INAUGURACIÓ OFICIAL

Encara que la temporada artística ja ha començat amb força com ho demostren les exposicions de Mª.José Carrasco a l’espai Capgròs, l’homenatge a Emília de Torres al Museu de Llavaneres , les pintures del madrileny Armando Molina a Art i Gent , o l’exposició de Chari Orta a la Presó, el cert és que tots sabem que a Mataró tot comença amb la Sant Lluc que justament s’inaugura demà dijous a 2/4 de vuit del vespre a l’Espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana.

El nou espai físic en el que s’ubica enguany la col·lectiva , és solament la planta baixa ja que les sales superiors estan destinades a la mostra de l’argentoní Josep Serra que a partir del següent dijous (20 de setembre) celebra amb una múltiple exposició ( Ateneu, Museu del Càntir i casa Gòtica d’Argentona i galeria Setba de Barcelona ) els seus trenta anys de vida expositiva amb una interessant mostra de títol “Necessitat vital”. Doncs bé, aquesta reducció d’espai ha comportat també el nombre de participants a 80 , essent el convidat d’enguany el ceramista i escultor Emili Badia , artista de més que valorable nivell i que lamentablement no és prou conegut entre els afeccionats habituals.

Un Sant Lluc que examinat el llistat de’artistes participants em va moure a escriure en les xarxes socials el següent comentari que va tenir profitoses i intenses reaccions . Per això el reprodueixo aquí:

El Sant LLuc ha penjat la llista d'artistes acceptats per a la Col·lectiva i el resultat és esfereïdor. Penso que mai hi havia una participació tan fluixa sobre el paper. M'agradaria equivocar-me però tot pinta a rèquiem.

Demà s’obriran els focus i veurem si vaig errat , fet que no dubteu agrairia de tot cor. La solució aquest dijous a les 19.30 hores.

 

 

I com que és segons dijous de mes toca també conferència a la Nau Gaudí. Havent estat impossible ajornar la mateixa davant els diferents compromisos per part de tot , s’ha decidit ajornar la mateixa en seu horari de començament , que serà a les 20.15 hores.

El protagonista serà el crític d’art Francesc Miralles essent el tema de la xerrada “Valor i preu de les obres d’art”. La conferència versarà sobre el vessant econòmic del món de l’art i la relació –no sempre evident– entre el valor i el preu de les obres artístiques. Així, la sessió girarà entorn a la diferent planificació econòmica que es dóna entre el món anglosaxó i Espanya: mentre al nostre país les obres d’art són poc valorades, a les capitals econòmiques de l’art com Londres o Nova York, artistes catalans com Anglada Camarasa o Joaquim Mir (per citar-ne dos exemples), són molt cotitzats. Aquest fet és encara més accentuat quan es tracta d’artistes de renom internacional. Segons Miralles, això es déu a l’existència d’una maquinària que intencionadament apuja els preus i –el que és més important–, aconsegueix mantenir-los.

Una més que interessant conferència que és fàcil recomanar,en una dida ben complerta per inaugurar oficialment una nova temporada que esperem sigui del millor per a tots.

 

 

 

DIADA 2012

Miro la manifestació per televisió i , amb totes les discrepàncies d’opinió, maleeixo que mentre el poble de Catalunya està dient una cosa , la gent del partit al que voto de sempre , està paint l’arròs covat i regat amb Don Simón , que han menjat a la Pça Occitània de Mataró.

 No es poden posar portes al cel i menys als pensaments dels votants , i allunyar-se de la realitat política i social , clarament explicitada en un dia com avui. És digne d’una ceguesa política que sols es pot apaivagar amb una dimissió, o en aquest cas amb una refundació del PSC.

 No pot ser que es malmeti el treball per el país dut a terme per el PSC durant tant d’anys , donant l’esquena al poble i tancant-se en un espanyolisme caduc i fora de raó. Catalunya precisa de solucions i el silenci del PSc no és pas una d’elles ans el contrari.

 Evidentment que seguiré votant al PSc que aporta esperit a Catalunya. El de Maragall , Tura , Geli , Elena , Ros .... i tants d’altres. Però a aquest PSC de fandango i pandereta els votarà el seu pare.

 Ahir el PSC va perdre un comensal a l’arrossada ( absolutament parella a la botifarrada a la Hispanitat que fan els Maulets) dons no vaig acceptar la convidada, i avui han perdut un votant, dons el meu sentit d’estima a Catalunya depassa en molt el meu sentiment socialista.

Avui el PSC ha quedat definitivament transformat en PSOE i aquest és un fet absolutament trist i lamentable.

 

Arrivederci companys i que tingueu sort, encara que tots sabem que amb aquestes premisses és del tot impossible.

… I UN MÉS

Demà, quan a mitja tarda comenci el degoteig de xifres de la que serà impressionant manifestació e la Diada d’enguany ( Si es permeten apostes jo ho faig per una xifra dels organitzadors que depassarà el milió i mig , amb un agosarament màxim dels dos milions ; una xifra periodística del milió tres-cents mil i una xifra més aproximada a la realitat ,-comptes aeris / m2-, que anirà pels setcents mil , encara que no patiu si el que dic s’allunya del que penseu, ja que no n’encerto mai ni una).

Doncs bé, sigui quina sigui la xifra a la que us vulgueu acostar ni afegiu un de més, que seré jo. Un , per raons físiques , o potser mentals, se sent absolutament incapacitat per la seva claustrofòbia a submergir-se en el que serà mar de multitud. La meva fòbia fa que no em trobareu mai per ex al mig del desvetllament bellugós o de qualsevol acte que no em deixi el suficient espai com per sentir-me lliure , per expressar-ho d’alguna manera. És per això que no estaré a la manifestació, però hi seré present de cor i esperit i la seguiré de manera fervent per la televisió.

