SANT LLUC 2011 ( III )

ANÀLISI ( II )

G

Hi ha obres que tot mirant-les observes que hi ha un punt que et crida l’atenció i que penses que allà hi ha fusta però el conjunt no t’acaba de fer el pes. Un exemple és el de Eulália Garcia Hernández (3) amb un molt interessant exercici volumètric central que s’esfilagarsa en el conjunt perdent la força central que donaria potència a l’obra. Si el concepte està en ell hi ha futur , si ha estat una casualitat hi ha vulgaritat. Ella decidirà.

Una qualitat que s’ensuma en el ben conjuntat repòs de Camil Giralt (4). Sempre es positiu aconseguir força mitjançant la teòrica asèpsia d’una pintura plana i amarada de fredor. Exercici brillant  del que bo seria veure més enllà.

Un més enllà que s’ofereix quasi etern a Maria Gómez (2) , l’artista més jove de la mostra ( 1994 ), atrevida en el plantejament visual però mancada encara de moltes coses , en especial de força. A l’igual que Sandra González Carmona (2) amb un arlequí insubstancial en un entorn escolàstic que res li ajuda.

Altra cosa ben diferent son Josep Mª Gomis (5) i Llucià González Viza (4). Gomis està desfermat i desinhibit . Sap molt bé el que té entre mans i simplement cerca el seu gaudi, el que fa en conseqüència que aquest es transmeti a l’espectador. Llucià en canvi segueix entestat en fer fixes obres pesants, quan la seva millor virtut està en donar moviment i llibertat a les mateixes. En aquest camí és un mestre , en l’altre cau en un més fàcil adotzenament.

Margarita González Tadeo (3) i Francesc Guiu (2) es mouen en paràmetres parells. Es nota l’experiència i un cert domini de l’ofici que permet en el cas de Guiu fer un treball formal i correcte i en el cas de Margarita González anar potser un xic enllà encara que amb una dependència evident del mestre. Manca llibertat individual per a poder ser unes obres millor valorades.

Natalia Guerrero (3) ha estat una de les joves seleccionades amb una obra que si be demostra una certa valentia en els plantejaments encara es presenta molt verda i especialment demana a crits una depuració en el que és un evident conflicte plàstic d’estils , modus i maneres. Pot haver-hi futur però avui per avui el present encara està mol per definir.

H

Sempre s’ha dit que un dels  impromptus d’un artista com a tal és la de ser reconeixible a simple vista. Joan Hortós (3) ho ha aconseguit. El seu idioma festiu , fantàstic i iconogràfic és personal i inconfusible alhora que prou valorable. A vegades molt ben treballat, com en el cartell de santes , i en altres menys , com en aquest cas , l’obra destil·la personalitat i frescor , cosa que és empre d’agrair.

Un cas parell és de Núria Hurtado (3) , enganxada a la seva línia , la sanefa , a l’element repetitiu com a leif motiv del seu fer, un punt de partida vàlid però que a vegades té un resultat final atractiu i en altres menys encertat , com és en el cas que ara ens ocupa.

J

L’art i la filosofia conjuguen molt bé, però està clar que cal un nivell artístic elevat i un pensament filosòfic de pes. Si no existeix ni un ni l’altre el fracàs és espectacular , com és el cas d’ Emilio Jiménez (1) que obviament, qual Titànic ,  s’enfonsa del tot amb la peça presentada.

No ho fa ni de lluny en Josep MºJubany (3) que en aquesta ocasió abandona el seu tarannà per oferir un just i emotiu homenatge al pintor mataroní Luís Valentín ,  llunyà ja de l’esfera artística. Valentín ha estat l’únic mataroní que va practicar amb intensitat l’art pop. Una de les seves series va ser dedicada als segells de correus , d’aquí  el retruc en l’homenatge que tan sols els vells afeccionats aconseguirem entendre.

L

El que si hom entendrà és que Daniel Llin (6) està que se surt en el seu progrés creatiu. Llin és home saberut en l’art i en la vida. Professional perfeccionista va aparcar en certa manera l’art fins que les seves circumstàncies vitals li permetessin treballar-lo com volia. De fa un temps existeixen i el seu progrés és constant i imparable. I no es para en barres . Aposta per la força, per el color, per l’agosarament . Ho fa en temes no del tot fàcils als que sotmet amb habilitat en la concepció, en un desenvolupament  de mirada interior i intensa, que es traspua a l’espectador que queda quasi abduït per la força , el saber i la intenció. Magnífic.

Un treball que en canvi queda com de segona mà, en el cas de Àlex López Garrido “Kene” (4) que presenta una obra de la mateixa sèrie , i molt parella, a la que va ser seleccionada en el Torres Garcia. Un nivell que ja vàrem valorar en el seu moment però que poster ar hauria d'haver estat ratificat amb una obra d'un altra camí del seu valorable caminar.

