M’arriba l’agenda cultural del PMC d’aquest mes de Setembre. Veig que fan correcció de l’errada de l’anterior agenda en que atorgaven als arquitectes de la Pça Italia la magnifica estampa del brau que la domina , que és obra de l’Angel Heredero Bravo.
Fan la correcció de la millor manera que es podia fer, amb nova portada amb la figura femenina del conjunt i amb l’aclariment escrit pertinent.

Si llavors Jordi Gasull va acceptar una responsabilitat que no li pertocava ,- els dissenyadors son responsables del disseny i maquetació i com a molt de l’ortografia, però no dels textos- , bo és que ara el felicitem per l’encert en la correcció.

Correcció que m’agradaria pensar que també s’ha fet a Ca l’Arenas amb el nom de Santí ( Centino) Surís i no Santi ( Santiago). Encara que vàrem avisar abans de la inauguració, ben aprop de Les Santes encara es mantenia l’errada, potser davant el desconeixement de qui és l’artista. Tot fent endreça he trobat un antic catàleg amb Surís fotografiat amb Picasso a les portes del Museu de Ceret a l’any 1954. Que la importància en serveixi al menys com excusa per actuar aviat.



No vull tenir excuses, amb això del blogs day per escapolir-me de la petició d’en Ramon Bassas ( per cert, moltes felicitats ) de confessar les meves predileccions blocaires.
El cert és que sovintejo bàsicament la lectura dels blogs propers, que parlen de coses comunes, i visito moltes weebs de caire artístic, però no acostumo a endinsar-me per la globosfera , amb algunes excepcions en les que entro, al menys setmanalment. Aquests son els casos de Josep Maria Terricabras , Arcadi Espada i Javier Marias.

Com es pot veure tres cares absolutament diferents. El blog de J.M Terricabras penso que és indispensable per hom que vulgui fer reflexions del que significa viure cada dia , com a individus i com a membres d’una societat. Podrem estar d’acord amb els seus pensaments o no, però constantment ens obre portes a aquesta necessària reflexió personal que tantes vegades deixem de costat.

Llegeixo a l’Arcadi Espada per què és necessari apuntar-se a altres punts de vista, encara que a vegades la seva lectura serveixi justament per recolzar-te en la teva postura.
Sempre m’ha agradat com escriu , i en altres temps la seva bel·ligerància contra el monolitisme ideològic em va semblar prou interessant. Ara però , desbarra cada vegada més ( veure el seu comentari al respecte de l’entrevista del passat cap de setmana a “El Pais” a l’abat de Montserrat) , però penso que algun dia reflexionarà. Em recorda aquella frase castellana “Que gran vasallo si hubiera gran Señor”.

Finalment en el cas de Marias es simplement el plaer literari de veure qualsevol cosa nova referent a ell, i repassar algun qu’altre dels magnífics escrits que omplen per si sols l’ EPS de cada setmana.

SANT TORNEM-HI

Un mes sense escriure ni un borrall. I sense donar raó de vida. Les causes senzilles:
Primer, Santes: Treballar normalment i intentar participar , encara que sigui en una petita part, de La Festa, no permet temps per a més. El silenci queda per tant excusat.

Segon: Canvi general del sistema informàtic de l’Empresa. Traduït al general vol dir, molts dies de problemes , de treballar sense horari., amb molta tensió , i per tant arribar a casa a no saps quin hora, i evidentment amb ganes de tot, menys de posar en marxa l’ordinador i reflexionar en un blog. Excusa igualment acceptable.

Finalment: Vacances. I en aquest any assolint aquell nivell de descans absolut. Després d’un any feixuc en les feines ( la que em dona per menjar i la que em fa viure) calia fer un bon parèntesi per recomençar amb força, tal i com fem ara mateix.

ANTON CAÑELLAS

Vull però reiniciar aquest blog amb un sentit homenatge a Anton Cañellas, enterrat avui mateix, en una mort que ha passat de puntetes i que no ha tingut el reconeixement polític que mereixia el seu paper com a catalanista , demòcrata i europeista.

L’Anton ha esta per a mi un personatge proper. Germà de la meva tia Elvira el tinc present en moltes festes familiars, sempre acompanyat de la seva bonhomia, de la seva mirada clara que et portava confiança i tranquil·litat, i amb aquell posat que li donava l’eterna americana creuada que si servia per amagar la gepa física i el convertia en una mena de padrí que acollia a la bona trepa de nebots i parents que corríem d’aquí per allà.
Encara que s’intentava no parlar de política en les reunions familiars , sempre acabava essent el tema general. Aquest intent d’oblidar el tema polític venia de la família Roca Junyent. En Miquel, de Convergència .La Maria casada amb l’Anton d’Unió Democràtica. I la germana petita amb un destacat membre d’esquerra socialista (Casares, si no vaig errat).

Amb tot això, el meu pare i ell formaven front comú per atacar a Jordi Pujol . El pare havia encunyat la frase “.. tens complex de màrtir com en Jordi Pujol” , que l’Anton repetia rialler com a la millor definició que es podia fer del seu rival / amic polític. Tot amb els escarafalls del meu oncle Joan , amic personal de Jordi Pujol , amb padrinatge creuat de fills , encausat en el cas Banca Catalana, i amb relació tan intensa com en els fets que una bona part dels fills de Jordi Pujol trobessin refugi en el 23-F a casa de l’oncle Joan, o com que en els moments claus de la darrera legislatura , les converses ERC i CIU fossin a cas d’aquest mateix Joan Martí, confós en el alguns periòdics com el rector de la Universitat Rovira i Virgili.

Antón Cañellas va se un home essencialment catalanista, lliberal, de democràcia cristiana i absolutament europeista. Home d’Unió, de totes totes, la va abandonar en el moment de la coalició per esdevenir CiU , ja que la seva integritat moral, l’impedia ser parella de ball de Jordi Pujol , del que tenia un criteri ben format i gens positiu.

Potser , o millor dit segur, que el seu error va ser passar a centristes de Catalunya, però estava en el camí de la recerca d’una Catalunya més oberta i lliberal, que no la nyonya i acartronada que sempre ha ofert Convergència.
Finalment , reconeguda la seva vàlua, va estar anomenat Síndic de Greuges amb un paper prou important, deixant petja d’un camí a seguir.

Potser per aquest parentiu llunyà, però sobre tot, per que el seu tarannà va marcar clarament en mi el que jo penso que ha de ser un polític , i per què sempre va deixar en el meu sentiment la sensació de persona honesta , la seva mort m’ha copejat, més encara amb el poc ressò de la mateixa.
Descansi en pau , aquell va ser honest en un camí tan difícil com el de la veritable política, tenint com a punt de mira una elements tan remarcables com el seu país, la seva fe, la llibertat i la democràcia.

Encara que només fos per això (que no es pas poc) . Gràcies, moltes gràcies, Anton.

EMOCIÓ

I molta , la que vaig sentir el passat dissabte en l’acte de descoberta de la placa dedicada a Pere Màrtir Viada ( Artista Pintor) , en la plaça que ara ja porta el seu nom , en l’acabament del carrer Sant Pere Més Alt, just al costat de la restaurada muralla.

Un munt de sentiments es varen ajuntar. No tothom sap que Pere Viada i jo érem parents, cosins segons exactament. El meu pare , a qui en Pere sempre tractava de tiet , el va ajudar en el que va poder, inclòs aconseguint que en la seva bona estada a Paris, tingués aixopluc a casa de la Titit Puig, neta de Puig I Cadafalch, i professora de la Sorbona. En Pere sempre fent broma , quan li recordava el fet , em deia que va pagar en espècies escrupolosament i mai va rebre una queixa de la propietària.
A més existia altra emoció particular ,ja que aquells terrenys eren propietat de la Família Pascual , un família burgesa , de la que per raons justament de fets familiars , dignes d’un culebrot amb tots els ets i uts , res m’ha arribat mai a les mans. Però m’agrada que terres dels meus avantpassats ara estiguin sota la protecció d’un molt estimat artista.
Com no però, l’emoció més important estava en el fet del reconeixement al personatge de Pere Màrtir Viada. Al personatge i a l’artista , dues facetes que varen quedar ben al descobert en l’amigable taula rodona que es celebrà a posteriori.

Tot entranyable en un Sant Pere Més Alt que malgrat tot ha anat perdent el to. Crec que els amics del Llimoner i del Sant Lluc be farien d’intentar recuperar als de l’Arcàdia com co-organitzadors de l’acte.

APLAUDIMENT

A L’Eduard Gonzalo Ramirez.

És el jove mataroní que ha corregut el Tour. Vaig assabentar-me del fet per una noticia del cg.com. Sempre m’ha agradat el ciclisme i el Tour sempre el segueixo escrupolosament. Pressuposo que és conseqüència d’aquelles tardes d’estiu, quan un era estudiant, en que després de dinar tocava tour a la tele i seguia aferrissadament totes les etapes.
Al poc temps, vaig saber que aquest ciclista era cosí d’una de les millors amigues de la meva filla petita i d’ençà llavors, cada tarda entrava en la pàgina oficial del Tour per veure la classificació.
Ha aconseguit arribar a Paris , en el lloc 119 . La meva més sincera felicitació per aconseguir un dels somnis que un tenia de petit, tot veient en blanc i negre els esforços de Merckx , Ocaña i companyia. Participar en el Tour i arribar a Paris. Sort que els somnis sols son somnis.

XIULETS

A L’Ajuntament, al PMC i a qui pertoqui , per haver penjat malament quasi tots els cartells de Les Santes.

