110000 VISITES / 150000 PÀGINES SERVIDES

Miro el comptador de visites en el moment de penjar aquest darrer post i em trobo que he superat  la , crec que gens menyspreable xifra , de les 110.000 visites , havent servit quasi 150.000 pàgines visitades. Unes dades que em fan agrair profundament la confiança que teniu amb mi, tots aquells que de manera habitual us acosteu a a les meves opinions.

Gràcies a tots,  i seguirem....

Potser per celebrar-ho res millor que fer-ho amb el darrer article de Vicente Verdú.

 Han estat moltes les vegades  en que m’he referit  als escrits de Vicente Verdú a “El País”.  També han estat diverses les vegades en que he penjat part d’un article , o l’article sencer i, recomanant així la seva lectura. Però avui  voldria anar un punt més enllà, i si sou visitants més o menys habitual d’aquest blog , estic per exigir-vos com a pagament de la visita , la lectura de l’article que publica avui  i que és la més fefaent demostració de la seva excel·lència reflexiva.  Un article magnífic , clarament explicat i que ens hauria de fer reflexionar , i molt, a tots aquells que d’una o altre manera , estem en allò que en diem “el món cultural”. Un article absolutament impagable

Sin teoría, sin ropa interior

De lo muy poco que cabe celebrar en estos tiempos malvados, una penuria más, la carencia de teorías, se alza como una bendición.

Todo periodo que, en lo económico, lo político o lo artístico, se llenó de escuelas, movimientos y sus correspondientes manifiestos han sido tanto menos libres como más aburridos. Si se refiere a la política económica o a la economía política, cada una acabó echando las cosas a perder siguiendo unos u otros preceptos sagrados. Desde el liberalismo al comunismo, desde el equilibrio presupuestario al keynesianismo llenaron la intelectualidad de certezas y redujeron la complejidad social a un garabato. Y no se diga ya si se trata de movimientos artísticos.

Nada más tedioso en un museo que entrar en una sala consagrada al cubismo, otra destinada al impresionismo, otra al expresionismo, y así hasta la consecuencia de que el arte, en vez de ser una autoría personal, era como una obra oficial gobernada por una superautoridad oficializada.

Esa autoridad o moda imperante disfrutaban de tal poder a que imponía, aun sin quererlo, las formas de expresarse y hasta el contenido de la dicción. Los motivos, los colores, las formas, los efectos, los temas, el estilo en general se hallaban a la orden de una determinada "escuela". Y nada parece hoy más deprimente que ver a cohortes de artistas atados como en una cuerda de reos, presos de la época y de su estética capital.

¿Manifestarse personalmente? Para eso estaban los manifiestos conjuntos. ¿Exponerse libremente? Para eso estaban todas las muestras clasificatorias desde Viena a Nueva York, desde el Albertina al MoMa, que mandaban sobre el orden de la inspiración.

¿La inspiración? La inspiración, efectivamente. Porque la manera en que se concibe y se realiza una obra dentro de una escuela boyante era como el producto de un vasallo subordinado al mejor patrón.

Los tiempos de ahora son intempestivos pero no menos que el de los estruendos rapaces del aufklärung. Son tiempos crudos pero en parte más interesantes que los dulces escarchados del impresionismo francés. Son hoy, tiempos de pesadilla, pero incomparablemente menos cursis que todo el sueño surrealista, desde Magritte o Dalí.

En suma, esta época tiene a su favor no estar incluida en ninguna otra. Es decir, algo debía de tener para que pudiera ser. Y es, en especial, su condición de tiempo nuevo, tan duro y cruel como virtualmente libérrimo. Tan propicio al austericidio y al suicidio individual como propenso a la inauguración de un momento en el que todavía la sociedad no ensayó vivir.

¿Teorías? Todas las teorías se han hundido como también todas las modas han pasado de moda, han pasado de ser ridículos mandatos a ser motivos de desobediencia civil.

Cada cual ha recobrado así una extraña porción de libertad. Sea como artista, como ciudadano, como consumidor o como activista se halla en mejores condiciones para desarrollar su manera de estar.

Y la Red es el ejemplo máximo de cómo el manifiesto de una vanguardia se haya carcomido ahora por la manifestación de heterogéneos puntos de vida y vista. ¿La colectividad? Lo que importa no es hoy la colectividad sino la comunidad. La reunión de lo diverso, la coexistencia de lo distinto, el ejercicio de lo mejor sin haberse alistado o poseer el carnet de socio o de partido. Los artistas, como los dirigentes, deben ser juzgados en cuanto a su mérito y no por su adhesión.

Los líderes políticos, si siguen existiendo mañana, deben ser elegidos, juzgados y demolidos por los ciudadanos; no por hallarse afiliados a una formación.

Sin teorías, pensábamos, no se puede pensar, pero lo cierto es que el pensamiento fue siempre anterior a la teoría, que no vino a ser otra cosa sino una “racionalización” del pensamiento presente y anterior.

Sé es esto o aquello. Nos salvaremos o nos hundiremos no por un teorema a fuerte sino por la flexible inteligencia aplicada a la complejidad de la situación. "A largo plazo", decía Keynes, "todos muertos". Pero hoy, a medio plazo, terminaremos beneficiados, sin duda, por la ausencia de un diktat que nos encierre, como antaño, en un herrumbroso campo de concentración.

