ELS DIMARTS DEL LLIMONER. 25 ANYS DE PASSIÓ PER LA CULTURA

 ESCRIT PER EL CATÀLEG DE L,EXPOSICIÓ DELS  25 ANYS DELS DIMARTS DEL LLIMONER

Vint-i-cinc anys en la vida d’una persona és ja de per se una xifra prou remarcable, ja que estadísticament representa quasi una tercera part de la nostra existència. Però si aquests vint-i-cinc anys corresponen a un col·lectiu , del tipus que sigui, la xifra esdevé més memorable. Però si del que es tracta és d’un col·lectiu d’amics unit  per uns elements tan personals i intransferibles com son la difusió de la cultura i l’aposta per el creixement personal i el creatiu, el fet assoleix els nivells de rara avis

Més encara ho és en els convulsos temps de canvis profunds en la societat que ens ha tocat viure en aquests vint-i-cinc anys, especialment en el modus de comunicació social amb l’aparició i consolidació en l’àmbit personal de tot el tema informàtic. L’esclat d’internet i l’establiment de les xarxes socials que ens sadollen d’informació però alhora ens aïllen en el petit reducte d’una intimitat aparent, han conformat una nova forma de comunicació interpersonal que dinamita el contacte directe, el vis a vis  i la contraposició personal d’idees.

Potser per això, cal celebrar de manera més intensa l’efemèride , com ho fa la gent dels Dimarts del Llimoner mitjançant aquesta exposició commemorativa i de recordatori de la tasca feta, tot baixant porta, diuen, per raons de cicle vital. I ho fan omplint a vesar les sales de l’Ateneu de la Fundació Iluro amb el resum de la seva activitat.

Els dimarts del Llimoner s’establia oficialment com a tertúlia consolidada a l’estiu de 1992. Ho feia aprofitant la convidada d’aixopluc que la gent de l’Associació Penta, un grup d’amics (Francesc Serra, Toni Solà, Ricard Jordà, Manuel Benavent, i Rafel Vera)) que tenien llogada una casa al carrer de Massevà, anomenada “Del Llimoner” per que un arbre d’aquesta espècie dominava honorablement el pati de l’indret. Els components de Penta, que es reunien en un desig d’emular les associacions gastronòmiques del País Basc, ja havien apostat per el fet cultural obrint les parets de la casa en forma i manera d’espai expositiu  convertint-lo en una petita galeria d’art que servia per pal·liar les grans mancances d’espais expositius que en aquells anys tenia la ciutat.

Allà , el grup informal i variable conformat essencialment per Carlos Soriano, Salva Soler, Foni, Pepe Novellas, Artur Palomer “Pal”, Manuel Patricio, Manolo PrietoJosep Mª Rovira Brull, Raúl Capitani, Pere M. Viada,i F. Benitez  regularitzaven unes trobades que havien estat disperses en el temps i en els indrets. Trobades estructurades en forma de tertúlia ( segons definició: reunió informal i periòdica de gent interessada en un tema, per a debatre i informar-se, o compartir y contrastar iniciatives, noticies, coneixements  y opinió )   en la que es parlava de tot, del diví i de l’humà, però amb l’accent dirigit a  l’àmbit cultural, amb clara incidència en les direccions artístiques i literàries. La tertúlia agafava el nom de “Els dimarts del llimoner”, en raó del dia de la setmana de la trobada i de l’indret que l’aixoplugava.

Una tertúlia que esdevenia hereva de la tradició que a Mataró tenia precedents històrics tan importants com les tertúlies de Ca l’Arenas o les mítiques de “El racó” , dirigides per Terri. O més properes en el temps com les de la Biga Blava (creada el desembre de 1983) i que es mantingué unes poques temporades o les del cafè Òpera (carrer Barcelona 51), tertúlia de mitja tarda en la que hi participaven també Alcoy, Perecoll  i altre gent de l’art) o la del Kenn, pub del mateix carrer , aquesta ja d’horari nocturn i més disbauxada en quan a plantejaments, o la que es produïa al local de la “Agrupación Hispana de escritores” presidida per Laureà Mela  que es celebrava al carrer Argentona 35, espai cedit per el germà de Salvador Espriu.

La tertúlia del Dimarts del Llimoner s’establia sota una certa anarquia en el que pertoca a temes però establerta sempre en el desig d’aprenentatge tant en l’apartat tècnic com en el conceptual i principalment  en el recollir personalment les reflexions dels que eren considerats com a mestres, tant per el seu nivell de coneixements com d’experiències.

Un mestratge establert  en el concepte de mestre definit a la manera que explica la filòsofa Marina Garcés que el considera  “com aquell que no és pas el que imposa el seu saber, si no aquell que ens obre la porta de la pròpia vida. Un mestre ho és per el que sap, però principalment ho és per el que fa possible saber. Els veritables mestres acompanyen però no tutelen i finalment ens alliberen de tota dependència envers ells o cap qualsevol altre instància de poder”. Un mestratge del que la gent del Dimarts del Llimoner ha pogut gaudir en el fer, primer de Josep Mª Rovira Brull ( traspassat l’any 2000), després de Pepe Novellas (traspassat el 2009) i acabant per Raúl Capitani (traspassat el 2016), amb l’afegitó de Pere Màrtir Viada ( traspassat el 2005) ilamentablement més conegut per la seva bohèmia que no pas per l’alçaria els seus coneixements artístics i de pensament i el del poeta Foni (2013)

Però per entendre la necessitat d’establir una tertúlia i un grup d’aquesta mena cal obligatòriament anar a la realitat socio cultural del Mataró del moment (1992), just en els moments en que començava la gran crisi post olímpica, després d’unes Olimpíades que havien capgirat Barcelona i de les que s’havien aprofitat bon part de les ciutats de l’entorn metropolità amb unes millores urbanístiques i d’equipaments important. Però a Mataró no l’hi havia tocat ni la “pedreà”. Sense ser subseu , sols la sortida de la Marató li va donar un cert ressò mediàtic. De la resta, sols el fet de que una indústria de la ciutat construís el pebeter olímpic i el fet de que les samarretes del Cobi fossin comercialitzades per una empresa local mataronina van tenir incidència directe.

