FERNANDO BOTERO. ANTOLÒGICA AL PALAU MARTORELL

 

El Palau Martorell és un Palau que malgrat va ser construït a finals del segle XIX, està a les antípodes de la febre modernista que esclatava a Barcelona per aquells temps. Es troba al carrer Ample , just a la plaça de la Mercè, presidida per la basílica de la patrona de Barcelona i restaurat des de fa poc és un dels nous espais “comercials” que es dedica a les grans exposicions i ara presenta una gran mostra de caire antològic dedicada a Fernado Botero.

La mostra està organitzada per Arthemisia, empresa italiana dedicada a grans exposicions. Actualment a diferents ciutat italianes te muntades diverses mostres amb el protagonisme de Munch, dAntonio Ligabue, o de Mucha, al costat de mostres dedicades a Egipte o a l’art contemporani. Encara que molt centrada a Italia, actualment a més de la de Botero a Barcelona, presenta una gran exposició d’Escher a Toulouse, un circuit que ens fa creure  que algunes d’elles les podrem gaudir aviat a  Barcelona.De moment , per començar i fins el 20 de juliol,  al Palau Martorell  podem visionar l’antològica  dedicada a Fernando Botero, artista colombià nascut a Medellín l’any 1932 i que va morir a Montecarlo el 2023.

Botero és un artista de llarga i amplíssima trajectòria , amb nombroses exposicions als millors espais i musues del món i del que ara es presenta expositivament per primera vegada a la capital de Catalunya, i ho fa amb aquesta formula comercial , amb un preu d’entrada car (16 euros) ,amb molts problemes per a la crítica especialitzada, i tot en un embolcall de gran exposició, quan no ho és ja que el muntatge és bastant deficient, el catàleg és car i mal girbat, i l’organització de la mostra és més aviat dolenta.

La mostra, amb un lamentable catàleg de mà, podríem dir que està conformada per cinc àmbits als que podríem donar els noms de “societat”, “narcos”, “natures mortes “,  “escultures” i "varis"en les que es troben les més de 110 obres que conformen l’exposició, que serveix d’antològica del pintor que es defineix , -segons el catàleg de mà-, com  “la meva ambició era ser pintor i només pintor . vaig començar a pintar als quinze anys i des de llavors res ha pogut fer-me parar”.

En l’apartat de “societat” ens trobem davant el Botero més reconegut i reconeixible. Retrats socials , establerts sota la seva paramètrica volumètrica, entre els que cal remarcar els de caire socio- polític amb imatges  proporcionals a la responsabilitat que trameten.

Imatges caracteritzades per les seves exagerades volumetries, en les que malgrat la seva perfecció tècnica i compositiva, el fet de l’aïllament que dona als rostres dels seus personatges els converteix en uns sers absents, fantasmagòrics i relatius, el que treu poder a la crítica latent que s’amaga en el subsol  dels mateixos.

A destacar les obres en els que reprodueix ,a la seva manera , treballs històrics de l’art clàssic, com La Gioconda o altre treballs renaixentistes.

En l’apartat que en dic de “narcos”, apareix l’autor més dur i sensible, amb peces de gran intencionalitat comunicativa i política. Agressiu, amb intenció i força, exerceix una dura crítica a l’ambient narco del seu país mitjançant obres que de forma molt directa critica aquest submón, convertit massa vegades en el veritable manaires del país.

“Natures mortes” al meu gust el millor de l’exposició pictòrica. Allà , els bodegons, amb flors i fruites, esclaten en la bogeria del color i de la forma. Uns treballs naturalístics d’alta qualitat i de gran bellesa, que impacten a l’espectador en aquesta rara  relació amb la part més humanística de l’artista.

Finalment ens trobem amb les escultures, per a mi, el millor de l’exposició, que malgrat no ser tan conegudes, tenen una gran potència i el seu realisme, no és tan irreal com el que practica pictòricament l’artista.

