ELECCIONS. I A MATARÓ, QUÈ?

Després d’un parell de comentaris post-electorals de caire general, n’és obligat un de caire més local. Però seria estúpid per part meva fer reflexions al tema quan els bons amics  Joan Salicrú aquí  i Cesc Amat ,aquí i aquí , han analitzat en la dissecció i la projecció, tot el que han donat de per se les eleccions a la nostra ciutat.

(Per cert, quan algú al PSC local  tindrà prou senderi com per donar vara de manar a Cesc Amat , que malgrat la seva joventut té els coneixements i la sapiència com per que sigui considerat ,a bon segur , l’analista més brillant del que gaudeix el socialisme local. Però entre que ell no vol i l’aparell tampoc, ja que queda en offside permanent i del tot capdisminuït , la ciutat perd un actiu que no estem en condicions de perdre).

Vist això a mi m’agradaria anar una mica més enllà i aquest enllà es mirar cap a les properes municipals. Però de que parla aquest boig , si encara falten dos anys i escaig ?, diran alguns , però vist que Pere Navarro en el míting mataroní va tenir la inacceptable relliscada de parlar d’Alícia Romero com la propera alcaldessa de Mataró,( confirmant tota la teoria que hem descrit en aquest blog) i per tant va encetar el tema, potser que nosaltres també hi diguem la nostra.

En les darreres eleccions el PSC mataroní va seguir la pauta general , que a més a més és la que li plau, i va fer campanya quasi únicament dirigida als barris per apostar per la fidelitat PSOE , mentre que abandonava del tot a les zones urbanes més catalanistes ( a bon segur per vergonya )ja que creia que  a bon segur allà hi tenia poc a pelar vista la deriva espanyolista que Pere Navarro i la seva “tropa” està duent a terme en moments tan crucials per el nostre país.

Mataró no va ser aliena al que succeí en general i malgrat que va pujar en barris del que podríem qualificar com “ cinturó roig” local, es va estavellar de manera catastròfica en el centre i l’eixample amb percentatges tan paupèrrims com el 4.21 i el 6.51% respectivament.

No sé si l’al·lèrgia catalanista del PSc local li provoca plorera d’ulls i li pot impossibilitar analitzar tal i com s’escau aquestes dades, però be estaria de que en prengués atenció en algun moment , ja que hauria d’entendre que amb percentatges semblants en les municipals, seria del tot impossible recuperar l’alcaldia, ja que els resultats en altres feus tradicionals no son ni de bon tros favorables com és el cas de Vista Alegre en que CiU quasi dobla el percentatge dels socialistes.

Ja sé que queden encara dos anys per eles eleccions , però no és fàcil pressuposar l’estat de la qüestió en ple debat soberanista,  ja que la consulta o  estarà a punt de solfa  o ja s’haurà realitzat , amb tot el que comportarà. Certament cal esperar una davallada de CiU , tant per la seva acció de govern que a hores d’ara és més aviat galdosa , com per la lògica pujada d’ERC  que no hem d’oblidar no va assolir regidor a bon segur per la imatge del partit en sí ( i òbviament per Penedès ) que no pas per el ben qualificat Francesc Teixidó.

Però pensant més en el que un farà que no pas en el que farà l’adversari, cal recordar que el PSC va perdre l’alcaldia per la seva davallada i molt especialment per l’aparició dels 4704 vots que aconseguia Plataforma x Catalunya. En aquestes eleccions , sense haver fet cap mena de dispositiu mediàtic especial, ha conservat 2622 vots , el que ens pot fer pensar que si es manté la crisi com ara , o amb una petita millora , PxC pot mantenir encara un important gruix de votants. I pitjor serà si , com sembla del més natural , es presenta Ciutadans , amb el que el PSC mantindria dos fronts oberts altament perillosos per els seus interessos.

Precisa dons el PSC millorar de manera radical la seva relació amb el que diríem “zona MTV” , que encara que és majoritàriament soberanista , aixopluga també un bon gruix de votants socialistes que es veuen “expulsats” del seu partit per la deriva espanyolista i anticatalanista , que du a terme el PSC en general, i molt especialment la branca local, girada absolutament de cul al poder del sentiment patri.

Ja sabem tots que les eleccions municipals son un quelcom diferent , que existeix un component de coneixement individual que sumat al concepte del partit , fa guanyar o perdre les eleccions. Qui mana al PSC local ha apostat per defenestrar de totes totes a Baron i a tots els que l’acompanyen en l’actual consistori ( amb la lògica excepció de Carlos Fernández) , als que menyspreuen i menystenen, com ha quedat ben evident  amb el seu paper en aquesta darrera campanya electoral. La seva aposta és Alícia Romero , amb tot el clan de palmeros espanyolistes al darrera. I malgrat les bones relacions de Romero amb el gruix comercial mataroní, la seva actitud pública , en una semblança a l’altivesa que practica Chacón , no li donarà ni de bon tros el nivell de vots que arrossega Baron després del seu pas per l’alcaldia.

Queden encara dos anys i tot està molt lluny , i el que és cara avui demà pot ser creu i a l’inrevés. Però la greu errada de Navarro donant una alternativa que ves a saber si es guanyarà a les primàries ( si és que hi ha primàries que un no ho té gens clar) obliga a començar a pensar seriosament en el futur.

Mal faria el PSC local d’oblidar-se d’aquest Mataró central , clau en les seves victòries , però està clar que en l’apropament cal refer molts ponts trencats per el que podríem qualificar fàcilment de xenofòbia catalanista duta a terme per els actuals manaires del partit. Pensar unes llistes amb Romero,  Fernández , Barrera , Naya i resta de “compadres” seria apostar per una derrota que la ciutat no es mereix dons prou en tindrà amb haver sobreviscut a una legislatura convergent.

Ara que hi ha temps cal començar a fer feina . Entestar-se en l’error no serveix per convertir-lo en una veritat i per començar cal intentar entendre un concepte , el catalanisme , que actualment els hi sona a xinés als que remenen les cireres al Camí de la Geganta.

