Dies sense escriure. “El cuerpo no está para jotas” que diu amb retranca la saviesa rural aragonesa.

El cap rutlla tot girant sense parar en la recerca d’una resposta impossible.
Quina injustícia , quina putada.
Mentre, el neguit de l’espera en un temps que es voldria llunyà, però que quasi es desitja proper. Moments en que el film del record rebobina les mil escenes viscudes , les emocions compartides , el bo i el dolent d’una proximitat molt més a ran del que pugui semblar.

Tot amb la imatge permanent fent tombs en els estimballs de la ment, amb l’alè esglaiat en cada so del telèfon. I la llàgrima corrent per dintre , rossegant amb un dolor càlid i intens.

Entre Cuenca i El Prado, et va dir el pare allà el primer comentari , fa poc més de quaranta anys.
Quina injustícia. Quina putada.

Viento negro secreto que sopla entre los huesos
Sangre del mar que tengo entre mis venas cerrada,
Océano absoluto que soy cuando , dormido,
Irradio verde o fría una ardiente pregunta

Viento del mar que ensalza mi cuerpo hasta sus cúmulos
Hata el ápice aéreo de sus claras espumas,
donde ya la materia cabrillea , o lucero,
cuerpo que aspira a un cielo, a una luz propia y fija.

Vicente Aleixandre