ESPAI D'ART. SONIA PULIDO I DIEGO MAILLO

Aquí teniu el vídeo del darrer programa d'Espai d'Art a m1tv. En ell hi ha una , crec que molt interessant entrevista amb l'artista Diego Maillo i la il·lustradora Sonia Pulido , dos dels participants a l'exposició "Voyeurs" que es realitza a la galeria "A-17" al carrer Amàlia de Mataró. Una exposició de la que us recomano molt la visita i de la que en vaig fer comentari crític en aquest post.

Una entrevista recomanable per a tots , però molt especialment per els seguidors de l'escriptor Javier Marías ja que Sonia Pulido és l'artista que de sempre il·lustra l'article setmanal que l'escriptor publica a "El País Semanal" i que tantes vegades ha merescut comentari en aquest blog.

PS.- "A-17" és una galeria semi-privada que sols manté obertura reglada en els primers dies de l'exposició i a posteriori cal concretar-ne la visita mitjançant web o xarxes socials . No dubteu a fer l'esforç ja que la visita s'ho val.


POCAVERGONYERIA POLÍTICA

La no acceptació de cap mena de responsabilitat política per part d'Unió Democràtica de Catalunya és un cop molt fort i molt baix a la credibilitat de la política del nostre país.

Duran i Lleida ha de dimitir. Si ho sabia , que SÍ ho sabia,( faltaria menys ) per corrupció. I si no ho sabia , ha de dimitir per inepte i desconèixer el que passa en el seu partit.

No s'ha d'obviar però que en el Govern de Catalunya i en càrrec important , hi ha gent d'Unió. I no s'ha d'oblidar també que qui va guanyar les eleccions va ser una coalició de Partits ( Convergència i Unió Democràtica). El manteniment de la coalició, i més con estan essent, sense cap queixa ni retret , fa copartícip a Convergència , de l'estafa econòmica i política d'Unió.

Mourà fitxa?. Clar que no. I després els polítics no entendran la desafecció del poble envers ells mateixos i la política.

RAUL CAPITANI. "OTRO MUNDO"

Raul Capitani,  aquest veterà artista argentí ( Mendoza. 1941) , però resident de tant a la nostra ciutat de la que ja n’és un capgròs més, retorna a l’activitat expositiva tot presentant a l’espai capgròs un seguit d’obres recents agrupada sota el títol de “Otro mundo”.

Capitani és certament un artista fet i refet a qui poc se li ha d’ensenyar, Posseïdor d’una llarga i fructífera trajectòria s’ha mantingut en tota ella en una fidelitat extrema al concepte del creador com agitador social, com plasmador de realitats vitals, renunciant de manera explícita a qualsevol faceta fàcil de l’art que el pugui portar a un cert edulcorament  i/o decorativisme.

Seguint una filosofia existencialista Capitani es manté en la lluita de l’artista com a ser lliure i responsable del seu art davant de si mateix , el que el porta a fugir de tota dependència de poder , ja sigui polític , econòmic i social , i dependre artísticament única i exclusivament de la seva ètica i consciència.

Ara , en uns moments de maduresa absolutament assolida , i amb la possibilitat de mirar enrere , vista la seva edat i les seves experiències vitals, Capitani , com tants d’altres artistes saberuts , comença a tancar el cicle vital de la seva creació, en un retorn , lent i pausat , cap els orígens, tant en el que pertoca a fons com formalment.

Podem observar així en aquesta exposició , la retrobada presència del dibuix aquarel·lat, en el retorn a les paraules dels poetes que tant van marcar el seus inicis a casa nostra. S’evidencia la prevalença de nou d’aquests formes convulses , angoixades,  amb una enorme càrrega interior , que alguns consideren picassianes ( discrepo ) , que tensionen l’obra com exigint una resposta , o si més no, una reflexió per part de l’espectador.

Apareix també la seva arrel plana de gravador , però amb les inclusions volumètriques de la fusta , en aquesta mena de falses xilografies cromàtiques , en aquest art de tendència ebanística que arribà també fa uns anys a Mataró, de la mà de Claudio Silveira.

Capitani titula el seu treball “otro mundo” , en un acostament a la seva infància i joventut quan convivia en la veritable fractura entre la població que diríem de classe mitjana i la població marginal, més en l’econòmic que no pas en el social. Però ara mateix aquest “otro mundo” està aquí , al nostre costat , amb aquesta societat fracturada i enfonsada per una crisi que , sense haver-la creada , en pateix totes les seves conseqüències.

Una societat plena de pors, misèries ,depressió, manca d’il·lusió en el futur.... Una societat a la que Capitani retrata senes embuts en aquesta interessant exposició que ens retorna al paper de l’artista com agitador social.

