ARGENTONAH !

Demà dimecres a dos quarts de vuit , és a dir justament a la mateixa hora en que Manuel Cusachs inaugura la seva retrospectiva al Museu ( de nou, visca les coincidències) , Soler &Balcells presenta a Can Xalant el seu nou llibre fotogràfic dedicat ara a la vila d’Argentona.

Conec a l’autor tan sols de vista i mai he parlat amb ell , però em va deixar acalaparat amb el seu anterior treball sobre Mataró, i encara més amb la seva saviesa al presentar-lo a Can Palauet , amb aquella veritable pluja d’imatges.

Ara segons ens informa en la seva documentació , ens ofereix un llibre digital fotogràfic amb 119 imatges, presentat en una edició exclusiva de.220 unitats numerades i signades.
La carcassa del llibre és un concepte de càntir, de color blau transparent -donat que l'ànima del poble és el càntir i la terrissa-, amb quatre galets que marquen els punts cardinals . A l'interior, instantànies extretes dels exteriors del poble d'Argentona, preses arran de terra amb la intenció de capturar la perspectiva oblidada.

Una visió diferent plena de detalls no percebuts de manera conscient, durant un recorregut realitzat pel territori en forma d'espiral. Un conjunt d'imatges que formen un trencaclosques donant un sentit d'unitat a tot el conjunt.

Un llibre que sense haver-lo vist estic convençuts que serà magnífic i que val la pena recomanar. Espero poder assisitir quan espero que es presenti a Argentona , una espera que serà interludi per veure la pròpera exposició fotogràfica de Santes de la que serà protagonista.

GINTRA I EL PÀRKING DEL CARRER TERRASSA.

A casa l’any passat vàrem adquirir una plaça de pàrking d’aquestes de concessió municipal a 50 anys. Era en una pàrking nou que es troba al carrer Terrassa i el cert és que tot el procés de compra va ser esperpèntic i a aquells que vàrem optar per la financiació, entre Gintra i la Caixa Laietana ens varen aixecar del tot la camisa , en un procés a bon segur del tot legal , però que ens va deixar un reragust a engany en les despeses què...

Malgrat ser nou , en aquest primer any de vida el pàrking no ha funcionat del tot bé. Si voleu riure una estona tan sols cal situar-se a l’entrada del mateix i veure les postures direccionals , com de taitxi, que fem els conductors intentant que s’obri la porta... A més ,una porta de vianats no obre , l’altra no tanca,,,,, I truca a Gintra , i queixat a Gintra i aquest com aquells que senten ploure.
I ja que diem ploure , d’ençà que damunt del pàrking s’ha construït un camp de futbol 7 , les filtracions inunden les primeres places del pàrking , i ja veus als seus propietaris ( regidora de les de poder inclosa) fent equilibris de puntetes per poder entrar en el vehicle.

Ahir hi havia junta de propietaris. Hi havia ganes de poder parlar amb Gintra i dir a la cara el farts que estem tots d’ells i a veure si d’una vegada i per totes comencen a arreglar les coses però , oh sorpresa! Gintra no es presenta i sí en canvi una xicota de Cecassa a qui segons sembla Gintra , sense cap mena de comunicació als propietaris, ha convertit en administradora per la gens despreciable xifra de 2140 euros per no fer res. I no cal recordar que Cecassa és una empresa d’un antic i poderós militant socialista.

Així Gintra / Cecassa es presenta als propietaris sense cap document , sense factures , sense res de res , saltant-se la legalitat de primeres convocatòries, quòrum, segona convocatòria amb el desig d’aprovar un pressupost amb un dèficit de 3573.9 euros , ja que segons ella Gintra va errar en fer el pressupost inicial el que implica un augment de quotes de quasi el 40%. Un pressupost amb ingressos englobats i despeses desglossades a la ba-ba-là. És a dir una meravella comptable que a més d’inútil és del tot il·legal.

Un pressupost en el que amb dades de consum reals , calcula un augment del de la despesa elèctrica d’un 36.6% ( no sé si pretenen posar focus a l’estil Camp Nou). D’un augment d’un 50% en la quota de la neteja ( podrem menjar sopes al terra del pàrking) i podem seguir en altres paràgrafs. I tot quan queda documentat en els estatuts que les quotes sols poden ser augmentades amb el percentatge de l’IPC.

Òbviament els pressuposts no van ser aprovats , es va rebutjar tota proposta i es va convocar a una altra reunió en el mes de Gener en que s’exigiran tots els detalls que ara han estat negats , començant amb el perque de l’exagerada despessa que significa Cecassa , de la que fins ahir mateix ningú tenia coneixement.

A bon segur que Gintra actua igual en altres indrets , que potser més messells “traguen” ja que per cent vint euros a l'any.. Però aquest no és el cas. Vells i valuosos activistes veïnals , joves disposats a que s’acompleixi el que es va dir i està escrit i “torrecollons” sempiterns com un mateix , no estem disposats a deixar-nos aclaparar.

Per això i mentre seguirem protestant pels camins habituals , no estaria de més que el director de Gintra , o el seu President , el regidor Batista . convoqués el més ràpidament possible una reunió amb els propietaris en que per un costat quedessin molt clares les gestions administratives i econòmiques dutes a terme per Gintra sense comptar mai amb la resta de propietaris i per l’altra quedés igualment clar quan es duran a terme les reparacions precises per el correcte funcionament del pàrking i especialment en el tema de les inundacions.

Per què el que sí ens queda molt clar a tots, és que a més de totes les irregulatitas dutes a terme , els propietaris de les places de pàrking municipals no hem de ser els que cobrim el cost econòmic del vergonyós pacte del cas Cernuda. I penso jo que val més dialogar de bon començament que quan les actuacions estiguin ja al carrer.

Per això espero ansiós aquesta convocatòria.

ARCHISÍLABOS

Avui Aurelio Arteta , catedràtic de Filosofia Moral i Política de la UPV publica un magnífic article al voltant del complicat que fem el llenguatge amb l’ús de moltes paraules , a ser possible llargues i complexes , en comptes de l’ús d’altres més definitòries però alhora senzilles.
L’article porta per nom “Archisílabos” (
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Archisilabos/elpepiopi/20081216elpepiopi_4/Tes/) i és un veritable plaer.

Per això vagin aquests paràgrafs com exemple :

“ Echemos la red en ese caladero de términos que nacen de pegar a otro la desinencia -ción. Así obtendremos la limitación en lugar del "límite", la estimulación para indicar el mero "estímulo" (lo mismo que la incentivación ha dejado atrás al artificioso "incentivo"), la formulación por la "fórmula" o la capacitación en vez de la "capacidad". La "compatibilidad" de funciones se dobla para algunos en compatibilización, ahí es nada. Somos objeto de actuaciones administrativas, es decir, de algo más que simples "acciones". El médico nos da una citación y no una "cita" vulgar. En la calle no leemos "rótulos", sino rotulaciones, de parecida manera a como el hombre del tiempo anticipa que habrá "lluvias", sí, pero sobre todo precipitaciones “

Los verbos ofrecen un buen pasto a la afición archisilabizadora. Ahora nos prestamos a referenciar, para no ponernos a "referir", "aludir", "citar" o "nombrar", que son términos más humildes por más breves (y, en lugar de lo referido, etc., lo referenciado). O a regularizar, cuando a menudo lo propio sería "regular" y hasta "reglar". O a sobredimensionar, para evitarnos "ampliar" o "exagerar", lo mismo que hay que hostilizar al contrario que hasta ahora noslimitábamos a "hostigar". No nos conformamos con el modesto "formar" lo que haga falta y recurrimos en cambio al conformar (y es que la conformación deja en la boca un regusto más rotundo que "forma").

George Orwell ya sabía algo de este fenómeno y no dejó de denunciarlo en su día. Lo que pasa es que la regla que dictó para la buena prosa en inglés ("Nunca use una palabra larga donde pueda usar una corta") parece que no vale hoy para el hablante ordinario de español. Ni siquiera para los sumos sacerdotes de la palabra pública, el político y el periodista. Contagiados de la jerga empresarial, solemos priorizar alguna tarea respecto de otras, porque no nos basta con "primar" esa tarea.

Así las cosas, rebosantes de términos ampulosos, nuestros discursos se vuelven a un tiempo más largos de palabras y menos sobrados de ideas. Váyase lo uno por lo otro, dirán los necios, aunque me temo que lo uno busca tan sólo encubrir lo otro".

Espero que els exemples facin pessigolles a la curiositat i llegeixin l’article, és magnífic. I encara que parli del castellà no pateixin , penso que és vàlid per a qualsevol idioma.

AGRADABLES INCORRECCIONS

Estic convençut que la imatge més vista ahir a les televisions del món va ser la de Bush esquivant les sabates llençades amb tota la fúria i el menyspreu més absolut, per part del periodista iraquià. Qui no l’hagi vist ja la veurà ja que serà repetida en mil i un programes , i calculo que en aquests moments les descarregues del you tube es deuen comptar per milions.

