EN EL CAMÍ

Com dèiem l’altre dia , la temporada artística mataronina ha començat amb rigorosa puntualitat , amb exposicions que semblen servir de “tocs d’avis” per el Sant Lluc, Festa Major de l’art més popular de la ciutat i mostra que inaugura “oficialment” la temporada.

Enguany aquesta prèvia s’ha formalitzat amb el bateig expositiu seriós de dos creadors mataronins,- l’Ana Caballero i en Toni Martí -, i també amb l’esclat expositiu en un  salt de nivell de  qualitat de Josep Maria Jodar , amb l’exposició “Maresme .CA  Next Exit” que s’inaugura el proper divendres a la sala del Col·legi d’Aparelladors , en el que pressuposem continuació creativa a la interessant exposició que presentà la passada temporada a Llavaneres.

Curiosament Ana Caballero i Toni Martí, els dos protagonistes del tret de sortida , presenten , tot i les seves corresponents i evidents diferencies , uns paral·lelismes que be cal considerar.

Ambdós corresponen a una generació que ja ha depassat amplament el concepte d’artista jove , però malgrat això son absolutament desconeguts a la seva ciutat en la que han tingut una presència artística quasi nul·la. Ana Caballero ha tingut però una intensa activitat a Itàlia , on ha residit alguns anys , mentre que he de confessar el meu desconeixement total  en relació a la carrera de Toni Martí.

Un paral·lelisme que es reflecteix en certa manera en aquesta estètica personal al voltant d’una abstracció que roman dispersa i inconcreta en les diferents peces de la mostra, alhora que també es fa palès en la importància que donen ambdós a la tècnica i als materials a emprar.

Ana Caballero aposta per una pintura sensible , en la que el color és un element fonamental en el concepte global, i amb la que vol plantejar unes emocions personals. Encara que es mou amb ductilitat en l’abstracció precisa un element figuratiu reconeixible com a  fonament i eix general del treball, al voltant del qual va desfent el procés deixant que sigui l’espectador el que tingui la percepció anímica de l’obra. Un treball ben estructurat encara que amb algunes mancances en la metòdica , que caldria polir  per aconseguir uns conceptes més interiors que visuals amb els que aconseguir donar més força al conjunt que a vegades peca d'una  insuficient intensitat.

Toni Martí és potser més abstracte en la concepció però encara manté evidents dubtes de quina és la millor manera d’expressar les seves sensacions, si mitjanant una abstracció de caire poètic , si recolzar-se en el tatxisme en la seva recerca de l’equilibri , o bé endinsar-se per una abstracció més reglada i racional, on l’exactitud del tot aporti la força al conjunt.

Potser son en aparença massa camins per a una sola finalitat , però queda ben clar en la mirada atenta a l’exposició que el camí de Toni Martí passa obligatòriament per el concepte de la llibertat.

Ho diem així ja que malgrat el seu esforç, - moltes vegades reeixit -, de presentar una obra ben estructurada  i tècnicament ben realitzada , res aconsegueix si el camí de les emocions queda sotmès a aquests fonaments i estructures. Martí ha de potenciar la seva cara més passional , ja que és allà on aconsegueix unes obres vibrants i engrescadores que ràpidament comuniquen amb l’espectador. És en peces com les del flyer o les més purament tatxistes on es nota la vibració creativa d’un artista ben desconegut i que de ser exigent amb si mateix , pot aconseguir uns resultats ben valorables.

ANA CABALLERO. “Espai Capgròs”. Fins el 28 de Setembre de 2011

TONI MARTÍ.- “La Presó”. Fins el 30 de setembre de 2011

“ESPAI D’ART”

Els vells afeccionats recordaran , - o al menys així espero - , el programa televisiu “Espai d’Art” que durant 20 temporades , i amb la direcció i presentació de qui això ecriu , es va mantenir ala graella de la Televisió de Mataró.

Avui ,amb joia, puc avançar que a finals de setembre tornarà  la graella de m1tv , mantenint l’ideari de: noticies , entrevistes i reportatges filmats de les més importants exposicions locals i comarcals.

Avui no he pogut dir no a la petició de tan bons amics com ho son en Jaume Puig , en Pep Andreu i en Joan Catà, que m’ho han posat tan clar i fàcil que era impossible la negativa.
Per tant, encara que queden uns dies , espero que en sereu fidels seguidors.

ARRELS

Tot creador té sempre el petit truc per desllorigar el trencament de la virginitat del paper o la tela blanca i impol·luta que se li presenta abans de començar el seu fer. En el meu cas preciso disposar del títol amb que encapçalaré l’escrit. Sense ell res hi ha a fer, quedo bloquejat. Ell em serveix com a fil dúctil en el que anar encaixant  els diferents paràgrafs de l’escrit i com a lligam d’integració.

Avui per parlar de l’exposició que l’Antoni Lleonart presenta a Can Caralt de Llavaneres ,  no he tingut d’esforçar-me ja que el bon amic comú en Yago Vilamanyà, me l’ha servit en bandeja de plata: “Arrels”. Un títol plenament escaient ja que reflexa amb tota exactitud el sentiment latent que existeix en aquesta interessant exposició.

Antoni Lleonat és un artista, si més no peculiar. Dic això ja que la seva trajectòria no respon a l’habitud d’un caminar evolutiu, amb els seus corresponents sotracs i / o trencaments. Lleonart practica una pintura interior i per tant en cada moment  expressa amb tota intensitat els seus sentiments reals, que alhora son tan complexos com ho és la seva personalitat.

Ho fa així ja que Lleonart no és pintor de mitges tintes . Ha estat capaç de practicar una pintura futurista amb l’ús d’elements com el ciment quan això era tota una aventura, per saltar a uns personatges en una vessant de còmic que ens oferien tota una filosofia de vida. S’ha volgut enfrontar a composicions i bodegons en un concepte clàssic de las pintura espanyola del segle d’or i també a paisatges erms i inhòspits com ho son els de les Bardenas Reales i parells.

Ara Lleonart es troba en un moment íntim, com si volgués iniciar un repàs creatiu del seu propi jo. I en aquesta recerca de les seves arrels , aquestes apareixen no tan sols en el físic i material de les seves obres , ans també en els indrets escollits per a ser pintats. Uns indrets propers, coneguts , sentits i que a bon segur han sigut font de vivències personals prou significatives.