DESPRÉS DE LES ELECCIONS , A ON VAS PSC

Hom sap que no soc , ni he estat mai ,militant del PSc  , però també hom sap que ha estat la meva opció política de sempre , a la que he recolzat de totes les maneres que han estat al meu abast , en especial amb el meu vot , amb l’única excepció de les dues últimes eleccions a la Presidència de la Generalitat de Catalunya , on per consciencia personal , política i de país, no he dipositat la meva confiança ni en Pere Navarro ara , ni en Montilla fa dos anys.

Com a socialista in pectòre, que podríem dir , em preocupa i molt la deriva que està agafant el partit i que l’ha portat als paupèrrims resultats d’aquestes eleccions que per a sorpresa i indignació meva , han estat rebuts per part del que manen en el partit com si d’un petit triomf es tractés en no haver-se arribat als , encara pitjors , resultats que presagiaven les enquestes.

El mateix dia de les eleccions i tot veient el programa especial de TV3 , em sorprenia el cert grau de semenfotisme que mantenia el representant socialista, indiferent al càstig electoral que rebia . Poc desprès vaig veure unes imatges que em van ferir l’ànima socialista. Va ser veure entrar en l’espai electoral del PSc a Navarro, Montilla, Corbacho,Zaragoza, Chacón tot somrients. El somriure em va semblar insultant i la imatge, la d’un passat a esborrar del partit. Era com si hagués vist entrar en la seu del PP a Rajoy, Aznar, Acebes, Zaplana i Cascos. Mama , por!.

Evidentment que el PSc fa temps que ha perdut el nord en tot el que pertoca al nostre país. Sotmès a un PSOE insidiós , que ni ens entén ni fa cap mena de pas per fer-ho, i que sols s’ha preocupat en el moment en que ha vist que la davallada catalana el podia portar a l’abisme , ha venut la seva ànima, i amb ella la seva independència, a aconseguir el vot captiu del PSOE , mentre li importava un rave deixar morir el vot veritable del PSC , que ha de ser sempre el vot catalanista per damunt de tot.

Navarro , fidel escuder de Carmen Chacón , la Belén Esteban de la política ( yo por mi hijo mato) va acceptar unes llistes en les que havia estat esborrat qualsevol detall de dissidència, fos per catalanisme , dret a decidir , primàries , o discrepància formal amb l’aparell del partit. Una llista falsament monolítica com tan bé explica en el seu contundent article Laia Bonet  , imperdonable pèrdua parlamentaria  degut a un càstig venjatiu , indigne d’un partit progressista com el PSc. Però l’aposta ha fet llufa, la revifada del Baix Llobregat no compensa el terrabastall de Barcelona i zones com el Maresme on el PSc passa a ser la quarta força en nombre de vots.

Les més elementals normes de marketing , obligades també en política , diuen que sempre s’ha d’apostar per el client fidel ja que és aquell que si no li fas una mala passada molt grossa, segueix donant-te confiança. El cient fidel del PSc és el socialista catalanista , ja que a més no té opció a triar una força paral·lela. En no ser independentista no es llença en braços de partits nacionalistes , i rarament combrega amb el pijo-progressisme d’ICV , quedant, en absència del PSc , orfe d’opció política que l’ompli.

No passa el mateix en el cas PSOE. Certament hi ha una generació, la de les persones de més edat i per tant cada vegada menys nombroses , que mantenen per coherència personal una fidelitat de vot quasi absoluta , però per a les noves generacions , i quan dic noves dic de cinquanta cap avall , aquesta fidelitat no existeix i el traspàs a vots a altres opcions possibles com és el PP i molt especialment Ciutadans és del tot natural, com s’ha vist de manera clara en el resultats finals en els que generalitzant el que perd CiU ho guanya ERC i el que perd PSC ho guanya majoritàriament Ciutadans.

Davant d’unes circumstàncies com les actuals el normal seria una reflexió profunda i descabdellar  l’embolic que s’ha teixit  amb aquest anticatalanisme. Però està el partit per la labor?, per el vist avui per avui , no.

Fora de que la dimissió de Navarro i tot el poder de l’aparell del partit hauria de ser obligada per ètica , dignitat i higiene personal i col·lectiva,  no tan sols aquesta és una opció que ni s’ensuma , ans el contrari ens ofereixen l’excusa de que han tingut poc temps i per tant cal esperar una nova oportunitat per poder-los qualificar , amb el que queda ben clar que el PSC va cap a una desaparició com a veritable poder polític en el nostre país i a convertir-se en un element marginal sense cap mena de poder de decidir en la política més propera.

És dons l’hora de la revolta. Cal refundar el PSC i fer-ho amb els fonaments de socialisme i catalanisme que son els dos pilars definitoris del partit. Calen nous aires i principalment calen uns nous objectius en aquest desig de recuperar la vocació majoritària , tal i com deia avui mateix Felipe González , que malgrat tot, segueix tocant-hi i molt, en això de la praxis política.

I en aquesta aires el concepte Catalunya ha de ser fonamental. El dret a decidir ha de ser innegociable. No entenc la por a que el poble parli. Cal escoltar-lo i actuar en conseqüència. I fer-ho defensant el federalisme que a bon segur és la millor manera d’encarar el futur , en el que la millora fiscal a l’alçada de la més favorable de l’estat ,és obligada . I políticament és obligada la veu pròpia del PSC en el Parlamant espanyol  , amb llibertat absoluta per decidir la seva opció en cada ocasió.

Per aquest camí o semblant , ha de caminar en el futur el PSC. I si és imprescindible separar-se del PSOE , s’ha de fer , i fer-ho sense escarafalls. Llavors hom decidirà, però avui per avui és imprescindible un retorn als orígens si de veritat creiem en el socialisme, creiem en que és imprescindible un partit socialista fort en les conviccions , i molt especialment si de veritat estimem Catalunya.

REFLEXIONS ELECTORALS GENERALS , UNA SETMANA DESPRÉS

Ha passat ja una setmana d’ençà les eleccions . Tots en sabem els resultats i les conseqüències.  Hem vist passar el “dia de la Victòria” , dit així ja que tots els partits s’autoproclamen guanyadors d’alguna cosa , encara que sols sigui de la supervivència. ( En aquest cas però, hi ha hagut un perdedor reconegut , que ha estat “SI” , per a sort de la política general del país ). Hem vist passat també el “dia de la marmota” , aquell en el que tots els partits polítics afirmen haver sentit ,escoltat i reflexionat , al voltant de la veu del poble , amb el que intentaran donar oportuna resposta als seus neguits.