Artísticament parlant Mataró estava a punt de recobrar  la capitalitat artística comarcal que en els finals dels vuitanta havia cedit a Argentona ( L’Aixernador) i Vilassar de Mar ( Museu Monjo). Una recuperació que arribava després d’unes barrabassades municipals que comportarien la desaparició de l’Aixernador i l’apertura d’un parèntesi qualitatiu en la programació de les sales del Monjo.

Mataró , mentre, mantenia tres sales comercials en moments d’absoluta decadència com eren Tertre, la galeria Minerva i la sala Tot Art.  Al seu costat mantenien activitat en to menor, La casa del Llimoner i esporàdicament alguns espais d’entitats bancaries o recreatives, mentre que la Caixa Laietana mantenia la seva sala d’exposicions de la Riera , amb exposicions de tota mena i nivell, sense línia determinada i amb criteris poc exigents.

En el que pertoca  a espais públics el Patronat Municipal de Cultura (PMC) inaugurava una petita saleta  a l’entrar a l’edifici de l’Ajuntament a mà esquerra (juliol 92) amb la mostra “ 3 lectures” amb Jordi Gasull, Mònica Vilert i Octavi Comerón. Un minúscul espai aquest, amb el que Carmina Benito com a  regidora i Martí Peran i Pilar Bonet com assessors, van començar a establir el recolzament preferencial de la cultura artística oficial a la defensa i promoció  de l’art , mal anomenat contemporani, sempre a l’entorn de les activitats definides com arts viduals, en demèrit de les arts plàstiques. Una política mantinguda fins l’actualitat,  fora de l’època de Remigio Herrero com a regidor.

Una política que va portar com a  positiu, això sí, la recuperació en part del Museu de Mataró com espai expositiu artístic. Tancat a l’art a pany i forrellat des de la seva recuperació com a museu Comarcal (1983), aquest espai acollirà en l’any 92, exposicions tant valuoses  com les de “11 escultors” , provinent del Museu de Granollers (juny) o la de “De Sucre” provinent de la col·lecció del Museu de Tossa i de Salvador Riera ( juliol ). Cal recordar que la sala d’exposicions municipals de Can Palauet no s’inaugurarà fins quatre anys més tard ( Santes de 1996) amb una antològica de Rovira Brull i una mostra de Carles Pazos.

Mentre la situació general era desencisadora, en canvi en el particular no anaven malament les coses a diversos membres de la tertúlia. Així Pepe Novellas assaboriria l’èxit de ser un els artistes olímpics en la convocatòria organitzada per VISA Internacional, amb exposició inclosa a La Virreina. Carles Soriano executava l’escultura de la façana de l’església de la mare de Déu de Montserrat, Pere Màrtir Viada,- amb “B” en la publicitat oficial-, realitzava un gran mural que ocupava la façana del teatre Monumental, per a la setmana del Cinema, mentre que Capitani podia organitzar la IV exposició del Taller Municipal de Gravat que dirigia. Igualment  Rovira Brull era l’encarregat de realitzar la portada del número 2000 de “Crònica de Mataró”.

Fora d’això cal remarcar  fets com la inauguració de l’escultura Mataró de Manuel Cusachs a la Pça de l’Ajuntament, l’exposició de Perecoll a New York, o la presència de Jordi Cuyàs i Domènec a Arco 92, mentre que eren restaurades les escultures de Jordi Puiggalí a la façana de Sta Maria.

És en aquest entorn en el que comença la seva activitat la tertúlia. La regularitat de la cita i el disposar d’un indret cèntric i còmode permet l’apropament de noves persones i establir una cert full de ruta en el que pertoca a projectes creatius. ,essent els primers l’organitzar una subhasta d’obra pròpia per a tal de col·laborar a les despeses de la casa i realitzar una edició mensual dels “Fulls del llimoner”. Aquests fulls eren un maridatge entre art i literatura seguint les passes el grup Literforma que anys abans havien endegat Carles Martíbras i Victor Pozanco, o de l’edició de la carpeta “Vents” amb obres de Jordà , Novellas i Viada , amb escrits de Costalbareda i un poema de Ventura Ametller .

Els “fulls” ,de gran qualitat i originalitat i que eren repartits de forma gratuïta entre la gent de la cultura de la ciutat ,van tenir important èxit i ressò i van servir durant més d’un any com a nexe d ‘unió corporativa.

