ser fonamental, comunicar emocions.

Per això la mostra actual de Capgros presenta dues cares , delimitades per un trencament més mental que no res , que fa que una miri a l futur i l’altra al passat. Ara queda en les seves mans , l’escollir quina cara és en realitat la seva. Per el que es veu sembla que la seva elecció va en el camí encertat , es queda el futur per esbrinar posicions.
Un futur que pinta a bé , per un artista que comença a fer-ho.

Santi Domínguez. Pintures
Espai Capgròs. Del 29 de Maig al 25 de Juny de 2008-05-31

EL TOT MATARÓ

Fa uns dies , una redactora del “Tot” ( Laia Bernaus) va mantenir una petita conversa telefònica amb mi, amb unes preguntes al voltant del projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art”. Aquest dimecres em va tornar a trucar per demanar-me un parell de detalls que poc tenien a veure.
Esperava dons una petita nota al voltant del Fons deguda a la interpel·lació de CIU en un Ple municipal i en canvi m’he trobat amb un lamentable reportatge de tres planes farcit d’inexactituds , ple d’incoherències , escrit per algú que no ha entès res i que per fer-ne una correcció quasi caldria dir a la gent del Tot , que la setmana vinent expliquessin que calia donar-li la volta al mitjó i potser així n’encertàvem una.

Però no val la pena. Prefereixo ser optimista i tot pensant que només seran quatre els que llegiran tot l’article , em quedo amb un encertada ( felicitats) frase que encapçala una plana. Posa en boca meva ( i és cert) . “Mataró no és conscient de la qualitat dels artistes locals”.

Entenen però que tot l’article és un desgavell , no vull creure com a seves les reflexions del regidor Penedès. Prefereixo pensar que li han variat els conceptes com han fet amb el concepte general de Proposta Mataró.
I desitjo que sigui així ja que tot el que es posa en boca seva és mentida. I clar , pensar que qui mana a la cultura de la ciutat és una persona que no diu la veritat , és molt fort i jo no voldria fer-ho .

Encara que per esbrinar la veritat caldria començar per allà on s’ha de començar tot allò que no son els coves i potser el que caldria fer és que Penedès fes públic el seu projecte de Fons d’Art , el presentés als promotors ( cosa que no ha fet), l’expliqués als artistes i l’oferís a tot aquell que volgués afegir-se.
Però avui per avui l’únic projecte de Penedès es fer cas als tècnics municipals, és a dir dinamitar-lo i enviar-lo a pastar fang. I d’aquesta manera l’art de Mataró va com va.

Però que i farem. L’art de la ciutat va per un cantó i l’oficialitat va per un altra. Beneficència posa tots els ous a can Xalant i amiguets , mentre als altres només els hi queda ...

Qui dia passa anys empeny , i Penedès no cessa en l’afany de ser el pitjor regidor de Cultura de molts anys. Demà hi haurà temps per parlar-ne però la seva absència avui a l’homenatge a Paco Rodón després d’ensarronar-lo, usar-lo i fer-li fer perdre bona part del seu prestigi davant els artistes pel seu paper d’esquirol, és un fet que al menys mereixia avui el fer-li costat.

I que dir de la intencionada errada en l’Agenda Cultural , canviant de dia l’acte inaugural de “El Casament” , després de que l’experiència hagi hagut de trobar aixopluc de la Caixa Laietana , ja que l’IMAC no en vol ni sentir parlar d’aquells artistes que s’embruten les mans , com tant bé diu Patricio.

Ja sabem que mai es trencarà un Pacte de Govern degut a Cultura. Però bo seria que alguna vegada succeís. I si no , al menys caldria cridar a capítol a tan inepte regidor .

AMADEU CASALS

Demà dijous , a dos quarts de vuit del vespre i a l’Espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana , tindré el gran plaer de presentar l’exposició “Finestra al mar” de l’artista de Vilassar de Dalt , Amadeu Casals, artista al que admiro i considero com un dels millors aquarel·listes no tan sols del país , ans també de l’Estat.

