CATHERINE LORTON I ROSA CODINA-ESTEVE FINALISTES DEL PREMI VILA CASAS

El Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas és el més important de Catalunya, - el segon és el Torres Garcia-, i és el segon d’Espanya, superat tan sols per el BMW. Però artísticament parlant és el més valorat ja que implica entrar en la Col·lecció Vila Casas i fer una exposició individual al museu de Can Framis, a més de la possibilitat que el mecenes adquireixi la teva obra, com acostuma fer amb un bon grapat dels finalistes de cada edició.

És un premi singular ja que el jurat ho és de classificació i el veredicte final és unipersonal del Sr Vila Casas que tria el que més l’agrada entre els seleccionats, mantenint així el criteri personal de la seva col·lecció i el seu mecenatge.

Enguany entre els participants, dels que desconec el número exacte però que anteriors edicions superaven els 500, han estat 27 obres les seleccionades i d’entre elles dues d’artistes mataroninws “Biogeometries I “ de Catherine Lorton i “Fresa A-7” de Rosa Codina-Esteve.

I jo que me n’alegro un munt. Estic content en el general i en el particular. En el general per que demostra l’alt nivell de la plàstica mataronina malgrat el boicot permanent de Cultura Mataró, i en el particular ja que tinc un alt apreci i estima a ambdues autores.

Estic molt orgullós de que Rosa Codina hagi dit en públic i privat que qui millor ha sabut reflectir el seu concepte artístic i pictòric ha sigut un servidor. Un concepte explicitat des de la defensa més apassionada a tot el seu treball i a la seva trajectòria.

En el que pertoca a Catherine Lorton vàrem tenir uns inicis tempestuosos ja que estava molt clar que aquells inicis figuratius no la portaven a enlloc més que a ser una imitadora de ... . Després el seu esforç formatiu i la seva gran capacitat artística i creativa l’han portat al lloc que ocupa i amb el gravat com a idioma plàstic i signe d’identitat. I com em deia justament ara, sempre hem estat al seu costat.

La llàstima és que ambdues no deixen de ser desconegudes del públic mataroní. A Rosa Codina-Esteve ara farà un any Cultura Mataró li va organitzar una expo a Ca l’Arenas, sense publicitat, actes complementaris i fins i tot el catàleg que es va realitzar, molt bo en el fotogràfic encara que molt fluix en l’explicatiu, no va ser presentat públicament. Essent l’únic catàleg dels editats per Cultura Mataró que no s’ha fet públic i roman emmagatzemat en els racons de Cultura no havent sortit a la llum per ocupar el lloc d’honor que mereix.

En el cas de Catherine Lorton , mai ha estat cridada a participar en cap exposició oficial. Malgrat la seva rabiosa contemporaneïtat , al no encaixar la seva plasticitat en la tirania conceptual de Gisela Noè, autoritat màxima de Cultura i a qui hom deu vassallatge si vol exposar en els espais municipals. Lorton s’ha convertit en autora de culte entre els artferits locals però sense poder mostrar tot el seu potencial en un espai públic importat.

Molt important aquest èxit de la plàstica mataronina, ja que s’afegeix el que obtenen Perecoll, Jordi Prat, Marc Prat, Josep Serra, Josep Maria Codina i la pròpia Rosa Codina amb l’expo de la col·lecció Bassat a Sevilla i posteriorment en gira per Andalusia, mantenint el to front artistes de primera línia mundial. Artistes mataronins que alguns tampoc han tingut mai un espai municipal per exposar i els altres s’acosten als vint anys d’ençà van fer la seva única exposició.

Uns fets sobre els que caldria una profunda reflexió per part dels que manen però que al meu entendre passa obligatòriament per no renovar el contracte que caduca abans de fi d’any de l’actual directora del Museu i com no , destituir fulminantment a Gisele Noè, responsable màxima de tota la desfeta.

Però evidentment somiar no costa  res, i tots sabem que seguirà el mal son.

( les fotografies de les obres e Lorton i Codina no son les que es preesnten al concurs que encara son secretes per l'exclusivitat del mateix)

ELS “NINS” DE TETEJI

Andreu “Teteji” es un artista polivalent que es mou amb habilitat entre la música i la plàstica, encara que aquesta darrera sembla haver agafat darrerament una primacia, al menys en el que pertoca a la recerca de camps comunicatius.

Teteji , encara que ja ha realitzat algunes exposicions de les que podríem considerar serioses , com a la casa Gòtica a Argentona o a l’espai capgròs, està entre aquest nombrós grup d’artistes que no ha entrar en el circuit de galeries professionals o semi i s’ha de moure exposant en indrets de tota mena, per el que justament es queixa amargament de l’oblit i el nul ajut públic que tenen els artistes que comencen, que en el cas de Mataró és zero, sense cap espai per a poder exposar.

