QUATRE ( II )

“Quatre” és la mostra que cada any en arribar la primavera ofereix Caixa Laietana a quatre artistes joves ( o no tan joves si tenim en compte que algun depassa la quarantena ) en l’intent d’oferir una mirada a un art que podríem dir més fresc o menys acomodatici.

Hem de reconèixer que sense assolir grans nivells, anteriors edicions de Quatre ens havien ofertat una mirada més intensa que no pas la d’enguany establerta més en l’artifici , en el joc , que no pas en la reflexió, l’aposta crítica i la valentia creativa més enllà dels plantejaments estrictament pictòrics.

Fora del mataroní Màximo Almeida , del que en parlàvem en un post de fa uns dies , amb una obra afermada en el seu llenguatge peculiar i que be val una deturada visita , en la resta existeix una tendència excessiva per un decorativisme “modernillo” , en unes obres que a vegades cauen més en el que podríem de dir de botiga de mobles de disseny que d’una galeria d’art.

Àngel Martínez ( Barcelona 1966 ) redueix la seva presència a un teòric simplisme en el joc de les composicions. Objectes comuns i quotidians convertits en elements geomètrics per conjugar formes i volums que en aquest venen acompanyats de la presència del color , a la recerca d’un senzill tromple l’oeil que no provoca en absolut.

Envoltat d’una mirada a lo De Chirico , però en les seves antípodes en el que pertoca a concepte , Àngel Martínez fracassa en el seu intent d’aconseguir convertir els elements habitual en elements essencialment bells. I el seu fracàs està no en els objectes i sí en la seva mirada que vol ser freda i esdevé insípida , i que vol jugar a ser interessant quan en realitat és vulgar.

Tot en aposta absolutament fallida que ens transporta a una motivació pueril sense cap mena de transcendència

ART I DINERS

L’art val el que la gent vulgui pagar per ell. Són paraules de Maria García Yelo , actual directora del departament espanyol d’Art Contemporani de Christie’s i que fa fins ben poc era subdirectora del Museu Reina Sofia.

Diners els de Roman Abramóvich , el multimillonari ucranià mes conegut per ser l’amo del Chelsea que fa ben pocs minuts ha perdut la final de la Champions.

L’altra dia es va gastar ell solet 76.5 milions d’euros per adquirir un tríptic de Francis Bacon i un nu de Lucian Freud ( Benefits supervisor sleeping ) , amb el que aquest artista aconseguia el rècord de preu d’una obra d’artista viu.

Diners i paraules. I com no, Art. Tres elements que conjugats poden donar molt de sí.

20 DE MAIG. JAUME ARENAS

Benvolgut Jaume:

En un dia com avui no vull passar per alt el teu record. Estiguis on estiguis , a bon segur allà on descansen els bons artistes, m’agrada pensar que segueixes amb delectació el que passa per el mon de l’art d’aquí baix , llegeixes els comentaris del que s’escriu i al menys en el que per a mi pertoca , mantens aquell retolador verd per subratllar les paraules o frases que no et semblaven be i poder-les retopar en la primera conversa.

No puc negar que enyoro la teva presència , la teva passió vital per l’art i per la ciutat. Segueixo admirat amb les teves aiguades que ara , i amb comptagotes , de tant en tant aquests ... ( millor no dir la paraula, que tu eres senyor de correcció exquisida ) que manen en la que va ser la teva casa ens presenten de trascantó.

És clar que segueixen seduint-me els teus treballs de marines turmentades , en especial quan afegies aquells tons grocs, rosats o acarbassats, però segueixo pensant en la teva capacitat de les aiguades submarines , en aquells detalls de boira i pluja , en els retrats del Ferm , que mai ningú ha retratat com tu vas saber fer, en ...

Però ja ho veus . Avui ha fet vint-i-cinc anys que ens vas deixar i ningú ho ha recordat. Ni tan sols aquells que per obligació moral haurien de fer-ho. Però no t’importi, son uns malnascuts ( no rondinis , el que ho diu soc jo) però vull que et quedis amb el record de la gent de la ciutat que encara llueixen de les teves obres , que segueixen embadalits davant els teus mars tempestuosos , que...

I és que tu Jaume , vas ser en realitat un revolucionari. Un revolucionari benestant que vas saber fer entendre a la burgesia de la ciutat que calia anar un parell de passes més enllà i que en realitat això del realisme i l’abstracció eren dos camames per engatusar a incauts. Que la raó era una i sola.: el bon art.

Podria i voldria dir-te més coses però que et puc dir que tu no coneguis de primera mà. Simplement , i en dia tan assenyalat voldria renovar el sentit més profund del meu respecte i la meva amistat.
Amb tot el record, una abraçada de

Pere Pascual Martí , PIC II

PS.- Quan tot passejant per aquí et trobis amb el pare i ho comentis , dóna-li un petó i una abraçada ben forta. Li dius, encara que ja ho sap, que el trobo molt a faltar

“Jaume ha mort a les 13.18. Habitació 202 de l’Hospital. Ha sofert molt . Que descansi en la Pau de Déu”. (20.03.2008)

Paraules del diari de Jordi Arenas , explicitades per F.Masriera en el llibre “Jordi Arenas , la sublimació de l’art”.


Avui fa vint-i-cinc anys que va morir en Jaume Arenas , el germà gran de la nissaga Arenas , el veritable artista de la família. Encara que la seva casa és ara el centre d’art del museu de Mataró , ni aquest ni ningú ha tingut la decència de fer-ne el més petit dels recordatoris.

Per això , per a la regiduria de Cultura , per els responsables d’art del PMC o de l'IMAC o com li vulguin dir, per els responsables del Museu de Mataró, per aquells que remenen a Ca l’Arenas i han fet una programació en l’oblit i per tots aquells que podien i haurien d’haver-ne fet memòria , vagi el meu sentiment de menyspreu més absolut.

JOAN LAPORTA

Ahir vaig ser un més del milers d’espectadors que respectuosament , per allà dos quarts d’onze, van acostar-se al receptor de televisió, van sintonitzar TV3 i varen disposar-se a escoltar al President del F.C.Barcelona que havia de desgranar raons, causes, motius i circumstàncies de tot el que havia succeït en aquesta maleïda temporada.

Laporta és d’aquells de silogismes senzills: Abans , la religió era l’opi del poble. Ara diuen que ho és l’esport. Si és així jo soc el “papa” d’aquesta religió peculiar que n’és el barcelonisme i per tant sempre tinc raó i la meva veritat és indiscutible quan parlo ex-càtedra.

Per això va rebutjar la roda premsa amb tots els mitjans de comunicació, i es va dirigir a TV3, avui per avui encara la seva ( demà serà la Sexta que ves per on la manega en J. Roures amic personal i soci de J.Cruyff) i va llençar el sermó exculpatori per ell , dirigint alhora tota la culpa cap avall , en una postura inacceptable com a persona i impresentable com a dirigent.

Però aquell que volia deixar de ser el gendre de .. i el cunyat de..., per que aquells fossin el sogre de.. i el cunyat de..., no ha sabut veure que la gent d’ara és del tot descreguda i que per tant no combrega amb rodes de molí, i menys quan el que et volen fer empassar son “pedretes” de l’alçada d’un campanar.

Per això avui tots els periodistes s’han llençat a la jugular per valorar com un suspens la seva representació d’ahir. I és que aquests que manen segueixen vivint en uns núvols . Ja pots guanyar la lliga que demanen la teva dimissió i et tomben el canvi d’estatuts (Calderon i R.Madrid) , o be et diuen que estan del tot al lloro i per tant no es deixen enganyar ( Laporta).

I potser és que l’opi del poble ja ni és la religió ni és l’esport i ves a saber quin és. Serà Eurovisión o Chiquiliquatre , o serà qualsevol reality show de ballarins , models, o gran hermanos a l’ús ?.
Sigui com sigui , el que cada dia queda més clar és que la gent no es deixa ensarronar així com així, per una il·lusió o un ideal.

I be estaria que els polítics en prenguessin atinada nota. I molt especialment la gent que dirigeix el PSC a Mataró.


