XERRAMEQUES.

Quan jo era un infant , el cinema el diumenge a la tarda era cita obligada. Al Centru o si era apta a La Sala, ocupàvem tot els temps amb aquells programes dobles. Si hi havia una de l’Oest i a més en color, era festa grossa. Ens quedàvem bocabadats amb els indis i cow-boys i , com no, amb el setè de cavalleria  i totes les històries que es vestien amb ells.

Si la pel·lícula tenia algun detall costumista no era d’estranyar aparegués un xerrameca capaç de vendre l’elixir que servia per a tot i un seguit d’elements enganyosos que s’amagaven sota una cataracta de paraules que servien per entabanar al personal bocabadat davant tanta paraula buida. Normalment  el xerraire acaba foragitat quan no emplomat o cobert de greix  per el seu desig d’enganyar.

Al segle passat, els xerraires de fira en van prendre relleu, amb els seus ganivets que ho tallaven tot i amb no sé quants artefactes indispensables per a progressar. Actualment tenen lloc de trobada a la teletienda.

Intel·lectualment parlant però , aquest xerraires  de pensament opac i fals, semblen voler ocupar ara un espai en la zona de la creació artística i mitjançant paraules i frases incomprensibles en un dialecte més de secta religiosa que no pas d’explicació seriosa en la realitat, es llencen a ser gurus de la modernitat creativa en l’artístic en un doble i perillós joc que cal desemmascarar. Per un cantó el de marcar la pintura com element finiquitat , propi d’altres èpoques, i que en aquests moments ha de morir ja  que el seu ús és per se altament perillós per el desenvolupament correcte del pensament creatiu que es mogui en la necessària paramètrica del segle actual. I per l’altre establir uns teòrics nivells de coneixement  remarcant la seva superioritat per damunt de l’espectador , al que consideren analfabet i per tant procliu a ser dominat i manipulat.

Gurús del la contemporaneitat, especialitzats en màsters teòrics que en realitat delimiten el pensament creatiu i fan abjurar de la reflexió crítica personal, xuclen cervells i a canvi ofereixen el poder de la beca llaminera i de la participació en el global del pensament únic i inintel·ligible, i així entrar en la roda de l’elit dels reis del no res, sense entendre que en realitat aquests reis van despullats del tot i son en certa manera la riota de qualsevol que tingui tan sols una sola neurona pensant i efectiva.

Venen al cas totes aquestes reflexions que a bon segur sonen també a xerrameca, davant l’exposició que Marta Juvanteny presenta actualment a La Destil·leria.

La lectura de la seva presentació es un seguit d’impagables perles. Així es parla d’una  investigació dels límits entre l’art, la ciència i la tecnologia a través d’una òptica desafiant d’estructures i ordres mètrics. Tot dient que l’autora s’allunya de l’art com a mètode d’autocomplaença i el transforma en un llenguatge codificat a la recerca d’un temps abduït i confús davant les pantalles digitals. Preguntes a la recerca de més preguntes sense resposta. Un loop infinit cap a un espai neutral terra de ningú: «Amb la inclusió dels nous mitjans tecnològics, les experiències temporals i espacials es perceben de maneres diferents. Pluritemporalitats que muten i conviuen simultàniament al nostre dia a dia, condicionades pel consum narcòtic d’imatges manipulades per les possibilitats tecnològiques de les noves interfícies digitals.». En resum, paraules epatants però certament buides d’un contingut real i d’una possible reflexió per part de l’espectador.

I no dic res de quan llegeixo:” L’autora posa en pràctica la contenció, la precisió, la confusió i la indigència voluntària. Les distraccions mundanes i identitàries del gest passen a un segon pla a favor de l’exploració de qualsevol expressió o representació humana”. Això tot citant noms sols a l’abast dels habituals seguidors d’aquesta mena de secta conceptual, I ja no vull ni comentar el paràgraf final: “Gran part de la seva obra es basa en el refugi. L’aïllament i la hipnosi com a mètode de transcendència i supervivència. També la percepció del temps i l’espai se sotmeten a investigació en l’obra de Juvanteny, així com l’estat de trànsit entre realitat i miratge, o realitat i ficció”. No entenent ni tan sols que els miratges son sempre ficcions.

Ho sento però quan un llegeix i rellegeix aquestes filosofades en l’intent de trobar un concepte al que agafar-se per penetrar en l’obra de l’artista, només trobo el buit, el no res i una pseudo intel·lectualitat supremacista que em provoca rebuig i impedeix qualsevol mena de comunicació.