És una imatge que si la veus de cop i volta , com va ser el meu cas , no l’esperes ni de bon tros i et quedes amb cara de tonto, mentre que en el rera fons del pensament surt la rebequeria de l’incorrecte que pensa : “Mala sort . Dintre de tot, en Bush ha tingut prou reflexes”. I penses el “bonic” que hauria estat que li hagués encertat en tots els morros el 43 i escaig que de talla té el periodista “amic”.

Després llegeixes i t’assabentes , o potser recordes , que és cert que dir-te “gos” i llençar-te les sabates son la mostra de menyspreu més punyent que es pugui fer en l’univers àrab , i que carai , que en Bush és mereix això com anècdota , i tot el demés com acte de justícia.

Així que adéu convencionalismes a l’ús , que sí que es veritat que no és la manera , que.... , però que redimonis, certament hi ha incorreccions que son d’un plaent i d’un agradable que no ens faria res pagar per una repetició de la jugada , i en aquesta ocasió , a veiam si hi ha més sort o punteria , i encertem en el blanc , i mai tan ben dit.

Però com que cal ser políticament correcte en el camí de l’excel·lència ,no pateixin. Un , això sí , tot descollonant-se, ni ha pensant , , ni ha desitjat aquesta diana somiada. I sí algú ho insinua ho negaré pel bé de la humanitat. Fins hi tot haver escrit aquest post.

Però per cert , quina llàstima que no l’hagués encertat. En tots els morros, off course.

SETMANA GRAN

La gent de l’art no ens mocarem en mitja màniga en aquestes festes de Nadal.

Si dijous s’inaugurava la mostra commemorativa de Josep Cusachs i Cusachs a l’Ateneu Caixa Laietana , aquest dimecres serà un altre Cusachs , l’escultor Manuel, qui omplirà a vessar les sales del Museu amb una mostra retrospectiva per celebrar el seu 75 aniversari .

Una mostra que es complementarà amb el peti tastet del Cusachs més íntim i familiar a inaugurar a Ca l’Arenas.

Finalment dissabte i a Can Palauet , veurà la llum una de les exposicions més esperades per tota una generació , - la dels cinquanta en endavant -, amb l’anto

lògica dedicada a Eduard Comabella.
Una mostra que fa temps que es devia i que la tenacitat d’en Jaume Simon l’ha fet possible i que ja amb anticipació he de dir que és d'obligada visita i que serà la més absoluta sorpresa per tots aquells que han arribat al efr i el coneixemnt de l'art , en especial del local, de vint anys ençà.

Si a més afegim que a l’espai Capgròs tenim una magnífica mostra de dibuixos de Josep M. Codina i que a “espai enblanc” ens ofereix mirada al sempre atractiu treball de Txé Aymà ,haurem de convenir que ens trobem amb un conjunt que haurem de qualificar , com diuen els vells mataronins , d’autèntic “lujo”,

Amb el desig de que no sols siguin espurna de Nadal i sí preludi d’una permanència en el ritme qualitatiu d’activitats , be val la pena a convidar a tothom a visitar-les.

Segur que no en sortiran defraudats.

JOSEP CUSACHS

El passat dijous a l’Ateneu Caixa Laietana es va inaugurar una d’aquelles exposicions que haurien de ser norma i no pas excepció. Una exposició de les que dignifica un centre cultural i que honora a qui la organitza , a qui l’acull i a la ciutat on es realitza ja que esdevé esquer cultural per a tot bon afeccionat. Es tracta de la mostra dedicada a Josep Cusachs i Cusachs en la commemoració del centenari de la seva mort.

Cal dir que és una exposició excepcional , del millor que s’ha vist en els darrers anys a Mataró assolint un paral·lelisme qualitatiu amb la de Torres Garcia , salvant totes les distancies., ja que una exposició de Torres García i amb aquell nivell, difícilment es podrà tornar a veure a la nostra ciutat , mentre que la proximitat i familiaritat de Cusachs entre nosaltres ens pot permetre diverses visions i revisions de la seva obra.

Cal recordar que Cusachs és potser l’artista mataroní més important, o al menys el més conegut. Encara que nascut circumstancialment a Montpeller , on el seu pare important metge mataroní, col·laborava important cursos en la famosa facultat de Medecina. En la seva vida , fora del temps de carrera militar, va alternar la seva residència entre Barcelona i Mataró , on residia al Mas Gener, al veïnat de Valldeix , conegut popularment com a “La casa dels Lladres” degut els dibuixos que hi realitzà en les parets.

Tot l’edifici de l’Ateneu es dedica a recuperar l’obra de Cusachs , de la que feia molts anys no es tenia una visió tan complerta. Ho fa dedicant els tres espais a tres aspectes del seu fer, en l’àmbit zero ens trobem el Cusachs personal i familiar , la planta primera està dedicada a l’obra civil i la planta segona a l’obra militar.

Deixant de costat l’àmbit inicial , d’interessant atractiu a nivell documental i històric , que serveix d’allò que en podríem dir “entrar en matèria” amb els dibuixos i notes que presenta , és en la primera planta , dominada i mai tan ben dit , pels gegantins retrats de més de dos metres , de la seva esposa i de la regna regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII. Dos obres prodigi en el camp del retrat , de peculiar angle de perspectiva que genera un camp en el que el protagonista del retrat assoleix un nivell de personalitat i domini sobre el visitant.

Però potser no son aquestes les obres més captivadores. Els organitzadors han tingut molta cura en una tria que depassa el concepte artístic per anar al camp privat, afavorit per diversos treballs no tan coneguts de l’autor, i que en alguns casos surten ara per primera vegada a la llum.

Per això cal deturar-se en els paisatges , de concepció parella als dels seus coetanis, que es presenten curulls d’apostes i solucions tècniques. Cal deturar-se en els esbossos i treballs sobre el cavall. , aquest element central de la seva pintura militar , i al que podem veure aquí estudiat i treballat amb rar perfecció i sota tots els angles possibles. I com no cal deturar-se davant figures i retrats que van des de la sensibilitat d’un aquarel·lat retrat de noia fins a la força dels retrats oficials , sense passar per alt la mirada profunda a individus propers.

Un espai aquest dedicat a la seva obra civil que personalitza a l’artista fent-lo sortir de l’encasellament de pintor “militar” i de “cavalls” per el que es conegut en el mercat.

Faceta aquesta que es presenta resplendent en la planta superior. Allà ens trobem al Cusachs més conegut amb tots els ets i uts. Però , tot i amb aquest coneixement previ , queda sempre el petit apunt per la sorpresa , en especial en alguna que altra obra de les que podríem qualificar com a menors.

El Cusachs militar s’esplaia amb aquests paisatges d’exercit , de guerra , però no de batalla , ni quasi amb les seves conseqüències. Més preocupat per un exercici estètic que no pas patriòtic i molt menys pompier , les seves obres semblen il·lustracions d’un mètode militar , a la recerca més de mirades artístiques que no pas simbòliques , fet del que en bona part sembla fugir.

L’exposició de Josep Cusachs és una exposició magnífica , d’impagable visita i que dona alta nota a qui l’ha organitzada. És una exposició que cal visitar i fer-ho amb els ulls ben oberts per descobrir els detalls de gran factura que es presenten en totes i cadascunes de les obres .

A més a més , penso jo, és una exposició que haurien de visitar totes els artistes , professionals i afeccionats , i visitar-la encara amb els ulls més oberts , per copsar , diseccionar , analitzar i apropiar-se dels grans detalls tècnics, compositius , cromàtics, de llum ....que es presenten en l’obra d’aquest magnífic pintor.

Una exposició que cal aplaudir amb tota força , desitjant que sigui un inici de manera de ser i no pas una mostra aïllada en l’activitat artística de l’entitat , Caixa Laietana , a la que en aquest cas cal felicitar ben efusivament.

PS.- No vaig assistir a l’acte inaugural ja que coincidia amb la presentació que un realitzava de la mostra “El casament”, a la Sala de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona. Pel que ser la presència de públic no va ser molt nombrosa. Vaig visitar la mostra l’endemà i en el temps de la meva visita , el nombre d’acompanyants no era pas espectacular , ni de bon tros.

He passejat per la ciutat , he mirat els mitjans d’informació , he visitat espais en que habitualment es parla d’art , he cercat banderoles i publicitat ...., i el cert és que l’exposició sembla no existir fet que és lamentable.

L’exposició de Cusachs és una mostra de primera línia que hauria d’ocupar llocs de privilegi en la informació cultural i artística del país. és una exposició digna de desplaçar-se per visitar-la , i seria una llàstima que com en el cas de Torres García , la poca cura en recolzar-la la convertís en fantasma.

Seria qüestió d’esmerçar-hi tots els esforços per evitar-ho.

EL "BASSAT" A LA NAU GAUDÍ

Els bons amics del Cap gros publicaven ahir el desestimament per part de Bassat dels espais del Col·legi d’Aparelladors i de Can Marfà com a seu per a exposicions de la seva Fundació. Curosos que son confirmaven en Penedès aquesta postura , tot sabent que el tema Bassat és un tema personal de Baron i Bassas i al que de tan en tant deixen donar llepadeta a Romero. Penedès sols en té coneixement quan tot és dat i beneit.