Tots hem llegit mil i un articles d’opinió , escrits des de postures de tota la banda de l’arc parlamentari , explicant les causes , raons i conseqüències dels resultats electorals i per tant de la nova realitat política del país. Alguns ens han agradat molt i d’altres els hem trobat una veritable boutade  quan no una estupidesa. Ara però ja estem en el moment de “fer política” , que és el que s’escau i tirar endavant el país. Però serà això possible amb la trencadissa que ha fet Mas amb aquestes tan poc convenients eleccions?.

A l’espera de tot això ens queda dons tan sols la reflexió personal que en el meu cas està plena de preguntes , generalitzades en una sola , que és quasi la que ens fem tothom: I ara què?

M’indigna la postura de Mas i de Navarro, protagonistes d’unes patacades espectaculars i que somriuen com si res hagués passat.  Els grans polítics son els que marquen el camí i els mediocres aquelles que segueixen la deriva del populisme. A Mas el poble li ha dit clarament que no el vol al capdavant d’un projecte de futur en el que ell mateix no hi creu. Demanava vots prestats sense entendre que el préstec ja el tenia ( li havia servit en safata l’ERC de Carod i Puigcercós) i que ara el posat professoral de Junqueras els recuperaria amb escreix.  Però a Mas no li queda cap més camí que seguir trontollant endavant , ja que al seu darrera hi ha l’erm polític més absolut , en un partit desert de polítics de talla .

Pitjor està però Pere Navarro , que després de perdre quasi una tercera part dels seus escons , somriu com si del triomfador es tractés. La resurrecció de Navarro, ( veritable miracle dut a terme per el Messies Mas ) és el pitjor que podia passar al PSC ja que manté el convenciment de que els resultats son fruits d’un passat del que no sent responsable i que ell podrà tirar endavant i recuperar el temps perdut, quan la seva política electoral d’acabar de matar tot flaire catalanista i remar sols per camins del psoisme més extrem , l’hi ha  donat un fruit tan minse i esquifit com el color vermell del Baix Llobregat , que no compensa en res la davallada al 3er lloc del general del país , i al quart en indrets tan importants com la pròpia Barcelona , o el Maresme.

Oriol Junqueras ha decidit no entrar de moment al govern i recolzar-lo des de fora, una postura comprensible i natural , llegida en clau de partit , però molt discutible en clau de país , que a fi de comptes hauria de ser l’objectiu absolut de tota opció política.

Amb tots aquests vímets , serà possible establir les condicions mínimes de governabilitat del país?. Està clar que queda molt per teixir. Rajoy obliga al seus barons a suavitzar la postura contra Catalunya mentre intenta refer ponts , però l’aposta soberanista ha de seguir endavant de totes totes en la consulta promesa , en aquest dret a decidir.

Però està clar que les coses ja no son iguals. L’ intent de canviar la paramètrica electoral de dretes/ esquerres a nacionalistes / espanyolistes , li ha sortit un rave a Mas i ara els independentistes tenen 2 escons menys que abans , malgrat que els soberanistes sempre sumen a ICV que està per el dret a decidir , però que no és una formació independentista , ans el contrari.

Amb tot això al davant , quin futur ens espera?.  No ho sé , i a més l'intueixo si no negre , si gris fosc, però voldria estar esperançat. La partició parlamentaria que no permet moltes geometries dominants variables sense que tot grinyoli pot obligar a moltes cessions i pactes que refredin l’alta temperatura i tensió d’aquests darrers mesos i d’aquest sotrac podrien sortir ajuts mutus per el bé del país. Però serà això possible?.

La primera paraula la té Mas en el nomenament del nou govern i en els propers i immediats pressupostos. Junqueras aposta per independents de caire tecnòcrata que donin un altre aire , especialment en el camp social, el gran dèbit de Ciu. Però sabrà aguantar Mas l’escomesa de Rajoy i de més enllà, en el tema del dèficit pressupostari ?. Aviat ho veurem.

El cert és que 120 hores més tard de les eleccions ens trobem amb una Catalunya més feble, dèbil i trencada per culpa d’un partit CiU que sempre ha cregut ser-ne l’amo i que l’ha cagada de dalt a baix. Pot Mas refer la qüestió?. Per a mi , rotundament NO. El xitxarel·lo de les aigües de Vilassar no té,  ni classe, ni nivell ni capacitat , per manegar una Catalunya en un moment crucial de la seva història.

I és que de Messies ja ni va haver un , i d’això fa molts anys.

ESPAI D'ART. BETH FORNAS

Aquí teniu el darrer espai d'Art , amb entrevista amb l'escultora Beth Fornas que exposa actualment al Col·legi d'Aparelladors

BETH FORNES . ESPERIT I MATÈRIA

Quasi des del seu començament que la sala del Col·legi d’Aparelladors ha esdevingut com un segur de qualitat expositiva. Amb molt poques excepcions , el treball de la gent del Sant Lluc, encapçalades en aquest indret per Teresa Roig , han anat desgranant diverses opcions creatives amb un nivell de qualitat prou remarcable com per fer-ne recomanable visita. Aquest mes no trenquen nivell ,ans al contrari l’augmenten, amb la magnífica exposició de Beth Fornes que deixa ja de banda l’apel·latiu de ceramista per agafar-se al concepte definitori d’escultora.

Als bons afeccionats el sonarà el nom de Beth Fornes per les seves exposicions a la comarca i per la seva selecció com a “jove” en el Sant Lluc. En l’exposició corresponent,  allà el juny del 2009 dèiem textualment: “...uns treballs en els que conjuga l’escultura amb altres elements especialment amb la ceràmica.
Aquesta dualitat que moltes vegades desintegra el conjunt compacte que generalment precisen els treballs volumètrics en aquesta ocasió es utilitzada de manera ben adient aconseguint el contrapunt entre la força del fonament de ferro i la ductilitat textural de la ceràmica.
Un diàleg entre contraris ple de sensibilitat en el que les obvies referències no hi fan cap mena de mal.”