Ara presenta un interessant tastet a la taverna Gatzara a la plaça de l’Ajuntament on segueix movent-se per aquest mon oníric ple des simbolismes i lectures amagades. Aquí, sota la imatge sempre agraïda dels nens, Teteji desgrana la seva visó crítica de la societat en que ens ha tocat viure.

Quan un el va descobrir, el seu llenguatge era mitjançant el collage matèric donant forma i volum a uns treballs que era fàcil referenciar amb les obres multitudinàries de l’Eduard Alcoy. Ara sembla haver-se assentat en una línia més pictòrica , amb un canvi d’artista de capçalera. Ara l’obra d’Ivan Jordà, gran company i amic seu, és la que plana en l’entramat més plàstic i tècnic, mentre que manté en el concepte el desig comunicatiu de la seva fase anterior.

Visualment atractiu, el seu treball crida l’atenció i obliga a cercar lectures més enllà de l’aparença, i a reflexionar al voltant de les més diverses intencions. Ara bé però, cal un treball formal més acurat , és precís cercar una obra més neta, més vaporosa, més individualitzada, tant en l'aspecte visual com en el conceptual A missatge per obra. És en aquesta depuració quan l’autor aconseguirà una resultats més plaents tant en el fons com en la forma i aconseguirà així els objectius que pretén.

Teteji, un artista en formació, però amb prou riquesa interior com per aconseguir uns bons resultats, que com no desitjaria veure aviat.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials, i no han de correspondre forçosament a l'exposició)

ALBERT PUJOL. PERCEPCIONS RETINGUDES

Hi ha certes teories certament versemblants  que expliquen que si l’art és l’expressió, en el cas que ens ocupa , plàstica, del sentiments i emocions més profundes del creador, la seva obra ha de funcionar en paral·lel  a la seva realitat íntima personal.

No sé si la teoria és certa però sí sé que s’escau com anell al dit al cas d’Albert Pujol que debuta en una exposició amb cara i ulls, a la sala del casal Aliança sota l’aixopluc de l’Associació sant Lluc.

Pujol practica essencialment el noble i cada vegada més desaparegut art de l’aquarel·la i ho fa ,com és ell , amb pulcritud extrema, amb seriositat, sense la més petita sortida de marges, amb un to de filosòfica reflexió sobre la natura. Ho fa a més amb una acurada tècnica que li permet recrear l’ambient amb l’ajut de cromatismes suavitzats que generen tranquil·litat i serenor, aconseguint una pintura agradable a la vista  i tranquil·la per l’esperit.

Essent com és aquesta, una primera exposició, cal convenir que Albert Pujol se’n surt amb nota , i no tan sols per la globalitat, com per dues aquarel·les més pures i, realitzades  amb varietat de paletai amb més complexitat creativa, que essent d’excel·lent factura  marquen un camí  a seguir del que esperem veure’n els fruits.

CULTURA I SOCIETAT

L’article  al voltant de les retallades del Govern que tenallen absolutament la cultura a Catalunya, publicat aquest divendres a La Vanguardia i que podeu llegir aquí ha creat un rebombori espectacular i fins hi tot a merescut l’editorial del diari d’avui. Està dit i reflexionat per activa, per passiva, amb un to baix o amb la cridòria més gran, que tres dels pilars fonamentals de la societat del benestar son Ensenyament, Sanitat i Cultura. La gran crisi de la dècada passada va fer retallades brutals en les tres estructures que mica en mica han recuperat part de la gran pèrdua en dues d’aquestes potes, -Ensenyament i Sanitat-, però que en el cas de la Cultura  no ha succeït ni de bon tros.

És curiós que hom s’omple la boca de cultura però alhora de la veritat el poble  és al que més fàcilment renuncia i considera que son , pel general, uns diners malgastats, quan no sols milloren a les persones ans també a la societat en general i per tant la vida de la col·lectivitat.

La Generalitat ha decidit retallar un 6% del pressupost de Cultura, pressupost ridícul per se, ja que sols significa el 0.8% del global , molt per sota del 2% promès per anteriors Governs i no diguem ja per el que respecte a la mitja europea. De totes les institucions la més afectada és el MNAC que perd quasi un milió d’euros del seu pressupost el que ha significat immediatament la supressió de l’exposició “escultura de postguerra” amb obres de Subirachs, Villèlia, Marcel Martí i altres importants artistes. Així com perdre altres exposicions i tot el programari de Nadal per intentar apropar públic a la institució.

La pèrdua del valor de Barcelona en el circuit artístic és impressionant. Superada amplament a Espanya per Madrid, Bilbao, Màlaga, València, i apunt de ser-ho per Santander, Barcelona ha desaparegut del circuit del turisme cultural de l’art, un turisme que cal cuidar per el seu civisme, la seva qualitat i la possibilitat important de despesa en contraposició al turisme motxillero i de botelló.

Justament el turisme cultural és l’anhel de tot destí turístic. També ho és el de Mataró que pretén oferir la varietat dels seua tresors artístics ( època romana/ barroc/ modernisme ) però que des de la democràcia no ha invertit un duro en equipaments culturals. No tenim teatre, ni auditori ni sala d’exposicions, i som la ciutat més pobre en equipaments culturals de les ciutats de més de 30.000 habitants de l’estat espanyol.

