SANT LLUC

Avui , dilluns 18 d’Octubre , és Sant Lluc , patró dels artistes. Celebrem-ho dons com cal i si és que això del patronatge serveix, demanem-li que aporti a tots els artistes : capacitats , creativitat i qualitat. Que de tot això a tots , sense excepció, n’ anem ben mancats.

KEIKO OGAWA. LA MÀGIA DEL REALISME

D’ençà la seva inauguració que la Sala del col•legi d’Aparelladors ens ofereix en les seves periòdiques exposicions , unes mostres en les que el nivell qualitatiu és ben significatiu. Cal felicitar per això a la Teresa Roig , responsable de la programació, que va bastint unes temporades en les que els noms consagrats i les apostes per artistes no tan coneguts es donen la mà mantenint un lligam ben afortunat amb la qualitat.

Ara en aquets mes l’aposta ve amb la sorpresa d’un artista japonesa resident a Barcelona , la Keiko Ogawa , que ens sorprèn amb una magnífica exposició en la que conjuga amb tota saviesa el dibuix realista , amb petites composicions en l’aire dels bodegons clàssics , i principalment amb el que podríem definir com “ entorn amb figura” , en els que aposta per el retrat però conjugant-lo en un ambient personalitzat , que li serveix per refermar la personalitat del protagonista.

Keiko Ogawa sembla haver aconseguit la síntesi sempre somiada de compartir la sensibilitat i l’equilibri conceptual i emocional de la filosofia oriental, amb l’aposta més passional i agosarada , tan en el sentit estructural, gestual i cromàtic , present en les arrels de la pintura de caire mediterrània.

Ho aconsegueix de manera ben atractiva tot fonamentant-se en una capacitat tècnica establerta de manera rigorosa en la recerca d’una pintura plana , aconseguida amb una pinzellada curta i prima que li serveix per recobrir la tela de les seves obres d’una manera que podríem qualificar com tan sols superficial , a la que ajuda l’ús d’una paleta cromàtica ben variada que omple així el treball d’una gran riquesa de matisos, que sorprenen en el primer pla però que en canvi creen una imatge òptica més monocromàtica en una visió llunyana, donant força i sensibilitat a les seves creacions.
Elements tècnics als que acompanyen un dibuix perfeccionista i un domini de l’equilibri dels volums de l’obra , amb un encertat ús de les perspectives , els punts de fugues i la situació de la figura protagonista en l’entorn del conjunt de la peça.

Amb tot aixó estableix una mostra de caire realista figurativa, llunyada a un sentit d' hiper-realisme, encara que ho sembli en l'aparença, en la que l'equilibri de les figures i  l'entorn , no tan sols ens permet esbrinar la força de la personalitat de les mateixes , ans també ens acosta a un sentit de la poètica del quotidià, de la vida real del cada dia , convertint l'habitud , el costum , el fer natural, en ànima d'un sentiment artístic i plàstic ben significatiu.

Encara que és d’aconsellar una detinguda visita , be val la pena deturar-se encara més front la intensitat del retrat de “Blanca” , - magnífic en tots els detalls el que el converteix en el millor de l’exposició -, el retrat masculí que li fa parella ,- igualment encertat en la ubicació coral que l’envolta -, el retrat de l’estudi de Kiochi , -amb un enorme atractiu visual per la sensació de profunditat assolida en una visió llunyana -, i el retrat “samarreta en negre” , en el que es pot veure detalladament els tractaments tècnics i cromàtics que empra per aconseguir un resultat tan atractiu.

No s’ha de refusar però les altres línies que presenta , encara que en algunes d’elles la fàcil comparança que podem fer els afeccionats locals , amb treballs parells del mataroní i amic de l’autora , l’Alberto Romero , la perjudiquin de manera evident.

Una exposició doncs , aquesta de Keiko Ogawa , que ens demostra un cop més com la pintura segueix tenint ample espai en les possibilitats artístiques i creatius , amb uns treballs d’arrel clàssica però absolutament actuals i contemporanis , que son capaços de generar en alt nivell, aquell fet fonamental en tota creació artística , com ho és el de la comunicació d’emocions i sensibilitats , i a més a més , amb un nivell de qualitat notable , el que fàcilment ens permet pensar el magnífic futur que se li presenta per davant.

Felicitats.

Keiko Ogawa.- Sala del Col•legi d’Aparelladors. Mataró

Del 15 d’Octubre al 15 de Novembre de 2010

Post escrit amb Thelonious Monks ( Monk’s Music) /2010

SÒNIA HERNÁNDEZ

Fa uns dies parlàvem de la sorpresa de veure un Miró, un Tàpies i altres obres de noms d’anomenada penjats al carrer de Sant Benet , quasi cantonada amb la Pça de les Treses , en la que havia estat una botiga de moda, i que tot semblant una galeria ningú en sabia res, i aventuràvem alguna que altra hipòtesi , que ara a l’hora de la veritat han estat en part confirmades.

De fa uns pocs dies , el nom de “Sònia Hernández , sala d’art” , plana a la façana i ara després d’una interessant conversa amb Blas..., veritable ànima màter d’aquest espai , podem intuir per on aniran els trets.

Es tracta d’una galeria d’art que inaugura nova etapa , amb nom nou , a la nostra ciutat, després d’una ampla experiència a la capital, amb afany i desig d’aprofitar del tot dos elements imprescindible en els moments actuals , com ho son per un cantó els avantatges que permeten la globalitat de l’art que ha depassat del tot els petits límits espaials d’una galeria a l’ús i per l’altra el cert desig de discreció que precisen sempre els grans compradors , a bon segur ambdós absolutament més accessibles en un indret com és Mataró que no en el bullit de la gran ciutat.