Curiosament però en la realitat l’obra de Juvanteny es mou constantment en la recerca d’una plàstica de la que vol abjurar. Aposta per el joc cromàtic i trompe l’oeil d’un cinetisme de manual , alhora que juga amb una  iconografia en la que es recrea en el binarisme que en moltes ocasions ens retrotrau de forma clara al pensament més net de Klee, i ja no diguem en la seva sèrie central  en una reducció minimal en la que la seducció plàstica deixa de costat qualsevol altre lectura intel·lectual que pretengui l’autora.  Però llavors com avergonyida de si mateixa i de que la bellesa de la simplicitat pugui ser subjugant i crei per tant comunicació, que és ni més ni menys  la reacció que ha de produir la veritable obra d’art , l’artista col·loca adientment una cartel·la amb un títol desconcertant, acompanyada a voltes amb un escrit doctoral que destrossi i elimini qualsevol sentiment plàstic que pugui haver apreciat l’espectador.

És per tot això que jo recomanaria la visita a tot espectador que sigui capaç de centrar-se únic i exclusivament en el treball exposat , sense cap altra mirada i evitant del tot la lectura de títols i afegitons filosòfics de les obres. Que gaudeixi del sentiment creatiu i plàstic i que intenti trobar les sensacions personals que li produeix.

Per tot aquell que pensi que això no és possible. Que anar a visitar una exposició implica analitzar el global del context que presenta el creador, i que per tant cal llegir títols i analitzar pensaments afegits, he de recomanar que no perdi ni un minut del seu temps ja que difícilment podrà trobar una obra més pedant i propera al no res que la que ara presenta Marta Juvanteny a La destil·leria , envoltada això sí amb tota la parafernàlia d’una intel·lectualitat de pa sucat amb oli i sense voler veure que certament, en aquest cas, la reina anava nua.

Una exposició que és certament xarrameca de xerraire entabanador que si ens trobessin en aquell salvatge oest , acabaria sens dubte emplomat i foragitat de la ciutat.

El destil·lat creatiu que en aquest mes ens ofereixen al Camí Ral  porta una atractiva etiqueta però es indigerible des del primer glop.

Les imatges han estat extretes de les xarxes socials

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (1911-1989) (III)

CHILLIDA.-

Certament hi ha noms d’autors que ho diuen tot , el de Chillida és un d’ells. Pocs autors amb tant alt grau de reconeixement com per gosar entrar a discutir alguna de les seves obres. La col·lecció Bassat té en el bronze “Relief” de 1951 una veritable joia. Pertany a la seva primera època i com en les d’aquell moments , comencen a aparèixer dos elements claus que el comencen a aneguitejar:  el joc de volums i la preocupació per la forma interior , alhora que comença a intuir-se una tendència  a la monumentalitat.  En aquets cas malgrat ser una ecsultura de caire esencialment pla, és fàcil fer-ne una translació a una peça monumental , amb un acuradíssim joc d’equilibris. Una peça per gaudir i admirar.

ANTONI CLAVÉ

Encara que unànimement reconegut com a gran pintor, cal recordar que en els anys 50 Clavé va aconseguir un reconeixment total per la seva faceta de’escenògraf en el món del ballet. Allà es quan va entrar en el món el volum que no va abandonar mai. No molta gent recorda que va ser aspirant als Oscar per vestuari i decoració de la pel·lícula El fabuloso Andersen,Les seves escultures sempre ens recorden les textures de “papier froissé” que tant va usar  en les ebres obres pictòrique.

En aquesta exposició gaudim d’un espectacular “Pichet” (1963)amb una materialitat tàctil com si d’un element viu ien actiu es tractés,un Guererer molt del moment ( 960) i un espctacular relleu , amb positius i negatius “Trois visages” (1966) en els moments en que encara existia la lluita entre la figuració i l’abstracció i veritable obra preluid de futur.

XAVIER CORBERÓ

Corberó és sens dubte un dels nostres artistes més internacionals, però alhora dels més desconeguts del  nostre país. Amb obres al MOMA o al Victoria &Albert Musuem. Dissenyador de les medalles olímpiques dels JJOO de Barcelona i responsable de la tria dels grans escultors que van omplir d’escultures la ciutat de Barcelona en en el període olímpic, és responsable d’una de les millors reflexions creatives que he escoltat mai: En l’escultura es molt millor quan més desapareix l’escultor, al contrario que  a la pintura”

I justament  a “Lazy moon” (1982) aquets reflexió es compleix del tot.Minimalisme absolut i en puresa total. Foma i materia sense anècdota de cap mena. Pura poètica en un treball simplement especatcular i ben representatiu del fer de l’artista.

LUÍS ELORRIAGA

És aquest un escultor que,  encara que nascut a València és basc d’educació i estilística escultòrica. Bastant retitarat de l’activitat expositiva i més centrat en el camp educatiu i pedagògic, Elorriaga enderiat especialment amb el treball d’Oteiza, ens presenta en aquest “Paisatge urbà” (1985) un treball de formes constructives molt en l’estil de la seva refrència ja sigui per l’estructura volumètrica de la peça com per l’estructura de plena i buits i la textura general el material ferroamb la que està treballada.

