ESPAI D’ART. MONTSE PONS

Avui l’espai d’art ens apropa la figura de la Montse Pons, una artista barcelonina de naixement però maresmenca d’adopció de fa anys i repicatruges total , en aquesta Argentona en la viu , treballa en l’ensenyament públic i desenvolupa la seva vesant creativa de la plàstica.

Montse Pons és actualitat per la seva exposició de nom “Azul” que es presenta a questa mes a l’espai capgròs. Una exposició de la que en podeu llegir la crítica aquí mateix . 

Una exposició fruit de la seva estada a la ciutat argentina d’aquest artístic nom, i en la que el record dels noms que passejaven lliures per el carrer donà pas a aquesta agosarada sèrie d’arrel fauvista , en la que la mescla del concepte lúdic i mediterrani de la seva pintura , es complementa amb l’especial expressionisme analític i transcendental de l’art llatí americà.

Una xerrada molt interessant la seva , que a més ens serveix per a descobrir un nom que cal recordar.

AVUI SÍ QUE ES POT LLEGIR LA VANGUARDIA

M’he convertit en “obligat” lector de La Vanguardia ja que els viatgers matiners tenim la sort de disposar de La Vanguardia i El Mundo Deportivo de manera gratuïta en el bus de la Casas. No és el moment de fer anàlisi del periodisme que fa l’empresa del Conde de Godó i més ara amb l’ínclit Màrius Carol de director , però és fàcil deduir que un fa esgarips de tant en tant en llegir les seves posicions encara que com no de tant en tant trobes una bona columna d’en Monzó o algun escrit de fons que val la pena. I quasi sempre paga la pena deturar-se a la ja mítica “La contra”.

Avui ens ofereix una conversa amb Michael Findlay el que és considerat com el millor expert en taxació d’art de l’actualitat. És una interessant entrevista de la que no podem oferir l’enllaç ja que La Vanguardia és d’aquells diaris de pagament en la xarxa, per el que us ofereixo algunes dels seus paràgrafs més atractius que son en castellà ja que aquesta és l’edició a la que tinc abast.

“..hemos convertido a los Museos en autopistas por las que circula el público apresurado intentándo verlo todo en una tarde para poder decir que lo ha visto.

Willem de Kooning se reunía con otros artistas en el Metropolitan. Veían un solo cuadro y pasaban toda la tarde discutiéndolo... Ver doscientos cuadros en una tarde es no ver ninguno. La retina se satura y en su percepción se mezclan todos.

Me pongo en medio de una sala y espero que un cuadro en especial me llame. Cuando me siento atraído lo contemplo; intento preguntarme y que me responda. Y me voy.

... El arte no existe hasta que lo miras. Eres tú el que lo convierte en arte con tu mirada y por lo tanto, tú eres tan artista como quién lo pintó. Somos tan importantes los que miramos el arte como quién lo concibe y cada generación convertirá esa obra en otra al mirarla.

Pero hay tipos que compran el precio literalmente. He visto galerias con autores estupendos que no vendían ni un cuadro a 20.000 pero repetían la exposición a 60.000 y , de pronto ... ¡lo vendían!.

... y si no llega para un cuadro compre litografías, pero siempre las espléndidas , las que le parezcan mejores...

Un profesora de arte me pego una bronca un día en un museo, porque decía que tipos como yo hacíamos que los estudiantes no viesen las grandes obras, sino solo la fortuna que decían se habia pagado por ellas.

Com poden veure un seguit de magnífiques reflexions de les que caldria tenir cura. Per cert una d’elles la he pogut constatr en directe. Arco 83 i un magnífic dibuix de Pepe Novellas a la galería Tertre .  Hi ha una parella que el contempla ,se’n va , torna i pregunta al final si el preu que consta és  el real, quan li diuen que sí pregunta si és obra gràfica o que passa ja que la qualitat i el preu no concorden , al final van marxar sense comprar ja que pensaven que era tan barat que podria ser una estafa.

Tot , com veuen , per reflexionar-hi apassionadament.

PS.- EL suplement “Cultura/s” també va ben farcit avui amb un tema de fons com el de veure les obres d’art amb el Museu tancat, fer-ne recorregut en solitud i sentir de nou l’experiència estètica. Unes bones reflexions però a les que nosaltres estem del tot acostumats. O no veiem en solitud com si estigués tancat qualsevol exposició que es fan a les sales municipals?.

(Imatges corresponents a obres de Bacon, Mondrian i Damien Hirst)

AZUL. MONTSE PONS

L’espai Capgròs acull en aquest mes de març el treball de l’artista barcelonina de naixement i maresmenca del tot d’adopció,  després dels molts anys que fa que resideix a Argentona, Montse Pons.