El desig és d’inaugurar a mitjans dl proper mes de novembre , ja que fins llavors no disposarà dels permisos pertinents ( per cert el protagonista es mostrava sorprès de la immensa burocràcia municipal i del molt que li costava aconseguir uns “papers” que en qualsevol altra lloc costaven tan sols unes poques hores ). Una inauguració que serà a bon segur amb tan sols 6 obres , però quines obres. Tan sols 6 originals, que a parts igual anirien amb la signatura de Picasso, Miró i Dalí. I l’ordre el posen vostès.

Una galeria de nivell que pretén recolzar en tot el que calgui l’ambient artístic local ja que el seu desig és programar exposicions del nivell de l’inaugural ( dos a tres a l’any ) intercalades amb exposicions d’artistes locals , amb aposta principal per a joves o desconeguts valors. Una proposta que a priori ens ha de merèixer totes les consideracions.

Els promotors de la galeria semblen no voler enganyar a ningú quan en un atac de sinceritat es defineixen “especuladors” en el bon sentit de la paraula. És a dir a gent que es juga els seus diners amb els artistes i amb l’art per a tal d’aconseguir-ne uns bons beneficis. Un sentit que aplaudia aquest gran professional que n’és en Perecoll , quan em deia que justament això és el que precisa la ciutat. Homes que consideren els artistes com un actiu , cultural i econòmic , i que apostin per ells, defugint així de tantes bones voluntats que proposen moltes coses però que acaben tenint sempre un vol curt i ras.

Una aposta , si més no peculiar , la que ara arriba a la ciutat. Sincerament penso que de mal no en pot fer cap a la ciutat, i en canvi estic convençut que el profit pot ser gran. Profit en un cantó , en poder gaudir obres d’alt nivell que fins ara eren inaccessibles a la ciutat , i per l’altra en que de retruc algun que altra artista en pot sortir altament afavorit.

Per això vull donar benvinguda ben joiosa a aquells que han pensat en la nostra ciutat com l’espai més adient per iniciar una nova aventura.

Benvinguts dons Sònia Hernández i companyia .

I si se’m permet: Gràcies per la confiança.

PSC

Segueixo amb gran afany totes les notícies al voltant del PSC , en relació a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ho faig crec que amb el desig intern de trobar aquella espurna que em serveixi per enganyar-me internament i fer-me pensar allò del vot útil. Que arribi a creure que encara que es perdi , la victòria de CiU serà sempre un vot menor. Que el vot en blanc ,- el que ara per ara tinc ben determinat -, no serveix per res , o si de cas per engreixar la diferència dels contraris. Però malgrat la meva predisposició a tirar-me enrera , em trobo cada cop més desenganyat.

Espero demà llegir amb calma totes les opinions al voltant de la Conferència Nacional ( o el que sigui) d’aquest cap de setmana per trobar-hi la llum , però és clar que sempre hi ha una bufetada que em retorna a la realitat.

Per que sempre és una bufetada, per ex. veure les llistes. Fa uns dies un bon amic em deia : “Estaràs content, la Tura de 2”. La meva resposta va ser clara: “El problema no és la Tura de 2. És Montilla com a cap de llista , Corbacho de 3. La Manuela de Madre per allà, i així seguint amb un 80 per cent de membres que mai de la vida podrien estar en una llista del PSC , per la simple i senzilla raó de que no son catalanistes, ans el contrari , quan aquest concepte és un dels pilars essencials del PSC”.

Vaig recordar la meva resposta quan Carlos Fernández , el més ínclit dels regidors mataronins , ahir mitjançant “Facebook” , es mostrava eufòric en el sopar del PSC mataroní, tot explicant la defensa de Baron del PSC com “socialista , catalanista i federalista” , tres adjectius que ens omplen del tot, però que es clar en boca de Fernández , perden tot el seu valor. Acceptem sense embuts el qualificatiu de “socialista”. Més difícil és pensar en la seva cara “federalista” , vistes les seves actuacions. Però Carlos Fernández , catalanista? .Per favor, que un beu poc i de substancies estranyes cap ni una.

Així, amb gent com Montilla, Corbacho,de Madre , Bonet, Collboni, Iceta, Fernández i uns quants més la decisió de qualsevol catalanista que estimi a Catalunya ha de tenir el vot ben clar. A bon segur que per cap altra , però per el PSC impossible.

I ja que vist que al partit li ha agafat el desig de les reunions Tupperwere , estic ansiós de que algú s’acosti a casa, o al bar de la cantonada , per demostrar-me que vaig errat.

I si el partit està de crisi, com jo, que no pateixi. Jo convido.

IMPRESCINDIBLE

Llegir l’article a “Babelia” ( suplement cultural de El País) al voltant del 20 aniversari del Reina Sofía . amb una trobada amb els sis directors que ha tingut el centre en aquests anys i amb la impulsora del projecte. Impagable i imprescindible.

Definicions parells per l’entrevista amb Otegi avui a El País Domingo.

Dos exemples per si algú tenia dubtes de que El País va molt però que molt per endavant dels altres diaris de l’estat . I tot malgrat el pecat del seu antinacionalisme.

Per llegir, examinar , analitzar , reflexionar i guardar.

Post escrit tot escoltant Los Sabandeños

SEMBLARIA UNA BROMA
SI LAMENTABLEMENT NO FOS VERITAT

Fa dos dies i en un comentari titulat “Rafel Estrany. Tard i malament” us anunciàvem que avui dijous 14 d’Octubre , dia del naixement d’aquest gran artista , es procediria a descobrir una placa commemorativa en la seva casa nadiua del carrer de Sant Francesc d’Assís.

Impossibilitat d’assistir a l’acte, per la coincidència amb la presentació de l’exposició de Josefina Enrich , decideixo passar per l’ indret en el meu retorn a casa i em trobo amb la sorpresa de que la placa roman cortinada i tan sols apareix una petita nota que demana disculpes ja que l’acte ha quedat ajornat sine die , per a tal de donar-li l’oportú relleu.