APEL·LES FENOSA

Un bon grapatd’escultures  d’Apel:les Fenosa estan presents en aquesta col·lectiva oferint-nos sues de les seves cares més significatives. Per un costat un seguit de pecs escultòriques de petit forma(1944), amb la figura femenina com a protagonista execint de simbolisme de divversos aspectes de la vida., que venen acompanyades per dos peces de gran qualitat com son  un espectacular Polifemo cec ( 1949) i “Millepertius” (1962), conformades esencialment en al seva habitual textura enmarcada en la ditada profunda. Un gest de profundidant i alhora d’intensitat vivencial sempre   que dona personalitat pròpia al treball de l’autor.

GABRIEL

Escultor contemporani que sempre ha exercit en les seves obres la lectura de la dualitat industrial/ artesanal, com en aquesta peça, realitzada amb una base de fusta , recoberta per una texturat treball de ferro que encén la dualitat de la teòrica fragilitat de la coberta , malgrat el seu material, enfronatada a la duresa més amabla del seu cos interior. Una lluita , la de la dualitat , molt habitual en els  treballs de l’autor i esplèndidament estructurada en aquesta ocasió

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (1911-1989) (II)

SERGI AGUILAR

Quatre espectaculars obres de marbre negre son les que podem gaudir amb la signatura de Sergi Aguilar en aqueta exposició. Quatre treballs que responen a la perfecció als trets bàsics del seu treball, estructurat en el racionalisme minimalista, a l’entorn d’unes estructures geomètriques d’una absoluta puresa formal. Amb una gran elegància en el resultat final, el treball d’Aguilar sedueix de manera absoluta ja que tramet una gran energia malgrat l’aparent fredor de les seves formes i materials. Obres plenes de puresa i geneeradores d’una gran serenor espiritual.

ANDREU ALFARO

“Homenatge a Visconti” una espectacular obra alada  de 227 cm de vol i “Generatriz3” una rítmica i sinuosa peça , ambdues d’acer inoxidable, marquen el caràcter d’Alfaro en la col·lecció Bassat.

Alfaro des d’un cert informalisme líric i mitjançant un domini geomètric absolut, genera una obra cinètica  que marca gestos, ritmes i sensibilitat especials. A més  la textura freda de l’alumini ajuda a crear un cert sentiment de moviment continu , ajudat per els  jocs  cromàtics que genera la llum en el material.

Com ene l cas d’Aguilar la teòrica fredor dels materials es converteix en un esclat de força dinàmica que sedueix enamorant a ualsevol espectador ue queda primer subjugat per la tècnica i immediatament per l’enorme sensibilitat i qualitat del seu treball.

FRANCESC ANGLÉS 

Potser un els rara avis de la col·lecció ja que Francesc Anglés és en realitat metge traumatòleg, encara que ha dedicat a l’art bona part de la seva trajectòria. Encara que ha treballat amb diversos materials, el més propi és la bena de guix /escaiola, just la que serveix per enguixar fractures en un servei de traumatologia, amb la que ha realitzat gran part el seu treball, transformat a posteriori en un altre material, com és el cas del grup escultòric de La cobla, a la població de l’escala.

Aquí es presenta  amb un home anunci de 1975, molt en l’estil pop de l’escultor americà Goeorge Segal i amb l’escultura realista de Josep Bassat , pare del col·leccionista.

EDUARDO ARROYO

Pintor  enquadrat en la nova figuració però derivant cap un art pop especial ,molt dominat per una altíssima càrrega crítica , generalment desenvolupada  mitjançant el seu ben especial toc surrealista.

 Just en aquest àmbit  del pop surrealista és on hauríem d’encasellar la peça “L’africana a la maleta del doctor Schweizer” de 1973 , en la que la curiositat de la peça juga alhora amb la ironia del títol si l’enquadrem en els anys en que es realitza i el moment especial de l’artista creador.

BERROCAL

Miguel Ortiz BERROCAL és un d’aquells artistes que  a la seva mort “desapareixen” de l’entorn artístic  i de la memòria del públic. Creador  de  peces enormement treballades en el volum, amb l’assoliment d’un sentit de contundència i força, al que afegia la seva principal característica de ser uns treballs desmuntables. Recordo perfectament una gran antològica que el en 1985 va omplir el Palau Meca de Barcelona amb cua al carrer per visitar-la i on quedaves sorprès davant aquelles grandioses escultures  que podien ser desmuntades com  si d’un gegantí trencaclosques es tractés. D’ell va ser el primer disseny dels premis Goya , que tenia la particularitat de  disposar d’un enginy mecànic que feia obrir el cap i que aparegués un projector de cinema. El disseny sols va durar un any, ja que el seu pes, proer als vint quilos el feia inviable en les celebracions.