CULTURA A MATARÓ

Oriol Burgada és un dels millors periodistes que hi ha a la ciutat. Crec que ens honorem amb un respecte mutu , i per el que a mi pertoca amb una admiració total.
Ara els divendres a TVM ( repeticions diverses en el cap de setmana) l’Oriol comenta amb la col·laboració de diversos periodistes locals el més important dels fets noticiables de la setmana .I ho fa apretant en el punt just per intentar veure el rerafons de la notícia.
Els seus col·laboradors també son primeres espases ( Joan Salicrú, Teresa Carreras , Betty Doñate , Oriol Debat , Judith Vives , Vern Bueno...) . Aquesta setmana estava amb Espartac Peran, Manel Roca i Albert Calls. Després de les oportunes visites al tema Casal de Cerdanyola i el salt d’Esteva Terradas , es va comentar sols apuntant-se , el tema de la cultura a Mataró.

Encara que discrepo del tot en el vot de confiança a Penedès , del que cada dia que passa sense fer les explicacions del tema Fons d’Art ( ni una paraula oficial per part de ningú després de més d’un més d’haver presentat la renúncia i amb preguntes de ple ) em cau més als peus , la resta de reflexions va ser demolidora.

Poc temps, poques paraules , però totes elles dinamita pura per expressar el negatiu absolut de la situació actual a la ciutat.

Unes reflexions que mereixerien alguna cosa més que el silenci captiu d’aquells que manen en raó d’un pacte que dia a dia i de manera permanent s’incompleix de manera flagrant.

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS

Sempre es diu que malament rai quan s’ha de celebrar el “Dia de ... “ , el que vol dir que la cosa no rutlla. Aquest diumenge ( 18 de Maig) toca celebrar el Dia Internacional dels Museus i encara que sortosament el naixement d’un turisme cultural i aquest fenomen de l’oci cultural ha fet augmentar i molt les visites , bo és incidir en el que es pugui, a conèixer de manera més intensa aquesta antics magatzems de tresors , cada vegada més adequats a la visió actual, que són els Museus.

Per aconseguir-ho hom se les empesca de la millor manera en l’afany de guanyar visitants en un dia com aquest , i més enguany que en caure en cap de setmana permet realitzar unes més atractives variacions. Potser el que ha dominat en general , tal i com ja s’havia fet en altres anys , és allargar la vista fins més enllà de la mitja nit i aprofitar els espais per realitzar petits actes i actuacions que fossin esquers atractius per apropar al públic, que després ja seria la vàlua del mateix Museu el que faria la resta. Una idea realitzada generalment amb tot èxit.

Però , i a Mataró?. Dons bé , a Mataró res de res , fora d’una conferència vàlida sols per a entesos , celebrada ahir divendres a Can Palauet al voltant de la Pintura catalana del Barroc, dels Juncosa a Viladomat.
Que no entenen res aquesta gent?. Tant inútils son?. A Ca l’Arenas hi ha un magnífic pati per haver realitzat avui alguna activitat musical o teatre de petit format. El Museu disposa d’estris com per exemple llençar-se al carrer i realitzar activitats a la Pça de l’Ajuntament , o....

És tant l’estat de degradació de l’activitat museística local que en aquests dies els Museus de Catalunya trien una peça per destacar-la i oferir-ne individualitzada visió. El Museu de Mataró, gandul fins a límits insospitats , presenta un gravat de Goya de la mostra que ocupa la seva sala, així ni tan sols han hagut de remenar i triar.
Amb això està dit tot però mentre, aquests ganduls segueixen cobrant , - i no pas poc -, per que Mataró sigui la riota museística del nostre país.

PS.- Per cert el Museu més visitat de Catalunya és el del Barça. Amb això està dit tot.

EDUCACIÓ. IMMIGRACIÓ. INTEGRACIÓ

Tres paraules amb un clar accent i molt ben posat. Tres paraules difícils de lligar i més quan els mitjans que es disposen son els que son , és a dir minsos , i que obliguen a prendre mesures que moltes vegades son difícil de fer entendre a uns i altres.

Tres paraules que si no les sabem cuinar adequadament poden provocar un daltabaix important en la comunitat i arribar a punts , com per ex, els que hem vist en països ben propers i més potents , que dirigeixen a un cul de sac de quasi impossible sortida.

Parlo avui d’aquest tema ja que em sorprèn i molt que malgrat haver passejat per blogs de diferents polítics en lloc he vist comentada la notícia que m’alegrava el matí d’ahir , quan llegia el dur i queixós discurs del Síndic de Greuges alertant de que les coses no tan sols no es feien bé ans el contrari , caminant per una via que poc de bo podia aportar.
Però Rafael Ribó volia llençar un elogi , indicant aquells indrets que sí estaven fent els deures i que n’eren exemple a seguir. Tres ciutats eren les anomenades, Vic , Olot i Mataró.


Crec que és una notícia magnífica i que es deu en bona part a la gran tasca duta a terme per l’antic regidor Pep Comas , un home d’altíssim nivell, com ho demostra el càrrec de responsabilitat que ara ocupa, que va ser el gran ideòleg del pla d’escoles i escoles bressol que van floreixent any rera any per els diversos barris de la ciutat , pla d’actuació del que a bon segur viurà la ciutat durant uns quants anys.

Per això em sorprèn , i molt, que hagi pogut passar desapercebuda. Evidentment no hi faig cap segona lectura ( Pep Comas és d’ICV) , ja que sempre ha estat home de govern més que de partit , i Baron ha vetllat i vetlla molt per educació ja que és tema vocacional que l’apassiona, per el que crec que caldria explicitar iapuntar-se tots aquest èxit i disfrutar-lo tal i com és mereix.

Felicitats Pep Comas . Felicitats IME . Felicitats Mataró.

LA FORÇA DEL GOVERN

En totes les anàlisi efectuades al voltant del canvi produït en el Govern municipal , apareix el comentari de la feblesa del mateix degut a la fluixa llista electoral ( diuen uns) , pèssima llista electoral ( dic jo) , però l’anàlisi es fa sols en base al PSC , no tenint en compte la resta de membres del Govern.

En parlar de Pep Comas queda ben clar que la seva retirada de la vida municipal es nota i molt. No és que Conxita Calvo ho faci malament , ni molt menys , però el coneixement , el nivell de contactes , el domini de la situació, la visió de futur de Pep Comas , es troba a faltar i molt . I més quan el que queda és fluix però que molt fluix.

( PS.- Baron deu estar creuant els dits , demanant que ningú més faci fallida. La raó és clara , mirar els noms que segueixen en la llista és per tremolar del tot).

FESTES DE BARRI, UN NOU INCOMPLIMENT DEL PROGRAMA ELECTORAL.

Comença la temporada. D’ara en endavant cada cap de setmana tindrem un part de la ciutat celebrant la seva festa particular.

No en soc gens amant , per no dir que en soc bastant contrari , al menys tal i com avui per avui estan establertes , per això em va agradar molt la proposta de Baron de : “... incloure en la programació de cada festa de barri un element cultural que sobrepassi el propi terriotri del barri i pugui ser atractiu pels públics de tot Mataró “.

De moment a la primera , res de res. Pregunto a gent que es mou en aquest ambient i em diuen que si he begut. Que més aviat al contrari ja que enguany l’ajut municipal encara és més escàs.
És a dir , un nou incompliment del programa electoral de cultura. I van......

MIRADA CAP EL FUTUR




Encara que a corre-cuita , és tard , he tingut un dia a petar sense un segon de descans, no vull passar per alt aquesta mena de columna diària en que s’ha convertit el post del blog. Per això començo amb imatges de les escultures de Manolo Valdés.

Després de passejar-se per alguns indrets de l’estat han arribat a la barcelonina Rbla de Catalunya una vintena d’escultures gegantines de Manolo Valdés. Son l’aposta anyal per aquest art al carrer que organitza La Caixa i que l’any passat va tenir el protagonisme de l’escultor Igor Mitorajj.

Encara que oficialment la mostra s’inaugura en aquest cap de setmana ja quasi totes les escultures son visibles i el cert és que fan molta patxoca. En sí mateixa és una gran exposició que hauríem de recomanar a tothom , però aquesta recomanació s’accentua enguany pels afeccionats mataronins , i encara s’accentua més per Baron i Bassas , i no diem Penedès ja que tots sabem que aquest no pinta res.

Una recomanació a la que afegiríem una cinta mètrica per anar prenent mides. Diem això ja que quan Lluís Bassat parlava del seu Museu a Llavaneres , explicitava que tenia previst un gran passeig d’escultures que aniria vorejant la Riera, començant a la cruïlla de la carretera de Mata i acabant a les portes del Museu, i que per començar havia encarregat una escultura gegantina a Manolo Valdés.