Una exposició amb dos curiositats. Una és el nom que l’aixopluga com és el seductor títol de “Azul” que en aquest cas no fa referència al color i sí a la ciutat de la pampa argentina que porta aquest nom i que és la ciutat nadiua del seu company. L’altre el protagonista únic de la mostra que son gossos de carrer que sovintegen en aquell àmbit.

Montse Pons és més aviat escadussera en això d’exposar. Sembla que li costi decidir-se a ensenyar el seu fer al públic i aquesta absència de la disciplina creativa i selectiva a la que obliga un cicle expositiu li permet fer de la llibertat el principi essencial de la seva creació. 

Però aquest fet, sens dubte important , crea una dissonància en l’eix connector de la seva trajectòria que fa que cada vegada que ens enfrontem a la seva obra ens podem trobar amb una artista en aparença diferent. Però cal remarcar aquesta “aparença” ja que si ens fixem bé en el seu treball veurem com hi ha una ànima comuna en totes les seves peces que van des d’un cert aspecte descriptiu / il·lustratiu , a l’existència d’una estètica en certa manera expressionista en la que el color , el gest i la força que impregna a les pinzellades i al conjunt generen un corrent comunicativa enormement atractiva.

Avui , de nou tots aquest elements estan presents en aquesta exposició de l’espai capgròs. Es tracta d’una quinzena d’obres damunt cartró en les que únicament estan representats gossos de carrer , animals que passegen actualment per els carrers d’aquell Azul d’ultramar (valgui la llicència) i que van cridar fortament l’atracció de l’autora , tant per el de realitat quotidiana que significaven com per el record de temps passats en l’entorn habitual de l’artista i de tots nosaltres.

No ha volgut però l’artista donar una visió realista del tema, ans el contrari. Jo diria que els gossos d’Azul no deixen de ser una profunda mirada interior en la que es barregen l’expressionisme psicoanalitzador argenti i la potència del cromatisme mediterrani , en una mescla explosiva de gran potencialitat creativa.

Una obra que a l’hora ens serveix per retornar-nos al país d’origen en aquesta personal virtut que té l’art de deturar el temps, i convertir al present en record del passat alhora que és ja desig de futur. Una obra en la fàcil és fer-ne una certa metàfora social en el sentiment de contrast existent entre ambdós societats en els actuals moments.

Una exposició aquesta de Montse Pons , molt interessant. Agradable en la plàstica i en el visual, cal anar més enllà per retrobar-nos amb una reflexió de presents i passats, seductora en alt grau que demostra la saviesa creativa d’una autora que hauria de plantejar-se seriosament ampliar el seu currículum expositiu.

JOAN ANTONI BARON / DAVID BOTE O L’ÚLTIM QUE APAGUI EL LLUM.

La setmana passada  Joan Antoni Baron va oficialitzar el seu adéu a la política mataronina anunciant que no es presentarà a les primàries del PSC per a repetir com a candidat a l’alcaldia de la ciutat. Una bona notícia per a ell i per la seva família i una notícia molt dolenta per a la ciutat i per aquells que entenem la política com un esperit de servei al poble.

No faré pas un panegíric de Baron. Amb ell he tingut moltes trobades i més d’un desencís, en especial en el tema del Fons d’art que mai he entès com va poder anar en orris i del que sempre m’ha quedat una frase marcada al foc en el meu interior: “Desenganya’t Pere , un pacte polític mai es trencarà per un tema cultural”. Demolidor.

Però fora de qüestions personals, sempre he trobat en Baron a l’home preocupat i enderiat per la ciutat a la que va enlairar de les pedres molt ben posades per Manuel Mas, a la ciutat de les persones que va dirigir amb ètica i honestedat durant tot el seu mandat.

Un home proper a les persones i als seus fets , a la cultura en general i a l’art en particular, amb virtuts i defectes , però amb una manera de fer , per l’honest, que hauria de ser exemple per actuals i propers dirigents.

Hi ha una cançó poema de Pablo Milanés que sempre m’ha seduït. En ella hi ha una frase que diu “ no es perfecta más se acerca a lo que yo simplemente soñé”. Mai he somiat ser alcalde i ni tan sols regidor, però si ho hagués estat no em faria res assemblar-me en els fets a la manera d’actuar de Joan Antoni Baron.

Gràcies per tot, Joan Antoni. 

I a viure.

Però a aquesta reflexió , diríem que íntima, cal afegir –ne d’altres de caire més ample. Baron ha estat fidel amb si mateix anunciant la seva renúncia. No es troba amb ànims personals, està desubicat en el partit i no veu un projecte de futur clar per la ciutat ( com tants ) i per tant el més ètic és dir adéu i deixar el camí per altres més llestos, agosarats o simplement creguts de si mateixos, i per tant convençuts de poder refer l’escampall del partit d’ara mateix.

Però aquesta coherència personal que cal acceptar i fins i tot felicitar-se de la mateixa , deixa als peus dels cavalls i del precipici, al PSC local. Per que i ara, qui com alcaldable?.