I un aniria a la manifestació encara que ni soc independentista i espero no haver-ho de ser. No crec que la independència sigui el millor per el nostre país i fins i tot crec que en aquests moments seria del tot perjudicial . Però òbviament un creu que ja n’hi ha prou d’aquest tracte discriminatori i fins i tot vexatori  que l’estat espanyol està duent a terme en contra Catalunya i que vista la incapacitat política , és a dir dels polítics( que justament son els que voldran capitalitzar aquesta protesta del poble) , cal fer un pas endavant i demostrar de manera fefaent la nostra queixa per la trepitjada ferotge que pateix el nostre poble.

Aniria a la manifestació malgrat que la meva xifra fos aprofitada per tothom en la recerca interessada d’un rèdit personal i de partit, sense voler veure ( doncs no els interessa ) que  demà en el cos gegantí que es conformarà coexistiran mil veus i mil maners d’entendre el nostre país i d’entendre i escriure el seu futur més immediat.
 

I aquí caldria que ningú s’enganyés com ja ho estan fet amb les seves declaracions els caps de les més diverses formacions. És una absoluta fal·làcia el que diu Carme Forcadell ( presidenta de l’ANC) quan assegura que hom que vagi a la manifestació voldrà dir que està d’acord amb la independència , doncs ella sap perfectament que no és així. I manipula Duran i Lleida , a la recerca d’una foto en la que ni hi cap ni hi està convidat. I s’equivoca Pere Navarro ( quin gran bluff ) amb aquesta postura d’arrufar el mas , fet que el col·loca de parella del PP, en una diada històrica de la que es penedirà en no haver-la, si no recolzat , al menys sí considerar-la com una opció lliure i poderosa per que els ciutadans puguin mostrar el seu rebuig. I manipula Mas amb un discurs institucional que fa enrogir per la seva insubstancialitat quan avui més que mai cal dir les coses ben clares i actuar en conseqüència.

Sigui com sigui demà serà un dia gran per Catalunya. I caldrà entendre bé el crit del poble. El pitjor que podria passar , - i em temo que així serà -, és que hom es senti cavall guanyador iintenti apropiar-se de totes les veus. Si és així no anirem enlloc. Demà hi haurà independentistes ( molts ) però també federalistes , simètric i asimètrics , nacionalistes varis , i principalment hi hauran molts, però que molts catalans , - jo penso que la majoria -, que el que volen dir és simplement que cal un replantejament seriós de las relacions amb l’Estat. Que cal establir uns nous fonaments sota la forma i el nom que sigui, que talli aquesta sangria que en esta dessagnant i que  ens està portant a un estat de misèria que no es correspon amb la realitat del país, per més malparada que estigui actualment.


 

I després ja en parlarem. Llavors haurà de ser el moment del diàleg , de la controvèrsia, del debat. Del cercar el camí que més convingui a aquesta pobre i dissortada pàtria. I aquest és potser el punt que em fa més por.

Lamentablement sembla establir-se en el nostre país com una corrent que qualifica als catalans en bons i dolents. Els bons els independentistes , els dolents els que no ho som, i els dimonis amb banyes aquells que podem qualificar com “espanyolistes”. Seguint amb el simplisme estúpid que provoca el Barça ( si no ets del Barça ets un mal català ) , sembla voler-se crear una confrontació amarga que res de bo ha de comportar. Declaracions tan estúpides com les d’ aquest aprenent de Duce i actor de tercera que es conegut com Joel Joan, haurien d’haver provocat ja la més absoluta de les desqualificacions i el que ha provocat ha estat la riota tavernària més primària, fet que és del tot lamentable.

Espero doncs que demà sigui tot un èxit. Que hi acudeixi una multitud incomptable, que no hi hagi cap incident, i que el crit del poble català arribi allà on ha d’arribar. I que després , com deia abans , tots ens posem a reflexionar per cercar veritablement el millor per Catalunya. Com ja ho han fet un bon munt de intel·lectuals de tota mena , amb els que he aprés moltes coses i he pogut anar afinant , depurant potser , el meu pensament. Per el que a mi pertoca us vull recomanar tres mirades properes al que jo crec, que analitzen amb veritable saviesa els seus dubtes i les seves certeses , que a bon segur , d’una o altra manera en sons properes a tots. Per això l’enllaç als articles de Cinto Amat , Joan Salicrú i Ramon Bassas.

BONA DIADA. 

VISCA CATALUNYA

(Les fotografies del post corresponen totes tres a obres d'Antoni Tàpies en el desig de sentit homentage en la seva primera absència )

 

 

 

MEMÒRIA ENTRE TELES

 

 

 

Inaugura temporada l’Espai capgròs , arribant ja a la dècima , tot presentant el renovat treball de Mª José Carrasco que trenca de manera rotunda amb la seva etapa anterior per oferir-nos una visió molt més íntima i personal.

Mª José Carrasco és una autora prou coneguda per els nostres verals on fa anys que es mou amb una estilística esdevinguda ja personal i identificativa, en la que recolzada amb una línia  que té el fonament en el gravat i especialment en el camp de la xilografia , s’ha dedicat a mostrar una imatge sensible de la vida en la que la natura i molt especialment la figura femenina han tingut un protagonisme important.