Al poc d’acabar-se el projecte dels Fulls, l’espai físic de la casa del Llimoner desapareixia i començava de nou un llarg peregrinar per diversos indrets físics en els que realitzar la tertúlia., com han estat el Bar Sant Benet, el Plata, el cafè Cultural Públic i l’Altre. Tots ells han estat testimoni de la gestació dels nous projectes, sempre oberts i ambiciosos, el primer dels quals va ser “Flamenco” (se canta lo que se siente)

Corria l’any 1997 i es celebrava el 75 aniversari del Concurso de Cante Jondo de Granada organitzat per Manuel de Falla, Garcia Lorca, Manuel Ángeles Ortiz i d’altres. La gent del Llimoner havia fet amistat per raons de veïnatge i idoneïtat cultural amb Isbael Clara Àngeles, filla del pintor i  a qui Garcia Lorca havia dedicat el poema “La señorita del abanico”. Van creure que estaria bé fer-ne homenatge tot recordant que avantpassats materns de Falla (Matheu) eren mataronins, i així es van llençar ainterpretar setze cants , escrits a mena dels palos del flamenc, per Manuel Patricio. Era un acostament complex, mentre que una part dels artistes tenien certa relació amb el flamenc per raons familiars  a la resta els hi sonava estrany del tot. El cert és que el resultat va ser esplèndid amb algunes obres d’excelsa categoria. L’exposició que s’inaugurà a Can Palauet al 1997 i que va tenir un seguit d’importants actes complementaris va ser un èxit absolut , el que va permetre que pogués exposar-se en diferents indrets entre els que cal destacar les sales Capitulares de l’Ajuntament de Córdoba o la sala Romero Murube , espai d’art oficial de la diputació de Sevilla.

El següent gran projecte va ser “Non serviam” una interpretació plàstica al voltant de la figura del dimoni. Una interpretació que es prestava  a les més altes disquisicions artístiques- filosòfiques i que malgrat va ser del tot reeixida amb algunes peces espectaculars per la seva potència i qualitat artística ,alhora que profundes en la  seva reflexió interior. Malgrat això després de ser exposades a la Fundació Niebla a Casavells ( 2001), sols va fer parada a Pineda i Argentona. El càntir realitzat conjuntament per els artistes participants està dipositat al museu del Càntir d’Argentona.

Corria l’any 2005 quan Pepe Novellas va proposar posar en marxa una nova experiència col·lectiva al voltant d’un fet tan peculiar  i transcendent en el personal i el social com ho és una boda. Així naixia el projecte de “El casament”, potser el projecte més complex, artísticament parlant, dels organitzats per el grup. Es tractava de cobrir plàsticament amb una obra de gran format i mida uniforme, els diferents angles que conformen aquesta celebració. Per aconseguir-ho es va ampliar el cercle convidant a altres artistes de l’entorn que ràpidament van tancar el conjunt de l’acte  dividit polièdricament en la visió dels 26 artistes participants. Una visió que va esdevenir real, sensible, cínica o irònica segons els casos però d’una qualitat artística alta en l’individual  que convertia al conjunt en una exposició de remarcable nivell. A més, i per arrodonir el sentit, l’acte inaugural (2007. Sala de la Caixa Laietana. Pça Sta Anna) es convertí en performance,  escenificant el cerimonial d’un casament amb tots els ets i uts , amb els propis artistes coma a protagonistes.

L’exposició que va ser un èxit total va tenir volada a diversos indrets entre els que cal destacar La casa Elizalde . Barcelona ( 2009) i el Tinglado 4 del Moll de la Costa del Port de Tarargona (2010).

El traspàs de Pepe Novellas després d’una ràpida i dura malatia deixà molt tocat al grup que ja havia patit els traspassos de Josep Mª Rovira Brull  i Per Màrtir Viada. La significada absència de la seva presència, encara que quedava alhora ben palesa la presència de al seva absència, i no es un joc de paraules, motivà a realitzar una exposició d’homenatge en referència al buit que havien deixat. Així naixia el projecte “El buit” , una reflexió plàstica al voltant d’aquest sentiment dicotòmic: presència/absència que es produeix després de la mort d’algú estimat i proper.

L’exposició, celebrada a l’Ateneu Caixa Laietana , es va completar amb un poema de Foni i la lectura dramatitzada a càrrec del quadre d’actors de la Sala Cabanyes d’un text de Manuel Patricio, “L’Ombra del buit” donant format literari a les reflexions plàstiques de la mostra.

Fora d’aquests muntatges col·lectius cal destacar la tasca  de recuperació de les activitats d’Art al carrer. Sant Pere més Alt, unes trobades populars d’art que van revolucionar l’adormida vida artística mataronina els anys 1969-70 i 71 , amb un gruix d’activitats al carrer de sant Pere més Alt sota l’empenta de la gent que es reunia al bar “El carril” dirigit per Pere M. Viada. Una activitat artística i creativa que va reunir al costat de  l’art revolucionari del moment als artistes que corresponien al concepte més benestant de la ciutat. Una activitat que aixoplugà a ambdós amb obres al carrer a les que s’afegien debats, conferències, música i poesia. Un fet que per l’inusual i l’èxit que aconseguí ha esdevingut mític en la petita història de l’art local. 

Aixoplugada en el cap de setmana abans de Les Santes, la gent del Llimoner va voler recuperar aquell mític ambient i ho va aconseguir  des de l’any 2002 al 2011, amb una xifra important d’artistes de tot tipus, des del reconeguts als més afeccionats, aportant obra per ser exposada lliurament al carrer i un bon gruix d’actes complementaris de tot tipus i del més ample ventall cultural possible.

Art, teatre., música, poesia, graffiti i d’altres es van donar la mà, generant una cartellística prou significativa i uns murals d’homenatge, realitzats per  Mateo Lara d’altíssima qualitat. Unes activitats que van rebre el suport continuat de la ciutadania que hi participava de manera ben positiva.

