BIENNAL TORRES GARCÍA. ABSÈNCIES

Diuen que segons sembla l’IMPEM està intentant organitzar un concurs cultural en el seu afany d’aconseguir promocionar la ciutat. Sembla ser que està previst un bon llistat de premis amb dos grans premis molt llaminers. Diuen que per aconseguir el segon premi cal respondre a tot el qüestionari i aconseguir una fotografia del Regidor de Cultura , Sr, Penedès , en un acte cultural. Per aconseguir el Primer Premi cal aconseguir fotografiar al Sr. Regidor en un acte de caire plàstic.
Segons sembla la comissió que regula el joc i tota mena de concursos , ha denegat el permís ja que considera que amb aquestes regles és del tot impossible aconseguir el premi.
Valgui la ironia per denunciar l’absència del Regidor de Cultura, Sr. Penedès en l’acte oficial de la Torres Garcia.

De nou , i com succeeix per costum, a l’acte més important de l’activitat artística de l’any el regidor de Cultura , decideix no assistir-hi.
I dic decideix, per que per molts problemes d’agenda en els que vulgui excusar-se , la data d’aquest acte es va establir ben aviat farà un any , i a més , qui decideix la data exacta n’és justament la Casa Gran. És a dir , que el Sr Penedès ha passat de l’acte per que de nou l’art , els artistes ,la cultura i la ciutat li suen i prefereix passar-se per l’engonal les seves obligacions i actuar amb la més gran falta d’ètica , honestedat i responsabilitat política , paraules totes elles que desconeix i que ni tan sols té en el seu diccionari.

Tan sols en aquesta temporada les ha fet de tots colors. Ja no va assistir al Sant Lluc , total tan sols eren una vuitantena d’artistes locals , això sí no eren dels seus “contemporanis”. No assisteix a l’exposició pòstuma de Novellas . I a partir d’aquí porta un sprint espectacular: No assisteix a l’exposició de Ca l’Arenas del Museu d’Art Modern de Tarragona, fent florir a la Directora del Museu i al regidor de Cultura de la ciutat. Ni a l’exposició d’Emilia de Torres. Ni a "Mirades", exposició del 25 aniversari del Capgròs ( de nou 25 artistes locals) , epsai que mai ha trepitjat. Tampoc ho fa a la dels Joves del Sant Lluc ( ni ell , ni la regidora de joventut) . Ni a la d’Alberto Romero , artista ja consagrat en la seva joventut. Ni.....

És evident que no vull demanar la seva dimissió. Un acte de tal importància sols es pot fer sota els paràmetres personals d’ètica i coherència , que com ja he dit abans son paraules inexistents en el seu ideari. Crec que ja és hora de demanar , i potser caldria dir exigir, la seva destitució.

Ja sé , - m’ho va dir Baron en l’anterior legislatura -, que mai es trencarà un pacte polític per el tema “cultura” , cosa que diu molt i res de bé , dels nostres polítics. Però arriba un moment en que el Govern hauria de prendre cartes en el tema. Per més pacte que hi hagi , els regidors els anomena l’Alcalde i per tant ell els pot destituir. El seu silenci còmplice , el d’ell i el del PSC , ens demostra que la nostra ciutat no està manada per un tripartit, i sí que hi ha tres partits que s’han “partit” , i valgui el joc de paraules , les àrees de poder i tu no em toquis el meu que jo no et tocaré el teu.

Però també ERC hauria de dir alguna cosa. El paper del seu regidor és tan manifestament perniciós que de rebot , ells en surten perjudicats. O és que ERC pot ara i avui, aixecar la veu per defensar a un regidor del que ningú és capaç de dir res positiu?.

Però mentre , la gent de la cultura , i molt especialment els de l’art , cornuts i a pagar el gasto , ja que encara que ell ho oblidi , es va comprometre a servir a la ciutat , i som nosaltres els ciutadans aquells que paguem la seva sempre esplèndida mesada.

Per tant cal cridar ben fort. Penedès , destitució.

MÉS ABSÈNCIES

Però si l’absència del regidor de Cultura va ser lamentable , també cal remarcar i en el mateix nivell de negativitat , la poca representació dels artistes de la ciutat que van assistir a l’acte.
Certament no hi havia ni el regidor , ni la tècnica de Cultura , ni la gent de Can Xalant ni cap dels seus artistes , però tampoc hi havia molts dels artistes que obligatòriament haurien d’estar al costat de la biennal donant-li recolzament , ja que de manera ben directe tot allò que faci florir art de qualitat a la ciutat , els afavorirà per activa i per passiva.

Però és clar , a la nostra ciutat hi ha molt mediocre que és creu important i no sap entendre una eliminació , ni a la primera , ni a la segona. Hi ha molt obtús que en guanyar un altra mataroní, considera que n’han perdut molts, i se sent humiliat per haver perdut i en mans de qui ha perdut. Que imbècils que son.

Hi ha qui dispara contra el pianista , qui descarrega la seva ineptitud dient bajanades d’un jurat difícilment millorable i que ja voldrien per ells , la gran majoria de concursos d’aquest tipus. Hi ha qui parla de menysteniment dels artistes locals , quan curiosament ocupaven el 15% dels finalistes.

Hi ha qui parlen d’un concurs amanyat , en el que s’ha donat el premi a un artista mataroni per tapar “males consciències” , insultant de nou a un jurat amb l’afegitó de que no fa tant alguns d’aquests mateixos perdien el cul per aconseguir exposar en les sales que dirigien o aconseguir les seves paraules presentant exposicions i catàlegs.

Però que s’han cregut ?. Mai en els trenta anys llargs de mourem en l’àmbit artístic local havia sentit tanta tristor interna , davant actituds tan miserables que sols em permeten qualificar de roïns a aquells que les han practicades.
Sortosament espero que l’organització, l’Ajuntament , els col·laboradors i aquells que entenen l’art com un element de comunicació que depassa el petit “ego” personal i de poble , seguiran el seu camí.

La biennal Torres-Garcia està ben encaminada , per no dir molt ben encaminada. Cert és que cal fer reflexió d’aquesta edició, ser autocrítics i estic per dir que ser-ho pecant d’excés si cal, per millorar punts que potser caldria refilar. Però l’ideari en el concepte de la qualitat , de l’exigència , del Jurat qualificat, i principalment de mantenir com s’ha fet sempre , unes tries impol·lutes que han donat com a fruit unes exposicions de finalistes, ha de ser paret mestra amb la que bastir l’edifici.

Però aquesta autocrítica caldria exigir-la també al grapat de sapastres que estan sembrant la maledicència. Es pot discrepar de tot. Es poden defensar altres camins , altres mitjans , altres bases del concurs, conceptes tots ells que estic convençut que els organitzadors escoltarien amb tota atenció, com han fet sempre.
El que no es pot fer de cap manera és mantenir aquesta actitud hostil pel fet tan senzill i tan simple d’haver perdut i no poder suportar que un artista senzill, llunyà a totes les capelletes , independent i aliè a tota la moguda convulsa del sempre escarransit mon artístic local , com és en Marc Llacuna, hagi guanyat amb tota justícia.

Per que ells i tots ho sabem. La seva obra ens agradarà o no , ens interessarà o no , però ningú podrà dir que no té un nivell important de qualitat i que per tant podria merèixer estar en el pòdium d’aquest concurs com així ha sigut.

I a nivell personal voldria afegir que de manera ben merescuda.