He de dir que em sembla molt bé. Les meves opinions ja quedaven clares en el comentari però és bo tornar a remarcar que Rafael Estrany es mereix un acte amb cara i ulls i un reconeixement públic que no ha tingut mai , malgrat els petits bocinets de glòria que de tant en tant , li ofereix algú.

Per tant felicitats a qui ha agafat el brau per les banyes i ha estat capaç de decidir que no es realitzava el mateix. Però caldria depurar responsabilitats. Ni en el web municipal, ni en cap mitjà de comunicació, ni en l’àmbit artístic ningú en sabia res. Es a dir, que Premsa de l’Ajuntament , a bon segur del que pitjor funciona a la Casa Gran ,juntament amb la poli i la cultura , s’ha cobert de glòria.
I en el que pertoca als organitzadors, que voleu que us digui, potser que es dediquin a altres menesters.
Amb tot,

Semblaria una broma si lamentablement no fos veritat.

Que un Govern que s’omple tant la boca en que és un Govern 2.0 , en el que els blogs, el facebook, el twiter és una eina que alguns empren desesperadament. Quan les Blackberry els hi cremen a les mans i  alguns estan a punt de ser tractats en teràpia per contrarestar el que ja és quasi una adició, sembla ridícul es permeti en canvi que els webs municipals siguin tan dolents, poc operatius , i el que és pitjor, no estiguin actualitzats ni per casualitat.

Cercant informació al voltant de Ca l’Arenas m’he trobat que en el web oficial de cultura, encara consten les exposicions de la temporada passada i no hi ha borrall de les actuals. A bon segur degut a que de les actuals exposicions , tan sols fa quinze dies de la seva inauguració i per tant no han tingut temps material per actualitzar-ho, ja que com tots sabem a l’IMAC tenen molta , però que molta feina , i estan tan estressats que...

El mateix succeeix amb la resta de sales municipals ja que tant a Can Palauet com a l’espai f , consta que no hi ha cap exposició actualment.

Semblaria una broma si lamentablement no fos veritat.


Fa uns pocs dies vaig retornar al vergonyós tema de l’aparcament indegut a la Pça Joaquim Blume , just al davant del camp de futbol, per part dels papas i mamas que porten els seus nens a practicar l’esport.
Pensava, il•lús de mi , que potser aquesta vegada succeiria alguna cosa, que al menys hi hauria algun moviment però...

Paso sovint per l’indret degut a la proximitat del meu domicili i ahir per exemple a les set de la tarda el nombre d’infractors eren set que havien pujat a nou a les vuit del vespre. Però avui la cosa s’havia superat : vuit a les set de la tarda , i dotze , és a dir tota la plaça envaïda inclosa la zona central, a les nou de la nit.
De poli, grues , multes , accions dissuasòries , res de res.

Semblaria una broma, i de molt mal gust, si lamentablement no fos veritat.

El que no ho semblaria i sí és una broma, que no ens mereixem de cap manera els ciutadans de Mataró,és la manifesta incapacitat d’aquest Govern per tenir cura de certs temes , amb la Cultura a dalt de tot, seguint amb la deficient comunicació i la patètica i esperpèntica actuació de la policia municipal.



PS.- No seria just però, oblidar-se de felicitar als responsables de la neteja viària per la rapidesa i eficàcia en posar els espais a to després de la tamborinada del cap de setmana.

A primeres hores del matí ls’etat de la ciutat era lamentable després de la tempesta de vent i aigua . En tornar a mitja tarda l’aspecte havia canviat de dalt a baix, cosa que per ex. no pot dir Barcelona que avui encara mantenia prous focus de deixadesa.

O sigui que de tot cor felicitats a la brigada i als seus responsables.

CA L’ARENAS

Ca l’Arenas inaugura nova temporada i ho fa amb les mateixes perspectives que les anteriors, que no son

altres que les de l’ensopiment , l’avorriment, la fredor , la insipidesa i així podríem seguir amb qualificatius parells . O el que és pitjor, mantenint un pla d’activitats que és justament el contrari del que marcà i desitjava Jordi Arenas en fer deixa de l’edifici per a ser dedicat especialment a l’art i els artistes mataronins.

Atenció, pot dir algú, que si la temporada anterior sols un quadre de Perecoll va ser la representació mataronina , enguany tota la sala 1 va per artistes de casa. És cert , i a més i per que ningú s’enfadi, ni hi hagin greuges comparatius, n’hi ha un de cada família: Pere Fradera ( independent) , Carlos Soriano ( Dimarts del Llimoner) , Marta Duran ( Sant Lluc) i Jordi Cuyàs ( Can Xalant). Però és igualment cert que no es tracta pas d’això i sí de convertir mitjançant els fets adients , una activitat constant i plena que ompli de bat a bat el vell casalot del carrer Argentona que es manté de fa ja tres temporades, vuit de gent, d’activitat i vida.

En una demostració més de poques ganes de treballar que no pas de manca de recursos econòmics , es repeteix l’exposició central . Una exposició que com no ens cansarem de repetir és d’alta qualitat, però que es troba en un indret inadequat no responen de cap manera al pla d’usos de la casa. I dic que no és qüestió econòmica ja que tan sols exposant el fons del Museu al voltant de qualsevol nucli conceptual, amb molts pocs euros es poden muntar diverses exposicions de gran qualitat i dignitat. Repetim dons la relació art i guerra, que en el que pertoca al petit rebost per a tastets que n’és la sala 1, inaugura amb

PERE FRADERA . MANS CRIDANT

Pere Fradera , tots ho sabem , és un excel•lent creador que aglutina dos elements com el disseny la creació plàstica , íntimament lligats però a la vegada plens de discordances. Diem això ja que potser podríem considerar que el disseny comporta un component alt de racionalitat ja que n’és expressió creativa amb una finalitat molt determinada , mentre que la creació plàstica té un significat més aviat passional, íntim i personal.