Carme Lòpez (3) en canvi es presenta més incisiva de l’habitual amb un treball formal en la base però al que sap dotar d’un toc d’agilitat que s’agraeix . Fet que es repeteix en Cesc López (3) que manté la seva lluita per una aquarel·la viva en la que el color i el ritme agafin protagonisme.

Una aposta per el gest i el ritme que si fa Catherine Lorton (4) ben allunyada del seus anterior acartonaments pictòrics. De fa ja un temps que ha entès que la importància de la peça està en el raonament interior i no en la falsa brillantor d’un acabat llaminer. És en aquest caminar , fet evident en la seva darrera exposició , on hi ha el futur.

Un salt que també ha fet , i amb tot encert , Antoni Luis (4) . El seu treball gaudeix de les excel·lències pròpies del concepte acadèmic en el que sempre s’ha mogut , però amb l’important afegitó del saber captar l’esperit  present i eteri que existeix  en les velles naus industrials abandonades ara i fora dons del seu sentit real. Una ambivalència artística desenvolupada de manera atractiva i correcte.

Joan López Molina (3) aposta per una escultura reflexiva i encara que l’aposta és positiva ho fa de manera enfarfegada ,densa , el que distorsiona el missatge i no el fa receptiu per l’espectador. Hi ha camí però cal alliberar-lo.

M

Mentre Anna Mallo (2) aposta per un art de constants iconogràfiques sense aconseguir un lligam de transmissió, Joana Martínez Belzunces (2) ens demostra ser una alumne aplicada però res més, el que indica que li cal deslliurar-se dels lligams externs i l' Isabel Martínez Mateo (2) aposta per un concepte estructural prou correcte però que cal depurar per evitar l’evident enfarfegament en el que cau.

Margarida March (3) ja fa temps que lluita aferrissadament per aconseguir lligar les seves dues grans passions creatives com son l’esmalt i el gravat, elements amb plantejaments tècnics ben diferents i per tant de connexió difícil. El cert és que ho està aconseguint però a vegades cau , com en aquest cas, en una densitat massa accentuada que provoca un cert distanciament. Cal deixar fluir més els elements alliberant-los de pes per aconseguir uns resultats més adients que alhora seran artística i estèticament més plaents.

Uns resultats que troba , justament en aquesta llibertat , Antoni Martí (3) en una bona aposta tècnica d’acrílic en paper.

Times Square és evidentment la saturació del garbuix de gent , llums, sons i colors , però és un quelcom ben diferent al que plasma  August Mis (1) en una obra en la que justament el garbuix en distorsiona qualsevol qualitat de la que pogués disposar.

L’ofici, la tècnica és fonamental per a qualsevol acció creativa però per si mateix no serveix de res. Juana A. Molina (1)  juga amb la plumilla en un ample detall d’encerts i errors , però sense intentar comunicar res més que la sapiència amb el material i així el resultat acaba essent el que és, molt mediocre.

N

 A Josep Noé (2) ningú li ha d’explicar els secrets de l’aquarel·la que practica de fa ja uns quants decennis. Però com en el cas anterior cal dotar al treball d’una vibració superior a la que ens ofereix el domini del material.

Continuarà .....

SANT LLUC 2011 ( II )

ANÀLISI ( I )

A

Hi ha vegades que malgrat el bon concepte l’obra s’estova. És el que li passa a Gemma Albiol (2), però no a Màximo Almeida (4) que ens presenta una "Pilar" molt interessant i amb futur en aquest nou tomb al seu realisme de sempre, defugint tant del realisme fred com de l’hiper-realisme  que darrerament conreava. Una porta oberta que cal considerar. Fet que succeeix igualment a Laia Arnau (3) amb l’abocament de sensibilitat pura en la simplicitat d’un dibuix de poètica retro.

I que dir d’ Esther Aliu (6) una de les grans triomfadores de la Sant Lluc. Provinent d’un camp ben divergent com ho és l’art del vidre , l’artista palamosina arrelada ja fa uns quants anys a Mataró  ens demostra , i espero que també a ella mateixa , que disposa d’una capacitat creativa i de sensibilitat , ben elevada. La peça sense títol que presenta prou ho demostra. Si formalment no té discussió, conceptualment és un treball suggerent que aconsegueix allò que tan sols les veritables obre d’arts assoleixen, com és crear un misteri que et porti a traspassar l’aparent per arribar al fons de l’obra. Magnífica.

Una peça que exigeix a crits una exposició individual.

B

Emili Badia (4) és un cas espectacular de distorsió entre l’edat física i la creativa. La rotunditat de la seva peça, equilibrada al límit , és lliçó de falsa simplicitat aconseguida en el domini de la complexitat , fet al que quasi arriba Margarida Bertran (3) en un treball tècnicament correcte i visualment atractiu però potser massa pendent d’una mirada decorativa, que sembla ser el punt de mira de Glòria Badosa  (2) que manté la lluita per aconseguir definir-se en el seu nou llenguatge d caràcters abstractius.