Creient de manera absoluta en la paraula de Bassat , un somia amb aquesta escultura donant la benvinguda al Bassat mataroní . Potser per això cal la mirada i les mides dels responsables, i com no la mirada de tots els bons afeccionats mataronins que ja poden començar així amb el que podria ser un aperitiu d’entrada al Museu.

ESTEVE TERRADAS

Sorprès del tot estic amb el meu post en referència al nou lloc de treball de l’Esteve Terradas que motiva la seva desaparició de la política mataronina.
Sorprès per aquesta certa unanimitat en el comentaris si fem ullada a allò que s’ha escrit per arreu. Una unanimitat que esdevé quasi absoluta quan en parlar de futur hom parla del fluix equip del PSC per mantenir la legislatura. Un concepte , el de llista pèssima , que va servir per anatemitzar a molts , entre els que em trobo , en aquella coral de palmeros encapçalats per les JSC que amb el temps han passat al silenci més absolut. Un silenci que no vull estar-me de dir han trencat amb una nota en referència al cas Casal de Joves de Cerdanyola que els hauria d’avergonyir de totes totes.
El voler salvar l’insalvable , - la postura municipal i molt especialment la de la regidora Barrera -, obviant Xerinola , el que és, el que ha fet i el que representa, els situa de nou en el lloc que es mereixen, el de la marginalitat més inútil.

I per favor aquesta vegada que no es molestin en post i comentaris. No van ser capaços de donar la cara quan calia i ara ja no val. Les JSC de Mataró és un veritable tumor en l’entorn de l’organització que no tan sols malmet amb la seva pressió a tot l’actiu municipal ( una gran majoria de votants socialistes mataronins no voldríem a Fernández i /o Barrera ni tan sols a la junta de la nostra escala) ans també impedeix que gent “normal” , amb il·lusions de noves aportacions , sense cercar cap poltona a canvi, s’acostin a la política per revitalitzar-la i eliminar a tants paràsits.

I qui es vulgui donar per al·ludit que ho faci. Segur que anava per ell.

SE’N VA E.T.

Fa temps que corre per la ciutat un acudit dolent encunyat per l’oposició. Diuen que quan E.T. ( Esteve Terradas ) passa per davant l’Ajuntament no pot més que aixecar el dit i dir allò de “Mi casa”.
L’acudit es dolent i està en aquella franja de la indolència ja que ni té gràcia , ni es barroer , ni arriba a tenir mala llet , però té un punt trapella, ja que certament després de més de mitja vida trepitjant Riera 48 des d’un o altra pedaç del poder , la figura d’Esteve Terradas forma part important de la història de tan venerables pedres.

La noticia de l’abandó de la Política municipal per part d'Esteve Terradas i fer salt amunt ( i quedi ben clar que dic salt i no patada ) per ocupar-se dels espais que tant be domina a la delegació del Govern, ha estat en part una sorpresa , però una sorpresa que no ha deixat indiferent a ningú, ja que per bé o mal tots el trobaran a faltar.


Terradas és com Gatusso, Makelele o Baquero. No arriba a la gent , la foscor del seu joc fa que massa vegades no s’entengui , aconseguint fins i tot crespar a l’afecció , però en canvi gaudeix de tota la consideració de l’staff que el considera indispensable.
Terradas forma part d’aquell nucli dur d’homes de partit de fidelitats insubornables. Dominador de la sala de màquines , aparenta un posat gris però sap que en les seves mans existeix el control, que dit d’altra manera significa el poder , que exerceix de manera sistemàtica sense que li tremoli la mà en un tarannà que pot arribar a acceptar allò de que el fi justifica el medi.
Home de partit , comissari polític , controla a uns i als altres ( l’oposició) no permetent cap variació de l’ortodòxia, el pacte o el que calgui a fi d’aconseguir uns objectius polítics ben marcats.

Per això la seva marxa afebleix el poder que no disposa de recanvi pertinent, ofereix descans a l’oposició, i especialment allibera a molta gent del mateix Ajuntament que el tenien com el “coco” per la seva rara habilitat en esbroncar sense mesura, tenir un concepte molt baix del que significa respecte a les persones inferiors en l’escalafó i exercir una evident tirania ( a bon segur en raó de la seva feina) en tot el que pertoca a la referència exterior que , i ho dic amb absolut convenciment , ha pogut perjudicar diverses vegades la imatge exterior del consistori mataroní.

Però si amb la seva marxa deixa un buit molt important en el partit, en el que pertoca al Govern provoca un cert desballestament difícil de corregir.
Si queda clar que Baron , Bassas , Romero i López son intocables en els seus llocs , que Batista per obvies raons no pot fer més del que fa , queden per ocupar el lloc Esteban, Melero, Barrera , Fernández i Pera.
Podríem descartar a Esteban ( per especificitat del càrrec) i a Pera en mig del canvi a Institut. A Barrera per la seva evident incapacitat , intuïda abans de les eleccions i demostrada amb escreix en el temps del mandat. Queden dons Melero i Fernández.
Aquest darrer és essencialment home d’aparell i com a tal ja és secretari del grup municipal socialista , però o es gira com un mitjó els condicionaments de l’àrea o no lliga ni amb Super-Glue , ja que cal recordar que actualment Terradas ocupava l’àrea de Presidència amb poder sobre Comunicació, Política Lingüística, Civisme i Nova Ciutadania, elements tots ells difícilment enquadrables amb el perfil del regidor. I quasi parell el cas de Melero, encara que certament disposa de més coneixements , més bones relacions i essencialment més capacitat que no pas Carlos Fernández , home molt d’aparell i absolutament de res més.

Quin ha de ser dons el paper de Núria Aguilar ?. Tots sabem que d’haver-se assolit el regidor dotze , ella seria actualment regidora de Dona , fet que s’agrairia de totes totes però, i ara ?.

Serà per ella el càrrec de Terradas?. Variarà el cartipàs i es crearà la regiduria de la Dona?. Tindrà un altra destí?. Moltes preguntes sense resposta potser inclòs per a ella mateixa, ja que cal recordar que Núria Aguilar ocupava en totes les apostes un lloc més avançat en les llistes , del que va ser descavalcat per Esteban i Barrera que l’avançaven en el lloc davant la sorpresa i indignació de la gran majoria de simpatitzants i militants , aquells als que no es pot qualificar de llepaculs, sabedors de que la causa de la seva baixada tenia fonaments personals degut a una decisió íntima que res tenia a veure amb la política.

Arriba dons el moment d’apostar. Quin serà el resultat final?. Sigui el que sigui quedarà clar que amb els vímets de que disposa el PSC és absolutament impossible fer un Govern amb cara i ulls , i ens haurem de conformar amb un govern dèbil o el que és pitjor , amb una qualitat baixa per una ciutat del pressupost i el nombre d’habitants ( i problemes) com ho és la nostra.

Però lamentablment això ja es veia molt clar quan es va presentar una llista de tan baix nivell com la que va ser presentada a les urnes.
O, no?

TROBADA A MÈXIC

El passat dijous vaig patir una d’aquelles pirules que sols pots acceptar als amics. Assistia a la inauguració de l’exposició que Miquel Arnau , Eduard Novellas i Marc Prat presentaven a la Casa Gòtica d’Argentona, quan tot arribant, la Cristina Villa, excel·lent professional amb la que m’uneix una més que bona relació, i en Pep Masó , alcalde d’Argentona , em feien un vil atracament sense possibilitat de fugida, tot demanant-me que en fes la presentació de la mostra.

No podia dir que no i a més era certament un plaer, ja que amb en Miquel Arnau tenim quasi una relació de parentela i de Marc Prat i Edu Novellas , puc dir que soc dels pocs que els he conegut quan encara ningú en sabia de la seva existència.

L’exposició que porta un enganyós títol relacionat amb Mèxic,és així ja que els tres varen coincidir pintant allà amb l’aixopluc d’un altre argentoní , en J.Catalan , jove empresari català que està treballant a Mèxic i ara intenta ser el promotor de l’art jove català en aquelles contrades.

Malgrat ser una petita exposició, les dimensions no donen per a més , és d’aquelles mostres que no tan sols es veuen amb tot plaer, ans queda molt clar la bona qualitat que atresoren els seus artistes protagonistes, que malgrat la seva dispersió artística i conceptual porten el nexe comú de l’home com a protagonista.