 És impossible visitar d’una manera continua i ordenada les joies culturals de Mataró. Un informes negatius van fer passar de llarg un seguit d’obres de Viladomat i ara és Manresa qui obrirà el centre d’interpretació del Barroc. Tenim uns museus amb uns horaris lamentables que obren just qual el turisme ja està buscant indret per anar a sopar. Per visitar Per visitar ordenadament el Clos arqueològic de Torre Llauder , la capella dels Dolors i la casa Coll i Regàs cal una conjuntura astral de més difícil alineació que la que cal per que et toqui la Primitiva. Però això no genera cap queixa  i dintre del govern sembla fins i tot normal i gens, però gens preocupant.

Quan Bassat va portar els artistes mataronins a Nova York no hi va haver cap representant municipal. Els assessors van dictaminar que el viatge de l’alcalde o d’un regidor era contraproduent per la seva imatge ja que els diners gastat s semblaven a la ciutadania un malbaratament, i les eleccions s’acostaven.

Es increïble els pals a la roda que Cultura Mataró està posant constantment a la col·lecció Bassat. Ara mateix Sevilla està ple de banderoles de la propera exposició de la col·lecció Bassat al centre cultural Cajasol, és a dir al centre cultural de la Caixa, just a la plaça de l’Ajuntament sevillà. En elles el nom de Mataró llueix resplendent. Com ho farà a Córdoba, Cádiz i Huelva. A més hi participen un grapat d’autors mataronins que de pas comparteixen espai amb els grans ( Miró, Chillida, Barcelo, Saura, Tàpies....). Acudirà algun representant municipal a l’acte inaugural?. Esperem que sí, però no tenim gens clar.

O recolzem la cultura ,no sols amb presència, o de boquilla i sí amb mitjans o ens anem a dida. A Mataró està tot per fer i cal una aposta ferma i sincera però per el que estem veien no s’està per la labor. I això ens entristeix i molt.

COL.LECTIVA SANT LLUC 2019. DETALLS

Una passejada tranquil·la i analítica per l’exposició em permet refermar-me en l’opinió exposada en el post anterior, però crec que és interessant fer unes petits puntualitzacions.

En un sentit absolut, en aquesta edició es presenten més obres interessants que en els darrers anys, però aquest augment qualitatiu queda compensat per l’apartat negatiu que també accentua la seva deficiència. Hi ha una part de la sala, zona sala posterior que quasi tota ella és prescindible, amb obres absolutament indignes de ser exposades en una mostra que pretengui ser seriosa.

En la valoració relativa, al respecte del nivell idoni que hauria de presentar una mostra col·lectiva d’aquest tipus , s’observa una data enormement preocupant.

Fa uns quants anys quan va començar el dilema qualitat/ quantitat , va ser bona part del que podríem considerar Top10 de l’art local el que va anar donant l’esquena a la mostra, darrerament ja s’evidenciava la desaparició dels artistes que estaven en el top 20, i ara ja comencen a desaparèixer els artistes del següent nivell, aquells que formen la franja més qualificada dels artistes no professionals, el que fa que la representativitat de la col·lectiva en relació a la realitat creativa local estigui encara més sota mínims. Un fet molt important, i que en el pertinent anàlisi, l’organització hauria de tenir molt en compte.

Anant al tangible de l’exposat, la meva recomanació està en el magnífic recull que presenten Joan Serra i Mia Llauder, els dos ceramistes escollits com artistes convidats en aquesta convocatòria, i com no en la mirada que sempre ha de ser atenta envers els treballs dels alumnes dels batxillerats artístics.

En el que pertoca als artistes participants el repòquer de peces notables de l’exposició son l’aiguafort sobre coure de Cecília Morales “Ciudad imaginaria”, el gravat amb carborúndum i punta seca sobre cartró d’alumini de Teresa Oller “Gir@”, l’oli sobre tela de Tomàs Safont Tria “Napoleó”, la tinta sobre paper de Sussi Vilaseca “Silencis” i la mixta sobre tela de Mònica Vilert “S/T”. Obras que corresponen correlativament a les fotografies .

De la resta, i seguint la postura de numerus cllausus, ens quedem com les trenta peces que han cridat la meva atenció amb l’obra de : Alfano, Almeida, Badosa, Baguena, Borràs, Cabellos, Campaña, Cuscó, Duran, García Domínguez, Gomis, González Viza, Hortós,  Huertos, Jubany, Llin, Lorton, Luis, Martí, Ortega, Parés, Pascutti, Prieto, Rey, Rosell, Schaar, Segura, Serral, Simon, Villa .

 I ara la reflexió és obligada , però cada Sant Lluc que segueix així, és un pas més cap a la seva mort.