Qui ja passa de tot és Pere Màrtir Brasó  (6) que manté el magnífic moment que ens presentà a la Torres García i que ara assoleix plenitud en una obra enormement densa  malgrat el seu teòric minimalisme. Una peça de deturada mirada a la recerca dels petits detalls que s’amaguen en el signes, els grafismes , les icones i que va molt més enllà de l’aparença. Del millor de la seva trajectòria. Per prestar-li una més que obligada atenció.

C

L’art és essencialment un plantejament intel·lectual que es desenvolupa mitjançant uns coneixements tècnics diversos , l'ús dels quals pot variar segons el moment. Estic convençut que Mariano Cabellos (4) ho creu així i potser per això ens sorprèn abandonant la seva lumínica pintura per oferir-nos la musicalitat de la textura d’una seductora viola d’alabastre que denota la seva versatilitat, i alhora la seva sensibilitat i qualitat

Fet que no succeeix en Manel Campaña (1) en un fallit intent de donar aspecte actualitzat al paisatge més tradicional, o en Manuel Candón ( 1) perdut del tot en una orgiàstica amalgama cromàtica que fa mal als ulls i que llença en orris els seus bons plantejament assolits en el paisatge urbà , plantejaments als que sembla obligat a retornar.

Qui certament està de tornada de tot , però en el millor sentit de l’expressió és Rosa Casarramona  (3) que fregant els 80 anys exposa una obra per primera vegada en la seva vida i ho fa amb una dignitat total en el concepte i en el resultat. Ella és l’exemple de la política de participació popular que defensa l’organització.

Política que en canvi no es demostra tan encertada  en casos com el d’Eva Cifré (1) amb evidents problemes tècnics que s’evidencien en obres de raó pura com la que presenta. Un fet que es repeteix en els casos de Benet Coll (2) , Adelina Corbalán (1) i Marta Cuixart (1) sotmesos encara a un aprenentatge que els marca tant en la imperfecció lògica del mateix , com en la limitació d’una visió personal massa sotmesa a la imatge del mestre.

Nivell del que s’escapoleixen per poc Rosa Mª Codina (2) i Manuel Contreras (2). La primera amb una peça visualment atractiva , però en la que el tractament de taller i la manca d’espontaneïtat la llastra de manera important, i el segon apostant per la dualitat tècnica de fotografia i pintura que no acaba de quallar degut a que la figura no acaba d’estar resolta en la individualitat ni en l’encaix amb la fotografia que li serveix de suport. Bona idea però que cal treballar molt més.

Res en canvi a discutir al treball de dos escultors preuats com son Manuel Cusachs (5) , perfecte com sempre en la concepció de la figura , anant molt més enllà de l’aparença física per crear aquella inquietud interior que sols generen els grans artistes.

Altre nivell és el que assoleix Pol Codina (5) que segueix cercant nous reptes per defugir d’aquells conceptes que ja domina abastament. El seu estudi de relleu denota aquesta lluita , alhora que ens mostra una capacitat de sortida tècnicament molt hàbil i conceptualment reeixida. Un nou pas positiu en la seva carrera.

D

Fa anys que penso que Oriol de la Hoz (5) és un dels bons artistes amagats  que hi ha a la ciutat , però ell amb el seu silenci sembla entestat a fer-me fallida l’aposta. Però de tant en tant es desferma públicament com en aquesta ocasió amb un col·lage de gran qualitat i més intenció. Àgil, intuïtiu, irònic, dolç , n’aparença infantil...

Oriol de la Hoz  aposta per un missatge n’aparença innocu i infantiloide , però amb una forta càrrega de profunditat que sols es descobreix en una atenta mirada. La que jo demano per la que és sens dubte una de les grans sorpreses de la col·lectiva.

Sorpresa que no dona, - potser per que no li fa falta -, Marta Duran (5) amb una obra de la seva fornada de jardins en la que s’esplaia en aquesta lluita per arrodonir textures i colors , anant deixant cada vegada més de cantó el domini de l’aparença.

Una aparença que n’és l’únic objectiu de Jaume Diví (1) i com que no s’assoleix, ja que  a més l’aposta es fa amb la sempre difícil temàtica del bodegó, el resultat és d’aquells que fan pensar en el difícil tràngol del jurat en la seva decisió de dit amunt o dit avall. Estic convençut que en aquest cas van existir evidents dubtes.

No crec que hi fossin en el cas de Santi Domínguez (4) que certament ha trobat en la fauna un veritable camí d’inspiració. A més , el fet d’abandonar el realisme estricte , en el que es movia amb dificultat per apostar per uns treballs més eteris que li donen més llibertat conceptual, alhora que amplien la seva capacitat visual i cromàtica , donen a les sevs obres un caire intens i alhora agradable que s’agraeix.