En Marc Prat segueix amb l’espiritualitat com a eix conductor de la seva narració. Si abans eren claustres o el ioga ( veure figura) , ara , impactat per les figures pre-colombines vistes en el “Arqueológico” , trasllada la seva quietud física i la seva força mental al seu llenguatge habitual , tot mantenint els criteris plàstics i estètics que li son ben personals. Rostres que sense dir res ens segueixen dient molt.

Miquel Arnau segueix amb el seu paisatge viscut com ens principal del seu discurs. De nou Burriac ens parla ara sota la intensitat d’unes tonalitats càlides creadores d’un ambient dominant que sedueix en la seva especial bellesa.

El paisatge entès , no com entorn i sí com a part d’un mateix ja que en configura part del ser, segueix essent el punt de crida d’un artista massa desconegut i per el que un apostaria sense cap mena de dubtes.

Finalment Eduard Novellas segueix amb la figura com element per retratar altres conceptes. En certa manera sembla deixar una mica de costat la fredor gens asèptica dels seus retrats d’arrel hooperiana i de nou sembla apostar per una visceralitat per mantenir el to d’un discurs en que el ser humà segueix essent el protagonista essencial.

Tres artistes diferents però en bona part complementaris en una exposició de grata i recomanable visita que ens demostra que en la pintura mataronina segueix existint creadors d’alt nivell que superen abastament els límits qualitatius marcats com excel·lència per aquells galifardeus que disposen del paraigües protector dels que manen en l’art de la ciutat.

Exposició a la Casa Gòtica d’Argentona. Fins a final de mes
Obert divendres , caps de setmana i festius.

( Cap de les imatges correspon a obra presentada en aquesta exposició )

QUATRE

MÁXIMO ALMEIDA. LA LLUM DE LA FOSCOR

Máximo Almeida ( Mataró 1974 ) és un d’aquells creadors mataronins que malgrat el seu bon fer i alguns èxits importants com els aconseguits als Premis de Pintura Jove de la Sala Parés no ha trobat encara el seu espai en el reconeixement artístic de la seva ciutat. Un reconeixement que potser pot començar a assolir després de la seva brillant presència a la tradicional col·lectiva “Quatre” amb la que cada primavera l’Ateneu Laietana intenta seduir-nos tot presentant quatre joves valors.

Per aquesta ocasió Almeida concentra la seva exposició en “Nocturns” , paisatges realistes descontextualitzats ja que es mostren en la soledat de la nit que els converteix de real e irreals, com si d’una imatge futurista es tractés , en un ambient no sòrdid però si enormement inquietant , en la que la llum que els domina els converteix en elements d’altra dimensió.

Almeida és un bon realista . va aprendre sota la tutela i direcció de Ricard Jordà i això es nota, tant en el fons com en la forma. Tècnicament parlant es mou amb habilitat i soltura en la recerca dels seus objectius. Al negre i altres intensitats terroses obtinguts en la bona juguesca de la llum, Almeida afageix ara unes taques més densament estructurades que serveixen per donar més força a la peça.

Una força que s’estableix de bon principi en el plantejament. Almeida juga amb la màgia de la foscor , aquella que sap capgirar conceptes i coneixements. Amb ella ens sap parlar de silencis personals i col·lectius, creant un aire d’inquietuds que va mica en mica dominant les interioritats dels espectadors que queden per una part subjugats per la bellesa i la inquietud que genera les sevs obres , i per l’altra per la curiositat d’intentar anar més enllà en la recerca d’intencions d’un artista al que cal apuntar entre els creadors de futur.

Convençuts de que Almeida podia jugar a una pintura molt més fàcil i agraïda , hem de congratular-nos que aquesta no sigui la seva aposta i que les seves inquietuds l’hagin portat a aquest caminar misteriós on , es miri per on es miri, l’home acabi essent el màxim protagonista.

Màximo Almeida un bon artista amb molt de futur que pregona el seu nom amb aquesta interessant exposició. A seguir.

FENT PUNXA

Encara que per treure punta res millor que acostar-se a les escultures de l’americana Jennifer Maestre , realitzades amb un munt de llapisos de colors que conjuguen les formes imaginades i / o buscades per l’artista però que alhora provoquen un cert refús degut a aquesta defensa punxeguda que pretén ser arma defensiva d’una intimitat personalitzada.

Però hi ha moltes més coses per treure’n punta . Com per exemple: El Rocio, aquesta festa tradicional andalusa , amb tota una historia afegida de peregrinació, romeria , casetes, festa i no sé pas quantes coses més.

Jo davant les imatges que any rera any ens ofereixen les televisions i els diaris, i davant aquest èxtasi (?) col·lectiu, aquesta necessitat de “saltar la reja” , i aquest passar criatures pel mantell de la Verge, i aquest “ahora ya puedo morirme...” etc . segueixo sense entendre gran cosa , i especialment que a fets com aquests algú els vulgui considerar com a “fet cultural”.

Cada vegada que s’ofereixen aquestes imatges d’absoluta irracionalitat ,em venen al cap les voltes a la pedra central de La Meca , un altra exemple d’irracionalitat que converteix el fet religiós en un element defensiu , fronterer sempre a la martingala i la superxeria i que potser seria hora de que algú comenci a marcar límits abans un fet luctuós que no ha de tardar en arribar.

Però qui posa el cascavell al gat?. Ves a saber si serà Chaves que avui tot llegint el blog de Baron m’assabento de les seves arrels mataronines ( caldrà concretar, Sr. Alcalde).

DE BLOGS I FACEBOOKS

Avui després de força temps faig repassada de blogs propers i menys propers. D’ells vull fer-ne agraïment a dos que em mencionen.
Un és en Sergi Bonamusa, cada vegada més brillant i més incisiu en les seves reflexions, una de les quals va dirigida al Fons d’Art i que agraeixo no sap pas com i l’altra en Ramon Bassas que m’anomena al respecte de l’eterna polèmica anyal del cartell de Santes , tot admirant-se de que en parlo bé.

No deixa de ser curiosa aquesta constat negativa que sembla acompanyar-me sempre. Ja fa temps que vaig fer estadística dels meus comentaris artístics i curiosament per a molts , el resultat era amplament positiu. Però no hi ha manera.
Sortosament ja fa temps que he aprés a conviure tranquil·lament amb el meu personatge.

En el que peroca als "Facebook" em comprometo que un dia de la propera setmana em posaré a la tasca.

EDUARD COMABELLA

El dia 11 de maig està sempre ben present en el meu calendari personal. Enguany encara més ja que justament avui s’acompleixen vint anys d’ençà que l’Eduard va decidir dir-nos adéu. O va fer a bon segur mirant el mar en les runes cremades del restaurant Marina i fent realitat la proposta artística que un temps enrera havia realitzat en l’entorn de les propostes conceptuals a la platja de Mataró.

Han passat vint anys i el record no s’esborra. Es lògic que succeeixi en el personal ja que sempre havíem mantingut una gran relació d’amistat i una particular empatia personal que començà amb la seva primera exposició personal al Banc Mercantil de Manresa a l’any 1973 (parlo de memòria) i que es va mantenir en tota la seva carrera fins la darrera mostra a la Minerva, tot mantenint l’eterna juguesca de si jo era l’únic o no que havia assistit a totes les seves exposicions.
Justament el dia que va morir tenia aparaulada amb mi una entrevista a Tele Mataró. El dia abans vaig parlar amb ell mentre jo esperava el bus d’Argentona. Li vaig recordar la cita , tot dient-li que no fallés, ja que havia patit més d’una “espantada” seva en algun dels meus programes radiofònics. Em va respondre: “No pateixis. Demà jo seré l’estrella de la Tele”. I va ser-ho.

Però a un nivell més públic cal recordar el seu art ja que avui en dia , quan ja fa vint anys de la seva desaparició, la seva obra manté tota la seva vigència, el que és demostratiu de la gran qualitat de la mateixa , i el camí evolutiu que va dur a terme ens permet fer repassada no sols al bon grapat d’Ismes que va conrear , ans el més important que per a un creador és saber trobar en tot moment el camí i el modus idoni per expressar les seves emocions i sensibilitats.
Començant pel seu fauvisme enrocat una i altra vegada en la seva casa pairal llavanerenca , l’etapa dels creuats amb aquest reduccionisme pictòric que va servir per encunyar termes com el “blau Comabella” o el “groc Comabella” , per definir l’especificitat dels seus cromatismes de brillantor especial , seguir per la seva abstracció cromàtica de gran riquesa espaial en la que el collage va adquirir un paper prepotent , reviure les seves apostes conceptuals i acabar amb la punyent força de la seva darrera exposició , la trajectòria de Comabella és a bon segur un dels caminars més intensos i valuosos de l’art de les nostres contrades.