SANT LLUC

Avui és Sant Lluc, patró dels artistes. Felicitats dons a tots aquells que es mouen en el camí de l’art i molt especialment als creadors , a qui hem de considerar els màxims protagonistes de la festa .  Vagi per ells el desig de que s'omplin de qualitat i art. I si de pas hi ha ventes , molt millor. Que no sols de l'esperit viu el creador.

Justament avui hem retomat la informació artística a m1tv amb el que ja podríem considerar històric “espai d’art”, que seguirà una periodicitat quinzenal , amb emissió els dijous a les 21.00 hores.

Un espai que avui ha comptat amb el protagonisme de l’artista argentoní Josep Serra i la seva exposició “Necessitat vital” amb la que celebra els seus trenta anys d’ activitat expositiva.

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/josep-serra

DIJOUS A LA NAU (en aquest cas, dimecres)

Ho dèiem el passat cap de setmana i ara és el moment de recordar-ho. Demà (per a la gran majoria de lectors avui ) dimecres , hi ha la conferencia mensual a la Nau Gaudí que en aquesta ocasió té el protagonisme de l’arquitecte mataroní Manuel Brullet i el tema un de tan seductor com : “ La Nau Gaudí, Gaudí ben interpretat?”.

Parlar de Manuel Brullet és fer-ho d’un dels grans arquitectes que ha donat la nostra ciutat en els darrers quaranta anys , i a bon segur d’aquell que ha obtingut un reconeixement més alt , ample i variat per a les seves actuacions arquitectòniques.

El seu estudi , amb conjunció amb De Luna , ha esdevingut un dels grans equips arquitectònics del país amb la seva especialització en edificis de serveis ja siguin sanitaris, educatius, culturals o administratius , sense defugir l’arquitectura d’habitages.

De les seves mans han sortit projectes com els de l’Hospital del Mar , el Moises Broggi, la Clínica Quirón , el campus de la Universitat Rovira i Virgili, la reforma de l’ateneu, la presó de Can Brians, el Parc d’Investigació Bio mèdica.

A Mataró han estat també diverses les seves actuacions , però en no ser un arquitecte d’aquells mediàtics , no existeix la consciència del  seu protagonisme . Exemple de treballs que han anat signats per ell son el CAP de Cirera- molins , l’escola de les Aigües , l’edifici de Can Xammar , edificis d’habitatges a la Rda Barceló i a la Via Europa , etc... Però potser el seu fet local més emblemàtic està en la rehabilitació de la Nau Gaudí a la que converteix des de la misèria que era fins a la joia magnífica que és ara.

D’aquí que la conferència d’aquest dimecres prometi molt. La seva mirada de Gaudí, mitjançant el coneixement assolit en la restauració de la Nau , ens permet ensumar unes reflexions , tècniques , estètiques i filosòfiques ben atractives que fan d’aquesta conferència un veritable caramel cultural que caldrà no perdre’s. 

A CONTRAPÈL

No feia falta ser molt espavilat , i jo no ho soc , per preveure el que ha passat en aquesta malaurada mini temporada de “Mar de fons” organitzada per la Sant Lluc, que ha tingut com a cloenda la mostra “Dues dones i el blau” , amb el protagonisme de Regina Puig i Margarida March.

Vàrem dir en el seu moment que era difícil d’entendre aquesta mostra en forma de duet i més encara quan l’excusa unitiva era un “blau” que no quallava precisament amb l’evolució creativa d’ambdues. Ara , un cop vista l’exposició , ens hem d’aplaudir a nosaltres mateixos per el nostre pronòstic ja que ni existeix lligam algun entre les protagonistes , ni el concepte “blau” que serveix per “unir” la mostra apareix com element essencial i fins i tot tangencial, i el que és més important , la subordinació de les autores al concepte unitiu del “ mar de fons” les descol·loca del seu i les obliga a unes subjeccions formals que desnaturalitza bona part del seu treball, en especial en el cas de Margarida March.

I cito a Margarida March ja que ella és qui amb la gran qualitat dels seus esmalts manté del tot el nivell d’una exposició , que fora d’ells no deixaria de ser una anècdota no mereixedora de cap manera de ser exposada en un indret com Ca l’Arenas, si és que de veritat volem que Ca l’Arenas tingui nivell i pes específic , i no com hem vist aquest any.

March ens presenta en aquesta mostra les dues cares del seu fer artístic: la de l’Ofici ( els esmalts ) i la més passional ( el gravat). Certament Margarida March és una gran mestre de l’art de l’esmalt , i no exagerem si la considerem una de les millors esmaltistes del país. Aquesta immensa qualitat la ha dipositat en aquesta ocasió en el seguit de peces que ensenyorejen el menjador de ca l’Arenas , tot i que queda ben palesa la seva subjecció interior a aquest concepte marí esdevingut d’obligat compliment.

Però està clar que quan un és un excel·lent artista , i Margarida March ho és , es té la capacitat de convertit la limitació en virtut i reconvertir la juguesca en una recerca personal que doni com a fruit uns resultats reeixits. Així succeeix en aquesta ocasió en la que la sensibilitat , el concepte creatiu i la capacitat tècnica es donen plenament la mà per aconseguir uns esmalts resplendents dignes de l’habitual ben fer de l’artista.