Baron , home saberut i gat vell en això de la política local, sabia perfectament que la seva hora quasi havia acabat. Vilipendiat i menystingut per una executiva local que no el pot veure ni en pintura quan no l’odia profundament, sabia que les seves úniques cartes era ser candidatura solitària en les primàries.

Baron sabia perfectament que el seu vot està al carrer i no en els entorns del partit. Sabia per tant que la força de l’oficialitat i les relacions del sector “blackberry” ( antics “palmeros” ) el deixarien totalment KO i per tant , coneixedor dels seus límits, no ha volgut donar el plaer als seus enemics de guanyar-lo en les urnes “primàries” que per cert encara no tenen marcats els criteris de votació ( xanxullo oficialista habemus).

Així els “Brutus” del PSC  ( valgui el joc de paraules ) que van pujar al poder justament de la mà de Baron i Bassas per guanyar a Pilar González Agápito com a successora de Mas, han reproduït la jugada i ara decapiten a Baron que amb una mínima coherència havia repudiat a Barrera en les llistes i havia rebaixat als mínims a Carlos Fernández que entrà de rebot a l’Ajuntament (renúncia de Carmen  Esteban).

Però està clar que una cosa és recolzar a un i altre ben diferent és haver-se de convertir en cap. Ara , decapitat Baron i amb la renúncia de Romero (postura intel·ligent la seva , davant la magnitud del desastre que s’acosta) calia trobar un substitut i la feina era més que difícil.

A Xesco Gomar li agrada el poder , i a més exercir-lo de manera en que quedi ben clar qui mana. Per tant no hi ha comparança en poder rebre el besa-manos permanent de gent que demana a la Junta de Andalucía, que no pas a ser un mindundi en un ple municipal. Això per no parlar del concepte d’incompatibilitat manifesta en ser representant d’un partit catalanista ( els estatuts del PSc així ho diuen ) i en canvi defensar l’estatus d’una cultura diferent.

Carlos Fernández i Anna Barrera no podien assolir el nivell de candidat després de la seva desfeta com a regidors , assolint el difícil rècord de ser els pitjors regidors de tota democràcia. Quedava Javi Naya , l’home heterodoxa , mimat de Xavi Amor , oficialista fins el moll de l’ós, nucli del pensament dur , tan visceral en el seu espanyolisme com rebec davant de qualsevol postura catalanista que ni tan sols pogués albirar el partit. Home intel·ligent, molt vàlid per a una feina tècnica i de projecció ( regidor) com incapacitat per la seva nul·la capacitat comunicativa a un lloc de responsabilitat directa amb la gent en general.

Davant de tot això l’únic nom que quedava era David Bote. Actual secretari d’organització, ben preparat acadèmicament ( Doctor en Físiques ) , dedicat a l’ensenyament , amb relació amb diferents grups per les seves activitats esportives i socials, dona prou la imatge de JASP ( Jove suficientment preparat ) com per encapçalar unes llistes condemnades a priori a un veritable calvari i a convertir-se en un element marginal del consistori mataroní , si no és que la dispersió absoluta que es preveu no converteix a totes i cadascunes de les formacions que assoleixin representació en decisives per a la governabilitat de la ciutat.

Conec una mica a David Bote i no hi ha dubte que és una bona persona, però tan sols això no dona per  a ser alcalde.  Desconegut per quasi tothom, tímid i mancat d’un poder comunicatiu respon molt més a un perfil tècnic com el de regidor, en el que a bon segur podria explotar les seves qualitats , que no pas com a cap d’un grup polític tan important com hauria de ser el PSC.  Dubitatiu davant d’altres propostes diferents a les ben apreses en les escoles del partit, la seva dialèctica és més de paret que no pas de flux d’idees , imprescindible en negociacions tan complexes com son les municipals. 

Un home i un nom que de bones a primeres té massa condicionaments previs que el converteixen més en un testaferro polític del veritable triumvirat oficialista ( Gomar, Naya i Fernández) que no pas pensament únic i personal.

Més o menys això és el que li vaig dir personalment quan aquest dijous coincidirem en una llarga conversa a peu de carrer, compartida  a trossos amb altres noms potents del socialisme mataroní com el cas de Ramon Bassas o Javi Naya ( creu i cara davant la seva designació).

Certament queda poc més d’un any per les municipals i els fets de Novembre incidiran molt sobre les mateixes però les cartes comencen a estar marcades i les del PSC porten el senyal del desastre en tots i cadascun del detalls que es van mostrant. David Bote no te un nivell aparent potent però si fos capaç d’assegurar-se un bon equip es podria lluitar en aquell concepte polític en el que val és la força de l’equip que no pas el poder que emana del seu cap de llista ( cas Tierno Galván a Madrid) però, serà capaç d’aconseguir-lo?.