Una mirada que s’estableix en el seu personal estil , en el que el concepte primari d’un paisatge impressionista es capgira per la presència d’una expressió intensa plasmada amb una pinzellada gruixuda i densa que li serveix  per donar pes específic a uns paisatges que en les seves mans agafen una trajectòria personal.

Passejar-se per la massa atapeïda exposició, - aquest pot ser l’únic defecte de la mateixa -, ens enfronta a un paisatge en el que predomina el concepte de la natura. El món vegetal és qui marca camins i dreceres  en unes peces estructurades perfectament en els cànons de la pintura naturalista , però amb el peculiar afegitó d’un concepte lumínic i un altra de preponderància d’uns elements per damunt d’altres , que no deixa de ser una cap-i-tomba més en el pensament creatiu de l’artista.

Una exposició interessant que ens ofereix una cara nova en el polièdric treball d’aquest artista que roman massa vegades amagat temerós d’una incomprensió artística difícil d’entendre davant el nivell del seu treball.

LLEONART
Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres
Del 2 al 25 de setembre de 2011

PRIMER CLATELLOT

SUSPESA LA RETROSPECTIVA COMMEMORATIVA DE 50 ANYS D’ACTIVITAT EXPOSITIVA DE

RICARD JORDÀ

Si dijous parlàvem de l’èxit de públic i “autoritats” en el començament de la temporada artística , - èxit que es repetia divendres a Llavaneres amb l’Antoni Lleonart de protagonista -, el mateix divendres al migdia rebíem la primera plantofada forta de la temporada amb la confirmació de que l’exposició retrospectiva de Ricard Jordà , que s’havia de celebrar a finals d’any i que havia de commemorar els cinquanta anys de la seva activitat expositiva iniciada al museu de Mataró, quedava definitivament suspesa.

Encara que existia un clar temor de que així fos, - de fet ja en parlàvem en un post poc abans de vacances -, manteníem l’esperança de que el seny de ciutat existís i que Ricard Jordà podria dur a terme aquest retrobament artístic  amb tota la seva trajectòria creativa i que de retruc els mataronins podríem gaudir tot repassant el treball d’un autor , que d’una o altra manera , ha estat sempre en els llocs capdavanters de la creació artística mataronina. Però no ha estat així.

Feia ja temps que en Ricard treballava en el projecte. Ben bé jo diria que quasi tres anys. En aquest temps ha anat recopilant dades de les seves obres , llocs en les que es troben, fotografies de les mateixes, etc , en un afany de realitzar una retrospectiva digna i coherent , en el desig de ser fidel reflex del seu fer i que no succeís de cap de les maneres com el cas de la molt malaurada expo de Pepe Novellas. Ara , sols li queda l’autosatisfacció  d’una trajectòria , emmarcada en el lògic emprenyament  de qui li costa entendre les raons d’una negativa.

Primer va ser Carles Marfà qui li va dir que “ de lo dicho nada , monada” i que ho sentia molt ( quina poca vergonya) però que res de res , que ni espai , ni col·laboració, ni diners. Que l’exposició de Jordà no entrava en els plans de l’IMAC , - després d’existir compromís municipal en ferm -, i que bon vent i barca nova.

Ara ha estat la Caixa Laietana qui de manera menys dràstica i amb formes més amables li ha dit quasi el mateix. Li ha ofert l’espai , - ja es veuria amb quina amplitud - , però per realitzar una exposició , diguem-ne que normal, però que no era possible el projecte inicial de retrospectiva amb catàleg , ja que la situació actual de l’entitat no permet dispendis extraordinaris. Un parell de fulls “extres” al tríptic habitual, era el màxim que se li podia oferir.

I així tenim al bon amic Ricard , prenent-se les coses amb filosofia i decidint que vist el que hi ha, millor deixar el projecte en el calaix. Que qui dies passa anys empeny , però expressant clarament que potser ja n’hi ha prou d’actituds mesquines com aquesta que fan que l’oficialitat regui amb diners projectes sense retruc ( Can Xalant n’és l’evidència) i en canvi sigui incapaç d’honorar a qui durant 50 anys , que no és dir quatre dies , ha sigut creador important en el camp artístic i cultural de la ciutat.

La mort del projecte és evident i no creiem que varií molt en l’entrevista que l’alcalde Mora ha de mantenir dintre d’uns dies amb un important col·lectiu d’artistes de la ciutat , de la que ja hi ha data i hora fixada. Encara que no estaria malament que al menys produís una reflexió i provoqués una esperança de futur en el complex mon de l’art local, i més davant les retallades actuals i quan començada ja la temporada hom desconeix quin és el projecte i quines son les activitats acordades.

Ara a tots ens queda estar a l’espera, i a més una espera encuriosida dons pot succeir un cas tan divertit com que qui llençava fa ben poc un atac despietat i molt ben reflexionat  cap a Can Xalant pugui tenir a les seves mans el poder de Cultura, si s’acompleix el rumor que està en boca de tot el món cultural.

Potser llavors podem pensar en una acurada retrospectiva de Ricard Jordà, encara que amb una mica de retard , fet que no seria res més que realitzar un acte de justícia cultural.

Sigui com sigui penso que cal fer reflexions generals més profundes al respecte de quin ha de ser el paper de les entitats públiques i privades al respecte de la gent de casa. No crec que el precís sigui una postura de proteccionisme , ans al contrari , però sí que ha d’existir un criteri clar i contundent al respecte del recolzament que mereix l’activitat cultural dels ciutadans , i més quan és de qualitat i representa una trajectòria llarga i meritòria.

Però potser el soroll de les tisores no permet concentrar-se per pensar adequadament. El que és una llàstima.

Ps.- Malgrat tot, Ricard Jordà podrà gaudir de l'homenatge dels amics mitjançant l'exposició que realitzarà a l'espai capgròs. El que volia ser un complement íntim , - com en el cas de Pepe Novellas-, arà esdevindrà exposició cabdal que caldrà visitar.

NOVA TEMPORADA

Com si tingués por de que la gent s’oblidés d’ ella, la nova temporada artística ha arribat més puntual que mai a la cita. Tan sols caigut el full del calendari que marca la festa de San Ramon i per tant la fi de l’agost , i quan San Gil, curiosament patró de Núria i Festa Major del santuari, indica que ja estem a Setembre, les exposicions es renoven a la ciutat i entorn amb ni més ni menys que tres inauguracions , com son les d’avui d’Ana Caballero a l’espai Capgròs i  la de Toni Martí a la Presó i demà la d’Antoni Lleonart al Museu de Llavaneres.