Altra nivell però succeeix en el cas dels gravats. Certament tres gravats simplement gestuals i d’un minimalisme impactant , criden l’atenció i marquen un elevat nivell, però aquest es descomposa ràpid en unes peces massa subjectes a la temàtica i en els que l’habilitat de l’autora poc i pot fer davant de la insubstancialitat del concepte , massa lligat a un univers figuratiu, arribant a un punt de no tornada , en el cas més figuratiu de tots (meduses ), que fora del treball tècnic no comporta cap valor afegit a la línia de l’autora.

El cas de Regina Puig és ben diferent. Excel·lent dissenyadora , està encara en les beceroles del que podríem considerar concepte plàstic , i per tant encara està molt lluny de disposar del mínim de mèrits precisos per exposar al vell casalot del carrer Argentona , si de veritat volem que es prengui de manera seriosa la seva projecció artística i cultural.

Sortosament Regina Puig ha estat llesta i deixant del tot el concepte plàstic ha apostat per el camí que bé coneix i que de manera ben exitosa conrea , com és el cas del disseny. 

Així les seves obres responen únicament a aquest concepte i fan aposta total per una mirada visual parella a la que ens podria oferir un cartell publicitari. Així fàcilment podríem concebre les seves obres com grans  plafons publicitaris en els que en un costat aparegués de manera ben remarcada , el logo d’una cervesa, una beguda refrescant , o qualsevol altra marca relacionada amb l’ambient de platja.

Algú podrà dir , i a bon segur tindrà la seva part de raó , que a fi de comptes això és el que feia Warhol per exemple , però en aquest cas el concepte no és aquest ni de bon tros. L’obra de Puig té una única raó i aquesta està fonamentada en el disseny i li cal urgentment , si és que vol seguir per el camp de la plàstica , fer-ne reducció per establir una nova paramètrica més lliure i personal que l’allunyi d’aquesta dinàmica intranscendent , que a més bé reforçada per un muntatge visual funcional i identitari que en aquesta ocasió frega del tot el ridícul , rebaixant la possible força d’un concepte plàstic que s’ha de revisar de manera urgent.

ACTIVITATS

Després d’una setmana d’aquelles en la que hem funcionat amb el coet al cul, - inclosa la guàrdia de dissabte -, bo era intentar fer un reset absolut i deixar-se endur per el vent, la natura , el mar... . Per això res millor que fer un altra part dels camins de ronda del nostre país ( una activitat que us recomano ferventment ) que et permeten gaudir amb tota intensitat de la bellesa natural , alhora que vas fent camí en un exercici natural i controlat que el nostre cos agraeix amb escreix.

Avui ha tocat anar ben al Nord. La caminada era prou atractiva entre Cadaqués i el cap de Creus , passant per Port Lligat. Quasi un parell d’hores de camí , en un constant pujar i baixar per un veral estret i pedregós que ens ha portat per els dolços i alhora aspres espais del Parc Natural del Cap de Creus. Un dia esplèndid, la mar com una safata i poc vent , amb la lògica excepció de l’ indret del far on sempre sembla que s’hagin deixat la finestra oberta.

Bona caminada , bon paisatge , bon temps, gaudint de la conversa amb els amics i acabant amb un bon dinar a Roses . És per això que un està per preguntar-se  si podem demanar més en  un diumenge qualsevol.

ACTIVITATS MÉS ARTÍSTIQUES

Molt em plauria que per l’agenda d’aquesta setmana hi apuntéssiu dues activitats.

El proper dimecres se celebrarà la conferència mensual dels “Dijous a la Nau” amb el protagonisme de l’arquitecte J.M. Brullet  , el responsable de la restauració de la Nau , que ens analitzarà el paper de Gaudí com arquitecte des de la perspectiva que ofereix la seva obra iniciàtica.

Com veieu , en aquesta ocasió la conferència s’ha traslladat de dia i setmana. El pont del Pilar va impossibilitar celebrar-ho en el moment correcte i aquest dijous hi ha conferència dels Amics de Ca l’Arenas amb el protagonisme de Marià Ribas , per tant corresponia canviar i al final ha quedat en aquest dimecres a l’hora d’habitud de 2/4 de vuit.

Voldria aprofitar aquest anunci per demanar disculpes a aquells ciutadans que no assabentats del canvi , van acudir a la Nau. Malgrat els esforços del consorci va fallar en aquest cas la comunicació fet per el que demanem disculpes alhora que prendrem les mesures oportunes per que en cas d’altra canvi , pugui arribar aquest al bon nombre de seguidors que ja té aquest cicle de conferències.

L’altra nota a apuntar es la de convidar-vos el proper dijous 18 d’Octubre a tornar a acostar-vos a m1tv per seguir la nova temporada de l’Espai d’Art. 