Entre el seny la rauxa , que signifiquen ambdues cares , Pere Fradera aposta en aquesta exposició per les dues. Per un costat es referma en el seu paper de dissenyador amb l’elecció de les mans com element clau de les seves obres. Les mans , un element que amb la seva força implícita ha impregnat sempre el sentit del desig de deturar no tan sols la guerra , ans també tota mena de violència.

Unes mans que alhora s’estableixen de forma absolutament gràfica, plenes de força i alhora de sensibilitat , amb l’afegitó creatiu de la seva ductilitat per ser emprades de ben diferents maneres, com realment ho fa en aquesta mostra en la que adquireixen des de la simplicitat d’un sentit escultòric fins al seu ús com element pictòric de les més diverses maneres , com a col•lage , com pintura pròpiament dita , apostant per la identitat , distorsionant-les....

Unes manes que assoleixen en plenitud la intencionalitat comunicativa de l’artista.

Queda clar dons que ens trobem davant d’una bona exposició. Personalment em quedo amb les peces més pictòriques en les que crec rau la màxima força expressiva que justament és el que precisa la intenció d’aquesta mostra . Però sigui com sigui , “Mans cridant” és la demostració de la capacitat creativa d’un creador que massa vegades roman amagat en el silenci de la seva sempiterna discreció.

Pere Fradera. “Mans cridant”

Ca l’Arenas. Sala 1. De l’1 d’Octubre al 12 de Desembre

ESGRAFIATS

És una excel•lent noticia la que l’Ajuntament de Mataró , per decisió del seu ple , hagi aprovat una modificació puntual del Pla de Patrimoni Arquitectònic de Mataró per a tal de garantir la conservació dels esgrafiats que es troben en nombrosos edificis de la ciutat i que s’han convertit en elements ben personalitzats de la vida de la ciutat. Una mesura que encara que per alguns pugui arribar tard , - algunes peces i ben emblemàtiques , ja han estat destruïdes -, arriba encara a temps de protegir a les restants per fer de les mateixes el que en part ja son ara mateix , elements personalitzats i emblemàtics que ornen i honoren els nostres edificis.

Una modificació que permet actuar al voltant dels 88 edificis amb façana catalogada, de les obres que es troben en els 49 carrers catalogats i també en deu peces de diferents autors ( Estrany , Cuyàs, Alcoy i Parés ) que son prou significatius i que es troben en llocs que no son emparats per la normativa general.

S’ha d’entendre però molt clar , que encara que la normativa ha estat el més estricte possible, el resultat de la mateixa empara tan sols als esgrafiats en cas de reformes de l’edifici , ja que en cas d’enderroc sols en caldrà deixar constància documental.

L’important però de tot , en serà fer complir la normativa. Potser en aquest desig, i no volent ésser negatiu de cap manera , acompanyo l’escrit de dues imatges emblemàtiques. Una és la de l’esgrafiat de Santi Estrany que donà nom a la Pça dels Ninots i l’altra la de les ceràmiques modernistes de l’impremta Vilà, a la Riera , a escassos cent metres de l’Ajuntament , que després va ser ocupada per la sabateria Tolrà.

En primera instància es va mantenir la façana , tal i com queda evident en el magnífic llibre que edità la Diputació de Barcelona , “Un museu al carrer “ de l’Enric Satué. Va ser en la modificació a posteriori , la que es manté en l’actualitat , en que les rajoles modernistes van ser trinxades literalment , amb premeditació i “alevosía” , ja que a hom que havia volgut escoltar als propietaris, aquests manifestaven la seva postura de no tornar l’enrajolat a lloc ja que no els permetia l’aparador que volien. I que era mot menys costós pagar la multa que no pas l’extracció acurada de les rajoles, restaurar-les i tornar-les a posar.

Així va ser, i la ciutat va perdre una peça certament emblemàtica. Per això avui aplaudim la iniciativa municipal, però incitem a la vigilància , no fos cas que de nou , i amb totes les garanties legals ens aixequessin , una vegada més , la camisa.

RAFAEL ESTRANY. TARD I MALAMENT

Pere el blog de la Sant Lluc ens assabentem , - ells en tenen noticies per el seu fill Santi -, que el proper dijous 14 d’Octubre a les vuit del vespre , es farà l’acte oficial de la col•locació d’una placa a la casa nº8 del carrer de Sant Francesc d’Assis , on va néixer Rafael Estrany i Ros, insigne artista , mestre , veritable creador del Museu de Mataró i “aconseguidor” del seu fons , alhora que gran salvaguarda dels tresors artístics en els difícils temps de la Guerra Civil. Un acte al que dificilment podré assistir ja que coincideix amb una presentació.

Certament ens complau , i molt, aquest fet però alhora volem expressar la nostra queixa tot dient que s’ha fet tard i malament.

Que la figura de Rafael Estrany és una figura malmesa en la nostra ciutat és una evidència ( en altres ciutats seria honorat i venerat), i més estranyament ,- i no és joc de paraules -, quan qui més han ajudat al seu menyspreu han estat la gent del Museu , que ell va conformar i gestar , amb el seu innombrable director al cap.

Que comença a ser hora de recuperar la seva honra i el seu honor, també. Però a que bé ara aquesta placa que s’inaugurarà d’amagatotis de tothom , ja que a ningú ho han anunciat ( el cas del sant Lluc i el meu en son prou definitoris)?.

