ALBERT GERONÉS.- DOS MIL SETZE

La sala del Casal Aliança acull la primera exposició mataronina d’Albert Geronés, amant de l’art i que arriba al mateix, com tants d’altres , al finir la seva vida laboral fet que li permet esplaiar-se en una afecció de sempre  però mai reeixida en plenitud.

Ens trobem doncs davant l’obra d’un neòfit, ben format en el concepte , història i evolució de l’art , però amb les mancances pròpies d’un aprenentatge que com succeeix sempre en casos semblants , és més ràpid i accelerat del que caldria,degut a la pressa pròpia de l’autor en la necessitat d’avançar en la capacitat d’expressar les seves emocions.

Geronés va començar la seva experiència artística en el camp de la figuració, com és habitual, però ràpidament va fer un gir cap aquesta abstracció que ara ens presenta, una abstracció divergent i convulsa en la que se sent a gust, on el gest, la taca i el color, dominen abastament.

Encara que presenti algunes obres més suaus, frontereres amb un cert abstraccionisme líric, l’obra de Geronés s’estructura pels verals d’un expressionisme abstracte,ben llunyà de l’estructuralisme del dripping americà i molt més proper a l’expressionisme cromàtic de Gerard Richter en el que pertoca a l’expansió del color i la resitualització del mateix ja sigui per zones complementaries, ja sigui en el ritme del gestual, en una volguda combinació de forces contradictòries.

Geronés fa aposta pel visual, intenta cridar l’atenció de l’espectador per l’atracció cromàtica,en  una línia d’aires mediterranis de la que en surt prou airós amb la seva curta experiència.

Però és evident que per parlar d’art cal més, molt més. Podem aconseguir una aparença reeixida, encara que amb prous conceptes tècnics a millorar, però ara falta el discurs , aquell que sols s’aconsegueix enfortint l’ànima de la peça i això sols és posible amb temps i meditació, reflexionant sobre l’obra , daturant-se davant d’ella i introduint-se en la seva profunditat. Un fet que requereix de temps i de paciència, elements que massa vegades no estan a l’abast dels principiants.

Serà aquí on es decidirà el futur del creador. En l’anàlisi, la serenor, en la fredor de l’autocrítica , eliminant i llençant pel barranc més d’una peça i dedicant-se fins l’extenuació en altres.

Ara de moment i com a resum del comentari. cal dir que en un sentit absolut, l’obra de Geronés està on ha d’estar , en les beceroles d’un llarg camí. En el relatiu, mirant el poc que havíem vist d’ell, s’evidencia un progrés  ràpid i efectiu, per el que cal estar-ne satisfet. Però la vàlua de l’avui presentat la tindrà el propi autor, si d’aquí un temps quan faci una nova exposició s’espanti d’aquesta d’ara mateix. Serà el símbol més preclar que hi ha camí per anar més enllà del pintor dominguero o del més simple dels afeccionats.

(Les imatges han estat extretes del blog de la Associació Sant Lluc)