“Otro mundo” , un títol enganyós per no ferir sensibilitats i no explicitar el que tots sabem. Aquest “otro mundo” és justament el que estem vivint.

I DE CAN XALANT , QUÈ ?

No sé a hores d’ara quin és l’estat de Can Xalant. Desconec si roman tancat , si està en standby, si treballa al mínim rendiment o està amb un funcionament normal. No ho sé,  doncs d’ençà el passat ple de l’Ajuntament  del mes de desembre s’ha establert una nebulosa al respecte del casalot de Can Pilé i el seu futur.

Sobre el paper, l’acabament de l’any 2012 havia de comportar el tancament de l’equipament creatiu de Can Xalant i l’inici d’una reflexió per part de l’equip de Govern per a tal de trobar-hi una sortida molt més utilitària per a la creació en general i a la ciutat en particular , que no pas la que es realitzava en l’actualitat amb l’actual empresa concessionària. Aquesta havia estat la decisió de l’equip de Govern i no semblava havia de patir cap entrebanc doncs contava amb l’aquiescència del PP, però de cop i volta tot canvià.

En aquell ple ICV va fer seva la queixa de la gent de Can Xalant reclamant la continuïtat del centre , recolzada per un important nombre de signatures i defensada per Marti Peran. El tema semblava vist per a sentència quan el PSC va realitzar una proposta alternativa en la que deixava en standby el tancament i mantenir una tasca reduïda als mínims , mentre es realitzava una valoració conjunta del futur de Can Xalant , lligant-lo del tot al concepte cultural global de la ciutat. Una proposta que va ser acceptada per ICV i que sorprenentment rebia també el recolzament del PP i per tant quedava tombat el projecte de CiU.

Ha passat ja un mes , i sembla que el més calent està a l’aigüera i potser comença a ser qüestió de posar fil a l’agulla. Encerta el PSC plantejant Can Xalant com un tema global de ciutat , encara que curiosament mai ho va entendre així mentre va estar en el poder i va permetre que esdevingués quasi un cortijo particular. Però la clau està en trencar aquest status unidireccional sols per uns determinats “escollits” mantenint el criteri endogàmic del centre i fer el possible per convertir-lo en un veritable element entroncat en el teixit cultural i artístic de la ciutat i a més donar-li nivell de puntal.

Per aconseguir-ho però s’ha de partir d’un concepte creatiu eclèctic i  qualitatiu , però  em sembla que la direcció no és pas aquesta. La gent de Can Xalant està contenta i satisfeta de la feina feta i es creu amb el dret de seguir mantenint el seu status privilegiat, quan penso que no ha de ser així. Van guanyar el concurs de la concessió de manera absolutament legal , acomplint unes exigències creatives establertes en unes bases concursals establertes de manera poc ètica ja que van ser realitzades per l’entorn mateix de qui seria guanyador del concurs.

Ha passat el temps i ara Can Xalant s’ha de refundar amb unes altres bases i conceptes , molt menys restrictius en aquesta limitació estricta a l’autodefinició personal d’ells mateixos , del concepte contemporani. Unes bases i uns conceptes que han de ser establerts per tot l’àmbit creatiu mataroní i no pas per aquells que fins avui n’han estat els seus quasi exclusius propietaris.

Certament hi hauran menys diners i ha d’existir un retorn absolut a la ciutat, fet que fins ara ha estat del tot inexistent. Però principalment ha de desaparèixer tot concepte excloent que no sigui aquell que marca la qualitat, un element que massa vegades ha brillat per la seva no presència en forces projectes engegats en el vell casalot, més en l’aprofitament entre uns pocs de l’olla del diner públic que no pas en un veritable projecte creatiu, comunicatiu i artístic.

Cal dons començar a parlar i fer-ho amb totes les cartes damunt de la taula. Can Xalant podria , i m’agradaria dir ha de ser , l’element que cimenti aquest esvoranc sense fons que separa els dos camps creatius mataronins: Els mal anomenats “plàstics” i els pitjor anomenats “contemporanis”.

Aquell trencament que es va iniciar ja fa massa anys , de la ma de Carmina Benito i amb els braços executors de Peran i Bonet, comença a ser hora que cicatritzi , encara que sigui de mica en mica i un espai comú com Can Xalant podria ser en la seva diversitat , i alhora en el comú respecte que hauria d’existir entre les diferents vessants de la creació, un element clau en la potenciació creativa d’una ciutat com Mataró que certament no es pot permetre perdre espais de creació com el que avui ens ocupa, però tampoc es pot permetre l’exclusivitat quasi immoral envers una sola tendència creativa.