Una línia i un caminar , més centrat en el sentit d’una bellesa estètica agradable encara que moltes vegades presentara una segona lectura més dura , però que restava edulcorada en el desig d’una aparença amable i sensible.
 

 

 

Ara però Carrasco fa un gir radical al seu fer. Si fins ara havia pintat cap a fora  en el sentit de centrar-se en l’exterior , ara aposta pintar cap endins i exhibir les seves emocions i sensacions més íntimes i personals d’una manera més abrupta i complexa , més en la necessitat personal d’abocar els dimonis interns que tots tenim a dins , que no pas en l’afany de ser compresa per un públic al que li costa entrar en la digestió d’una obra establerta de forma molt críptica i personal.

És evident que aquest gir , o potser millor dit, aquest trencament és un pas positiu i necessari per a l’autora que havia esgotat en bona part el seu vocabulari artístic , però és igualment evident que amb aquesta exposició tan sols enceta un camí en el que caldrà fer moltes consideracions.

Com sempre succeeix en aquestes circumstàncies , destapar el tap de la intimitat personal fa abocar pel broc gros un munt de sensacions que es desitgen expressar amb una certa immediatesa. Això provoca , com en aquets cas , unes obres massa bigarrades de conceptes , massa complexes en una iconografia impossible de ser compresa per l’espectador , en les que manca un ritme de pauses , d’interludis que provoquin la reflexió i la comunicació entre artista i espectador.

Per això aquesta exposició crec s’ha de considerar més com un inici que de cap altra manera. És molt positiu el trencament fet i el nou camí iniciat , però ara falta la depuració , l’eliminació de l’anècdota , la concreció en una idea, per assolir allò que ha de ser la finalitat de tota obra d’art que no és altra cosa que aconseguir la comunicació amb l’espectador, fet que avui per avui encara no succeeix.

EMÍLIA DE TORRES A LLAVANERES

 

Aquest proper divendres a dos quarts de vuit del vespre s’inaugurarà al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres Can Caralt, l’exposició retrospectiva d’homenatge a l’artista Emília de Torres. Una exposició que tindré el plaer i l’honor de presentar així com he tingut el mateix plaer i honor en escriure el text que acompanya al magnífic catàleg editat per l’ocasió.

Com que en aquest començament de temporada sovintegen les exposicions vull mitjançant aquest post fer-ne recordatori , ja que l’exposició s’ho mereix ja que ofereix una acurada tria de la diversitat creativa de l’artista ja sigui amb les seves ceres , figures , flors , bodegons i paisatges , amb especial esment a l’obra que encapçala aquest post que correspon a un paisatge prop de Can Tintoré, a la mateixa població, i que serà donat al Museu Arxiu per que formi part de la seva esplèndida pinacoteca.

Vagi dons la convidada i que sigui amb la reproducció del text que acompanya al catàleg de l’exposició

 

 

EMÍLIA DE TORRES. PASSIÓ PER L’ART

 “Pintar no és pintar un tema, es materialitzar sensacions”

                                                             (Paul Cézanne)

 

Catalunya ha tingut la gran sort d’atresorar en pocs anys un gruix inabastable d’artistes que han assolit els màxims nivells de qualitat i reconeixements. Pocs indrets poden parlar alhora de ser raó i essència de noms com Miró, Dalí, Picasso, Tàpies ...  Però també en aquest petit país hi ha un aforisme que diu que “  totes  les masses piquen”  i l’immens poder que atresoren aquests noms , i altres que els hi van al darrera, com ho puguin ser Ràfols, Hernández Pijuan, Guinovart, Ponç ..., ha fet que existeixi una gran estol  d’artistes que han quedat amagats i fora del reconeixement i l’estima general.

 
Una d’ells és Emília de Torres , aquesta gran pintora nascuda a Sabadell, resident de molt a Barcelona , però artista maresmenca del tot, (amb Mataró com passió i Òrrius com devoció ), que tot just ara , més enllà del seu traspàs quan ja n’era centenària , comença a rebre el reconeixement unànime per la qualitat de la seva pintura , que depassa en molt l’estretor dels límits de la identificació amb una estilística ( l’ impressionisme ) per anar més enllà en la individualització de la seva immensa personalitat. Una personalitat establerta en entendre l’art com una passió irrefrenable, com la manera més pura d’expressar les sensacions més personals i amagades.

 

Emília de Torres ha estat una pintura “revolucionaria” , i no deixa de ser aquesta una afirmació si més no agosarada , quan es tracta d’una persona provinent de la burgesia de la època , estatus que mantingué en vida. Però cal apuntar en aquesta direcció ja que el seu fer es mantingué sempre en els límits , cercant anar més enllà de l’ establert , per aconseguir una pintura d’avançada , fos quina fos la temàtica escollida.

 

Revolucionaria va ser la seva decisió de fer estudis oficials a la llavors Escola de Belles Arts de Sant Jordi , on la presència femenina era un exotisme. Allà , i de la mà de mestres com Muntané, Santasusagna i Labarta, no tan sols assolí el títol de Professorat ( 1949 ) , ans el més important , assolí una potent formació acadèmica que li servi per estructurar després , al seu gust i ganes,  aquest el seu peculiar “idioma” plàstic que ha marcat la seva trajectòria.

 

Un idioma al que dona forma mitjançant tres tècniques essencials: La pintura, el dibuix i les ceres. Una pintura, principalment a l’oli, en la que sap aconseguir matisos, textures i intencions, sempre amb una pinzellada gestual que referma el conjunt. Unes ceres, tècnica lamentablement avui en desús , que li permeten allunyar-se de la formalitat assolint una frescor sense límits; i finalment un dibuix , eix i estructura sempre amagada , que li permet passar del seny a la rauxa , sense que la seva obra desmereixi en res, mantenint sempre el seu elevat nivell de qualitat.