Com queda clar en el cartell del programa, la peça és apaïsada , amb el nom de Les Santes en vertical , i la data i logotip en la part inferior. Dons be, la majoria de cartells estan penjats en vertical , amb Les Santes en la part superior, i la resta de grafia en zona vertical de difícil lectura.
És cert que l’autora va dir que la peça es mantenia en ambdues posicions , però la realitat està en un treball apaïsat , amb la tipografia vertical. I així hauria d’estar penjat , encara que fos tan sols per complir la llei de propietat intelectual que obliga a que les obres siguin reproduïdes de la manera que van ser creades.

Ja sé que és una anècdota , però no és sols en les parets de la ciutat on el cartell està penjat malament , és en la pròpia casa de la ciutat i en el Teatre Monumental , responsabilitat directa del PMC.
Capgirar el treball d’un artista no tan sols és il·legítim i il·legal ,ans també es demostració d’una manca de sensibilitat artística.

I que ningú digui que busco tres peus al gat. M’agradaria molt veure que tant a la Casa Gran com a les seves dependències ( Monumental, etc...) el cartell està ben penjat. Seria que les coses no estan tan malament com aparenten.

MATARÓ HA GUANYAT.
HI HAURÀ FONS D’ART LOCAL

Potser algú es posi a riure al llegir el titular , ja que li soni a un dejà vu .. Però ara , i com mai, estic en condicions de dir que l’any vinent, Mataró podrà gaudir d’un Fons d’art d’artistes locals , que serà del nivell que vulguin els artistes , i que no pot ser altra que d’un bon nivell.

Avui ens hem reunit al despatx del Sr.Alcalde , el regidor de Cultura , el Director del PMC , i els representants del Fons i el resultat ha estat el millor dels possibles. A manca dels corresponents serrells que caldrà consensuar , s’han establert les estructures bàsiques del Fons que serà independent i tindrà el seu aixopluc a Ca l’Arenas. Un fons amb finalitat de recollir i mostrar, tot el ventall de l’art que és fa a la ciutat , tant per part dels seus artistes com d’aquells que estan lligats amb Mataró per una o altra raó.

Ara s’han de preveure els reglaments jurídics i constituents del Fons , i establir-ne un reglament d'ús , en el que a bon segur hi haurà visions diferents, però partint del fet que avui per primera vegada hi ha hagut unanimitat en el concepte. Per al que un pertoca , anteposar el Fons davant qualsevol altra cosa. Per part del PMC, explicitar de manera clara i contundent que volien el Fons ( és la primera vegada que un ho ha sentit en la contundència i no amb la boca petita). Tot , amb la presidència del Sr. Alcalde , representant dels ciutadans , que ha mantingut la seva fe en el concepte, i el convenciment que el Fons d’Art ha de ser bo per la ciutat.

Ara queda un camí dur per recórrer. Un de proper, en els camps burocràtics i reglamentaris , un altra més llunyà en aconseguir una col·lecció digna de la ciutat i dels seus creadors.
Fa poc deia que el Fons d’Art seria el que volguessin els artistes . Ara ho reafirmo amb tota intensitat. Ell han de ser els que marquin el camí. Nosaltres posem les primeres passes . Reglament al Setembre. Signatura d’intencions en el darrer trimestre de l’any. Començament de formació del Fons a primers de 2007 i exposició inaugural a la Tardor, en començar temporada. Els artistes amb la seva qualitat han de posar el llistó, que desitgem alt i qualitatiu.

I el Fons d’Art pot ser, desprès d’haver estat motiu de les màximes discrepàncies , l’element unitiu que trenqui les capelletes de la ciutat. Ser l’ens en el que es conjuguin les diferents opcions estètiques i tècniques per oferir un producte artístic compacte, competitiu i de qualitat, que pugui viatjar per arreu , honorant a la ciutat i als seus artistes.
Aquest és el repte. El dels promotors i del PMC . Si ho aconseguim , no hi ha dubte ,que ens podrem retirar amb l’objectiu més que acomplert.

Un somni, que ara i avui, sembla que podria convertir-se en realitat.

Ho dèiem en el titular. Mataró guanya. Hi haurà Fons d’Art.

I si voleu una confessió particular, un podrà anar a dormir més tranquil que mai amb el sentiment d’haver fet els deures i haver-los fet be del tot.

AVUI FA 70 ANYS

Les imatges d’aquest post corresponen a “La Vanguardia” del 18 de juliol de 1936 de la que en soc joiós propietari. Aquests i altres documents del temps han arribat a les meves mans per herència del meu pare que els guardà o aconseguí.

Fora de les esqueles de portada cal remarcar els importants noms de la “Diada” d’Arenys i molt especialment la nota referida a Mataró. Sota el títol “Mortal atropello. Religiosa “. Diu textualment ; “Un tren de la línea del litoral, entre Premiá i Ocata , arrolló ayer a un hombre, causándole la muerte. Parece que el interfecto iba distraido por la via férrea y no apercibió al convoy, sin que se pudiera evitar el accidente.
-Ayer terminaron las novenas celebradas en las parroquias de Sta María y de San José, así como la de la la iglesia de Caremelitas Descalzas de esta ciudad, en honor de Nuestra Señora del carmen. La de la parroquia de San José en particular, resultó muy lucida”.
La premsa és a bon segur l’anècdota del dia. Del que va succeir temps hi haurà de parlar. Ara com algú diu el coneixement i la memòria , el millor per no tornar-hi a arribar.

PSC / PSOE

En Jordi Surinyach amb la seva habitual habilitat , que junt a la seva intel·ligència i ironia el converteixen en un polític al que cal escoltar , encara que després convé deixar en pòsit el que ha dit per poder-ne treure lectura veritable , publica un més que bon escrit en el www.capgros.com , de títol “Anys i anys. Per molts anys? “ , en que ironitza al voltant dels anys de vida de l’agrupació local del PSC.

Gent del partit ,- jo no ho soc -, suposo que ja saltarà a la palestra per dir-ne la seva , però aquesta segura picabaralla a bon segur amagarà la càrrega de profunditat del seu escrit en explicitar la dissonància , la discrepància , entre el que podríem dir facció PSC i la facció PSOE , o dit d’altra manera catalanistes vs espanyolistes. O potser podríem arribar més enllà , l’absorció de la part PSC per part de la del PSOE. I dic absorció que no fusió.

No milito en cap partit ja que la disciplina fèrria , aquestes majories de sols un vot en contra , no sols no m’agraden , ans crec que fan pudor. No fa molt un polític amb càrrec em deia :”Jo he sigut sempre maragallista , però ara soc del tot montillista”. Em costa molt entendre-ho.
Com em consta entendre el que al meu veure ha estat com un cop d’estat intern en el PSC. En un míting al voltant de l’estatut, l’alcalde de Mataró criticava l’actuació d’ERC pel fet d’haver fet cas a les bases. Defensava que un partit de govern ha d’escoltar a les bases , però ha d’escoltar encara molt més als votants. Ho ha fet en aquest cas el PSC?.

Amb tot això , l’altra dia un company de treball, militant de molts anys , em deia del tot desenganyat. Pere, em sembla que haurem de refundar el PSC. A veiam si encara tindrà raó.
I ves a saber , potser llavors fins i tot m’apunto a la militància.

NOTICIES POSITIVES ( A CONCRETAR)

Després d’una setmana més que intensa per raons de treball , acabada amb un festival el divendres d’aquells als que assistim els pares ja que un/una dels protagonistes és el nostre fill/a , i del que sortim amb una certa vergonya aliena, això sí, tenint sort que el nostre fill/a ha estat la millor i ho ha fet digerible , quedava un dissabte treballant i un diumenge del Carme per fer vida de família, amb el corresponent bany per intentar mitigar el calor etc.
Ara , abans d’anar a dormir un repàs de noticies i blogs , per quedar-me amb dues noticies , una ja confirmada i l’altra no, que crec del tot positives.

VISITES TURÍSTIQUES

Per un costat el fet d’aquesta posta en marxa de serveis d’autoguies turístiques per recórrer els principals indrets de la ciutat i l’establiment de la corresponent senyalització, actuacions organitzades per l’IMPEM.
No és que sigui res de l’altra món, com tampoc ho és el que podem mostrar, i més si tenim en compte que la joia de la corona (La Capella del Dolors) sols es pot visitar en moments molt concrets, però és una manera de conèixer i revitalitzar els nostres petits tresorets. I dic conèixer ja que és un servei que no sols ha de servir pels teòrics turistes que s’hagin perdut a la ciutat. Ha de servir també, i molt, als ciutadans de peu que tan desconeixem els nostres més propers verals.

Ara no, que fa molta calor, però per setembre no dubtin que protagonitzaré l’experiència i en podrem parlar. Espero però que sigui millor que la visita a Ca l’Arenas a tres euros. Una desena de persones en protagonitzà la primera experiència justa el dimarts després de la inauguració, i el resultat, per llogar-hi cadires. Espero que millori amb el temps.

I per cert, com és que Cultura no hi pinta res en tot aquest assumpte?.

FONS CATALÀ ROCA

M’arriben notícies de la possibilitat de que Mataró sigui dipositari del Fons fotogràfic de Català Roca. Només pensar-ho ja faig ullets , ja que aquesta si que és una notícia de primer nivell en l’apartat artístic i cultural.
Sembla que les negociacions estan avançades i que podria ser realitat ben aviat . Si és així , tot el que de malament ha fet Cultura , que és molt, quedaria en un segon terme ja que el balanç esdevindria positiu, tal és la vàlua del fons d’aquest gran artista.