Problemes d’agenda professional han retardat una mica la temporada , però creiem que no hi ha dia millor per el retorn que el dia de sant Lluc , patró dels artistes. Serà com sempre a les 9  del vespre i en aquesta ocasió gaudirem del protagonisme de Josep Serra , aquest artista argentoní que ha demostrat el seu alt nivell en les exposicions que ha celebrat en motiu dels seus 30 anys de vida expositiva i que ha titulat “Necessitat vital”. Un programa que espero marqui una temporada que , com no, desitgem del tot positiva.

FESTA

Avui a casa estem de festa, i que ningú em miri malament. Avui és 12 d'Octubre , dia del Pilar. La meva dona és aragonesa i jo us puc ben assegurar que he aprés a estimar molt aquella terra i als seus habitants , que com sempre passa, van molt més enllà dels tòpics de tossuts i “baturros”. Un poble noble, treballador i a vegades potser adust ja que la terra no és pas un terra agraïda ans el contrari.

Per això avui, en un sentit homenatge vull plantar en aquest blog , dos imatges musicals que m’impressionen i que avui més que mai , en son un bon exemple per a tots.

En primer lloc el sempre enyorat José Antonio Labordeta i el seu “Canto a la libertad” , cançó emblemàtica que posa els pels de punta i que la dreta impedeix que sigui l’himne d’Aragó, i s’ha de conformar en ser l’himne oficiós de la ciutat de Saragossa.

L’altra imatge vull que sigui la de Carmen París , una jotera plenament actual, gran renovadora del gènere , que canta la tradicional Jota de la Dolores , amb el detall d’aplaudir, en canviar la lletra i dir “España y sus naciones” , i no pas el “regiones” habitual.

Una jota per enamorar-se d’aquesta cançó tradicional i popular.

ART JOVE

Potser res tan difícil de definir amb exactitud com aquest concepte tantes vegades emprat d’art jove. Que és l’art jove?. Per que, parlem d’art o de joventut?.

Està clar per a mi que Picasso als seus noranta anys seguia pintant un art terriblement jove , ple de força, desig i il·lusió. Igualment tinc clar que molts d’aquests artistes amb molts pocs anys a les seves esquenes i que practiquen allò que malament s’anomena art contemporani, practiquen en canvi un art terriblement envellit, repetit , buit ,sense cap mena de futur ni esperança.

Però habitualment ,i com a genèric , l’art jove es refereix a artistes d’edat juvenil i que comencen la seva carrera artístic. Un concepte el d’edat que també està canviant amb el temps. Fa uns anys el límit de la joventut artística estava als quaranta anys , fa menys va baixar cinc anys i ara la xifra dels trenta sembla la més habitual com a límit per poder afegir l’etiqueta de jove al seu fer.

Doncs bé en aquests dies dos conceptes absolutament antitètics d’art jove exposen a la nostra ciutat: Per un cant la jove il·lustradora Esther Carbonell ens demostra les seves habilitats  a l’espai Capgròs , mentre que a Can Palauet es presenten els treballs finalistes del la 10a Mostra d’art Jove  que organitza l’IMAC , amb els noms de Cristina Ibañez-Tarter , David Mutiloa, Miquel Ollé Aguilló i Jaume Simon Contra com a protagonistes.

Esther Carbonell és una jove artista que amb prou feines ha estrenat la majoria d’edat. Practica la il·lustració d format clàssic i ho fa amb tanta qualitat tècnica com capacitat constructiva , el que no deixa de ser un rara avis per la seva , repeteixo, tendre edat.

Avui a l’espai capgròs ens ofereix un veritable mostroari del seu fer. I dic mostroari ja que la seva exposició esdevé un veritable book de la diversitat dels camins que intenta conrear l’autora , que va des del descriptiu , al reflexiu i filosòfic , passant per els diversos verals de la il·lustració de caire infantil, la mirada a la actualitat , la poètica , el camp de la ironia ..., tot amb un exercici tècnic destrament traçat en el que fons i formes conjuguen de manera ben adient i converteixen cada peça en un ben valorable treball.

Elements ben positiu tots ells que obliguen però a un salt endavant. Cal deixar aquest format petit , aquest dibuix més d’escolar i enfrontar-se a mides més grans en les que haurà de demostrar que la seva saviesa es manté, ja que els fonaments apresos i desenvolupats son el suficient vàlids com per  reeixir en aquest camp sempre complexe com és l’il·lustratiu , en el que gaudim de grans figures en el nostre país. Elles han de ser el seu far i el repte llunyà.

Totes les sensacions positives i de futur que ens ofereix l’espai capgròs s’esvaeixen en un tres i no res en entrar a Can Palauet i veure les quatre propostes finalistes de tan sols vuit propostes presentades ( a aquesta xifra en el meu poble en diu fracàs estrepitós ) en aquesta Mostra d’Art Jove , que segons hem pogut entendre pel llegit en la sala desapareix com a tal per plantejar-se altres situacions.

Evidentment que desaparèixer és el millor que pot fer. Banal, insubstancial, sense cap mena de força , sense cap mena d’intenció..., les propostes presentades s’ofereixen davant.

No em resisteixo per això , a repetir la frase que encapçalava l’article de Vicente Verdú que publicava fa un parell de dies en aquest mateix blog: En otros momentos nos habría exasperado tanta banalidad, rayando el timo, expuesta en las mejores galerías y en prestigiosos museos, pero ahora, progresivamente, casi lo mismo nos da.