Temps hi haurà per parlar de l’exposició que jo us recomano ja de bell antuvi , però de moment valguin les línies que van dedicades a ell i el seu fer i que serveixen de presentació en el catàleg escrit de la mostra:


LA PASSIONAL AQUAREL·LA D’AMADEU CASALS

El xerricar del pinzell quasi sec en escatar la virginitat del paper, trenca el silenci en l’estudi de l’Amadeu Casals. Un gest potent distribueix la negra pinzellada que delimita espais. Ben aviat en segueixen d’altres llambregades que van confegint un agosarat entramat. Ara li toca al color entrar en la lluita. Espera ansiós en la bigarrada paleta i d’allà en el contacte amb l’aigua s’escampa obedient per ser nexe fidel en l’expressió acurada de les emocions de l’artista. L’Amadeu examina amb la seva mirada neta i tot acaronant-se la seva barba de llop de mar , somriu satisfet.

L’aquarel·la és la gran passió pictòrica d’Amadeu Casals que en les seves mans pren nova i actual volada. Lluny dels greus pecats dels aquarel·listes tradicionals, com ho son el no acceptar esmenes i aquest aspecte tou i acomodatici que tant l’ha devaluada, Casals en capgira conceptes i mitjançant els poders fonamentals de la seva pintura com son força , color i llum , l’enlaira al màxim rigor de la qualitat artística.

Una força impulsada des del gest, donant el ritme i la cadència adequada a cada visió. Un color exercint de mestre de cerimònies, emprat sense cap por i amb l’agosarament d’aquell que se’n sap dominador. Un color vibrant en el contrapunt , però també amorosit quan s’escau per trobar aquella espurna poètica i d’especial sensibilitat. Una llum sempre amb la intensitat adequada en aquesta constant referència mediterrània tan preuada pel creador.

Figuratiu en essència , ha sabut eliminar tot el deix anecdòtic per donar llibertat a unes obres que esdevenen fregadisses a una abstracció sensible i seductora. Però figuratiu o abstracte, o potser expressionista , impressionista , cubista , o.., que tampoc gasta manies en això dels Ismes. Amb aquarel·la, acrílics , col·lage..., Amadeu Casals ens ofereix passionalment tot el seu ventall de mirades exteriors i interiors amb aquella empremta personal que caracteritzant-les les identifica.

Art i passió , elements claus per aconseguir unes vibrants creacions generadores d’emocions per a tot visitant obert de ment i de mirada. Aquell posat que us permetrà gaudir amb tota intensitat del treball d’Amadeu Casals, un artista que es mereix com pocs aquest títol que amb tot convenciment li podem atorgar.


APUNT BEN OPORTÚ

El Pere Màrtir Brasó a més de bon artista és una persona del tot assenyada que fa poques , però puntual i encertades reflexions al voltant de l’art i allò que l’envolta. Ahir ho demostrà un cop més amb el comentari al post del Fons Miralles.

Com molt be deia , fa un any parlàvem d’espais destinats a la creació artística amb tot el tema de la Nau Minguell com a paradigma i ara en canvi parlem dels grans projectes arribats del cel .

Fa un any semblava que la cultura podia ser un element important en aquests anys de govern. Tots ens miràvem cofois en l’acte del Monumental , contents d’haver-nos conegut i de que algú ens fes cas, però.....

Ha passat un any , Cultura està en mans d’Esquerra , i el que és molt pitjor , en mans de Penedès , i del que es va dir , res de res.
És clar que hi ha un PAM , que a hores d’ara està quasi al cent per cent d’incompliment. I en ell Can Minguell.

Tot tenint en compte que ja estem a juny , venen Les Santes i les vacances , i llavors. En resum, que Can Minguell serà un punt del PAM 2009. Apostem?.


I ARA QUE FEM, REGIDOR FERNÁNDEZ ?.

Avui , en el meu forn habitual, Pg Carles Padrós , he agafat el programa resumit de la Festa Popular de Vista Alegre , el barri de Carlos Fernández , regidor quasi plenipotenciari amb poder en àrees tan concretes com “Participació Ciutadana” i “Política Lingüística”.

La festa està organitzada per la Comissió de Festes , dirigida per l’ Associació de Veïns del barri , que va estar dirigida pel mateix Carlos Fernández fins que va ser escollit regidor , i que després d’uns eleccions està dirigida actualment per una junta continuista.