Però alhora és també un gran desconegut. Vint anys implica molta pols a sobre, per això en moment de commemoració d’aquest aniversari , bo estaria pensar que cal ja una exposició que recuperi de manera intensa la figura i l’obra d’aquest gran artista.

Actuacions com aquestes son les que ineludiblement ha de fer un Govern que vulgui entendre que l’art i la cultura és molt més que un seguit d’exposicions puntuals i actes diversos sense lligams estrictes.
Recuperar la memòria de Comabella pot i ha de ser un fet que mereixerà sempre el recolzament absolut d’aquells que el vàrem gaudir com gran artista , i molt més el d’aquells que el vàrem tenir com un gran amic. I serà una gran exposició d’art veritable , davant tanta vacuïtat a tanta exposició inútil que estem obligats a suportar.

( La imatge que encapçala l'escrit correspon a l’homentage que el seu gran amic Jaume Simon li ha realitzat en aquesta aniversari . L'altra imatge és "Homentage a Van Gogh" que Comabella tenia a la seva tauleta de nit i que em va regalar pocs dies abans de morir)

FONS D’ART

El cas Comabella és exemple ben clar de la necessitat de que un poble disposi de la seva història artística a l’abast . Si parlem de Comabella el seu nom serà desconegut per una gran majoria. I és natural ja que no han tingut cap medi per saber-ne res d’ell.

Que no succeís això era la intenció del Fons . El mateix era no tan sols una col·lecció d’obres dels artistes , era també una col·lecció de coneixements dels mateixos. I els signants sols havien de ser la punta de l’iceberg que trenqués camí per obrir ventall a tots els creadors.
Però aquest concepte tan bàsic i elemental, però fonamental i important no es va saber , - o potser hauria de dir “voler” entendre -, i així ens hem quedat.

CARTELL DE SANTES

Les disquisicions al voltant del cartell de Santes crec que son material més que idoni per a qualsevol sociòleg o antropòleg per fer-ne una tesis doctoral.

Un ja n’ha dit la seva i no cal afegir quasi res més , encara que no m’estic de repuntar un element al que ja he fet referència en altres ocasions quan ha aparegut el dilema entre cartell d’artista o de dissenyador.

Martí Anson ,capgirant el concepte de cartell i el de samarreta , apunta a la possibilitat que jo indicava altres anys: Un cartell d’artista , i per tant de valor creatiu que no ha de ser sotmès a prova en la seva transformació en l’element viu de la samarreta , i una samarreta ben diferent realitzada per un dissenyador gràfic.

Segueixo pensant que la separació dels dos conceptes podria ser ben positiva per no mediatitzar creacions i aconseguir el sempre difícil apunt d’acontentar a una majoria.

Per cert , ja que parlem de majories , bo és fer referència al que ha succeït enguany a Lleida. A la ciutat de la terra ferma el cartell de Festa Major , que per cert es celebra en aquests dies, era escollit per votació en un concurs d’altíssima participació. Vista l’escassa qualitat que atresoraven els cartells dels darrers anys , l’Ajuntament lleidatà va decidir, i ja ha s’ha fet així enguany , que el Cartell seria realitzat per un artista lleidatà de reconegut prestigi, havent estat escollida per aquesta edició la magnífica artista que n’és la Rosa Siré , de la que els vells afeccionats poden recordar una magnífica exposició a la sala del Nàutic de la mà de Jordi Arenas.

(Per problemes de conexió amb Internet aquest post ha estat penjat a posteriori de la seva data real)

CARTELL DE SANTES 2008

Després del miratge del recolzament unànime a l’obra de Marc Prat de l’any passat , el cartell de Santes retorna al seu camí habitual de comentaris i polèmica amb l’obra d’enguany encarregada a l’artista Martí Anson.

Anson és un artista que es mou en el camp del concepte i per tant per ell l’idea, l’anima de l’obra, és més important que el mateix resultat , però també acostuma ser enormement curós amb les formes , en els acabats. Ambdues característiques es conjuguen adientment en el seu treball en el que al costat d’una estètica visual i cromàticament agraïda , ens ofereix unes lectures interiors que cal tenir en compte.

Cal en primer lloc remarcar que el cartell, malgrat no ser concebut com a tal i quasi ser conseqüència de la samarreta , funciona perfectament i respon al que cal exigir a un cartell que no hem d’oblidar ha de pretendre ser un suport publicitari atractiu que dongui a conèixer unes activitats.

I això ho fa mitjançant una iconografia esportiva amb el colors groc i negre , que es miri com es miri responen més com a colors de la ciutat que no pas els oficial vermell i blau , convertint el cartell / samarreta amb un evident slogan publicitari que bé podria ser : “ posa’t la samarreta de la ciutat “, donant aquesta ideari de festa col·lectiva que ha de tenir sempre tota Festa Major.

Però també es presta a un bon nombre de lectures amagades que l’autor ha dipositat a bon segur amb tota intenció . Unes lectures que poden ser tan d’afirmació com de crítica. Uns colors intrínsecament lligats al Mataró de sempre que ens poden parlar de la centralitat de la festa i l’oblit de la resta. Una samarreta de línia estrictament clàssica que res te a veure amb les variacions actuals , amb el de sentit de tradició que aquest concepte comporta, o fins i tot un escut que no correspon al de la ciutat i sí quatribarrat, amb una certa referència a una Festa que és de tots , dels de la ciutat i dels de fora.
Un cartell atractiu per fora i per dintre , que trenca els esquemes habituals i que s’ha de mirar amb els ulls ben oberts. Si es fa així estic convençut que és un cartell que satisfarà. El que passa és que potser estem en una ciutat que es concentra a creure en una limitada iconografia festiva a la que dona l’única patent d’autenticitat local. I no ha de ser així.

Anson ha volgut ser fidel al seu estil i principalment a la seva manera de pensar, apostant per un nou concepte que obliga a una certa reflexió. Una manera d’entendre el cartell en la que hi podem o no estar d’acord , però que en aquest cas té un bon resultat final .

Un resultat que tindrà defensors i detractors. Per el que a mi respecta , ho tinc molt clar. Penso que és un bon cartell, I a més a més , m’agrada.

Felicitats Martí.

MÉS CARTELLS

Per aquells a qui agradin les comparances , vagi aquí el cartell de la Festa del Càntir d'enguany.

En aquest cas si que existeix un concurs púbic en el que acostumen a participar un centenar d'artistes , tenint com exigència a més de tot el tema que podríem dir tipogràfic ( dades , nom de la festa etc. ...) cal que en el cartell en sigui protagonista d'una o altra manera el càntir de l'any.

Enguany el guanyador del Concurs ha estat l'estudiant barceloní de disseny, Nicolas Eduardo Tomic, amb l'obra que us oferim .

MARTÍ I EL CARTELL DE LES SANTES

El fet de que avui l’IMAC anunciava per demà la presentació del cartell de Les Santes 2008 ha llençat a tots els periodistes a la cacera del protagonista del a bon segur el secret més estúpida i gelosament guardat de l’any , el nom de l’artista convidat a cobrar els 2000 euros del cartell de Les Santes. Com és natural en poc temps el nom , Martí Anson , estava al carrer i el neguit de com pot ser el seu treball començava a estar servit.

No vull apuntar-me trumfo de cap mena , però el seu nom m’arribava just l’endemà de l’elecció ,- ho deiem en un antic post -, això sí sense confirmar ja que encara no se sabia oficialment l’acceptació per part de l’artista. Al cap d’un temps , tot intentant esbrinar la confirmació la definició m’arribava clara : El cartell el farà el creador mataroní més universal. En aquell moment vaig donar per dolenta la meva informació i vaig esborrar el nom de Martí Anson , ja que ni de bon tros és l’artista mataroní més internacional, i la meva aposta va anar cap un altra nom que havia sonat, Alícia Framis que casualment aquests dies estava per Can Xalant. Com veuen enguany he errat del tot l’aposta.