 

Una diversitat tècnica que acobla escaientment al seu ventall temàtic , establert essencialment en tres branques: La figura i en ella el retrat ; la composició i el paisatge.

La figura , centrada quasi exclusivament en la femenina, va a la recerca de la bellesa mitjançant l’exaltació de la potència interior que sempre traspua en les seves obres. Les seves models, quasi sempre de formes quotidianes , com si de la veïna del replà es tractés , ens ofereixen un sentit de la bellesa “viscut”, molt llunyà a l’estereotip del cànon. Una bellesa equilibrada en la seva justa mida, fugint sempre del concepte d’estudi i apostant per la frescor i naturalitat.

Un to que repeteix en els seus retrats , esplèndids en l’aparença, però marcant clarament la força del ritme interior, definint clarament la personalitat del retratat ,  tal i com ha de ser .

 

Les composicions d’Emilia de Torres es concentren en el bodegó, la natura morta i la temàtica floral. Son treballs expressius, frescos , espontanis .Fugint de nou de l’academicisme,  sap trencar l’habitual fredor del concepte capgirant-los en una dinàmica suggestiva en la que l’ús del color hi té molt a dir.

Finalment els paisatges ens ofereixen la cara més intuïtiva de l’artista. Mediterranis en el concepte del ritme i el color, fuig sempre de la fàcil relació i troba i es re inventa en uns paisatges plenament sentits i viscuts. Uns paisatges propers i estimats que en els seves mans apareixen amb nous matisos que els eleven i enalteixen. Tot en un sentit plenament impressionista, però sense defugir l’aventura d’un toc fauvista que l’allunya a les antípodes de l’adotzenament de tants i tants altres paisatgistes.

 

Ara , en aquesta exposició tenim ocasió de gaudir d’una escollida tria que ens permet endinsar-nos en el bon i variat fer de l’artista. Una tria presidida per un magnífic paisatge d’arrel llavanerenca que passarà a formar part de la magnífica Pinacoteca , orgull d’aquest Museu Arxiu de Can Caralt.

Una tria que ens permet  acostar-nos al  valuós treball  d’una artista de la que s’ha de potenciar el seu coneixement. Una artista desbordant en la intensa sensibilitat d’una pintura sempre viscuda.

 

Una pintura que ens retrotrau a la frase de Cèzanne que encapçala aquest escrit. Una artista capaç de materialitzar sensacions en totes i cadascuna de les magnífiques obres que realitzà i de les que avui en podem gaudir en plenitud en una exposició que fa palès una vegada més el tòpic de que els artistes mai moren ja que romanen en les seves obres. I més encara quan , com en el cas d’Emília de Torres , la qualitat hi  domina amb escreix .

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, estiu de 2012

(La fotografia on apareix Emília regirant la seva obra , ha estat manllevada del blog de Ramon Bassas en un post de juliol de 2006)

 

 

IVA CULTURAL

 

 

 

Aquest cap de setmana s’ha començat  a aplicar el nou IVA a la industria cultural, per emprar un genèric. El fet cultural, un element d’entreteniment, com maldestrament l’ha definit un alt cap del Ministeri d’Hisenda , passa a suportar un IVA del 21% , el que significa un augment del 13% , convertint-se en el gravamen més alt que pateix la cultura a tota la UE.

De les conseqüències que es poden derivar d’aquesta pujada brutal i injustificada hom en va ple, però d’entre elles, de la que menys s’ha parlat n’és la referent al camp artístic que de moment ja ha comportat una conseqüència absolutament impensada i inusual, com ha estat la decisió de la prestigiosa Galeria Canals de Sant Cugat de cobrar , a partir d’ara mateix , 3 euros per entrar a visitar les exposicions que presenta la galeria.

En Josep Canals , home d’empenta , compromès fins a la medul·la amb l’art, amb una galeria amb més de 30 anys de història i que conjuga perfectament tots els verbs accionals de l’art , des de la seva aposta per la Biennal d’Art Contemporani de Catalunya  fins al seu suport a aquell artista que s’inicia i que precisa de recolzament , explica a qui el vulgui escoltar que aquesta pujada és el cop definitiu al mercat de l’art.

Amb un IVA d’un 21% , més les despeses de manteniment de la galeria amb tota la rècula d’impostos que comporta , i els beneficis propis que ha de comportar tot negoci, converteix del tot en inviable una aposta artística i cultural dons l’encariment del producte ( obra de l’artista ) fins el preu final és tan bestial que sols li queda plegar veles i deixar el comerç de l’art en les mans del propi artista.

I les exposicions?. Doncs si la despesa que signifiquen no es pot “carregar” en la venda degut al munt d’impostos, en Josep Canals sols ha trobat la solució del pagament d’una entrada. Si es paga per veure cine , per escoltar un concert , dons caldrà pagar per veure una exposició. I de moment ha establert la quota de 3 euros.

Com espectador, queda clar que no m’agrada gens la idea. Visitant compulsiu d’exposicions com soc em pot costar mig sou el vici , però el que és pitjor , pot allunyar definitivament a l’espectador de les galeries d’art que ja viuen prou escasses de visitants. Tot sembla a cop d’ull, una intel·ligent manera de cridar l’atenció en relació a un problema al que s’ha arribat per l’estultícia d’un govern d’inútils i descerebrats culturals. Però és un exemple que pot quallar i que faria molt de mal a un concepte , el del negoci de l’art , que està en coma profund i podria quedar en un estat irreversible.

