COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (III)

 

Marta Fàbregas (Barcelona, 1974) és una fotògrafa que ha sabut trobar l’encaix entre la seva passió tècnica (la fotografia) i la seva narració visual, exercida al voltant de la dona i el seu paper silenciat per la història. En aquesta exposició  ens presenta quatre peces en les que mostra les seves intencions mitjançant uns treballs fotogràfics que amb la seva atracció criden la nostra atenció i neguitegen els nostres pensaments.

Pep Guererro (Port de Sóller, 1966) és un artista curiós. Ha creat una mena de marca pròpia en la que la barreja estilística conceptual i de mirades, creant un nou idioma plàstic, que conjuga al pop i al kitch, i confon a l’espectador en aquesta barreja conceptual entre antic i modern. Malgrat el seu atractius visual, al meu entendre és del més fluix de tota la mostra.

Mrs Toolip ( Auckland, Nova Zelanda , 1990) es presenta amb una gegantina obra de 4 metre de llarg , que essent la més gran de l’exposició és , al meu entendre, la pitjor. Obra decorativa per il·luminar un gran hall, una gran sala, però que si la despulles de la seva magnificència espectacular, no et queda gran cosa. Simple habilitat comercial, en grau molt alt.

Chamo San (Barcelona, 1987) és un artista que treballa principalment en el camp publicitari on ha gestat plàsticament marques per a Damm, La Liga, Seat, Nike i altres de primer nivell. La seva obra, plenament il·lustrativa , es jove i desimbolta, però encara amb molt camí per córrer. Cosa que se li nota en la comparança amb els artistes que conformen la mostra.

El veneçolà Roger Sanguino ( Maracay, 1968). És una de les gran estrelles de la mostra. Artista molt desconegut per les nostres contrades, ens demostra amb aquestes peces la seva gran qualitat tècnica i compositiva. Els seus retrats, molt destrament tractats, amb l’afegitó de les estructures pseudo geomètriques que els envolten, generen un interrogant neguitós per a l’espectador que es submergeix profundament en el treball presentat. Del millor de la mostra .

La xilena Isidora Villarino (Santiago de Xile, 1986) és una artista en la que la translació de l’arquitectura i l’espai urbà és essencial per expressar el seus sentiments humanístics.  Amb l’obra “Façana Continua”, un espectacular llapis sobre paper amb pigment, ens corprèn amb la solitud d’un paisatge viscut per ella i per tots nosaltres. Molt interessant.

El darrer artista d’aquesta exposició és Miguel Zapata (Cuenca 1940 – Madrid 2014) és el més veterà artista de l’exposició i alhora  un gran desconegut ja que havent efectuat bàsicament la seva carrera als EEUU , especialment a Texas, i  havent exposat una sola vegada a Barcelona, el seu fer és desconegut dels afeccionats. Aquí se’ns ofereixen quatre importants peces, dos de mida gran , al costat de dos treballs preparatoris de les mateixes que alhora de mostrar la seva qualitat ens ensenyen la relectura actual de peces d’ordre bàsicament clàssic que en les seves mans assoleixen la més vigent de les actualitats.

Una exposició , aquesta número tretze  de la col·lecció Bassat , que ens sorprèn gratíssimament i ens prepara per el dubte de qui tindrà el protagonisme en la propera mostra d’aquest magnífic repàs artístic del que hem pogut anar gaudint.

Exposició que mereix una atenta visita

 

Col·lecció Bassat . Obres del segle XXI (III)

Nau Gaudí. Mataró

Del 23 de gener al 21 de setembre de 2025.

 

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II)

Hugo Alonso (Sòria 1983) ens ofereix una magnífica peça que sembla una fotografia quan és un acrílic. Amb ella ens acosta a la solitud i ens mostra la seva capacitat de generar emocions, capacitat que li va permetre ser convidat per el New York Times Magazine per il·lustrar fa pocs anys una portada de la seva revista. Molt bon treball.

Mariana Álvarez (Almendralejo 1963) és una autora que entén l’art com a una eina social. Es dedica bàsicament a plasmar escenes quotidianes amb el protagonisme humà que ens reporten a altres terres quan potser son dels nostres barris i les nostres ciutats. Molt interessant.

Francesc Artigau ( Barcelona 1940), és juntament amb Miguel Zapata, l’artista més veterà de l’exposició , en la que es presenta amb quatre magnífiques peces que semblen realitzades per un jove d’esperit. La seva habilitat tècnica, juntament amb la seva capacitat compositiva ens ofereixen quatre treballs de gran qualitat entre els que cal destacar  l’habilitat cromàtica de “Danae” i la compositiva , tan tècnica com conceptual, de “Diumenge al matí al SandwiChez”, obra que esdevé una de les millors de l’exposició.

L’obra de Diego Benéitez  “La suavidad de la carícia” és una de les més sorprenents de l’exposició. A primer cop d’ull es tracta simplement d’una composició cromàtica d’una intensitat cromàtica potent que genera una serena bellesa, Però en apropar-se un pot observar com la zona horitzontal central és en realitat el perfil d’una ciutat el que capgira del tot el sentit i el sentiment de la mateixa. Com ell mateix diu : L’art té la missió d’envair l’espai que deixa en l’ànima, aquell misteri que fa que les representacions pictòriques transcendeixin al record. Peça molt interessant.