Sigui com sigui , s’ha de començar ràpidament a treballar per establir les bases comuns per aprofitar de la manera més adient , un espai de creació singular com és aquest. I aquest treball precisa del comú i de deixar de costat les individualitats i més si aquestes es creuen amb drets o retrets previs que volen confirmar o saldar , respectivament.

Però és clar: I qui li posa el cascavell al gat?

SCALEXTRIC

Ara , En acostar-se els reis, qui més qui menys retorna a la infantesa. Ho fas moltes vegades marcant les clares diferències que ha establert el pas del temps i que t’apareixen quan t’acostes a la recerca d’una joguina per aquell nou petit que tens a la família i davant dels teus ulls s’obre un ventall de noves joguines que et deixa del tot descol·locat, dons poc saps de pocoyos, bobs esponja, doras exploradores i de les noves nines de moda , encara que sorprenentment veus que els nenucos i les barbies segueixen existint.

Avui al migdia, tot veient el telenoticies  de nou se m’ha despertat tota la il·lusió dels reis, en veure el reportatge en relació al Scalextric que compleix enguany els seus 50 anys. L’ Scalextrix , mare de Déu , quin somni, quin neguit per aconseguir-lo.

L’Scalextric va ser durant molt d’anys el regal estrella. A partir d’aquell miserable circuit ovalat es passava al “8” amb el corresponent pont i d’aquí cap endavant, dons durant forces anys et dedicaves a demanar en cada ocasió escaient , el complement oportú per anar allargant i decorant el circuit que agafava volada quan apareixia algú amb el suficient espai com per fer un macro circuit en el que s’organitzaven ferotges competicions.

A Argentona on vivia, varem tenir la sort de disposar d’un pis buit d’uns amics ( els del Bar Isidret) i allà varem organitzar uns campionats que van agafar tanta volada que al final varem traslladar la competició a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, Un campionat amb més d’un centenar de participants , en el que s’omplia de gom a gom en les fases finals.

Uns campionats amb lluites espaterrants i amb noms destacats com els de l’ara artista Enric Aromí, o el periodista musical Jordi Tardà, o en Pepe Márquez, en Quico Fortí, en Josep Mª Molleví i tants d’altres que avui m’han vingut de cop i volta a la memòria. D’això en fa ja uns trenta cinc anys.

Per això les imatges que ens porten a aquells temps i que m’han fet reviure el cuquet que espero poder complir ben aviat. Això de tenir un net sempre permet renovar les il·lusions d’una infantesa perduda.

PS.- Si voleu constatar com ens desmillora el pas del temps , sols heu de fixar-vos en el jovenet prim del fons de la foto , per sobre dels corredors. Encara que sembli impossible , soc jo. Tempus fugit.

RAÚL CAPITANI / SALVADOR ESPRIU

Aquesta nit en Raúl Capitani ha inaugurat a l'espai capgròs una exposició d'obra recent sota el títol de "Otro mundo" . Demà ja en parlarem més abastament però avui vull recordar l'homenatge que va retre a Salvador Espriu mitjançant una carpeta amb dibuixos i gravats amb els que va il·lustrar "La pell de brau".

El resultat va ser una magnífica carpeta / llibre que va editar l'Aixernador  que venia acompanyada per un pròleg del poeta Ramon Pinyol i l'aquiescència del propi Salvador Espriu a qui va complaure enormement el treball de l'artista. De la mateixa es van tirar sols 175 exemplars numerats i 25 per a ús de l'artista . Corria els començaments de 1984 i l'obra gràfica correspon alls començaments dels vuitanta, és a dir fa ja més de trenta anys, i és un veritable tresor per aquells que tenim el goig de tenir un exemplar en la nostra biblioteca.

Enguany es celebra el centenari del naixement d'Espriu i per tant m'ha semblat del tot escaient anar reproduint en el decurs de l'any el seguit d'obres d'aquesta carpeta , començant ordenadament per la portada i el primer plec.

ELS QUE MANEN

Massa vegades els intel·lectuals abdiquen d’una de les seves raons fonamentals com és la d’explicitar de manera clara i contundent allò que la resta de mortals veiem i entenem però que no sabem explicitar. Una denúncia que és fonamental per establir el cert control exterior que la democràcia exigeix. Abdiquen d’aquesta funció ja que massa vegades son dependents dels estaments oficials que la mateixa democràcia ha creat en el que pertoca a habitual medis de subsistència com ho son conferències , presentacions , premis, càrrecs i prebendes vàries.