Però aquesta pressa per començar temporada sembla haver-se contagiat també al públic que ha omplert els espais de la Presó i Capgròs en aquesta jornada inaugural,  com si ell també tingués por de que aquestes retallades que es veuen i ensumen per arreu , també tinguessin activitat en el camp expositiu i amb la seva presència volguessin fer evident el desig de que l’art mantingui el seu paper en la vida cultural de la ciutat.

Una presència massiva de públic i alhora de càrrecs públics. A capgròs hem pogut veure a Núria Calpe , la nova regidora de Mobilitat, a Joan Anton Baron, Montse López, J.A. Ciller i al nou regidor d’IC Esteve Martinez , mentre que Quico Melero estava a la Presó juntament amb Sergi Penedès, l’ex-regidor de Cultura que curiosament no assistia a cap inauguració quan ocupava el càrrec i per tant era una obligació, i avui ho ha fet a títol d’amic personal, fet que l’honora demostrant que al menys és amic dels seus amics.

Unes exposicions ben parelles en tots els sentits i de les que n’ haurem de parlar més abastament en aquest cap de setmana. Dos artistes novells en el que pertoca a fer públic els seus treballs en la seva ciutat però que demostren abastament que no estan pas en les beceroles en això de l’art. Dos petites sorpreses amb detalls positius encara que presenten també unes evidents mancances en altres apartats però mostrant en el global els suficients detalls a considerar el que els col·loca , ampliant-lo, en el llistat de creadors locals amb el suficient nivell de capacitats com per seguir un caminar pausat i segur en la seva evolució.

Dues exposicions que inauguren una temporada que se suposa problemàtica per les disponibilitats però que cal esperar sigui positiva per la força , el nivell i la vàlua dels seus protagonistes. Tot per aconseguir que la plàstica esdevingui  veritable columna de la cultura mataronina.

PS,. Unes inauguracions marcades per el rumor d’uns obligats canvis en el govern de la ciutat que afectarien del tot a Cultura. Un rumor que molt ens plauria no esdevingués realitat ja que indicaria que tot ha estat una falsa alarma i que hom pot seguir en la tasca d’aquell Govern que han dictaminat els ciutadans i el seu partit.

Així ho esperem de tot cor per l’estima que tenim als protagonistes del mateix. A recuperar-se

PAS DE VIANANTS

Quan al bell mig de les vacances   varem ensopegar amb el pas de vianants que encapçala aquest post, un somriure generalitzat aparegué en el grup. Un pas de vianants pintant recentment que et permetia deixar una vorera per anar al no res , millor dit, per anar a topar amb un formós mur que ocupava tot l’espai de la teòrica vorera contrària.

Al mig de la conya corresponent, els més joves apuntaven a veure la màgica porta d’entrada del col·legi Hogwarts , l’escola de mags de Harry Potter , però per a mi aquell pas esdevingué una evident al·legoria al respecte del final del camí que tot creador o agent cultural, i molt especialment els artistes plàstics , troben quan volen acostar-se a l’IMAC. Un pas de vianants amb un únic destí: El mur.

Un IMAC que de fa temps és “el papus” oficial  i real de la cultura mataronina ( amb excepció dels amiguets) i que també ho està essent per el nou equip de govern. Aquest , superades les dificultats burocràtiques i “plenàries” al voltant dels càrrecs de confiança, ha anat disposant ja dels corresponents “inquilins” que han ocupat cadira i comencen ja a exercir el seu paper i el seu poder. Tots , menys un , el director de l’IMAC. Així després de tres mesos de les eleccions municipals , l’únic càrrec important de l’organigrama sense titular és aquest i el que és pitjor , sense que a hores d’ara ningú dels que manen tinguin idea de qui serà el “boig” que acceptarà la patata calenta.

Que l’IMAC és una bomba de rellotgeria és una cosa que hom sap. Cessada Esther Merino malgrat la petició expressa de continuïtat realitzada per Gisel Noè, l’IMAC està en un estat d’hibernació absolut. Temorosos del que pot passar i convençuts , - jo no ho estic tant -, que certes prebendes consentides per tots els governs anteriors en les que l’amiguisme ha dominat , com son els cassos de catàlegs, dissenys , exposicions , Can Xalant etc ,  poden acabar-se , estan a veure-les venir i preparant l’estratègia de boicot actiu si és que qui s’hi acosta té els collons ,- crec que en aquest cas és escaient parlar així -, de possar les coses en ordre , col·locar a cada tècnic en el seu lloc i establir una dinàmica correcta d’actuació.

Però evidentment , qui és el boig que pot acceptar tal repte?. Sense un duro , havent de dir no a quasi totes les propostes , apretat per tots i defensat per ningú, sols un kamikaze sense res a perdre i defensat a mort per el poder pot acceptar un paper encarat cap el fracàs i amb la certesa de que qui tinguis al costat t’intentarà torpidinar i fer el llit constantment. I de moment aquest kamikaze no apareix per enlloc ja que qui té un càrrec difícilment acceptarà el canvi, i qui no en té el normal es que pensi que ja hi haurà un temps millor per una oferta més atractiva. Una preocupació greu per al regidor Marcel Martínez que ves a saber si és una de les causes del seu estat actual de baixa.

Un càrrec que s’ha d’omplir ràpidament ja que no pot ser que una ciutat com Mataró disposi d’una agenda cultural de Setembre tan minsa i escarransida , indigne del  seu poder i del paper de centralitat cultural comarcal que ha d’exercir.

Però és clar si ni el mateix IMAC és capaç de publicitar en la seva agenda activitats organitzades per el  mateix Ajuntament com és el cas de les visites guiades al Museu Bassat ( cada primer diumenge de mes a les 12 hores ) o les activitats familiars del mateix museu ( cada tercer diumenge a les 11.30 hores) , vol dir no tan sols que la cosa funciona molt malament ( i en aquest cas la responsable hauria de ser el cap de servei, Gisel Noè ), ans també la continuïtat del boicot intern de l’IMAC envers tot allò que desagrada als que manen ( cas Museu Bassat).

Un mur , el de l’IMAC que caldrà trencar ben aviat i de manera definitiva.

REFLEXIONS SOBRE ART CONTEMPORANI.