Però no crec que ens doni el mateix . Que una obra tan insubstancial i poca cosa , que no arriba ni tan sols a ser un joc infantil, guanyi aquest premi diu molt poc del mateix i dels artistes que hi ha pres part.

PS:- Fa ja unes setmanes ens varem queixar per escrit al regidor de Cultura demanant quins havien estat els camins de difusió d’aquest Premi ja que no havien arribat a cap creador fora de l’òrbita que podríem dir “xalantesca” . Ens vam comprometre a publicar la resposta però no ha estat possible ja que el silenci ha estat la única resposta. Vagi dons el nostre agraïment per aquest silenci que qualifica ben clarament als protagonistes.

THE WINNER IS …… ALÍCIA ROMERO

Dissabte al migdia l’assemblea local del PSc escollia a Alícia Romero com a representant de l’agrupació per a ser tinguda en compte en la confecció de la llista electoral del partit per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

50 votants van decidir per 39 vots a favor , 8  en contra i 3 abstencions , acceptar la proposta de la direcció i anomenar a Alícia Romero com a la seva candidata . Ara serà el PSc comarcal ( l’ 11 d’octubre ) i si s’escau el Consell nacional, qui decidirà el 14 d’Octubre , la seva acceptació i la seva col·locació en les llistes.

S’ha acomplert dons el pla “b” i Alícia Romero retorna a la política i ho fa amb ínfules i aspiracions , sabent que està recolzada per l’aparell del partit , en especial per Esteve Terradas i Joan Rangel,  a qui va qualificar com els seus pares i mentors polítics , en el dia en que s’acomiadava de l’Ajuntament de Mataró.

Alícia Romero és una persona vàlida , capaç, preparada , ambiciosa ,- penso que molt -, que no ho va fer malament en el seu pas per la política local. He mantingut sempre una bona relació amb ella, amb alguna que altra sonada discussió, ja que ella va ser la “culpable” del desvio de les intencions de Can Minguell, que havia de ser un espai dedicat a la creació artística plàstica  ( la torna per el robatori del projecte inicial de Can Xalant ) i va acabar essent destinada a les noves tecnologies i a l’audiovisual amb uns patètics resultats , convertint-se en un dels grans fracassos de la darrera legislatura. Curiosament, ara el nom de Can Minguell, no apareix en el currículum de ningú ( en el de Romero tampoc ),com si hagués aparegut per generació espontània.

Romero va marxar dons va perdre la batalla amb Baron. Llavors va dir textualment “no vull fer de la política una professió”  ( podeu llegir  el seu comiat en el seu blog ). Ara un any i mig més tard , torna. És una postura absolutament legítima i tots hem caigut alguna vegada en retornar al lloc on mai havíem de tornar. Mai diguis mai. Per tant res a dir , però si soc sincer em sembla notar un cert aire de revenja , aprofitant la gens subtil venjança de l’agrupació local amb Consol Prados  , que va preferir a Baron en comptes de fer-li contestació.

Hàbilment Consol Prados presentà públicament la seva renúncia , però ho fa quan sap que l’Agrupació local ha decidit fulminar-la ja que estan en posicions polítiques contraposades. Una destitució tan venjativa com absurda ja que no hem d’oblidar que Prados no era una parlamentaria qualsevol i havia ocupat llocs de responsabilitat en el Govern i en el grup parlamentari. Però la tallada de caps del grup espanyolista dominant  és absoluta. I així els ( ens )va.

És obvi que Alícia Romero no ve gratis. No està per quedar-se com a diputat , sense que el seu fer tingui una visibilitat pública. Estima la imatge , - la que té i la que dona -, i sembla evident ( ja ho deia La Vanguardia ) que el seu retorn s’ha de llegir en clau electoral municipal i amb l’alcaldia com a meta.

Ara el Parlament ha de servir com a palanca per a la seva reaparició pública (d’ençà la seva renúncia era fonedissa total en la vida política mataronina) i rellançar la seva figura per a la lluita de les primàries , que a Mataró , si es fan obertes com caldria per reglament , poden ser a mata degolla i a on els ganivets aniran volant , tot esperant que al final no facin mal a ningú. Tot en una estratègia de la que ja en parlàvem fa un parell de dies.

Així que ja ho sabem tots. The winner  ha estat Alícia Romero. De moment . Però el camí s’endevina llarg i la lluita intensa. Veurem al fina que hi diu el poble. 

Però el trist està en que per ara , la història no es pot dir pas que sigui gaire edificant.

L'ART , ÉS ART ?

Si hi ha un pensador important que reflexiona constantment en relació a l’art i és capaç de discrepar de la realitat imposada ( és a dir art contemporani ) amb finesa i capacitat dialèctica és Vicente Verdú.

Aquest dissabte a  la seva habitual tribuna de “El País” deixava aquesta perla que  cal llegir de manera obligatòria, especialment per quasi tots els polítics i responsables artístics d’arreu, que  haurien de llegir i si de cas , discutir.