SANT LLUC 2019

Avui dijous l’Ateneu Fundació Iluro s’ha omplert  per a la inauguració d’una nova edició de la clàssica mostra col·lectiva de Sant Lluc , exposició que serveix de fa anys com acte d’inici oficial de la temporada expositiva.

El Sant Lluc d’enguany ens ofereix una mostra que com quasi cada temporada deixa un cert sabor a dejà vu ja que manté exactament el tarannà de les seves darreres edicions. Per un costat segueix conceptualment amb aquest esperit de nedar entre dues aigües , intentant cercar el bell mig de dos conceptes que en art costen molt de lligar com és populisme i qualitat, mentre que per el que pertoca al tangible de l’exposat manté , en aquesta ocasió el nivell, amb un petit repunt qualitatiu, al descens  que  va començar a marcar-se fa uns anys. Amb aquestes condicions la mostra segueix trontollant i es converteix en un ésser indefinible que contenta rarament a ningú i que a bon segur ha perdut bona part del seu sentit.

El Sant Lluc actual segueix patint d’una crisi d’identitat. Sense la participació d’un bon gruix dels artistes més consagrats i coneguts , amb la indiferència i una minsa participació per part dels artistes joves i amb l’oblit total per part dels creadors de les vessants més contemporànies , l’exposició queda en una mostra neutra amb una certa tendència a la figuració que sembla més un acceptable festival de fi de curs que no pas el que hauria de ser en veritat : el mostrari de la realitat de l’art que es practica a la ciutat. Una realitat que queda molt lluny del que es pot veure en la col·lectiva.

Els causants no son uns , si no tots. A l’organització se li ha de retreure que no acabi de definir el seu “Sant Lluc”. Parlar de qualitat però marcar xifres exactes de participants, fa que succeeixi com en aquesta edició, que s’exposin una trentena de peces que no haurien de superar cap tall, per benvolent que fos el jurat classificador.

El Sant Lluc vol i dol. Li agradaria l’assistència de tots “els bons” , per dir-ho col·loquialment , però sota cap concepte vol abandonar als afeccionats , inclosos aquells que ocupen la pitjor franja del concepte. I això és impossible. Es recolza en “l’esperit” de lliure participació en un concepte de festa popular i aquesta és una referència dèbil i feble, ja que cal de nou recordar que el Sant Lluc va néixer de la mà dels professionals reconeguts ,que presentaven cadascun unes poques obres i es deixaven ser acompanyats per algun jove o nouvingut creador , seleccionat i convidat per ells mateixos. És a dir , abans participar en el Sant Lluc era un honor ja que demostrava qualitat i ara no ser seleccionat és un drama ja que significa que un és molt, però que molt dolent.

Però els artistes en son també ben culpables ja que la seva posició envers la mostra és igual d’ambigua. També ells volen i dolen. Tots volen el lluïment que per els “bons” passa per que el nivell sigui alt, mentre que pels “menys bons” el que els interessa és un nivell fluix per a destacar. D’aquí unes absències que en alguns casos son del tot injustificades . Em sembla deplorable i és un punt negatiu per a la seva valoració personal , que artistes als que el Sant Lluc ha ofert promoció amb exposicions en alguns dels espais que ells regenten , donin el silenci per resposta i no presentin treballs per a la mostra , encara que tan sols sigui per obligada deferència i educació. I en aquest cas no valen excuses de cap tipus.

Vist el Sant Lluc d’enguany m’ha vingut immediatament al pensament els versos de Salvat –Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquí” , popularitzada per Serrat en el que diu “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara, sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes.

Però morir no vol dir desaparèixer. El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol com au fènix. En primer lloc cal apostar per altres dates , és a dir al voltant de les seves dates naturals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre ), per facilitar la participació en una temporada ja començada. Cal augmentar les complicitats amb la col·laboració de l’Ajuntament , establint pactes amb el Taller de Gravat , MAC i qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir-lo en el veritable aparador de l’art de Mataró.

Cal apostar per un catàleg de mig format amb l’obra fotografiada que significaria amb el pas del temps , una veritable història gràfica de l’art de la ciutat. Cal ampliar espais apostant , a més de l'Ateneu , per exemple per Ca l’Arenas , espai natural per a una mostra d’aquest tipus, que podria dedicar el primer mes de la temporada ( octubre) a la col·lectiva de la que varen ser fundadors els propietaris del vell casalot.

Cal apostar per convertir la col·lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art hauria de ser protagonista en la ciutat . Homenatge a un artista per la seva carrera (obligat) , conferències , debats , taula rodona....., al voltant de l’art en general i del mataroní en particular.

Si el Sant Lluc vol apostar per la qualitat , i crec que ho hauria de fer, sols li queda reinventar la mostra si no, la col·lectiva serà una mostra per pares , mares , avis i tiets, que omplen la sala per fer-se un selfie amb la foto de l’obra del familiar. I que per tant, no tindrà cap mena de transcendència, com justament succeeix ara.