Sortosament encara queden alguns valents capaços de cantar la canya sense vergonyes ni embuts. En Javier Marías n’és un d’ells. Cada diumenge des de la seva trona de EPS ens fa el sermó setmanal que il·lumina els pensaments dels seus fidels, entre els que em trobo. Aquest cap de setmana la seva columna és simplement espectacular. Per això no m’estic de penjar-lo en el post d’avui amb el consell de llegir-lo detingudament.

LOS QUE MANDAN

El truco es viejo como el mundo, no se entiende cómo  aún funciona, y quizá hoy más que nunca. Hice hablar de ello a un personaje de mi novela más reciente, que se hacía una reflexión parecida a esta: no es sólo por necesidad o comodidad por lo que uno delega en otros, sobre todo para los asuntos ingratos o los trabajos sucios; el que da la orden de matar a alguien y contrata a un sicario puede llegar a convencerse de que apenas tuvo que ver en el asesinato, al fin y al cabo él no estaba allí cuando se cometió; por inverosímil que parezca, cabe la posibilidad de engañarse hasta las últimas consecuencias, se puede poner en marcha una cosa y después “desentenderse”, y por supuesto culpar al que se manchó las manos. No en balde los actores y cantantes, los escritores, los boxeadores y los toreros cuentan con representantes, agentes, managers y apoderados respectivamente. No sólo les sirven para ocuparse de la burocracia y conseguirles condiciones mejores, asesorarlos en cuestiones que los aburren o de las que poco saben, también para quitarse responsabilidades. “Eso es decisión de mi agente”, se escaquean. “Mi representante no me lo permite”, como si el delegado tuviera potestad para imponerles algo. Salvo con los actores, escritores y demás muy tontos o despistados, muy inútiles o ensimismados, eso nunca es cierto: son ellos quienes tienen la última palabra. Otro tanto ocurre con los clientes y sus abogados, los empresarios y sus asesores, los Presidentes y sus ministros. Pero, si ellos mismos son capaces de persuadirse a veces de que son “inocentes” de lo que ejecutan sus subordinados o secuaces, ¿cómo no van a convencer al resto, a la gente corriente?

El truco funciona aún tanto que hace unas semanas los jueces (que no son precisamente del montón, sino personas formadas y duchas en detectar triquiñuelas) cayeron en la ingenuidad de desestimar como interlocutor de sus protestas y reivindicaciones al Ministro de Justicia, que ha conseguido sublevar  a magistrados, fiscales, abogados y procuradores y a la población entera, independientemente de sus tendencias e ideologías. “Hay que hablar de poder a poder: con el Presidente”, dijeron. ¿De verdad creen que habría alguna diferencia si su interlocutor fuera Rajoy? ¿Que Gallardón toma decisiones injustas, hace reformas abusivas y demenciales por cuenta propia y con toda libertad? ¿Se imaginan que Rajoy sería más razonable? ¿Acaso ignoran que los actos de Gallardón los dicta su superior, o si acaso FAES, la fundación de Aznar, que le va señalando el camino y el modelo de Estado? Lo mismo sucede con el hipervitaminado torete Wert, al que desde el primer día se le subió a la testuz el cargo. Que el pobre se haya desquiciado a nivel personal y se haya “animalizado” no significa que obre espontáneamente, hasta ahí  podíamos llegar. Sus reformas, sus recortes, sus sumisión a los obispos, su lunático deseo de españolizar a los españoles (es otro que ha logrado ponerse en contra a la sociedad en su pleno: rectores, profesores de todas las enseñanzas, alumnos, padres de alumnos, artistas, empresarios culturales), no son meras ocurrencias suyas, por mucho entusiasmo que haya decidido aplicarles como buen siervo que es. Obedecen a un plan, son órdenes de los que mandan; su reclamadísima dimisión no serviría de nada. Tampoco Montoro actúa por propia iniciativa (con su vocezuela), ni Mato en Sanidad, ni Fernández Díaz en Interior; ni siquiera el subalterno-sustituto de Aguirre en la Comunidad de Madrid, aunque parezca enfrentado con el Gobierno en su aspiración a cobrarle a la gente un euro por receta médica. Todos están supeditados al Presidente, todos siguen sus consignas.

