Avui fa vint-i-un anys que vas decidir marxar i ens vas deixar amb l’angoixa de la pèrdua fent-nos un nus a la gola mentre els ulls se’ns amaraven de llàgrimes, i mentre per dintre nostre sentíem la teva veu que ens deia : no ploreu per mi.

Han estat molts anys de records solitaris en aquest dia. Alguns hi hem pensat sempre i avui en que ho tornem a fer , ens sentim mes tranquils i joiosos ja que sortosament ja son molts que coincideixen amb allò que tant sols uns pocs defensàvem a cau d’orella, la teva gran qualitat com artista i la transcendència de la teva obra.

T’hem tingut al costat durant un bon temps a Can Palauet i de nou en aquest juliol ens retrobarem al teu poble , a Llavaneres , on la gent et recorda i t’estima com ho hem fet nosaltres.
Però avui l’abraçada en l’enyor és per aquells que de tant en tant i mirant la teva obra , et dèiem ,mig llucant l’ullet , Com estàs Eduard?. I el teu art ens responia asserenant la nostra ànima.
Ja fa vint-i-un anys , però tu segueixes essent el nostre gentelman a qui vam estimar i ara mantenim en l’enyor.