DICCIONARI D’UNA IMPOSTURA

De la mà de l’Enric Aromí m’arriba el post del blog de la crítica d’art mexicana Avelina Lésper, que en el seu post del passat diumenge 28 d’agost , realitzava un ample anàlisi al voltant de l’art contemporani, amb un post encapçalat amb les frases de capçalera d’aquest comentari.

Amb els discrepàncies que es vulguin, la reflexió de Lésper és ben vàlida i interessant i us aconsello que li presteu atenció, i veureu que la globalitat d’una certa tirania d’aquest mal anomenat art contemporani , és generalitzat.

http://avelinalesper.blogspot.com/2011/08/reflexiones-sobe-arte-contemporaneo.html

PERSIANES AMUNT

Encara que ja fa una setmana que el despertador fa la seva feina i m’obliga a iniciar una nova jornada de treball, he mandrejat encara una mica i no és fins avui que he decidit que ja era hora tornar al post més o menys habitual. Encara que sense la inèrcia deguda , amb una certa ganduleria al damunt d’aquesta responsabilitat comunicativa imposada per un mateix ,és hora de tornar al dia a dia ja que l’activitat artística també ho fa ja mateix.

El proper dijous ( 1 de Setembre ) la mataronina Ana Caballero presenta a l’espai Capgròs la seva primera exposició individual seriosa a la seva ciutat , mentre que Toni Martí inaugura a l’espai de la Presó.  També l’endemà , el mataroní Antoni Lleonart inaugura la temporada artística del cada vegada més potent, espai expositiu del museu Arxiu de Llavaneres a Can Caralt.

Comença dons la temporada i ho fa com es va acabar, sense un projecte clar en el camp municipal ( seguim sense responsable de l’IMAC) i amb els espais i organitzadors mataronins anant com sempre a la seva. Així per començar , i com han pogut observar , dijous comença temporada amb dues exposicions que s’inauguren , a més , a la mateixa hora. Bo seria que entre els pocs organitzadors expositius de la ciutat s’establís una mena d’acord per intentar que aquesta duplicitat ( constant en la passada temporada)  no es repetís en l’actual.

Però d’això i de molt més en parlarem els propers dies. De moment em permetin que l’esperit encara estigui exultant per les vacances que encara romanen calentes.

Si un es pot llevar durant uns quants dies amb la vista que encapçala aquest post ( San Miniato a la Toscana , vist des de la terrassa de la que va ser la nostra casa durant uns quants dies ). Si un pot gaudir de tota la potència visual , paisatgística, gastronòmica etz. d’aquesta zona italiana i pot omplir el seu rebost artístic del gruix existent en edificis, museus, esglésies , obres d’art , etc. Si un pot a més omplir el pap emocional amb positives sensacions de l’entorn familiar i amical més proper, haurem d’entendre que aquest temps vacacional ha estat del tot positiu i satisfactori.

I si a més , encara ha quedat temps per acostar-se a Antonio López, al Museu Esteban Vicente , al MNAC i Torres García, al Caixafòrum i el retrat de la Belle Epoque. També a la Pedrera i Català Roca , al Picasso i el món de Paris de començament de segle, i encara hem pogut gaudir d’alguna que altra activitat artística com algunes exposicions , o els ben atractius actes de la Fira del Càntir amb una conjunt expositiu ben valorable i una excepcional exposició del gremi, al saló de Pedra de l’Ajuntament, queda clar que un arriba amb les piles carregades i desitjós de mantenir aquest blog com a referència en l’actualitat artística de la ciutat i els seus artistes.

Volíem començar ja avui amb algun que altre comentari però la trista notícia de la mort de Josep Grau Garriga ens obliga a fer-ne el corresponent apunt.

Grau Garriga ( Sant Cugat del Vallès 1929) és el gran impulsor de la tapisseria moderna al nostre país. Una tasca que comença l’any 1956 quan l’empresari Miquel Samaranch el fitxa per revitalitzar la fàbrica “Alfombras y tapices Aymat” de Sant Cugat del Vallès. El seu primer viatge d’estudis professionals , a càrrec de l’empresa, el porta a França on coneix i treballa amb  Jean Lurçat , el gran innovador de la tapisseria moderna , i de qui aprèn fonaments i conceptes que desenvoluparà a posteriori en el nou concepte del tapís com element tridimensional , en un compendi peculiar entre pictòric i escultòric , que crea escola ( real i professional) en el nostre país , amb noms tan importants com Assumpció Raventós, Josep Royo, Dolors Oromí, Aurèlia Muñoz, etc .

Parlem ara i aquí de Grau Garriga ja que tenia  relació amb Mataró degut a l’empresa Aymat, que crec recordar tenia una relació de socis o parentesc amb uns Aymat mataronins. Aixíem sembla recordar m’ho va explicar el meu pare. Son dades inconnexes que caldria lligar , i espero poder fer-ho , per el que demano la col·laboració de qui pugui afegir-me qualsevol data.

 Recordo que els Aymat eren amics d’en Terri, que també havien pintat i exposat en el Sant LLuc i en alguna individual ( recordo una mostra d’aquarel·les) i estic convençut de que un d’ells es desplaçà a les illes ( crec que a Eivissa )on va continuar el seu paper artístic. Igualment em sembla recordar formaven part de l’entorn de la UEC mataronina.

Aquesta relació va ser la que va permetre al meu pare contactar amb ell per negociar els tres tapissos que honoren l’altar major de l’església de Sant julià d’ Argentona. En aquells moments l’església d’ Argentona estava regida per Mossèn Rafel Martí , un entranyable rector d’una aparença formal amb Joan XXIII i que malgrat la seva edat va ser un fervent defensor del Vaticà II , de tal manera que la parròquia argentonina va ser de les primeres en establir el nou ordre litúrgic de llengua vernacle i litúrgia de cara al poble. En aquets entorn , la gent que es movia en els cercles parroquials ( Esteve Valls, germans Fortí, Francesc Ponsa... etc) van acceptar la revolucionaria proposta dels tapissos de Grau Garriga que varen crear una veritable commoció en l’entorn religiós d’aquells temps.