Decidits a abandonar els membres de l’actual grup municipal ( per cert, ben menystingut i putejat  per els actuals aspirants i en especial per el secretari de política municipal, Javier Naya) , incompatible amb qualsevol persona que tingui el més petit sentit catalanista , per petit petit que sigui , sols li queda la gent del PSOE més ultamontà per confegir una llista.

I és clar que una llista amb Carlos Fernández , Naya,Barrera , Ricis, Herrero jr, amb alguns petits afegitons com fossin el manteniment de Ciller, o els noms de Manuel Patricio o Marga Riera, no donen per a més de tres o quatre regidors.

Fes-me confiança , em digué David Bote el passat dijous en acomiadar-se. Te’n faré si ets capaç de renunciar a Carlos Fernández i Ana Barrera en la teva llista li vaig respondre. A altra gent el valor se li pot suposar per aquets dos han demostrat la seva absoluta incapacitat, vaig continuar. Em va fer un somriure i em va donar un dels dos noms ,que em guardo, tot afirmant , “m’ho estic plantejant”.

Queda encara un munt per el futur consistori però aquells que de sempre hem votat PSC avui ho tenim més que difícil, ho tenim quasi impossible. O David Bote és capaç de renunciar al seu entorn , el seu món i els seus amics , fet que ni és lògic, ni seria natural, i va a la recerca d’un grup de gent , que vist el vist hauria de ser essencialment independent , per començar a escriure un projecte local que poc tingui a veure amb l’oficialisme imperant en l’executiva local, o el PSc mataroní es quedarà en 3 o 4 regidors com a màxim . Un resultat que no respondria en res al que ha fet en la construcció i modernització de la ciutat.

Però que carai, siguem clars.

Davant la proposta que s’ensuma, qui els pot votar?. Jo us ben asseguro que jo no.

DANIEL LLIN.- ESPAI D'ART nº 50

Aquí teniu el darrer Espai D’Art que es va emetre ahir dimarts a m1tv. Té el protagonisme de  Daniel Llin el que vol dir que és curull d’afinades reflexions al voltant de l’art en general i de l’art del gravat en particular.

Ha estat un gran plaer poder comptar amb la saviesa intel·lectual d’aquest gran artista que ja porta un bon grapat d’anys assentat a Mataró i que és del tot un capgròs més. Us aconsello molt que escolteu aquest programa i gaudiu de les seva sapiència creativa.

A més ha estat un petit honor per a mi que fos ell qui ocupés l’edició 50 d’aquest programa a m1tv , uns programes que tots ells podeu trobar a la xarxa ( www.m1tv.cat   i clickant la pastilla “ espai d’art” .

 Programes als que hauríem de sumar uns centenars emesos a l’antiga TVM el que dona una xifra més que respectable, fet del que estic molt orgullós, i més encara ja que repassant-los podem obtenir la història de la plàstica local en la veu dels seus protagonistes i amb la força de les imatges , el que els converteix en un referent imprescindible. Un orgull al que faig l’afegitó d’haver-l’ho fet sempre sense cap mena d’ajut oficial , ans el contrari.

Per això el meu agraïment als artistes en general i a tot el gran nombre de professionals que han fet possible , mercès a les seves qualitats tècniques i humanes , que Espai d’Art sigui el programa més antic dedicat a l’art de tot l’espectre televisiu actual i que per a mi segueix essent un gran plaer acostar-me, mitjançant la televisió de casa , a tots aquells que estimen a l’art.

CA L’ ARENAS. L’ ABSÈNCIA DE ROVIRA BRULL. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( II ).

 Fa un parell de dies varem comentar de manera ben elogiosa,  ja que s’ho mereix abastament , l’exposició que s’inaugurà a Ca l’Arenas amb obres dels anys 50 dels artistes Hernández Pijuan i Eduard Alcoy. El mateix, encara que potser amb un grau menys , ho varem fer en començar la temporada amb l’exposició de Brotat i Planasdurà, i estic convençut que repetirem acció d’aquí uns mesos amb la darrera exposició del cicle amb les obres de Tàpies i Moisés Villèlia.

Però la qualitat de les mostres presentades no han d’oblidar uns noms que de manera inexcusable havien de ser-hi presents , tant per la seva importància intel·lectual com per la seva importància artística, i que lamentablement han estat esborrats de la història com si n’haguessin estat tan sols elements secundaris o passavolants . Em refereixo naturalment a Lluís Terricabres “Terri” i Josep Mª Rovira Brull.

Ja en motiu de la presentació del cicle i principalment després de la inauguració varem demanar explicacions públiques d’aquest absurd oblit. Hem deixat passar tot aquesta primera part amb el desig d’unes explicacions , burocràtiques si es vol, d’excusa dirigint el fet a una decisió del comissariat etc... Excuses de mal pagador en una paraula però com sempre el vel que tapa Cultura , el departament menys transparent de la ciutat, - o hem de dir sense transparència -, ha donat la callada per resposta i per tant ens obliga a explicar una de les més lamentables històries del rerefons de la nostra cultura oficial.