No vaig a parlar del “programa” de festes , que m’omple encara més de raó en el meu pensament del sense sentit d’algunes festes de barri . La seva sola visió és tornar al túnel gris dels anys cinquanta , però...
Tampoc vull entrar gaire en el tema matemàtic , però està clar que si les festes van del 1981 al 2008 , vol dir que en portem 28, i per tant no és la 27 Festa Popular, és a dir que algú n’ha robat una. Però si la festa final es per acomiadar la XVII Fiesta Popular , vol dir que en el camí n’hem perdut deu mes.... O sigui que no cal entrar en xifres.

El que si cal entrar és en lletres. Tot el programa està escrit en castellà, això sí, amb un munt de catalanismes inserits que fa fredar .

Però és clar que en aquests actes col·labora , i força , l’Ajuntament de Mataró, i bona part dels actes , quan no la majoria se celebren en llocs públics. Tenint igualment en compte que l’Ajuntament de Mataró manté una normativa al respecte de l’ús del català en aquells fets i actes en els que hi participa.
Considerant que fa ben poc ( per Sant Jordi) va ser retirada per part de Presidència , una publicitat d’actes organitzada per el casal d’Avis del Parc pel fet de trencar el protocol degut a portar una estelada , crec que davant l’incompliment flagrant de la normativa en referència a la Política Lingüística de l’Ajuntament , el Sr. Carlos Fernández com a regidor responsable d’ambdues àrees ha d’obligar a retirar els programes de la Festa Popular de Vista Alegre per incomplir la normativa lingüística o en cas contrari retirar la col·laboració de l’Ajuntament en la mateixa.

Molt m’agradaria veure’n el resultat.

I també escoltar la resposta del regidor.

FONS MIRALLES

Vull pensar que a hores d’ara el blat ja estarà al sac i ben lligat i sols la signatura mancarà per poder dir de manera oficial que el Fons Miralles es queda a Mataró.
Ahir dilluns a la tarda, estava prevista la trobada però va ser ajornada per raons d’agenda , presumiblement pel fet de la celebració per part del PSC del primer aniversari del nou Govern , fins avui mateix.

Així que era avui dimarts , a quasi tres quarts de sis de la tarda quan amb cara alegre , somrient i fent brometa , la comitiva formada per Montse López , Sergi Penedès , Francesc Miralles i una altra dona no identificada , presumiblement la secretaria de Miralles , enfilava el final del Carrer Sant Benet per dirigir-se als dos espais triats com a possible ubicació del Fons Miralles.

Encara que no s’ha dit mai públicament , estem en condicions de dir quins son aquests espais, com ja ho hem deixat entreveure en algun post . Es tracta de dos espais amples i diàfans , de tipus petita nau que tant es pot usar per petit ús industrial o en serveis , que es troben en l’illa entre els carrers Biada , Iluro i el Pg. De Ca l’Ymbern.
Un és de mida mitjana i l’altra més gran , - quasi el doble – depassant els tres cents metres quadrats. Els dos serveixen perfectament als desitjos de Miralles , que per el que sabem, és possible es decanti per l’espai més petit ja que disposa d’espai suficient, i a més disposa de plaça de pàrking . A més està envoltat d’ambient artístic, ja que en els seus entorns més immediats es troba l’estudi d’un conegut artista mataroní i en l’altra hi ha un reconegut industrial del disseny i la composició gràfica.

Aquest és l’entorn que avui ha visitat Francesc Miralles de manera oficial, tot esperant que d’igual manera hagi fet la tria. Ara sols en queda la confirmació i en ella seria de desitjar que les medalles anessin a qui pertoca i no a qui ha posat desgavells, inutilitats i pals a la roda, és a dir l'IMAC.
Oi que a tu també t’agradaria amic Perecoll ?.

EXPOSICIÓ

Segons l’Agenda Cultural i el Butlletí Municipal, el passat divendres tocava inauguració a Can Palauet. El títol “Mostra d’Art Local” , és a dir exposició del Fons “full” de Penedès, aquella que havia de comissariar Paco Rodon ( Amic Paco , com t’han ensarronat ).

Tinc per norma , a bon segur higiènica , de no assistir a cap inauguració de l’ IMAC , i per tant no vaig tenir ni intencions d’acostar-me a la mateixa , però sí que alguns artistes desitjosos de conèixer els noms dels esquirols ho van fer , tot trobant-se amb el buit.