Obres de clares intencions, de primeres i segones lectures, que copsen i neguitegen més a l’espectador, però front de les quals estableix ràpidament un vincla comunicatiu.

Amb aquest vímecs és confegeix una exposició més per el públic en general  que no pas per el veritable amant de l’art , ja que a un muntatge de col·locar obre allà on hi càpiga i no fer un muntatge adient a l’espai, que en aquest cas implicaria reduir en un 30 % les obres exposades, la resposta és la de ” ja m’està bé”, fet que implica que interessa més haver vist l’obra de Botero, que haver-la vist bé. Fet que es mostra també amb la inexistència d’un bon catàleg de Botero que no es pas tenir, com aquí,  un simple recull fotogràfic del mostrat. Tenir uns actes complementaris que no tenir-los. Etc.

Resumint , haurem de dir que ens enfrontem a una exposició feta més per el simple afeccionat que no pas per a l’amant de l’art, el que implica una exposició fonamentada bàsicament en un criteri econòmic de guanys que no pas en raó de l’artístic.

Malgrat això , i degut al desconeixement de l’obra de l’artista, recomanem la seva visita tot esperant que aquesta sigui critica i no solament contemplativa.

 

Fernando Botero.

Palau Martorell. Ample 11. Barcelona

Del 14 de febrer al 20 de juliol de 2025

 

L’HABITACIÓ DEL DARRERE. LAURA INIESTA

 

Segueix el Museu Monjo amb la sèrie d’interesants exposicions que presenta en aquestes darreres temporades i ara ens ofereix  una atractiva mostra de Laura Iniesta , una artista massa desconeguda per els nostres verals, amb un amplíssim currículum expositiu per tota Europa, els EEUU , Xina i Països Àrabs, i de la que hem pogut veure obra seva en diverses exposicions de la Col·lecció Bassat.

Justament en el catàleg de la darrera mostra de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí , ens la definia com una artista gestual, matèrica i directa que explora permanentment la capacitat de l’impacte visual i el sentit de l’equilibri dels colors i de les formes. I es referia a les seves pròpies paraules recordant que “ l’artista es converteix en alquimista d’emocions que ofereix despullat en la creació del seu món... enfront del món”.

I aquesta lectura / enfrontament amb el seu propi món, i el dels demés,  es fa evident en aquesta exposició al museu Monjo on fa recull d’una ample mirada als seus deu últims anys de treball en els que voreja el centenar d’exposicions, amb una mostra que ens permet observar els canvis conceptuals del seu bon fer, a bon segur  impregnats per les seves experiències orientals que marquen clarament la seva trajectòria en els darrers temps.

Curiosament la seva trajectòria oriental m’ha recordat les paraules de Manuel Segade , director del Museu Reina Sofia,  quan reflexionava al respecte  del misticisme de les religions orientals, en les què el cos i l’esperit, el subjecte i l’objecte, no es conceben com a entitats segregades, com també amb la seva reivindicació del fet artístic creant un espai compartit amb l’espectador amb una conversa entre subjectivitats que no s’anul·len entre si.

Sota aquest plantejament,  Iniesta en aquesta mena de recull personal, ens explicita clarament el seu llenguatge artístic, establert en una clara dimensió gestual en el que per un costat tenim a un llenguatge plàstic més dominant, intens , quasi d’action painting, en un alliberament visual convertit en descàrrega personal, amb unes obres molt intenses en el gest , el ritme i la composició, amb una equilibrada ràbia, que dialoguen a la perfecció en la contraposició amb l’altre part , conformada per obres de caire i gest oriental, a la recerca d’una filosofia pictòrica més espiritual i d’equilibri.

Ambdues cares s’estableixen així  amb una mena de yin i yang personal, en el sentit vital, i per tant plenament artístic, de que res existeix en estat pur si no en continua transformació. I en aquest passional caminar, Iniesta mostra la seva saviesa pictòrica i la força expressiva del seu art, que entra per els ulls per la bellesa i s’apropia de l’interior de l’espectador per el dolç neguit que produeixen les seves imatges.