Que Terri mereixia abastament una mostra individual és obvi. Ningú que conegui una mica el tema sap que tot va sorgir al seu redós i que sense la seva figura res hauria estat possible. Per què no s’ha fet?. Una bona pregunta amb difícil resposta.

Tot sembla indicar que la raó ha estat purament artística i per decisió del comissariat. Qui no conegui Mataró, i no tingui idea d’aquells moments , està clar que en el moment de jutjar a Terri es limitarà al seu llegat creatiu i cert que aquest és minse. Per tant la raó està servida , i això que organitzar l’exposició hauria estat fet en un tres i no res dons no s’ha d’oblidar que Cultura de Mataró realitza els seus transports artístics amb “ArtTerri” empresa que és justament del fill de l’artista.

Però, i amb Josep Mª Rovira Brull?.

Certament cal començar la història per el seu començament. Les relacions de Cultura i J.Mª Rovira Brull en vida , i amb la seva família a posteriori, sempre han estat dolentes. L’arribada de Carmina Benito a la regidoria de Cultura i l’aposta per Pilar Bonet com a responsable plàstica van crear un esvoranc impossible de superar degut a l’odi visceral d’ambdós persones vers l’artista.

La inauguració de Can Palauet amb l’antològica de Rovira Brull, boicotejada per part de Cultura ,”robant-li” bona part de l’espai per l’exposició de Pazos ha estat un dels fets més vergonyosos i vils que m’ha tocat viure en els quasi quaranta anys que porto en el món de l’art local. “Laia l’arquera” en va ser el segon capítol. Encarregada i defensada per Alcaldia va ser torpedinada en tot i per tot per part de Cultura que va “arrodonir” la malifeta amb la seva absència final. Una escopinada a la cara que l’artista mai va entendre i superar.

Ja mort l’artista les relacions amb la família no han millorat ni un pas. Mentre amb alcaldia ( Governació) les relacions son fluïdes i per ex. una reproducció oficial de “Laia l’arquera” és l’obsequi que reben els visitants il·lustres, amb Cultura segueix una guerra oberta amb el menys teniment absolut per part de la innombrable que mana en l’art mataroní.

Fa poc més de tres anys que l’organització oficial d’un homenatge a Rovira Brull en motiu del desè aniversari de la mort de l’artista i que havia de servir per presentar oficialment les reproduccions de la Laia, va acabar com el rosari de l’aurora. En un afany insultant fora de mides , Penedès i Cultura van programar el mateix a Can Xalant , territori que calia considerar enemic, vista l’animadversió evident i pública dels membres del col·lectiu envers l’autor. L’acte va assolir els nivells més grans de l’esperpent. ( Per qui en tingui ganes de recordar-lo,  aquí va l'enllaç amb el post referent a l’acte).

Igualment Rovira Brull havia de ser protagonista d’una exposició en el cicle de ca l’Arenas amb el tema de la guerra,  amb els “seus” milicians com a protagonistes. Es van acordar unes condicions que a l’hora de la veritat van ser incomplertes per part del Museu i per tant l’exposició no es va dur a terme.

Arriba el cicle actual i està clar per part de tots que Rovira Brull ha de tenir un paper capital. Ell i Alcoy son els artistes que arriben quasi de transcantó a la ciutat i acaben essent-ne eixos del seu desenvolupament plàstic i de l’evolució conceptual de l’art de la ciutat en general. Cal dons fer un esforç i intentar reconduir la situació ja que des del museu i Cultura tenen molt clar que la família , ferida per tanta humiliació i menysteniment no estarà pas receptiva a col·laborar.

 En aquest sentit es pacta una trobada al domicili familiar de Rovira Brull amb el màxim responsable del cicle. La trobada és distant des del primer moment. La coïssor d’una part i l’egolatria de l’altra fa difícil trencar el gel. Una trucada telefònica al domicili marca un impasse. En tornar, la gran sorpresa, el visitant rondava per la casa obtenint documentació gràfica  sense haver demanat cap mena de permís. En un minut al mateix se li tancava la porta als morros i era enviat escales avall. Després de les pertinents consultes policials i judicials s’adreçava a Cultura , el Museu i a l’irresponsable protagonista l’avís de que es produiria una denúncia per violació de domicili si apareixia de forma pública qualsevol de les informacions gràfiques obtingudes de manera tan il·legal com barroera. Igualment es demanaven les disculpes pertinents que per cert sols van arribar via Museu.

Aquesta és la raó i no pas cap altre de que en un cicle com l’actual els ciutadans mataronins ens veiem furtats al gaudi de l’obra de Rovira Brull que curiosament és l’autor de l’obra pública que ens identifica i s’ha convertit en el veritable símbol de la ciutat.