Sortosament no hi va haver exposició. El ridícul de Penedès i la seva gent ha estat esplendorós. Ara caldria la justificació pública. Si amb premeditació , alevosia i molta mala llet, es van llençar les campanes al vol amb aquesta exposició per deixar ben clar a tots qui mana en l’art de la ciutat , és l’hora de disculpar-se.
Però està clar que no serà . Per fer-ho calen unes qualitats que en conjunt s’acosten a allò que és diu dignitat. Ara és el moment de demostrar-la.

Per cert , magnífic el comentari de l’Alberto Romero Gil. Tant trencar-se el cap per aconseguir titular les exposicions d’art contemporani , en canvi per una de plàstica , “art local” i vas que voles. quins co....

En resum, dignitat. Per aquells que no en coneixen el significat , podem dir que és molt fàcil de trobar en qualsevol diccionari.


PRIMER ANIVERSARI


Ahir la gent de plantilla del PSC celebrava el Primer Aniversari. Aquells que estem a la reraguarda ho celebràvem igual, - pensar en l’oposició com a guanyador em provoca mal de panxa -, però amb un esperit més seré , més imparcial, més crític i per tant molt més desencisat.
Aquest primer any de mandat no ha estat per tirar coets , ni molt menys. Ha esta un any de fer la viu-viu , madrecita que me quede como estoy , i qui dies passa anys empeny. És a dir , res que no es pugui esperar , vist qui disposa de cadira en el ple municipal.

Per els resums veig que Baron no va parlar de canvi generacional, fet que demostra la seva intel·ligència. En canvi va explicitar una llarga llista de mèrits , el que es altament preocupant.

M’explico. Si han fet tantes coses i els ciutadans en canvi estem observant una evident paràlisi de la ciutat , que passa?. El cert és que no trobo resposta. Caldria que algú dels bons amics que estan en govern gastés cinc minuts i m’ho expliqués , ja que de veritat no ho entenc.

Menys entenc encara apuntar-se com grans èxits els grans fets de Cultura: Miralles , Bassat i Shakespeare. Si no vaig errat , cap d’aquests fets son gestions del Govern. Son aconteixements que per diverses circumstàncies han estat ofertats a la ciutat i aquesta ha acceptat (faltaria més)però mai ha existit la prèvia. I no val excusar-se amb que a Cultura mana ERC. A Educació mana ICV i be es consideren èxits de govern les escoles i guarderies que s’han posat en marxa.

Queda dons pendent altra lectura. Cultura que semblava ser la gran aposta de Baron en aquest mandat es queda a zero. Potser per fer-s’ho mirar.

ES MOU

Hi ha vegades que la conjunció d’un seguit de fets dirigits cap una direcció provoca justament el moviment contrari . Això és el que sembla està succeint actualment a la nostra ciutat en el que pertoca a les arts plàstiques.

Tots sabem de l’individualisme dels artistes que generalment sols es refia de petits grupets , allò que per els nostre verals es diu de les capelles i les capelletes. Uns nuclis que massa vegades han impedit accions conjuntes que haurien estat positives per a tots , però que per un raó o altre , ara un nap ara una col , acabaven en orris o en el pitjor dels fracassos.

Però certament contra un enemic únic es lluita sempre millor . La postura quasi aniquilatòria duta a terme en els darrers cinc anys per part del PMC , de l’IMAC, o del “LLIMAC” com algú comença a dir-li, i deixo a benefici de dubte els possibles paral·lelismes. El proteccionisme desmesurat en diners i atencions cap a l’art contemporani en general i can Xalant en particular , el manteniment del segrest de Ca l’Arenas faltant en tot al desig del testador , ha creat una mena de front comú que està aglutinant als artistes i a la gent de l’art , com de fa temps no s’havia vist.

Actes com el del passat dissabte a l’estudi de l’Albert Alís amb un gran gruix de creadors entre el més que llarg centenar de persones que hi van assistir. El retorn dels artistes a fer pinya en les inauguracions. Les col·laboracions entre ells o entre grups diversos com per ex L'associació del Sant Lluc i el Batxillerat Artístic de l’Escola Pia de Sta Anna. La participació conjunta en experiències com la mostra al voltant del tema del casament que organitzada per la gent dels Dimarts del Llimoner ha aconseguit aplegar a vint-i-sis artistes per realitzar un treball 100F al voltant del tema escollit , amb uns resultats que ja us avanço son magnífics i que s’inaugurarà el proper dijous 5 de Juny a la sala de la Caixa laietana de la Pça Sta Anna . O la negativa rotunda per part d’una majoria quasi absoluta dels signants del Fons d’Art a participar en l’esquirolada preparada per Penedès, son elements que cal tenir molt en compte.