Per l’altra cantó però em diuen que es dipositaria a la Nau Gaudí i segueixo sense entendre, i dic segueixo, ja que destinar la nau Gaudi a noves tecnologies és un contrasentit absolut , ja que serà desmillorar l’entorn . Espero i desitjo que quan s’acabi la Nau Gaudi, que penso serà abans que la Sagrada Família , hi haurà un altra projecte més engrescador que l’actual.
Però sigui com sigui i a on sigui, el Fons Català Roca ha de ser una aposta de totes totes , per el be de la Ciutat.

I a més a mi em farà una certa gràcia. Fa a prop de vint anys uns bons amics varen acostar-se a casa per proposar-me escriure un llibre sobre l’Art a Mataró. Pretenien vendre l’idea a l’Ajuntament o a la Caixa Laietana, com un llibre obsequi. No va haver-hi sort i la idea no es va dur a terme. Els amics eren Jaume Graupera com a promotor i Martí Català , fill de Català Roca, que seria el responsable fotogràfic.
Les voltes que dona la vida.

GENERACIÓ PERDUDA

Fins el proper 28 de Setembre , s’exposa en el palau Moja la mostra “Utopies de l’Origen” en el que es pretén fer una intensa mirada a l’oblidat art no oficialista de la post-guerra. Una mirada a aquella generació que ha quedat en bona part oblidada , amagada entre la força de les avantguardes clàssiques i els noms repetits que han dominat l’art català dels darrers cinquanta anys. A partir dels referents Picasso, Miró, Torres García , Roualt, Sacharoff i Català Roca , l’exposició s’endinsa en els deu artistes protagonistes com ho son Ponç, Guinovart, Ràfols Casamada, Todo, Maria Girona , Josep Maria Sucre, Fornells Pla , Brotat , Vilacasas i Garcia Llort.

Una exposició que de tan sols llegir-ne els protagonistes , em deleixo per visitar-la , encara que estic segur que em semblarà un dejà vu , ja que justament aquesta generació i tots aquests noms han estat referència constant en el treball impagable de Paco Rodon al Museu Monjo.
Temporada rera temporada hem pogut gaudir d’exposicions d’aquests autors , i d’altres de la seva generació i igual vàlua , en una lliçó històrica que ens ha permès a aquells que tenim al Monjo com sala de capçalera , conèixer i admirar el treball de tan grans , i alhora massa oblidats artistes.

Un Monjo que be podria ser element en que emmirallar-se per a la gent de Ca l’Arenas. Un Museu que amb cinc cèntims és capaç de programar exposicions de gran qualitat i amb importants artistes com a protagonistes, presentacions de llibres , concerts , conferències etc. Només seria qüestió d’imitar la gestió de Paco Rodon que a bon segur no s’enfadaria essent com és de la mateixa corda que Jaume Graupera. Perdó, del mateix referent polític que el regidor , que sortosament entre Graupera i Rodon hi ha gran diferència , i a favor del segon obviament.

PS.- L’obra reproduïda és de Joan Brotat. Me la va regalar en un detall que recordo amb plaer. El vaig entrevistar en una exposició a Argentona. Al saber el meu nom , em va recordar bastant malcarat , que esperava que el tractés millor que el meu pare que segons ell se l’havia carregat injustament en una exposició al Museu de Mataró , allà els anys cinquanta.
Al cap d’uns dies m’arribava aquest peti dibuix adjuntant fotocopia de la crítica que li havia fet el pare que n’era del tot elogiosa. Em demanava disculpes per l’error i em pregava acceptes aquell petit detall seu.
Un fet que s’ens dubte l’honorà.

QÜESTIÓ DE PILOTES

He seguit el Mundial de Futbol. El futbol m’agrada, l’he practicat i he seguit el campuionat sense l’apassionament d’un club ( per mi ser del Barça de Laporta és com ser del Barça del Núñez, ).
Vaig veure la final i com quasi tots , fora de les fobies personals, no vàrem entendre com va guanyar Itàlia, i si vàrem entendre , com tantes vegades, que en el futbol no sempre , o quasi mai, guanya el millor.

Ara és un bon esport entrar a Internet. Que Zidane hagi guanyat el títol de millor jugador ha disparat la caixa del trons ( a Italià i a Catalunya). Zidane ha esta de bon tros el millor jugador, és a dir, el que millor juga a futbol. Ningú parla del jugador més esportiu. Però què cal dir, si Maradona és un ídol, i va convertir la seva mà en la de Déu, i la coca per un tub en el títol del Nàpoli. D’aquí totes les lectures que mai tenen un principi objectiu. Llegir l’As o l’Sport és llegir sempre un element sesgat de la vida.

O potser els que estem errats som nosaltres , i el que val és el resultat final. El que en veritat val és el que consta en un palmarès, que en el passar del temps no disposarà de l’afegitó de l’anècdota.

Pensant amb tot això em surt el paral·lelisme amb Ca l’Arenas. Artistes als que han deixat en fora de joc, vulgars aprofitats que entren en l’aposta , els millors al carrer ,els vulgars al poder. I com sempre un àrbitre , que massa vegades no sap d’on s’escau, però escombra cap a casa.

I tot llegint en les pàgines esportives m’assabento del tema Zidane- Materazzi. Que si un li agafa la samarreta. Que si l’altre li diu que si la vol ja li donarà al final del partit. I al final que l’italià ( llatí de totes totes) li esventa que preferiria que fos la seva dona qui li donés la samarreta.
A la resta , guanyadors i perdedors, segons el color del qui escriu.

Ca l’Arenas , com en el Mundial, ha estat una qüestió de pilotes. Els del poder , recolzant els seus , encara que sense qualitat, però impedint que de totes totes, els altres ni tan sols presentin un intent de sorpresa. El resultat el mateix, pobre, pobre , pobre, i mirant més envers les absències que no pas les presències.

Ara queda mirar endavant. Encara que per fer-ho be estaria que el PMC que ja sembla haver-hi trobat gust als comunicats ens fes cinc cèntims del que significa aquesta presidència de “Transversal” , encara que si em volen escoltar, encara que sigui tan sols a cau d’orella, el resultat és més del mateix, és a dir , estem apanyats.

ENTENDRE ALGUNA COSA , PER NO ENTENDRE RES,
QUAN TOT HAURIA D’ESTAR JA EXPLICAT.

No te fies si te juro que imposible
No dudes de mi duda y mi quizás
El amor es igual que un imperdible
Perdido en las solapas del azar. (Joaquin Sabina)

Res millor que un cap de setmana familiar, relaxat i amb bones vibracions, com per asserenar els ànims i intentar esbrinar camins entre els esbarzers.
Veure néixer una nouvinguda a la família i compartir alegria amb aquells que pugen de graó quasi és tan gratificant com el bon àpat amb els germans en el bell mig de la Costa Brava després de compartir remullada. Junt, serveix per esvair dimonis i malediccions que darrerament semblaven volar massa a prop.

Però queda clar que hem de parlar de tot el que ha passat en aquesta darrera setmana amb el tema Fons d’Art , motiu de comentaris, editorials , interpel·lacions al Ple, etc..
En primer lloc clar aclarir postures. La decisió d’abandonar en cap moment va ser un intent d’exercir una pressió envers ningú. Va ser fruit d’una reflexió serena davant el menysteniment del PMC. No l’enteníem i el seguim sense entendre.

El discurs del Sr Alcalde en l’acte inaugural de Ca l’Arenas, ( ell ha estat l’única persona que des de l’Ajuntament ha mantingut sempre una postura del tot favorable) , va ser un toc d’atenció i un petit crit que vàrem entendre que en bona part era destinat a nosaltres .El ressò mediàtic , ajudat en bona part per l’increïble comunicat del PMC , va fer que els primers dies de la setmana fos un no parar de trucades, amb un to generalitzat que demanava que el projecte no podia morir. Que llençar la tovallola era més que un abandó, era oferir tot el camp a aquells que no accepten altra cosa que el seu monolític pensament. Que calia un nou esforç.
Aquest seguit de ben intencionades pressions, juntament a altres afinades reflexions que també varen arribar , ens van portar després de llarga i costosa discussió a decidir donar una darrera oportunitat per tirar endavant el projecte “Proposta Mataró”.

Per això en la matinada del dijous s’envià un mail al Sr. Alcalde en el que s’indicava la voluntat per part nostra de retornar a les negociacions sempre i quan fos en una reunió per ell convocada i presidida , i el PMC ens adrecés el Projecte de Normativa del Fons d’Art , independent del Museu ( punt del tot innegociable) i marqués el timming que fes possible que “Proposta Mataró” fos viva en la propera temporada. Tot això amb temps suficient com per poder-ne fer estudi previ i començar ja de manera activa , el tan discutit projecte.

I així estem , en standby , en espera de notícies.

En aquest interludi hi ha hagut mil i un comentaris. Personals i col·lectius. Encara que em moro de ganes de contestar-ne alguns sols vull quedar-me amb alguns aclariments.

1.- Xavier Roldan . Et convido al que vulguis per aclarir-te els molts conceptes que tens confusos. Els amics de cap gros, et poden informar de les meves dades personals.
Però no oblidis una veritat única. Un desconegut com tu, amb mèrits per demostrar , exposarà aquesta temporada a Ca l’Arenas , on tenen vedada la seva presència artística més del 95% dels creadors de la ciutat. I cal remarcar la paraula “vedada” .

