EN LA MORT D’ANTONI DE P. BOIX

 

Ahir al vespre m’arribava des d’un bon amic, la notícia de la mort de l’Antoni de P. Boix, als seus 98 anys. Malgrat que avui he repassat la xarxa en el que pertoca a notícies locals i he mirat la plana de l’Associació de Sant Lluc,  no he trobat cap notícia al respecte i és una llàstima ja que encara que el seu art no era del temps d’ara, va ser en els seus moments un dels artistes importants de la ciutat, amb nombrosos premis pictòrics i amb periòdiques exposicions a Barcelona on acostumava a exposar a la desapareguda sal Llorens, on també hi exposaven altres artistes mataronins .

El darrer contacte que vaig tenir amb ell va ser al juny de 2016 quan de la mà de l’Associació Sant Lluc va exposar en un pis de l’Ateneu, als seus 92 anys amb un pintura amb força i seguint el seu habitual tarannà.

Antoni Boix  era deixeble de Joan Finet i d‘afirmació autodidàctica. Va ser professor de dibuix a l’escola d’Arts i Oficis (de 1952 al 1958), a l’Escola de Sta Anna ( del 1958 al 1960). Va ser membre de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya i del Reial Cercle Artístic, entitat a la que seguia assistint fins fa molt pocs anys. Igualment  era especialista en disseny tèxtil en la gama d’estampació.

Boix va ser un autor enormement neguitós en si mateix. El seu treball, amb èxits aclaparadors i davallades profundes va estar marcat per l’afany de superació a través del repte constant davant la nova obra. Un repte amb respostes contradictòries però que amb suficients resultats positius que potenciaren les bones capacitats i virtuts artístiques de les que gaudia l’artista.

Els seus començaments varen ser mitjançant petites exposicions al cercle Catòlic de Mataró. En els anys 1952 i 53 va assolir uns grans èxits amb exposicions a la casa del Libro, en ple Passeig de Gràcia de Barcelona. La causa dels mateixos varen ser les seves miniatures que van merèixer nombroses lloances  que li van provocar una relació de dependència de la que li va costar molt sortir. Aquest malestar anterior li va provocar  que deixés les exposicions durant una bona època (1959-1966), executant tan sol exercicis de taller a la recerca de la seva realitat pictòrica. Una realitat que comença a aparèixer en la seva rentrée expositiva a la sala de la Biblioteca Popular ( 1966).

Amb aquesta explosió que va ser exitosa, va recuperar el pol expositiu a l’hora que va multiplicar la seva presència en tota mena de Concursos, tant els de pintura tradicional com els de Pintura Ràpida en els que assolí nombrosos premis, com el Nacional d’Aquarel·la de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya (1979).

Boix es movia amb igual comoditat en l’oli, el dibuix , en especial a la sanguina, i l’aquarel·la, però per a mi no hi ha dubte que era en aquesta última especialitat en la que obtenia els millors resultats.

Així, podem dir que l’aquarel·la de Boix era una aiguada brillant, agosarada en moltes ocasions, i justament  era en aquells moments de llibertat absoluta en el que aconseguia els seus millors triomfs, ja fos amb el paisatge, la figura femenina que va ser constant en tota la seva carrera, o la temàtica floral que va esdevenir la seva especialitat, a on va saber jugar amb profunditat artística , amb una riquesa important de paleta.

En elles jugava amb morats i grocs, i amb diversitat de tons carbassats  i marrons, conjuntats hàbilment amb la peculiaritat dels blancs, el que estructuraven unes peces atrevides que no passaven pas desapercebudes. La ductilitat del seu fer, enfrontada a l’aiguada més tradicional del moment, li donaven l’ànima d’artista que perdia en el moment en que treballava la pintura tradicional, massa esquematitzada i estructurada de forma molt més clàssica.

L’any 1972 juntament amb els seus companys Parés de Mataró  i els ja desapareguts Eduard López i Salvador Pujol , varen recuperar la Col·lectiva de Sant Lluc que organitzaren fins l’any 1983. Igualment Boix va seguir la seva vessant expositiva amb les expos  dels Amics dels Arts, que eren amb ell, els germans Arenas, en Salvador Esquerra, en Jordi Puiggaglí, en Manuel Cuyàs i l’Emília de Torres.

La seva darrera presència expositiva va ser el juny de 2016 quan va realitzar una exposició al pis de l’Ateneu, i en la que va rebre l’homenatge de la gent del Sant Lluc. Allà es mostrava molt fresc per la seva edat i presentà una bona quantitat d’obres en la que hi mancaven bàsicament ls aquarel·les i dominaven els olis i sanguines i amb la que va perdre l’ocasió de ser rebut per les noves generacions com un pintor important.

Avui, en el moment de la seva mort, crec del tot injust el silenci captiu dels mitjans d’informació i molt especialment de la gent del Sant Lluc ja que encara que segurament no pertanyia a l’associació, el seu paper com artista important de Mataró en una certa època i principalment el fet de ser un dels impulsors del Sant Lluc,  obligava a l’entitat a fer-ne esment i tenir un record del seu fer i la seva tasca en la web oficial, cosa de la que encara estan a temps.

Quedi doncs el record d’un artista complex en el pensar i el fer que va assolir un paper important en l’art figuratiu de la nostra ciutat en un temps determinat, Un artista fidel a si mateix i al seu fer i que mereix el record per el seu paper en l’art mataroní.