En l’exposició està present amb “Romeu i Julieta” de 1966,  en un agosarat assemblatge de mans i cossos que amb el llautó polit é capaç de generar un punt d’atracció en la brillantor que sedueix tot cridant l’atenció.

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (I)

No és habitual en la nostra ciutat poder enfrontar-nos cara a cara amb obres d’artistes tan importants com Oteiza, Chillida, Alfaro, Henry Moore, Pablo Gargallo, Julio González i un bon seguit de noms importants més. Ara , i de la mà de la col·lecció Bassat, fan lluir com mai la Nau Gaudí que nua i resplendent ens ofereix un diàleg atractiu i atrevit entre l’arquitectura de Gaudí i els diferents estils creatius dels escultors presents.

Si hi ha unes característiques que poden definir la col·lecció Bassat , aquestes son eclecticisme i qualitat. Unes característiques que s’evidencien en aqueta excel·lent exposició que es capaç d’acollir simfònicament obres des del modernisme fins els anys noranta , en la més ample diversitat d’estils i conceptes , però amb obres sempre atractives i que s’adiuen de manera adient al nivell i qualitat de l’artista al que representen.

És aquesta una exposició d’ample contingut museístic i que ens permet fer passada per quasi tota la història de l’escultura del segle passat, en la seva varietat d ‘estils, tendències, tècniques i materials  i en la que tot espectador trobarà aquelles peces que més s’adiguin al seu gust, però que a bon segur també en trobarà d’altres que li obriran noves i atractives mirades.

És molt difícil fer separata de destacats , degut  a l’altíssima qualitat del presentat, per el que ens decantarem per començar remarcant aquells artistes amb relació mataronina i comarcal, com ho son:

EUSEBI ARNAU

Gran escultor modernista  amb gran implicació en l’escultura integrada en els grans edificis. Així realitza les escultures de la casa Lleó i Morera, casa Ametlller , Palau de la Música Catalana i hospital de Sant Pau. Gran amic i col·laborador de Puig i Cadafalch és l’autor de “La Filosa” , escultura emblemàtica de la mataronina casa Coll i Regàs.

En la col·lecció queda representat per “A la llotja” , una bellíssima peça de caire modernista que representa a una dona en la llotja d’un teatre , amb els seus binocles per admirar l’espectacle. És una peça compartida amb l’arquitecte Tusquets que la tenia com a icona en la seva botiga de BD Disseny. , en un palauet del carrer Mallorca prop de Lluiria. En desaparèixer el negoci  tornà en exclusiva a les mans de Bassat i avui serveix coma  benvinguda i presidència de tota l’exposició. és una obra simplement espectacular en la seva línia i estil.

MARCOS COLL

Encara que sigui un autor ben desconegut de la majoria té un amplíssim i potent currículum, en el que s’ ha d’incloure presència d’obra seva en el Prado ( unes escultures de jovencells nus jugant al futbol).Va treballar amb Rodin i va ser primer escultor en el taller de Benlliure, per el que és més que possible que siguin seves moltes de les obres signades per l’escultor valencià. Va viure i treballar molts anys als EEUU on va estar a punt de poder realitzar el seu monument a la Humanitat , però la mort del seu valedor, el president Wilson  ho va impedir.

La seva relació amb la comarca ve de la poetessa Lina Casanovas, que es va afincar a Argentona i de la que Coll en va ser tutor. La seva neta que viu actualment a Mataró , fa uns anys va cedir la seva obra , peces i guixos a l’Ajuntament d’Argentona per fer-ne una col·lecció. Davant el silenci i el menyspreu , va decidir retirar la cessió i fer-ne donació  a la Col·lecció Bassat.

En aquesta exposició pudem gaudir de dos bronzes i un marbre , absolutament figuratius en una estètica d’un classicisme noucentista, de gran bellesa i perfecció.

XAVIER MEDINA CAMPENY

És besnét de l’escultor mataroní Damià Campeny. Especialista en un llenguatge en el que el cos humà té especial protagonisme però en la conjunció del mateix i les formes geomètriques. Una estilística que en ocasions sembla portar-lo vers uns camins iniciàticament surrealistes. Darrerament ha explicitat el seu desig de que Mataró aculli els seus treballs de manera permanent.

En aquest camí es troben les cinc obres de l’autor presents ara en l’exposició, , entre les que cal destacar “Avon” i “Nefertiti”, veritables estrelles de la seva línia compositiva.

ENRIC MONJO

Encara que nascut a Vilassar de Mar ,a on en el seu museu (Gliptoteca Monjo) hi ha la gran col·lecció de les seves obres , Monjo no és pas un autor gaire reconegut en els nostres contardes. Curiosament va ser deixeble d’Eusebi Arnau . també ho fou de Llimona alhora que va treballar amb Clarà. De línia clarament noucentista i força allunyat de l’estilística de l’època, va tenir en el tema religiós un eix constant de treball, amb l’església de l’esperit Sant de Terrassa i les obres a la Catedral Nacional de Washington com a treballs més remarcables.