E

Que dir de Santi Estrany (5) , el més veterà en anys i participacions de la mostra , que no s’hagi dit?. Un Estrany pur , fidel a si mateix i aquesta pictòrica arquitectònica constructiva , en la que no té rival i en la que assoleix les més altes fites. Com sempre , impecable.

Josefina Enrich (2) en canvi encara no ha acabat de trobar el seu punt en el sempre difícil idioma aquarel·lístic. Vol deslligar-se però encara hi ha atavismes que frenen el desenvolupament. Sols l’aposta ferma i decidida per la llibertat li donarà veritables ales creatives.

F

Carme Fageda (3) està en un moment clau del seu caminar artístic. Ha fet bullir al màxim l’olla dels seus dubtes i ara és el moment de presentar l’aposta creativa. De moment és bona aquesta desinhibició amb la força d’uns cromatismes potents i un gest que marca uns ritmes de caire expressionista que penso tenen mot futur. Cal acabar de llimar i enllustrar la pell pictòrica però queda ben clar que hi ha camí i suc per sustentar-lo.

Margarita Feixas (4) segueix en el camí sorprenent que ha agafat no fa pas tant. Abandonat el decorativisme , agradable i ben fet però decorativisme al cap i a la fi, s’ho juga tot en una pintura més agressiva externament i amb uns condicionaments reflexius en l’interior. Encara que la seva elegància natural la tenti amb una pàtina més visualment agradable, el resultat segueix essent potent i agraït.


..... continuarà

Ps.- Les puntuacions indicades rera el nom de cada autor, s’estableixen en una escala de 1 a 5 , assolint els 6 ,les cinc obres que remarcàvem en el judici general de la col·lectiva.

SANT LLUC 2011 ( I )

Després de visitar de manera acurada i detinguda l’edició del Sant Lluc d’enguany no puc negar que m’he sentit com Bill Murray en el film “El dia de la marmota” ( “Atrapado en el tiempo”). En la mateixa, el periodista protagonista entrava en un bucle sense fi del que no podia sortir. Avui , processant en el meu CPU mental l’exposició m’ha sonat a una cosa ja vista , repetida , en un dejà vu etern que no donava pas a res de nou , a cap alenada d’aire fresc. Em sonava en resum, més a un passat que a un present , sensació que si es refereix a la que en essència és l’exposició representativa de l’art mataroní de l’any , vol dir sense embuts que no anem bé i que el resultat és , per ser generosos, més aviat tristot.

Ja fa anys que anem en la cantarella de que el Sant Lluc ha de morir per renéixer de les seves cendres com au fènix , però segons es pot veure no hi ha ningú capaç de desendollar la maquina que , de manera automàtica però no vital, permet que la mostra segueixi “respirant” però amb una evident paràlisi artística.

Però de nou es fa evident que el que passa al Sant Lluc és que segueix sense definició clara ni del que és ni del que vol ser , jugant amb l’ambivalència de les dues aigües que acostuma a tenir com a resultat , - com en el cas -, de no acontentar a ningú.

Mentre alguns es queixen de la rigidesa del jurat , altres pensem que, mare de Déu! , que si han arribat a passar certes obres ( una trentena en el cas que ens ocupa) com haurien de ser les que s’han quedat pel camí, i les esgarrifances ens dominen. I mentre existeixin aquestes discrepàncies vol dir que anem per camí errat , encara que per a molts , - potser masses -, justament aquí rau la gràcia d’una col·lectiva teòricament dedicada a lloar al patró dels artistes i que a l’hora de la veritat entronitza als mediocres davant un cert deix de satisfacció generalitzat.

No caurem però en el parany de repetir el que anem dient de fa molts anys. Hom sap el que crec i el que penso de la Sant Lluc , una exposició que estimo i que la segueixo veient com element clau per començar amb empenta , il·lusió i de manera unitària una temporada artística , que prous elements aliens ja faran que es dispersi el concepte en el decurs de l’any. Però per dur el tema endavant cal a més de força i esforços, convenciment de que no anem per la via adequada , i aquest convenciment, crec que no està ni tan sols de manera boirosa , en el cap dels organitzadors. I el que és pitjor, en el camp dels artistes , que son raó, protagonistes i eixos de la diada, i per tant de la qualitat o no de la mostra presentada.

Però com que la tasca del crític no està tan sols en judicis generals i aspectes organitzatius i sí en la dissecció del presentat, hora és de dir que de nou presencies i absències es donen la mà , en un tot molt decantant vers el camp figuratiu de l’art i molt allunyat de la realitat artística d ela ciutat que es mou compartint uns paràmetres creatius molt més amples.