Potser per això bo en seria una acurada reflexió per part del Govern en general i de Cultura en particular. Una reflexió que hauria d’estar ja sobre la taula en la preparació de la propera temporada en la que cal modificar del tot la paramètrica si no es vol arribar a un trencament definitiu.
Potser el fet no és tan difícil com sembla , tan sols seria qüestió de reprendre el principi en que s’establia el Fons d’Art i que diu . “ ... per tal d’aconseguir l’objectiu de reforçar les relacions entre els artistes de la ciutat i el Patronat municipal de Cultura, així com crear una relació estable i permanent de treball ...” i seguien els pactes acordats.

Penso , de tot cor , que no es pas un punt de partida gens dolent.


NO EM RECONEC

No crec que Joan Laporta penses que la seva frase davant les imatges del seu discurs a les Penyes barcelonistes o insultant a l’àrbitre en la semifinal de la Champions pugues esdevenir històrica. Ara mateix molts son els que no es reconeixen davant aquells que els van votar i a la inversa.

Difícil definir la manca de reconeixement que té ara mateix la gent del PP. Ningú reconeix ningú i els companys esdevenen rivals quan no enemics en una història / histèria

que cal seguir amb

tota atenció i que ves a saber com pot acabar.

IU en canvi no té aquest problema. Son tan pocs que és impossible que

no es reconeguin. El que passa és que no reconeixen als seus votants i per tant desconeixen de veritat les seves necessitats. Un exercici de difícil psicoanàlisi els que comencen Llamazares , Rosa Aguila

r i els pocs que queden. Mentre a ICV tremolant per el manteniment del Tripartit.

El PNV segueix barallat amb ell mateix i la seva consulta determinista, en aquest la faig , però no faig encara que podria no fer-la donant a entendre que si la

faig , però..... . Impossible seguir el fil , tan impossible com no

encabritar-se amb Arzalluz que segueix dient estirabots de vell j

ubilat al que li costa aguantar-se els pets.

A Esquerra tot queda penjat d’un Congrés en el que tot pot passar i que segons el que succeeixi pot fer trontollar , i molt, tants acords aguantats amb fil de seda i no pas de pescar.

I a CIU dons com sempre , creient-se que els hi ha robat el xalet i que cal recuperar-lo sigui com sigui , encara que cerquin bèstia grossa i alguns parlin de casa de barrets. A bon segur per experiència pròpia.

Mentre en el PSOE , pau i tranquil·litat. El que fa guanyar unes eleccions. Ara sols cal fer quadratura del cercle en el finançam

ent autonòmic i tots a viur

e de la rifeta, cosa que si és permès posar aigua al vi , és el pitjor que podria passar , ja que sota le

s estovalles hi ha alguns temes que caldria tocar ara que el vent bufa a favor , no fos cas que .....

NOU CARTIPÀS

Que un regidor abandoni el seu càrrec per ocupar un destí superior i per tant que amb l’entrada del següent de la llista pugui existir un petit canvi de cartipàs per a tal d’aprofitar millor les qualitats del membres de l’equip, és un fet tan elemental i alhora corrent, que no hauria de provocar grans comentaris, i més si no es tracta d’una regiduria d’aquelles que públicament es consideren “pilars”. Com és possible dons que quan això ha succeït ara a Mataró hi hagi tan rebombori?.

La resposta en aquest cas particular és evident que té una lectura personal i porta el nom de Carlos Fernández, a bon segur el regidor més controvertit del consistori , capaç d’aplegar un bon grapat de fidels defensors i un altra de detractors , entre els que m’hi trobo, que no és que no el considerin capaç d’ocupar aquest càrrec , és que tenen el total convenciment que una ciutat com Mataró mereix gent molt més valuosa que pugui aportar quelcom més que la plena fidelitat com a mèrit de campanya.