El primer en arribar va ser el central “Eucaristia” de 1964 realitzat amb jute , llana i fil de coure De mides 340 x 240 cm. El seguí “Resurrecció” ( al lateral dret i amb tons vermellosos ) . Realitzat el 1965 , amb els mateixos materials i mides. Finalment va aparèixer “Passió” ( lateral esquerra i amb colors morats ) d’iguals materials, mides i característiques. Aquest tapís va ser despenjat poc després ja que va ser exposat al pavelló espanyol de la Fira Mundial d’Osaka dels anys 70, fet que el reconciclià amb la població ja que quedava clar que si havia anat a una exposició mundial , la peça era una obra de primera qualitat.

( Aquests tapissos estan ben datats en el magnífic llibre d' Arnau Puig , amb pròleg de José Mª Valverde , editat al 1985 per Ediciones Polígrafa)

Quan el tapís va tornar a “casa” , el mateix Grau Garriga va supervisar de nou la col·locació i llavors juntament amb el pare , vaig poder parlar amb ell i en tinc  mitificat el record d’aquella xerrada dons aquells tapissos havien significat  per a mi un esclat definitiu per decantar-me cap un art més d’avançada del que es realitzava generalment en aquell temps, i conseqüentment Grau Garriga era per a mi un ídol i un mite.

Posteriorment l’arribada al capdavant de la parròquia de Mn. Masvidal , rector integrista i ultramuntà , va estar a punt de que els tapissos fossin retirats. Sortosament es van moure algunes influències en el Bisbat i malgrat les queixes del rector s’han mantingut fins ara , encara que amb la presència d’un baldaquí corresponent a la penosa estètica religiosa montserratina , - tant de moda allà els 70 -, que desmereix la seva vàlua i impedeix la seva correcta visió.

Avui , en el dia de la mort de Grau Garriga , vagi el nostre sentiment d’admiració a l’artista i la convidada a tots els bons afeccionats a l’art , a visitar ( o revisitar ) aquestes magnífiques obres d’art que resplendeixen en la magnífica fotografia de Josep Renalias i que vol servir de sentit i íntim homenatge a l’artista genial que fou , en una genialitat que es mantindrà en el seu record.

ESTEBAN VICENTE
UN  CLÀSSIC DE L’ESCOLA DE NEW YORK

Feia força temps que tenia ganes d’acostar-me al Museu d’art contemporani que la ciutat de Segòvia té dedicat al seu artista il·lustre , l’Esteban Vicente. Però Segòvia és una d’aquelles ciutats incomodes pel viatger, i no ho dic per les seves característiques i serveis, i sí pel fet de ser una ciutat que no és de pas per enlloc i si cul de sac, en el sentir de que és ciutat d’anada,visita i tornada , fet que dificulta la visita tot de passada, malgrat els seus evidents atractius històrics, artístics i gastronòmics.

Aquest any aprofitant la visita de l’exposició d’Antonio López , vaig decidir abandonar per una vegada la tradicional cita amb El Prado , Caixafòrum Madrid i el reina Sofia i enfilar serra amunt per acostar-me a la sempre plàcida Segòvia per gaudir no sols d’un viatge ple de contradiccions escrites en el batibull de les rodalies de Madrid, amb les zones més Sant Cugat , per entendre’ns, com ho son les Rozas i Collada Villalba i seguir per l’austeritat hivernal de la serra de Guadarrama , amb l’ensurtant vista en la llunyania del Monestir del Valle de los Caidos, regentada per benedictins , és a dir , per la mateixa ordre que Montserrat. Contradiccions de la història.

Esteban Vicente és un d’aquests magnífics artistes espanyols que no ha tingut el reconeixement que la seva obra i el seu fer , mereixen. Forma part d’aquest gran gruix d’artistes que van abandonar l’estat per raons de la guerra civil, - òbviament quasi tots ells formaven part del pensament republicà -, i per tant quan el seu treball va arribar a Espanya , en la recuperació democràtica , molts havien mort, i la resta estava ja en la seva etapa decadent de creació per raons d’edat.

Per fer una comparança propera amb Mataró, Esteban Vicente és un cas parell a Manuel Angeles Ortiz , amic personal de Picasso, Falla i Garcia Lorca , de qui Mataró va gaudir d’una gran exposició degut a que els seus descendents residien , i encara ho fan , a Vilassar de Mar.

Esteban Vicente va néixer a Turégano( Segòvia ) al 1903. Ingresa al 1919  a l’escola de belles arts de San Fernando a Madrid , i en aquest època comparteix amistat amb García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Alberti, Buñuel...i la seva obra s’adscriu a “Arte Nuevo” corrent que impulsava el Nobel J.R. Jiménez.  Va ser el contrapunt plàstic de la generació poètica del 27. Desplaçat a París estableix relació amb Picasso, Max Ernst i Duffy. Torna a Espanya practicant una pintura de clares influences de l’escola de Paris però ja amb un concepte estructural que marcarà tota la seva producció.

Casat amb una nord-americana , i després de col·laborar amb la república en la defensa de Madrid , emigra als Estats Units on aconseguí la nacionalitat als anys 40 i on desenvolupa tota la seva trajectòria creativa i docent  que queda clarament marcada per el seu paper en el mític Black Mountain College i especialment en la New York Studio School  of Drawing, per no parlar del seu paper en les Universitats de Yale, Berkeley , Princenton i New York, el que no és poc.

Amic de Rothko, de Kooning, Pollock, Kline, Newman...la seva presència en exposicions com la de New Talens 1950 el converteix en membre de la primera generació de l’escola de New York, marca que mai abandonar en tota la seva carrera i que fa que estigui present en els més importants col·leccions com puguin ser las del Metroplitan, MOMA, Whitney o el Guggenheim.

Una carrera que va tenir colofó en el nostre estat amb l’atorgament dels corresponents premis oficials ( amb exposició inclosa al Reina Sofía) i la inauguració del seu museu en vida ( va morir en el 2001 als 98 anys d’edat ) on es troba dipositat el seu llegat en forma de 153 obres , una part de les quals s’exposen de forma permanent.

Ara al bell mig de Segòvia , en la magnífica passejada que va de l’Aqüeducte a la Catedral, i en el molt ben restaurat Palau del rei Enric IV, i en espera d’ampliació en palau veins, ens trobem amb allò que podríem dir museu “coquetó” , en el que a  la petitesa dels seus espais es respon amb unes exposicions temporals de qualitat , i en aquest cas, amb un fons de l’obra de Vicente , que tot que deixa regust a poc , ( una opinió que sembla generalitzada segons ens informà el mateix Museu i que esperen solventar en la nova fase d’ampliació ), ens demostra la gran qualitat d’aquest artista , -únic espanyol en el grup essencial dels expressionistes abstractes americans -, que bevent de totes les fons ( en alguns casos de manera molt evident ) , en sap trobar senyal personalitzada en la que expressar amb intensitat i força , tota la intensitat d’una pintura mereixedora sens dubte dels millors elogis i reconeixements i que , avui per avui, queda amagada en aquest petit Museu que paga , i molt , la pena de visitar.