Ah! , que a Mataró cap problema , dons ja fa anys que no tenim cap galeria comercial amb cara i ulls?. Aquest és un altra tema per parlar-ne. Un tema que és igual de trist i lamentable.

 

RETRATS , RETRATISTES I RETRATATS

 

 

Fa poc més d’un any que un Ajuntament em va convocar amb urgència per a tal de recavar la meva opinió al respecte d’una obra d’art , exactament d’un retrat d’un personatge il·lustre de la població.

La pregunta era doble. Per un costat estava en si el considerava acabat ja que era de factura actual i no reflectia el que podríem dir tots els ets i uts del retratat. Per l’altra, si considerava que aquella obra responia a l’encàrrec de fer un “retrat” per a magnificar la figura de l’egregi ciutadà.

La meva resposta va ser clara. L’obra estava acabada dons així ho considerava l’artista que l’havia signada. Per altra banda , obviant de si era una obra que m’agradava a mi o no, era una obra que responia a l’essència del que cal considerar retrat públic , en el concepte més genèric del mateix.

 

 

 

Avui m’ha retornat l’ anècdota a la ment  davant d’aquest magnífic article . “Los feos y costosos retratos públicos “ que  publica “El País” ,en relació als retrats hagiogràfics dels ex ministres , encarregats per ells mateixos a les “figures” del retrat capitalí.

Un article encertat , real i punyent que hauria de servir per començar a donar per finiquitat aquest costum , absolutament fora de raó i ús. Un costum que denota la vanitat d’aquells que per un temps , molt o poc, van ocupar un càrrec , no per decisió del poble i sí del manaire de torn. Un càrrec que evidentment se’ls hi ha pujat al cap , o potser pitjor, a l’ego més reconcentrat.

 

JOSEP MUNNÉ. OBERT AL MAR

 

L’artista llavanerenc Josep Munné ha estat l’encarregat de donar el tret de sortida a la temporada artística mataronina tot inaugurant a Ca l’Arenas la mostra “Obert al mar” inclosa a “ Mar de fons” , aquest petit cicle expositiu que de la mà de l’Associació Sant Lluc ha servir com a passera transversal per unir la passada temporada i aquesta que ara s’inicia.

Josep Munné és un veterà artista ( S.A. de Llavaneres 1933 ) prou conegut en les nostres contrades malgrat que darrerament hagi estat un xic avar en les seves presentacions públiques. Figuratiu en essència, conceptes i materialització, ha trobat de sempre en el camp de les marines i de la figura , en especial la femenina , els elements adients per expressar-se pictòricament en un concepte d’arrel clàssica en el que mou amb habilitat i solvència, per obtenir uns resultats que responen perfectament als canons de la pintura tradicional.

Emmarcat ideologicament en la pintura lumínica de Sorolla i influït per Rafael Estrany amb qui es “relaciona” amb les figures protagonistes d’aquesta pintura que es podria definir com “de platja”, Munné cerca en la llum la seva raó artística a.lhora que fonamenta en ella tota la seva intencionalitat creativa.

Una llum que l’obliga a acotar la seva paleta , que a més a més i d’un temps ençà ha patit d’un reduccionisme que l’ha portat a virar cap el que hauríem de dir “gamma de blancs” , amb el subsegüent perill d’enfarinar les obres , tal i com succeeix en diverses ocasions.

Com queda ben palès en aquesta exposició, l’obra de Munné és una obra correcte en la formalitat. Fidel a un estil i concepte, sense deixar marges per aventures que poguessin “descontrolar” el global, fa que el seu treball sigui ben valorat per parts dels afeccionats al classicisme en aquesta temàtica ja que troben en l’acurat treball de l’autor aquella comunicació estètica fonamentada tan sols en la bellesa formal.

Però és clar. Alguns , - entre els que em trobo-, som amants d’un art al que a més d’exigir uns conceptes arrelats en la base, gaudeixin d’un cert ris pictòric que marqui el neguit creatiu de l’autor, i com no provoqui un estímul reflexiu en l’espectador.

Un neguit inexistent en aquesta ocasió, que marca de manera definitòria el senti creatiu d’aquets veterà artista dominat per l’aparença, la bellesa formal i el concepte tradicional que no pas per la trempera d’aquell que vol anar més enllà.

Josep Munné. Obert al mar.

Ca l’Arenes . Del 24 d’Agost al 23 de setembre de 2012

PER APLAUDIR , …. I MOLT

 

Recuperàvem ahir les imatges de la magistral conferència de Jordi Bonet a la Nau Gaudí, tot reflexionant al voltant de l’oblit involuntari en el que cauen moltes iniciatives , per positives que siguin , en el desert comunicatiu en que es converteix el temps vacacional de l’estiu, malgrat la presencia sempre viva de les xarxes socials.

Continuem avui en aquest camí per fer-nos ressò , i alhora aplaudir de manera ben intensa , dues accions patrimonials molt importants que han succeït en el nostre entorn en aquest període canicular i que cal celebrar i magnificar en el que valen. Per un costat ens trobem amb la compra per part de l’Ajuntament d’Argentona de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch ,i per l’altra l’acord aconseguit per fer més visible , - jo diria que visible -, el conjunt monumental de la Capella dels Dolors.

Us deixem aquí els enllaços amb les notícies publicades en el capgros.com ( Capella dels Dolors , Casa Puig i Cadafalch) que deixen ben explicites les raons i les circumstàncies . Per la nostra part res més que remarcar la importància de les mateixes.