Ara la cosa ha canviat la dualitat no està entre contraris materials i sí entre contraris espirituals , tot a l’entorn d’una correspondència creativa poètica en la que presenta les dues cares de la moneda : Per un costat una obra més sensible en l’aparença , potser més decorativa i comprensible , i per l’altra una pbra contundent , dura però no esquerpa , que dona cos , potència i vigor al conjunt del presentat.

Amb un treball tècnic certament remarcable , Fornas ha abandonat la seva cridòria cromàtica i constructiva per oferir-nos una mirada que volent semblar silenciosa , és el suficientment impactant com  per copsar l’atenció externa que ofereix el seu treball, i el que és més important per fer-nos endinsar en el seu món orgànic , en aquesta comunió amb la natura a la que segresta del seu habitat natural, per “petrificar-la”, i valgui aquí tots els sentits de la paraula ,amb un treball que manté un punt de romanticisme silent però que alhora es desborda en una passió creativa que vol anar molt més enllà de l’aparença.

L’exposició queda així dividida en dues zones ben delimitades. Per un costat tenim la seva obra més “naturalista” en un concepte d’apropament a un cert misticisme d’arrels més minimals. Una obra que podríem considerar natural, propera, amb un sentit immens de fragilitat . una obra de caire orientalitzant , en la recerca d’un teòric “zen” que generi l’estat més idoni per la contemplació.

En l’altra costat estan unes obres de més pes , físic i conceptual. Obres denses, amb desig de copejar , en un demostració de la gran capacitat de bellesa que poden oferir unes formes objectuals en aparença llunyanes a un concepte estètic agraït , degut a la seva textura , forma i cromatisme. Unes obres  que per a mi son el millor de llarg de l’exposició i que semblen obrir un camí en el que l’autora pugui desenvolupar aquesta , la seva nova dualitat , enfrontant dues cares , en aparença diverses i divergents , però que en el fons demostren l’unicitat de sentiments conceptuals i creatius d’una artista que caldrà seguir.

Una exposició magnífica , aquesta de Beth Fornas , en les que posat a trobar alguna punt més imperfecte , haurem de deturar-nos en el seu apartat frontissa, és a dir en les seves obres de caire més pictòric en el que no aconsegueix lligar exitosament els conceptes , i també apuntar-nos a un cert excés d’obra. Una depuració de la mateix accentuaria el caràcter intimista i personal del conjunt que , al meu entendre , assoliria encara un resultat més plaent que no pas ara.

Beth Fornas , un nom que els bons afeccionats han d’apuntar ja a la seva memòria , amb una exposició al Col·legi d’Aparelladors que no s’han de perdre de cap de les maneres.

(Les fotografies han estat manllevades del blog del Sant Lluc)

5 BIENNAL TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ

Avui ha estat presentada públicament la nova edició de la Biennal Torres García, a bon segur l’esdeveniment  pictòric més important que se celebra en la nostra ciutat i que en aquest ja proper 2013 assolirà la seva cinquena edició.

La presentació a la que un no ha pogut acudir malgrat estar convidat (òbviament per la Sant Lluc i no pas per l’IMAC) , en raó de celebrar-se en un horari absolutament feiner, ha tingut lloc a Ca l’Arenas encara que a priori estava previst celebrar-se a la Casa Gran. Un canvi que s’agraeix ja que al vell casalot del carrer Argentona ja li pertoca de tant en tant poder ensumar alguna alegria pictòrica i deixar de pensar en la seva desgràcia, que l’ha convertit en un element espoliat tant a l’art com als artistes de la ciutat , no acomplint-se cap dels compromisos exigits per Jordi Arenas en la seva cessió testamentaria. 

Però deixant de costat l’oportú apunt recordatori de la malifeta municipal envers la plàstica , aquest tret de sortida de la biennal és una gratíssima notícia . Ho és ja que no estan els temps per a moltes festes , i menys culturals. La Biennal , suportada per una organització exquisida per part de la gent del sant Lluc, als que devem agraïment etern , tenia com a suports fonamentals , tant a l’Ajuntament com a la Caixa Laietana , amb l’afegitó d’un grup d’espònsors comercials diversos- Un conjunt , afeblit quan no desaparegut per la crisi el que podia fer pensar que no es podria assolir el pressupost de l’esdeveniment. 

Sortosament tant la tenacitat dels organitzadors com la intel·ligència dels col·laboradors , amb l’Ajuntament al davant , ha fet possible que ara tinguem el gran plaer de veure com la Torres Garcia tira endavant, i a més a més amb unes perspectives més que interessants. 

I aixi ho diem ja que la gens anomenada crisi ha produït un fenomen de gran participació i de bona qualitat ja que l’esquer econòmic és suficientment atractiu com per que molts artistes d’alta qualitat i nivell , que abans no s’acostaven als concursos , ara ho fan en el somni del premi que salvi uns mesos , fet del que s’estan aprofitant ja els diversos concursos convocats darrerament.

Nosaltres però voldríem fer una crida llarga i intensa als artistes locals i comarcals a prendre-hi part. Ja sabem tots que a molts d’ells no els crida l’atenció per por de no ser acceptat ( una no selecció que queda sempre en el silenci més absolut  amb l’ètica , extremada al màxim  per part de l’organització) , o per ser superat per altra artista local en el barem de premis. Circumstàncies les dues tan absurdes com estúpides.

Crec sincerament però que la Biennal és com un “First” que s’ofereix gentilment als artistes. Ser seleccionat hauria de ser considerat un èxit absolut , i no ser-ho no hauria de ser vist mai com un fracàs i sí com la sort d’haver pogut experimentar en la creació d’un treball de la suficient qualitat com per assolir l’èxit de la selecció.

Sigui com sigui , la Biennal Torres García ja està aquí , fet del que ens hem d’alegrar i molt.

Felicitats gent del Sant Lluc i felicitats Mataró.

REFLEXIONS A CORRE CUITA EN NIT ELECTORAL

Quatre guanyadors a les eleccions: CiU , ja que les ha guanyat. ERC per el seu gran salt, quantitatiu i molt especialment, qualitatiu. Ciutadans per aglutinar el vot del cabreig , con ho va fer PxC a les municipals de Mataró o UPyD a les generals. I finalment , el PSOE que ha arrenglerat als seus votants espanyolistes i ha salvat els mobles a Navarro.