Al costat d’aquest actes més col·lectius , la gent dels Dimarts del Llimoner han gestat un munt de conferències, setmanes culturals, mostres col·lectives amb participació els seus components per diverses ciutats de la comarca,  participació en diversos Dia de la Dona  el que provocà la realització de l’exposició “La mediterrània que ens uneix”. Exposició amb protagonisme femení que aplegà a artistes mataronines i algerianes amb exposició a la Nau Gaudí i  a la Fundació Cervantes d’Alger. Realització de murals col·lectius amb objectius diversos ( contra la pena de mort, la guerra d’Irak, en defensa de la sanitat pública o per la igualtat de gènere) i la realització de quasi un centenar de recitals poètics.

Bona part de tot l’explicitat aquí, és el que en resum podem veure en aquesta exposició commemorativa dels 25 anys. Una mostra curulla d’art i de records que obliga a una múltiple mirada.

En primer lloc cal fer una mirada més restrictiva en el que pertoca a ,cada obra i el fer individual , amb el pertinent anàlisi  de la capacitat plàstica dels autors , capaços de dirigir la seva força creativa de manera intensa i total a l’objectiu del projecte col·lectiu. Mirada que s’ha de completar amb la global de cada artista en el que significa d’evolució pròpia amb el pas del temps.

Altre  pas obligat és la  mirada col·lectiva en cada projecte , homogeneïtzant la disparitat de conceptes, tècniques i estils dels participants.

Però cal també una mirada amb més perspectiva , analitzant  l’evolució dels artistes amb el pas del temps, el que alhora ens permet veure i constatar la variació conceptual, i per que no dir-ho qualitativa, de la plàstica mataronina en aquest vint-i-cinc anys.

I finalment cal fer una mirada de record, gaudint del treball dels artistes que ja ens han deixat. Malauradament , Mataró no disposa en el seu Museu, d’una pinacoteca en la que recuperar el treball dels nostres grans artistes ja desapareguts, per això avui és l’oportunitat de recordar, admirar i potser en alguns casos descobrir , l’altíssima qualitat i vàlua artística de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas, Pere Màrtir Viada i Raúl Capitani , protagonistes d’un art que els fa eterns i ens acompanyarà sempre.

És per tot el dit i principalment per l’exposat que podem acabar dient que ens trobem davant una magnífic recull d’un bocí important de la història artística local més propera de la que molts n’hem estat participis d’una o altre manera. Una exposició que fa justícia al fer d’una entitat que ha dedicat temps i esforços a ‘art i a la cultura de la ciutat , fets ambdós que son totalment d’agrair.

Per això tot felicitant-los per la tasca feta , els encoratjo a que l’èxit que sens dubte tindrà aquesta exposició recordatori  els seus vint-i-cinc anys de vida els faci reconsiderar el seu desig de baixar persiana per raons de cicle vital i segueixen un temps més lluitant i enaltint la cultura de la nostre estimada ciutat de Mataró.

Mataró, març de 2018

LES CADIRES DE L’ALCALDE

 Aquest dilluns s’inaugurà  a la Riera a l’alçada de Bonaire,  just davant el que havia estat Ateneu Obrer en el que hi havia l’escola Racionalista que seguia les criteris pedagògics de Ferrer i Guàrdia, -un emplaçament certament molt millor que el previst en el seu carrer a tocar els jutjats-, el monument  a l’alcalde Abril, afusellat en el camp de la Bota en acabar la Guerra Civil, obra de l'artista

En primer lloc em cal dir que m’agrada l’homenatge en sí i la peça que ha servit per a fer-ho. Coincideixo amb Perecoll tot pensant que a qui s’afusellava era a la representació del poder popular i per tant ha estat una bona pensada l’ús de la reproducció d’una cadira noble ( la del seu despatx) i afegir-hi els forats dels trets assassins. I m’agrada l’indret  escollit i la possibilitat de que la ciutadania es faci seva l’obra, encara que maleeixo que tot s’hagi pet sobre plànol i no s’hagi tingut en compte que la farola posterior a la cadira , difumina en molt la força de l’obra i que la petita columna informativa s’hagi col·locat en un indret que trenqui la seva visió tot pujant per la Riera . Dos detalls que sembla se l’hi han passat per alt a Perecoll, sempre amatent a tots els detalls, però que tenen una fàcil solució , en especial al que pertoca al panell informatiu.

Fora d’això dos petits elements a considerar. El primer de caire polític. El monument a l’alcalde Abril va ser gestionat per l’alcalde Baron i realitzat per l’alcalde Bote , ambdós del PSC. En mig un alcalde sobiranista que no va fer res per fer-lo efectiu.

Al seu costat , els discursos de l’acte inaugural van anar molts d’ells en la comparança amb l’actualitat i en el fet reivindicatiu sobiranista. Curiosament l’alcalde Abril no era independentista i sí federalista. Potser d’haver-ho sabut alguns haurien boicotejat l’acte.

Per altre costat existeix la polèmica de la decisió unilateral de l’acceptació del projecte de Perecoll quan hi havia també el projecte de Jaume Simón. Un projecte desaparegut en “combat”. i hi podia haver hagut un altre projecte , el de Yago Vilamanyà, que mai va arribar a presentar. Ja que els tres artistes van ser contactats per Josep Nieto , - segons sembla amb una proposta que depassava les seves funcions-,per a que presentessin un projecte.