En el que pertoca a Argentona , pel fet de tancar la lamentable història de la casa estiuenca de Puig que estava en un deteriorament greu. Un tancament que obre , malgrat la crisi , una possibilitat cultural molt important que bé faria l’Ajuntament de consensuar amb les forces culturals de la vila, no fos cas que com en tantes altres ocasions , a Argentona i a molts indrets , el resultat esperançador de la proposta esdevingués un veritable fracàs. Crec i espero que no serà així, i com argentoní  del Recull enciclopèdic , poso la meva col·laboració a disposició de qui s’escaigui.

Per la part de la capella dels Dolors , crec que tots hem d’expressar un rotund: Ja era hora. Era una absoluta vergonya que un dels pocs tresors monumentals dels que gaudim a la ciutat fos pràcticament invisible per el públic en general degut a la seva “peculiar” política d’obertura al públic.

Ara , tot serà diferent i tots , començant per els propis mataronins , tindrem ocasió de visitar de manera habitual el Conjunt Monumental i el podrem convertir en lloc de lluïment davant dels nostres visitants. Per això estem molt satisfets de l’acord aconseguit entre la Parròquia , el Museu Arxiu de Santa Maria i l’IMPEM. Un acord magnífic que celebrem amb joia , i davant de la importància del mateix fins i tot deixem de costat que l’IMAC no hi tingui res a veure , fet al voltant del qual bé es podria aprofundir.
 

I ja que parlem de l’IMAC bo és que també rebi la nostra felicitació per el cicle que ha organitzat al Clos de Torre LLauder , conjugant de manera ben escaient història , art i jazz. Un cicle del que lamentablement no podrem gaudir ja que totes les actuacions coincideixen amb inauguracions d’exposicions , com és el cas del Capgròs, i molt especialment amb la de la Col·lectiva del Sant Lluc i la retrospectiva de Josep Serra amb motiu del seus 30 anys de vida creativa. Una lamentable coincidència que no ens ha de obviar la merescuda felicitació per la pensada.

 

GAUDÍ VIST PER JORDI BONET

 

 

 

 

Si ahir parlàvem de Subirachs i la Sagrada Família , bo és recordar ara la magistral conferencia que Jordi Bonet ens va oferir el passat mes de juliol a la Nau Gaudí, al voltant del mestre Antoni Gaudí.

L’estiu a vegades deixa en l’oblit certs actes que bé mereixen ser recordats. Per que no caigui en aquest oblit aquí teniu l’enllaç que ens recorda tan magistral conferència.

BOMBOLLES

 

 

Ara fa justament un mes que vaig estar esmorzant a Borja, aquest petit poble agrícola de la província de Saragossa, conegut per el seu vi i per ser el lloc de naixença de St. Francesc , de Borja , és clar.

Anàvem camí de Tarazona i del Monestir de Veruela i varem decidir parar a esmorzar. És fàcil de recordar dons va ser un bon àpat amb un potent pernil , sec amb el vent del Moncayo que domina la plana, i amb un bon vi de la terra  que van agafant mica en mica anomenada. Encara que potser és més fàcil de recordar ja que a Borja varem tenir una d’aquelles anècdotes que es recorden en anys. Havent omplert el dipòsit no ens va semblar malament esmorzar al bar del costat de la benzinera , d’aspecte absolutament normal. En entrar, ràpidament varem entendre que ni la noia del taulell , ni les senyoretes de la barra , ens podien oferir el menjar que la meva dona i jo desitjàvem. Eren les deu del matí.

Vaig esmorzar a Borja però no em vaig parar a visitar el poble i per tant no vaig poder fotografiar l’Ecce Homo que ara és famós arreu del món per la “desgraciada” (?) “restauració” (?) del mateix. Encara que queda clar que d’haver fet la visita, hauria passat per alt del tot aquella obra descolorida , sense cap mena de vàlua artística.

I aquí rau el quid de la qüestió, la vàlua artística. Ningú amb el més petit senderi li atorgarà cap valor ala pintura de l’Ecce Homo, realitzada en el segle XIX , a bon segur que per algun artista afeccionat de la zona.  Era una obra amb una clara funció religiosa, però sense cap mena d’ambició artística. Ara , una anècdota , dons tan sols així es pot definir l’acte , l’hi ha donat una anomenada que demostra la fatuïtat la globalitat.

Sortosament puc observar que per part de les autoritats civils i religioses del poble i el bisbat de Tarazona s’ha pres un camí tan assenyat com deixar les coses en el nivell que pertoca i dintre d’un temps , apagada la flamarada que avui mateix ha portat cues a l’església, ja es decidirà l’oportú, que segurament serà el tapar definitivament l’obra pictòrica , que no d’art.

I és que no tot l’antic és bo, important i cal resguardar-ho com element històric. Fa uns anys , una important catedràtica d’art medieval, m’explicava desesperada que a Catalunya , la simple sospita de un possible vestigi romànic, podria provocar destrosses en peces valuoses del gòtic o del barroc, tal era , - i és- la força del romànic en l’imaginari cultural del país.

Bo és dons que el seny sembla que domini i que dintre de poc tot tornarà al seu nivell. I és que en això de les restauracions n’hi ha un munt per a dir. I de les “adequacions” també. I fins i tot , a alguns d’aquests malefactors  s’els glorifica, com és l’esgarrifós cas de Subirachs , malmetent del tot la mirada de Gaudí a la Sagrada Família,  que com en el cas de Borja esperem que amb el temps algú tindrà senderi i taparà el munt de barrabassades que tan egregi escultor pretén deixar per a la història.