Però davant d’una barrabassada com aquesta, no ha passat res. El comissari ha seguit el seu paper i s’ha endut els seus bons milers d’euros. El regidor ni s’ha immutat i ha beneit el silenci. I el Museu ha fet el de sempre , callar i deixar passar el temps , que a fi de comptes això de l’art no interessa a ningú.

I mentre, ni podem gaudir de l’obra de Rovira Brull ni l’artista té el reconeixement històric que li pertoca per el seu impagable paper en la petita història de l’art del nostre poble.

Certament , un altre cas d’aquells que motiven l’apel·latiu de “jutjat de guàrdia”.

CA L’ARENAS. DE JUTJAT DE GUÀRDIA ( I )

Tots sabem el que significa l’expressió “de jutjat de guàrdia” esdevinguda habitual en la vida quotidiana més en el sentit de crit per una injustícia o una cosa molt mal feta , fregadissa amb la il·legalitat  i el seu desig de reparació , que no pas en el concepte judicial pròpiament dit , al que vista com funciona la justícia d’aquest país, tan poc proclius en som els ciutadans.

Ca l’Arenas és de per se un cas típic de “jutjat de guàrdia” amb el seu incompliment flagrant dels desitjos testamentaris de Jordi Arenas. Un incompliment municipal al que fan la viu viu els marmessors i l’Associació d’Amics de la casa que miren sempre cap a l’altre cantó. Però a aquest estat general s’afegeixen casos tan peculiars com el que avui ens ocupa.

Les dues imatges parelles que encapçalen aquest post son quasi una mena de “joc de les diferències”, però per més que ens hi fixem l’única diferència està en els escrits al marge. En un la signatura és d’ Alcoy i està dedicat a Joan Rectoret i en l’altre la signatura és de R.Brull fent constar al marge Paris 57.

Dues obres idèntiques , signades per dos autors diferents. La primera està exposada en l’exposició d’Eduard Alcoy a ca l’Arenas i l’altre està al davant meu , a l’estudi des del que escric aquest post i va ser regalada per Rovira Brull al meu pare per les dates que marca l’obra.

Així de qui és l’obra. D’ Alcoy?, de Rovira Brull? , o potser és dels dos i està feta a quatre mans?. Una pregunta que lamentablement ja no ens podran resoldre els protagonistes , tots quatre ja malauradament desapareguts.

Per a mi no hi ha dubtes i és una obra a quatre mans. L’amistat dels quatre protagonistes ( Alcoy , Rovira Brull, Joan Rectoret i el meu pare ) em fa creure com improbable cap apropiació indeguda per parts dels autors , per tant... Però a més si examinem l’obra podem veure que el fons es correspon totalment al fer d’Alcoy d’aquells temps mentre que els músics son d’una estilística més de Rovira Brull, tal i com demostrà a posteriori amb els diferents dibuixos musicals publicitaris que realitzà a Mataró. Sols el referent de “El trompeta” de l’Eduard Alcoy ( 1954) pot crear un petit dubte , però jo m’inclino més per aquest treball comú , amb un repartiment final de les còpies  i la conseqüent signatura particular d’un i altre autor.

El fet no deixaria de ser una curiosa casualitat si s’hagués descobert al mig de l’exposició, però el cert és que no és així. Havent descobert  un mateix el fet en l’antològica d’Alcoy de fa uns anys , el passat 28 de setembre vaig adreçar-me al Museu per oferir l’obra de Rovira Brull i així , en el marc de la mostra del primer pis , mostrar en paral·lel ambdues obres i demostrar l’ambient de companyonia artística del Mataró d’aquells temps.

Amb la callada per resposta ara puc observar que el gravat signat per Alcoy està present a la mostra i es reproduït en el catàleg el que significa un greu error historiogràfic i una més que evident manca de professionalitat per part dels organitzadors i el comissariat de la mostra.

I ara què?. És obvi que un  Museu que vulgui ser seriós hauria de retirar immediatament el gravat atribuït a Alcoy i exposat en la seva monogràfica davant l’evidència de dubtes raonables de que l’obra pot ser que no sigui tan sols d’Alcoy. I en el cas de mantenir-lo, que no seria del tot correcte per el tipus d’exposició que es tracta i per altres circumstàncies de les que en parlarem demà, s’hauria d’indicar en la cartela i en tota la documentació, que es tracta d’una obra probablement realitzada amb la co participació de Josep Mª Rovira Brull.

El milor?. Al meu entendre substituir el gravat d’Alcoy per una altre peça i el mes vinent, en el moment de canvi de l’exposició de la planta superior , presentar ambdues obres conjuntament, remarcant l’esperit conjunt i amical que significa a questa obra.

Però, quina postura prendrà el Museu i Ca l’Arenas?. Jo tinc clar que cap. Amagarà el cap sota l’ala, dirà que son bajanades i ganes de tocar els gloriosos i aquí pau i després glòria.