Ara amb la nominació oficialitzada del tot no queda dons res més que esperar a demà i veure el que s’ofereix. Jo tinc bones vibracions , encara que les veus que m’arriben no ho indiquin , però l’Anson gràfic, dissenyador, esteta ..... és molt millor que l’Anson pensador de bajanades varies. El punt de Robafaves així ho demostra. O sigui que ara tan sols és qüestió d’esperar.

El que molt m’agradaria i de pas donaria sentit de netedat i honestedat , elements dels que estan un xic mancats a Beneficència , que demà amb el nom de l’artista i la seva obra , és fes públic els noms de qui han fet la tria i la raó de la seva presència en el comitè , que no jurat.

Ja sabem que acostuma a haver-hi Antoni Luis per el Sant Lluc , Manuel Contreras per la gent del Llimoner , G. Noè per la casa , Jordi Cuyàs a títol personal, o sigui per la cara , un representant de l’ACM.... Però aquests noms son els que es diuen , es xiuxiuejen .... ,però en realitat qui tria el nom i en raó de què ?.

Si abans ja quedava lleig , ara que l’encàrrec és de pagament , per netedat democràtica s’han de fer públics els què i els per què, com es fa públic sempre els noms de qualsevol jurat.
Igualment caldria obviar aquesta pantomima del ” the winner is ...” i jo aposto per que cada any en presentar el cartell és faci públic el nom del encarregat de l’any següent.

Netedat i transparència. Ves a saber si aquestes seran les característiques del cartell d’Anson, del que desitgem com a mínim la qualitat del bon punt de llibre que el passat Sant Jordi va realitzar per a Robafaves.

SEGUEIX EL VIATGE A CA L’ARENAS

Dues noves exposicions son les parades que ens ofereix ca l’Arenas en aquest inacabable i inútil viatge que ens ofereix en aquesta temporada. Dues exposicions que en aquesta ocasió ens ofereixen una grata sorpresa, la mostra “Autopias” de Suau.

Ramon Suau no és pas un desconegut en això de l’art. Com a pintor per ex. en els darrers temps ha aconseguit ser accèssit del Ricard Camí 2007 i finalista del Premi de Pintura Contemporània Fundació Vila i Casas , és adir els dos premis més importants que s’atorguen a casa nostra.

Ara arriba del tot d’amagatotis a Mataró tot mantenint la seva instal·lació “Autopies” , conjunt de pintures , variable en nombre i originals, que intenta aportar una mirada més fixa , aconseguida amb el suport pintura , al clàssic suport fotogràfic / videogràfic , del moviment presents en un seguit de llocs de clara i directa relació amb el fet trasllat o viatge.

Suau fa aquesta translació amb dolçor i amor a l’ofici aconseguit dues fites indispensables en tota creació artística: emoció i sorpresa.

Sorpresa en especial per la seva gran habilitat tècnica i compositiva que amb un punt de partida figuratiu i real aconsegueix un resultat final abstracte i imaginatiu. Emoció ja que els seus treballs traspuen una sensibilitat especial d’aquella que sols poden disposar els artistes capaços de treure estètica , plàstica i principalment reflexió de llocs inhòspits i on sembla impossible arribar a enlloc.

“Autopias” de Ramon Suau , de moment la única sorpresa d’aquest inaguantable viatge de Ca l’Arenas, encara que val la pena dir que la seva exposició ens redimeix dels mols infumables que ens hem empassat aquesta temporada.

Maria Cusachs , que és qui comparteix espai exposant a la sala 2 , presenta en canvi una treball absolutament decebedor. A hores d’ara anar jugant amb el doble positiu d’una fotografia , no tan sols és pueril ans també inacceptable com element creatiu.

R. Suau ens parlava de sorpresa i emoció , Cusachs ens parla del contrari , de simplicitat i repetició , quedant clar que el bon encert estètic de les fotografies presentades no serveixen per curar un excés de superioritat que sembla queda patent amb unes obres presentades que no motiven , ni criden ni capten l’emoció, i que semblen més un joc pour epâter les bourgeois que no pas per fer demostració de creativitat.

I no ens enganyem. Avui en dia , ja pocs queden per poder “epâter” , i menys encara per fer de “bourgeois”.

“IN CORPORE”

Ha tardat però ja ho esperava. Que no parles de “In Corpore” ?. Que en penses ?.Dons no. No en parlo i el que penso ho guardo per mi mateix. Segueixo amb la mateixa postura que vaig defensar l’any passat i que tant debat va produir.

Les obres d’un treball d’un batxillerat artístic crec que han de quedar en l’àmbit escolar. Certament si la manca d’espais adients obliga , caldrà fer el salt a un espai expositiu però mai com si d’una exposició de nivell creatiu ( afeccionat o professional ) es tractés.
En el moment en que una mostra d’aquest tipus juga amb cartes d’artista i no d’aprenent ( escolar ) , com aquest és el cas exposant a La Presó en l’àmbit del Sant Lluc , llavors cal aplicar les regles del joc , i queda clar que els protagonistes n'ha de sortir en bona part escaldats.

Per això estic del tot en contra d’aquesta mostra ( i dic mostra que no treball de curs ) . Crec que el Sant Lluc s’equivoca de totes totes afavorint-la , per no parlar del greu error de la pròpia escola ocupant l’espai públic a l’entorn de la mostra de Ca l’Arenas ja que llavors no quedarà excusa possible per qualificar-la. I el resultat , com és lògic ja que es tracta d’estudiants i no de creadors , serà del tot negatiu ja que han volgut , tot jugant a ser artistes , emprar una altra vara de mesurar.

És clar que de tot això poca culpa , o cap en tenen els alumnes. Quan la frustració d’alguns creatius es vol dissimular essent mestre ídol de joves alumnes potser és que cal replantejar-se moltes coses. I no son paraules meves i sí d'un gran mestre com ho és Antonio López.

I d’entre les coses que potser caldria replantejar-se podríen ser aquestes exposicions que sols serveixen pel fàcil afalac , caient en l’elogi desmesurat i la manca d’autocrítica.

Els fets de l’actualitat , amb aquests dos temes artístics tan palpitants com ho son el Museu Bassat i el Fons d’Art , ens han fet oblidar una mica el seguit d’exposicions inaugurades darrerament que com totes mereixen el seu petit o gran comentari.

XAVIER UBACH

En Xavier Ubach presenta una nova exposició , ara al Museu de Llavaneres , seguint aquest el seu caminar de fecunditat creativa. Un caminar que l’ha afermat en una estilística personal i ben identificativa en aquest concepte aquarel·listic , el seu , que respon de manera ben adient al seu tarannà.

Ubach és home de sensibilitat accentuada. Quan va haver de donar per acabada la seva vida de locució radiofònica i televisiva , estava clar que havia de canalitzar-la per algun costat , i aquest va ser el pictòric.
Com be diu ell, amb dos lliçons ben apreses en va tenir prou per llençar-se sense por a l’afany de ser artista , i com que en això de la pintura succeeix com deia un bon mestre, “ que aprendre a pintar és com fer un règim, els primers kilos es perden ben ràpid , però després costa molt avançar “ , en Xavier Ubach va quedar sorprès per un èxit ràpid que el va fer caure en la lògica vanitat i li va fer guanyar més d’un estirabot del que això signe , amb amicals i alegres batusses a posteriori.

Però Ubach és intel·ligent. Va reflexionar i va entendre les seves limitacions i va comprendre també que el millor que podia fer era ser ell mateix , pintar com li agradava , fer les experiències que li eren plaents , i aventurar-se per allà on li semblava més escaient , gaudint així de la seva pintura. Essent , en una paraula, un pintor que intentava sempre oferir el millor de sí mateix , i deixant-se d’ínfules d’artista que li portaven més maldecaps que no pas satisfaccions.

Així alliberat de tota tensió en Xavier Ubach desgrana les seves marines , els seus camps , els seus cavalls. Cerca mars i cels en les que fa juguesques cromàtiques a voltes reeixides i en altres no, però amb la sinceritat per bandera i sense fer escarafalls.

No fa pas massa parlàvem de la importància del relatiu en la valoració d’una exposició. De l’obligada valoració positiva si l’exposat supera a l’anterior pas del creador. Si ho fem així haurem de donar-li aquest benefici ja que aquesta mostra és a bon segur , i seguint el to general de les seves darreres exposicions , un pas endavant en el seu fer.

Si agafem però una valoració més absoluta queda clar que segueixen presents certes arestes que caldria llimar. Encara que el seu és la figuració , és allà on presenta els seus problemes més evidents , mentre en canvi surt airós quan alleugera el concepte i camina per una certa divagació més abstractiva en la que els detalls cromàtics i el concepte d’una certa elegància donen nivell al que presenta.