El cert és que la gestió del canvi ha estat risible: Per un cantó,- i suposo que seré ràpidament desmentit- , hom va ple i ha estat tema de totes les converses que es va intentar convèncer a Núria Aguilar de que renuncies al seu dret succesori , desig al que es va negar. Conseqüències del mateix fer que li provoca la seva davallada en la llista electoral?. Ves a saber però potser d’aquí aquesta regidoria de Gent Gran , treta de la màniga i sense gaire sentit polític i menys pes específic.

L’altra, l’elecció de Carlos Fernández que segueix augmentant el seu pes polític ,- que Déu ens agafi confessats -, amb el que Baron i Bassas presenten una lectura que fa un xic de por. Sempre he cregut que la intel·ligència està en saber-se envoltar del millor. Fer-ho de gent que si més no haurem de qualificar com de poc valuosa, és voler assegurar-se la cadira i això sempre s’acaba pagant.

S’equivoca del tot Ramon Bassas en el discurs defensiu ( d’ell , de la decisió i de Fernández ) que presenta en el seu blog i que Baron en el seu diu que signa sense por. El seu error comença ja quan mentre el mon periodístic anava ple de la decisió presa ( convenientment filtrada ) es llençaven pilotes fora davant dels militants en reunió oficial. De nou el cornut és el darrer en assabentar-se

De veritat creu Bassas que “aquesta mena de canvis, massa centrats en debats nominals quant a l'anàlisi, són rebuts invariablement amb crítiques més o menys furibundes més fruit del prejudici que de cap altra cosa”. O és seriós dir :” són rebudes amb cavil·lacions un pèl obsessives sobre les motivacions més o menys obscures que tant agrada de veure”. Si de veritat així ho pensa , és que la manca d’anàlisi polític en una substitució com aquesta ha estat molt important.

No podem anar ara parlant de canvi generacional, diversitat de sensibilitats , la generació de la transició.... Ja sé que qui més em coneix , - la meva dona - , em diu moltes vegades que m’he quedat al maig del 68 , i el pitjor és que encara no m’he assabentat de que d’aquelles idees poc en queda. Potser sí i potser degut a l’edat que marca el meu DNI . em rebel·lo al canvi generacional, quan sols es fa per això per generacional i no per qualitat.

És una mica com el debat artístic entre figuració i abstracció, entre plàstica i contemporaneïtat. Que ha de prevaler? . Pregunta en aparença difícil i amb resposta fàcil : Allò que tingui més qualitat.

I aquí està la mare dels ous. Qualitat i eficàcia. I aquests son uns adjectius vedats en Carles Fernández que a bon segur en disposa d’altres però que jo i molts d’altres no li sabem veure per enlloc. I com que cal demostrar-ho , valgui fer una ullada a la seva gestió com a representant del PSC en el PMC de la darrera legislatura. És difícil per a no dir impossible , fer-ho pitjor .

Però el que em desil·lusiona és que sembla voler-se escampar una cortina de fum com per fer fonedissa tota la història. Divendres passat, en el programa “Objectiu” de l’Oriol Burgada a TVM , programa que de nou es recomano ja que paga la pena seguir-lo amb atenció , era divertit veure com Joan Salicrú , Joan Catà i Saül Gordillo , tots ells proclius i propers , a nivell personal i professional, amb les tendències del Govern Municipal, intentaven fugir d’estudi davant les escomeses del presentador que incidia en allò que tots sabem , la debilitat d’un Govern , fluix en la seva llista electoral i que s’escrostona davant cada canvi .

Just aquest dilluns , Baron celebra e acte públic al Centre Cívic del Pla d’en Boet el primer any de mandat. Estic convençut que incidirà en el canvi generacional. Ahir dissabte , en les paraules que va dir en l’estudi d’Albert Alís , ja va parlar d’aquest canvi i es va trobar que aquesta idea i en aquell lloc i moment no tenia res a veure , i feina va tenir per sortir de l’embolic.

Canvi generacional sí, però amb mèrits i qualitat , i avui per avui , i amb un any ja menjat, les joves incorporacions al Govern Municipal no arriben a la sola de la sabata d’aquells als que van substituir, Però el pitjor no és això , és que tots tenim el convenciment que mai hi arribaran.

Ja ho diu el poble : Qui val, val. I entre aquests que valen no hi està Carlos Fernández , regidor plenipotenciari d’una ciutat que mereix un quelcom millor.

MATARÓ / NEW YORK. ALBERT ALÍS

Avui aquest vespre , Mataró ha estat una mica New York. Al menys aquest era el concepte agradabilíssim per altra part que surava per l’estudi de l’Albert curull de gent i en especial curull d’amics.