Però encara que un fos el darrer de la fila hom sabia que la proposta municipal que ja fa uns dies corria pel Mataró artístic , sols podia tenir la negativa coma resposta.
La nova sala del Col·legi d’Aparelladors és una bona sala a nivell local però no està preparada per volades més altes. Les seves dimensions ( de paret i alçada) , la seva il·luminació , i molt especialment el difícil lligam de les parts ( Fundació, Ajuntament i Col·legi Oficial) complicava les coses que no milloraven amb la proposta municipal d’ampliar espai mitjançant....

De Can Marfà l’evidència era encara més gran. Can Marfà podia haver estat una bona seu , però triada ja la Farinera , l’adequació temporal del seu espai esdevenia tasca lenta, feixuga i costosa , el que la convertia en inviable.

Respostes que eren del tot previsibles. Bassat disposa d’un Formula 1 que encara que no és dels capdavanters , si és prou important com per que les seves proves es realitzin de manera digne. Dit d’altra manera , si no es poden fer al circuit de Catalunya , les farem a Xest o a Jerez , però de cap manera anirem al Jarama o a Albacete.

En aquest impasse , avui i de manera circumstancial, - benvinguda sigui sempre la coincidència en el transport públic -, m’arribava de la veu de qui potser és qui millor està informat de la realitat política local, dels seus intringulis, i especialment del que es cou a Riera 48 , tot assegurant-me que existia ja un pacte entre Bassat i l’Ajuntament per a tal de que de qui un temps , la Fundació Bassat pugui disposar de la Nau Gaudí com a lloc per a les seves exposicions.

Venint d’on venia la notícia un la creia de totes totes , i més en el que sembla clar que és l’única sortida a l’aposta tancada que ha fet Bassat sabedor de tenir els trumfos a la mà i a més disposant d’una bala a la recambra , cosa que Baron sap. Però malgrat això en calien certes confirmacions.
Unes trucades a diferents bandes, unes respostes , una cantarella comú ,” negaré el dit i que hagi parlat amb tu “, que és com el senyal d’una certificació definitiva , donàven la certesa total per part meva per poder dir que estic en condicions d’assegurar que a partir del proper estiu ( uns em diuen Setembre i altres parlen ja de per l’exposició de Santes) el Museu Bassat realitzarà les seves exposicions a la Nau Gaudí.

Bassat ha acceptat aquest retard veient clar que no podia apretar Baron a una decisió imminent. La decisió de convertir la Nau Gaudí en el telecentre actual va ser una postura personal que va imposar al conjunt del Partit que seguint el seu monolitisme al líder ha defensat a capa i espasa , encara que amb veu ben baixa en la intimitat. Esquerra i Iniciativa s’han mantingut al marge , mentre que el PP i CiU han estat bel·ligerants amb aquest decisió, en una bel·ligerància que es manté i que és una de les raons per les que Baron no vol ni pot fer-se enrera en una decisió, la seva, que ell segueix creient que era í és la correcta , però que de manera temporal be en podria fer un parèntesi.

Baron no vol que la decisió sigui examinada com un signe de feblesa ( per a mi i per a molts seria el contrari, un gest de capacitat de govern i de que cal primar l’interès de la ciutat per damunt dels del partit) , i principalment no vol causar danys a Ana Barrera que té en aquest telecentre “regalat” el seu únic actiu com a regidora , ja que la seva tasca a Joventut es significa per el no res i a més per que apareguin problemes arreu allà on ensuma : Casal de Joves de Cerdanyola , Can Soleret, Sidral ... , en espera d’altres que comencen a fumejar i això tot tenint en compte que és tan petita i insignificant la seva aportació al PAM del proper any que sembla indicar un desig de dalt de que no toqui res ja que hom sap que simplement ho acaba espatllant.

Per tot això Baron espera temps de major calma , trobar un espai per resituar de manera adequada el telecentre a , a ser possible amb afegitons diversos que el millorin , per poder acontentar als joves , a Barrera i com no a Bassat.

Una postura que alguns consideraran intel·ligent , mentre que per a un és simplement hàbil i conseqüent , que no és poc , i que en realitat essent positiva per a molts , qui hi acaba guanyant és la ciutat que activa amb valor afegit la Nau Gaudí i pot començar a gaudir del per ara il·lusionant Projecte Bassat.

CONGRÉS PSC

Fa dies que de tant en tant un deixava anar la seva insistència en la recerca del document final del darrer congrés local del PSC.

Un té clar que si hi ha un document marc , hi ha unes esmenes que s’accepten o no , al fina el que s’aprova és el document definitiu que al menys , i encara que sigui en un cert borrador, està per escrit. Cal dons fer les correccions justes en el que pertoca a gramàtica i estil, i.... Acostumat a les urgències en el meu treball em costa entendre el pas lent d’altres organitzacions i d’aquí la meva queixa.

Sortosament avui i de diferents mans m’arribava el document final que ja és públic i està a disposició de tothom en el weeb del PSC. Veig que s’han acceptat totes les meves propostes , que en realitat era una , com és la de donar pes a la cultura com element essencial en el desenvolupament de la ciutat i dels seus ciutadans .

Tasca complida i ara a apretar per que aquest document es desplegui amb tota la seva intensitat.

ROCA I LA CONSTITUCIÓ

Ahir a la tarda vaig assistir a la conferència al voltant de la Constitució que en Miquel Roca va realitzar a la Sala de Plens de l’Ajuntament , com acte oficial en el trentè aniversari de la mateixa. Una sala amb una relativament minsa concurrència vista la importància del tema i del conferenciant, i amb molt pocs elements “polítics” entre els espectadors que vàrem poder seguir una distesa xerrada , amb prou èmfasi i intenció , per part d’un dels pares de la nostra Carta Magna.

La conferència va estar magnífica , tot i que un no concorda amb alguns dels aspectes que ben aferrissadament defensà Miquel Roca que ja d’entrada ens avisava al proclamar-se com a “ defensor de la Constitució, a bon segur l’últim defensor “ remarcant que a la seva edat estava clar que ja no anava a canviar.

No és pas aquest el lloc per entrar en la discussió puntual del que es va dir . Evidentment Roca va oferir una visió flexible del text que segons ell es pot adaptar a molts estira i arronsa ja que el text està desenvolupat més en raó d’un concepte estricte i sí en canvi d’una mirada més polièdrica. Una visió que no concorda del tot amb la meva el que em porta a discrepar d’ell en l’aspecte de la reforma o no de la mateixa.

I si ell ironitzava que sembla que es vol apostar pel canvi en una manera de postura anti-avorriment jo ironitzaria també que a mi m’agradaria votar en positiu una constitució ja que en el seu moment , - i és l’única vegada que ho he fet – la meva postura va ser l’abstenció.

Una conferència que a més de la lectura personal de cadascun dels assistents al voltant del tema em va deixar dos reflexions. La primera la marcava el mateix Roca tot remarcant la manca de pedagogia que s’ha fet en tots aquests anys al voltant del tema , cosa que es ben certa.
Una conferència com la d’ahir de Roca hauria de ser obligada entre els estudiants de Batxillerat , a bon segur amb la contraposició de Tardà i els seus morts, barruts i borbons.

I hauria de ser aconsellable per a tota una ciutadania que en bona part ni es va assabentar de l’acte , fet habitual davant la sempre nefasta publicitació dels actes municipals. Potser amb actes com els d’ahir disminuïa un xic aquesta desafecció que sembla preocupa tant als polítics locals.

Dic sembla ja que un , que justament no està del tot en aquest camí de la desafecció malgrat els esforços dels polítics , intenta de fa dies saber si les esmenes que va presentar al Congrés Local del PSC van ser preses en consideració o no. Digueu-me il·lús , però a un li agrada saber si el seu treball ha donat fruit o no. Ho aconseguiré?. En tinc tots els dubtes.

NO HI HA MANERA

Demà a les 7 de la tarda conferència de Santi Estrany tot parlant de la figura del seu pare Rafel Estrany. A dos quarts de vuit a l’Ateneu inauguració de l’exposició commemorativa del centenari de la mort de Josep Cusachs i Cusachs. A les vuit del vespre al Saló de Pedra de l’Ajuntament d’Argentona inauguració de l’exposició “El Casament” amb obres de 26 artistes mataronins , i primer dels bolos d’aquesta exposició que s’inaugurà el passat estiu a la ala de la Laietana de la Pça Sta Anna.

I ara que?. Com hem de fer-ho?. No hi ha manera que el nostre flamant Institut d’Acció Cultural intenti organitzar les diverses accions culturals sense que aquestes se solapin?. No hi ha manera de que el Consell Comarcal comuniqui amb els Ajuntaments de la Comarca , tot creuant dades , per evitar flagrants coincidències ?.

De moment sembla ser que diuen que per miracles a Lourdes.

.

DIBUIXOS

Josep Mª Codina és un artista d’alt nivell que ha aconseguit afermar-se en un llenguatge plàstic personal que el fa del tot identificable. La seva trajectòria , ferma i segura , ens ha permès endinsar-nos en el seu món on apareix aquest sentiment tàctil de pell com a superfície i alhora com a barrera , separant de manera ferma però alhora transpirable en aquelles dicotomies esdevingudes per a ell essencials com son la dualitat interior / exterior , o l’equiparable cos / esperit. Un llenguatge que ha tingut la millor plasmació estètica en pintures de bona mida en les que l’esforç investigador tècnic ha tingut un gran paper.