¿Cómo es posible que la población se crea –jueces incluidos- que en un partido congénitamente autoritario como el Popular los delegados van por libre? (Ese partido, no se olvide, fue fundado por Fraga, ex-ministro de Franco, y jamás ha utilizado otro método para designar candidatos que el dedo de quien está más arriba; desconocen lo que son elecciones internas o primarias.) Hace ya muchos meses, al poco de ocupar Rajoy la Presidencia, dije aquí que su estilo de gobernar y escabullirse era claramente heredero del de Franco, a buen seguro su mayor maestro. Lamento que el tiempo me haya dado la razón con creces, porque, tras tanto decreto-ley y tanta imposición de su mayoría absoluta, tanto menosprecio del Parlamento y de la oposición, tanta amenaza poco velada a los medios críticos y tanto incumplimiento de sus promesas y de su programa, tanto atropello a los derechos de los españoles arduamente adquiridos, a este Gobierno sólo le queda de democrático la manera en que fue elegido. No hay que remontarse a Hitler para recordar que a un Gobierno no le basta con eso para ser democrático: el timbre ha de ganárselo a diario, en sus formas y en sus fondos. Rápidamente, en sólo un  año, nuestro país se va pareciendo –algo o bastante– a la Venezuela de Chávez, a la Italia de Berlusconi, a la Rusia de Putin y a la Argentina de Cristina Fernández, es decir, a pseudodemocracias o regímenes más bien despóticos, aunque salidos de las urnas. Los máximos responsables no son los subordinados, por selváticos y desagradables que sean los actuales ministros. Ellos cumplen, sobre todo, lo que les exige el que manda, sea éste Rajoy o –aún más grave– el 2consejo pensante” de FAES, al que nadie nunca ha votado.

JAVIER MARÍAS

PUNT I SEGUIT

Res millor per començar l’any que fer-ho reprenent el nostre vici personal de plasmar les opinions artístiques , culturals i polítiques , en especial les relacionades amb l’entorn més proper, en aquest blog.

A més a més , si tenim en compte l’aforisme que ens parla que sempre es convenient iniciar les coses amb bon peu penso que res millor és fer-ho parlant de l’exposició de fotografies que Sergio Ruiz presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors i a les parets del Públic, exposició que per a més inri, porta un títol tan suggerent i tan escaient per l’ocasió d’ un començament d’ any , com ho és “Punt i Seguit”.

Unes molt agradables obligacions familiars em van impedir assistir a la inauguració de la mateixa, fet que vaig lamentar en el personal ja que sento un gran apreci per en Sergio , alhora d’una enorme admiració en el professional, i per tant sabia perfectament que la seva mostra seria d’aquelles per gaudir-ne amb fruïció. Una no presència que m’ha donat ocasió a visitar l’exposició en solitari, gaudint de cada peça, de cada detall, de cada petita / gran lliçó fotogràfica que ens ofereix en totes i cadascuna de les peces presentades.

Un , malgrat a la generació a la que pertany , deu ser un dels rara avis mataronins als que el món del tèxtil li es totalment desconegut i llunyà , dons no he tingut mai en el meu entorn més proper cap persona que es dediqués a aquest camp i per tant  tota la seva raó, pràctica , litúrgia , estètica , o diguin-li com vulgui, m’és aliena.

Per això la meva mirada a la mostra “Punt i seguit” no deixa de ser una mirada virginal. Una mirada que fuig de la proximitat , del gest conegut, del concepte espaial , el que em permet enfrontar-me a la mateixa en uns plantejaments estètics, plàstics , ambientals i fins hi tot psicològics , sense cap mena d’element previ que dirigeixi la meva atenció. Ni tan sols els conceptes tècnics , coneixedor abastament de la perfecció amb la que en aquest camp es mou l’autor.

Potser per això he gaudit tant d’una exposició establerta plenament en un diàleg humanista entre l’home i la màquina , en el que resplendeix per damunt de tot l’ eteri de la passió. Una passió que s’evidencia en totes les imatges , tant en les que l’home n’és el protagonista ( amb la magnifica fotografia del Sr. Ferrer , com si d’un màgic alquimista es tractés , encisat davant l’eina i la feina ) , com en aquelles en que es copsa el sentit industrial d’una feina , elaborada més enllà del mecanicisme del treball habitual.

La mirada de Sergio Ruiz va , com sempre en ell, molt més enllà de l’aparença, per mostrar-nos una cara , si no oculta si diferent , a la mirada que podríem fer qualsevol de nosaltres. I la causa és tan evident com òbvia. La mirada d’en Sergio és la mirada de l’artista aquella que va més ella de la teòrica realitat , mentre que la vulgaritat de la nostra ens fa quedar-nos bocabadats davant d’una exposició de la qualitat i el nivell que sols els bons artistes poden assolir.

Felicitats, Sergio.

2013

Poètic, alegre , tecnològic ... Sigui com sigui , que comenci un immillorable 

2013

NADAL

BON NADAL !!!