En aquest entorn hem de dir que de les 90 obres presents en l’exposició, de les 111 presentades , n’hi ha una tercera part que han passat simplement per raó del numerus clausus marcats per les bases però que no responen a uns nivells mímimsde qualitat i que estan encara ben lluny del mínim exigible per a una exposició d’aquest tipus.

De la resta ens trobem amb un bon grapat d’artistes de reconeguda solvència que , en la majoria , fan honor al seu nivell i a la qualitat que atresoren. Igualment existeixen les sorpreses de l’any , que es poden comptar amb els dits d’una mà, i la resta fent la viu viu, en una exposició que segueix exactament en aquest camí. Per que hom ha de tenir molt clar , que si els canvis tan sols son en “la postal” , com molt bé ho defineixen els organitzadors en el seu blog , vol dir que no anem bé i que ens estem detinguts en un perillós indret.

Però com que a vegades el que s’espera del crític no son filosofies i sí fets. Per això, i com em deia un artista al veurem prendre les pertinents notes:” El  Sant Lluc és un  pack: l’exposició per un costat i la crítica d’en Pic , per un altre”, és qüestió de posar fil a l’agulla.

Així en els propers post intentarem fer lectura crítica individualitzada i detallada dels participants. Mentre , i com aperitiu i per a lloança seva , direm que el podi de la Sant Lluc d’enguany , com artistes capaços de presentar un discurs coherent amb el seu fer i amb una resultats elevats de qualitat i de progrés en el seu treballs està conformat al meu entendre ,per a ESTER ALIU , PERE MÀRTIR BRASÓ,  DANIEL LLIN, F.J.PRETEL i TOMÀS SAFONT TRIA.

Cinc artistes i cinc obres que un s’enduria tranquil·lament a casa seva i que donen potència qualitativa a un Sant Lluc escarransit que demana a crits una renovació salvadora ,  sense que ningú li presti els més que merescuts i deguts auxilis.

ARRIBA EL SANT LLUC

Demà dijous , - avui per a la gran majoria de lectors d’aquets blog- , i a dos quarts de vuit del vespre s’inaugura a l’Ateneu Caixa Laietana , amb ubicació a la planta baixa , una nova edició de la Sant Lluc , la col·lectiva local per antonomàsia i que serveix per inaugurar de manera formal , i oficial, la temporada artística local.

Aquesta edició ha rebut la inscripció de 111 obres de les que el jurat n’ha seleccionat 87 que juntament amb les obres dels tres artistes homenatjats in memoriam ( Emília de Torres , Robert Vives i Guerau Calabia) conformen la xifra de 90  que de fa ja un temps ha esdevingut numerus clausus de la col·lectiva.

Uns seleccionats que segons la llista que apareix al web de l’entitat organitzadora son:

Gema Albiol Otero
Màximo Almeida Rodriguez
Esther Aliu i Rotger
Laia Arnau i Rosell

Emili Badia i Peitx

Glòria Badosa Nogueras
Margarita Bertran Serra
Pere Màrtir Brasó Duran

Mariano Cabellos de Gregorio
Manel Campaña i Liñan
Manuel Candón Montero
Rosa Casarramona Oriol
Eva Cifre Soriano
Pol Codina Font
Rosa Ma. Codina Fusté
Benet Coll Alsina
Manuel Contreras Martínez
Adelina Corbalán Corbalán
Marta Cuixart i Tarruella
Manuel Cusachs i Xivillé

Oriol de la Hoz Devi

Jaume Diví Parent
Santi Domínguez Jiménez
Marta Duran i Quintana

Josefina Enrich Camprubí

Santi Estrany Castany


Carme Fageda Gallifa
Margarita Feixas Bosch


Eulalia García Hernández
Camil Giralt Peiró
Maria Gómez Castro
osep Mª Gomis Poquet
Sandra González Carmona
Llucià González i Viza
Margarita González Tadeo
Natalia Guerrero Hernández
Francesc Guiu Triay

Joan Hortós Nogueras

Núria Hurtado Font

Emilio Jiménez Rivera

Josep Mª. Jubany Ruscalleda

Daniel Llin Sole

Cesc López

Carme López
Àlex López Garrido "KENE"
Joan López Molina
Catherine Lorton
Antoni Luis Planas

Anna Mallo i de Dios

Margarida March Farràs
Antoni Marti i Julià
Joana Martínez Belzulzes
Isabel Martínez Mateo
August Mis Monsó
Juana A. Molina



Josep Noé Pedragosa

Maria Oms Jané

Chari Orta Doblas

Francisco Padilla González

Parés de Mataró
Jeanine Paretilla Viñals
Anna Ma. Perarnau Armengol
Perecoll
Lluïsa Pericàs Ballester
Marina Pineda Coll
Marc Prat Codina
F. Javier Pretel Franco

Sergi Rabassa Navats

Oriol Ribas Abella
Paloma Rodríguez Hidalgo
Mercedes Rodriguez Huertos
Pepi Roig Ballester
Alberto Romero Gil
Joan Rosell Roura

Tomàs Safont-Tria i Blasco

Marc Sala Audet
Lucía Sánchez Pérez
Jordi Santamaría i Galcerán
Jorge Sarraute Sánchez
Josep Serra i Casabella
Joan Solà i Armengol
Sandro Soriano Díaz

Jordi Torrent Colomer

Carmen Vélez Giménez

David Vergés i Verdaguer
Pau Viader Viñas
Sussi Vilaseca i Canaleta

Una llista que marca , en teoria , un nivell molt semblant a l’anterior edició, amb la que repeteix la gran majoria de presències i absències d’entre els artistes “reconeguts”.