Exposició , aquesta del museu Monjo, de molt recomanable visita per la  gran bellesa de les obres presentades  i alhora per la força interior molt remarcable que desprenen, essent aquesta una d’aquelles mostres que deixen petja en aquells que llegeixen i entenen l’art per l’interior, molt més enllà dels purs plantejaments estètics que per altre part també tenen un clar protagonista en la mostra.

L’exposició que avui ens presenta Laura Iniesta la dignifica encara més com artista important en el sempre complex món artístic actual i  hauria de portar-la a una gran exposició barcelonina a on fa ja massa temps que no hi exposa. Però mentre esperem , gaudim-la en plenitud en aqueta gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar.

 

L’habitació del darrere. Laura Iniesta

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 2 de març al 20 d’abril de 2025

QUÈ HI ANEM A FER AL MUSEU ?

Amb aquest espectacular títol , Llàtzer Moix presentava el passat diumenge a La Vanguardia , una acuradíssima reflexió  en relació a l’actuació de Macron i el Louvre ,  i ho feia amb una frase destacada “la degradació de l’experiència museística avança de bracet amb la massificació creixent”.

L’article era molt bo i encertat, - us recomano el cerqueu per Internet-,però a un , mataroní de residència i història, la farmàcia fundada per la família al carrer Nou és del segle XVII-, li van agafar ganes de riure.

A Mataró amb un Museu que té peces tan importants com la única col·lecció de gravats de Goya en un Museu català -l’altre està a la Biblioteca de Catalunya-, col·lecció de la tirada de 1937, amagades de tota visita, quan son un tresor artístic de primera magnitud que ocupa lloc de privilegi en Museus Contemporanis com per ex, el d’Helga d’Alvear a Cáceres.

Un tresor també econòmic, doncs a  Sotheby’s fa vuit anys es va adjudicar un lot amb els gravats de Goya de la seva sèrie La tauromàquia per un valor de 512.750 lliures , el que significava uns 605.000 euros a preus de valoració de la lliure d’aquells temps. Calculeu dons el valor de les quatre sèries de gravats del Museu.

Un Museu que disposa d’un fons important d’art aconseguit en bona part per Rafel Estrany que com apoderat del Servei de defensa del Patrimoni Nacional, amb l’estrella de disposar de dues obres de Dalí,  “Caballero con bigote” i un altre dedicat a Puig Puxades (sic) i un bon seguit d’artistes noucentistes i una petita i important col·lecció de taules gòtiques que mereixerien estar exposades a l’abast de la gent.

I un Museu que hauria de disposar d’obres del nombrós i valuós grup d’artistes que ha tingut la ciutat, és en canvi un museu mort i esllanguit que en la seva seu central, quan el vaig visitar fa pocs mesos, sols tenia exposat un quadre de Jordi Arenas de la façana de l’Ajuntament al començar la guerra civil.

Amb un Museu absolutament mort i buit de la realitat artística de la ciutat, el senyor Llàtzer Moix pot estar ben tranquil. A Mataró la degradació de l’experiència museística va de bracet de la desídia de l’Ajuntament i d’anys d’ineficàcia i de la no actuació del directors del Museu en els darrers 50 anys.

Ca L’Arenas n’és l’última demostració dels fets. I molt que ho sentim els ciutadans de Mataró

CRUILLA. OLGA SERRAL

 

Olga Serral, presenta ara a la seu del Museu del Càntir, la seva realitat actual en aquesta passió desfermada que existeix entre ella i el món del paper. Una passió que sorprèn en la primera visita que un fa al seu món particular, que et sedueix en la continuació, però que et presenta dubtes en la importància de la tècnica en relació a la creació.

Centrant-nos en les darrers exposicions que d’ella hem visitat, el seu espectre creatiu ha variat molt des de la seva primigènia mostra  a l’espaí capgròs , de nom “Camí de cotó” en la que presentava amb una plàstica bella i contundent, aquelles sensacions que la motivaven interiorment, a la d’ara mateix en la que redueix l’emoció a una subordinació tècnica que no l’afavoreix.