 

ROSA AMORÓS. AL TALLER

 

 

El Museu del Càntir , i tal com correspon a la seva funció, ens ofereix cada any en arribar la Festa del Càntir i la Fira de Terrissa una exposició individual d’algun dels més afamats ceramistes , que enguany agafa el protagonisme de Rosa  Amorós ( Barcelona 1945 ) en la mostra que porta per títol “Al Taller”.

Rosa Amorós és certament ceramista , ja que és en aquest concepte tècnic en el que mou el seu fer creatiu , però és obvi també que la seva obra , com la de tants altres companys que com ella es mouen en els camps de la ceràmica que podríem considerar contemporània , depassa el simple significat definitori per , al meu entendre , esdevenir una conreadora del volum ( escultora) amb la peculiaritat del material i la tècnica emprada per realitzar les seves creacions (ceràmica ).

Escultora doncs , l’obra de Rosa Amorós s’exigeix en uns conceptes que ella mateix defineix com : “..."La força de la vida, la passió, el dolor, el plaer... L'emoció davant d'un paisatge, la quietud d'un mar en calma, la profunditat d'un abisme, la música d'una tempesta, l'enigma d'una pedra. Les dèries, la intuïció i l'atzar són les meves eines. Pretenc que la meva obra sigui un detonant, que emocioni”.
 

 Uns determinants sensitius que s’expliciten en unes obres intenses , atapeïdes , enormement tàctils, que en la seva rugositat d’arrels i conceptes magmàtics , provoquen en la primera mirada un cert distanciament de l’espectador que queda sorprès i desconcertat per l’ impacte  de la força conceptual , però que al poc , sotmès al global de la mostra , va entrant amb intensitat en el joc de les textures , els cromatismes , les formes , en una paraula en la veritable interioritat de la creació de l’autora que surt així guanyadora del repte comunicatiu.
 

Una comunicació que s’arrodoneix mitjançant les obres d’arrel pictòrica que completen la mostra i que depassant el contrast de la bidimensionalitat expliquen amb tota claredat el concepte artístic i sensitiu de l’artista. Un concepte que queda ben clar en el paràgraf final de l’escrit d’Isabel Carballo en el catàleg ( un escrit que no fa justícia a l’artista i menys a la seva obra , present en l’oblit ) , quan diu : ... veiem com ens parla de l’ésser humà, en el seu sentit més essencial, del seu destí, de la negació de la realitat , de l’assumpció d’aquesta , i finalment de la natura i el seu ordre “.

Una exposició que recomanem amb plaer , per degustar amb calma i a petits glops i sense espantar-se si un s’acosta a la llista de preus de les obres , absolutament impropis i desmesurats.

Rosa Amorós. Al taller
Museu del Càntir. Argentona
Fins el 16 de setembre de 2012

7 ESCULTORS

Segueix “Art i gent” , la galeria argentonina que dirigeix Kim Queralt , el seu caminar expositiu quan ja ha acomplert el seu segon aniversari. Un caminar amb alts i baixos , amb exposicions interessants i d’altres que es poden fàcilment oblidar , però intentant sempre fer una aportació en la mesura de les seves possibilitats. Una aportació que assoleix nivell de brillantor en aquesta mostra “7escultors” realitzada en la coincidència de la Festa Major d’Argentona i que un va tenir el goig de presentar , tal i com feia ja en el catàleg amb l’escrit que aquí reprodueixo:

“....l'escultor treu tot el superflu i redueix el material a la forma que existeix dins la ment de l'artista”.  

                                    Giorgio Vasari 

 Fàcil és pensar que la primera obra “artística” que va néixer de les mans de l’home va ser una escultura, en el natural desig de representar-se a si mateix o als essers o elements que l’envoltaven .

Des de les Venus de Willendorf i de Lespugue , considerades les primeres grans escultures prehistòriques, amb uns 30.000 anys d’antiguitat, fins avui mateix , l’escultura ha servit per expressar mitjançant el volum,  les realitats, emocions i sensacions dels seus conreadors, sempre amb una funcionalitat ben determinada.

Ha estat però amb l’arribada de l’edat contemporània quan amb l’aparició de nous materials i tècniques , l’escultura ha assolit el màxim nivell de creativitat omplint tot el ventall de possibilitats de la creació artística, des del realisme més pur fins al concepte més abstractiu. Un fet que s’evidencia en aquesta magnífica mostra que ara se’ns presenta.

Set escultors divergents en el concepte , el material, la tècnica , la forma de concebre l’obra, l’estilística..., diferents doncs en el fons i la forma  , desenvolupen al màxim les possibilitats que la tridimensionalitat els hi dona per oferir-nos una veritable simfonia , sense nota discordant , davant la qual no ens queda més remei que submergir-nos en les emocions que ens ofereixen per intentar copsar el màxim de les seves sensibilitats i poder restar embadalit per les mateixes.

Set escultors capaços de reduir el material a la forma que existeix en la seva ment, tal i com exigeix el cànon. Set escultors que ens conviden a deixar-nos seduir per tan emocionant i personal proposta.

Una exposició, aquesta de “ 7 escultors” que malgrat els inconvenients espaials que impedeixen una més correcte visió de les obres , presenta un gruix qualitatiu prou estimable com per fer-ne esment i per recomanar la seva visita, en especial per el nivell que expressen dos joves autors , Marc Sala Audet i Carles Piera , que mostren un veritable domini , no tan sols del que podriem considerar nous conceptes escultòrics , ans també ofereixen una veritable demostració d’ofici , tant en l’aspecte tècnic com en el que podríem dir passional.