2.- Jaume Graupera

No puc deixar-me de retopar les seves declaracions en el Ple. Així:

a.- El PMc , vol el fons d’Art local?. La primera declaració del Sr. Alcalde quan li comunicava la meva intenció de presentar-li la “patata calenta” del Fons d’Art va ser: ” Així em portis una patata calenta com aquesta cada setmana” .
Les de Jaume Graupera en presentar el projecte van ser. “És una pedra que tinc a la sabata. S el sabater diu que l’haig de tenir , m’hauré d’aguantar, però faré tot el possible per fer-la caure”. Cap dels dos em va enganyar.

b.- La negociació ara per ara és tan sols amb quatre interlocutors. Cal fer un protocol de cessió que s’adreçarà a tots els artistes , i en cas d’estar-hi d’acord ho signaran i formaran part del fons.
No hi ha, ni hi haurà, cap negociació individual, al menys a priori.

c.- El Museu de Mataró no disposa de Fons d’Art propi en quant a l’art local a partir de 1950, amb petites excepcions de donacions per activitats dutes a terme en el Museu.

d.- Els artistes , és a dir la gran majoria que no pertany al pensament únic del PMC , no participen en la vida artística local. Les paraules s’han de correspondre als fets i aquests ho desmenteixen totalment. I si no, la solució és molt senzilla, demostrar-ho.

e.- Mai s’ha dubtat de la capacitat dels treballadors del PMC en el camp de la plàstica. Sí he dubtat i molt, de la seva objectivitat, que els ha fet decantar-se vers una opció minoritària , mentre a la resta s’ha intentat aniquilar.
El que ha de quedar clar és que els tècnics son això, tècnics que han de desenvolupar els criteris del regidor. Mai, com ara passa al PMC, el regidor s’ha de sotmetre a la tirania dels seus tècnics.

Son més elements en la difícil salsa per amanir aquest Fons d’Art , que en el que a mi pertoca té un gust amargant, d’ençà que un pes pesant de la cultura mataronina, amb bones relacions amb alcaldia i patronat em deia molt clar: “No hi donis voltes Pere. És el peix que es mossega la cua. El Fons d’Art és possible per tu, per la teva idea i per que en tens clar el concepte i l’estructura. Però justament per tu no es farà. Si la proposta fos d’un altre ja estaria penjat a Ca l’Arenas".

Només pensar que qui mana és capaç de no mirar el fons i quedar-se en la superfície , em glaça l'esperit. I alhora és un fet molt indicatiu, en especial al que pertoca a certs nivells, com els els de capacitat i dignitat.

SPOT

No sé si heu vist uns spots publicitaris de Turisme de la Rioja. Són molt bons. Expliquen una petita història. Una d’elles és magnífica.

Es tracta d’una parella a punt de separar-se. Ell agafa una moneda i la llença a l’aire. Diu: Si surt cara ho provem, si creu....., Visiten La Rioja i el final com no, és feliç. La frase publicitària és magnífica: La Rioja , una terra amb nom de vi.

Aquest anunci em persegueix per les nits. És cert que Arenas al menys té un començament com Art....
Però que voleu que us digui. No tinc ni forces per llençar la moneda a l’aire.

REFLEXIONS

Alguns opinen que la crítica ha de ser objectiva. Jo crec que ha de ser objectivament subjectiva, és a dir, ha de ser el pensament personal del qui la signa, però intentant que vagi el més descarregat possible de la passió personal i acceptant els criteris i punts de mira el més amples possibles.
Asserenat de la tensió d’aquests dies , i després d’una més que reparadora migdiada que ha tapat les mancances de son d’una nit amb Festa de Barri que m’han fet odiar per tota la vida la batucada i el hip-hop , penso que és el moment d’encetar unes reflexions, que hauran d’aprofundir-se , al voltant del que vàrem viure i veure, ahir a la Casa Arenas.

Reflexió al voltant de l’oblit de Jaume Arenas. Totalment inacceptable i que s’hauria d’explicar.

Reflexió al fet del poc nombre d’artistes presents a l’acte. Hi havia més absències que presències, i si tenim en compte tan sols el nombre de signants per el Fons d’Art...

Reflexió per el nul paper dels artistes en l’acte. Jordi Arenas va fer deixa de la seva casa a la ciutat i amb un destinatari clar, els artistes de Mataró. Una voluntat que molta gent, entre els que m’hi trobo, consideren no s’ha complert. Que la casa dels artistes no es sigui viscuda com a tal per els mateixos ha de donar pas a pensar-hi.

Però també calen reflexions més tècniques:

És vàlid el concepte monotemàtic anyal ?. Crec que amb una sola exposició ha quedat clar que no.
Si ara ja es crea un cert avorriment d’una repetició que per cert, no convida ni mica ni gens al diàleg,( el muntatge de les exposicions amb sales tancades i sense intercomunicació explicita un concepte unitari i no col·lectiu en la dispersitat tal i com caldria) , pensar que aquest fet es repetirà durant un any , no convida gens ni mica a entrar en el joc.

Del tema del Fons del Museu , i de que les seves exposicions tinguin una durada anyal, també en cal fer-ne una reflexió profunda.
Per el vist haurem de pensar que potser Carles Marfà feia be en no ensenyar el que tenia a Can Serra. Era qüestió de vergonya.
La mostra del Fons exposada ara, a més del fet extern d’una presentació patètica que està en boca de tots, és indicativa d’un provincianisme de post-guerra. Empro l’expressió provincianisme , ja que casualment és la que van usar per tres persones diferents ( un artista , un home de la cultura mataronina i un periodista) . Els tres varen coincidir en la definició.
Potser seria moment de redefinir la rotació d’aquest fons, i principalment la manera de fer-ho adient al públic. L’estructura expositiva actual no ha de repetir-se sota cap concepte.

Cal reflexionar igualment de la programació.

Una programació que veda d’entrada la participació al percentatge més alt de creadors de la ciutat, i a més els de més qualitat, és impresentable de totes totes.
Cal donar prestigi a Ca l’Arenas, i fer que exposar en ell sigui un fet valuós. No pot ser que un vídeo poc treballat i realitzat en poques jornades i fa tan sols quinze dies , sigui elevat a obra d’art.
Cal donar pas als joves, però és obligat situar-los al seu nivell. Donar camp obert als alumnes alhora que els seus mestres tenen vedat el pas , és un error educatiu i qualitatiu.
Cal apostar per la diversitat i la qualitat i oblidar-se d’aquest pensament únic , sant i senya actual del PMC


FONS D’ART

I com no que cal parlar del Fons d’Art , però ara les cartes ja no son les mateixes i ara ja és imprescindible fer-ho des de la igualtat.

Curiosament hom parlava de diàleg en les discursos del passat dissabte, però aquest diàleg no ha existit en tots els anys en que s’ha gestat Ca l’Arenas, i encara ha existit menys en els moments decisius .
Ningú s’ha acostat als artistes per preguntar que en pensaven, com creien que calia fer les coses, si les sales eren adients, si calia establir un pla d’usos o altre, o quina programació podia ser la més escaient.

Ara, quan tot està fet , quan s’ha manegat el present i el futur, quan qui sap mirar se n’adona que van mal dades i que el camí és l’errat , no val fer crides al diàleg com si no hagués passat res. Ha passat i molt . I ara el diàleg sols es pot realitzar amb les contrapartides naturals de refer el mal fet, i tirar per terra un pla d’usos ( o pla d’abusos) que menysprea de manera insultant als creadors més importants i als més nombrosos per satisfer tan sols a una minoria, que curiosament disposa també de tota la resta d’infrastructures plàstiques de la ciutat.

I aquesta reflexió és igualment vàlida per “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals. Fins ara tot es feia de bona fe , amb l’únic punt de mira de que la Ciutat disposés d’allò que li mancava. Ara senyors, a vostès els hi toca moure fitxa.

El que això signa, com a promotor, i Albert Alís, Josep Maria Codina i Perecoll , com a representants dels signants, vàrem trametre el passat dimarts una carta al Sr Alcalde en el que renunciàvem a ser interlocutors en la creació del Fons d’Art. I aquí estem.
Ningú ens ha demanat reconsiderar la nostra postura, ans el contrari. El Sr. Jaume Graupera ha fet un comunicat ple de mentides cercant el trencament definitiu.

Sincerament no se que pensar, encara que la meva intuïció em porta en la direcció que al poder ja li va be que pleguin alguns, que amb altres tot pot ser més fàcil, encara que també caldria pensar si els artistes acceptarien un fons devaluat en el conjunt de les seves expectatives.
És hora dons d’una nova proposta. La dels artistes ha estat sobre la taula i sempre igual: Cessió d’una obra significativa i document curricular, per crear un Fons d’Art local per a Ca l’Arenas que seria independent de la resta de col·leccions de tal manera que Ca l’Arenas seria igual a la suma de Fons del Museu , Fons d’Art de l’Ajuntament , llegat Arenas, Donació Ubach i Proposta Mataró. I ara cal discutir l’engranatge, i és l’Ajuntament que ha de fer-ne proposta i a qui ell cregui convenient.

La pilota està en la seva teulada, i els que fins ara eren interlocutors han dimitit. Potser algú podria pensar que si es vol un diàleg, no sempre han de fer el primer pas els mateixos.


COMUNICAT DEL PMC

De cap manera vull estar-me de comentar el Comunicat de Premsa que Jaume Graupera va llençar a l’aire el passat dijous.
Sense entrar en consideracions de l’excepcional del cas, ja que ni en moments tan problemàtics com van ser el Cartell de Santes 2005 , o la carta dels treballadors del PMC queixant-se del funcionament intern del mateix , o..., mai el PMC havia fet un comunicat públic, crec que en honor a la veritat i sense entrar en detalls en cal fer-ne unes oportunes explicacions.