Una característica, la d’aquest classicisme d’aires noucentistes  queda ben palès en l’obra Mediterrània que és la que llueix en aquesta exposició.

PERECOLL

És obvi que tots tenim un coneixement prou aprofundit  de qui és l’escultor Percoll i de la seva obra.

Ara i en l’entorn de al col·lecció Bassat presenta una magnífica escultura ( Bird in Flight), corresponent a les primeres sèries d’ocells, en la línia de l’obra que té dipositada a Miami. Una obra d’espais simples perfectament delimitats en una volumetria airosa, plena de ritme, agilitat i moviment. Una espectacular peça de l’escultor mataroní que no desmereix en res la brillantor de les obres que l’acompanyen.

MOISÈS VILLÈLIA 

La relació de Villèlia amb Mataró és molt intensa. Va arribar  a la ciutat amb el seu pare i tota la família, quan aquell va ser contractat com a ebenista per restaurar tota la fusteria de santa Maria  malmesa en la guerra civil. La seva primera exposició va ser en la primera part dels cinquanta al Museu de Mataró. S’explica que la van venir a visitar Joan Miró I Pierre Matisse, germà i marxant del pintor, i ambdós van adquirí obra. La seva primera època té clares remembrances mataronines i maresmenques , havent exposat a la ciutat diverses vegades , la darrere a les sales de Can Xammar de la mà de Manuel Cuyàs i el PMC. A la ciutat té una escultura pública que certament no l’identifica. És l’escultura que tapa la torre d’aireació del pàrking de la plaça de la Brisa.

(...)

CREACIÓ I GRAVAT. JOSÉ LUIS LÁZARO FERRÉ.

En aquesta dèria que sembla haver-se escampat per el Maresme , d’apostar per el gravat i l’edició, exposa aquest mes de febrer al Museu Arxiu de Llavaneres l’artista Lázaro Ferré, que malgrat residir a la comarca ( Sant Vicens de Montalt) és lamentablement massa desconegut en els nostres entorns.

Un desconeixement que no li és nou a l’artista que si bé es abastament conegut dels grans afeccionats i col·leccionistes, com ho demostra que la seva obra està en comercialització a la més que famosa galeria Saatchi , el seu nom no ha quallat en l’aficionat de a peu, potser a manca d’una gran exposició antològica que reunís el bo i el millor del seu més que estimable treball, i adquirís així el reconeixement popular que la qualitat del seu treball mereix.

Un treball que mereixia ja gran valoració en la seva època d’estudiant i que seguí amb els Premis a la Pintura Jove de la Parés i les beques de la Fundació Rodríguez Acosta  i amb una remarcable carrera expositiva. Una carrera en la que ha desenvolupat la seva gran habilitat en digerir qualsevol estil o tendència per fer-lo seu i convertir-lo en una nova mirada atractiva i personal amb un deix de qualitat absolutament incontestable.

Ara , de fa un temps i ves a saber si com a conseqüència d’un trasbals personal, Lázaro Ferré s’ha llençat com jovencell passional en braços del gravat  amb qui manté una idíl·lica , densa i fructífera relació.

Tots sabem , i està més que dit, que el gravat és droga dura per qui el practica, i que superat el primer i sempre difícil encontre , es produeix una relació de dependència que implica seguir endavant a cada pas. Lázaro Ferré està en aquest moment a  la recerca de la gran creació, i en bell mig d’aquesta búsqueda van apareixen un seguit d’obres d’una potència vital que impacten i motiven a l’espectador a endinsar-se en elles per a tal de trobar la raó de tal intensitat.

Son peces que defugen del concepte tradicional del gravat, tant en el que pertoca al sentit d’estampa com al d’obra seriada. L’obra de Lázaro Ferré s’esmuny ara quasi per uns camins de baix relleus en les que els materials no son els tradicionals i en canvi apareix el guix, i les aportacions d’or 24k, plata, níquel y oxidacions del coure (hidroxicarbonat de coure), mitjançant la tècnica Selective Plating (bany electrolític selectiu) , innovacions tècniques que li permeten expressar la seva mirada abstractiva d’una forma potent i seductora.

Passejar-se per l’exposició que aquest mes presenta Can Caralt ens permet submergir-nos en una seductora exposició de rara bellesa que demostra no tan sols la qualitat tècnica i el desig d’innovació i recerca de l’autor, ans també la seva capacitat creativa  i la seva sapiència en arribar a la bellesa, no per mitjans estèticament edulcorats i sí amb la potència i la força d’un interior sensible i creatiu que creix any rere any , amb la força de l’experiència.

Una exposició que us recomanem ben vivament.

Felicitats.