I per què ara ?. Rafael Estrany va néixer al 1884 i morir al 1958, és a dir justament l’any passat s’acomplí el 125 aniversari del seu naixement i en fa dos el cinquantenari de la seva mort. En cap de les dues dates es realitzà cap acte commemoratori , fet que en canvi sí realitzà la veïna Llavaneres amb una magnífica exposició.

Benvinguda sigui la placa i el merescut reconeixement , però quedi constància de que arriba tard i malament , i que ja en seria hora d’una antològica com cal. Que ja que l’Ajuntament regala als visitants il•lustres , un magnífic llibre sobre la seva obra , del que no disposem els afeccionats a peu pel seu elevat cos, millor estaria que l’honorés amb el reconeixement de la seva obra i que aquesta estigués a l’abast de tothom.

Per que en l’hora dels honors , la pregunta és clau. En aquests moments , quantes obres de Rafael Estrany poden gaudir els mataronins de carrer?.

Si algú es dignés a contestar , a bon segur ho hauria de fer amb la vergonya a la cara.

Post escrit a l’ombra d’un magnífic oli de Rafael Estrany, realitzat en directe al Liceu de Barcelona , on gaudia de la seva gran passió, l’òpera. La peça és una escena de Porgy and Bess , de George Gershwin, que és també la que sonava en el meu ordinador.

TEMPS EN BLANC ?

Els núvols , de color gris negre , semblen preludiar una tempesta que un quasi pot olorar tan sols sortir al balcó, amb un xafogor que no sembla correspondre al temps tardoral i fred que un intuiria per aquest dia.

Tot convida a la lectura  mentre que de fons el “soul” de Solomon Burke, desaparegut avui mateix , encara sembla incidir més en aquest repòs interior, d’una certa melangia , a la que tot sembla conduir-nos.

En aquest estat he rellegit l’assaig que J.F.Yvars ha dedicat a Josep M. Codina i que es presentà el passat dijous en una galeria” àmbit” curulla de gent, que va voler estar al costat de l’artista en moment tan important.

Curulla de gent , encara que lamentablement amb molt poca presència de l’art i la cultura de la seva ciutat. I vull de nou incidir en aquest tema. Ple familiar , d’amics i d’escola ,- felicitats a la gent del Batxillerat artístic de Sta Anna ( professors i alumnes ) per la seva presència massiva en l’acte-, però en canvi, de la professió , de l’ofici, de la cultura mataronina, ni un borrall. D’artistes,tan sols l’Albert Alís , en Pere M. Brasó i en Ramon Manent. En Manuel Patricio i en Ramon Prujà, com amics i gent de la cultura, i ningú més. Excusats els polítics per la coincidència de ple, de nou ens hem trobat amb que ningú de l’IMAC ( en Ramon Prujà estava a nivell personal i d’amic) ni ningú del Museu han cregut convenient estar al costat d’un artista en un moment tan important i han passat de llarg de la possibilitat de contactar amb gent tan important com el mateix J.F.Yvars , amb qui per cert vaig tenir el plaer i el goig de conservar durant una llarga estona.

O sigui que cal expressar-se i fer-ho ben fort, encara que sembli barroer, allò de : Aneu a la merda. No os mereixeu el lloc que ocupeu i molt menys el sou públic que cobreu. I de tenir una mil•lèsima de professionalitat i/o dignitat hauríeu de plegar. I en no ser així, seria el govern qui us hauria de foragitar d’aquest lloc de treball que tant penosa i indignament ocupeu.

Desfogat i buidat el pap , que encara que un sap abastament que no serveix per res més que per el dret a la “pataleta”, però et deixa lliure i relaxat , bo es parlar de la magnífica exposició amb la que en Josep M. Codina aconseguirà ja , - i crec que de manera definitiva -, un lloc capdavanter entre els artistes actuals.

Una quarantena d’obres omplen la sala, estructurades en dos plans ben diferenciats. A la sala inferior, i en tots els seus racons , son les teles les que van desgranant com magistralment defineix Yvars : una pintura tremendament dramàtica en la seva aparent sobrietat, contaminada d’un cansament ancestral , d’una vulnerabilitat atàvica que la transforma en una experiència estètica fascinant , encara que només sigui per que transcriu literalment l’estat d’ansietat que augura la sorpresa d’una vivència sensible depuradora i essencial a l’ensems”.

Codina segueix en el lent caminar evolutiu de la seva pintura . Les seves peces es segueixen una a l’altra en una continuació de canvis lleugers i imperceptibles. Una ullada lleugera ens pot portar a un treball ja conegut , però aprofundint en la mateixa , en un zoom aproximatiu , queda clar que mantenint aquest caràcter “ orgànic “ ,- la paraula que de segur millor representa el seu treball -, existeixen unes passes fermes que semblen començar a cicatritzar els sorgits de la seva dermis plàstica , alhora que el color comença de manera dissimulada a fer petites llambregades que trencant la monocromia aparent , semblen apostar per una obra més esperançada i menys dramàtica , fugint de la personalització dramatitzada de si mateix que ha estat eix únic de la seva trajectòria dels darrers vint anys.

Però si les pintures de Codina poden arribar a tenir el sabor del dejà vu , l’esclat de l’exposat en la planta superior , - tota ella ocupada per dibuixos sobre paper -, sorprèn fins i tot a aquells , que com un mateix , havíem tingut ocasió de tenir-los a les mans.

La volguda fredor pictòrica de l’autor , fregadissa en un cert desig d’asèpsia , s’esquinça per tots cantons i surt a la llum una obra molt més passional, molt més des de dins , quasi visceral diria jo , que domina malgrat el cert fre racionalista que , com sempre , intenta mantenir l’artista , gelós d’una intimitat que sap que sempre surt a l’exterior en els seus treballs.