Segon sembla , i em fio del tot de qui m’ho assegura . a la taula sols va arribar el projecte de Perecoll que va ser aprovat fa ara 10 anys i confirmat a l’hora de la materialització. Però queda ben clar que quan Jaume Simon demana explicacions i deixa ben evident l’existència del projecte ( és a dir fa un Anti Cifuentes), l’Ajuntament havia d’haver donant clares explicacions , particulars i públiques , i prendre una decisió final, fonamentada en una acta de quina era la tria escollida , quines les raons i quins eren els signants de la decisió. No ho ha fet així i ho ha fet molt malament. I té tota la raó en la queixa en Jaume Simón, que ha estat maltractat i amb nepotisme. Conec sols el seu projecte per el que ell ha mostrat a les xarxes 8veure foto) i era prou interessant , vàlid i econòmic com per al menys haver estat discutit. No s’ha fet i ha estat un greu error d’impossible esmena.

Ara , si em pregunten la meva opinió, us diré que ambdós eren de gran qualitat  i que a bon segur hauria apostat per l’economia. Però això no modifica la meva opinió de que el treball de Perecoll és de qualitat i justament això és el que ha de jutjar la crítica.

Les fotografies del post corresponen a l’acte inaugural ( de capgros.com) , d’un mateix i Núria Poch amb la cadira original i l’artista Perecoll ( preparació de Tempus Fugit) i el projecte de Jaume Simon ( xarxes socials)

MATARÓ, UNA CIUTAT QUE NO CREU AMB LA CULTURA COM A EIX

El passat dissabte, convidat no per el PSC local i sí per un socialista  forà però que està treballant ara a la ciutat i de manera molt positiva, vaig acudir a la xerrada de David Bote tot presentant aquest “Mataró ens uneix” de cara  ja a les properes eleccions.

 Vaig acudir amb el desig de que per una vegada em trobaria a la cultura com element important en el desenvolupament estratègic de la ciutat, però una vegada més en vaig sortir del tot decebut. Mig segon i de trascantó. És a dir poc més que en qualsevol resum d’actuacions i /o entrevista en les que la paraula Cultura no surt mai en l’argumentari.

 I el cert és que no acabo d’entendre aquest rebuig dels socialistes mataronins envers la defensa de la cultura com acció de govern. Aquest menysteniment considerant  a la cultura com element de classe diferenciadora en un sentit elitista, del tot lluny del pensament popular quan és just el contrari.

L’estat de benestar s’estableix i es fonamenta en tres potes: sanitat, ensenyament i cultura.

A Mataró s’ha treballat i bé la sanitat malgrat la poca repercussió municipal  en el poder d l’organització sanitària. A ensenyament hem tingut la sort de gaudir de bons regidors, com per ex Pep Comas, amb un treball constant en la lluita pel diari i pel futur, que no ha pogut ni ser torpedinada per la baixesa de dirigents del PdeCat com Vicent Garcia que han intentat des del poder i per partidisme, causar greus dificultats a la ciutat. Però en Cultura , l’al·lèrgia tradicional del PSC  vers la seva direcció, regalant-la sempre a al primera oferta , l’ha convertida en un element tangencial, quan per arreu es considera la seva importància.

Actualment s’està discutint i molt el pla de regeneració comercial del centre de Mataró. I és obvi que el mateix ha de passar per la diferenciació d’altres espais i centres comercials. Actualment tant els centres comercials ( tancats) com els ciutadans ( a cel obert) mantenen en totes les ciutats la mateixa oferta comercial, amb la presència de les mateixes marques de grans cadenes amb el petit afegitó d’alguna presència local. És a dir, puc anar al centre de qualsevol població amb la seguretat de que trobaré els mateixes elements comercials. Que em farà per tant anar a una o altre població?, queda clar que els elements adjacents que poden ser de comoditat ( aparcament etc ) o de valor afegit ( elements culturals en tota la seva diversitat: Cinema, teatre, museus, exposicions, restauració....).

A Mataró l’element cultural no ha tingut mai cap importància a nivell de planificació ciutadana. NO ho va tenir en els començaments de la democràcia doncs les greus mancances de tot tipus van tenir més importància. Tampoc va tenir cap importància en els temps de les vaques grasses. I menys encara en temps de crisi. I ara , en un moment mig, sembla que el Govern hagi de disculpar-se per cada euro dedicat a cultura.

Mataró és l’única ciutat de tot l’estat , que  amb més de 50000 habitants , no disposa d’un teatre en condicions , un auditori o semblant, i una sala d’exposicions ”correcte ”. I el pitjor és que no està en el cap ni en  el pensament del Govern  fer quelcom per solucionar tan greu problema.

I no està en el pensament, tot sabent per ex. que Cultura representa a prop del 4% del PIB estatal, amb uns valors excepcionals en certes ciutats. Magnífic es fer repàs d’un bon gruix d’articles publicats per Miquel Molina a La Vanguardia al respecte. I no sols fent esment dels dos casos més paradigmàtics de l’estat com son els de Bilbao i Màlaga i sí fent  ullada a projectes més petits però no per això menys interessants.

Mataró no és una ciutat monumental, però curiosament té restes romanes ( Torre Llauder), un interessant casc antic, un espectacular barroc ( VIladomat amb la capella dels Dolors) i  té les dues cares del Modernisme , la seriosa de la Nau Gaudí, i l’excessiva de la casa Coll i Regàs. Permet doncs obtenir una mirada global impossible en altres indrets. Per què doncs no potenciar-ho?.

Però està clar que el que no pot ser és que tots aquest equipaments tinguin una obertura limitadíssima en el temps, que per visitar-ho hagis de demanar tanda telefònicament , que sigui impossible fer un parell de visites en una jornada,ja que coincideixen en els limitats horaris d’obertura. En resum que els impediments siguin molt superiors a les facilitats.