Ara ens sorprèn presentant-nos a Espai Capgròs una magnífica mostra de dibuixos que segueixen la seva filosofia personal , amb una perfecta adequació a l’espai ( el de la sala i el d’unes obres més reduïdes ) i a una nova mirada més dúctil però alhora igualment intensa.

Josep Mª Codina ha entès aquesta exposició com un divertimento, en el sentit més estricte del concepte. Un divertimento no és com algú creu una peça feta sense compromís , una mica a la babalà , tot jugant. No és així. Un divertimento és una aposta especial del creador per uns elements que rarament empra en el seu treball habitual. Son peces sense un compromís estricte , més d’investigació, però realitzades amb tota la intenció i totes les capacitats. I generalment amb resultats sorprenents.

Ni més ni menys és el que succeeix en aquesta dotzena de dibuixos de Codina. Un paper especial, dens, amb unes certes irregularitats i amb una tonalitat de cotó pur , li serveix de base per establir una diàleg àgil i gens contradictori entre els seus dibuixos que segueixen el tarannà habitual i la novetat d’una gravat verge , en el que es marquen uns nous senyals, que enriqueixen encara més el ric i sòlid idioma plàstic de l’autor. S’aconsegueixen així unes obres de rara seducció que imanten la mirada de l’espectador que precisa anar més enllà del ritme que conformen gravat , textures i grafit , per assumir en la totalitat el ric pensament del creador.

Una mostra magnífica que aferma el paper de Josep Mª Codina com un dels grans de l’art de la nostra ciutat.

Espai Capgròs del 4 al 30 de Desembre de 2008.

XOCOLATA


Llegeixo al capgròs.com que el passat divendres va ser presentada al celler Castellví , la xocolata Mataró , nou producte autòcton de la ciutat.
No soc pas un gran degustador dels productes pastissers. M’agraden els torrons, els panellets , i alguna que altra cosa més però no soc de tortell ni de pastís del diumenge , i molt menys de la bolleria de diari. Escassos son els croissants o les ensaïmades que passen pel meu pap en el decurs de l’any , però avui he vist joiós que aquesta xocolata “Mataró” venia amb la signatura de l’Enric Rovira i he quedat del tot joiós.

Vaig descobrir les seves xocolates ja fa uns anys en motiu d’un obsequi que vaig rebre. Vaig quedar encantat pel excel·lent gust , de la xocolata i del disseny. Així sense voler, va esdevenir en el meu xocolater de confiança i aprofitant l’avinentesa de que la meva afillada creixia en edat i això de la mona tradicional no li anava tant , any rera any va caure com a Mona una delicatessen de l’Enric amb l’aplaudiment unànime de qui rebia l’obsequi i d’aquells que en certa manera l’aprofitàvem.

Ara , quan havent depassat els trenta i joiosament casada encara em reclama any rera any la Mona , ja tinc la de l’any vinent : Una magnífica reproducció de la tapa del clavegueram mataroní en disseny de la mà de Puig I Cadafalch. Per cert que no és pas l’únic model amb la firma del genial arquitecte mataroní. Les rajoles que conformen el panot típic dels carrers barcelonins, a ell atribuïdes d’ençà la seva utilització a la Casa Ametller, en son un altra de les delicioses xocolates de l’Enric Rovira.

Felicitats dons per la nova xocolata i encara més felicitats per haver escollit a l’Enric Rovira. No el conec de res però tan sols visitar el seu weeb , cosa que recomano, diu a les clares que han encertat.

Felicitats.

DE FESTA

Ja s’acaba aquesta estranya conjunció de festes , que acostuma a formar un o dos ponts , o un aqüeducte i que enguany ha quedat en aquest entrepà de diumenge.

Una dosi festiva suficient que un l’ha dedicada essencialment a descansar que ja tocava. És a dir fora de que dissabte vaig tenir guàrdia fins al migdia i que el diumenge era el que jo en dic “dia de la mare” , que és aquell festiu al mes que comparteixo del tot amb ella , passejant –la ,- aquesta vegada passejada per l’interior dels pobles de la costa -, dinant amb ella , estimulant-la en els records i intentant que passi un dia del més agradable possible. Dons bé a la resta , el plaer immens de la migdiada , llegir, escolta música , veure el futbol gaudint molt , i anar carregant piles per aquesta recta final de l’any.

De tot el que he llegit em quedo amb dos temes més personals com son l’entrevista amb Clint Eastwood (magazine de La Vanguardia) amb un encapçalament magnífic :”La vida és excitant mentre que segueixis aprenent” , i alguns escrits sobre el tema universitari i el pla de Bolonia que visc amb l’interès personal de tenir una filla en edat universitària i a qui aquest conflicte sembla haver-la despertat a un nou concepte més adult de la societat.


Però d’entre tot em quedo amb la magnífica columna d’Almudena Grandes a “El País”. Aquesta magnífica escriptora , esquerrana convençuda en plantejaments i fets , ens ofereix avui una visió absolutament real d’un bocí de la societat ben important. Una visió que a més de real és copsadora de l’evidència d’un fracàs social i marca un desencís que traspua de l’escrit i ens arriba a tots.
Una imatge centrada a la madrilenya barriada del Pozo del Tio Raimundo , però de la que fàcil seria fer-ne una translació local.

Com que crec que paga molt la pena el transcric directament ;

FLORES DE LUNA

El título del espléndido documental de Juan Vicente Córdoba, una de las películas más emocionantes, y la más triste que he visto últimamente, evoca las chabolas que florecían bajo la luna en el Pozo del Tío Raimundo, en las décadas de 1950 y 1960.

Los inmigrantes andaluces y manchegos que llegaban a Madrid buscando un futuro con las manos vacías tenían que levantar cuatro paredes y un techo antes del amanecer. Lo lograban con la ayuda de los vecinos, que, si hacía falta, les prestaban sus muebles, y hasta a sus hijos, para que al día siguiente la policía encontrara una casa habitada y no la echara abajo.

Así, a base de voluntad, de constancia y de solidaridad, aquel lodazal de infraviviendas se convirtió en un barrio confortable y algo más, un símbolo de la superación personal y colectiva, célebre por sus exitosos experimentos sociales. Ahora, el Pozo destaca por su índice de fracaso escolar, el segundo de España. Siete de cada diez nietos de aquellos luchadores que se apuntaban a la escuela con 40 años, para aprender a leer y a escribir después del trabajo, la abandonan hoy antes de tiempo.

Ignorantes, arrogantes, pródigos en tintes y escarificaciones, miran a la cámara y dicen que el trabajo español es para los españoles, que los inmigrantes ecuatorianos huelen mal y que estudiar es de pringados. Ajenos a la cultura del esfuerzo y la recompensa, que identifican con la pobreza, se sienten cómodos en una sociedad desmemoriada, insolidaria y autocomplaciente, que desconfía de la enseñanza pública y fomenta la admiración por la riqueza privada.

Han despreciado oportunidades que nadie de su familia ha tenido antes que ellos, pero no dan sólo rabia. También dan pena. Porque, si es verdad que la crisis todavía no ha tocado fondo, no van a valer ni para poner un ladrillo

ART I POLÍTICA

Sota el títol “Art per a la política o política per a l’art? “ , el diari “El País” realitza de la mà de Catalina Serra un excel·lent anàlisi al voltant de l’ample debat que ha ocasionat al cúpula de Barceló recentment presentada.. Un article que paga la pena llegir per la seva polièdrica visió ja que ofereix punts de vista diversos , repassa la història , presenta dades , ofereix opinions, i en certa manera ens permet enfortir o refutar la que a bon segur tenim cadascun de nosaltres.

Per aquells que no vulguin fer-ne lectura complerta , vagin aquí els encapçalats de l’article:
“Cultura i poder sempre s’han necessitat”. “Els països busquen associar la seva imatge a les avantguardes , - cas Barceló -, i això genera polèmica“. “La creació no exigeix consens si no criteri”.
“D’ençà les piràmides les grans obres es deuen a la política”. “En la transició es volia transmetre una imatge d’un país jove i modern”. “Si es comparen vacunes i art tota exposició sembla cara”.

Titulars prou atractius com per ser esquer en la lectura d’aquest , repeteixo , magnífic article.

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Arte/politica/politica/arte/elpepucul/20081203elpepisoc_1/Tes

BONES PERSPECTIVES

Avui s’ha presentat públicament el projecte de l’Escola Municipal de Música que entrarà en funcionament el setembre de 2009 Un projecte tan interessant com necessari i que esperem i desitgem es desenvolupi amb tota força , pujant un punt més el brou de cultiu musical , fins ara alimentat per una valuosa oferta privada.

Igualment dintre d’uns dies serà presentat el projecte del centre de les “Tres Roques” un centre que vol ser pol formatiu a tots nivells i que per les seves característiques , si no han variat d’ençà la presentació del projecte allà el març del 2007 , pot esdevenir un punt cultural important.