L’ús d’uns materials que li permeten un joc personalitzat , donen nova força a les seves creacions que semblen recollir en les investigacions aquell tarannà compositiu de la seva antiga experiència de Can Palauet. Ho diem així, ja que Codina , - espero que de manera conscient -, s’allibera i deixa quasi que el material el porti sense fre , i l’obligui a anar per dreceres en les que una porta esperançada sembla obrir-se a noves aventures. Per això apareixen ara nous gestos , l’espurna del color és molt més evident i avançada , com si preludies un horitzó esclatant i que aquest no fos pas massa enllà.

Pintures i dibuixos , dos materials tècnics per expressar el mapa d’un territori comú, aquell que Yvars defineix com “els encara no conscients llocs de la memòria personal de l’artista que afloren a contrallum en la seva premuda orografia gestual que identifica en signes i figuracions inèdites...” en “ un territori inexplorat de sensacions i percepcions visual que ni tan sols aspiren a convertir-se en signes plàstics i es limiten a insinuar “ el rastre del temps” : un bucle capriciós , a mig fer , en la tensa superfície blanca del llenç”.

Josep M. Codina, un artista en plenitud, que ens mostra la seva saviesa i qualitat en una exposició d’obligada visita , d’igual manera que ho és la lectura de l’assaig a ell dedicat. Un temps en blanc en les seves obres que en res correspon a la seva realitat vital, en que el temps mai està en blanc i sí en la gestació d’una obra tan valuosa com la que ara tenim ocasió de gaudir en la magnífica exposició que ens presenta en la barcelonina Galeria Àmbit.

Felicitats.

Post escrit mentre sonava de fons, Nothing’s Impossible (2010) de Solomon Burke

MATÍAS LIZANA

BENVINGUT I BEN RETROBAT

A bon segur que qualsevol afeccionat d’aquells que com a màxim voregen els quaranta anys , el nom de Matías Lizana que en aquest mes presenta la seva exposició “Interiors” a la sala del Casal, l’intuirà com un de tants joves valors o afeccionats qualificats que acostumen a exposar en aquell indret per aconseguir que algú els hi presti atenció, o simplement per a acontentar el seu ego personal. Si així ho fan, aniran del tot errats.

Matías Lizana és un bon artista que durant molts anys ha estat volgudament desaparegut en combat per a dedicar-se a la sempre difícil tasca de la docència plàstica en esos , primàries i/o batxillerats. Un artista amb un ample bagatge en la seva motxilla, d’aquells temps en que exitosament va compartir vida i experiències amb els companys de generació com Comabella, Simon , Calleja, Cuyàs, Casas Peña, Garolera... i s’aplicà amb rigor a la diversitat més ampla de la figura , el concepte, el símbol o l’abstracció, però mantenint-se fidel al mètode, a la base , al dibuix, com queda clar en la reproducció de la peça que presentà en la magnífica carpeta “Propostes “ que publicà L’Aixernador a 1984.

El cert és que feia temps que havíem perdut la seva pista “artística”. Vorejaran els vint anys d’ençà la seva darrera experiència expositiva seriosa, que un va tenir el goig de prologar i presentar , i que ara, com si d’una continuació es tractés , com agafant el sentit del “deciamos ayer” de Fray Luis de León , que amb el temps repetí Unamuno, es planta per sorpresa i de cop i volta en el Casal amb l’exigent i minuciós rigor d’uns petits dibuixos, en els que com si d’un miniaturista es tractés , desplega en ells tot el gran univers personal d’afectes i conflictes.

Lizana és en essència un simbolista. Ho era en el seu concepte més pictòric i s’accentua ara quan simplement amb el grafit, amb el joc perfeccionista de blancs i negres , de subratllats, ombrejats , o perfilant i marcant límits, ens parla simplement del transcórrer de la vida . Ens parla del poder, l’amor, l’honor, el sexe, la mort,o aquells els somnis que ves a saber si son vençuts abans ja de començar.

Amb l’ajut d’una iconografia ben referenciada a Velázquez i de Chirico , a l’estil de les taules flamenques, escriu capítols d’una història , en aparença absolutament sense lligam però que en l’observança detallada esdevenen història passional, que promet i ens permet unes múltiples i variades lectures.

Per tot això que molt ens ha plagut el retrobar-nos amb ell i amb el seu treball. Un retrobament que estic convençut , i espero que Matías Lizana també, no serà temporal i sí en afany de permanència. Un retrobament que ens ha de permetre , una vegada greixada la màquina i recuperats els tics creatius, que va tenir força i pes en aquells temps i que estic convençut el tornarà a tenir.

Per això, tot recomanant una ampla i detinguda visita a la seva exposició, no ens queda més que dir:

Benvingut de nou a casa, Matías.

Matías Lizana.” Interiors”

Del 2 al 30 d’Octubre. Sala del Casal Aliança

CURIOSITAT

En la mateixa carpeta “Propostes” que parlàvem abans hi va participar també Marga Riera que actualment exposa a Gal-Art, encara que en aquell temps signava Margalida Riera i com podeu veure el seu estil era del tot diferent.

El que fa l’evolució i el pas de vint-i-sis anys.

Aquest post ha estat escrit amb el fons dels quintets per a guitarra de Boccherini, interpretats per Narciso Yepes.

POLICIA MUNICIPAL. PRESA DE PEL

Avui tinc el convenciment , per no dir la certesa , que la Policia Municipal de Mataró m’ha pres el pel, amb premeditació i amb ganes de deixar-me ben clar que no els faci treballar , que ells no estan per això, ans més aviat per el contrari. M’explicaré.

Un quart de set de la tarda, vaig a fer la meva caminada mèdica habitual i per poc m’atropellen en el pas de vianants de l’Avgda del Velòdrom amb la Pça Joaquim Blume. Un vehicle es salta el pas de vianants per a tal de que no li prenguin la darrera plaça d’aparcament il•legal, però consentit, en la “zona de càrrega i descàrrega per a vehicles autoritzats” amb senyal de grua i d’atenció preferent.