Tres grans perdedors a les eleccions. Per damunt de tot CiU , amb una patacada històrica que li capgira tota la seva estructura. Els votants han decidit que si calia votar independència el millor era fer-ho amb els defensors originals i no amb els succedanis / ligth. L'altra gran perdedor ha estat el PSC , i no ho dic tan sols per el nombre de vots i sí per la desaparició absoluta del gen catalanista , substituït per una dominància absoluta de l'espanyolisme més ranci. I en tercer lloc SI , la desaparició del qual és un veritable favor al país i a les formes socials i democràtiques. López Tena, Uriel Beltran , i la lamentable portaveu avui a TV3 han demostrat que estan al mateix nivell d'intolerància que PxC.

Com a votant socialista de fa molts anys , encara que hagi votant en blanc avui , les imatges de la seu del PSC amb Montilla, Corbacho, Chacón , Bustos i demés patuleia espanyolista xarrupant càmera , feia basques a qualsevol socialista català, avui més orfe que mai de grup polític en el que aixoplugar-se.

Per ètica política , és a dir , ser conseqüent amb la resposta del poble amb les propostes presentades en la campanya electoral , aquesta nit Artur Mas i Pere Navarro haurien de dimitir de manera immediata i sense possibilitat de marxa enrere.
Mas ha perdut la gens menyspreable xifra d'un 19.35% de diputats , quan va convocar les eleccions per assolir una majoria absoluta. Fracàs més evident impossible.
Pere Navarro ha perdut un 28.57% de diputats i encara somriu ja que creu que ha salvat els mobles , dons les perspectives semblaven molt pitjors.
Que Mas i Navarro continuïn al front dels seus partits demostra que el que domina l'aparell del poder segueix sempre endavant encara que el poble els hi doni l'esquena, el que és un flac favor a la democràcia i una escopinada en tota la cara al ciutadà que ha decidit retirar-li la seva confiança.

Que Alícia Romero sigui diputada al Parlament gràcies al poder del partit a Mataró, ja que la necessita per enfrontar-se i derrotar a Baron en les primàries i que Laia Bonet es quedi fora, és la demostració més fefaent que en els partits la vàlua personal està sempre per sota de les capacitats i sotmesa als interessos dels respectius aparells. A Mataró ho hem vist ben clar amb Carlos Fernández , Ana Barrera i Xesco Gomar.

ALEA JACTA EST

Queda molt poca estona per les dotze i comenci així aquesta , per a mi , absurda i incomprensible jornada , mal dita de reflexió. Com no fos que els propis polítics la inventessin per a tal de descansar al menys un dia abans de l’espetec final, és una jornada sense sentit ja que tot el pescat està venut. I si en queden restes per vendre , potser seria molt millor fer , a l’estil americà, recerca del vot fins el darrer moment , fins la porta de les urnes , pròpiament dita.

Hom coincideix en les travesses per els resultats finals. Aclaparadora victòria de CiU , sense assolir la majoria absoluta i gran patacada del PSc que pot arribar a ser la quarta força , superat per PPC i ERC, mentre quasi sent en el clatell l’alè de ICV. En la cua hom parla de l’ascens de Ciutadans i de a probable aparició de la CUP en detriment de SI. Uns resultats que d’acomplir-se plantegen un nou i atractiu mapa polític català i que haurà de provocar un variat joc de bastons.

A priori , fracàs de Mas , tot i guanyar ; fracàs d’Alícia Sánchez Camacho; èxit de Joan Herrera i triomf absolut d’Oriol Junqueras , que amb el seu fer s’ha guanyat l’apreci dels seus i el respecte de la resta , amb una campanya serena, il·lustrativa , quasi profesoral , que li fa albirar un excel·lent futur si és prou intel·ligent i no cau sota les urpes de CiU  en el seu desig de la independència.

Però és clar que jo, que em sento socialista d’ànima i de cor, em fa patir  i molt, el meu partit ( PSc) al que no penso votar ( he dit per activa i per passiva que ho faré en blanc). Algú em pot dir , i no sense raó, que menys parlar i més recolzar amb el vot en moments difícils com aquest , però està clar que l’actual PSc ( espanyolitzat fins la medul·la i fins i tot anti catalanista a vegades ) no és ni el meu PSc ni el PSc de tants catalans que l’hem recolzat i hem estat al seu costat de sempre. No em considero per res infidel al PSc (no voto a cap altre) i crec sincerament que el PSc sí que ens ha estat infidel als catalanistes als que ens ha menystingut i ha passat absolutament de nosaltres  a la recerca del vot espanyolista del cinturó roig , en un desig de salvar la cara , o potser seria millor dir el cul , amb uns resultats que en res ajuden a Catalunya , ans la sotmeten a una paramètrica que ningú desitja.

Un PSc que tocarà fondo i del que espero la mateixa nit del diumenge , o si no a més tardar el dilluns al matí, una assumpció de responsabilitats  que hauria de significar l’absoluta dimissió de tot el grup d’espanyolistes irresponsables que ens ha portat a aquest atzucac, dels que espero no siguin tan cínics com per dir les maleïdes frases de “ hem escoltat la veu del descontent del poble i en prenem nota” , per què us ben juro que de sentir-les mai més sortirà de mi un vot dedicat a aquests polítics.

Però crec que després d’aquestes eleccions caldrà fer  també una profunda reflexió a nivell local , vista la pèssima i patètica campanya duta a terme. I caldrà fer-ho ja que , encara que semblin lluny , les municipals estan aquí, i front la més que probable febre soberanista , el nivell espanyolista i anticatalanista de l’actual poder del PSC , pot portar al fracàs més absolut.

Però temps hi haurà per parlar-ne. De moment sols fer un darrer apunt . Com és possible arribar tant baix en la cloenda de campanya? . Les fotos aparegudes en el facebook ( una d'elles és la que encapçala el post ) son la demostració més fefaent de que ni l’actual PSc té cap mena de sentit ni de país ,ni del lloc on està, ni , el que és pitjor , té mirada de futur i s’ancora en un passat en el que mai tornarem a viure.