I a un , que encara que molts no ho pensin , creu profundament en el Sant Lluc com a veritable festa de l’ART  i els ARTISTES , així en majúscules , li dol i molt , la lenta agonia d’una col·lectiva que avui per avui i vist el que hi ha , no té cap mena de sentit.

El sant Lluc segueix essent  una exposició que funciona amb respiració assistida i que cal revitalitzar com sigui. Crec que li cal un reset , per evitar una agonia lenta per inanició. Llavors podrem dir allò de “entre todos lo mataron y el solito se murió” , i el Sant Lluc no s’ha de perdre de cap de les maneres.

Treballem per aconseguir-ho?

Aquest no és un comentari escrit especialment per el Sant Lluc d’enguany i sí el comentari, amb petitíssimes modificacions, que vaig publicar en motiu del sant Lluc 2009, és a dir fa deu anys. Ha passat dons una dècada i segueix vàlid i escaient i evidentment el signo per aquesta edició de 2019. I això augmenta la meva preocupació. La reflexió és més urgent que mai. L’encefalograma pla s’acosta massa.

(En un dies i després d’un visita més detallada i tranquil·la, farem esment de les individualitats a les que cal prestar atenció, que hi son.

10 ANYS ENRERE (2009)

El temps passa de presa i la mirada enrere es confon amb molta facilitat. Que fèiem justament fa 10 anys?. Hauríem de pensar molt per refer la situació d’aquells dies. Fins i tot ens costaria força dir quin lloc havíem visitat en les vacances, a menys que hagués estat un viatge molt important.

 Si fem traspàs a l’art no crec que ni els mateixos artistes poguessin recordar en quin estadi creatiu estaven just fa ara 10 anys. Per això he decidit que en aquets columnari que és aquest blog, cada mes  recordaren les imatges de les exposicions que eren actualitat fa just 10 anys i que s’ha fet d’aquells autors / artistes.

Comencem doncs amb els protagonistes artístics del Setembre  de 2009.

 A Aparelladors veiem la passió pel dibuix amb 5 dones.  De Violeta Caamaño i laura Sánchez va temps que no en sabem res.  

Jorge Sarraute ens impactava amb el seu expressionisme al Casal , a amés amb una inauguració porteña inoblidable. Ara fa temps que tampoc es mostra molt viu plàsticament.

La Col·lectiva de sant Lluc segui exactament com ara . la portada era un gravat de Núria Hurtado , una altre veu interessant esdevinguda silenciosa en els darrers anys.

Diego Guirao retornava a Mataró amb una exposició amb pintures i escultures d caire geomètric. Ara està en un moment àlgid amb una obra contemporània altament interessant i que ens agradaria molt tornar a veure per les nostres contrades.

Joan Hortós ens oferia a la Presó una magnífica mostra de Titelles, en la línia en la que s’ha mantingut fidel i que li dona caire d’identitat.

I finalment a Argentona es feia antològica de Rodolf Tur, un artista que segueix essent tan maleït com desconegut.

Ja veieu amb quins vímets començàvem temporada fa deu anys. Uns vímets que serveixen per reflexionar de com fugisser i volàtil és el ritme de l’art i de la creació i que cada mes seguirem presentant en aquest blog.

L’ESTÈTICA ABSTRACCIÓ DE MONTSERRAT VIAPLANA.

Vaig conèixer a Montserrat Viaplana ja fa uns quants anys per una exposició que realitzà al museu de la Marina de Vilassar de Mar. Llavors practicava una pesudo figuració abstractiva o una pseudo abstracció figurativa, triïn la definició que vulguin, en una estilística en la que combinava ambdós conceptes de manera personal.  Per els mitjans informatius artístics i les xarxes socials he tingut notícia de les seves exposicions que no s’han reduït a l’àmbit domèstic , abastant nombrosos destins de diversos països i ara em retrobo amb el seu fer amb aquests “Diàlegs” que presenta al Museu del Càntir d’Argentona.

I en aquest retrobament veig una autora plenament assentada en el seu estil, havent-se decantat totalment per l’abstracció però en la recerca essencial de la bellesa en el sentit d’una recerca estètica plaent per a ella i per a l’espectador. Parlant amb un familiar directe em confessava que el que desitja essencialment Viaplana quan un espectador s’enfronta a la seva obra és sentir de la seva veu l’expressió “que maco”, llavors és quan l’autora se sent especialment realitzada.

Certament no és aquest el concepte artístic que més em plau, però he de reconèixer que és plenament vàlid intentar que la bellesa sigui la màxima meta del creador. I en el cas de Viaplana ho aconsegueix clarament.

És així ja que en aquest temps ha aconseguit un bon domini tècnic en el que sap jugar i conjugar amb els seus elements formals bàsics com son gest, el ritme i essencialment el color d’una manera ben adient a la recerca dels resultats desitjats. Fet que s’evidencia en l’obra presentada entre la que un es queda amb aquelles obres més netes i simplificades i amb aquelles que per les seves formes em retrotrauen, salvant tots les distancies a Tharrats.