De 1133 m2 , la seva planta baixa està destinada a un espai polivalent , la primera planta l’han d’ocupar tres aules , una sala de lectura i una sala d’Internet , mentre que la planta superior està prevista per altres tres aules , una sala de reunions i despatxos.

Un projecte ambiciós que a bon segur pren com a referència altres espais semblants com ho puguin ser la Casa Elizalde , o la Bonmaison , i que promet molt sobre el paper , però que neix llastrat per l’indret on es troba , al carrer Tres Roques , a Cerdanyola Nord i proper a la Rda Rocablanca.. Un lloc mal comunicat amb transport públic el que mourà a l’ús del vehicle privat en una zona d’alta densitat i amb un greu problema d’aparcament.

Sigui com sigui i avui per avui , són aquestes dues notícies culturals que ens reconforten ja que serveixen per disminuir el gran desavantatge d’equipaments culturals de Mataró amb ciutats del seu nivell.

J.Mª. CODINA

Aquest dijous en Josep Mª Codina presenta una nova exposició a l' Espai Capgròs. Serà una exposició especial ja que és la primera vegada que realitza una exposició de dibuixos.
Serà una exposició ben important , equivalent com no al nivell de l’artista , que seguirà la trajectòria de les seves pintures amb aquesta diferència tècnica que implica el dibuix.

Una mostra que esdevé un absolut divertimentto en el sentit més estricte de la paraula , que no vol dir que es tracta de “collonades” ans el contrari , el divertimentto és aquella peça no habitual d’un autor , realitzada per a gaudir ell mateix i que en general corresponen a modus i maneres que no li son permeses ni en el seu treball habitual , ni en les seves exposicions.

Una exposició dons que us recomanem amb tot plaer i que restarà oberta fins el 30 de desembre.

PASQUAL MARAGALL



M’hauria agradat estar el passat cap de setmana al Palau per trencar-me les mans d’aplaudir a Pasqual Maragall. No puc, ni vull, amagar que soc “maragallista” total i que crec fermament que ell és del més important que ha passat per aquest país en els darrers quaranta anys.

Ara més que mai segueixo creient fermament en ell amb tots els seus pros i contres. La seva capacitat de geni , capaç de captivar a tot un poble vers una il·lusió col·lectiva , la seva idea de futur que depassa amplament l’estretor de mires de tants dels seus correligionaris polítics i d’altres polítics d’altres partits , el fa un home diferent, capaç de ser ell i capaç de contagiar esperit , enginy i força a tots aquells que l’escolten.

Davant tan buròcrata eficaç, tan home d’aparell de partit , davant tanta por de fer per no fer , o de no fer per fer, que un ja es perd , la seducció d’un somriure sorneguer segueix essent esquer d’aquells que seguim creient que amb tots els errors possibles val més un geni apagat que un funcionari ben encès.

Per això aquest Maragall que encara té el seny precís i la rauxa necessària . – gràcies alcalde Baron per manllevar-te la frase-, va donar aquest dissabte un pas més en demostrar que és del millor que ha succeït en aquest el nostre país i que front a ell res poden tots aquells buròcrates de poder que el van foragitar del mateix i del partit.

Temps hi haurà que alguns se’n penediran.

CONGRÉS

Encara que el congrés del PSC local va acabar aquest dissabte segueixo furgant per arreu a veiam si trobo el document final, després d’esmenes, i així puc veure si van ser acceptades les que vaig proposar a l’entorn de Cultura.
Malgrat que oficialment sembla que tot va ser tranquil , mirant per aquí i per allà , començant pels comentaris que han aparegut en aquest blog , tot sembla indicar que hi va haver alguna cosa més que dialèctica. Accentua aquest sentiment el fet del silenci , aquell que jo qualifico com “administratiu”, de tots aquells que es mouen al voltant del poder.

Començant per Bassas que s’escapa per la tangent amb un comentari generalista i superficial pel capgròs.com , i seguint per tota la línia oficialista de Baron, Fernández , Pera , Figuerola , Naya i demés , el congrés sembla que no hagi existit , i quan han existit uns resultats tan galdosos per el poder , quan s’ha demanat el vot secret , quan hi ha hagut escridassades , quan hi ha queixes de votacions irregulars , queda clar que cal sortir a la llum a dir cadascú la seva , i si no a quedar-se en la frase matrimonial de l “ parla ara o calla per sempre”.

Per això queixant-me un cop més de la manca de reacció del govern , o de l’aparell del partit en aquest cas , vull incidir en un dels pocs punts que com a simpatitzat m’ha quedat clar, que és la potenciació de les sectorials com element de debat i de coincidència amb la societat. No he pas de dir que coincideixo del tot amb l’esperit d’aquest punt. I dic esperit ja que em costa creure que un partit com el PSC serà capaç de trencar els eu monolitisme quasi religiós per acceptar el pensament lliure d’aquells que participem en les sectorials ?.

Particularitzant en la de cultura en la que solo col·laborar. Algú és capaç de creure que Pera , Gomar i Bruguera seran capaços de presentar a l’IMAC l’opinió de la sectorial de Cultura que de totes totes no haurà de coincidir quasi mai amb la línia oficialista?. El NO per resposta és tan clar com la malèvola interpretació que va fer el PSC idels estatuts de l’IMAC que ell havia ajudat a crear.

I aquest és un exemple més d’un partit al que caldria recomençar creient en si mateix. Però per fer-ho s’ha de treure de sobre el pesat llastra d’uns palmeros que segueixent essent el gran tumor que destruint-lo per dintre , impedeix l’entrada d’una aire fresc que a bon segur els foragitaria d’aquestes parcel·les de poder tan injustificadament adquirides.

PER PARLAR-NE

Tinc un lector que de forma anònima va afegint comentaris a alguns dels meus post , defensant als que manen en el PSC de Mataró. Em sembla perfecte i aplaudeixo la seva fermesa en defensar allò en el que ell creu, encara que potser a ell no li sembla tan perfecte la discrepància ja que aprofitant l’anonimat titlla de covards ( en deu saber la definició ? ), a altres companys que segons sembla varen demanar simplement allò al que tenien dret ( vot secret ) en les votacions del darrer congrés del partit, però ell sabrà quina és la seva catadura moral.

Avui però patina de manera absoluta fen reduccionisme al comentari de l’idioma , que òbviament no anava per on a ell interessa i sí en el sentit del domini en l’executiva del sector “espanyolista” (PSOE) front el sector “catalanista” (PSC) , una diferència que com millor es visualitza és mitjançant l’idioma.

I en aquest apunt no m’agafarà. Soc català i aquest és el meu idioma i penso que ha de ser l’idioma del meu país i de la gent que en ell hi viu, i especialment dels partits polítics que exerceixen el seu paper polític en aquest territori , però de cap manera ho imposaré i no vull perdre el gran tresor que tinc de poder conèixer el castellà i gaudir de la seva riquesa.
Però en el punt idiomàtic s’ha de ser molt curós , i no és de rebut que en el PSC existeixi en moltes ocasions un tracte poc acurat en l’obligada defensa de l’idioma com també caldria dir, en defensa de la cultura autòctona en front d’altres manifestacions la promoció de les quals hauria de caure en desús.

Per cert i com a cirereta , puc dir-li que la meva dona no és catalana i tota la seva família és castellano parlant , i com és natural, cap problema.

PER EXPLICAR

Fa ja uns quants dies que Lluís Bassat va fer pública la seva demanda de poder disposar d’un espai expositiu on començar a fer tastets de la seva col·lecció , vist l’endarreriment del seu projecte de Museu .
Han passat els dies i per part oficial cap mena de resposta. Tan sols el secretari de les JSC ha etzibat a tort i dret amb un manifest en el que ha caigut en el ridícul més absolut per l’erroni i l’absurd dels seus plantejaments, ja que en cap moment ni el Sr.Bassat ni els partits polítics, ni els particulars que estem d’acord amb la seva demanda , han dit res del telecentre que simplement hauria de canviar d’ubicació , fet que en res entorpiria la seva funció que tots sabem és altament positiva i necessària.

Ara es diu pels mentiders culturals de la ciutat que un dia d’aquests l’Ajuntament es despenjarà amb una proposta alternativa. Pel Govern, la Nau Gaudí és innegociable. El “sostenella i no enmendalla” és llei , potser en el convenciment que si un es manté ferm en un error , aquest acaba essent un encert , cosa que tots sabem no es veritat. Van apostar per un “Telecentre” en contra de tots i moriran en la seva aposta , considerada per la resta com errònia i/o absurda.

Els rumors apunten en dues direccions. Un està en aprofitar Can Serra ara que el Museu ja està entre Ca l’Arenas i Can Marfà i no té un projecte expositiu per la temporada , mentre que l’altra parla d’aprofitar unes naus industrials en desús , properes a la que serà la seu del Museu , per a tal de començar de manera provisional i sense moltes despeses aquest lògic desig de Bassat.

Sigui el que sigui el que no és de rebut és aquest silenci oficial. Està clar que de bones a primeres el Govern no pot treure conills del barret , però sí que el ciutadà té dret a saber quin és el pensament d’aquells que el governen. I més quan es tracta d’un tema com aquest que ha aconseguit una rara unanimitat política i un alt grau de complicitat ciutadana.