  "Mare i fill" . Dibuix de Rafael Estrany (60 x 82 cm )

BON NADAL

"L'orb" (El cec ), esmalt de 295 x 180 cm, de Marià Andreu i Estany. Considerat el més gran esmalt del món , i d'una gran qualitat tècnica i compositiva , va senyorejar l'entrada a la sala d'exposicions del Museu de Mataró durant molts anys. Ara ja fa anys que , com tants tresors artístics mataronins , ens es furtada a la contemplació. 


Amb ella us vull desitjar el millor per aquestes festes i per tots els anys que vindran. Que no siguem cecs al que passa al nostre voltant , amb la multitud de penúries i injustícies que ens envolten. Que no siguem cecs a la veritat, a la justícia i a l'amor. I que com homes d'art i de cultura , no siguem cecs a entendre que l'art i la cultura son fonamentals per el bon esdevenir de l'home.
Molt bon Nadal i millor art 2013

VOYEURS

No fa quasi res ,- quan parlava de l’expo de gravat a la sala de la Presó- , que deia que la gran alegria dels visitants impenitents d’exposicions estava en trobar aquell petit tresor amagat que sempre significa una exposició que t’arriba a l’ànima quan ni tan sols ho esperaves. El cert és que a vegades passa temps i temps sense trobar-te amb aquest plaer inesperat , però sortosament ara , i en un espai de temps molt curt , m’ha passat dues vegades: Una , amb l’exposició de la Presó, i l’altra amb aquest “Voyeurs” amb la que Esther Aliu ens sorprèn en el seu intermitent espai expositiu “A-17”.

No he de negar que vaig acudir a l’exposició amb una certa prevenció, Per un costat , -el positiu- , confiava , i confio, en el concepte artístic d’Aliu , però la parrafada de la presentació a premsa, plena de tots els tòpics modals:

 (És un espai expositiu independent on presentem  a Mataró, projectes nous que acostin la realitat expositiva més centralitzada, al Maresme, col·laborant així a crear  circuits alternatius no tan sotmesos a les exigències comercials del mercat imperant i amb els quals s’estableixin diàlegs d’íntima complicitat entre artistes emergents o en vies d’emergència.  Volem donar especial protagonisme a les propostes contemporànies realitzades amb els mitjans d’expressió que  impliquen un contacte directe amb materials plàstics i a la utilització de processos artesanals per a la investigació de nous llenguatges.

El nostre objectiu és la promoció artística i la dinamització dels processos d’apropament de l’art contemporani menys mediatitzat, és a dir, a donar visibilitat a la base de l’iceberg  que no té tantes possibilitats d’arribar a la nostra ciutat per aquests mitjans, però que s’emmarca igualment en el panorama artístic del que forma part. Pretenem  col·laborar amb les polítiques culturals

municipals  i les  entitats presents a la ciutat en l’educació en el fet artístic i en la capacitat del pensament creatiu com a eina per a millorar el món. )",

convidava al pitjor, però  només obrir la porta i veure l’exposat , quedava ben palès que del que es tractava era simplement d’art , sense qualificatius de cap mena , fora de l’obligatori apunt lloatori per la seva qualitat

.

Així Sonia Pulido es recolza en allò que ella en diu pseudo - nostàlgia, per endinsar-se en un món peculiar , entre la realitat i l’engany , per caminar per uns verals en certa manera psicòtics , jugant a l’oferiment d’un món diferent i amable en l’aparença, però dur i cruel en la realitat amagada sota la superficialitat del seu llenguatge. ( imatge que encapçala el post).

Diego Mallo aposta per una formalitat més acadèmica , però pervertint el concepte tot capgirant l’escala de valors.

Els seus personatges , entre reals, esborronats i mecanitzats , ens presenten la deshumanització que patim, sotmesos en certa manera a una certa funcionalitat , social i professional, que ens coarta i aliena.

Una mirada freda però amb un bri d'esperança.

Craig Stewart ens ofereix , en l’aparença amable de la seva línia blanca , una crítica intensa de la solitud i la petitesa del esser humà. En la línia de la vinyeta periodística , el seu treball és intens , vibrant, reflexiu oi seductor.

Clara Nubiola, malgrat la seva evident qualitat , es potser la menys sorprenent. En el camí que per aquí va iniciar Aurora Altisent, ens ofereix unes agradables visions mataronines, en aquest equilibri compassat de l’agrupament de diverses realitats arquitectòniques locals.

Notario aposta sense embuts per un ambient kitsch , amb la publicitat com a protagonista.