MARTA CASAS. DESCOBRINT EL FUTUR

La mataronina Marta Casas omple aquets mes de febrer l’espai capgròs amb una exposició  que és a l’hora confirmació i punt de partida. Confirmació ja que ens presenta l’afermament amb l’estilística per la que fins ara era coneguda, la de la figuració pictòrica, i punt de partida ja que la meitat de la mostra està ocupada per gravats , aquesta nova tècnica que ara comença a conrear.

Sempre s’ha dit que el gravat és com droga dura , que si la proves i t’agrada no ho pots deixar i esdevé quasi una obsessió. Penso que aquest és el cas de Marta Casas, que avui ens ofereix unes formes geomètriques intenses  amb les que juga a la recerca del ritme i el gest que obtenia pictòricament. 

Certament semblen principis prometedors però és evident que encara manca un major domini tècnic , - algunes obres queden el que diríem “brutes” -, i un agosarament en tècniques, tintes i colors, però està clar que acaba d’encetar un camí ben interessant en el que pot progressar i molt.

Per el que pertoca a la pintura , res de nou,  pintura agradable, amable, correcta en el fer però un xic mancada d’intensitat  en el desig i les ganes d’anar un punt més enllà. Bon ús del color, - una de les seves virtuts que ara haurà d’aplicar al gravat-, i definibles perfectament amb el concepte de “correcció”,  quan en l’art sempre és necessari un xic d’incorrecció per donar vida pròpia al treball.

 El que si queda clar s’ha de treballar molt més és el punt intermig en el que juga pictòricament amb els conceptes geomètrics. Uns treballs encara no reeixits i en els que caldrà incidir de manera més reflexiva.

Una exposició , la de Marta Cases , en la que obre la porta a un nou camí que li pot ser molt satisfactori en la realització i en els resultats.

JOAN GELABERT. DALÍ JR. LA DARRERA, GRAN I INSULTANT PALLASSADA DE CULTURA MATARÓ

El gener de 1953, és a dir ,ara fa just 65 anys , el Museu de Mataró va presentar una exposició de Tàpies. Era la seva tercera exposició i corresponia després de finiquitar Dau al Set i just abans del canvi  definitiu cap a l’abstracció. L’exposició va anar acompanyada d’un article d’Alexandre Cirici , publicat al diari de Mataró, lloant l’obra i l’artista al que arriba a comparar amb el Miquel Àngel de la Capella Sixtina. Uns dies després Antoni Comas, per un llavors comentarista d’art del diari, rebla el clau amb un altre article absolutament elogiós, considerant a Tàpies com el millor dels artistes joves catalans.

Ambdós articles provoquen una airada rèplica en forma de carta al director per part de Jordi i Jaume Arenas, Manuel Cuyàs i Marià Ribas, artistes que hem de considerar corresponien a un art més tradicional, acadèmic i burgés, carta a la que acompanyarà a posteriori un acudit caricatura de Cuyàs.
Una  polèmica que s’extendrà pels àmbits culturals de la ciutat que produirà en la mateixa dos bàndols ben diferenciats: els defensors de la nova modernitat (pocs), front dels defensors de l’academicisme i de l’art  concebut més en la bellesa i l’estètica que no pas en el concepte ( la majoria). 

Una polèmica que mantindrà Antoni Comas amb les seves crítiques davant  el Saló dels Dotze, formas per Arenas i afins  i la Col·lectiva Sant Lluc que acabà d’encendre els ànims i va fer deixar el comentari artístic a Comas, essent substituït per el meu pare Pere Pascual i Clopés , comentarista literari en el mateix diari i artístic a Ràdio Maresme, i que agafà el pseudònim de PIC.

Fa cinquanta anys dons , l’art i els artistes de Mataró es revoltaven davant l”agressió” oficial de presentar a un artista , acompanyat en el decurs de la temporada d’un gruixut calendari d’exposicions d’altres igualment pertanyents al que podríem dir art d’avantguarda, que soscavava la vàlua i el concepte de l’art tradicional, i que per tant els perjudicava en la seva valoració.

Avui 50 anys més tard, succeeix quasi tot el contrari. Cultura Mataró no és que ens presenti l’obra d’un artista potent , far  de la nova contemporaneïtat, ans el contrari, aposta per un pintamones local, essent benvolent en l’ús del qualificatiu, al que vol enlairar com a icona d’un desconegut art underground local, presentant “pintures i collages de l'artista i músic que recorren els seus mons i passions: els extraterrestres, els ovnis, la fi del món, i les interpretacions oníriques del seu personalíssim imaginari” (sic). Quan evidentment Gelabert

autodenominat Dalí jr , que és de qui es tracta , evidentment no és ni Mariscal, Montesol, Ceesepe , Nazario i molt menys Ocaña.