 

Jesús Bordas (Montcada i Reixac 1969), és a bon segur l’artista més “curiós” de tota l’exposició. Llicenciat en Belles Arts, amb una trajectòria dispersa (analista de laboratori, conserge, professor de secundaria) actualment és policia a la ciutat de Barcelona. La seva obra , de gran atractiu visual, es realitzada allà prima d’execució ràpida mitjançant la superposició de capes de pintures de diferents natures amb pigments diversos que interactuen entre ells. Peça llaminera que demostra les variades inquietuds del seu autor.

Marisa Cruz ( Madrid 1947) ens ofereix una peça del seu estil habitual, aquell que fa relectura actual d’obres del renaixement . Ho fa amb un respecte absolut en la mirada i en la transcendència , alhora que aconsegueix amb el seu domini tècnic, una perfecta translació de l’obra i els personatges d’altres segle convertint-los en obres plenament actuals. Molt interessant.

Encara que per a molts sigui una artista desconeguda, Mònica Dixon es coneguda a Mataró ja que en l’any 2017 va aconseguir  el primer premi de la Biennal Torres García amb una profunda obra , perspectiva de volums interiors que remarcava el crit de silenci i solitud  que ara de nou ens mostra . En les quatre peces presents en l’exposició, que parteixen  d’una mirada ben diferent, fa evident la seva teoria plàstica de mostrar l’espai , no com una simple construcció o buit, sinó com a presència. Un objectiu comú, amb les dues cares, la de la foscor ( biennal) o la de l’espai obert (com en aquest cas).

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XX

 

El dia 23 de gener s’inaugurava a la Nau Gaudí , l’exposició de la Col·lecció Bassat que aplega a obres figuratives que pertanyen a aquest segle XXI. Amb aquesta exposició que assoleix la nombre tretze de la col·lecció Bassat, s’arrodoneix la mirada a la col·lecció , el que obre un neguit sobre el que pot ser exposat en un futur, encara que coneixedors del concepte de la mateixa queda clar que encara queden moltes possible mirades, amb el que crec no cal preocupar-se per un futur immediat.

Quan uns dies abans m’arribava la invitació a la inauguració, vaig, primer de tot, fer lectura detallada  dels artistes que la composaven, i veient  que fora dels artistes locals, de la resta sols en coneixia una molt petita part, em motivà a cercar informació des mateixos. Una simple mirada  a Google em va permetre albirar un nivell remarcable que es va fer evident en la mirada a les quaranta-sis  obres que conformen aquest exposició, que sense ser una de les grans si supera a l’anterior en el que pertoca al presentat i ofereix una mirada ben correcta de la realitat de la “pintura figurativa” actual.

La mostra es dedicada doncs en aquesta ocasió  a l’art figuratiu col·locant en aquest calaix tot allò que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans , queda englobat per l’art que s’expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats externes i concretes. Tal i com s’explica en el catàleg de la mostra, les quaranta sis obres que pertanyen a divuit artistes, sis d’ells dones, ens mostren la vigència de la interpretació de realitat externes i concretes al segle XXI i com son de diverses i confluents les maneres d’arribar-hi.

D’entre aquest 18 artistes tres d’ells son mataronins ( Ricard Jordà, Jordi Prat Pons i Perecoll) i un de la comarca ( Didier Lourenço) mentre que els altres son de la resta del país i de Nova Zelanda, Veneçuela, i els EEUU. Confegeixen entre tots una bigarrada i complexa mostra que podent convertir-se en un veritable calaix de sastre per la seva diversitat estilística i conceptual, assoleix una rara i dispersa dignitat per la qualitat del presentat que emergeix en la seva individualitat en l’entorn dispers i bigarrat que els agrupa, el que permet trobar-hi aquell estil o obra que més coincideixi amb el nostre pensament plàstic, i a més fer-ho d’una manera satisfactòria en l’entorn d’aqueta ample diversitat.

Ricard Jordà

Començant l’anàlisi individualitzat per els artistes més propers. Així de Ricard Jordà (Mataró 1943) ens presenta  dues composicions mitjanes en la que fa patent el seu domini de les segones lectures amb l’existència de materials diversos  que conviden a la reflexió, que esdevé obligatòria front el seu muntatge de quasi sis metres de llarg, en el que l’artista ens presenta el seu neguit vital i aglutina moltes de les reflexions que ha realitzat en el seu més de mig segle de vida creativa i expositiva.

Didier Lourenço

Del malaurat Didier Lourenço (Premià de Mar 1968 – 2023), que ens deixà fa ara dues temporades, podem gaudir ara amb la seva gegantina peça “El lladre de bicicletes” que esdevé obra mestra de la seva primera època. Una composició volumètrica que assoleix rara perfecció i en la que apareixen de trascantó el ciclista i la palmera que varen ser protagonistes de bona part d’aquell temps.  Una obra de gran qualitat que mostra la gran qualitat que atresorava . 

 

Perecoll

Perecoll ( Mataró 1948), ens ofereix un variat mostroari del seu negre sobre negre, encapçalat per el seu espectacular paisatge del “Cap de Creus sota la tramuntana”, de la seva sèrie sobre la Mediterrània, a la que contraposa el magnífic ”Arbre”, pur exercici de precisió tècnica, completant el conjunt amb tres treballs més , dels que caldria destaar “Carmen” , ple d’energia i vida.

Jordi Prat Pons

De Jordi Prat Pons (Mataró 1965) se’ns presenten dos excel·lents  col·lages  de 2011, de gran força expressiva , en els que la pintura és element marginal, ja que els treballs son construïts sobre bigarrats col·la ges matèrics amb el fonament de cartells publicitaris, que assoleixen en les seves mans una força explicita i una personalitat, absolutament magistrals, alhora que de gran bellesa plàstica i estètica.