Cal dons filar prim i explicar-ho bé. S’ha de pensar en la relació continent / contingut i que per això en aquest esclafar motors no val qualsevol cosa. Que a fi de comptes el que vol Bassat és poder gaudir dels seu Museu i de la seva col·lecció i que per ell , fer-ho a Mataró li sembla magnífic , però mai es tancarà la porta a altres indrets si les propostes li son avantatjoses.

Ara dons és precís i boligat explicar les coses i fer-ho de manera neta , clara i directa , uns qualificatius als que el Govern en això de la informació no els té pas assolits ni de bon tros.

LIMONE SUL GARDA

La imatge que encapçala aquest article és la d’aquest població vista d'aprop i des de l’Observatori del Monte Baldo ,just a l’altra cantó del llac de Garda. De Limone en parla l’Albert Guisasola en el seu article de divulgació científica al Capgròs.com , i tot recomanant la seva lectura , vull recomanar l’indret.

El Llac de Garda és un espai poc aprofitat per passar les vacances quan disposa de molts atractius. A més dels naturals que son variats i tots ells aprofitables , es troba a una distància molt assequible de Millán o Venècia , ciutats amb fàcil comunicació via tren. Igualment es pot visitar Verona , Mantova , Brescia , Bassano i fins i tot apropar-se ( a tres hores de cotxe ) a la zona d’Insbruck.
Una zona en la que vaig passar unes magnífiques vacances l’any passat, tot esperant i desitjant que encara que sols sigui en una petita part , alguna cosa ,’ m’hagi arribat del gen de Limone.

TRANQUILITAT

He agafat una bona calipàndria. Una paraula en desús però que a mi m’agrada ben particularment. Devia agafar fred el passat divendres xerrant amb en Josep M. Codina al voltant de la seva propera exposició aquest dijous a l’espai Capgròs que ja us recomano a priori ja que els seus dibuixos de petit format , son una meravella de divertimentos, en el sentit més estricte de la paraula. O potser la vaig agafar després de la magnifica xerrada amb en Joan Salicrú , aquest periodista local de soca-rel que domina tots els intríngulis polítics locals i amb qui tan bé comunico, tot i que podria ser fàcilment el meu fill ( per edat , off course ).

El que sigui és que ahir ja vaig tenir una guàrdia penosa amb el cap ben entabanat , una tarda quasi sense gaudir del magnífic triomf del Barça , i avui quedant-me al llit fins molt més tard de l’habitual i amb aquella fredor interior que sembla que entre els mucolítics i el paracetamol , - i alguna que altra copa de conyac – estan tornat al seu estat natural.

CONGRÉS

Malgrat no estar avui per moltes punyetes, he intentat navegar per saber els resultats del darrer congrés del PSC local. Pel poc que he vist cap sorpresa , però a l’espera de com ha quedat el document marc , - un és curiós de saber com han acabat les seves esmenes culturals -, hi ha algunes reflexions que passegen pel meu , avui poc clar , pensament.

Poc a dir de l’executiva. O milor dit , amb els seus noms esta dit tot. I no pas per bé. Com bé diu el meu amic Don Camilo, - per a ell soc un Don Peppone socialdemòcrata -, i que visqui Giovanni Guareschi a qui caldria reivindicar , hi ha el que hi ha , i la culpa és d’aquells que us queixeu i no acabeu de fer el pas, I potser caldrà ser valent ,fer el pas i començar a plantejar “no” a noms que o sols tenen bona voluntat , o sols tenen ambició, dos elements que caldria eliminar de la política d’una ciutat com la nostra que depassa amplament els cent mil habitants. Llàstima que un els quaranta ja els ha oblidat , no com altres que els acaben d’estrenar. Felicitats un cop més, Ramon.

Però sigui com sigui valguin unes reflexions vistes tan sols a traves de la xarxa:
1.- Segons els comptes d’en Joan Salicrú, acceptats per la Montse López , el PSC de Mataró, tot i mantenint-se en el poder local, ha tingut una pèrdua d’un 16% de militants encara que en realitat és d’un 33% dels antics militants , tan sols compensada per aquest 42 nous militants nous que alleugeren la caiguda.
Unes dades matemàtiques que caldria valorar , i més si en poguéssim veure de quins cantons venen altes i baixes.
Sigui com sigui unes dades altament preocupats.

2.- En les fotografies que s’ofereixen del congrés s’observa una important afluència dels que tenen la menjadora i una gran absència de noms importants que han tingut, i tenen importants espais de poder i convocatòria, i principalment de pensament , en una bona part de la societat mataronina , que potser no combrega amb el partit , però sí en aquesta manera de ser ,avui sembla que esborrada definitivament.

Resumint en un filar prim , - allò que tan poc agrada als actuals dirigents -, s’observa una masiva participació de la facció PSOE i una absència generalitzada del cantó PSC que ha estat del tot eliminat del mapa d’una executiva que ha enterrat del tot a al que podríem dir sector catalanista del partit i que a bon segur s’haurà de plantejat fer les seves reunions en castellà ja que no arriba a una tercera part el nombre de membres que tenen en el català el seu idioma matern i habitual.

Un partit per acabar, que malgrat les seves expressions de necessitat de prendre part en la vida civil i en els actes que en ella es realitzen , va donar la nota per la seva absència més absoluta en la inauguració de la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics , on exposava Marta Duran que curiosament no fa ni un parell d’anys que havia estat escollida pel Govern com imatge de la seva felicitació nadalenca.

Però ja sabem, tempus fugit.

LÍRICA I GEOMETRIA

Marta Duran ha estat escollida pel Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona per inaugurar la seva magnífica sala d’exposicions que es troba en la seva seu de la Pça Xammar 2 de Mataró. Un espai que aplegarà en sintonia exposicions de caire tècnic amb altres de caire artístic , en aquest cas sota la direcció de la gent del Sant Lluc que afegeix un element més en la seva intensa activitat.

Estic convençut que la petició d’aquesta exposició va ser una sorpresa per a la Marta Duran , però ha estat una sorpresa resolta de manera més que hàbil i intel·ligent per l’autora que ha sabut confegir una mostra en la que aposta per la contradicció entre espai urbà i espai natural, mitjançant unes peces que s’aparellen, malgrat l’evident divergència del seus conceptes , d’una manera formal i estètica altament apreciable.

Per un costat Duran aposta per uns paisatges urbans estructurats de manera geomètrica però de cromatismes càlids , que volen apropar-se a un caràcter vital llunyà a l’efervescència actual d’un paisatgisme urbà de to fred i hiper-realista. Uns paisatges vitals, atractius i comunicatius que ens volen parlar més enllà d’ells mateixos , en un concepte més urbanístic del tot.

Obres que contraposa amb altres de caire naturalista i floral, seguint l’esperit de la seva darrera exposició a l’Ateneu , on la natura n’és dominadora amb l’ajut d’una paleta rica en cromatismes que recolza una pinzellada intensa i brillant que ajuda a trencar el fàcil classicisme en que podria caure.

Una exposició atractiva , de fàcil visita , plenament identificadora del concepte creatiu de l’artista i que serveix amb tot honor per inaugurar un espai brillant que tot artista haurà de tenir en compte i al que cal desitjar una ampla volada.

Una exposició a visitar i que curiosament es van perdre tan la gent del Govern com els representants de l’IMAC. Potser serà que davant el gran ventall expositiu del que disposa la ciutat , un espai com aquest no mereix ni tan sols una visita de cortesia. Com sempre tot ben lamentable.

Marta Duran. “ Lírica i Geometria”
Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona
Can Xammar 2.
Exposició del 28 de Novembre al 15 de gener de 2009
De dilluns a divendres de 9a 14 hores i de 16 a19.00 hores.

EXCUSES , DE MAL PAGADOR ?

La meva filla s’està afeccionant als mots encreuats. Jo fa molts anys que no en feia però ara estic recuperant el costum fent-los mà a mà. Han variat molt d’ençà el mític Ocón de Oro. Ara les definicions son més ocurrents i divertides jugant amb el doble sentit. Fa poc vaig riure molt davant la proposta : “ que sirve para convocar otra ” , la resposta era ”reunión”. Si el que va fer el joc hagués filat més prim i hagués afegit una referència municipal , la resposta podia haver estat més variada: que si comissió, informe, sectorial ...

Tot això ve al vol davant el tema de la “desafecció” , paraula de moda en els darrers temps i tema recurrent per una altra volada de coloms, quan el més real, senzill i alhora eficaç es fer vol ras , tocar de peus en terra , gratar una mica la crosta i començar a fer veritable examen de consciència.