Demà donsc a reflexionar i diumenge tots a vota en consciència . Que dilluns serà un altre dia en el que de nou haurem de tocar de peus a terra i seguir lluitant per nosaltres i per el nostre país , cadascun des del seu lloc i les seves responsabilitats.

Que tinguis sort Catalunya !!!

DECEPCIÓ A LA MIRÓ

Enorme decepció la que he tingut al visionar l’exposició  “Explosió!. El llegat de Jackson Pollock” que fins el proper 24 de febrer s’exposa a la Fundació Miró de Barcelona.

Ja sé que la decepció és un concepte anímic relatiu ja que s’estableix en relació a les expectatives que un té davant una persona , fet o circumstància. Per això , en aquesta relació comparativa , el meu estat d’ànim ha estat absolutament baix ja que després de visionar la mostra no he trobat quasi res del que esperava i semblava prometre l’enunciat de l’exposició i principalment la informació apareguda en els mitjans informatius en els que l’esquer de Jackson Pollock dominava de manera tan aclaparadora que més aviat semblava convidar-nos a una mostra en la que l’expressionisme abstracte en fos fil conductor que no pas la que la realitat ens mostra.

L’exposició , i cito textualment el que diu de la mateixa el web de la pròpia fundació:

“ Explosió! El llegat de Jackson Pollock investiga l’entramat d’influències i connexions que es van generar a partir de l’action painting o pintura d’acció, el principal exponent de la qual fou Jackson Pollock (1912-1956). Des de finals de1940, la noció de pintura com a acció va obrir un immens camp de possibilitats que es van traduir en l’art de la performance i en les innovadores pràctiques artístiques conegudes amb el nom d’art conceptual. Molts artistes van conferir tanta importància a l’acte creatiu com a la pintura que n’era el resultat. En aquesta zona fronterera entre la pintura i la performance, l’atzar o l’espectador van actuar sovint com a cocreadors de l’obra. Aquesta actitud experimental i conceptual cap a la pintura i l’art va inspirar posteriorment molts altres artistes.

La mostra ofereix una visió geogràfica i cronològica sobre l’abast del fenomen i inclou obres realitzades en diverses tècniques d’artistes de finals dels anys quaranta fins ara, entre els quals cal destacar Jackson Pollock, Yves Klein, Niki de Saint Phalle, Jean Tinguely, Allan Kaprow, Andy Warhol, Lynda Benglis, Saburo Murakami (a les imatges), Bruce Nauman, John Baldessari, i Paul McCarthy entre altres”.

Una exposició que deixant de costat els tres Pollocks , de bona qualitat però excepte un d’ells , ben lluny de ser obres de primer nivell;  una peça de pintura oxidada de Warhol  i algun parell d’obres més , es mou en una cert estat d’obra caduca , a la que li pesi molt el temps i que si bé pot ser considerada com d’un cert interès en un concepte històric , aquesta mateixa reflexió ens porti a pensar que malgrat ser l’inici d’una certa contemporaneïtat en el sentit de que tot pot ser una obra d’art , el pòsit que deixa és d’una certa banalitat absolutament fora d’actualitat , semblant més com un element de curiositat demodée que no pas com un focus d’atracció comunicativa.

Una exposició que m’ha decebut profundament i que la veig com una petita trampa que ens ha jugat la Fundació , semblant a la d'aquelles pel·lícules amb el nom d’un gran actor que apareix destacat en els crèdits i a l'hora de la veritat és un secundari de tres escenes. 

Explosió!. Una exposició que per a mi , ha fet llufa.

HO SENTO. AVUI NO, TINC MAL DE CAP

No puc negar que porto un temps força destrempat , políticament parlant,  és clar. No ho és tan sols per que el meu partit ( PSc), - i dic meu ja que és el que he votat sempre -, estigui de capa caiguda , o millor dit vagi en caiguda lliure total. Ho és també ja que aquestes estranyes eleccions m’han deixat trastocat i descol·locat , i més després de veure  el debat electoral i tenir consciència clara que Catalunya precisa , i mereix , molt més que no pas la tropa de galifardeus que aspiren a ser molt honorables.

Aquestes eleccions son en base, tan legals com il·legítimes i espúries. CiU tenia el poder suficient com per mantenir els quatre anys de legislatura que és exactament el que li va atorgar el poble, però , tramposa com sempre , va voler aprofitar-se de l’avinentesa i va fer un tomb cap uns camins que mai havia llaurat , - els de la independència -, per aconseguir molt més poder i de pas tapar la seva màxima incompetència política , demostrada en aquests dos anys de mandat . Una juguesca que per el que diuen les enquestes , que en aquest punt espero que no errin , li ha sortit del tot malament.

( Parèntesi d’interludi: Diuen els analistes històrics que Kennedy i Companys van ser a bon segur els pitjors presidents de la història dels seus països , però el ser “màrtirs” els va situar en altre estadi i en ell han estat glorificats . A Artur Mas li pot passar el mateix. El “martiri” que li pot significar la seva aposta soberanista li servirà , sens dubte , per camuflar la seva pèssima acció política com a governant. I als fets i no les opinions , em remeto ).

Però em destrempa que en unes eleccions que es celebren en uns moments tan transcendents com aquest , la deriva soberanista assoleixi el paper primordial i quasi únic , alhora que ho faci sense marcar àmbits , camins i possibilitats i sense destriar realitats , d’il·lusions i somnis. Un predomini que deixi de costat tota la resta, en especial el tema social i que fins i tot ningú hagi dit un borrall d’un element tan important per un país , com és l’àmbit cultural.

Així ens trobem davant duna veritable astracanada o vodevil, en el que els dos  conceptes protagonistes que s’enfronten  (representats per CiU i PP ) son les dues cares de la mateixa moneda i que mentre es discuteixen fent el paripé mantenen sense problemes pactes cabdals , tant en ajuntaments importants com en la Diputació de Barcelona. Al seu costat , com a personatges secundaris però simpàtics per a l’espectador , es troben ERC i ICV, que es mouen en el seu terreny intentant aprofitar tot allò que deixen els peixos / partits importants.