Fa encara no mig any que es presentava a la Destil·leria amb “La mort és blanca” una molt personal i íntima exposició amb peces dolces plenes de neguits i transcendències, que no superava en l’artístic a la plenitud aconseguida el juliol del 2023 a Ca l’Antiga amb una excel·lent exposició “Paper- Amor , Amor- Paper” on deia en la seva crítica: “ copsant el missatge de vida i natura que ens presenta l’autora, que crec fa amb aquesta mostra un tall profund , i a mi m’agradaria definitiu, amb altres línies encetades en el passat, i que ara queden soterrades front la potència i el bon sentit creatiu que ens demostra”.

Però aquell “a mi m’agradaria que definitiu” no s’ha acomplert. El sentit creatiu avui queda de nou en segon terme, superat per el sentit tècnic i material ( el paper artesanal ) que esdevé en el protagonista real i dominant de tot l’exposat i presentat.

Olga Serral dona en aquesta exposició un paper més important al material creatiu que no a la creació artística pròpiament dita i encara que és enormement emocionant el diàleg que es comença a gestar entre ambdues raons, l’esclat encara no s’ha assolit plenament i un pensa en l’oportunitat perduda ja que un , com amant absolut de les exposicions,  sempre ha cregut en els resultats i  ha pensat que el camí ha de ser més públic que personal, en l'exposició, encara que ha de resultar ser més personal que públic en la creació.

No m’agradaria però que el lector pensés que es troba davant d’una fluixa exposició, ans el contrari. Serral és una gran artista i una excepcional tècnica però avui ha preferit el mestratge com a eix de la seva exposició, com ho demostra amb les fotos i el text del catàleg,  quan jo penso que hauria de ser al revés, però això no vol dir que l’exposició no sigui una més que correcte exposició .

Ens queda dons , després de veure l’exposat , esperar a la propera en la que expressió i tècnica hagin aconseguit establir un més adequat equilibri de domini. Llavors serà el moment d’un judici més estricte que no pas en aquest exposició, que esdevé un interludi tècnic, això sí, de gran qualitat i bellesa.

 

“Cruïlla”. Olga Serral i Clarós

Museu del Càntir. Argentona

Del 21 de febrer al 30 de març de 2025

 

 

 

LES DIVERSES LECTURES D’ “ONÍRIC “ A LA FUNDACIÓ ILURO.

La Fundació  Iluro presenta la seva exposició anyal del seu fons i aquest any ho fa sota el títol d’ “Oníric” amb la que pretén abastar, segons el que podem llegir a la xarxa ja que no hi ha ni catàleg ni programa de mà, el següent: “Es defineix l’oníric com allò que pertany o és relatiu als somnis. Partint d’aquest concepte, aquesta exposició reuneix una sèrie d’obres del Fons d’Art de la Fundació Iluro, en diàleg amb peces i documentació d’altres col·leccions, que exploren l’espai dels somnis i el llenguatge oníric com a territori fonamental de reflexió i creació.”.

L’exposició , que és la vuitena de la seva sèrie que tingué com a prèvia iniciàtica, l’exposició que en el 2003 es realitzà del Fons d’Art de la Caixa Laietana, està conformada per una seixantena de peces que amb l’excepció de les bones obres de Weston, Togores, Roux, Masson  i especialment Cuixart i el pèssim conjunt d’obres del darrer guanyador de la Biennal Torres García, Gonzalo Elvira, son del Fons de la Fundació Iluro  i serveixen per confegir una exposició distreta en la seva mirada, amb bon nivell de qualitat en el seu judici, i amb peces rellevants en el seu anàlisi crític.

És a dir una exposició que plaurà a la gran majoria de visitants, com ho va fer en l’acte inaugural, que es pot recomanar per la qualitat de bona part de les obres presentades i que dona un pedigrí d’exposició important, quan en realitat és un refregit de la majoria de peces que ja havien estat exposades en anteriors exposicions del mateix caire.