Em cago amb tot i segueixo endavant però, oh casualitat , el semàfor està vermell i just al costat s’ha de deturar una grua municipal. Em dirigeixo al municipal que l’acompanya queixant-me de que hagin passat per la Pça Blume i com sempre no hagin actuat. El xofer , cepat ell, respon al municipal , “ però si és el fútbol” , al que jo ràpid pregunto “ que és que tenen permís ?“, el municipal es posa neguitós i em diu trontollant-li les paraules que precisen d’una denúncia, “ I que és si no això” , li responc. “Bé es que anem per un altra servei”. Dons a qui haig de denunciar-ho, a la Pça Granollers?. Afirmatiu amb el cap i allà que hi vaig.

Un sola secretaria està davant del públic. Amb atenció modèlica m’escolta, va a parlar amb uns guàrdies que es veuen a l’altra costat i m’indica que faci un escrit , - em presenta un format pre imprès -, i que ja s’ho miraran, i que si poden ja enviaran algú. Li dic amb tot respecte que si m’han indicat que em desplaces allà i ho denuncies per poder actuar, calia una actuació i que per tant volia que algú m’expliqués el que , com i per que. L’eficient funcionaria , vermella com un tomàquet ,torna a fer consultes i al cap d’uns minuts m’assegura que seré rebut pel cap de servei i que hi ha una altra persona al davant meu , que per cert ja portava mitja hora esperant , com així m’indica.

Passen 45 minuts més i el cap de servei no treu ni el nas malgrat les reiterades demandes de la funcionaria , que ja no sap quina cara posar.

Cansat dons d’esperar me’n vaig tot agraint-li a la funcionaria el seu tracte i assegurant que presentaré l’oportuna queixa per registre a la que afegiré la manca d’atenció al ciutadà per part de la policia municipal.

Tornant a casa , oh meravella , la mateixa grua ( numèric de la matricula 1880) i el mateix poli estan deturats a la plaça però sense actuar. Tot preguntant-li si no pensa fer res, si no els pensa multar , em respon que precisa d’una ordre ja que aquella és una zona de tolerància i és clar... Que si els denuncio haurà d’actuar però si algú es queixa dirà que es degut a una denuncia personal , fet que m’indigna del tot , pel que responc que no, que la denúncia és per infringir una prohibició. Davant de la seva postura xulesca i provocativa cap a mi marxo quan li diu al xofer , amb to teatral, “ anem a actuar”.

Era tan obvi que no volien fer res que tinc curiositat i torno als cinc minuts. Tots els vehicles romanen en el seus llocs , cap està multat i no ha hi ha cap triangle d’actuació de la grua. M’encabrono i decideixo esperar. Tinc sort dons em trobo amb un artista mataroní important que viu allà mateix i al que també l’Ajuntament toreja amb la col•locació d’una obra emblemàtica seva propietat municipal, i m’explica que ell està també fart de cridar a la policia ja que no pot entrar / sortir de casa seva i que la resposta sempre és nul•la. Xerrem i esperem.

Passen deu minuts i apareixen dos flamants scooters amb llum blava ben oberta per donar avis. Aparquen davant del camp de futbol i gandulegen donant temps a que la gent es mogui. Vist que no hi ha resposta pensen que potser sí que caldria fer quelcom. S’acosten als set vehicles mal aparcats i ja venen un parell de conductors que es queixen i treuen els vehicles. En queden cinc infringint les normes però els policies semblen ja satisfets i se’n van.

Deu minuts després la Pça estava de nou curulla de vehicles envaint-ho tot ( onze vehicles )i el mateix succeïa mitja hora després. Així dons, aquí pau i després glòria.

És per això que de nou denuncio públicament , -com també ho he fet directament als responsables municipals en diverses vegades i ho faré properament per registre -, el permanent estat d’aparcament del tot irregular a la Pça Joaquim Blume , en tot l’horari d’entrenaments del futbol del Mataró. Un aparcament il•legal que provoca nombrosos ensurts de tràfic ( es tracta d’una plaça de molta circulació i a més amb diverses opcions direccionals que obliguen a una atenció màxima ) que té tots els números en acabar amb alguna desgràcia , de la que en serà culpable la desídia de les autoritats locals en aquest tema.

Per això i per endavant , m’agradaria que algú , també de manera pública , expliqués:

Que és això de “zones de tolerància” i quines son , per poder-les aprofitar si s’escau.

Com es possible que davant d’una denúncia a un policia municipal davant del mateix fet denunciat , aquest pot passar de llarg i enviar-te a la caserna per a fer-la efectiva.

Com es possible que feta la denúncia , l’actuació municipal sigui sols aparent , allò de fem veure que fem alguna cosa però no fem res , no fos cas que....

Com és possible que durant més d’una hora cap persona amb uniforme , i per tant poder, sigui capaç de donar cap mena d’atenció i/o resposta a aquelles persones que havien acudit a la policia municipal per realitzar la seva queixa , demanda , denuncia o....

Com és possible , en resum, que la policia municipal faci menyspreu tan evident d’un ciutadà que fart i cansat de veure cada dia com es permet una actuació intolerable i irregular, demani simplement que s’actuï d’acord amb la llei i l’ordre.

Espero que la meva pèrdua de temps i el meu cabreig serveixi per alguna cosa. No vull que es multi a la gent, vull simplement que si no es pot aparcar , ningú tingui butlla per acompanyar al nen a entrenar. I si l’Ajuntament creu que es pot aparcar , dons res , que ho senyalitzi adequadament i ho permeti.

Però mentre no sigui així, seguiré , ara més que mai, en aquesta lluita.