Els partits polítics , - tots sense excepció -, d’un temps ençà s’han convertit en uns robots monolítics de fidelitats absolutes en la que ningú es mou sota por de no sortir a la foto. L’aparell del partit , - una definició que indica una absoluta deshumanització amb el de perill que això comporta -, marca directrius a tort i dret segons les necessitats , - les del partit s’entén, que no les de la societat a la que en teoria es deu -, per establir una dinàmica fonamentada en generalitats i vestida de buides frases en un idioma particular , sols intel·ligible per experts. I clar davant d’això , la persona normal, desitjosa d’aportar el seu esforç , capaç de creure en la necessitat social del fet polític i creient que estant en el carro és com es pot avançar , ràpidament es sent induït . quan no adduït , a una dinàmica que ni entén , ni li agrada , i el que es pitjor veu amb la seva mirada neta que va per camins erronis i que al final acaba en una frase : "no es això germans , no és això". I clar, diu senzillament que pareu el carro que un es baixa a la pròpera.

Un ha tingut aquesta setmana un clar exemple. Trucada telefònica demanant la seva presència en un reunió. Una demanda quasi convertida en súplica. Que estaria molt bé que hi anés , que és molt important , que d’ella n’han de sortir les definitives propostes de cultura per al congrés d’aquest cap de setmana.... I un , dèbil i desitjós d’aportar les seves poques coneixences accepta i quan torna d’un dia feixuc de treball es desplaça al centre de la ciutat amb una certa il·lusió a veiam si aquesta vegada sí , per trobar-se que a la crida han fet resposta un militant i ell que es simpatitzant. Que ni tan sols els delegats del partit a l’IMAC , i per tant les persones que han de canalitzar el tema cultural hi assisteixen , Anna Bruguera ja que està treballant i Xesco Gomar no sé per què, però suposo i entenc que Déu sols s’apareix de tant en tant , i sols als escollits. I és clar així no hi ha participació que valgui de manera que un ja se’n ha esborrat definitivament.

Però això sí , un compleix i presenta les seves esmenes i a veure en que quedaran demà en el congrés. M’hauria agradat assistir-hi , però no pot ser ja em toca treballar , per el que resto encuriosit en com deu funcionar , encara que és fàcil de sospitar , els crítics amb poca presència i menys veu , i els palmeros fent de hooligans per arreu i disputant tot el poder que sigui possible.

Però la cosa té el seu morbo. Quin poder obtindrà Alícia Romero? , ja que segons el lloc que ocupi quedarà afavorida o llastrada el seu progrés per a ser la successora de Baron a meitats del proper mandat. Per el que a mi comporta espero i desitjo que aconseguirà un lloc preminent.

I quin poder tindrà Carlos Fernández a qui s’està fent en les darrers setmanes una campanya de rentat d’imatge fora de mides , sortint arreu i per arreu i per a dir el de sempre , és a dir res?. Una campanya culminada pel vergonyant tracte de favor en la seva aparició aquest dijous en el programa “La fàbrica “de TVM , trencant el costum de la no compareixença de regidors en el mateix , com va explicitar el presentador Eloi Aymerich.

El curiós , i la lectura la deixo per a vostès perplex un per l’evidència, que Aymerich va ser el cap de premsa del PSC en les passades eleccions i també ho és ara del Congrés.
Com veieu no sols és l’home el que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Els partits també.

SANTI CARRERAS

Avui cal, i amés m’agrada molt , felicitar a n’en Santi Carreras per haver estat anomenat cap de programes de Catalunya Ràdio.

En Santi és bon amic de fa temps. Vaig col·laborar amb el seu pare , hem jugat en el mateix equip de futbol-sala , i a més les nostres filles han compartit estudis , lleure i esports. Amb ell he xalat molt i me l’aprecio més encara.

No tinc cap dubte que en el periodisme és del millor del que hem gaudit a la ciutat , - el seu currículum és prou explícit -, però en canvi és també el gran oblidat. Malgrat haver estat cap d’esports de Catalunya Ràdio durant un munt d’anys , haver participat en diverses olimpíades , campionats del mon i mil i un actes esportius de primera línia , mai ha estat cridat a participar com a professional en activitats relacionades ni amb el periodisme ni amb l’esport .

Però potser vaig errat i el que ha succeït és que ell no ha acceptat la convidada , dolgut com està amb el poder municipal pel malbaratament que està fent del fons fotogràfic de la família Carreras que va cedir a la ciutat , fet que l’hi ha fet plantejar-se en diverses ocasions reclamar el seu retorn ja que no s’ha complert cap dels pactes establerts en la cessió.

Potser dons seria el moment de posar fil a l’agulla. Moltes serien les ciutats que es donarien cops de cap per tenir en el poder algú capaç de sentir-se , en aquest cas mataroní, fins el moll de l’os. En Santi s’ho sent. Potser , i encara que es vegi el llautó per part del Govern , és el moment de recuperar el temps perdut.

Però potser qui mana , vist els posts del dia , no està gens per la labor.
Sigui com sigui, Felicitats Santi. Tens el càrrec que la teva capacitat mereix.

15 cms de FELICITAT.

Avui mentre comprava el diari he vist la revista “Sexologies “ que segons m’ha informat el bon amic quiosquer , un jove trempat que em tracta amb el ja en desús total “mestre” , és una mena del mític “Ser padres” però al voltant del sexe.

Dons bé , en aquesta revista i en portada apareix amb lletres grans el següent esquer : Us regalem 15 cm de felicitat , mentre que en un lateral apareix una caixa en la que un penis-consolador espera amatent.

No soc pas un estret i m’espanto de poques coses però el cert és que he quedat bocabadat. En diaris i revistes he vist regalar de tot , però no pensava arribar a aquest nivell.

Sigui com sigui el cert és que la revista ha volgut deixar palès que és científica i catalana , d’aquí els 15 cms. Mida científicament correcte i estalviadora en l’econòmic. Som-hi !

D’OBLIGADA VISITA

Feia temps que a Barcelona no s’aplegaven tantes bones exposicions d’aquelles d’obligada visita per la seva qualitat. Un seguit d’exposicions que no es poden veure en tan sols una jornada , o sigui que els bons afeccionats ja poden anar-se reservant jornades en les properes vacances nadalenques per poder gaudir del molt i bo que hi ha , o si no tan sols cal fer ullada al llistat:

Al Museu Picasso: “Objectes vius: figura i natura morta a Picasso”
Al CaixaFòrum: Alphonse Mucha. Seducció, modernitat i utopia.
Col·lecció d’Art Contemporani. Fundació La Caixa
Col·lecció de la Galeria dels Uffizi. De Botticelli a Luca Giordano
A La Pedrera: Rodtxenko. La construcció del futur.
A la Fundació Miró: Modernitat Americana. Obres de la Corcoran Gallery

Però per damunt de totes elles la meva elecció es decanta perl’exposició de Julio González al MNAC i la presentació de la Col·lecció de la Fundació Godia en la seva nova seu.

JULI GONZÁLEZ

Malgrat ser un dels grans artistes catalans del passat segle i ser reconegut com el veritable iniciador de l’escultura moderna en ferro, Juli González mai ha estat reconegut a casa seva , com es va demostrar ja fa uns quants anys quan va ser l’IVAM qui es va fer a mans amb una important part de la seva col·lecció.

Ara el MNAC juntament amb el MNCARS ens presenten una magnífica retrospectiva que aplega unes dues centes obres que van de la pintura a les escultures en ferro, passant per joies , forjats , dibuixos i peces decoratives confegint la que a bon segur és la més complerta exposició realitzada mai en el nostre , seu , país. Una exposició vestida a més amb un magnífic catàleg , que pot servir d’excel·lent regal de Nadal ( 35 euros i un 5% de descompte presentant l’entrada) que complementa aquella vella monografia de Vicente Aguilera Cerni , editada per La Poligrafa , i que és un veritable tresor per aquells que tenim el goig de posseir-la.

L’antològica ens fa exhaustiu repàs de la seva trajectòria començant en el seu paper artesà en la metal-listeria del seu pare amb uns treballs plenament modernistes , el seu pas com a dibuixant i pintor en una figuració d’ambient noucentista però amb tocs parisencs de Renoir i Degàs, i essencialment tota la seva dimensió escultòrica en aquesta lluita constant entre la figuració i l’abstracció, el realisme i el simbolisme , la forma i el concepte. Tot, bullint en un garbuix d’idees que van i venen , seduint, provocant, captivant a l’espectador que se sent sotmès a la gran capacitat artística del creador.

Una exposició absolutament seductora , de salts endavant absolutament impensats i de retorns a la recerca dels orígens. Un ofici dominat fins la perfecció posat al servei d’uns conceptes absolutament revolucionaris per l’època aconseguint encertar en la plena contradicció del ferro com a material pesant , generador de la gracilitat etèria d’unes obres cinèticament equilibrades al mil·límetre.
Una antològica que a més ens mostra el concepte bàsic de que figuració i abstracció no son incompatibles i que en el fons son elements complementaris com les dues cares de la moneda. Que són simplement conceptes que cal aplicar en el cas i el moment que aquest ho exigeixi i ho justifiqui.

Una exposició tan important que ni tan sols l’obligada absència per raons de conservació, de “La Montserrat” es nota. I és que la passejada és tan plena de sensacions i emocions que no val perdre un gra de satisfacció per l’ absència que de tan coneguda és com si la tinguéssim permanentment al nostre abast.

FUNDACIÓ GODIA

La Fundació Francisco Godia ha deixat el veïnatge del Museu Egipci per establir-se en una nova i brillant seu a l’edifici modernista de la Casa Garriga Nogués , seu fins fa poc de la Fundació Enciclopèdia Catalana.