Arrodoneixen el repartiment dos personatges impertinents com son Ciutadans ( per la seva filosofia , si és que la té) i SI ( adust en el posat que el converteix en un possible dictador en potència) , al que no val ni l’excusa de veure’s fora de tot quan ell era l’únic defensor de les essències soberanistes. Tot amb l’afegitó del becari entre bambolines ( la CUP ) que ja escalfa la veu en el convenciment que ben aviat tindrà paper de repartiment en la futura obra.

I el paper de l’auca , el més típic , el del marit cornut  que paga el llit i el beure i que a més no s’assabenta de res, li toca , com no, al PSC que està a punt d’esgotar la campanya electoral i encara no sap de que va la història. Amb l’escolanet / peix bullit de Pere Navarro al capdavant que ha demostrat fefaentment que el paper li va gros , que no se sap els diàlegs i que a més a més els guionistes li col·loquen de tant en tant algunes escenes que volen ser impactants i fan riure de pena , com la ja famosa cartolina per sumar quatre senzilles xifres que va emprar en el passat debat i que serà carn d’APM i de la xarxa , i que es pot col·locar al nivell de les mítiques croquetes de Martes y Trece i la seva trucada a Encarna de Noche.

El pitjor de tot és que el fonament és bo ( federalisme ) però actualment tots sabem que és impossible ja que a l’altra costat (Espanya) ningú està per la labor, ans el contrari i fins i tot en el propi entorn hi ha gent a qui li apareix erisipela de tan sols anomenar-la ( Corbacho a les llistes i Chacon, Montilla i tot l’aparell del partit , una mica més enllà).

A més han cremat del tot la lletra “C” de les seves sigles , han abandonat el catalanisme d’una manera tan absoluta com convençuda, com ho demostren que en la caça del vot no en volen saber res de gent com jo i l’àmbit més proper , catalanista i casolà, i es dediquen a cercar aferrissadament el vot PSOE del cinturó roig , que generalment no s’activa en les autonòmiques , com únic camí de salvació possible, sabedors a bon segur que els catalanistes amb seny, memòria i principalment dignitat , mai podrem dipositar en ells la seva confiança ja que ens han fet traïdoria.

Així va el PSc , com cavall desbocat cap al precipici, amb un final que tan sols pot ser la desmembració definitiva del mateix , deixant al PSC amb les seves arrels i cercant la gent del PSOE les seves , que per el que es veu en aquests definitius moments , tenen més elements que el separa que no pas que els uneixi.

Per això encara que en aquest darrers dies rebo trucades , missatges de tota mena i paraules dolces em sonen a les meves orelles , demanant-me que doni un temps, que tot canviarà, que de nou podem ser feliços junts. Que no escolti les veus que em parlen de la seva infidelitat amb mi i el país . Que no és cert, que tot son burdes mentides de gent que ens vol mal. Que ho repensi ,que m’espera ansiosa diumenge  per repetir la cita tan intensament viscuda tantes i tantes vegades , amb el seu clímax emocionant . Que en el fons hem nascut un per l’altre i no tinc un futur clar fora del seu redós.

Però un ho té molt clar. I aquesta vegada la culminació no tindrà lloc. No li seré infidel amb ningú. El meu recolzament es quedarà en el no res que sempre significa el blanc. I quan , amorosa i seductora em demani de nou que culminem l’acte , faré el que mai he fet: Hem giraré d’esquena i suaument li diré : Ho sento, però avui no. És que tinc mal de cap.

MUSEU ARXIU DE LLAVANERES. CAN CARALT

Sovint parlem de l’immens plaer , i alhora la immensa enveja , que significa acostar-nos cada mes a Can Caralt per gaudir de l’exposició que la gent del Museu Arxiu de Llavaneres ens han preparat. Com deia fa uns dies , si abans l’espai de referència al Maresme era el Museu Monjo ara ha traspassat Mataró i és Sant Andreu de Llavaneres i el seu Museu Arxiu el que ocupa aquest nivell de privilegi.

Dic enveja ja que després de visitar l’exposició corresponent al mes, sempre paga la pena pujar les escales que ens porten a les sales del museu pròpiament dit , on podem gaudir , no tan sols dels noms mítics de l’art del nostre país , amb la més ample presència de les seves figures emblemàtiques, ans també tenim ocasió de fer repassada  a l’ èlit artística mataronina que està allí perfectament representada , cosa que no succeeix a Mataró , ciutat en la que és impossible acostar-se a l’obra de qualsevol dels seus artistes importants ja que aquestos no tenen cap mena de presència pública.

Ara , fent un pas més en la seva evolució Can Caralt ens permet mitjançant la xarxa , fer una detinguda visita virtual a les seves instal·lacions i gaudir en plenitud de les seves pertinences. Una visita que aquí us linko i que us recomano de manera molt fervent.

PS.- Davant la constant lliçó que ens ofereix el Museu de Llavaneres ,- i amb molt poca disposició pressupostaria -, jo aconsellaria als responsables de plàstica de l’IMAC ( si és que la paraula els hi sona ) a parlar amb ells per que els aconsellin de com fer unes magnífiques temporades amb més il·lusions que no pas diners. 

I si no els coneixen, no pateixin que jo ja els presentaré. Son tan bones persones com magnífics professionals. Us ho ben asseguro.

REFLEXIONS VARIES AL "MAS STYLE"

Avui apareixen en tots els diaris les darreres enquestes electorals per culpa de l’estúpida llei que impedeix fer-ne públiques d’altres en el decurs de la darrera setmana, encara que espero que “El Periódico” torni a saltar-se el concepte mitjançant l’aixopluc del germà “El Periòdic d’Andorra”. Unes enquestes que amb les corresponents prevencions , - tots recordem el recent cas d’Obama , guanyador de pallissa quan es preveia un empat tècnic -, cal analitzar.

Els resultats de les mateixes son sabuts de tots. CiU guanya però sense aconseguir els seus objectius d’una majoria absoluta i fins i tot en algun cas es parla de pèrdua de vots i escons. El PSc cau a la misèria i pot ser depassat per el PP i per la pujant ERC , amb les que es conforma un veritable empat tècnic. Pugen ICV i Ciutadans , mentre que la CUP sembla deixar fora a SI , fet que a mi personalment em complau molt.