M’agradaria pensar que el proper dimecres hi haurà la suficient atenció com per evitar de nou els fets, però lamentablement penso allò de que “ toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”.

JOSEP MARIA JODAR.- “ MARESFORNIA”

El Museu Arxiu de Llavaneres , allà a Can Caralt , ha agafat de fa un temps el relleu al Museu Monjo en això de realitzar una programació establerta en uns nivells de qualitat prou estimables. Potser la diferencia està en que ara no son la generació dels cinquanta els que s’exposen i en canvi son el bo i el millor dels creadors de les nostres contrades, amanit amb la bona dosi de sorpresa per apostar amb algú encara no del tot reconegut. Això és el que succeeix actualment amb la mostra “Maresfornia” del mataroní Josep Maria Jodar.

No és aquest un artista amb massa presència expositiva, encara que els bons afeccionats recordaran la seva mostra a l’espai capgròs o la noticia de les seves participacions als taller d’Antonio López , on es nota que ha aprofitat el temps , i molt , per presentar-se ara amb un domini tècnic i compositiu molt millorat i una estructura pictòrica atractiva i subjugant.

Jodar ens presenta una exposició amb el curiós títol de “Maresfornia” , paraula composada per la fusió de Maresme i Califòrnia , dues comarques que molts diuen tenen molt en comú, i que ara en les seves mans es confonen en un paisatge unitari. Un paisatge que se’ns ofereix sota una mirada que aparentant ésser distanciada , freda i asèptica , aconsegueix crear un clima fred i inquietant , com si el temps s’hagués deturat , com si tot fos immòbil , quasi com si hagués esclatat una bomba de neutrons i per tant no hi hagués destrucció però tampoc vida.

Però sota aquesta aparent fredor , més colpidora encara ja que els seus paisatges estan plens de llum , de sol i per tant de calor, es genera un sentit peculiar de bellesa del paisatge que vol anar més enllà del mateix , provocant una desubicació formal i per tant oferint-nos la reflexió de la bellesa per la bellesa , de la natura per la natura , del paisatge per el propi paisatge, igualant al mateix ras les costes del Maresme i les de la per ell , sempre enyorada Califòrnia.

Unes obres treballades amb total perfecció tècnica. En el cas de les de format petit mantenint la seva estilística anterior però presentant una bona millora en el que pertoca al tractament cromàtic i de la llum. La sorpresa està en les peces de mida gran en les que ens ofereix un treball sincopat estructurat en la retícula de dibuix inferior que li serveix de fonament i que es colorejada de manera volumètrica i espaial aconseguint un efecte òptic parell al de l’hiper-realisme del que per altra part sembla defugir-ne. Una tècnica i una manera de desenvolupar-la acurada i ben duta a terme per aconseguir la perfecta finalitat comunicativa del seu treball.

Josep Maria Jodar ens demostra en aquesta exposició que comença a estar segur de les seves possibilitats i es capaç de demostrar-ho de manera ben fefaent en un exposició de recomanada visita , amb especial atenció a les peces de mides més grans.

Josep Maria Jodar. “Maresfornia”. Can Caralt

D l’1 al 24 d’Octubre de 2010

NOVES EXPOSICIONS. NOVES GALERIES ?

Demà dos artistes mataronins tenen dues veritable proves de foc. Per un costat està , com ja hem comentat fa uns dies , en Josep Maria Codina que inaugura la seva exposició a Barcelona a la galeria Àmbit ( Consell de Cent 282) a 2/4 de vuit del vespre. En aquest acte inaugural es procedirà a presentar el llibre “Tiempo en blanco” , assaig sobre la seva obra escrit per J.F.Yvars.

L’altra protagonista és Marc Prat que inaugura a la galeria Triart , de les més importants de Vigo ( rua de Gamboa ) on presenta el treball “Aperturas. En el camino” . Una mostra que romandrà oberta fins a final de mes i en la mantenint la fidelitat al concepte dels claustres ens apropa a l’estètica del camí de Santiago i la pròpia basílica , mentre que per l’altra , - com és el cas de l’obra representada en el flyer -, apareix un nou camí de clares reminiscències del camí del seu far pictòric , com és Rosa Codina – Esteve.
Una exposició que sento ben propera ja que Marc Prat ha volgut que un escrit meu serveixi de presentació de la mateixa.

-----------------------------------

Notícia és també la propera inauguració d’uns nous espais expositius a la ciutat. No ha de tardar la posta en marxa d’una galeria que estarà situada al carrer Unió, ben a prop de la Pça de Cuba. Una galeria que tindrà el suport tècnic d’un conegut marxant mataroní el que permet preveure la possibilitat de gaudir de bones peces i bones exposicions , en especial d’artistes ben reconeguts al nostre país.

L’altra espai és tota una incògnita , dons ha aparegut com un bolet a la tardor i ningú en sap res de res. La història és tan simple com que de cop i volta , en el carrer Sant Benet , ben a prop de la Plaça de les Treses i en l’espai que ocupava una botiga de roba , les parets de la mateixa han aparegut amb obres d’artistes de primera línia , es pot intuir un Miró, un Tàpies , probablement un Ràfols .... I diem intuir ja que la foscor de l’espai no dona per a més , però to està perfectament disposat com si d’una galeria d’art. Que serà?. El que més es parla és de que es tracti d’una deslocalització barcelonina però l’incògnita es manté

Sigui com sigui el cert és que les coses semblen començar a canviar en l’ apaivagat mercat expositiu local de l’art. Ara tan sols falta que a la propera primavera i amb els nous resultat electorals, Penedès deixi de ser el mal son permanent que és actualment, i l’IMAC s’afegeixi a la festa.

El post ha estat escrit amb Neil Young i el seu “On the Beach” ( 1974 ) de fons , mentre es rentava de nou la cara tornant al blanc de fons per facilitar la seva lectura.