En resum una exposició més que correcte que plaurà enormement als amants de la pintura més estètica  però davant la qual faig la reflexió del concepte , moltes vegades repetit, de que “ si no hi ha risc, no hi ha emoció” i per a mi, l’art és essencialment emoció i per tant risc, que és el que trobo a faltar en la pintura de Viaplana.

Montserrat Viaplana.

" Diàlegs"

Museu del Càntir. Argentona

del 13 de setembre al 3 de novembre de 2019

DE DONDE SE NACE O DE DONDE SE PACE ?

Eterna pregunta amb resultat ben dispar segons el cas. Una pregunta que m’ha vingut al cap davant l’inacabable guerra de nacionalismes excloents produïda pel triomf de la selecció de bàsquet.

Personalment poc tinc a dir. Amb tropecientos cognoms catalans a la meva esquena i amb ancestres a Mataró, Montseny, Ribes de Freser i Torelló. Però la meva dona, nascuda a l’Aragó, i desplaçada a Catalunya amb 6 anys i per tant amb tota la vida per aquí, que és?. Parla i escriu el català millor que jo. I fora d’una certa retranca de filla de  pagès de secà , sempre desconfiat en el futur per el que cal preveure, és catalana de dalt a baix .Nascuda a l’Aragó, però catalana.

Ho dic per les baralles de la catalanitat dels jugadors de bàsquet. I jo em pregunto, Llull, nascut a Menorca, que va venir a Manresa i que davant la indiferència dels equips catalans, va marxar a Madrid a on s’ha fet i ha estructurat la seva vida, que és en realitat iillenc o madrileny?. I així amb tots. Ciutadans del món en el que s’han sabut guanyar les garrofes.

Com se senten ells?, com se sent Scariolo, espanyol o italià?. En un mon global com l’actual el reduccionisme al nacionalisme és del més absurd però alhora es fet que dona rèdits. A molts llocs, Mataró inclòs, hi ha carrers amb el nom de Pau Picasso. Segur que si el cridéssim Pau, ni es giraria. Es Pablo Picasso. Però per a uns era un artista malagueny, els catalans també ens apropiem d’una part, i els francesos diuen que la millor obra picassiana és francesa. Com sempre el nacionalisme és excloent  per a tal d’accentuar la seva superioritat.

Que son els jugadors de bàsquet guanyadors, catalans o espanyols, o ves a saber d’on. De donde nacen o de donde pacen.de moment sembla ser que catalans ho son poc ja que no han estat felicitats ni per el President ni per la Secretaria d’esports. Potser serà peR que se’ls considera botiflers.

De donde nacen o de donde pacen?. Seguim sense resposta.

CAMISA HAWAIANA.

En els meus començaments en la crítica, la temporada artística , com els coles, començava el mes d’octubre i ho feia amb exposicions importants , era un bon espetec de bones inauguracions que cridaven l’atenció i esdevenien esquer per els afeccionats. Mica en mica , com si d’un canvi climàtic es tractés, aquesta inauguració ha anat avançant, ocupant el mes de setembre, però com si d ‘una pretemporada futbolística es tractés, ja no és amb una gran exposició, ans més aviat amb els reserves, els joves, o aquelles exposicions de compromís que té qualsevol espai públic o privat.

Això que confirmat amb l’exposició “L’expressionisme de la natura” que l’autora Mercè Flores, vinculada amb Llavaneres  per raons de molts anys de residència estiuenca, presenta en aquest mes a can Caralt.

Mercè Flores és una pintora que té en l’habilitat cromàtica la seva única virtut. Dispersa en el concepte, com mostrà en la seva autopresentació , traspua aquest sentiment cap a una pintura alegre i festiva però amb evidents mancances en el que pertoca l’equilibri compositiu,  l’harmonia gestual  i principalment el sentit creatiu com artista amb el que transport d’emocions implica.

Per a ella el color ho és tot, i a partir d’aquest s’autogenera la resta de l’obra, el que no és cert. El color és important però com a coadjuvant a una intencionalitat pictòrica que no sabem endevinar en el treball de Mercè Flores. El traç i l’aposta per un cromatisme quasi orgiàstic no és suficient per gestar una exposició interessant, encara que si que la seva solvència en el pictòric la deixa en una benvolent correcció.

Abans d’entrar a l’exposició vaig coincidir amb un amic llavanerenc, i en l’obligada xerrada de records de l’estiu, em comunicà que havia estat a Hawaii a on resideix el seu germà. En sortir el feed-back esdevingué immediat. Les obres de Mercè Flores som esplèndids estampats dignes d’uns excel·lents camises hawaianes , però és clar que aquí parlem d’art no de records turístics.