Davant això, els artistes mataronins no presenten cap acte de rebel·lia ja que , siguin de l’estil que siguin, fa catorze temporades que cap artista plàstic  ha pogut exposar a Can Palauet, que com indica el rètol de l’entrada , és la sala d’exposicions municipal.
 I mentre ells son vedats, ara, amb “pompa i boato” , s’entronitza el treball artístic (?) de Joan Gelabert que depassa per baix tots els límits  d’allò que cal considerar com art , tant en el tècnic i el conceptual com en el de presentació d’emocions per a ser compartides per l’espectador.

Un silenci esdevingut indiferència fora de quatre minses conyetes en les xarxes social i l’oblit en el que pertoca a la visita i difusió de tan demencial exposició, n’ha estat l’única resposta del col·lectiu plàstic mataroní

Una resposta que hauria de preocupar i molt a Cultura Mataró, per aquesta desconnexió absoluta que la plàstica local ha realitzat ja, envers l’ens públic que hauria de protegir i divulgar la seva creació.

Però és clar, que cal fer davant tal exposició  que no serveixi per ser usada en el seu favor?. Un mateix s’ha plantejat seriosament si el silenci i l’oblit no hauria estat la millor resposta davant tal disbarat expositiu, però crec sincerament que no. L’insult i el menyspreu que significa per a la plàstica tal exposició mereix una resposta clara i pública.

Gelabert no és un artista i crec que ni arriba al pintamones  de qualificatiu que emprava abans. La seva obra és una fantasmada, sense criteri de cap mena, sense la més mínima qualitat d’ofici i en un desmadre conceptual indigne de ser qualificada com art i molt més indigne encara de rebre un reconeixement en forma d’exposició oficial, amb curator i tot,  que deu anar per un pressupost que estarà entre 3 i 5 mil euros ( malgrat haver demanat la dada, no he obtingut cap resposta).

Aquesta exposició de Gelabert que hem de considerar com antològica per no dir que ocupa tot el seu treball creatiu,faria riure si no fos que fa plorar per  el mensyteniment que té envers l’art i , els grans artistes i les seves obres més icòniques.. Aquells” àngels grisos   que durant les festes d’aquelarre .. van complementar la seva formació acadèmica”(sic, en el catàleg) , millor haurien estat en altres menesters.

La pintura del futur és el títol que s’ha donat  a l’exposició. I d’ella el seu comissari diu:Joan Gelabert, o Dalí Júnior com es fa dir, artista i músic del grup “Los Berberechos Blues” és nascut a Mataró el 1954 i compte amb un gruix considerable d’obres pictòriques d’un art estrambòtic, un “trajecte psicodèlic per combinacions estridents de colors purs. Grocs fent comparsa amb forts vermells per anunciar l’apocalipsi mentre plats futuristes xiuxiuegen narracions blanquinoses a sensibles liles sobre albiraments extraterrestres que han tingut lloc”, son paraules del comissari en el catàleg.

I "L’exposició pretén endinsar el visitant en l’imaginari catastròfic de l’artista que contrasta amb la lluminositat i color de la seva obra. Un passeig pel seu caos, la seva manera surrealista de viure i d’interpretar la realitat que defineix com “l’escenari d’un argument de còmic de ciència ficció distòpic.” , continua dient Crec que mb aquestes paraules tot queda clar, en especial de la fantasmada  de la que es tracta. 

No seré però jo qui em queixi del fer d’aqueta exposició. A fi de comptes , en motiu de la seva expo a “La Rosa del Vietnam”, just fa ara 8 anys i de que Vidal Folch li regalés un no menys estrambòtic article, vaig dir en aquets mateix blog:

Però qui és Joan Gelabert , ja que a bon segur pocs el coneixeran pel nom però si ho faran pel seu posat ja que es tracta del “friqui” ( i no entraré en discussions semàntiques de quina és la correcta ortografia de la paraula ) autoanomenat Dalí Jr , “artista” divers , músic diferent ( Berberecho Blues) i capaç de presentar obres en les que naus espacials addueixen la Torre Eiffel, el Crist de Velázquez , o destrueixen París.

Aquest entranyable personatge ha assolit avui un nivell que ja voldrien molts dels artistes mataronins consagrats , encara que òbviament d’una altra manera. Però ara, famós, reconegut i amb un plantejament artístic de contemporaneïtat sols manca que l’IMAC li organitzi una exposició.

Penso que seria un fet, si més no de coherència.

I ha tardat però aquí està. Coherència de Cultura Mataró defensant l’indefensable com ho és aquesta exposició a al que em nego a considerar com fet artístic i seguint vexant amb el silenci l’obra de tants i tants artistes qualificats a qui es nega de totes totes a donar veu en les sales municipals.

La llàstima és que davant d’aquesta negativa existeixi la dels artistes locals a reclamar allò que els hi pertany per dret.