COMUNICAT DEL PMC

En relació a les informacions aparegudes a la premsa sobre la comunicació de Pere Pascual, Albert Alís, Josep Ma. Codina i Perecoll en què renuncien a la seva interlocució per a la creació d¹un Fons d¹Art d¹Artistes Locals, he de fer les següents consideracions:
1) En cap moment des del PMC s¹ha manifestat cap negativa al projecte, ni puntual ni permanent, sinó tot el contrari, des del PMC s¹ha treballat per fer realitat aquest projecte des del respecte als interlocutors però també assegurant la legalitat i atenent la normativa vigent.
2) El PMC va presentar als interlocutors el document que s¹adjunta, com a proposta d¹acord, per començar a treballar amb els artistes de la ciutat la seva donació per a la creació d¹un Fons d¹Art que hauria d¹estar integrat al Fons d¹Art del Museu de Mataró i, per tant, dipositat i conservat a Ca L¹Arenas.
3) La renúncia a continuar endavant amb el projecte és unilateral i incomprensible. Teníem convocada una reunió amb els interlocutors el proper dijous 6 de juliol a les 17.30 hores i, en cap moment, hi ha hagut cap motiu objectiu per fer pensar que no s¹estava treballant per fer realitat aquesta proposta, això sí, sempre en el marc de la legalitat vigent que afecta a aquest tipus de cessions, relacions i drets.

Per tant: Mantinc la meva ferma voluntat i disposició per establir un diàleg amb els artistes de Mataró per tal de resoldre la proposta i establir canals de comunicació permanents i oberts que facilitin la difusió i el coneixement de la seva obra.

I va signat per Jaume Graupera i Vilanova. President del Patronat Municipal de Cultura.

Al respecte vull dir que:

Que des de el PMC s’ha mantingut sempre una actitud hostil al projecte , com queda clar fent mirada a les hemeroteques, i prenent nota de fets tan simples com el temps passat ( quinze mesos) , el nombre de vegades que hem estat cridats per parlar del projecte ( cap ) , el fet de no convidar als artistes a una jornada explicativa del projecte i de portes obertes de l’edifici ....

Que el document que s’adjunta en el comunicat NO HA ESTAT PRESENTAT MAI a cap dels interlocutors i el primer coneixement d’ell ha estat per aquest comunicat.
Una vegada feta la seva lectura podem dir que és la copia d’un primer document que es presentà en la primera reunió d’interlocutors i que va ser refusat ja que parlava sempre de Fons del Museu quan l’únic punt que no admet discussió en la proposta del Fons d’Art és que aquest ha de ser independent del Museu per raons obvies.

A aquell vell document sols s’han fet tres variacions puntuals , que son quasi anecdòtiques , extretes dels “elements a contemplar en la proposta d’acord entre el PMC i la representació dels artistes de la ciutat per la creació d’un Fons d’Art Local” , document que els interlocutors vàrem adreçar al PMC per a tal de desencallar el Projecte.
Com a nota curiosa cal dir que ha estat tan poc el treball del PMC en la direcció de gestar un principi d’acord que pogués ser signat , que en tot l document adjunt es segueix parlant sempre del Centre d’Art Germans Arenas i Clavell.

Que és cert que la renuncia és unilateral, però no incomprensible. Al menys hem explicitat en la carta de renuncia les que són les nostres raons.
En el que pertoca a la tan anomenada reunió del dia 6., cal dir , que és aquesta la primera vegada que el Patronat ens convoca a una reunió ( abans sempre havia estat alcaldia qui havia motivat la trobada) . Però és una convocatòria si més no curiosa , no sabem de que hem de parlar ,-no ens han fet arribar cap document per discutir i arribar dons amb els deures fets-, no s’indica el lloc de la reunió , això sí s’indica que a les set hi ha ple i per tant cal anar per feina.

Algú pot creure que després de quinze mesos et convidin per discutir un projecte complexa , però que es disposa de temps curt i limitat?

És clar que no se per què preocupar-me, Aquesta és una reunió que ja no em (ens) pertoca.
Clar que és ben trist acabar així.

CA L'ARENAS

Vull, en un dia com avui, que les meves paraules estiguin encapçalades per una obra de Jaume Arenas. I ho vull, per intentar reparar l’irreparable, el fet inqualificable , i valgui en aquest cas la frase feta, ja que el fet es qualifica de moltes maneres i cap de bona, que en el dia que s’inaugurava Ca l’Arenas, és a dir el que fins fa quatre dies es deia el Centre d’Art GERMANS ARENAS ( i ho escric en majúscules per que algú observi la paraula germans) ni una sola obra de Jaume Arenas honori aquest centre d’art i que tan sols , i molt de trascantó se’n hagi fet esment de la seva figura.

Que cap obra seva , ni tan sols un retrat del Ferm , al que va fer famós, estigui exposada , no és un error, és una demostració de la ignomínia, de la manca d’ètica, de la irresponsabilitat , de la pocavergonyeria, si se’m permet dir, dels responsables del centre , és a dir PMC i Museu de Mataró, amb la propina corresponent als marmesors , que no han estat ni de bon tros a l’alçada, demostrant una manca total d’ètica, sensibilitat i intel·ligència , en un fet que jo personalment , per l’amistat que gaudia amb en Jaume , no penso oblidar, tot esperant que algú tingui la dignitat de reparar l’error i en els propers dies , una obra de Jaume Arenas ocupi el lloc de privilegi que mereix , en la que no oblidem, va ser casa seva.

(Això per no parlar del recordatori de la inauguració. De nou tan sols un Arenas. De seguir així potser caldrà canviar el logotip i anul·lar una de les “A” que el conformen)

INAUGURACIÓ

Avui ha estat el dia. El sol esclafava les pedres del pati de Ca l’Arenas, mentre el soroll del xup intentava aportar frescor a l’ambient. Un ambient de gent de Mataró, d’amics i coneguts, MTV de tota la vida que assistia a un acte social.
Un ambient amb molt pocs artistes, en allò que es diu que les absències varen dominar sobre les presències, marcant el signe que domina entre ells, el del desencís.

L’acte inaugural ha estat molt trist i burocràtic, sense cap mena de trempera. Ha estat com aquells funerals de tanatori en els que l’oficiant que sols coneix el nom del mort, empra paraules buides de sentit, contingut i emoció, que sols ha estat present en el cas de les referències personals de l’Antoni Luis.

Antoni Luis , representant dels marmesors, ha errat de totes totes en el plantejament de les seves llargues paraules. Ho tenia difícil. En el seu interior no pot estar content de cap manera, ja que coneixent de primera mà les intencions de Jordi Arenas, sap abastament que aquestes no s’han complert.Partidari de la teoria de la pluja fina , - amb això coincideix amb Graupera- , pensa que de moment l’important es començar i que ja tindrem temps de canviar , estratègia que a vegades val, però no en aquest cas, en que una vegada acceptat el pla d’usos, i acceptada la nefasta programació de l’any, no queda espai de maniobra i en quatre dies ens trobarem amb un centre absolutament mort, camí que ha iniciat avui mateix amb les seves exposicions,
I ho sento molt per ell, al que aprecio en el que val, i que sé ho està passant malament per que sap sobradament que aquest desarralament dels artistes amb el centre, sols el pot portar a la buidor.

Que dir d’en Jaume Graupera. Millor no dir res. Dedicar una sola línia a certs personatges és fer-ne exagerat premi.

Joan Anton Baron no estava content i se li notava. Sap que el tema se li ha escapat de les mans, voldria donar un com de puny a la taula, i reconduir la situació, ja que sap que l’actual no porta a enlloc, o millor dit, porta tan sols al trencament i entén que això seria fatal. Però no pot. Lamentablement els pactes són els pactes.

D’aquí les seves paraules acceptant errors ( per què ha estat ell el que ha acceptat errors i no en Graupera?) i fent crida a un foc nou , al diàleg i a un camí de futur. I m’agrada que ho hagi dit, encara que ens ( a mi i als companys de signatura) agradaria més donés rebut a la nostra carta de dimissió com interlocutors en el tema Fons d’Art . Un tema en el que és molt difícil retornar al camí . Hi ha masses afrontes, masses desprecis , massa maltracta del poder, envers aquells que tan sols volien dotar a la ciutat d’un Fons d’Art del que no disposa.
I a gent que intenta fer això no se la pot tractar com si fossin malfactors, que és el sentiment que he tingut en molts moments d’aquests quinze llargs i penosos mesos de camí.

L’EDIFICI

Magnífic , meravellós, excel·lent..... ( i vagin afegint adjectius positius). El treball dels arquitectes, industrials i de tota la gent que hi ha posat mà és de traca i mocador.
Ja ho vàrem dir quan la visitàrem , encara despullada de tot afegitó. Ara arrodonida en els seus detalls, es mereix el més fort i tancat dels aplaudiments.
Certament es pot discutir, i molt, la distribució final de l’espai. Però aquest responsabilitat no ha de recaure als signants del projecte que tenen per part meva, i per sempre, el sentiment del més absolut respecte i admiració,

EXPOSICIONS


SALA 1.- Manuel Cuyàs i Gibert. L’elegància del retrat.

Magnífica exposició la que ens fa retrobar amb aquest excel·lent dibuixant mataroní. Sens cap mena de dubtes és el més brillant de tot el presentat i en cal recomanar una detinguda i repetida visita.
De Manuel Cuyàs sempre hem demanat una antològica com cal i de moment tan sols en trobem tastets, però cap amb la qualitat del que avui ens ocupa.
Poques, però escollides peces, ens permeten endinsar-nos en el mon de capacitat del creador. El llapis i la ploma amb tinta xinesa son senzills elements que permeten dominar el gest, el ritme, la figura, i el més important l’ànima dels retratats.
Un recull de petits bombons a qual més gustós que ens apropen amb intensitat a la gran qualitat de l’autor.