Com a “fan” de l’expressionisme abstracte , ell nom de Vicente forma part del meu Parnàs particular. Ara i avui, després de gaudir-lo fins a un paroxisme controlat , no vull estar de dir que la seva obra està molt per sobre de molts reconeixements de qui no cal citar noms, que queden ben retratats davant la força, intensitat i l’art d’un artista que hauria d’estar en el petit nirvana de tot bon afeccionat.

Esteban Vicente. Un nom a seguir, i venerar , i tenint en compte que a partir de mitjans de setembre es realitzarà en el mateix Museu , una re lectura del seu treball, bo seria prendre nota per fer-ne excursió de cap de setmana. Una visita matinal i un cochinillo a l’hora de dinar , no és pas mal projecte per un cap de setmana capitalí, amb altres visites per diumenge al matí.  

“GAUDÍ”(?)  A RILLO DE GALLO

Viatjant per on sigui, quasi sempre de cop i volta i generalment de trascantó, et trobes amb un fet , un espai, un cartell, un... que et sorprèn i et descol·loca ja que trenca el concepte general d’aquell espai.

Això és el que m’ha succeït enguany en la carretera Terol- Madrid . A pocs kilòmetres de la magnífica població de molt recomanable visita com és Molina de Aragón , que per cert no pertany a l’Aragó i sí a Castella- La Mancha ,- és prov de Guadalajara -, hi ha un petit poble de nom Rillo de Gallo i en ell apareix resplendent , al costat de les habituals vivendes de caire rural i agrícola del poble, aquesta fantasiosa casa de clares arrels i inspiració gaudiniana que mostro en les imatges. Un edifici del que no vull ni pensar l’ensurt que s’enduria el Sr. Antoni si aixequés el cap i es trobés front tan especial vivenda.

Les fotografies parlen per si mateixes i els comentaris els deixo a la llibertat de cadascú. És obvi que si algun fanàtic del Barça és capaç de convertir una vivenda en un santuari blaugrana i no el tanquem pas a Sant Boi, valgui que un fan de Gaudí es trastoqui i en plena terra de Castella és llenci desfermat a fer realitat el seu somni , o potser mal son , d’habitar un mal remake del treball del genial arquitecte.

PS.-  És clar que un  no s’estranya gens en aquells curiosos verals entre Molina de Aragón i Alcolea del Pinar. Poc després de l’ indret comentat , es troba el Monasterio de la Madre de Dios de Buenafuente. I més enllà es troben els pobles d’Anguita i d’ Aguilar de Anguita , que per cert desconec si en els bons temps de la connexió del PCE es deia Rosa Aguilar de Anguita , com quasi seria obligat per raons polítiques.

ANTONIO LÓPEZ

Des del passat 28 de juny i fins el proper 25 de setembre la sala d’exposicions temporals del Museu Thyssen de Madrid presenta una magnífica retrospectiva de l’obra dels darrers vint anys d’Antonio López , entroncant-la de manera relacionada amb algunes peces de les seves èpoques anteriors , en especial dels seus moments inicials.

És aquesta una exposició que s’hauria d’haver realitzat en el reina Sofia , tal i com li pertocava pel fet d’haver guanyat el Premi Velázquez , però per aquelles baralles al voltant del concepte contemporani , - baralles que tan bé coneixem a la nostra ciutat amb el super protegit Can Xalant -, no es va arribar a concretar i sortosament ara en podem gaudir a la Thyssen i a continuació al Museu de Belles Arts de Bilbao.

Una exposició que com la gran majoria de les que es realitzen a la capital de l’estat no arriben mai a Catalunya. I cal dir que generalment no és per falta de ganes d’artistes i organitzadors i sí per la manca d’interès dels estaments oficials, públics i privats que segueixen en el bucle inacabable dels Tàpies, Hernández Pijoan , Guinovart, Dalí , Miró, Ràfols etc . Així Antonio López , com ja va succeir amb noms com Zobel i tants d’altres , no ha exposat mai a Catalunya i la presència catalana en l’exposició es limita a una magnífica obra ( “El campo del Moro”) que pertany al magnat televisiu Jaume Roures.

Ben poc podem afegir al que ja s’ha dit d’aquesta exposició, i que nosaltres de manera intensiva hem anat publicant també en aquets blog i a facebook, però si cal entrar per una part en els generalitats de la mateixa , i per l’altra fer lectura personalitzada del que vàrem sentir en el gaudi absolut que va ser la visita a aquesta exposició.

Segons s’explica ben clarament en els complements de l’exposició, aquesta mostra té com a propòsit mostrar públicament el treball de l’artista després de la ja mítica antològica del 93 ( els que disposem del catàleg tenim un valor que es cotitza molt a l’alça) . Per fer-ho està dividida en dues parts , en la que la segona té un caire més de mirada enrere intentant oferir els detalls que ens serveixin per entendre els fonaments i l’evolució que l’han dut al seu estat actual que es presenta en plenitud en la primera part de la mostra reduïda a tres temes essencials : la ciutat , l’arbre i la figura humana; que alhora fan paral·lelisme amb els tres mitjans artístics en els que es mou l’artista com son  el dibuix, la pintura i l’escultura.

Una ciutat que és, com no, Madrid, analitzada i quasi diseccionada amb bisturí, des de la seva artèria més important,- la Gran Via –, fins a les visions de la perifèria, amb especial èmfasi en la sèrie més recent ( 1990- 2006) “Madrid  desde la torre de bomberos de Vallecas”.

Una visió,justament mítica , en la que l’autor ens ofereix una impressionat , i a l’hora angoixant visió, del que és el paisatge urbà. Un paisatge  absolutament nu de figures , d’éssers humans, però que alhora i en la més absoluta contradicció se’ns mostra com a viu i palpitant.