El magnífic edifici ha estat redissenyat com a Museu per l’arquitecte Jordi Garcés responsable també de les darreres remodelacions del Picasso, que ha fet un treball esplèndid com és habitual en ell , fet que encara m’alegra més vist la relació de parentiu que ens uneix ( és el germà de la meva tia) . En Jordi Garcés ha apostat per enaltir els valors monumentals de l’edifici i fer una intervenció museística neta . en la que continent i contingut estableixin un maridatge de recolzament mutu , amb un resultat que mereix un aplaudiment tancat.

En aquest espai se situa la col·lecció que ofereix un itinerari en el temps que s’inicia en el Romànic , segueix

per l’art medieval, la ceràmica, el Renaixement i el Barroc per seguir amb el Modernisme , tot això en la 1ª Planta oncal també fer ullada a la magnífica escultura de Cristina Iglesias que ocupa el pati i que està perfectament unida amb la porta de les noves dependències del Prado , realitzada per la mateixa creadora.

La planta baixa que estarà dedicada a les exposicions temporals presenta ara la part més contemporània de la col·lecció amb obres específiques de gran qualitat amb noms com Tàpies , Barceló, Miró, Chillida , Fontana, Ponç, Magritte o Karen Appel , com excel·lents paràmetres de qualitat.

Una col·lecció magnífica , en un entorn magnífic que crea unes sinèrgies sensitives de primer grau. Però essencialment una col·lecció eclèctica en que el gust ha dominat a les ganes. En que el talonari no ha estat l’únic element generador de la mateixa i les peces son exquisides per la seva peculiaritat. Un dibuix humorístic de Gris , uns Manolo indescriptibles , un Tàpies d’arrel figurativa, un Magritte ben particular o un Sorolla impressionat per la seva vivacitat.

És en aquest sentit de sorpresa permanent on potser es troba la gran gràcia d’aquesta col·lecció . Una col·lecció que podria ser una més , amb els noms de sempre , que agafa personal volada per l’especificitat de moltes de les obres presentades i que ara en la magnífica seu assoleix una majoria d’edat que es preveu repleta d’èxits , tenint per endavant els magnífics treballs que realitzaren en la seva antiga seu,

La Col·lecció Godia una mostra per gaudir amb tota intensitat i per afermar-se en el concepte essencial de que la qualitat no va aparellada a l’estil. La col·lecció Godia , eclecticisme al més gran nivell , quasi tan alt com la qualitat que atresora.Una exposició que cap bon afeccionat s’ha de perdre.

ENDAVANT, SUPERANT EL PRIMER ESCULL

Estic molt content. Un missatge em confirma el que una trucada telefònica ja m’avançava aquest matí: “ Si no hi ha res de nou...”. I no hi ha hagut res de nou de manera que ja tornes a estar a Mataró, a sentir el seu flaire , el seu pàlpit, i principalment a sentit l’olor i el calor de casa , tan diferent al ferum especial que domina tots els recintes hospitalaris.

No t’he trucat , he pensat que a bon segur voldries descansar i no he volgut ser un més en el grapat de persones que han volgut demostrar-te el que tu ja saps, que t’apreciem per el que ets i per el que vals, i justament també per tot el contrari , A fi de comptes sé perfectament que jugo amb avantatge ja que demà agafaràs el portàtil , premeràs “favoritos” i llegiràs aquestes línies.

Per això et vull dir que estic, estem , molt contents, però també dir-te que encara no hem guanyat res. Que encara falta molt i la batalla serà llarga i feixuga, i allà estarem. A bon segur en silenci , callats en un racó, però ja sé que no cal més, que la calor arriba i tots sabem , a hores d’ara , per on bufa el vent i per quin costat surt el sol.

PS.- Estic escoltant la ràdio i diu que ha guanyat el teu R.Madrid, em sembla escoltar que et dediquen la victòria. Felicitats.
I per cert, que hay de lo mio ?.

LECTURA DE FUTUR
Deixant de costat el sentit purament temporal, la mirada interior a una exposició ens ofereix alhora un paramètrica de passat , present o futur, segons el sentit interior d’allò presentat.
L’espai d’art “enblanc” segueix la seva temporada presentant el treball de Cristina Comet , una artista gironina encara nouvinguda al camp de la creació, que fa una aposta singular, com és realitzar creacions plàstica mitjançant l’ús de materials reciclats de tota manera sobre els que realitza accions químiques per obtenir així uns resultats estètics, ja que és difícil definir-los com a pictòrics.

Ni l’aposta , ni els resultats son novedosos , ja que si partim de l’art pòvera podem seguir per tot un seguit de moviments artístics d’arrel ben comuna i amb uns resultats igualment satisfactoris, però en aquesta ocasió si apareixen uns apunts de futur que de ser desenvolupats permetrien albirar unes possibilitats interessants.

D’aquí aquesta lectura de futur amb la que titulem el comentari. Per què avui per avui és això , una aposta de futur. Manca un major rigor en el concepte general de l’obra , massa vegades dominada per un entramat central d’arrel mecànica que indica el ritme i la melodia del presentat.

Cal una aposta més agosarada per les formes , les textures , els colors , els resultats de l’acció química en una paraula, per aconseguir uns treballs més intensos , més personals , més íntims en una paraula, eliminant aquest sentit decoratiu que sembla dominar , planant per damunt del presentat.

Una exposició que combina obres intranscendents amb d’altres de plena seducció , però que semblen portar més el sentiment de la casualitat que no pas el del resultat cercat.

Per això parlem de sentiment de futur. En el treball , la investigació , la recerca i l’evolució ha d’estar el futur d’una creadora que ha trobat un camí vàlid i interessant però que alhora li cal encara demostrar que serà capaç d’evolucionar en el mateix.

Cristina Comet
Enblanc, galeria d’Art
Del 21 de Novembre al 12 de Desembre de 2008

EXPOSICIONS

Fa ja uns quants dies que no parlem de cap exposició. La raó est tan simple com que la programació artística mataronina és del tot sincopada. A dies en que coincideixen un munt d’activitats s’hi contraposen silencis de setmanes sense res que oferir-se a la boca. Per això ara , després d’un parell de silencioses setmanes, es recomposa la situació i les inauguracions van apareixent per arreu.

És clar que el cert és que ja fa uns quants dies ( del 14 de Novembre exactament ) que a Ca l’Arenas han renovat part del seu espectre expositiu. I valgui l’expressió en els variats sentits de la mateixa , tant de distribució de les “freqüències” del fenomen art com en el “fantasmagòric” que és l’aspecte habitual de la casa en la seva permanent buidor de visitants.

Però de les dues exposicions inaugurades ( - Arena Tarrés ( interiors) / Annegien van Doorn (Various perspectives of my rrom) - ) no cal ni parlar-ne. La seva insubstancialitat , la seva buidor , la seva incapacitat de produïr la més mínima sensació , la més mínima emoció, les allunya del sentit real de l’art i per tant és molt millor passar-les per alt , quasi sense anomenar-les

I tot a l’espera de que la Marta Duran inauguri el nou espai expositiu de la ciutat que es troba a la delegació del Maresme del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona que es troba a la Plaça Xammar 2. Ho farà amb l’exposició “Lírica i Geometria” amb durada fins el 15 de Gener i acte inaugural aquest divendres a les set de la tarda.

Aquesta pot ser una mostra que pot servir-li com a petita revenja artística personal , després del disgust, o potser caldria dir emprenyament que ha significat per ella no estar present en la mostra de Pintura catalana celebrada a l’Ateneu, quan havia acceptat la proposta de la comissaria Sara Pajares i des del mes de juny l’obra destinada a tal fi esperava en el seu estudi que fos recollida , fet que no va succeir.
És ben cert que ens va sobtar la seva absència ja que entrava de totes totes en el nivell general, però existint un comissariat vàrem deixar en la nebulosa tota possibilitat , inclòs que no hagués estat convidada. La confirmació de l’oblit no deixa de ser una important taca organitzativa en tan important exposició.

Però com que un pensa que l’important de la mostra estava en la seva finalitat, jo li proposaria a la Marta que presentés aquesta obra en l’exposició indicant el cas i que en cas de venda , els guanys els lliurés a Creamòn. Crec que seria una veritable lliçó de senyoriu.

Igualment cal remarcar dues exposicions més. de caire ben diferents.

Per un costat en Xavier Ubach , acompanyat de l’amic i company durant tants anys d’aventures televisives , en José Luis Barcelona , exposa a “Esart” una galeria que es troba a Diputació 188 , cantonada Montaner.
Una exposició que segueix el caminar ben conegut de l’artista però que en aquesta ocasió ho fa de manera més lliure que no pas en la seva darrera experiència de la Laietana.

Finalment els fotògrafs Manuel Contreras i la seva esposa Maria Clara Sánchez , presenten en el C.A. Layetània la seva mirada al voltant de “L’Atlas : Dunes i Silenci” , una nova mstra del seu tradicional bon fer.

(Aquet post ha estat "penjat" a posteriori de la seva data , degut als sempre coneguts probleme s informàtics)