Aquí la deixo, tan sols amb l’apunt de que òbviament l’autor no ha visitat la Mostra d’Art Jove que organitzada per l’IMAC domina a Can Palauet. Però sense saber-ne res , la clava. I és que quan el mal anomenat art contemporani és tan banal, fútil i intranscendent com el que corre per les nostres contrades , la seva aposta és simplement qüestió de psiquiàtric.

El arte ¿es arte?

Vicente Verdú

En otros momentos nos habría exasperado tanta banalidad, rayando el timo, expuesta en las mejores galerías y en prestigiosos museos, pero ahora, progresivamente, casi lo mismo nos da. La belleza hace tiempo que se escindió del producto artístico y siendo posible aceptar que lo feo sea altamente interesante, que las vísceras en corrupción del buey en una muestra despierten sensación o que las vaqueros rotos, los zapatos manchados, los muebles en découpage y las calaveras tatuadas sean buena parte de nuestro repertorio estético ¿cómo ponerse finos ante la creación?

Gombrich decía, mucho antes de que las cosas llegaran a este extremo, que “arte es aquello que los artistas dicen que es arte”. Se trataba así, por este supercrítico, de salir airosamente del trago. Si los ebanistas hacen muebles de todas clases, los artistas hacen arte, sea de la forma y composición que sea.

La novedad, sin embargo, tratada el jueves por el profesor Calvo Serraller en su excitante conferencia del Reina Sofía es que, a fuerza de aceptar la belleza convulsa de los bretonianos —una belleza fuera de todo canon y saciada de libertad hasta el vómito, cuyo interior ha estallado en pedazos y de cuyos cascotes han ido produciéndose manifestaciones; unas llamativas y otras, ni fu ni fa— lo bello ha abandonado su trono imperial cargado de oros y el pasto del pueblo liberado ha adquirido las mil caras de la libertad y la fast food.

Antes del siglo XVIII, antes de la liberadora Ilustración, la belleza se hallaba enjaulada en reglas divinas que como la simetría, la proporción, el ritmo evocaban las leyes matemáticas que son, con Pitágoras, las leyes de Dios.

Tan pulcra como la matemática, tan digna y exacta como ella, la belleza era casi una ciencia para cuya producción era necesario aprender meticulosamente un oficio y seguir severamente sus órdenes y principios. Hoy, sin embargo, brotan músicos y escritores y pintores por todas partes. Es una belleza de puertas abiertas, el desorden es su correlato natural.

La pretensión de la belleza, como se ve en los escotes, en los cortes de pelo, en la arquitectura o en las faldas, no es simétrica sino asimétrica. La desproporción, el exceso, se impone espectacularmente a la precisión; y lo atonal, lo arrítmico pugna por hacerse oír mejor.

Una creación como la de la marca Desigual y las últimas colecciones de Custo Barcelona son un ejemplo cercano de la nueva belleza tan convulsa que, si parece colapsar en el proyecto, no llega nunca a la postración, sino a la sensación.

De ese universo estético está hecha actualmente la polimoda. Porque ahora no hay ya una moda imperante o única como no hay ningún canon de belleza superior. En las noticias de cada día la fe se intercambia bélicamente (convulsamente) con la blasfemia, lo minimalcon el barroco, las prendas de Ralph Lauren con los serios modelos de Dior, el miedo de todos nosotros por un pavor mayor.

Este fin de semana se celebra en Madrid la operación Open Studio con el propósito de “abrir las puertas” de los espacios de los artistas a los galeristas, los coleccionistas, los críticos y los vecinos. Todo se mezcla en una promiscuidad de expertos y profanos, de gentes con juicio, con prejuicios y sin nada que opinar.

El arte se ha despojado de sus hábitos místicos y es carne de mercado. Y el mercado, como la crisis enseña, es tan errático como desequilibrante, tan desproporcionado como famoso, tan arrítmico como un infarto, tan decisivo como invisible.

El arte, ¿es arte? A estas alturas qué más dará esta etiqueta ancestral. La política, la economía, la sociedad y la cultura se hallan en una era cuyo máximo carácter es carecer de nombre propio. En estas condiciones de perdición, deslocalización, desconcierto y apocalipsis ¿a qué propiedades más o menos fijas podría la belleza aspirar?

AMB VAS LLARG I TRES GLAÇONS

No soc habitual consumidor d’aquelles begudes que els puristes en diuen “combinats” , però quan en prenc, mantinc fidelitat quasi absoluta , d’ençà que el vaig conèixer, al gin- tònic. ( “Conèixer-la és estimar-la” que deia la presentació publicitària de la tònica).

L’enamorament va ser ràpid. Vas llarg de tub , tres glaçons , tònica de marca de difícil pronunciació i ginebra , en aquells moments , Giró, off course, que amb el temps va anar essent substituïda per marques de més nom , que tots tenim al cap.

Però de fa un temps que estic meditant trencar aquesta fidelitat. El gran plaer que és gaudir d’un gin- tònic comença a esvair-se davant l’examen a que un és sotmès en el moment de la petició per part d’aquell cambrer, que amb la fe del convers, et presenta carta de ginebres , de tòniques , elecció del gust que personalitzarà el combinat, etc..., tot per acabar amb una copa baló, d’aquelles que abans sols servien per els sempre femenins “San Francisco” , i a més, tot diluït amb una tona de glaçons de gel per fer.li perdre tota la seva potència.