Amb ella per bandera , l’artista subverteix els conceptes , juga a la ironia, aposta per la malla llet, es riu d’uns i altres , i conjuga una plàstica simple en l’aparença, rica en el concepte , d’una enorme càrrega que va molt més enllà del que podríem dir “simbolisme” per apuntar a una aposta de critica seriosa, mordaç i fins i tot cruel, de la realitat i el poder dels conceptes artístics.

Finalment Manuel Antonio Domínguez és el més complex dels artistes participants. Preocupat essencialment per l’home i el seu entorn personal, familiar , professional i social, que en bona part el capdisminueix , ens ofereix una mirada crítica gens críptica , davant la qual fàcil es sentir-se identificat.

Una mostra de gran qualitat, que cal visitar sense excuses. Una mostra que a més de la qualitat pròpia de l’exposat , serveix per trencar el tabú que signifiquen les dues paraules que conformen el genèric de l’exposició . És a dir : “Dibuix contemporani”.

Per un costat, “Dibuix” , element essencial tantes vegades menystingut i que ara despunta com el que és : Fonament, estructura, necessitat i culminació.

Per l’altre , contemporani, trencant le fals concepte encunyat per alguns interessats. Contemporani com fet en el temps, és a dir , ara mateix. I fet en la més ample diversitat de conceptes i desenvolupaments.

Una exposició magnífica que serveix de manera perfecte per acabar un any que esperem doni pas a un altre molt millor. Però mentre, acostar-se a Amàlia 17 ( "A-17")és una excel·lent pensada per acabar l’any.

L’ATZAR I LA MEMÒRIA

Aquest és el títol del darrer article de Vicente Verdú, aquest gran teòric cultural que conjuga com pocs la seva sapiència cultural amb un sentit explicatiu que et permet copsar la força de la seva reflexió. Una reflexió que avui , potser més que mai, crec que serà entensa com mai per qualsevol creador.

Un article molt interessant que paga la pena llegir i reflexionar.

EL AZAR Y LA MEMORIA

Artur Ramon es historiador del arte, anticuario y galerista. Pero yo diría, enseguida, que es, además, un buen periodista. Escribió 15 historias sobre pintura en La Vanguardia y hace unos días, la editorial Elba ha reunido estos textos mejorados y ampliados en un modesto libro. Su título es Nada es bello sin el azar.

Artur Ramon sería un colega profesional y un amigo pinti-parado si le conociera. No lo conozco aún y si fui a buscar el libro en la librería Lé fue primordialmente por la palabra “azar”. El azar que condimenta sus episodios y, sobre todo, porque, en mi opinión, ciertamente, tan solo el azar es capaz de conseguir la obra maestra final.

¿Maestra una obra? Una obra maestra posee la exclusiva peculiaridad de que no enseña nada. Ante las “obras maestras” la mirada se complace y los sentidos se avivan pero ¿qué hacer un minuto después? No hay nada que hacer porque el bendito azar de aquello disuade la tarea de la posible imitación. Ninguna obra de importancia histórica se apoya en la importancia circunstancial de su autor. Más aun: el autor no vale nada si no posee el arbitrario patrocinio del azar. Unos son afortunados y otros no. O bien, el azar, que siempre acude como un polvo de luz en los momentos de pintar o escribir, solo posa sus partículas si el pintor o el escritor son perspicaces.

No hay cuadro deslumbrante que no parta de una primera y obligada oscuridad. Como en la novela o en la arquitectura, hay que desconfiar de aquellos profesionales que, de antemano, lo tienen anotado todo. Las muchas notas que preceden a un libro o los innumerables bocetos que presagian un cuadro son valiosos en cuanto no se tienen demasiado en cuenta.

Las genuinas notas de una buena partitura o las pinceladas excelentes de un lienzo deben nacer de pronto y al hilo del azar que se devana al compás de la línea sentimental sobrevenida.

Ningún cuadro, incluidos los deudores de una escuela, será “bello”, como dice Artur Ramon, sin el aura de lo azaroso. No dice exactamente esto Artur Ramon, pero apuesto a que por su experiencia lo piensa. No hay obra de arte sin inspiración y la inspiración, fisiológicamente hablando, introduce en el cuerpo artístico toda clase de bacterias. Solo los tontos —o muy tontos— disfrutan plasmando en el libro o en el cuadro lo que ya tienen previamente enumerado en su cabeza.

Propio de narradores vulgares es el decir que a su novela, por ejemplo, solo le falta la escritura puesto que su contenido entero se encuentra almacenado en la cabeza cuadrangular del autor.