I si és així quedarà palès una vegada més allò que tots sabem que no és res més que la desídia i la manca de professionalitat més extrema de qui hauria de ser garant del fer i de les obres dels nostres artistes i en canvi n’ha esdevingut el seu més important enemic.

Ja veuen. Coses del Museu, coses de ca l’Arenas. Fets dignes en veritat, de jutjat de guàrdia.

ALCOY / HERNÁNDEZ PIJUAN. CREIXEMENT I EVOLUCIÓ.

A Mataró, una exposició amb obres d’Eduard Alcoy i Juanito Hernández Pijuan ( i valga el Juanito ja que es tracta d’obres dels seus començaments ) hauria d’estar anunciada per arreu i ser noticia cultural de primera , i més encara amb la sequera pictòrica que patim. En canvi però res de res , sense cap mena d’anunci i amb el desconeixement general , el passat divendres es va inaugurar aquesta exposició a ca l’Arenas que correspon a la segona del cicle “Art a Mataró 1942 – 1958 , els anys de la represa”. Una exposició que amb totes les seves mancances és d’obligada visita.

 Alcoy i Hernández Pijuan , íntims amics, exposen ambdós a Mataró l’any 1955. Arriben de la mà de Terri i segueixen així una trajectòria comuna que havia començat l’any 1950 amb una exposició a la sala Pino, a la Pça del mateix nom a Barcelona , on també hi va prendre part un artista que durant forces anys de finals del segle passat va viure a Mataró amb el desconeixement total del món artístic local, com era Ángel García Lapuyade.

Son moments de beceroles però en les que s’albira ja el desig d’un concepte nou. En aquells moments Alcoy mantenia les arrels figuratives però les influences de Klee l’anaven transportant cap altres camins fins que explotà en l’informalisme.

Hernández Pijuan semblava més arrelat en la figuració de caire humanista amb clares referències cap una estilística castellana , en el senti del neorealisme espanyol , en un estil n’aparença més tosc, com si en aquesta aparent mancança de finor pogués donar més força al’obra i incidir més intensament en la sensibilitat de l’espectador.

L’exposició que avui tenim ocasió de visitar ens ofereix una mirada a a quests començaments i principalment ens obra la porta a la seva evolució fins assolir l’informalisme ben estricte. Una exposició limitada per l’espai de Ca l’Arenas que les converteix en tastet i més ara  amb l’espai mort del menjador i l’espúria dedicació, fora de tot context , de l’habitació que es dedicada a la parida contemporània de torn , en aquesta ocasió absolutament innòcua i sense cap mena d’interès i menys transcendència , que porta la signatura de Domènec.

És enormement interessant el caminar d’Eduard Alcoy. Ho és ja que les circumstàncies localistes han fet un reduccionisme absolut de la seva obra, limitant-lo tan sols al seu personalíssim àmbit del simbolisme, o el realisme màgic . Alcoy però té un passat importantíssim en el que rau  , al meu entendre , algunes de les seves peces més glorioses. I algunes espurnes es poden visionar i/o intuir en aquesta mostra.

Així podem apuntar-nos a la tinta que ens retrotrau a Dau al set (Tàpies / Ponc) , les seves referències a Klee, el començament de la seva mirada irònica amb el seu peculiar sant Sopar, o l’esplendorós “Yellow Dog Blues” que podria estar en qualsevol dels Museus de primera fila del món., Tot per explotar amb les peces informalistes on Acoy desempallega traç de mestre , amb peces en de potència i equilibri d’altíssima qualitat.

Un conjunt en total que estableix unes bases d’avantguarda per aquells moments i que després desarà en el seu exterior, encara que no en l’entramat, per estructurar la peculiaritat del seu idioma personalíssim que el farà reconegut en tots nosaltres.

El cas d’Hernández Pijuan és diferent. Molt més figuratiu en aquests moments, la seva evolució cap a l’informalisme és molt més dràstica, convertint-la en ferm fonament i deixant a la figuració com element referencial en la seva evolució, tant en la part del seu geometrisme , com en la del formalisme cromàtic i evidentment en la seva darrera època , amb la seva personal nova figuració.

Aquí podem gaudir en la saleta de la seva figuració més social amb les seves imatges de camp o l’obra que presideix la seva zona que ens refereix mentalment a obres d’altres contemporanis com és el cas de Guinovart. A la galeria hi ha la seva part informalista en un concepte més eteri en comparança amb la densitat del seu company d’exposició.

Una exposició que malgrat les seves limitacions és de recomanable, obligada i repetida visita. Una visita merescuda en el sentit global de la mostra i molt especialment per la possibilitat de veure i gaudir de l’Alcoy més desconegut entre nosaltres.

PS.- Les obres de il·lustren aquest post son d’obres presents a la mostra menys la que encapçala el post.