Però és clar que la moda és la moda. Si fa poc era necessari ser expert en vins o whiskies si volies mantenir cert nivell de sibarita, ara si no domines l’enciclopèdia del gin- tònic ets un mindundi que estàs del tot en orsai. Per això , i no volen desfer-me del plaer que la beguda m’ofereix , m’he plantejat que la propera vegada que algú vulgui omplir-me el cap de la nova i retòrica litúrgia , el tallaré en sec i simplement li demanaré: Un gin tònic , amb vas llarg , tres glaçons , i de Giró, per favor.

I el que passa amb el gin tònic té un clar paral·lelisme amb bona part dels fets culturals. Molta parafernàlia , litúrgia buida però espectacular, aparença en grau màxim , però amb una essència del tot desnaturalitzada per tots aquests glaçons d’embolcall amb els que es vol emmascara la buidor de conceptes.

Potser dons, serà qüestió de fer el mateix davant de molts actes culturals i demanar-los en estat pur. És a dir, amb vas llar i sols amb tres glaçons. Encara que signifiqui no estar a la moda que ens volen imposar.

(Article publicat a la revista Més Maresme d'aquest mes d'Octubre )

PLAN “B”

Hom sap que en qualsevol qüestió en que entri en joc l’estratègia  sempre cal un pla alternatiu , anomenat generalment “pla b” , per a tal de poder-se activar en cas de que existís alguna dificultat que impedís la realització del pla original tal i com estava previst.

No crec que ningú dubti de que la política té molt de joc d’estratègia. Quasi és un joc d’escacs en el que els personatges involucrats realitzen la feina de les peces , més potents , fortes o senzilles com els peons , amb una sola finalitat: la d’aconseguir que el rei rival doblegui el genoll, es rendeixi o arribi el sempre somiat escac i mat. I l’estratègia en política , aconseguir que perdi el rival, no és una feina de K.O, és un treball de preparació i maduració, anant confegint un entorn i un ambient per a tal d’aconseguir el fruit desitjat.

No hem d’enganyar a ningú si diem que el fet de tenir un diputat al Parlament que sigui proper serveix per adquirir mèrits i també per poder aconseguir resposta a algunes peticions , però el que no far és incidir de manera positiva en la votació més desitjada per qualsevol agrupació, com ho son les eleccions municipals.

És per això que l’elecció de la persona que representi a l’agrupació s’ha d’observar sempre en clau electoral local. Ahir parlàvem de la possibilitat de que fos J.A. Baron l’escollit. La clau electoral elemental : descartar la seva presència com aspirant en unes primàries per encapçalar la llista municipal. Unes primàries obertes i per tant amb moltíssimes  possibilitats de guanyar i més encara si anava amb Consol Prados com a ticket electoral.

Però cal tenir en compte que Baron no ha paït encara la seva derrota electoral, que creu ( creiem molts ) va ser injusta. Una espina clavada que sap sols es traurà guanyant de nou les eleccions. Aquest és el seu objectiu i to el treball d’oposició que està fent , mantenint una intensa agenda d’activitats públiques , està destinat a  aquest fi. Per tant el parlament no està ni en els seus plans ni en les seves il·lusions.

Per això cal activar l’opció “b” que no és altra que la que porta el nom d’Alícia Romero , que a hores d’ara penso que és la que manté més possibilitats. ( Que no es posi nerviós ningú , que demà al migdia ja se sabrà tot i com acostumo no hauré ensumat ni el reintegra ).

Recordem que Alícia Romero va sortir de l’Ajuntament per voluntat pròpia , en un acte àgil i hàbil , sabedora de que havia perdut el pols per encapçalar les llistes i fins i tot per ser segona , davant la puixança de Consol Prados. 

Certament  Alícia Romero no és de la corda de Gomar , i menys de Barrera i Carlos Fernández , amb qui havia mantingut aspres distanciaments. Però en canvi té a Esteve Terradas en gran estima.

Romero , que en abandonar l’Ajuntament entrà a treballar en un pool de promoció de Lleida , de fa un temps ocupa el càrrec de gerent de l’Ajuntament de Premià , en el gran exemple de la sociovergència ala nostra comarca.  El sue nomenament com a diputat al Parlament de Catalunya serviria per a revitalitzar i donar una important empenta a la seva carrera política , actualment en el més absolut dels standby , ans també ( i aquí està el quid de la qüestió) la convertiria en un actiu molt important per a poder discutir el nomenament de cap de llista en les properes municipals.

Qualsevol persona que tingui un mínim d’atenció per la política local, sap abastament l’enfrontament radical que mantenen el grup municipal del PSc i el poder local del mateix. Gomar i Cia saben perfectament que en el seu grup d’adeptes no disposen de cap personatge que pugui enfrontar-se al que significa Baron, al que significa Prados , i als seus currículums . Cal dons trobar aquesta persona capaç de fer front a unes primàries amb la suficient dignitat com per fer que els vots que poden arrossegar el clan de los palmeros , siguin suficients com per tombar l’elecció al seu favor. I evidentment , Alícia Romero es el personatge ideal.