Però caldrà esperar demà a l’obertura per poder jutjar i fer-ne balanç. Però sigui com sigui , cal dir-ho ja per endavant , la qualitat de la mostra recaurà en una responsabilitat col·lectiva de tots els autors.

Son els artistes els que marquen el nivell. Si porten obres del millor del seu fer és molt probable que el resultat sigui plaent i esperançador, però si com massa vegades sovinteja i els artistes es limiten a complir l’expedient presentant qualsevol obra del taller, el resultat esdevindrà trist i poc representatiu com passa tantes vegades.

Les cartes ja estan al damunt de la taula. Esperem, i desitjem , que siguin propicies.

GAL ART / CAN BALADIA / IMMA MERINO

De manera totalment incomprensible , demà i a la mateixa hora en que obre les portes el Sant Lluc , la gent de Gal-Art comença la seva col·laboració amb el restaurant Can Baladia d’ Argentona, - lloc on presentarà regularment diverses exposicions i el fons de la galeria - , inaugurant l’exposició “Instants” de la mataronina Imma Merino.

Una errada, i greu , la de Gal Art. Si ja de per si marcar una data com aquesta és indicatiu d’una desconnexió evident del calendari artístic mataroní , el no ser dúctil rectificant tot fent un canvi tan fàcil com necessari , remarca aquesta certa postura d’imatge pública que sembla oferir massa vegades Gal-Art d’una certa prepotència i un deix de xuleria que queda evident en el darrer escrit en el seu blog / web. Un escrit que fa mal als ulls en el continent literari, i molt especialment en el contingut ideològic.

Però a més del prejudici “ambiental” que li significa aquesta errada , en surt molt perjudicada l’exposició i la pròpia artista, que veu capdisminuida , i molt , la seva capacitat de presentar als seus companys l’evolució (evident) del seu fer.

Potser per això, i per molt més , les relacions entre Gal Art i els artistes mataronins grinyolen de fa molt temps , fet que s’hauria de reconduir ja que ambdós , - artistes i galeria -, es necessiten de manera absoluta.

Un distanciament del que haurem de parlar-ne i en el que tots haurien de possar de la seva part per reconduir la situació.

HA MORT VICENS ADELL

Avui tocava parlar principalment del Sant Lluc ja que aquest dijous, és a dir demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog , s’inaugura aquesta Festa Major d l’art mataroní, però un rònec missatge  m’anuncia que ha mort Vicens Adell.

El nom de Vicens Adell no dirà res a ningú que no faci més de vint anys que es mogui per el món de l’art. Però per aquells que hem viscut les etapes glorioses de la transició, de l’esclat galerístic a la ciutat, i en certa manera  de la darrera bohèmia artística mataronina , la figura gegantina d’Adell , en Vicens , amb la seva veu greu i el seu afrancesat bigoti a l’estil “moustache”, esdevé un personatge inconfusible present a totes les salses.

El vaig conèixer a la botiga de mobles “Tot”, allà la Rda cantonada Álamos, on ara es troba el bar “La bombeta”. Venia els mítics mobles de Casablancas , encara que poc després la botiga es convertí en “V&A” on realitzà inclòs alguna exposició ( en recordo fermament una de tapissos). Després va entrar en totes les mogudes de l’època i inclòs va pintar. Una pintura la seva que es movia en el paisatgisme introspectiu de l’època , - a l’estil del desaparegut escriptor i molt bon pintor Jesús Moncada. I per cert no ho feia malamanet.

Fa temps que Vicens Adell havia desaparegut del mon mataroní. Per gust i per raons de residència. La darrera vegada que el vaig veure ,- no aconsegueixo recordar a on, encara que era en un acte artístic- , anava en cadira de rodes a conseqüència  d’un greu accident del que s’havia recuperat.

Avui m’arriba la trista notícia de la seva mort i s’amunteguen al cap els records de l’etapa més boja de la meva vida, és a dir de fa poc més de trenta anys. Per això , tot recordant-lo, em prendre un whisky doble a l’estil del mític Kenn, allà el carrer Barcelona. Un altra espai sols per la memòria dels escollits.

Amic Vicens, una abraçada , i a la teva salut!.