L’Albert té un magnífic estudi , enveja de tots , dels pintors i dels no pintors , allà rera Valldemia tot començant, o acabant segons es miri , el carrer Argüelles. És un estudi que conec be i en el que hem tingut amples xerrades en tota l’elaboració del Fons d’Art. És un lloc on ja fa temps que l’Albert volia fer alguna cosa.

Ho tenia clar. A Mataró no hi ha sales comercials on exposar i en les sales institucionals sols ho pots fer cada quatre o cinc anys. Una vegada has exposat a la Laietana i tenint en compte que les sales municipals son regne vedat als artistes no contemporanis . I aquí va un repte a la gent que mana en ells, quants artistes plàstics d’aquells que vosaltres no considereu com a contemporanis han exposat en actes sales en els darrers cinc anys?. Jo sé el resultat però es tan penós per a l’art i a la ciutat que millor no dir-lo , encara que molt m’agradaria que aquestes dades les fes públiques l’IMAC .

Per això avui ha penjat els seus magnífics treballs en el seu estudi i ha convidat a hom. No ha estat un acte original. A Mataró per ex. ja ho havia fet en Perecoll al C.Pujol i amb les seves finestres al mar. Però ha estat un acte que ha permès observar a aquells que ho han volgut viure i veure, que l’art , aquest intangible element segueix interessant ,i que fins i tot els artistes , sers esquerps i individuals, han sabut estar a to i acompanyar i gaudir d’una vetllada enormement valuosa per a l’autoestima personal i col·lectiva.

Un dels assistents ha estat l’alcalde Baron, fet que cal agrair com es mereix i que el qualifica en aquest el seu afany per donar la rellevància que l’art mereix. Com home intel·ligent que és penso que haurà sabut copsar el missatge , aquell que parla d’art i de qualitat , que rebutja les efervescències de gasosa i que creu ferventment en la qualitat com eix fonamental de tota creació. Ara bo seria que en fes translació a la gent del Govern , en especial a aquells que corren per Beneficència, que per cert i com és habitual , norma i costum , han brillat per la seva absència, circumstància que altra vegada els desqualifica.

Avui , gràcies al gest de l’Albert Alís , la gent de Mataró ens hem sentit menys de poble i ens ha semblat estar a New York, però amb un gran avantatge , que aquí estàvem assaborint una copa de cava i allà ves a saber què.

Amb tot i per tot. Gràcies Albert i Moltes Felicitats.

CHIQUILICUTRE

Quan va començar aquesta famosa història , vaig llegir que el veritable nom pensat per la gent de “El terrat” era el que encapçala el comentari. Després van acceptar els suggeriments i el nom va canviar per arribar a aquell que aquesta nit ha dominat les pantalles de tot l’estat.

He de ser sincer i he de dir que he pecat. Havia assegurat que no ho veuria i no ha estat així. Quan la meva filla m’ha avisat de l’actuació he acudit a ser un cutre més en el nivell d’audiències. Ara, quan escric això m’informen de que la seva posició està més allà de la quinze de la classificació. I penso que Buenafuente deu estar partint-se de riure mentre no para de comptar els euros que entren a la caixa.

Avu a “El País” hi havia una magnífica columna de Vicente Verdú on reflexionava : “ La qüestió és si l’Estat ha o no de recolzar la cultura popular , entenent clarament per a tal tot allò que , sense importar el seu grau, agrada al poble, a la majoria de la ciutadania i no a l’élite tan exquisida com exigua de la població”.

Si més no tota aquesta història / histèria de Chiquiliquatres dona per forces reflexions , en un i altra cantó de la moneda. El que potser a vegades manca és saber en quin cantó està la cara bona i la dolenta.

Personalment estic en contra d’aquestes bajanades. Eurovisió serveix o no, ( està clar que no ), però si un decideix anar-hi , - chapeau a Itàlia que ha dit no -, s’ha de fer amb dignitat , és a dir enviant un cantant per fer la seva. Fer el joc al frekesme , o com s’escrigui , i generar negoci en base al mateix és tan vergonyós com lamentable.