Una ciutat la d’Antonio López , que ens porta a un espai inert com si una bomba de neutrons hagués aniquili-lat els seus habitants i sols restés un espai anònim , amb el seu sentit de desolació però alhora com element acollidor en el sempre difícil context de la societat urbana. Una contradicció que l’autor salva amb el que acaba essent la seva raó , quasi única , del seu treball urbà, que no és altra que el captar la llum , especial , personal, pròpia i única de cada espai, lloc i moment.

Una llum que trenca l’aparent hiper realisme ( Antonio López és un realista absolut però no té res a veure amb la corrent hiper-realista que s’ auto defineix per la seva exacta i mimètica reproducció de l’espai ), per donar un aire més vitalista al paisatge , com es fa evident en l’impressionant i viva lliçó pictòrica que se’ns ofereix en la nova sèrie al voltant de la seva Gran Via.

Es tracta de set peces en estat de gestació, - algunes de fa tres o quatre anys i altres més recents -, en la que ens ofereix una Gran Via diferent. Si abans era a peu de carrer ara és des d’una perspectiva elevada que fa variar el concepte rectilini per convertir-lo en una corba , i en la que de nou la presència en primer pla de la barana de l’observatori de l’artista , converteix  als espectadors en protagonistes de tan agosarada aposta.

Però tot sempre al voltant de la llum. Una llum personalitzada en el temps i que converteix els seus treballs en estacionals, com molt bé es pot veure en l’actual sèrie en procés, en la que s’observen les notes de llapis tot indicant dies i hores en les que està realitzada l’obra.

Una llum , la d’Antonio López  , que sols pot aconseguir un gran mestre. Una llum dinàmica que distribueix espais, marca ombres i alhora  estableix els colors adients per fer possible l’aparent contradicció d’omplir de vida a una ciutat aparentment inert en l’esquema pictòric d’aquest gran artista .

Però una llum que alhora serveix d’eix motriu, - tan angoixant com seductora -, de l’altra mirada de ciutat que ens ofereix l’artista en el seu passeig per els interiors , com si volgués fer patent que sota la solitud dels seus paisatges i habiten éssers humans.

Uns interior freds , distants , que sense voler ser asèptics , concepte del que defuig , ens donen un concepte de decrepitud, solitud , per no dir d’una certa angoixa existencial. Perfeccionistes fins el paroxisme , l’envelliment i l’abandó latent , ens presenten una mirada inquietant , que sembla voler ser contrapunt de la lluminositat exterior. Un contrapunt però, establert sota les mateixes premisses tècniques i estètiques , ja que de nou l’efecte llum és el que marca el ritme , el concepte i la globalitat de l’obra que acaba seduint en la potència del contrast i en especial en la raó filosòfica de l’home sempre latent i alhora absent de tot el seu paisatge.

Una absència que sembla voler compensar amb tota la seva vesant escultòrica,  i per tant amb tot el treball pictòric i essencialment de dibuix previ. Si abans era la llum el motiu eix de la seva creació, ara és el cànon clàssic de les proporcions escultòriques , el que converteix les seves obres en  una veritable carrera d’obstacles en el que l’anatomia s’ha de donar la mà al que hauríem de considerar “envelliment” de la figura , i per tant es reprodueix la problemàtica del paisatge urbà. Allà el pas del temps provocava una nova llum i per tant una “nova” obra. Aquí és el pas del temps el que provoca les conseqüents variacions antropomòrfiques que converteixen en infinitament variable aquell esquema teòricament fix en la imatge del creador.

Unes escultures les d’Antonio López en la que de nou reprodueix el dilema i l’angoixa. Unes escultures perfectes , d’una perfecció quasi esglaiadora . Una perfecció que ens tramet al mite de la vida artificial ja que semblen tan sols disposades per a una descàrrega elèctrica que les retorni a una vida activa de la que semblen haver estat manllevades.

Una perfecció que en la mateixa els fa imperfectes i per tant els allunya dels homes, dels éssers humans, dels que en son fidedigna representació. Unes escultures realitzades en la perfecció de l’arquitecte , tal i com demostren els esborranys i les planimetries que se’ns ofereixen sense pudor. Unes figures que sentim pròpies i alhora alienes , en un sentit de permanència que ens podria portar als mites de Faust i parells. Unes figures que essent humanes alhora semblen demoníaques en un sentit vital de fredor / calidesa , que et subjuguen mentre t’inquieten , potser per que sentint-les llunyanes les saben properes i personals,

Un concepte aquest del temps com a immòbil i permanent, però alhora volàtil i fugisser , és el que domina la seva sèrie , generalitzada com “arbres” , en les que els vegetals agafen el paper de protagonistes.

Antonio López sempre ha defensat aquests treballs com a contrapunt precís i necessari a les seves visions urbanes. Front a l’amplitud i llunyania dels paisatges urbans , orfes de vida , la proximitat i el caliu dels elements propers , amb els que de nou sentim el transcorre el cicle del temps. Ara no pas amb la llum i sí amb el ritme vital del creixement, la floració, el fruit.

Uns treballs aquests en els que de nou el domini tècnic es fa esfereïdor. Un dibuix perfecte i perfeccionista , a la recerca com sempre de la textura exterior per aprofundir en l’ànima. Si els edificis son la pell de la ciutat , i el cos humà el tel que cobreix l’esperit de l’home , que és el que val, aquí ens enfrontem de nou a la lleugeresa de la fulla, la rugositat del fruit, les arrugues acarnissades de les carabasses , per confegir de nou la simfonia de l’equilibri, que depassa del sentit estrictament arquitectònic i volumètric que tota natura morta comporta , per anar més enllà, trencant el concepte de “morta” , per expressar la vida real que s’amaga de nou en aquest pas del temps que tant sembla angoixar-lo.

Un conjunt intens , íntim i personal del que en part s’obté la reflexió en la segona part de la mostra ( es nota molt que l’exposició ha estat pensada i estructurada pel propi creador amb l’ajut de la seva filla com a comissaria ). Una segona part menys explicita i seductora en aparença per l’espectador, però en el que existeix l’arrel, raó i causa de tot el vist abans.

Podem així veure ja el concepte primigeni del paisatge urbà, amb les seves visions de Tomelloso, i el concepte de la figura humana , com a element individual o com complement coral a l’entorn d’una obra més global. Podem endinsar-nos en la seva visió fregadissa amb el surrealisme , del que s’ha derivat una filosofia transcendental de caire en certa manera oriental, en el que s’examina i analitza el paper de l’home i el seu entorn.