Tenim a més un Museu que és una merda absoluta. Escàs d’espai i amb un discurs museístic de fa trenta anys , ho és tot menys engrescador. I això que hi ha alguns tresors remarcables, com per ex la col·lecció de gravats de Goya.

I evidentment tenim dos espais expositius ( Can Palauet i ca l’Arenas) amb discursos irracionals i amb exposicions generalment de nivell i discutible.

Però queda clar . No tenim tampoc cap teatre, ni cap cinema, ni hi ha cap mena d’esborrany per fer-lo  realitat. 

Que s’ha fet d’aquell projecte del temps d’Ivan Pera amb la Riera com eix cultural. Aquell eix que començava a la nau Gaudí seguia per l’eix comercial Rambla Riera. Amb les pastilles culturals del Museu, sala Cabanyes, Foment, Ateneu Iluro, Ca l’Arenas, La Presó, Café Nou per acabar amb un nou teatre en l’actual velòdrom i amb el parc com element enriquidor. No estaria gens malament recuperar-lo i anar per una materialització pausada.

Tampoc tenim espais musicals, ni cap festival de cap mena que pugui servir de pol d’atracció. Però el pitjor de tot és que el Govern ni en té ganes ni el preocupa el suficient  la situació cultural. I no entendre que la Cultura és actualment un element generador de riquesa de tota mena és d’una ceguesa terrible. I més quan per a més INRI , Mataró disposa de creadors culturals de tota mena i de més que remarcable nivell.

Ara que s’enceta aquest nou projecte de Mataró ens uneix, oblidar que la Cultura ha de ser fonamental en el mateix seria un error tan garrafal com el que s’ha mantingut en aquests més de quaranta anys amb la renúncia a dirigir la Cultura de la ciutat.

9 NATURES MORTES I 1 RETRAT. PERE FRADERA

Pere Fradera és un dels grans del disseny gràfic del nostre país i sens dubte el millor que corre per les nostres contrades. D’aquesta taxativa afirmació no en tinc cap dubte i per això el vaig exigir com a dissenyador de l’exposició Tempus Fugit, amb uns espectaculars resultats.

Però en Pere exerceix també magisteri en el seu camp, com ho ha demostrat abastament amb la seva ingent tasca a l’escola Massana, i en els Màsters universitaris en els que ha tingut activitat professoral  o en les institucions en els que ha desenvolupat tasques referents als seus amples coneixements. Un sentit de magisteri del que no es pot desempallegar ni quan fa uns actes tan personals i íntims com ho son els de la creació pictòrica i el de mostrar-la públicament mitjançant una exposició .

Malauradament Pere Fradera és esquerp en això de mostrar públicament el seu interior. Acostumat a la teòrica fredor de l’acte creatiu destinat a un client potencial que esdevé en qui decideix (disseny d’encàrrec) li costa ensenyar allò que veritablement correspon al seu interior sense condicionaments de cap mena, d’aquí que les seves exposicions siguin sempre més escasses del que ens agradaria  a aquells que gaudim intensament del seu fer.

Ara ha tingut l’encert , esperem que no sigui benvolença, de presentar exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors. I ho fa amb un títol ben escaient i referencial com ho és “ 9 natures mortes i 1 retrat “ amb el que pica l’ullet al seu admirat David Hockney  amb la seva expo al Guggenheim de 82 retrats i 1 bodegó.  I no tan sols li pica l’ullet si no que l’agafa en certa manera com a mestre i mentor amb una demostració lúdica de l’art en el que el color agafa per damunt de tot protagonisme i en el que les sensacions del plaer de viure, amb un cert hedonisme personal esdevenen protagonistes de l’exposició, defugint de les grans reflexions i actes transcendentals.

L’exposició és una magistral lliçó de formalitat artística. Ho és en el que pertoca a tècnica, amb un magistral protagonisme del color que assoleix cromatismes plens de lirisme i alhora absolutament escaients per cadascuna de les obres. Uns colors assolits en la demostració del domini dels mateixos, del saber apostar pels primaris i ajustar-los perfectament en la combinació general, i la personalitzada de cada moment i objecte.  Una pintura essencialment i visualment plana, però plena de textures i gosadies combinatòries per assolir el punt just que el creador vol expressar i mostrar.

Però ho és també en el sentit del volum, la distribució i el ritme general de l’obra que es mou al voltant d’una estilística de caire pop, amb apropaments al cubisme, i dominant sempre un sentit del concepte visual, molt en el joc del disseny que s’evidencia especialment en certes peces  en les que mentalment un hi afegeix les garfies corresponents al que seria un excel·lent cartell.

Però aquest fets podrien caure fàcilment en una obra minimalista, freda i lluny de tot atractiu comunicatiu  fet que no succeeix de cap de les maneres ja que la mostra és, a més a més , una magnífica lliçó en el conceptual, en la recuperació de la pintura com element personal, fresc i vital. Així, Pere Fradera entronca la pintura en un hedonisme de carpe diem, juga amb ella i es nota i molt, que s’ho passa molt bé, defugint del concepte de que l’artista pateix quan crea.

A Fradera se li nota que gaudeix i molt , amb els seus treballs i aquest plaer es tramet amb facilitat a l’espectador que rep amb joia la descarrega d’Il·lusió vital que pregona i accepta apassionat la juguesca de tal manera que amb tota facilitat acceptaria compartir un got del dens vi que l’autor ens ofereix en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres i que esdevé una veritable alenada de veritable i fresc arts i que la converteix n una de  lse millors de la temporada.

Felicitats.