A l’Alícia li agrada la política , porta pedegree, és ambiciosa , - molt ambiciosa -, i com a Baron li ha quedat el cuquet del fer de no haver pogut assolir el lloc preeminent que ella creia mereixia amb escreix. Ara , en unes primàries , pot jugar perfectament el vot de la joventut , de l’experiència , del talent i principalment el de la renovació amb el plus afegit de ser dona , cosa que prima a Mataró, ja que és de les poques ciutats importants que no ha tingut encara una alcaldessa.

Aquestes son dons les cartes. Llàstima que el nom de l’escollit s’haurà triat entre bambolines i sense que ningú pugui haver dit la seva , en una elecció feta no per a  bé del ciutadà i sí per a millor benefici del poder espanyolista dominant de manera abassegadora en l’executiva local, en una nova demostració del tarannà obert de l’ideari de Pere Navarro i els seus acèrrims defensors , com és el cas de l’actual poder del PSOE mataroní.

Demà tindrem la resposta . Es complirà el que aquí explico  ( propostes que he pogut contrastar de manera fefaent) o potser no ensumaré ni un borrall. Però sigui com sigui , caldrà estar a l’aguait del triomfador de la cursa. La seva figura marcarà de manera definitòria el futur electoral municipal del PSc. Futur que caldrà seguir.

Com caldrà seguir també el tema de la sociovergència de la que n’haurem de parlar abastament en aquest cap de setmana.

BILLAR A TRES BANDES

Avui Consol Prados ho deixava ben clar a tothom i matava qualsevol run-run molt abans de començar. En el seu blog explicitava ben clarament la seva decisió de no  repetir en les llistes al Parlament de Catalunya  en el que ha estat tres legislatures i ha ocupat càrrecs de responsabilitat tant en el govern com en el grup parlamentari del PSC.

Ara ho deixa , no sé si a disgust , però mostrant de manera ben clara les seves sensacions : “..cal reconèixer que ara al PSC, a nivell nacional i a la Federació del Maresme, hi ha nous equips directius i és lògic que els nous càrrecs siguin d’acord amb la nova direcció.”.No cal doncs llegir entre línies , ho diu ben clar , els càrrecs han d’estar en sintonia amb la nova direcció, fet que no és el seu cas.

Però a Mataró li correspon  al menys un parlamentari i més després de perdre la quota del diputat a Madrid ( Manuel Mas ) i per tant cal decidir ràpidament qui ha d’ocupar aquesta plaça i a més cal que sigui un nom el suficient potent com per poder ocupar lloc de sortida ja que es preveu molt car l’obtenció d’aquest escó.

Davant d’això el nom que més s’escau és el de l’Esteve Terradas , home amb ample currículum en el partit , home d’aparell i que amb la seva ductilitat política , en especial en el camp de la negociació , pot ser acceptat amb facilitat per part del “ Comitè de selecció”.

Essent com és , home de partit , està clar que farà allò que el partit li demani , però jo no tinc tant clar que la seva aspiració estigui en ocupar una cadira en el Parlament , sense moltes possibilitats d’actuació directa , ja que les perspectives son les que son . És per això que jo no descartaria pas una jugada sibil·lina digne del millor billar a tres bandes com podria ser la designació de J.A.Baron com a representant mataroní en les llistes del parlament de Catalunya.

És cert que Baron no és de la corda de Navarro, però forma part del poder municipalista , ha tingut responsabilitats a la Diputació i és un polític amb la suficient experiència i saviesa com per poder actuar de manera brillant en el Parlament , especialment en camps com el del Medi Ambient , amb ben pocs especialistes en el camp polític.

A més , l’elecció de Baron produiria una concatenació de fets que alliberarien molt el camí polític del nou comitè executiu del PSC local que ha de començar a prendre decisions prèvies per al futur  de les municipals.

Per Baron l’elecció seria un reconeixement i un premi al seu treball , encara que algú ho pugui entendre com la tradicional patada cap amunt. La seva elecció comportaria el seu abandó com a cap de l’oposició a l’Ajuntament , lloc que passaria a ocupar Consol Prados que esdevindria di facto en la gran aspirant ( sense competència ) a ser cap de llista per les properes municipals , cosa que complau a l’executiva local que no vol que Baron repeteixi , però que sap perfectament que Consol Prados mai agafaria el relleu en contra del desig de Baron.

Però a més el salt de Baron permetria accelerar les converses per a instal·lar la sociovergència a Mataró, seguint les passes comarcals de llocs com Premià i Arenys . Una sociovergència que complauria a la ciutat vista l’absoluta incapacitat que demostra CiU per manar en solitari i que sempre ha tingut com a punt més conflictiu de les converses, l’animadversió manifesta que mantenen Mora i Baron. 

Les dimissions dels homes de confiança del govern ha accentuat la debilitat del mateix i ha permès el retomar les converses per un pacte de Govern , que avui per avui està encara molt verd , però que a bon segur una decisió com la de Baron parlamentari  acceleraria i es podria dur a terme passades les eleccions.

Com veuen una magnífica història d’aquelles de política rere bambalines , política florentina que diria Bassas, i que ves a saber si no és certa , però si no ho és, al menys haurem de reconèixer que és ben possible.

Allò de, se non è vero, è ben trovato.