L’expressionisme de la natura. Mercè Flores

Can Caralt. Llavaneres

Del 6 al 29 de setembre de 2019

LES NOUS DEL NOU DEL NOU DE 2009

Si recordar es tornar a viure, avui paga molt la pena fer mirada enrere i deturar-se just fa deu anys i rememorar aquella gran experiència col·lectiva que en la idea i direcció de Josep Manuel Calleja, va aplegar el 9 del 9 de 2009 a noranta nou creedors pluridisciplinaris de les 9 del matí a les 9 del vespre en el carrer Nou de Mataró front del número 9 , per un llavors ocupat per Robafaves, presentant la seva creació artística amb una nou com a protagonista. Una experiència creativa que va tenir com llacet final, l’exposició que del 9 de novembre al 9 de desembre va tenir lloc  a l’espai expositiu que la Caixa Laietana disposava per un llavors en el pis superior de la sucursal de la Pça Sta Anna. Exposició arrodonida per un magnífic catàleg amb la reproducció de tots les obres que hi varen prendre part.

( Si cliqueu aquí podreu veure el comentari crític de l’esdeveniment publicat en aquest mateix bloc).

Ara deu anys després es bo recordar-ho , no tan sols per la importància individual, col·lectiva i social que va tenir l’acte, ans per que crec que ara més que mai urgeix a la ciutat un acte col·lectiu similar en el que hi pugui participar tot l’univers creatiu i que serveixi d’altaveu en el global , de la diversitat artística i creativa existent a Mataró. Un acte que faci compartir espai i idea als dos mons oposats i quasi irreconciliables, el del món plàstic i el mal anomenat “contemporani”.

Una unió que pugui establir unes bases positives per ambdós costats i motivi un repartiment adequat d’espais i recursos, sens dubte el repte més important que li espera a la regidora de Cultura en el camp que generalment coneixem com “art”.

JOAN POCH. MATÈRIA I ATZAR

Avui he sortit del tot desconcertat  del museu Monjo després d’haver acudit a la inauguració de l’exposició “Matèria i atzar” del mataroní Joan Poch. I ha estat així ja que penso que la feina del crític  és analitzar en  profunditat l’obra de l’artista i fer avinent aquest anàlisi a l’espectador per que aquest tingui vímets suficients com per entendre i aprofundir en el treball del creador.

Però, que passa quan un surt d’una exposició entusiasmat per la part ceràmica i força indiferent per la part pictòrica, i en canvi el propi creador en la seva auto presentació sols es dedica a parlar de la seva pintura i no dedica ni un segon a fer esment de la seva ceràmica que acaba essent com el florero decoratiu que decora l’exposició?. Que cal fer quan veus tan antagònic pensament entre l’autor i el que creus de la seva obra?.

Resposta difícil sens dubte, però amb tot el perill d’errar, o amb tota la seguretat d’errar, ja que la raó del que es fa sols rau en el creador i no pas en el crític, crec que un ha de defensar i raonar les pròpies reflexions per si algú creu fer-ne posteriors reflexions creatives.

Avui a l’exposició el Monjo, Poch reafirma al meu entendre que la seva veritat artística està en la ceràmica i no pas en la pintura. Poques,  però escollides peces, donen vàlua i significat a una atapeïda exposició de la que seria obligada una neteja important d’obres i una remodelació estructural aprofitant en la totalitat la volumètrica espectacularitat que permeten els seus queixals, i no creant un garbuix d’eix central que perjudica el conjunt i molt especialment al díptic central de l’exposició, obra molt interessant que hauria de ser far i nord en la seva propera producció pictòrica.

La ceràmica de Poch és intensament abrupte, amb un aire important de primitivisme com s’evidencia en la peça de caire totèmic i la que l’acompanya amb una deliciosa textura que conjuga rugositat i dolçor. A la resta, peces magmàtiques, gestuals, intenses, potenciades per els desenvolupaments cromàtics, i arrodonides , si s’escau,  per unes suavitats texturals i cromàtiques enormement apetibles. Unes ceràmiques que ens raporten a les de Barceló al país Dogon o als abruptes treballs de Santi Moix. Peces esplèndides, sense concessions ni mistificacions. Agressivament dolces i amb una gestualitat textural  d’una enorme seducció. Peces dignes d’un gran artista.

No succeeix el mateix en el seu treball pictòric. Més adotzenat, edulcorat, massa decoratiu en ocasions  i confós en el general. Sols les peces del final de la sala mereixen una clara atenció., especialment el díptic central,   rítmic, gestual, simfònic diria jo, alliberat del garbuix generalitzat del treball de Poch, respira amb tota amplitud i genera vibracions d’obra important, llàstima que en comptes de deixar-lo presidir en solitud, va acompanyat de dues peces de caire escultòric, absolutament eliminables, i d’un parell de peces que destorben el seu domini, per més que siguin les altres obres pictòriques defensables de l’exposició.

Resumint una bona i interessant exposició, amb evidents errors de muntatge que la perjudiquen ostensiblement, en la que recomano incidir molt en l’apartat ceràmic, d’alt nivell, i obviar el pictòric excepte en el díptic final, amb el que segur que  un sortirà amb un gran regust de boca del Monjo.