Cabezas de cordero. Cabezas como calabazas que ignoran el variable olor de la papaya y la veleidosa personalidad vegetal de la escritura. Quien no tenga la costumbre de crear sin abundantes trazos y bocetos deja de ser un genio. Desde Pinito del Oro a Juan Carlos Onetti, el salto es absoluto porque no hay cables ni tampoco redes. Las redes y cables seguros aburren la narración así como las notas fielmente respetadas en la música impiden el coito inaugural o bailable entre la obra y el autor. Ninguna familiaridad con aquello que se va a escribir o pintar estimula el excitante pecado de la creación.

Dios mismo, si es un ser creativo, lo debe a su azar. No hay plan divino trazado de antemano. Dios actúa a su antojo y resulta especialmente adorado por efecto de su imprevisible error. ¿O qué otra cosas sino el azar y el yerro constituye su indiscutida majestad?

El asesinato, la felicidad, la muerte son productivas, dentro del marketing gracias a su comportamiento estocástico. El azar nos mata o nos redime. La mano del azar, abierta como una cepa, proporciona el alcohol que embriaga al artista y al alma del receptor.

No dice lo mismo que yo digo Artur Ramon puesto que es un hijo de la Universidad pero ¿quién duda de que con este libro de la editorial Elba él va de la Ceca a la Meca despejando, en el museo o ante un determinado cuadro, la mirada del turista ocasional, su ojo bobo o especular?

Els RÀFOLS CASAMADA del "BASSAT" a CALELLA

Apuntàvem ahir com a fita important d’aquest cap de setmana la magnífica exposició d’obres d’ Albert Ràfols Casamada que es presenten des d’aquest passat dissabte i durant tres mesos a l’Ajuntament vell de Calella. Una exposició que aplega més de seixanta peces de tan gran artista i que és fruit de la col·laboració de l’Ajuntament maresmenc i el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat.

Una exposició molt important per dues raons: En primer lloc per raons artístiques dons no és habitual poder visionar una exposició amb tanta obra de l’autor i a més que en certa manera representi la seva trajectòria creativa i tècnica.I en segon ja que és l’inici d’una expansió del Museu Bassat pel territori , de moment proper, amb el que de potenciació cultural , en aquest cas comarcal, significa.

Diem que és una exposició important en el que pertoca a la vesant artística ja que el detingut passeig per la mateixa ens permet copsar perfectament  el sentiment artístic i el concepte creatiu de Ràfols Casamada , i a més a més veure la seva evolució, fent parada en una diversitat de tècniques i materials. 

Una evolució que va des de la seva geometria espaial en la figuració de “L’estudi” (1955) fins a "Joc d’objectes” (2002) on , tot assolint l’abismal distància conceptual entre ambdues obres , l’espectador pot comprendre aquesta evolució en la sensibilitat , en l’anulació de l’anècdota , per romandre en l’ essencial , en aquesta la seva geometria interior , que tantes vegades s’ha definit com “geometria dels estats d’ ànim” , amb el que l’artista dirigeix i regeix tota la seva obra , veritable translació plàstica de la seva poètica , igualment plasmada sobre el paper.

Una poètica de la que no ens estem de reproduir el poema “Angle de llum” (1984) , tal i com fa Daniel Giralt Miracle en el text del magnífic catàleg ( dels que paga la pena) editat en motiu de l’exposició.

Ressò

resplendor d’altres mars

enmig els fulls d’un llibre

amples espais

dintre la cambra closos

remor de vent

en planes sense límits

angle de llum

en la penombra.

Una exposició que a més és la primera “exportació” del Museu Bassat, en un fet que es pot considerar modest però altament interessant. Tots entenem la funció social i cultural de l’art , i entenem també que l’art quan pot exercir aquesta funció és quan està  a disposició del públic. La impossibilitat actual de disposar d’un Museu , com manen els cànons , fa que existeix un gruix important de la col·lecció del Museu que romangui adormida i en l’obscuritat.

 Per tant to allò que permeti la sortida a la superfície d’aquestes obres per restar a la disposició del públic és important. I ho és també fer-ho en l’entorn proper d’un Maresme desestructurat , que a més a més és inexistent en el sentit cultural. 

Qualsevol cosa que ajudi a la vertebració del territori , i més si com en aquest cas serveix per potenciar la capitalitat de Mataró, ha de ser benvinguda , i més , si com en aquest cas , és mitjançant la qualitat d’un artista de primera magnitud , que en altres circumstàncies seria molt difícil de ser vist en una població com la de Calella

,

Certament un pas petit , que ha de ser preludi d’una extensió més important encara que doni el ressò que es mereix una col·lecció com la que tenim el plaer de poder gaudir en la nostre ciutat.