(La fotografia ens mostra a Vicens Adell , amb bigoti i de camisa blava , entre Pal i Perecoll, a l’Estadi Olímpic en el dia del nomenamnet de Pepe Novellas com artista olímpic ).

PER ARREU

Sempre que podem , i en tenim coneixement, fem esment de les exposicions que artistes mataronins van realitzant arreu del país , i més enllà. Aquests dies i de forma casual , coincideix dues exposicions unides per la força del concepte d’allò que n’hem dit poesia visual. Un amb la força i l’enginy de les paraules per damunt de tot ( Josep Manuel Calleja ) , l’altra amb l’enginy de la subversió dels seus objectes ( Agàpit Borràs ). Dues mostres que no hauran de tenir cap altra resultat final que el de l’èxit aclaparador.

Josep Manuel Calleja , inaugurava ahir a la Fundació privada Guillem VIladot (“Lo Pardal”) a Agramunt , la seva cantata "Cantata Viladot” a l’entorn del cicle “L’important és la idea” , estructurada al voltant de la reflexió del poeta: “ La idea , sobretot la idea. La idea per damunt de tot. Cal defensar la idea. Fins i tot morir per la idea”.

Una instal·lació visual  de la que us en podem oferir una imatge , alhora que si en sou més xafarders , us podeu acostar als instants de cultura del TN Comarques d’avui de Lleida (  http://www.tv3.cat/videos/3682790/TN-comarques-Lleida-120920211 )

Igualment avui l’arquitecte mataroní Agàpit Borràs ha inaugurat avui a la sala d’exposicions del Col·legi d’Arquitectes a Barcelona ( allà a la Pça de la Catedral ) la seva exposició “Qui controla els mercats” , en el camí de l’exposició que presentara l’any passat a la sala del Col·legi d’Aparelladors d’aquí Mataró.

Una exposició que romandrà oberta fins el 23 de setembre.

Dues exposicions , dos llenguatges , dos artistes. Una sola i important qualitat i aprofitant l’avinentesa, un mestre de l’especialitat , com és el cas de Josep Manuel Calleja, quasi clandestí a casa nostra i respectat i admirat arreu del món. Per quan una gran retrospectiva?.

11 DE SETEMBRE

( Tàpies - Brossa . 1980 )

MARESME. CA

No fa pas massa que parlàvem ben elogiosament del treball que Josep Maria Jodar presentava al Museu Arxiu de Llavaneres amb aquesta la seva particular i personal visió del paisatge que ens és més proper. Ara prossegueix en el seu camí, oferint-nos els seus darrers treballs a la sala del Col·legi d’Aparelladors, en la que és la seva primera exposició important a la seva ciutat.

Seriem del tot injustos si diguéssim que no és aquesta una bona exposició, però ho seriem igual si l’avaluéssim amb una nota alta. I en aquest cas és on potser agafa un xic de protagonisme el crític ja que essent aquesta una exposició que demostra el bon nivell del creador ( nota alta en un concepte absolut ) , qualsevol coneixedor de la seva obra haurà d’acceptar que l’exposat no assoleix aquell nivell del que gaudíem no fa tant ( nota negativa en un concepte relatiu).

Josep Maria Jodar ens ofereix ara un canvi de registre que no és baladí. La seva aposta per una pintura freda i asèptica , mirada rere un prisma que oferia un apassionant contrast en la contradicció de l’aparença , vibrant i lluminosa  , i una lectura despersonalitzada en la que els sers humans eren presents per l’absència, contrasta ara per una revitalització de la figura que es presenta , no tan sols en l’evidència pictòrica ans també en el protagonisme que agafa la seva obra.

Jodar fa dons un gir de volant , que hem de dir estem convençuts el portarà al mateix nivell de qualitat del seu pas anterior, però que com qualsevol variació en el concepte pictòric , ha d’acabar de depurar-se.

Ara la pintura de Jodar agafa un moviment que no tenia. Les figures , vives i palpitants , donen moviment a les seves estructures paisatgístiques , renovades amb un color més pur i intens que reflecteix aquesta , la seva aposta per una puntura beach , que encara que siguin cosins germans , poc té a veure amb el concepte de “marina” , tal i com s’entén en les nostres contrades.

Una exposició , la que avui ens presenta Jodar , que hem de qualificar d’interludi en la seva evolució. Aposta per una nova variació i ha d’aprofundir en ella, especialment en el que pertoca a les mides de les obres , ja que les reduïdes dimensions de les obres que avui presenta, demanen , - a voltes a crits -, una ampliació de l’espai per respirar amplament i guanyar protagonisme plàstic.

Amb tot això Jodar demostra en aquesta exposició el seu nivell, la seva capacitat i el seu registre,- tots ells prou interessants -, alhora que també la seva inquietud per no quedar-se quiet davant el que podia ser un adotzenament del seu fer. Una exposició , millor per a ell que no pas per el públic , que ens obliga a esperar amb candeletes , cap on tira el nou camí ara encetat.