Carles Piera és un jove creador d’origen multi disciplinar que aposta per l’expressió tridimensional com a forma de donar vida plena a les seves metafísiques experiències plàstiques que van molt més enllà de la bellesa formal, - que hem de dir és molta i ben seductora -, per obligar-nos a una reflexió en el que pertoca a la vida , el pas del temps i l’existència. Obert a múltiples lectures , Piera vol despertar interior de l’espectador , que no el neguit , per motivar-lo per volar en ales de la seva sensibilitat a la recerca de respostes que poden ser transcendentals.

Marc Sala Audet , encara que sembli establir un diàleg ben contrari al de Piera, el cert és que juga les seves mateixes armes. Però mentre que Piera busca la potència en un diàleg ínitm , Sala Audet aposta més per una contundència formal, mitjançant aquesta multiplicitat quasi seriada de rostres que en la seva ambigüitat externa, esdevenen per l’espectador en representació de si mateixos. Una línia , molt en el camí que li va merèixer la selecció en el Vila Casas , i que fa avinent la potència i el futur que sembla atresorar.

Pol Codina ha fet aposta per obra ja coneguda i per tant no ha donat lloc a la sorpresa. Però el fet de la coneixença no esborra la qualitat que es fa avinent a tot aquell de qui era desconegut.

L’autora càntabra Gema Labayen i la barcelonina Francesca Poza també superen amb nota alta la seva presència. Ambdues aposten per les formes , els volums i la textura com els elements claus però ho fan de manera diferent. Mentre Labayen té en la subtilesa l’element clau per endinsar-se en la sensibilitat de l’equilibri dels seus volums que conviden a ser acaronats , Francesca Poza en canvi es decanta més per una línia més introspectiva en la que amplifica les dues cares de la moneda , la suavitat i l’aspror , aconseguint així una lectura més directe d’uns volums que volen volar però que també volen mostrar l’altra cara més amagada, la de les imperfeccions. Unes obres , les d’ambdues autores plenes de seducció i vàlua.

Finalment a Paco Abellán i a l’artista de Burbáguena ( Teruel) José Azul  els hi toca la cara més aspre , la que correspon a l’escultura més en l’ús d’elements metàl·lics , mecànics , de reciclatge en una paraula. No podem negar que Paco Abellán ha millorat força en els darrers temps, però és igualment evident que li manca un sentiment de síntesi, d’eliminació de l’anècdota, per donar puresa als seus treballs que pequen d’un garbuix que els fa de difícil digestió.

José Azul en canvi és un tot terreny. Com fill d’una terra aspre que obliga a una lluita continua , Azul explosiona en cada peça. Per un cantó és capaç d’assolir una senzillesa poètica en les seves peces de mida petita , com desbocar-se quasi sense control en les obres de mides superiors en les que conjuga bons encerts amb treballs menys encertats a bon segur degut a la manca de concreció que sempre tot artista ha de tenir in mente per poder arrodonir encertadament el seu treball.

7  Escultors , 7 artistes , 7 mirades, les que ens ofereix fins el 5 de setembre l’argentoní espai d’Art i gent. No enganyo a ningú si recomano la seva visita , malgrat , com dèiem abans , les condicions espaials del muntatge de l’exposició.

PERSIANES AMUNT

Encara que ja fa uns dies que el despertador sona irritant , per cert,  més aviat que mai degut als serveis reduïts de transport a l’estiu , i em fa evident el retorn a la vida laboral, el cert és que la mandra , i a bon segur la calor, m’han fet obviar el retorn a l’habitud de tot l’any i m’ha fet fugir i recular davant del fet de reiniciar l’activitat d’aquest blog ja que , complidor com intento ser sempre , sé abastament que pujar la persiana comporta una certa obligació autoimposada de mantenir una correcta periodicitat en la publicació dels post.

Però avui dilluns , amb ja un notable augment en la tasca laboral i tot veient que la ciutat comença a recuperar el pols , m’he sentit prou motivat per recuperar el to , i més veient que en aquests dies ja comencen a aparèixer fets d’actualitat que be haurien de merèixer un comentari propi. Això per no parlar d’algunes exposicions properes, i encara vives , que bé mereixen l’oportú comentari.

Tot això sense oblidar el record viu, fresc i encara palpitant, d’unes magnífiques vacances que han servit , potser com mai, per recarregar piles i que ens porten camí d’una nova temporada que s’albira amb poques perspectives i il·lusions. Unes vacances amb les noms de Hopper i Kirchner en l’excel·lència de les seves exposicions . El Monestir de Veruela en el goig del patrimoni ben recuperat. El Museu d’Art Abstracte de Cuenca , orgàsmic fins a no poder més. I en el contrapunt la més que avorrida exposició al voltant dels darrers Rafael.

Un munt de coses a comentar i de les que caldrà parlar amb pausa. Potser per això deixem per demà el primer capítol , mentre que avui presideix , en certa manera poètica i encisadora , aquesta posta de sol , a Monreal del Campo , a les terres de l’Aragó, frontereres quasi amb les terres de Castella (Guadalajara ). Una imatge que la bona amiga ,excel·lent coneixedora d’art i més que excel·lent fotògrafa , Cristina Villa, qualificava com un veritable paisatge amb “aires” d’Urgell.

Que el seu aroma de bellesa i serenor presideixi aquesta nova temporada del blog que avui encetem , tot aixecant persianes.