D’entre les obres “noves” cal destacar en primer lloc la col·lecció “Tarot” d’Eduard Alcoy. Una col·lecció que Alcoy va voler es mantingués unida i que ara després de trobar-se fora de la mirada de públic, penjada a la casa Coll i Regás arriba  a ser exposada públicament després de molts anys ja que en la mostra antològica d’homenatge a l’autor(any 1999) tan sols van ser exposats “el boig” i “ la justícia”, i en l’abans esmentada de 2003, sols es van presentar quatre peces de la sèrie.  Una sèrie espectacular que ens fa reviure a aquells que el vàrem conèixer, la seva gran qualitat i nivell i que hauria de servir per que fos conegut per les noves generacions que el desconeixen absolutament ja que, lamentablement,  no hi ha cap obra exposada en un lloc públic de la ciutat.

Cal igualment destacar una complexa obra de Pepe Novellas amb la taula del seu estudi, una sorpresa enormement positiva en el sentimental i en l’afecte per el seu record, i que demostra la seva altíssima qualitat.

Com cal deturar-se detingudament davant les tres obres de Manuel Ángeles Ortiz, el magnífic pintor i artista que va presentar Dalí a Picasso, que va ser company de Falla i Garcia Lorca, i del que es realitzà a Mataró una gran exposició a Can Palauet ja que la família vivia a Vilassar de Mar. Tres obres  magnífiques que demostren la seva diversitat creativa i que crec no havien estat exposades mai per l’entitat. A destacar les dues peces petites que son un prodigid’imaginació i bon fer.

També entre les obres “noves” cal destacar el bon treball de l’obra d’Ester Aliu i la sorpresa d’una escultura de Guerau Calabia i com no, remarcar les tres peces de Josefa Tolrà, amb tot el que mostren i signifiquen.

De la resta la gran majoria ja havien estat exposades .Així tenim el “Guerrer” de Josep Mª Rovira Brull ,“Galatea” de Subirachs; , “Guitarrista” de Joan Ponç, així com l’aquarel·la “Senyor sobre un cavall” d’ell mateix van ser exposades en la gran exposició del 140 aniversari de la Caixa Laietana el 2003.

 “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i  l’obra de Tharrats “Aranya” van ser exposats exposats a la mostra de Paisatge del 2014.

Les obres de Ponç abans esmentades van tornar a ser exposades a la sèrie “La figura i el retrat” del 2015. Igual que les peces abans esmentades de Subirachs i el guerrer de Rovira Brulll , així com el quadre de Novellas “Fumador en pipa”.

A la mostra del 2016 ,”Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el Fons d’Art de la Fundació Iluro”, s’exposaven les obres “Àngel caigut” de Raúl Capitani  i la sèrie “Creus” de Ricard Jordà

A “Dues col·leccions que dialoguen” (2018) repetia de nou la Galatea de Subirachs, “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i de nou apareixia l’Arlequí de Ponç que ja sembla el logo d’aquestes mostres.

Igualment s’exposava “Cap forat” de Guinovart, l’obra “Fresa b-7” de Rosa Codina Esteve, mentre repetia la sèrie “Capelletes” de Ricard Jordà i

A ”Dones” l’exposició que es realitzà a finals del 2021, hi podíem veure “Eva” de la Nefer i repetia de nou “Fresa V-7” de Rosa Codina Esteve.

Amb aquest vímets queda clar que o la col·lecció de la Fundació és tant pobre que les seves exposicions no arriben a més i per tant és obligada la permanent repetició, o que en aquest cas la xilena  Linda Valdés , responsable de Cultura i mediació de la Fundació Iluro, per més que hagués ocupat càrrec a la Fundació Tàpies, té un absoluta desconeixement de les eines que té a la mà i per tant l’estimball esdevé obligat.