ENRIC PUNSOLA . L’EXPLOSIÓ A L’ART

L’Enric Punsola és un artista en tots els sentits de la paraula, músic, home de teatre, graduat en Belles Arts en l’especialitat de gravat calcogràfic. És un home que cerca trametre les seves emocions i  sensibilitats, sigui quin sigui el mitjà que hagi d’emprar . La clau està en comunicar de la manera més intensa i precisa.

Ara ens presenta una magnífica exposició a l’espai capgròs en aquest camí d’investigació i recerca  de crear mitjançant la pólvora , tal i com  el gran artista de la tècnica , el xinés Cai Guo Qiang ha mostrat fins el mes passat al Museu del Prado.

L’Enric sembla home tranquil i pacífic, però ja en l’aparença se li nota inquiet en un desig de resoldre ràpidament  els problemes de l’acció-reacció. A un li costa veure’l esperar el llarg procés de qualsevol gravat calcogràfic per obtenir un resultat que pot ser no plaent. D’aquí que a bon segur ha cercat un altre tècnica (recordem que la tècnica és sempre mitjà i mai finalitat) per obtenir uns resultats emocionalment parells i amb els que pugui intearctuar de manera ben activa , no com en el cas del gravat amb una interacció més limitada.

Així l’Enric s’ha acostat a la tècnica de pintar mitjançant l‘explosió de pólvora damunt dels pigments. Una tècnica absolutament ancestral i que  ha recuperat per a al contemporaneïtat l’artista xinés Cai Guo Qiang que ha assolit la fita de realitzar obres per els  més importants museus el mon.( us recomano molt visiteu a Youtube el bon grapat de vídeos  dels seus treballs i el seu modus operandi, amb una tècnica amb un percentatge de control dels resultats finals sempre difícil , el que permet grans sorpreses en la seva realització).

L’Enric Punsola va començar , tal i com s’escau, intentant dominar la tècnica i que els resultats obtinguts fossin el més propers possibles a les seves expectatives i a fe que ho va aconseguir.. La seva exposició Orígens a La Destil·leria així ho mostrava. Ara al capgròs segueix avançant i ho fa amb unes obres més elaborades i menys primàries en els seus resultats finals. Unes obres en les que el dinamisme s’expandeix i sura, brollant de la blancor del paper.

Mantenint el camí del seu referent , segueix amb el sentit filosòfic oriental d’un cert reduccionsime en l’obra però mostrant clarament el seu progrés cap una obra més mediterrània , indret en el que el foc és un element vital important i més en el sentit col·lectiu de la comunitat. Un foc que no sols purifica ans també es capaç de crear uns nous element , uns nous imputs , imprescindibles per seguir vitalment endavant.

El color que abans apuntava tan sols, va agafant paper més important i el que ha d’agafar doncs l’eclosió del mateix , alhora que l’ampliació de mides de les obres amb l’aparició de treballs amb múltiples personatges/objectes, han de confegir el nou pas endavant de l’artista.

Un pas que estem convençut serà del to exitós ja que Enric Punsola té molt clar el concepte de que el bon art és el que neguiteja , el que interroga, el que fa pensar. Ell ho aconsegueix en el fons i en la forma. I en la constància de la investigació, com a bon músic que és trobarà les notes de noves melodies ben “explosives” que aprofundiran en les seves raons pictòriques per expressar sincerament les seves emocions. Un progrés que ja esperem i que desitgem veure ben aviat.

Cal recordar aquest nom, ENRIC PUNSOLA, un nom de futur i quasi ja de present.

Felicitats.

Exposició a l’espai capgròs fins el 25 d’abril

ERROR / GRAN I GREU ERROR

Can Palauet , segons diu la placa de l’entrada és la sala d’exposicions municipal, però de fa ja molt de temps és sols la sala del MAC i  la seva desviació del mal anomenat art contemporani, però en la versió més cutre i menys qualificada artísticament.

Toca ara, l’exposició “Sortir-se de la línia” que és, segons expliquen ells mateixos en l’opuscle de sala: Una proposta expositiva que reuneix vuit projectes articulats partir de la idea d’errar. Un concepte que se’ns explicita etimològicament per si som prou tontos com per no saber d quin és el significat de la paraula. Una explicació per part de Rita Andreu, comissària de la mostra , que esdevé alhora en absolutament incomprensible per a la majoria de mortals i irracional del tot per aquells que  intentem entrar en la juguesca.

I el cert és que l’exposició és un encert total ja que aconsegueixen just el que pregonen , l’ERROR , un error majúscul i continuat que conformen el total en una gran tifa  absolutament incomprensible en una ment  mitjanament cartesiana i formada en uns concepte artístic en el que domina el sentiment de l’art com una connexió d’accions i emocions entre creadors i espectadors.

Una circumstància impossible en aquets cas ja que les emocions no existeixen ni en els creadors , carregats d’una fàtua intel·lectualitat, sentint-se del tot superiors a uns espectadors que ja de bell antuvi saben som incapaços de gaudir de l’alt nivell de les seves reflexions i copsar la magnitud de la seva sensibilitat humanística.

El conjunt d l’exposició és un navegar  en la falsedat , en l’ego d’uns autors ,malaltissament contents d’haver-se coneguts , que es creuen que sense el seu fer l’art és incapaç d’avançar, quan justament és el contrari. Irene Bou, Azahara Cerezo, Anna Dot, Enric Farrés, Mireia Ferron , Francesc Ruiz Abad, Irene Solà i Damià Vives son els seus protagonistes i uns veritables estafadors . Ho son en el sentit de definir-se com artistes i ho son també  en el sentit de la malversació dels cabdals públics esmerçats en el projecte i en la seva distribució.