Però un , volent o no, hi ha col·laborat essent un més en el llistat d’audiència. Son les obligacions de voler seguir la realitat del país. Encara que com avui em recomanava Baron , he visionat la versió Polònia /Llach ( amb Mataró a la lletra) i sens cap mena de dubte aquesta és molt millor.

Cutres o quatres, que més dona. Encara que la gent de l’art no podem pas alçar gaire la veu , que en la darrera Biennal de Venècia un dels representants va ser Ferran Adrià , que no deixa de ser un altra frekisme , això sí , amb glamour i totes les benediccions de la Guia Michelín.

DRETS D’AUTOR

Massa vegades hom creia que en adquirir una obra d’art , per humil, senzilla i modesta que es tractés , el comprador n’adquiria com una pàtria potestat i en podia fer el que li vingués en gana. I no parlem tan sols dels compradors particulars , i sí especialment de quan els compradors eren , empreses , institucions privades o el mateix estat mitjançant qualsevol de les seves múltiples institucions.

Diversos han estat els judicis , i les sentències , que han anat donat raó als creadors davant flagrants mal usos d’aquest dret de propietat absoluta , inexistent i a més il·legal. Ara sembla que definitivament no tan sols queda ben determinat , ans s’amplia aquest propietat legal donant a l’artista l’anomenat “droit de suite” amb el que tota revenda oficial d’una obra generarà per l’artista un benefici que anirà de manera inversament proporcional al cost d’un 0.255 a un 4%.
Aquest fet que incidirà poc en el comprador si afavorirà a l’artista en especial al jove i menys conegut , ja que els grans artistes disposen tots ells de societats que ja gestionen els seus drets.

És dons el moment d’estar a l’aguait. Aquells que ens passegem per les subhastes barcelonines , encara que sols sigui com visitants de les exposicions prèvies , ja estem acompanyats a veure obres d’artistes mataronines que surten al parquet. Ara , d’aquesta venda n’obtindran uns beneficis proporcionals al resultat final, fet del que ens congratulem ja que n’és acte de tota justícia.

PRESIDÈNCIA


TVMataró llençava ahir la notícia i Cap-gros se’n feia ràpid ressò . Carlos Fernández assumiria part de les competències de l’àrea de Presidència que havia deixat Esteve Terradas en abandonar el consistori local per ocupar càrrec parell a la Delegació del Govern a Barcelona. L’altra part quedaria en mans d’un Gabinet d’Alcaldia mentre que Núria Aguilar es dedicarà a la gent gran en una regidoria independitzada de benestar Social.

Tot en sí es ben noticiable i mereix una atenció que l’hora que marca el meu rellotge impedeix dedicar-li ( veure el Penya – Barça ha valgut la pena ) i que haurem de deixar per aquest cap de setmana.
Però sigui com sigui no m’estic de fer un petit paral·lelisme. En aquests dies tots hem escoltat comentaris al voltant de la famosa expressió d’Oriol Pujol qualificant de “casa de barrets” al Govern de Catalunya. No fa tant vàrem escoltar de boca de tan il·lustre personatge fill del seu pare , o potser filant prim , fill de la seva mare , parlant de Montilla com la bèstia grossa.
Dons bé , Oriol Pujol des de 1993 fins al final del poder del seu pare a la Generalitat, va estar acochat al departament de Presidència en diferents càrrecs ( Cap del Gabinet Tècnic . Dtor General d’Afers Imterdepartamentals. Director General del mateix i de Relacions amb el Parlament ).

És a dir , la gent del partit , la més barroera , la més primària , aquella que ataca a l’adversari pensant no que és un adversari i sí que és un enemic ( del lloc de treball és evident ) és a la que es destina lloc tan important i que es vicia de contingut per convertir-se en guàrdia pretoriana d’aquell que mana.

Si Baron és això el que vol, ha encertat del tot amb l’elecció de Carlos Fernández , i a més com deia un bon amic, si té feina ,encara que bruta, no és dedicarà al dia a dia , fet que la ciutat i tots agrairem. Però si Baron creu en un govern en progrés per tirar endavant aquest nomenament és un greu error.

Potser per això quan avui m’arribava un correu convidant-me a un acte el proper dilluns per celebrar el primer aniversari del nou Govern, em preguntava si de debò hi havia alguna cosa que celebrar i jo mateix em responia, fora del fet de que no manin els altres ( que seria molt pitjor), de celebrar , celebrar ..., res de res.