MENJADOR.- CARA A CARA Arenas/Cuyàs

Jordi Arenas i Manuel Cuyàs van ser grans amics que de sempre van entrar en la juguesca dels retrats del contrari.
Ara en podem gaudir d’un bon ventall d’ells, en el que cal incidir més en la sensació de complicitat, que tant podia acostar-se per la ironia, com endinsar-se en el realisme, per anar confegint un llenguatge de lectura privada en el que el personal depassa el camp artístic, però sense oblidar-lo, per retornar sempre a un diàleg que sembla interromput , però disposat per recomençar.






SALA 2 .- Bénédicte Desrus
LA FINESTRA / LA GALERIA .- Coca Macías , Flashback.

“Dicen que la distància es el olvido... “.
Cal distanciar-se per així poder oblidar.
Pensar que dues sales d’exposicions de la Casa estan destinades a paridetes tan infumables , d’escassa qualitat i pèssim treball ( el video de Cova Macias és de jutjat de guàrdia) , pot excitar a qualsevol ment sensible i benpensant.
Això si no se li recorda que a Ca l’Arenas estan vedats tots aquells creadors de tècniques tradicionals .
Unes mostres en aquest jumelage amb Can Xalant ( que cal viure i amb tants enxufats els pressupost es dispara) que marquen fronteres i creen agravis comparatius que caldria solucionar
Un consell. Passi per alt aquestes sales. Això si no vol posar-se de mala llet.








PIS 1 .- MIRADES CONTRA EL TEMPS

La sala principal destinada al Fons del Museu acull aquesta mostra que hauria de ser l’estrella del conjunt i és potser la pitjor de totes.
Ho diem en el convenciment. Hi ha mostres , com les comentades just abans , que son patètiques en els seu plantejament ètic , però que tècnicament estan ben desenvolupades.
A la mostra “Mirades contra el temps” es junta tot. La molt escassa vàlua de l’exposat ( si això és del bo i millor del fons del Museu , està clar que patirem, i potser entendrem el paper del seu Director no mostrant-lo mai) , amb una realització pèssima en tots els sentits.

Sense lligam, mal montada , pitjor exposada amb casos que fan riure per la posició que obliguen a l’espectador si és que vol mirar la peça. Sense criteri qualitatiu en el moment de destacar les peces, que s’aparellen en un conjunt semblant al joc des disbarats, amb la traca final d’arribar a presentar reproduccions en color ( molt mal fetes per cert) d’algunes altres obres.
Sortosament és el retrat de la família Arenas la peça més remarcable , en un entorn provincià, rescomit, avorrit , sense generar cap mena d’atenció ni vibració.

I en aquest cas vull remarcar que no tan sols és opinió meva. És , i si no ho creuen, comencin a preguntar entre la gent de l’art, una opinió generalitzada. Això per no entrar en l’opinió dels experts , com el d’un mataroní amb responsabilitats en un dels més importants museus de tot l’estat espanyol, que no sabia quina cara posar quan li demanava que si estimava Mataró, fes el favor de donar alguna classe a la gent de la casa. M’ha dit poques coses, però potser que algú es posen en contacte amb ell per evitar exposicions tan impresentables com la d’aquesta sala principal.

(Obviament que malgrat l’avís el senyor Sentí (Centino) Surós , s’ha quedat en Santi (Santiago) Surós. Quan he reclamat pel fet la impertinent resposta del vigilant m’ha deixat glaçat. “Però si sols és un accent”. Lamento no haver-me fixat en el nom , però m’he quedat amb la seva imatge. M’agradaria que es digues Julià o Marià, i que per tan sols un accent tingués canvi de sexe.
I el fet de l’accent té dellonsis. L’obra que per cert està malmesa i precisa de restauració, porta una petita plaqueta amb el nom, i en ell s’observa clarament l’accent. Seguirem el seu camí).

COMPLEMENTS

El logo de Fradera ha millorat molt en les diverses versions. Quan li he comentat que m’havia decebut molt en el tarjetó de presentació. Ha estat d’acord i ha reconegut el seu error en deixar en mans d’Imatge de l’Ajuntament el resultat final, en el que el color dominat era un marró fosc, quan en realitat havia de ser negre amb el vermell de totxana del logo.
Una més d’Imatge , a bon segur el departament menys estimat per la gent de la casa ( sempre tenen por d’ells ja que generalment l’erren) i de la ciutadania ja que el que surt al carrer es quasi sempre absolutament desfasat i sense cap mena d’atractiu .

En el que pertoca als opuscles de mà , tenen bona aparença però son de mal ús. El desplegat és incòmode amb una tipografia que no facilita la lectura i a més són difícils de guardar per el molt espai que ocupen.
En caldria fer-ne una revisió , així com del fet del monopoli que Gasull / Cuyàs tenen en el PMC, que en algun cas depassa allò que en podríem dir incompatibilitats manifestes.


I per avui ja n’hi ha prou. Queden més coses en el tinter, en especial per parlar del Fons d’Art i de la mentidera nota de premsa que el mentider regidor Jaume Graupera va realitzar el passat dijous.
Podrem sucar-hi pa, en un dia que podia haver estat molt alegra i que s’ha quedat en gris, tirant a negre.
Però sortosament l’esperança és el darrer que es perd , i si hi ha sort, d’aquí un any hi haurà un veritable regidor de Cultura que posarà ordre en el desgavell i Mataró podrà gaudir del centre d’art que es mereix.
Per què jo, que voleu que us digui, no crec que Mataró mereixi un plantejament tan vulgar, trist i sectari com el que avui hem començat.

ERRORS INJUSTIFICATS

Arribo de la magnífica exposició del bon amic i company a Cap Gros , en Sergi Ruiz, que amb el títol “A prop de Santes” fa la millor ( i amb molta avantatge) de la ja esdevinguda tradicional exposició de Santes que serveix per anar escalfant motors. D’ell en parlaré,ja que s’ho mereix i molt per la seva qualitat. Felicitats Sergio!.

Però arribar a casa i posar-me de mala llet ha estat una.

Obro l’agenda cultural , que m’arriba puntualment ( el millor que ha aconseguit el PMC ) i la portada és la que reprodueixo.
Tots coneixem l’escultura , és la silueta del brau que presideix la Pça Italia. Però si llegim el peu de pàgina , Oh! Sorpresa. L’escultor mataroní Àngel Heredero Bravo que n’és l’autor ha estat substituït per Rosa Martínez i Lluis Gisbert , que si no vaig errat són els arquitectes de la plaça.

Sempre he pensat que una de les tasques del PMC , que no fa mai, ha de ser la de potenciar el treball dels creadors mataronins. I no ho fa ja que els desconeix.

Estic convençut que aquesta agenda ha passat per mil mans i correctors. Tots hauran mirat si els accents eren correctes, però ningú ha buscat l’important , si el correcte era l’autor de l’escultura.
Però el pitjor no està en això i sí en el fet de que segur que hauria passat per alt, per que estic convençut que no hi ha ningú al patronat que sàpiga qui és l’autor d’aquesta escultura.

I que no es trenquin el cap, l’error de tot està a Patrimoni. No fa tant el mateix error succeí al Tot en al seva sèrie d’escultures de la ciutat. La rectificació va ocupar mitja plana.
Hi haurà rectificació al PMC?: L’espero i l’exigeixo.

És clar que potser tot seria més fàcil si en ens llocs en que hi ha escultures públiques , una placa indiqués nom de l’escultura, autor, any i característiques tècniques, tal i com he demanat per activa i per passiva a regidor que es posa a tret.
Algú em farà cas?.

ERROR 2

Per una vegada i sense que serveixi de precedent , en Jaume Graupera em fa a mans el dossier de Ca l’Arenas . El miro de passada i en la mostra de retrats observo una peça fauve que em crida l’atenció, fixo la mirada , i heus aquí que ja l’han cagat.

L’obra , una cara de noi, s’atribueix a Santi Surós. Dons no. No és Santi ( diminutiu de Santiago) i si en canvi Santí , amb accent, que n’és la catalanització de Centino.

Estic per assegurar que aquesta obra va ser donada al Museu com a pagament per una exposició que realitzà en el Museu de Mataró allà a finals dels setanta amb en Santi ( aquest sí, diminutiu de Santiago ) Estrany.
Aquella mostra estava plena de peces que venien de la Biennal de Venècia, entre les que a bon segur estava aquesta.

És trist que s’escapin detalls com aquests , que són exactament fruit del desconeixement. I dic això ja que faig aposta del que vulgueu, que ningú dels qui ha muntat i treballat a aquesta exposició, sap ni qui és , ni que significà en el seu temps, Santí Surós.

( Valgui aquest post com a mostra de col·laboració. Espero que dissabte quan s’inauguri Ca l’Arenas , al menys la cartela estigui correcta.)

FONS D’ART

Veig enorme expectació envers l’assumpte. De moment el nombre de visites al blog ha augmentat espectacularment.
Avui és tard però aquest cap de setmana hi haurà temps per parlar-me amplament.
De moment la meva aposta queda clara. El Fons existirà, organitzat i dirigit per altres molt més acomodaticis .

Els detalls, dons ben aviat, que avui és el sant d’un i està content. Tant que m' ha donat per fer broma amb el regidor Sr. Graupera. Aquest , ben educat m’ha felicitat. Jo li he respost que errava, que no era el meu Sant. Cara de sorpresa. La solució apareix ràpida. Em van batejar com a Pere Apòstol , però després de negociar amb la gent del Patronat, no hi ha dubte: Soc Pere Màrtir.

TRISTOR

Tinc una immensa tristor. Generalment soc una persona animada, d’aquelles que veuen el vas més ple que no pas buit. Com sempre dic, si després de lluitar durant més de trenta anys per l’art i els artistes locals i segueixo al mig de la batalla, és que un quelcom de lluitador tinc en el meu interior.
Però avui estic amb l’ànima trista , l’esperit esgotat, el cos cansat després d’una nit de mal dormir, per emprar d’alguna manera el verb. Avui ha estat un no parar, per un costat la feina amb l’atenció que mereix, que un no es juga les garrofes amb uns mitjons o uns pneumàtics. Però hi havia la resta...