Resumint. Exposició interesant per fer-ne passejada, però que és un fracàs absolut, fora de la recuperació visual del tarot de Eduard Alcoy, ja que la gran majoria de peces ja han estat exposades repetidament en les darrers retrospectives de l’entitat.

Un altre tret al peu de la Fundació Iluro, per el que essent una fundació pública, exigim a l’Ajuntament faci les correccions convenients en el seu staff per corregir els importantíssimes errors comesos. Encara que veient i sabent el no res que importa la cultura i l’art als que manen a la ciutat , que Deu ens agafi confessats

 

Oníric

Fundació Iluro

Del 13 de febrer al 25 de maig de 2025

 

 

 

 

 

BUSCAR EL TURISME CULTURAL

 

El passat 4 de febrer a La Vanguardia, hi havia una excel·lent columna amb aquest títol signada per Xavi Casinos, que us recomano busqueu i llegiu, en la que deia coses molt interesants, i que resumia la pastilla separada en la que deia : “Una base sòlida en industria cultural aporta resiliència a les ciutats per superar crisi”.

Crec que no hi ha un sol mataroní que no percebi la crisi galopant de la ciutat que ha perdut pistonada en tots els àmbits, fent que no funcioni quasi res , i que ha convertit a Mataró en una ciutat dormitori i de serveis sense teixit productiu propi i sense cap mena d’imant  que serveixi de pol d’atracció als visitants.

Explica Casinos que per cada euro que s’inverteix en cultura el conjunt de l’economia obté una rendibilitat de vuit. Aporta una mica més d’un 2% del PIB i dona feina a més d’un 3.5% de la població. Recorda que Detroit ho va dedicar tot al motor, i va descuidar el flanc cultural  fet que la va privar d’aquesta palanca resilient. Explicita que el turisme cultural té un perfil molt apreciat. Té un nivell formatiu alt i s’estén per tots  els segments d’edat.

L’article, dedicat a Barcelona, explicita, com exemple, les grans exposicions previstes a la ciutat i l’important efecte crida que realitzen que ha fet que aquest any Turisme de Barcelona , de la mà de la Fundació Miró, serà present a Arco. Igualment explicita la gran aposta que està fent Paris cap el Louvre que està ofegat per l’allau de visitants.

Mataró no és una ciutat de gran riquesa cultural, però en canvi té elements de tots els temps que permeten en la seva varietat oferir un ventall divers i atractiu. Però clar si la Torre Llauder sols es pot visitar els dissabtes al matí a l’hivern i a la tarda a l’estiu; si la Capella dels Dolors també sols es pot visitar de tant en tant. Avui he mirat quan i a quin preu i al web de cultura parla del passat dissabte i la següent visita és per el dissabte 8 de març; la Casa Coll Regàs sols es pot visitar els dissabtes a la tarda i alguns diumenges al matí. La Nau Gaudí sols es visitable per les tardes els deis laborables igual que el Museu de la Ciutat , i amb visita més reduïda a Ca l’Arenas, amb exposicions que duren mig any sense publicitació externa de cap mena.

Amb aquest desideràtum de visites mínimes i coincidència horària, i sense cap mena d,abonament conjunt de ls visites,  és lògic que la ciutat tingui un nombre de visitants culturals residual i que a quasi ningú interessi Mataró.

Si això afegim la inutilitat general dels darrers regidors de Cultura que ha arribat als mínims  a l’actual Heidi Pérez, una absoluta vergonya per la seva actuació i els seus silencis, - fa més d’un any que espero respostes  al que li vaig preguntar - , fa que Mataró no vulgui aprofitar el poder que li dona la seva varietat cultural.

Esperem que caigui un llamp  guaridor i que la ciutat, i especialment aquells que tan malament la dirigeixen,  entenguin que la Cultura és un element transcendental en l’evolució de la ciutat alhora que pot esdevenir el seu pool de salvació.

Si tantes poblacions han destacat per la seva força cultural, Mataró no pot ser que segueixi essent furgó de cua.