Un Xavier Ubach amb els seus pros i contres , però més Ubach que mai , fet que sens dubte han d’agrair els seus seguidors que són molts i ben fidels

Xavier Ubach.- Aquarel·les.
Museu Arxiu de Llavaneres. Del 25 d’Abril al 25 de Maig


N – II

Molt poc ressò va tenir el fet que succeïa la passada setmana quan a mitja tarda i degut a la crema d’una matolls es va haver de tallar en ambdós sentits de la marxa l’Autopista del Maresme i desviar-ne tot el tràfic per la NII que va quedar ràpidament col·lapsava.
En canvi en aquests dies ha tingut ample , i merescut ressò , tant la que podríem dir recuperació espaial del camí dit NII , com les picabaralles entre els diversos partits polítics en relació a quina ha de ser la ruta alternativa.

Com quasi a tots els ciutadans la cosa s’escapa de les nostres petites mires i la nostra opinió està fonamentada en la subjectivitat , el desig i la comoditat , però no disposan d’elements de judici suficients com per prendre postura per una o altra part.
Però això no passa als grups polítics que haurien de decidir i concordar les opcions de futur de la manera més ràpida i millor possible. No sigui que el proper embús de la NII esdevingui tal cul de sac que llavors sí que la noticia no ocuparia un racó de plana , i sí i de manera lamentable, en podia ocupar el titular més atractiu.

MAS I TERRIBAS

Quedo sorprès davant la noticia de que Manuel Mas ha demanat el cessament de Mònica Terribas per la seva “parcialitat” en l’entrevista feta a Montilla i en la que de trascantó , i de tant en tant , apareixia la figura de Zapatero, en una imatge de clara lectura vigilant. Mas qualifica d’inacceptable el truc i remarca que en temps de Pujol no hauria passat.
En aquest darrer punt he de dir que té tota la raó, és clar que això no vol dir que aquesta raó sigui bona. En la resta crec que el bon amic Manuel patina , potser en aquest afany de l’aparell per controlar tota la informació, en espacial la dels canals públics.

Tots sabem qui és i com és Mònica Terribes. I quines son les seves filies i fòbies polítiques. Però també sabem de la seva qualitat i nivell. Cal dons escollir : ens quedem amb la periodista brillant o preferim que el periodista sigui més vulgar però dòcil amb el poder. Jo no en tinc dubtes , em quedo amb el primer.

És pot dir que la lectura que oferia Terribes oferia un cert menyspreu al paper del president. Però era una postura hàbil, intel·ligent, irònica , i el que és més important reflectia en la seva lectura allò que una gran majoria de catalans seguim creient, inclosos bastants dels que votem PSC , que és la gran dependència del poder del PSOE centralista.

I quan un periodista diu la veritat , d’una o altra manera , el que s’ha de fer és respectar-lo i mai demanar el seu cessament , ja que si ho fem així potser haurem de demanar que pleguin tots els diputats electes del PSC que mantenien en el programa electoral el fet de tenir un grup parlamentari propi i d’això ni tan sols ensumar-lo. I potser tampoc es tracta d’això.

LOS DESASTRES DE LA GUERRA

Com en poques vegades la presidència fotogràfica és obligada . Ahir era 3 de maig i per tant era qüestió de commemorar , encara que fos artísticament , el 200 aniversari dels fets en el que esdevingué allò que els historiadors anomenen “La Guerra del Francès”, i res millor que fer-ho acostant-nos al Museu de Mataró on s’exposen els 80 aiguaforts i aiguatintes que corresponen a la sèrie “Los Desastres de la Guerra” de Goya , que a bon segur és un dels millors tresors dels que disposa el nostre Museu.

Aquesta col·lecció correspon a la darrera tirada, realitzada per la República allà 1937 en un afany tant de recaptar diners com per demostrar una certa normalitat vital en aquell complicat entorn. Va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany en aquella agraïda rampinyada realitzada a Montjuic on es trobaven les obres d’art que havien estat requisades al finalitzar la guerra i que no tenien ni amo ni destí.

No és aquesta la primera vegada que s’exposen a l’admiració pública. Després de molts anys van ser exposats de manera lamentable ( amb un passe-par-tout que impedia veure l’empremta del gravat ) quan el Museu de Mataró es va convertir en Museu Comarcal. Finalment van ser exposats en el 250 aniversari del naixement de Goya , amb un muntatge que es va passejar per tot Catalunya i que va traspassar l’Oceà per ser exposat a Mèxic com intercanvi de la magnífica mostra de gravats de Cuevas.

Per cert aquesta exposició va ser molt difícil ja que ni Marfà ni Carmina Benito, per un llavors Regidora de Cultura , no volien fer-la de cap manera. Sols les pressions de gent de l’art i la cultura de l’entorn del PSC van obligar a l’exposició. Així un temps més tard , llavors sí que de tot gust , Marfà i Ramis , van acompanyar la mostra en la seva experiència mexicana.

Encara que el punt de partida està en la Guerra del francès , Goya no comença a treballar en els mateixos fins a 1810 i ho farà n el decurs dels deu anys següents. Aquest distanciament afavoreix enormement el resultat final, així com el de les magnífiques sanguines preparatòries que es troben a El Prado , ja que en tota la sèrie no existeix en realitat un sentiment patriòtic de bons i dolents, i sí una constant crítica a tots els mals que comporta la guerra. Una mals encara presents ja que justament en els anys 1811 i 12 , Madrid va patir una gran manca de provisions que provocà un estat de fam generalitzat.

La força de les imatges , la por de les seves conseqüències i un fot desencís de l’artista va fer que de les mateixes sols s’estampessin unes petites proves i que no es realitzés una tirada complerta fins els 1863 per part de l’Academia.

Ara de nou podem gaudir de la força i el mestratge tècnic, creatiu i social d’aquesta obra exposada fins el 18 de Maig en el Museu de Mataró.
Una mostra en la que sembla existir un homenatge latent a Goya. Es diu que l’artista va acostar-se a veure in situ els afusellaments que després pintar de forma magistral. El quid de l’obra està en la llum especial que emana , que diuen era parella a la que produïa la llanterna amb la que s’acosta per poder observar-los. Una llanterna que quasi es precisa per visitar aquesta exposició amb una patètica il·luminació.

Tots sabem el tema de la llum i les obres d’art , però no és de rebut les diferències lumíniques en la sala , l’orientació de les llums provocant reflexes que impedeixen tota visió i molt especialment l’extrema debilitat de la mateixa que fa intuir , més que veure , els magnífics detalls d’aquests “Desastres de la Guerra” que hauria de ser mostra d’obligada visita per a qualsevol ciutadà.

PS.- Per els amants de l’obra gràfica de Goya , existeix un catàleg editat per la Fundación Juan March , amb “Caprichos – Desastres – Tauromaquia-Disparates” que cada any es pot obtenir a bon preu en la Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona allà per les festes de la Mercè.

AFUSELLAT

Surto del Museu i em sento en certa manera afusellat. En el mateix Museu he agafat l’Agenda Cultural i em trobo amb que el proper dia 23 i a Can Palauet es presenta una “Mostra d’Art Local” , amb l’explicació de que es tracta d’una col·lectiva d’artistes mataronins coordinada per Francesc Rodon.
Dit d’altra manera que Penedès s’ha sortit amb la seva i demostrant la seva manca absoluta d’ètica i honestedat , ha tirat pel dret i fins el final aquella crida personal , amb il·legal ús de dades , per presentar ves a saber què.

No tinc cap mena d’idea de que es podrà reunir en aquesta exposició. Si serà obra nova , obra recollida dels diferents indrets municipals i del que podríem dir el seu fons , encara que be caldria recordar que la propietat intel·lectual de les obres sempre és dels artistes i una obra no pot ser exposada sense el seu pertinent consentiment. I ca dir-ho de manera ben clara vista la capacitat que té el nostre regidor en passar-se per l’engonal acords oficials signats amb autoritats , llum i taquígrafs ; lleis de protecció de dades .... , de manera que ha obligat a diferents artistes a passar per registre la seva exigència a no ser molestat per l’IMAC i per aquesta exposició.