I aquesta ja la sap tothom. Definitivament el Fons d’Art no és fa. I un , imbècil de si mateix, segueix preguntant-se , el perquè.

Com algú no pot acceptar que quasi un centenar d’artistes cedeixin de manera lliure una obra significativa del seu fer, i sigui lliurada a la ciutat per a tal de formar una col·lecció d’Art d’artistes propis?. Queda clar que qui no ho accepti deu estar malalt del cap, o ves a saber, d’una altra malaltia que incapaciti les seves funcions cognoscitives i de decisió. Dons bé, això és el que passa amb el Fons d’Art que un proposa per a Ca l’Arenas , i el PMC manat per en Graupera ( perdó, per la Giselle Noè) rebutja.

No vull fer-me més mala sang. Allò a que un ha dedicat esforços i il·lusions durant quasi any i mig, no es durà a terme. Un partit (IC) amb la complicitat del poder (PSC) han dit que ja està be, i que òbviament , faltaria més, que per Cultura no es pot trencar un pacte.

Ja se sap, la dignitat es pot perdre, no val res . El poder no, ho val tot.

Per això un entén mentides , canvis de gir, indignitats, insults ,amenaces, desprecis.... Però arriba un moment en que ja n’hi ha prou i queda tan sols el desfogar-se amb un mateix fent la més gran de les botifarres.

I esperar que els que manen tinguin dignitat, que és molt esperar. I esperar que siguin capaços d’emprar-la.

Potser així algun gloriós somni , com per ex. que els artistes locals disposessin d’un veritable Fons d’Art Local podria ser realitat.

Tres dies sense obrir l’ordinador. Quin plaer . Avui però toca repassada de correu , eliminar la molta brossa que hi arriba , i fer també repassada dels blogs als que soc fidel.
Abans però d’entrar en matèria voldria felicitar encara que amb retard ( diuen que tots els sants tenen vuitada) a tots els Guillem ( dia 25) , Alícia ( dia 23) i Joan ( dia 24) amb especial atenció als amics Joan Salicrú, Ivan Pera i Joan Anton Baron.

TOMÀS GARCÉS

En el repàs de blogs observo amb joia en el de Ramon Bassas l’apunt que fa d’una lectura de Tomàs Garcés.

Dic amb joia ja que Tomàs Garcés, - per a mi sempre el Sr. Garcés- , ha estat un dels grans poetes del país, amb una lírica d’especialíssima sensibilitat , i una cultura general fora de mides , amb especial sensibilitat envers la plàstica. Sensibilitat de la que be podrien parlar des de Torres Garcia a Ràfols Casamada , passant per Obiols, per la seva filla Carme i per un bon reguitzell de creadors de post-guerra que trobaren en la seva casa acull intel·lectual i força moral per seguir en el seu treball.

Per raons familiars ( era el pare de la meva tia ) era un personatge habitual en les trobades familiars, Ja de més gran, jo embadalia amb les discussions , sempre assenyades i recolzades , entre ell que defensava l’abstracció de Ràfols Casamada i el meu pare que apostava per Tàpies.

Malgrat que en el 1993 se li atorgà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , la seva obra no ha tingut el ressò que mereixeria com a home, patriota , intel·lectual i poeta.
Per això avui valgui un poema seu ben escaient i d’una qualitat que el qualifica com el gran poeta que era.

La lluna de Sant Joan

La lluna de Sant Joan
és una lluna cansada.
Navega sense delit,
xopa de mel i rosada .
Les ones primes del cel
li menen sospirs i alfàbrega,
I amb ombres que no es desfan
claror de fogueres altes

Ai, lluna de Sant Joan,
padrina de les fogueres!
Tria la flor del desmai
i la rosa de l’estepa.
En el vaixell de la nit
Sigues fanal i senyera,
Lluna trista de la mar,
lluna blanca de les pedres .

IMPEM

Acabo de llegir l’editorial del capgros.com al respecte de la col·laboració de l’IMPEM amb el PMC per recolzar el Cruïlla de Cultures . El signo en la seva totalitat.

Aquesta col·laboració de l’IMPEM és una idea que rutlla per el cap de l’Alcalde de fa temps. Només començar les converses a l’entorn de “Proposta Mataró” , Baron ja deia a Graupera que on no arribes cultura hi podia arribar l’IMPEM si de promocionar Mataró es tractava. I en el cas del Fons d’Art parlava del catàleg o de les depeses d’una itinerant.

Ara aquesta col·laboració la veig com un inici oficial, a la que poden seguir moltes més. Per exemple jo en tinc una ben clara al cap, la promoció de la mostra de Chillida arreu de la comarca.
Ningú sembla donar-se compte de la gran qualitat del que podem veure a Can Palauet i de que el nom de Chillida val per si sol. Una acurada promoció no tan sols ompliria de visitants l’exposició , ans també donaria a conèixer Can Palauet en l’entorn , on és absolutament desconegut per la seva disbauxada programació.

Uns bons cartells , unes banderoles escaientment situades i l’esquer de la qualitat portaria visitants a la sala i a la ciutat.
I potser això és el que cal. Fer patent que a Mataró es fan coses importants i que per tant cal anar-les a visitar. I cal que això sigui norma i no miratge, que avui per avui és el que sembla amb el futur trist de Can Palauet i el negre de Ca l’Arenas.

DESAPAREGUDA ESCULTURA. S’AGRAIRÀ INFORMACIÓ

Fa uns quants mesos, que xerrant amb un antic càrrec municipal , aquest em deia sorneguer: “Tu que ho acabes sabent tot, a veiam si saps on ha anat a parar l’escultura que Antonio Violano va donar a la ciutat .amb motiu de la seva exposició celebrada a Can Palauet ( 21 d’abril a 17 de juny de 2001)”.

Per a qui no ho entengui , hem de dir que les exposicions produïdes pel PMC , a canvi del catàleg , rebien donació per part de l’artista d’una obra de les exposades. Així es va fer en tots els casos menys en el de Cuixart , que havent acceptat el tracte, es va trobar amb que Carles Marfà responsable d’aquella exposició, no es va atrevir a demanar l’obra promesa. És a dir, que per una inutilitat més del director del Museu, la ciutat s’ha quedat sense disposar d’una bona obra d’artista tan destacat.

Dons be, en una de les primers entrevistes amb l’alcalde al respecte de “Proposta Mataró” , li vaig expressar les meves cuites. En una reunió posterior amablement m’indicà que l’escultura es trobava a la biblioteca Pompeu Fabra.
No m’havia trobat més , ni al meu interlocutor, ni a l’artista. Vaig coincidir ambdós en l’acte inaugural de la mostra de Chillida . Al comentar la resposta em respongué ràpid l’ex- càrrec : A la Pompeu és on hauria d’estar , però no hi és.

Avui m’hi he acostat. El que he vist m’ha posat els pels de punta. L’escultura de Llucià que es troba al pati, ni es veu de les heures i herbes que se la mengen. A l’interior els quadres estan generalment deixats, amb pols, i sense que ningú hagi fregat el vidre en molt de temps. Les carteles estan arrugades, mig desenganxades , en un concepte de deixadesa total. Però hi ha més.
L’obra de J.M. Codina s’està desprenent en una de les seves parts. Tenint en compte que hi ha ceres, esta situada a deu centímetres d’una halògena, i s’està malmetent. Una formosa planta frega la magnífica peça d l’Édurad Comabella , i comença a deixar-hi petja. El negre sobre negre de Perecoll esdevé invisible en la seva col·locació....

Però de l’escultura de Violano , ni rastre. I la gent de per allà, diu que de llibres el que vulguem , però de la resta cal parlar amb l’Ajuntament.
Per això de nou la pregunta: On es troba?. Agrairíem molt la resposta , i l’autor encara més. Per si pot ajudar ens acompanyem d’una imatge d’una obra de l’autor.

Molt ens agradaria esbrinar aquest enigma.

FONS D’ART

Reunió a les 17.30 hores del dijous 6 de Juliol.
No hi ha comentaris al respecte de les preguntes que ens fem.
Seguirem informant

SUÏCIDI

El del PSC amb la declaració de Maragall decidint que no continua com a cap de llista en les properes eleccions a President de la Generalitat. El suïcidi es farà efectiu quan es decideixi que Montilla n’és el candidat a succeir-lo.
M’aposto un sopar a qui sigui capaç de donar-me tan sols una raó de que Montilla és el candidat idoni i que és el millor per presidir el nostre país.
( A qui interessi. Sempre he dit que jo sols seria militant d’un partit perdedor. La gent del PSC en pot prendre nota. A la del PSOE se ruega abstenerse.)

100

El nombre de post publicats en aquest blog.
Em felicito a mi mateix, i agraeixo a la trentena de visitants diaris del mateix.
Em comprometo a seguir.

SÍ

Penso que tot el que un pugui dir ja està dit.
Ara dues coses: Posar en marxa tot el que significa l’Estatut. Fer-ho el més ràpid possible, i el millor possible, per que hom pugui donar-se compte de que això va seriosament.
L’altra, reflexionar profundament sobre l’abstenció. I fer-ho amb autocrítica i no llençant pilotes fora i donant la culpa al contrari.
Sincerament penso que aquest domini aclaparador dels aparells dels partits que sembla castrin qualsevol pensament ciutadà en te bona culpa. Cal recuperar, i urgentment , al ciutadà com eina essencial de la vida política.