Tot això ben amanit amb una emocionant col·lecció de dibuixos, i escultures que ens marquen el concepte unívoc d’un artista , Antonio López , que ja és el geni de la realitat filosòfica del nostre temps.

Una exposició de visita obligada i que a més recordarem com un fet històric , dons per l’edat de l’artista i la lentitud del seu treball, difícilment es produirà un esdeveniment de tipus retrospectiu com l’actual. Una exposició que joiosament hem de dir està tenint una rebuda excepcional per part del públic, al que veus absort, interessat , sorprès i emocionat.

Un públic entre el que han estat forces els mataronins que no s’han volgut perdre l’esdeveniment , - en el moment de la visita  varem trobar mataronins  dels no habituals en les exposicions locals -, i encara sabem de més que tenen prevista la visita , algun d’ells que em diuen ha estat  per “culpa” meva , davant la insistència de la recomanació , fet que m’alegra.

Una exposició única en la que al costat del perfeccionisme tècnic , podem acostar-nos al que importa , el perfeccionisme vital. Tot el en el concepte i la realització d’un geni , d’un artista que va més enllà, que sembla traspassat a altres temps , en un afany de la perfecció que voreja la neurosi i la patologia.

Però això seran comentaris en els que caldrà aprofundir en altra posta. Ara i avui , vagi amb aquest escrit l’emoció personal de sentir-se com poques vegades davant aquell concepte que tantes vegades hem vulgaritzat en el seu concepte , com és el d’artista.

Antonio López ens serveix com a perfecte definició.

Una exposició que un no es pot perdre de cap de les maners , sigui quin sigui el seu concepte creatiu i / o estilística preferida. Hi ha casos com aquest en que tot es redueix en allò tan simple i alhora tan difícil i complex com és l’art.

Que és dir molt.

Antonio López.

Museu Thyssen-Bornemisza. Madrid
Del 28 de juny a 25 de setembre 2011
www.museothyssen.org

PS.- Per aquell que no pugui visitar l'exposició , paga la pena adquirir el catàleg ( 32 euros) , que es troba a les principals llibreries ( FNAC , Casa del Llibre ...)

“SUBIDÓN”

Fa ja deu dies, els que porto de vacances,  que no escric ni un borrall en aquest blog. El cert és que no n’he tingut gaires ganes , i no pas per manca de coses a dir i sí per tenir ocupat tot el meu temps per fer coses de les mes diverses , o simplement per no fer res , que també és un a manera meravellosa de viure i recuperar-se d’un any intens en tots els sentits.

Però avui , aprofitant l’airet que passa per la finestra , amb la ment descansada i sense son  mercès una magnífica migdiada d’aquelles de “pijama y orinal” que deia Cela, i un bon gin-tònic per anar-hi fent glopets  mentre que un recull d’excel·lent jazz sona a l’ordinador, tot em convida a recuperar alguns de les moltes coses que cal comentar.

Per que està clar que un no pot tancar el blog per vacances i deixar per setembre l’explicar el multiorgasme ,- plàstic és clar , que un ben a prop dels seixanta coneix les seves limitacions -, del que vaig gaudir el passat dimarts 26 de juliol, tot visitant d’una tacada l’exposició d'Antonio López al Thyssen ( és impossible aplicar-li qualificatius ja que els depassa tots en l’aspecte positiu) i a continuació , amb l’intermedi d’un dinar esplèndid amb un menú degustació ( cochinillo inclós)  a un dels millors si no el millor asador de Segòvia ( està clar que no parlo del turístic Càndido ) , la visita al museu d’Art Contemporani Esteban Vicente , aquest excepcional, i alhora massa desconegut artista , que va ser l’únic espanyol que va prendre part activa en el moviment de l’expressionisme abstracte americà , al costat dels mestres que tots coneixem, i que va deixar la seva col·lecció privada a la seva ciutat de Segovia on reposen les seves despulles després de morir a Long Island als 98 anys, quasi en plena activitat. Un Museu que tot bon afeccionat hauria d’apuntar com de visita ineludible.

Per això , i per tot el que m’espera en les properes tres setmanes, amb visites programades al MNAC ( cal tornar a veure la mostra de Torres Garcia ) , Caixafòrum amb els retrats de la Belle Epòque , amb un seguit de noms que fan fredar , al Picasso amb una altra d’aquelles exposicions que és pecat deixar-se perdre , i que a bon segur anirà acompanyada d’una visita general , i principalment  amb les il·lusions d’una Toscana a la que retornaré després de més de vint anys d’absència i de la que ja em delejo en la sempre obligada preparació prèvia .

Amb tot aquest conjunt lògic és que hagi tingut un “subidón” , i valgui la llicència castellana ja que penso que aquesta paraula és molt més significativa i aclaridora que no pas la corresponent catalana que seria , més o menys, com “pujadassa” .

D’aquí  aquest primer post  per deixar d’estar bocabadat, encara que en certa manera ho estic degut al nul interès dels lectors d’aquest blog ( àmbit artístic) en saber qui redimonis és aquest important escultor que té l’estudi / taller / show room en un indret prou cèntric de la nostra ciutat , lloc on rep a importants col·leccionistes , galeristes , i especialment directors de Museu de l’àmbit centre europeu que és potser on el seu art és actualment més ben valorat.

Encara que només fos per intentar aprofitar algun contacte, seria bo que qui dirigeixi cultura estigués a l’aguait ( encara que sé que en té coneixença personal ). Però està clar , com s’ha pogut observar , tots els càrrecs de confiança del nou Ajuntament  estan anomenats , menys el de cultura.

Que passa. No troben a ningú, o és que CiU , - com és costum en ella -, dona tan poca importància a la cultura que deixa aquest tema com residual o inútil?. De moment Mora i Martínez ja van veure com anaven les coses en el Sant Pere més Alt. Ara sols cal veure com aniran les coses en la propera programació, per que llavors ja sí els espetecs els sentin del tot propers.

Per això cal exigir ja un responsable de Cultura que aturi la disbauxa actual de l’IMAC. M’agradaria pensar que s’està en el camí, però que voleu que us digui, els glops que porto de gin-tònic no donen per tant.

Ps.- No vull estar-me de tancar aquest post amb les fotografies de dos grans artistes i amics , que he recuperat tot tafanejant per el Facebook. Son tan evidents que no fa falta ni dir els noms.

Ps II.- Les imatges del post corresponen , com no, a obres d’Esteban Vicente i Antonio López