Sigui quin sigui el resultat de l’exposició , aquest no serà gens representatiu de l’art mataroní però sí que serà molt eficaç pels interessos de l’IMAC, ja que aquesta exposició serveix per dinamitar definitivament la més minsa de les possibilitats de que en la història del Fons d’Art existís una possibilitat de tornar a renéixer . Era el seu objectiu i ho ha aconseguit . Felicitats.

El trist però és que succeeix amb l’aquiescència absoluta d’un Govern que ara ja ha canviat el discurs com ho demostrà Ramon Bassas en l’acte inaugural de “Quatre” . Un Govern que cada dos per tres feia comunió de fe en el projecte i que ara , tres setmanes després d’haver-se presentat la renuncia definitiva no ha tingut ni l’atenció d’una comunicació oficial per lamentar el fet , o per agrair a artistes i promotors els seus esforços i les seves intencions.

PS.- No ho acostumo a fer , però discrepo de les opinions del bon amic Joan Salicrú en relació al paper de Penedès en els darrers convenis culturals:

En el cas Miralles el seu paper ha estat el mateix que en el del Fons d’Art , posar tots els entrebancs possibles per que el projecte no fos possible. Sols el desig de Miralles, l’interlocució constant de Perecoll, i algun que altre cop de puny a la taula de Baron ha fet possible l’acord. Encara que tenint en compte que ha de ser el Museu qui configuri l’arxiu....

En el cas Bassat , Penedès ha estat figura inexistent. Tot l’inici es fa a les seves esquenes i sense que tingui cap mena d’informació. Una informació que després sí te però generalment a posteriori ja que és absoluta la reticència per part de diversos pesos pesants del Govern a la seva manera d’actuar. Finalment el seu paper és testimonial i tan sols en els més petits detalls.

No disposo de tanta informació en el cas Cruïlla , però tota la que m’arriba indica que l’acord ha estat possible més per desig dels organitzadors que no pas per Penedès. Les dificultat de trobar un lloc alternatiu amb poc temps i principalment la promesa ( una més ) de que l’any vinent existirà un espai més adient , han sigut decisius per l’acord.

Clar que potser caldria parlar també, cosa que obvia Salicrú, de Maria Rovira molt descontenta amb l’actitud de l’IMAC i que ja ha llençat les queixes cap amunt.

FIRA D’ART

Torno a casa tot passejant per la Fira d’Art al carrer , una fira que encara que costi creure vaig ajudar a crear, ajudant a Jaume Vilarrupla , pintor mataroní que n’era el promotor i que tenia forces dificultats amb l’Ajuntament ja que no entenien aquesta especial ocupació de la via pública i pretenien unes tasses desmesurades.
La seva segona edició em va ser oferta per dirigir-la i dur-la a terme fet que no vaig acceptar però per aconseguir la seva continuïtat vaig realitzar les oportunes negociacions amb “Unió de Botiguers “ i que aquests en fossin responsables, com ha estat fins ara mateix i amb tot èxit.

La Fira d’enguany ha aixecat una mica el nivell i crec que segueix com element inciàtic important per compradors i per artistes. En moments com els actual en que els espais expositius son inabastables , penso que no s’ha de tenir vergonya en acudir a manifestacions d’aquest tipus.

Una vergonya de la que semblen ser-ne posseïdors bona part dels artistes locals que acostumen a significar-se per la seva masiva absència en aquesta manifestació.

PASSAT

Qui està fotografiat al meu costat m’envia un parell de fotografies de fa ja uns quants anys ( trenta i...).
No me n’estic de presentar-ne una. Crec que sobren les paraules.

MÉS MUSEU BASSAT

Comparteixo xerrada amb un bon amic i com no parlem del Museu Bassat. Discrepa en part del meu escrit d’ahir ja que considera que el que calia era fer molt més avinent la joia per el futur que es presenta i potser passar una mica per alt aquesta dicotomia política / cultura que a vegades tan difícil és d’esbrinar. Li ofereixo més o menys els raonaments que segueixen i acaba donant-me la raó.

En primer lloc vull que quedi molt clar que estic exultant per la signatura del conveni que en aquesta ocasió estic convençut que sí arribarà a bon terme. Estic content, esperançat, feliç... Ho puc dir més alt o més fort, però no més clar. Però aquest estat d’ànim no m’ha de fer creure que les coses s’han portat com calia. L’opció Bassat ha estat una acció bàsicament política. I a bon segur calia que així fos en l’inici, però no amb aquest absurd abandó de tot sentit cultural, en aquest cas artístic.

El trist exercici d’ahir, culminació d’un secretisme absurd ja que tots havíem endevinat la veritat ( un ho afirmava en un post de començament de mes) era tan sols la recerca d’una foto que en realitat no ha existit. Si un passeja per la recerca de noticies dels més importants portals, podrà constatar que la notícia d’ahir sols apareix a “Terra” i per a més inri tot el protagonisme s’atorga a Sergi Penedès. A la resta , res de res. Cap diari d’informació general ha donat ni tres ratlles a “l’aconteixement”.

La visió cultural ha estat del tot endormiscada. Es signa un conveni en el que no es parla de la realitat d’un costat. Quin és el Fons Bassat?. Un que ha tingut ocasió de parlar amb ell, i molt especialment que ha pogut parlar amb més profunditat amb la directora de la Fundació, creu en la qualitat del fons, però cal demostrar-ho. En un dia com ahir calia una reflexió més curosa i explicitada del que en realitat , avui mateix , disposa el Fons Bassat. No era moment de fer volar coloms i sí passar acurat llistat a les existències.

Hi ha estat tan gran el desgavell artístic que en la nota oficial de l’Ajuntament de Mataró, existeix quasi un 20% d’errades en els noms que s’indiquen. Així parla de Herranz Bravo, quan és Arranz Bravo , per cert actualitat plena per la seva relació amb l’Hospitalet. Parla d’Argimond, quan tots sabem que és Argimon. Parla de Pastor quan tots pensem que deu ser Perico Pastor, que així signa els seu treballs, ja que desconeixem qualsevol “Pastor” en la nòmina d’artistes importants, i parla de “Sucre” quan creiem es fa referència a “De Sucre” , error en aquest cas més lamentable ja que la recuperació artística de De Sucre va començar en una magnífica exposició que de la mà de Peràn va realitzar-se al Museu de Mataró del 23 de juliol al 30 d’agost de 1992.

És a dir , un munt de detalls que indiquen clarament el menyspreu i la nul·la importància que te l’apartat artístic i cultural en aquest projecte.
I voldríem afegir, de moment. Diem això ja que cal un significatiu gir. L’actitud d’ahir en que ni l’art ni la cultura van estar present en cap moment , han de ser clarament eliminades.

Però ho voldrà el Govern?. Un està per dir que no , ja que vist el vist , queda ben clar que val més el continent que no pas el contingut . I si aquest concepte no es refà el Bassat pot acabar essent un element tan mort com Can Palauet o Ca l’Arenas. Però està vist que ni amb dues tasses , aquest Govern es capaç de recapacitar quan de cultura es tracta, com ho farà si per l’anàlisi està en l’èxit d’un contracte de futur, i no pas en la necessitat d’un futur èxit per assegurar un contracte.

CAN XALANT

I ja que parlem de contractes , demà és 30 d’abril,
Ara fa sis mesos vàrem demostrar que Can Xalant estava en fals. A corre-cuita , Cultura es va inventar una prorroga de sis mesos n espera de l’actitud de la Generalitat.
Demà queden justament dos mesos per la finalització de la prorroga , temps límit per fer avinent una nova prorroga, que avui per avui no s’ha realitzat , i de la que cap grup polític en té cap avís.

És a dir si demà / avui ( segons quan es llegeixi aquest post ) no s’ha explicitat de manera legal la prorroga del contracte , la gent de Can Xalant haurà d’abandonar el se treball, el proper dia 30 de juny.

Hem preguntat a alguns grups polítics i ningu en té cap notícia,per el que creiem que de nou tot està en l’aire. Creiem igualment que la gent de Can Xalant ha de continuar en els quatre anys que te signats.
Però com es possible tan desgavell administratiu?.

Sigui com sigui , per uns per els altres , cada dia queda més clar que Sergi Penedès i el seu equip (?) son una absoluta rèmora per el bon funcionament de la cultura local , per tant queda clar que ja comença a ser hora de posar el crit al cel.

I avui pot ser un bon dia per començar. Penedès , dimissió. Estic convençut que seria un bon remei als grans mals de la cultura de la nostra ciutat.