Exposició de la que amb tots els pros i contres , recomanem la seva visita , i a més a més recomanem no rebutjar la bona ocasió d’uns preus  molt populars , que demostren que sempre hi ha ocasions d’adquirir bon art a uns preus més que raonables.

(La fotografia de Jodar amb Antonio López i la seva esposa correspon a un curs realitzat el passat any a Àvila)

Maresme. CA    NEXT EXIT
Col·legi d’Aparelladors. Del 9 de setembre al 8 d’Octubre

PICASSO, EL GUERNICA, ALCAINE i “ADIÓS A LAS ARMAS”

Us recomano el molt atractiu article que publicava la passada setmana el diari “El Pais” on José Luis Alcaine , el gran director de fotografia , situa al film “Adiós a las armas” com a font d’inspiració per a la creació del Guernica.

Per llegir-lo amb intensitat i com diu ell mateix: Si non è vero, è ben trovato.

http://www.elpais.com/articulo/cultura/enigma/cinematografico/Guernica/

Picasso/elpepicul/20110909elpepicul_1/Tes

DISSENY

Jo, com tots aquells que tenim el costum d’acudir a visitar aquelles exposicions que es qualifiquen com “ importants” i que acostumen a celebrar-se en els grans museus i fundacions , moltes han estat les vegades que hem sortit perjurant en arameu i maleint els criteris de falsa modernitat en els muntatges , especialment en tot el que pertoca a la informació , mal dita complementària .

Dominen les mostres en les que les carteles informatives de l’obra estan a la quinta forca , mal situades , d’impossible lectura, ja sigui per l’indret em que es troben , ja sigui pel fet de que el saberut dissenyador de torn se l’hi ha acudit que era convenient una tipografia minimalista i ,a més a més, jugant amb dos colors de difícil diferenciació.

Tot això per no dir ja al respecte dels petits fulls informatius , que cada vegada ho son menys, com si hom estigués disposat a gastar-se els cinquanta euros o més que costa el catàleg. O els llargs i carregosos predicots col·locats  per marcar els diferents espais expositius.

Això per no dir de l’alçada dels quadres que cada vegada son col·locats a una alçada més baixa , obligant quasi a les oportunes flexions , com si tinguessin en compte que essent el visitant habitual d’aquestes exposicions persones d’una certa edat, creguessin que així aconsegueixen no tan sols alimentar l’esperit ans alhora fer el pertinent exercici gimnàstic amb el de bo que per la salut física correspon.

És cert que a mi m’agraden els quadres penjats una mica alts. M’agrada sentir que l’obra em domina i m’aclapara la seva intensitat , però entenc perfectament que aquest no és el cannon i cal centrar l’obra al voltant de la mirada , però aquesta, cada vegada és a un nivell inferior fins arribar a límits insospitats , com en el cas de la retrospectiva de Novellas , en la que l’ordre de penjar 20 cm més avall de l’habitual va deixar bocabadats i sorpresos , tant a la gent de Fabrés com als especialistes de l’IMAC.

La causa d’aquest desgavell és , segons explicava no fa molt una important revista , el fet de que essent dones les que dominen el sector del comissariat i la direcció d’art ,  per estructura natural la tendència és a apuntar cap avall en el muntatge de les exposicions.

Explicació que pot ser discutible, però que manté una certa lògica. Igual que la que feia servir per parlar del baix nivell de les carteles, degut , segons deien , per afavorir el cada vegada més abundant nombre d’ulleres progressives en les que la mirada lectora es troba en la part inferior.

Sigui veritat o no, el cert és que aquest apartat esdevenia cada vegada més molest , el que ha motivat que el grup de Museus Articket : MACBA, MNAC, Pedrera, CCCB, Picasso, Antoni Tàpies i Joan Miró ) prepara una mena de decàleg amb les mínimes condicions que han de gaudir aquests elements complementaris i d’informació.

Segons Enric Jardí , icona del disseny gràfic, i un dels especialistes que està en el projecte , cal emprar principalment el sentit comú tant en la proporció, com emprant tipografies comunes , mides normals que fugin d’aquesta moda del XS , fent textos curts i comprensius, i principalment creant un entorn que permeti la facilitat en tota mena dels elements a llegir.

Estic convençut que la proposta arribarà a terme i es generalitzarà , fet que ens permetrà , a mi i a la gran majoria , gaudir encara més de les excel·lents exposicions , sense acabar patint de la vista i l’esquena.

PS.-

Avui la gent de TV3 ha estat filmant l’exposició d’Ana Caballero a l’espai capgròs per ser emesa a l’informatiu comarques. Una bona notícia per aquest començament de temporada.

( Imatge de l'exposició de gravats de Picasso. Museu Metroplitan New York. 2010)