Resumint doncs, ens trobem amb una exposició que hauria de ser d’obligada visita, no per gaudir de les excel·lències pictòriques i artístiques, que no n’hi ha cap, i sí per evidenciar la deriva final de Cultura Mataró que hauria d’obligar a  Núria Moreno, regidora de Cultura, a donar un cop de puny damunt la taula i dir prou a tal desideràtum.

TOMÀS SAFONT TRIA. VARIACIONS PROFUNDES

Deia el gran pintor Jorge Ballester, nebot del cartellista Renau que li agradava molt pintar, però que no era un pintor, i ho explicava  en el sentit de que el concepte de ser pintor, no deixava de ser un sentit d’ofici i mercantilisme, creant obres més de recreació que de creació, en les que en certa manera mana més l’estètica dedicada al públic que no pas la interior del creador. En canvi pintar, és donar volta a les pròpies idees i és projectar el propi jo, és fer el que surt del Collons (sic) de l’ànima de l’artista a partir  de l’íntima soledat del creador.

En Tomàs Safont Tria, que ja no és pas un jovencell, pinta de tota la vida. Durant molts anys va ser un pintor que reflectia la primera part de la nostre reflexió inicial. Impressionista, fregant a voltes el puntillisme, cercava essencialment la bellesa apostant per la llum i el color. Era una digne pintura comercial però que es mimetitzava amb tantes d’altres que realitzaven els seus companys i amics.

Un terrible sotrac personal el va deixar , com ell diu, “sec” i la pintura va desaparèixer de la seva vida. Esperonat per bons amics, entre els que penso m’hi puc comptar, vàrem aconseguir que l’art de nou prengués protagonisme en la seva vida. La seva rentrée inaugurant l’espai capgròs, ara fa quinze anys , amb una exposició compartida del “vell” Safont i del renovat  ja ens oferia suficients pistes per saber com anaven els trets. La pintura s’havia agitat , el color havia pujat i apareixia una nova mirada que semblava acostar-se al fauvistes, però amb un toc personal en la pinzellada i ritme gestual de la creació. La llum i especialment el color, esdevenia eix de l’obra i no pas la  temàtica que esdevenia accidental.

Sense saber-ho havia seguit les directrius dels que havien estats els seus mestres.: “Un artista ha d’expressar el seu sentiment mitjançant l’harmonia, o idea del color. No ha de copiar res. Per damunt de tot ha d’expressar una visió del color, l’harmonia del qual correspondrà al seu sentiment. I sobre tot ha d ser honest amb si mateix” (Matisse) o havia seguit el consell de Gauguin: “No copiï excessivament de la natura. L’art és una abstracció: extregui-la de la natura, somiant-hi al davant i pensi més en la creació que en el resultat”.

Ara, quinze anys més tard, aquelles intuïcions de desenvolupament han esclatat definitivament convertit al color en la seva harmonia en el centre cabdal de la seva producció. I en aquesta  recerca Safont Tria , ves a saber si “envejós” de la seva dona Cecília Morales que té el taller paret per paret amb el seu i que com a gravadora que és , manté les sèries conceptuals com a  fonament del seu treball, que Safont Tria ha volgut traslladar aquest modus operandi a la pintura i així a partir d’una obra base, i com si d ‘un conjunt de “matrioshkes” es tractés, va eliminant en cada treball l’anècdota que li sobra , en la recerca de la puresa absoluta , fet que el porta a un pas de l’abstracció.

Melòman com és l’artista, sembla haver -se inspirat en les cèlebres variacions Goldberg de Bach, que es tracten d’un tema únic que serveix de base per a totes les variacions, per que al final es torna a repetir amb  l’ària inicial. El que lliga totes les variacions  no és la melodia del tema sinó la base harmònica , en el cas que ens ocupa, el color.

Així avui l’artista ens ofereix una dissecció fina i textural d’unes obres base  estructurades ja amb el color, el gest, el ritme i l’harmonia com a  fonament. Unes obres que malgrat van perdent l’anècdota visual , queden perfectament lligades en el concepte vivencial del creador.

Unes obres intenses, vives, cromàtiques i esdevingudes més en essència i perfum, amb detalls espectaculars en especial en les obres de mida més petita , que acumulen una intensitat superior que esdevenen veritables concentrats del seu art.

Unes obres que malgrat en aparença podríem imaginar “repetides”, però que no ho son per la personalitat individual que apareix en totes i cadascuna d’elles de modus i manera que semblà deslligar-les de l’obra mare inicial.

En resum una exposició molt interessant, plena de valentia, sense ni un bri de comoditat creativa , a la recerca del més intern i pur i amb una força comunicativa que no deixa indiferent  a l’espectador que penetra en el concepte i el fer d’aquest veterà artista , però ple de joventut en el desig de seguir buscant noves a l’art alhora que segueix buscant la seva pròpia veritat.

Una exposició que mereix una atenta i detallada visita.

Felicitats.