Uns resultats que poden , de confirmar-se , fer que el gran guanyador amb molta avantatge sigui alhora el gran derrotat ( a nivell de fracàs absolut ) el que hauria d’obligar a Mas a oblidar-se d’aquest paper de Messies que ens porta a la terra promesa , en la que tant bé es troba ja que jo crec que Mas , com tants d’altres polítics , ha acabat essent atrapat per la seva pròpia caricatura, i ara ja és més Mas ( Bruno Oró) que no pas el xicotot de les aigües de Vilassar.

És difícil trobar en la història recent algun polític més messiànic que Mas. I jo, que voleu que us digui, desconfio molt dels messianismes. I més quan s'arriba al mateix mitjançant una conversió espectacular i aquesta fatxenda serveix per amagar la inutilitat de la política que ha dut a terme d'ençà que és al poder , el que el converteix en el pitjor president de la recent història de la Generalitat . A les dades , i no a les excuses , em remeto.

Unes dades que serveixen per fer brollar les pertinents excuses , de mal pagador és clar ,i que és quan de nou apareix el complex de màrtir tan habitual a Convergència , amb tota la història de El Mundo i els diners a Suïssa i altres paradisos fiscals.

Convergència , com tots els partits , té molts draps bruts amagats sota l’estora i a les golfes. Com que ha manat ( i mamat ) molt, en té més que els altres , i tots sabem que el famós 3% de Pasqual Maragall no era una maragallada , ni una rebequeria de qui ja n’estava fart de rebre lliçons d’ètica de part dels que no en tenien.

Ara de nou Mas i CiU retomen la seva gran habilitat per liar la troca i convertir-se en víctima quan a bon segur és culpable. Però sigui com sigui , em sembla molt bé querellar-se contra "El Mundo" dons estic convençut de la falsedat de la notícia , però m'emprenya , i molt, parlar de nou del cas "Banca Catalana", tot relligant-lo, i presentant-lo sols com un cas de persecució política quan hom sap que Banca Catalana va ser una veritable estafa que podríem qualificar com "patriòtica".

Va ser una mena de preferents amb l'esquer de Catalunya , de la que van sortir arruïnats molts petits estalviadors catalans, mentre la burgesia catalana s'enriquia amb préstecs industrials a baix cost , quan no cost zero.

Un tema el de Banca Catalana en que fàcil és fer-ne una altra lectura i dir que el que si va ser una acció política va ser la sentència dons era el que es precisava per refer l’ordre general que l’estat precisava. 

O és que vaig errat?.

CAMINARS

En aquests dies en la cartellera artística cohabiten dues exposicions de pintores que mantenen un paral·lelisme en la seva trajectòria fins que una decisió personal separa el seu caminar i marca de manera ben clara ,no tan sols el projecte actual ans també el seu futur més proper. Es tracta de Mariona Lizana que exposa a l’espai Capgròs i De Rosa Serra Sanabra que ho fa a la Galería Art i Gent d’Argentona.

Ambdues autores van començar l’afecció a l’art en la seva joventut i la van abandonar per raons de les pertinents obligacions familiars i professionals. De fa un temps , una vegada deslliurades en part de les mateixes,  han tornar amb força i il·lusió a voler fer avinents els seus neguits creatius. Però ho han fet en diferent fonament. Mentre que Lizana va apostar per acudir al taller d’un mestre per aprendre i aprofundir en els seus coneixements, Serra Sanabra va triar l’autodidactisme per aprofundir en el seu fer , i en la comparança es veu clarament qui va errar i encertar en aquesta tria.

Mariona Lizana ens presenta en la seva mostra “50x50” a l’espai Capgròs , un conjunt de peces , totes elles de temàtica vegetal  en el que pertoca especialment a fruits , amb els que conjuga una mena de bodegons vitals de variat resultat i encert .

Però sigui quina sigui la individualització, el cert és que ofereix un concepte estructurat en el cànon , amb resultats desiguals però donant a intuir una clara possibilitat de millora  ja que existeixen els fonaments essencials per aconseguir-ho, obtinguts tots ells en el treball constant del taller , sota l’ull i el mestratge d’un bon mestre, el que converteix aquesta fita en un quelcom que ara queda en les seves mans i el seu esforç.

De moment s'evidencia una certa habilitat compositiva , un bon domini de la paleta cromàtica i un cert estil dolç i intuïtiu que li permet superar amb solvència el nivell exigible com per considerar-la com una digna pintora afeccionada.

No succeeix això en el cas de Serra Sanabra.  En la seva obra hi ha afany , desig i ambició, però tot s’escrostona ja que els fonaments son molts fluixos.

Un dels grans problemes dels pintors figuratius està en que les mancances tècniques salten a la vista d’una manera molt evident i aquest cas n’és un d’ells. En l’art , com en tot en al vida , calen unes paramètriques que serveixin per a bastir tot l’entramat i si aquestes fallen tot va en orris. A Serra Sanabra li maca sentit global de l’obra , perspectiva , dimensió pictòrica i principalment li manca auto reflexió i treball d’estudi.

No sé pas si és funció de la crítica el donar consells , però està clar que a Serra Sanabra ni manquen uns quants . Per un costat , els bons consells tècnics de qualsevol mestre assenyat que sigui capaç de centrar-la en una estructura pictòrica molt més fonamentada , tècnicament parlant,  que no pas la que ara presenta.

Per l’altra el consell tècnic en el que pertoca a l’auto limitació tècnica que significa la pintura damunt metall i l’ús limitat de la gama cromàtica. I finalment l’absoluta necessitat de parar en aquesta desenfrenada carrera expositiva , per assentar en el taller una obra que ,es veu i nota , està gestada en la rapidesa del concepte i la realització, quan avui per avui el que precisa és de la reflexió i la sedimentació.

És en aquest camí on Serra Sanabra pot trobar sortida a l’atzucac artístic en el que actualment està ficada que tot limitant-la,  fa desmerèixer , i molt, el seu treball.

Dos pintores , dos camins. Una divergència que marca el camí encertat i l’erroni. Ara , en els seves mans està aconseguir uns resultats millors.