Però és clar això és el que jo penso i sento, però l’autor no coincideix amb el meu pensament, ans pensa el contrari. En les seves mans està el futur i seva és la decisió. I no sabeu com em plauria que encertés de ple.

Ps. La presentació de l’exposició va estar presidida per l’alcalde de Vilassar i crec que president del Consell Comarcal , en ella va lloar, com no,  el valor de l’art i de la cultura i de la seva importància en el progrés dels pobles. La llàstima és que a tant sols 50 metres de la porta del Museu Monjo hi ha una gràcil escultura del propi Monjo que ha sofert el vandàlic atac dels llacistes , que han “vestit” la figura amb un seguit de bosses de color groc , en un atemptat cultural lamentable , demostratiu d’un cert tarannà irrespectuós en el cultural que darrerament s’està escampant . Per progressar el primer que cal és el respecte. Esperem doncs que en ben poc la figura de Monjo quedi ben aviat alliberada d’uns afegitons que la malmeten i empresonen.

CURSOS

Fa uns quants anys en arribar aquesta època la ciutat s’omplia de cartells anunciant la realització de cursos d’iniciació o aprofundiment  de la creació artística. Com entreteniment juvenil, per passar l’estona en la jubilació, o el l’intent de millora d’una afecció incipient, els alumnes responien a l’oferta feta per creadors de tota mena , professionals o afeccionats , experts o aprenents que haurien d’anar encara a l’escola quan es posicionaven ja com a ”mestres”, amb una elecció feta essencialment segons el feeeling que hi hagués amb l’estètica creativa del autor/professor i sense cap mena de reflexió envers les seves qualitats pedagògiques i menys encara en el programa didàctic que desenvolupava per ensenyar a l’aprenent d’artista .

Aquest fet provocava una dictadura estètica  que generava que l’alumnat en realitat acabava essent una mala còpia del artista/mestre ja que coincidien les intencions plàstiques estètiques tant d’alumnes com professors.

Això comportava fets tan curiosos com que passejant pel Sant Lluc hom podia saber quin era el mestre de cada creador afeccionat i fer separació exacta entre els alumnes de Duran, Alís, Capitani, Caamaño , amb la única excepció dels que tenien com a  mentor Pepe Novellas  amb una direccionalitat magisterial oberta , amb el punt de mira de l’alumne i no pas en la mimètica del professor.

Ara això ha passat a la història , entre les extraescolars, una major facilitat per acudir a ensenyaments reglats,  l’oferta s’ha reduït  enormement i sols sobreviuen aquelles amb cara i ulls i una pòsit de serietat, encara que es manté el criteri del feeling estètic amb el mestre en el que pertoca a l’elecció definitiva.

Ara tot ha canviat. Els anuncis no estan en l’aprenentatge tècnic i creatiu i si en el conceptual. ”Repensar-se com artista”, “Desenvolupament creatiu” , “l’ofici de pintor”, i així mil conceptes empírics més en la substitució de la dictadura de l’estètica per la més perillosa dictadura “del concepte”. No importa el resultat, el que importa és el pensament que les genera, en el que implica la coacció a la llibertat personal i creativa de l’autor.

Però ja ho sabem, la pintura , la plàstica ha mort, o això diuen els nous gurus de l’art , ho diuen i ho imposen en espais tan fonamentals com Belles Arts en el que la tirania exercida per fracassats/ assades artistes intenten anihilar els numantins  resilients de la droga de la pintura, el pinzell, i els mil i un instruments, les formes i els colors. L’ànima personal contra la monotonia del concepte, sempre teledirigit en contra de la individualitat del creadors. Ja sabem que en una guerra els franc tiradors sons empre els més perillosos per el d’imprevisibles , front a la massa amorfa sempre dirigible i modelable al gust del poder, sigui el que sigui, el comercial o l’intel·lectual del moment.

Arnau Puig , aquest monstre intel·lectual , teòric en si mateix i en essència, però alhora embogit per els sentiments que li genera la pintura, escriu en el seu impagable llibre “Escrits. Escrits d’estètica. Filosofies”, i en el seu escrit “la teoria i la pràctica de l’Art”:

”Les formes molt personals , subjectives,del llenguatge sensible, la pràctica de l’art no amaguen cap teoria ni, per tant, molt menys la neguen, sino que la posen de manifest com en qualsevol altre llenguatge..”

“Perquè ambdós aspectes siguin  clars i no hi hagi  una confusió d’àmbits, de dominis d’acció , l’home ha elaborat dos conceptes aparentment sinònims: idea i la imatge. La idea és la imatge de la teoria; la imatge és la idea de la praxi”.

És justament en aquesta dicotomia essencial per on ha de raure la creació de l’artista, aquella que justament han de despertar aquells que ahir i avui s’anuncien com a mestres per crear i educar nous artistes.

(la fotografia que il·lustra el post és d'una obre de Miquel Arnau)