CA L’ARENAS

M’arriba el tarjetó d’invitació a la inauguració , i m’enduc una nova desil·lusió, ja que estèticament és molt dolent , i tractant-se d’un centre d’art ....
Em diuen que el responsable d’imatge és en Pere Fradera i he de dir que aquesta vegada no l’ha encertada, això que sempre dic que està entre l’élite dels dissenyadors del nostre país.

El color marró fosc de la tarja, sembla predisposar en lectura subliminar al fosc de rescomit que domina en el lamentable pla d’usos de la Casa , que és d’obligat canvi quan es produeixi el somiat canvi a Cultura. I el logo és igualment confús i poc atractiu, malgrat el joc amb el vermellós a imatge de les totxanes exteriors de la casa.

Això per no dir del nom escollit per obviar l’acrònim de “Centre d’Art Germans Arenas” (CAGA) . L’escollit “Ca l’Arenas, centre d’art del Museu de Mataró” és poc pràctic i a més comporta en tan petita frase la més gran de les contradiccions. Art i Museu de Mataró són dos elements que fa anys no coincideixen , ans al contrari.

Encara que tots acabarem dient a “Ca l’Arenas” algú s’ho hauria d’haver currat una mica més.

FONS D’ART

Parlar de Ca l’Arenas és parlar obligatoriament de “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals que intentem dur a terme i que no hi ha manera que ens deixin.

En un recent post indicàvem que havíem fixat la data del 30 de juny com a data límit , o deixàvem de ser-ne interlocutors. Així ho vàrem comunicar a Alcaldia ( via Ivan Pera) i directament a Jaume Graupera. D’alcaldia no tenim noticies però si de Cultura mitjançant mail de Rafael Milan, convidant-nos a una reunió a partir del dia 4 de juliol, degut a problemes d’agenda.

Com no, que hem acceptat . Ho hem fet empassant-nos algunes coses. Com per exemple el que afirmin que la reunió estava prevista per la setmana passada però per causes de salut no va ser possible, quan en cap moment ningú va convocar-la.

Que es faci després de la inauguració de Ca l’Arenas, fet que personalment el considero del tot intencionat , ja que això impossibilita de totes totes, que en la mateixa s’anuncií l’acord de creació del Fons. Anunci que per responsabilitat espero que ningú ni tan sols gosi insinuar , ja que segueixo pensant que per part del Museu i de Cultura no existeix cap mena d’interès i no hi ha cap desig de que “Proposta Mataró” es dugui a terme.
I si per mostra un botó, valgui el que diu el Director del Patronat Municipal en el mail en que ens convida a la reunió.: “.... mirar de tancar el document sobre la cessió d’obra al Fons d’Art del Museu”. (sic)

Si a hores d’ara Cultura encara no entén, ni te clar ,que “Proposta Mataró” és un element aliè al Museu i que sota cap condició formarà part del Fons del Museu , i que és i serà un element independent amb unes normes de gestió, que són , ni més ni menys, les que caldria discutir en aquesta reunió , és que no anem per bon camí.

Portem quinze mesos lluitant. Ens empassat moltes coses. Estem disposats a empassar-ne més, ja que el que ens mou és que la ciutat disposi d’un fons d’obres de vàlua dels artistes locals o relacionats amb la ciutat. Per això penso que caldria més cura en els jocs de paraules que es segueixen, més convidant al desacord que no a un futur esperançador.
Que gat escaldat de l’aigua fuig, i nosaltres d’escaldats ja ho estem per tots cantons.

ASSISTÈNCIA

Son tres quarts de vuit del vespre de dissabte quan entro a Can Palauet amb la meva dona i la meva filla petita a veure “Codis”, aquesta meravellosa mostra de Chillida que com un miratge ha aterrat a cas nostra.
Amb la Xoni hem vist i hem gaudit molt Chillida , la Júlia diu que allò li sona i li faig memòria de l’antològica que vàrem visitar a la Miró. Li explico com es fan els gravats , comentem quatre anècdotes que m’explicà el seu fill Lluis en l’entrevista. Hi ha altres persones que ens escolten atentament.

Més persones , i a Can Palauet?. És possible?. Dons si . Una trentena de visitants gaudien passejant i observant religiosament les obres presentades. Un, que assisteix a totes les exposicions de can Palauet i les visita varies vegades, rarament trobava alguna acompanyant despistat. Avui la gent es detura fins i tot per veure com Chillida lluita amb el ferro per aconseguir la seva peculiar vibració en l’aconsellable vídeo que es projecta.

Comento amb el jove bidell de l’entrada que aquests dies estarà més distret, em respon que ha estat un no parar tota la tarda. Me n’alegro i ric per dintre. He pensat en l’amables que sempre son la gent de Can Palauet i l’estaquirots que son al Museu. Em ve al cap allò dels gossos i els seus amos, i no puc més que deixar escapar un somriure.

NO ASSISTÈNCIA

L’altra dia vaig fer un àcid comentari al respecte de la no presència de CAP responsable de Cultura en la inauguració de la magnífica exposició del Joves escollits en el Sant Lluc, a la sala de la Laietana. O no em vaig saber expressar ( el més probable) o la gent no m’ha sabut entendre , però hi ha hagut queixes diverses.

Per mi quedava clar que la queixa anava per l’absència en sí de cap representant oficial. Comprenc que hi havia campanya i a bon segur que els polítics estaven ocupats. Però i el director del PMC i el del Museu, els responsables de plàstica , etc, etc?. En qualsevol empresa o organització, que es vulgui qualificar com a tal , existeix allò que es diu organigrama i que genera responsabilitats subsidiàries. D’aquí la queixa, del fet del no res, del ningú , I això en qualsevol lloc portaria conseqüències. Al PMC , a bon segur que només riotes i felicitacions.

ABSÈNCIES

Les moltes que van existir a la inauguració de “Codis”.
Va presidir Jaume Graupera , acompanyat de Pep Comas ( per cert , quin gran regidor perdérem en la propera legislatura) i R.M.Cuscó. Entre el públic Ivan Pera que venia corrent d’una altra inauguració ( la del ral·li fotogràfic). De la resta ni un borrall.
Els socialistes i els de CiU tenien mítings centrals i és clar , cal anar a fitxar , i em sembla molt malament. Als regidors mataronins els vàrem escollir els ciutadans de Mataró com a representants de tots. Una mostra com la de Chillida , amb la presència del reponsable de comunicació de Chillida Leku , obligava a estar present a algun alt càrrec del partit en el govern. I no val si ja havien donat senyals de vida en la roda de premsa matinera.

Que aquells a qui jo vaig designar com a representants em fallessin en l’acte artístic més important de la legislatura és simplement per enviar-los a dida , per què on estaven no era un acte de campanya, era simplement un acte de propaganda.

En aquesta ocasió he seguit la campanya electoral, he assistit a algun acte, n’he estat protagonista d’un altre, però la meva particular campanya, que no ha estat acompanyada ni tan sols d’una xapa amb el sí, ha estat la de parlar amb hom que he pogut, per convèncer de que en primer lloc calia anar a votar , i que el millor era el vot del Sí. Ha estat amb companys de feina , de l’autobús, del bar on prenc el cafè, d’allà on dino, dels amics , amb especial joia quan saps que has aconseguit que un bon grapat de votants d’esquerra, vagin a votar amb el Sí a la papereta.
Això , penso jo, que sí és una campanya. No puc lluir d’haver fet tropecents quilòmetres , ni no sé quantes dotzenes d’actes amb els ja convençuts , però he fet el carrer que es potser on es guanyen les eleccions. I avui a les vuit, estaré content de que un petit grapat d’aquells “sí” guanyadors , seran una mica meus.

Potser per això em va sentar tan malament l’absència dels “meus” a la inauguració de Codis. I crec que me l’haurien d’explicar.
Una queixa que s’ha de generalitzar. Del PP mai ningú assisteix a aquests actes. L’entranyable Marta Teixidor sempre es troba ben sola. De Convergència sols M.J.Recoder n’és assídua. La resta estan sempre desapareguts en combat. Així com els d’ERC també eternament desapareguts.

És a dir que tots els partits parlen de cultura i d’art, però a l’hora de la veritat res de res. Però jo parlo de governar , i fer-ho amb absències com les de divendres és per demanar excuses públicament.

Per cert, parlant d’excuses , molt m’agradaria saber que aquells que varen fer el buit al joves del Sant Lluc s’han posat en contacte amb ells per disculpar-se. Especialment la disculpa per part del PMC és obligada.


STANDBY

És un poc més d’un quart de sis. Avui he sacrificat la migdiada per aquest escrit, però he de reconèixer que estic un xic nerviós, i en Charles Mingus que sona al meu voltant no m’acaba de tranquil·litzar. S’acosta l’hora.
Serà dons moment de penjar l’escrit, posar-se a planxar tot gaudint de Brasil ( per cert , tot fent broma l Lluis Chillida em va respondre que sí, que el seu pare d’estar viu, no es perdria cap partit del Mundial , tal i com a correspon a un ex porter de la Real Societat).

I just en acabar , a veure els resultats de la victòria del Sí, en un programa on Carles Francino en serà el gran absent. A la meva dona com no que en Francino li fa un no sé que, però que voleu que us digui a mi la Mònica Terribas més aviat em carrega una mica. Però que bona càrrega serà, quan veiem que el Sí domina abassegadorament.

I després a riure amb “Polònia” a on el bon amic Tata ( Xavier Noms) de Llavaneres de tota la vida broda el paper d’en Carod.
Ja l’espero la propera revetlla de Sant Joan, i aniversari dels seu casament , per que en la sobretaula del sopar ens expliqui quatre divertides del seu paper. ( Ah, no patiu. Ja les explicaré, que un ha estat sempre més esclau de les seves paraules que dels seus silencis).