I aquí està el segon i greu error. Responsabilitat que recau en la regidora de Cultura , permetent que els escassos diners destinats a l’art a Mataró es malgastin en exposicions tan lamentables com aquesta, que fora de l’anterior de Gelabert , és sens dubte el projecte més impresentable que ha ocupat els espais, cada vegada menys honorables de Can Palauet.

Una exposició vergonyosa i vergonyant , indigne fins i tot del més elemental centre cívic, i que genera tot mal. Als detractors de l’art contemporani per que és tan fàcil la crítica de la mateixa per la seva manca de qualitat que fins i tot fa pena atacar-la, i per el defensors de la contemporaneïtat ja que amb exposicions com aquesta és impossible qualsevol mena de defensa.

NAU GAUDÍ.ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (V) .

RENÉ LETOURNEUR

És aquest un escultor francés , ben reconegut especialment en la zona de París, en la que s’especialitzà en la talla figurativa realitzada sempre en els cànons de la professionalitat i la serietat de l’ofici, en un estil academicista que intentava trencar amb alguna que altre , “alegria” creativa.

La col·lecció Bassat disposa  d’uan peça “Harmonie II” de 1975 que és un perfecte exemple d’aquesta filosofia creativa. Obra estructuralment perfecte, acomplint el concepte acadèmic, però amb un petit atreviment postural que serveix per reforçar encara més la importància que per ell tenia el sentit d l’ofici.

CRISTINO MALLO

Germà de la pintora Maruja Mallo, una de las personalitats més singulars del surrealisme espanyol, Cristino Mallo va viure des d’una perspectiva menys radical, l’esperit de renovació dels cercles intel·lectuals espanyols de començaments dels trenta.

Encara que a vegades va explorar camps més abstractius, la seva  obra entronca amb les de l’avantguarda històrica, con un Manolo Hugué o en els contexts estètics d’Eugeni d’Ors

“Sereno, delicadamente sobrio e intimista, Mallo es un escultor que extrae de lo cotidiano, trabajando en formatos casi siempre muy reducidos, una rotundidad y emoción extrañamente intensas. De sus temas más caros, en esa discreta ambigüedad, sería con frecuencia el de la figura en movimiento, en la frontera de una acción detenida que posee todo el temblor y gracia de su impulso y una secreta estabilidad interior”.  Així erà jutjat per El País en el moment de la seva mort.

La “Máscara femenina” (1973) present en la col·lecció està en aquesta línia d’acció detinguda alhora que d’alta emoció continguda.

EL MAÑO (CARLOS MARTIN)

De Carlos Martín , més conegut com ”El Maño”, la col·lecció Bassat disposa nombroses peces. Malgrat no ser abastament conegut ja que quedà sempre a l’ombra de Manolo Hugué de qui era ajudant , la qualitat escultòrica i conceptual del seu treball  és altíssima de manera que en moltes ocasions , i a primera i segona ullada , hi ha obres en les que és difícil discernir si son del reconegut Manolo o del ajudant El Maño., com s’evidencia en el seguit de figures femenines en bronze o gres que es poden gaudir en aquesta exposició.

La seva obra s’estableix en la recerca d’una síntesi entre classicisme i primitivisme, però amb un enfoc clarament modern.

El Maño havia exposat en els anys 50 a Argentona, en algunes de les grans col·lectives que organitzava el Doctor Estil·les , que era alhora el metge de Manolo Hugué

MARCEL MARTÍ

El variat i ample mostroari d’obres de Marcel Martí que es presenten en la col·lecció Bassat ( en aquesta exposició s’acosta a la vintena) formen en el conjunt una mirada ben complerta l ventall creatiu d’aquest escultor català , encara que nascut a l’Argentina).

Així ens podem trobar amb una abstracció geomètrica, que alhora fa costat amb un neoconstructivisme, sense  oblidar algun treball plenament informalista. Alhora queda també clarament remarcat el seu organicisme que sembla voler enllaçar amb el modernisme català. Tot això amb diversitat de materials, com ho son el bronze, la pedra, el ferro oxidat o l’acer corten. Tot en unes obres en les que es combinen elements còncaus y convexos amb  línies cada vegada més senzilles y depurades, deixant així ben remarcada la importància del volum y la recerca de la perfecció en la factura.

Una obra important capaç com en pocs casos d’alternar  la petita peça amb la monumental que queda aquí perfectament reflectida i que alhora ens permet fer diàleg amb alguns dels seus referents evidents .

HENRI MOORE

Només per poder veure un Henri Moore, i a més ben emmarcat en la seva filosofia estètica ja pagaria la pena acostar-se  a l’aposició que estem comentant.  Però no és una l’obra de Moore de la que podem gaudir i si dues, ambdues corresponents a 1980 és a dir en moments de maduresa absoluta.

“Reclining woman I” respon a una de les seves múltiples escultures realitzades en el concepte de la figura inclinada. Una forma sobre la que va treballar molt  inspirat en una estàtua  tolteca-maia que havia vist al Louvre. Un fet que li va afavorir entrar cada vegada més en el camp de l’abstracció, alhora que exercitava la recerca de l’equilibri mitjançant  espais foradats ( buits) que alleugeraven el pes i la forma escultòrica  donant gracilitat al concepte i l’obra.

És aquesta una peça de la que n’existeix una versió de mida monumental, lleugerament modificada.

L’obra “THree quarter figure:wedge” també de 1980 ens ofereix la visió més monolítica de l’autor,, emmarcada això sí en l’equilibri geomètric – volumètric que tant habitual és en el mític i genial escultor anglès.