Aquesta obra correspon a una peça present a l’exposició d’Hernández Pijuan al Museu ( 1955) i que ell mateix va regalar al meu pare tot dedicant-la , en agraïment per la crítica que va rebre. Aquesta peça va ser oferta a Ca l’Arenas per si era del seu interès exposar-la vista la seva qualitat artística , emocional i local. La seva resposta va ser positiva però a l’hora de la veritat no va ser reclamada.

Un , visitada l’exposició té clar que hi tenia un lloc , per la seva qualitat i més encara per el sentit històric , però deixo en el seu senderi el pensar si ha estat una decisió correcte artísticament ho ha estat el que un , i molts , pensem.

EL" M | A | C" , UN MOC A LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS

Que jo soc una mica taradet és conegut de tots. Que a vegades no entenc les coses i més quan venen del carrer Sant Josep  d’allò que en diuen Cultura municipal,- que un entén que és cultura per a uns pocs , i si es tracta d’art  per encara menys- , em sembla que per a mi ja és un fet irreversible. Per això no entenc , i demano ajuda a qui sí ho entengui  i m’ho pugui explicar, tot el que està passant amb això del MAC.

Fa uns mesos van aparèixer joiosos el regidor de Cultura de l’Ajuntament i un responsable cultural de la Generalitat explicitant el recolzament públic a l’art contemporani i explicant que a Mataró hi hauria el MAC (Mataró Art Contemporani), sense seu estable, que en certa manera seria continuador de Can Xalant. Es va presentar el logotip, - curiosament encarregat a dit a un artista agregat a Can Xalant- , i aquí pau i després glòria. Fora de que fa unes setmanes es va tornar a fer públic que la Generalitat mantenia el suport econòmic a aquest tipus d’art , res més a Mataró s’ha sabut d’aquest projecte . 

No tinc cap mena  de coneixement que hi hagi cap acte en que s’hagi fer presentació pública del projecte i que per tant amb aquest coneixement, tots els artistes , amb igualtat de condicions , han pogut accedir a les prestacions públiques que el mateix ofereix.

( Si no és així , poden insultar-me tant com vulguin , de manera privada i pública , i deixin de llegir immediatament , ja que serà erroni tot el que segueix a continuació).

No crec que vagi errat quan en l’agenda Cultural corresponent al mes de març, s’indica textualment:

Presentació del M | A | C, el projecte que vol esdevenir una plataforma de creació, producció, formació i difusió a l’entorn de l’art contemporani. Hi haurà treballs d’artistes mataronins com Martí Anson, Raül Roncero i el col·lectiu Escena 0.  

Encara que com deia al començar aquest poc soc una mica taradet , sé perfectament el que vol dir “presentació” i sé que “ vol esdevenir” implica un temps de futur que no pas de present. Per tant entenc que a finals de mes hi haurà el que hauríem de considerar tret de sortida del projecte “M | A | C “.

És clar que no deixa de ser curiós que es presenti un projecte amb l’aportació ja d’alguns artistes , que curiosament tenen relació amb Can Xalant. Que és que tenen privilegis?. Son ells millors que la resta dels mortals a qui no s’ha avisat de res?. La veritat és que la cosa fa pudor.

Però el que ja és de vergonya absoluta i quasi seria per actuar com el Sr. Cases i el Barça, és que demà divendres , és a dir  un mes abans de que el M|A|C es presenti oficialment , l’artista Domènec presenta a ca l’Arenas en el cicle actual d’exposicions un projecte que segons s’explica en el web municipal és una producció de Mataró Art Contemporani.

A veiam si la meva única neurona em funciona. Demà es presenta un projecte que per el que s’explica és complex i ha precisat de temps per tirar-lo endavant. És a dir, que ja fa temps que Domènec va rebre l’encàrrec , o va rebre el vist-i-plau pel mateix.  Llavors son moltes les preguntes que m’apareixen. Quan, si el M|A|C encara no està presentat?. Qui va ser el que va fer l’encàrrec o va acceptar el projecte?. Com funciona tot això?.

Si m’ho poden explicar em trauran el pes de sobre que em neguiteja, però mentre seguiré pensant en la més que incorrecte actuació municipal en el que és evident un tracte de preferència en el que jo entenc un ús privilegiat de diners públics per afavorir a determinats artistes en front d’altres , el que per a mi és una ESTAFA als principis bàsics que ens parlen de que tots som iguals davant les institucions públiques. Encara que, què ens han d’explicar als plàstics mataronins que portem ja deu temporades sense poder exposar a Can Palauet.

Vist el vist , no creieu que serien necessàries unes explicacions públiques? Hi seran?. L’aposta per el NO és encert segur.

I més encara , no hi haurien d'haver responsabilitat professionals i polítiques?.

Com veuen està ben clar que estic una mica taradet.