SANT LLUC 2015 ( VI )

FRANCISCO PADILLA.-  De nou reincideix  en l’estilística que el convertia en els darrrers Sant Lluc en l’artista  sorprenent i desconegut que apostava per aquesta pintura de caire humanístic amb una clara arrel de còmic, però amb una certa intencionalitat social. Enguany aposta per un semi autoretrat en el que manté el seu estil propi com demostrà en la darrera Biennal Torres Garcia. Un artista  peculiar que exigeix a crits una individual en que explotar de manera definitiva. Mentre esperem, deturem-nos en la seva obra que és del millor del presentat.

PARÉS DE MATARÓ.-  Que dir de Joan Parés que no sapiguem. Com sempre en el Sant Lluc es presenta en estat pur fent referència a qualsevol signe de mataronisme , en aquest cas homenatjant a Marcel Olm, en una clara definició del que per ell és l’art. Alegria, alegria.

ANTONI PÉREZ VALLS.- Divertimento escultòric amb una certa gràcia i correcció en la realització però mil vegades vist i que res aporta de nou en la individualitat. Potser si parlessim d’un conjunt hauriem de dir altre cosa però vist el vist , un somriure i prou.

PILAR PERICH.- Aquarel·la de tall clàssic i tradicional realitzada amb tota decència d’afeccionat però llunyà al clímax creatiu que caldria exigir en una exposició que, com no em canso de repetir, hauria de ser d’artistes i no de pintors.

JOAN POCH.- Aposta en aquesta ocasió per la ceràmica i jo que me n’alegro ja que soc un dels convençuts que és en aquest art en el que desenvolupa millor les seves capacitats artístiques i creatives i en el que té estructurat un llenguatge personal més complex i assentat. Ho demostra amb aquesta bona peça que sense ser de les millors explicita de manera ben adient la seva força creativa i comunicativa.

ANTONI POUSACOMA.- Aquarel·la de caire realista en la vella línia que dominava fa molts anys. Exactitud, pulcritud, detall, en una estilística de desig perfeccionista que refreda el treball i el deixa com llunyà de la mateixa realitat que tan defensa. El desig de mimetisme li xucla l’ànima i que da en un etèri de fàcil oblit.

MANUEL PRIETO.- Aquests relleus escultòrics pictòrics son a bon segur l’espai en el que Manuel Prieto s’expressa amb més intensitat. L’obligació d’abandonar la tensió plana a la que tant acostumat està per la seva passió d’estampador, l’obliga a confegir una realitat diferent en la que l’anímic domina, com en aquesta enigmàtic torero sense rostre en la que la vestimenta s’erigeix en el punt d’atracció del fer i el concepte amb un bon resultat final.

ENRIC PUNSOLA.- L’Art és ofici i benefici. És tècnica i creació. En l’equilibri d’ambdues és quan s’aconsegueixen els millors resultats. Poc se li ha d’ensenyar a Punsola del camp de l’estampació i si a més té concepte creatiu matisat a bon segur per el munt de bon art que ha tingut a les mans o ben a prop, el resultat ha de ser plaent i satisfactori com aquesta obra que ara presenta plena de força i de musicalitat tal i com s’escau al seu autor.

ÁNGEL RODRÍGUEZ.- Exposicions com la Sant Lluc son camp abonat per el paisatge tradicional, per això sempre s’agraeix l’intent d’una nova mirada com és en aquest cas. Però l’enfoc és sols el punt de partida , cal estructurar i arrodonir el presentat fet que no succeeix en aquest cas amb evidents mancances en diferents camps d’allò que hem de considerar com composició i creació pictòrica.

ISABEL RUIZ.- Sembla trobar-se còmoda l’autora en el camp del moviment on li hem vist diverses peces com l’avui presentada. Un treball defensable en el seu nucli central, precisament per no caure en l’encartonament, però que s’escrostona en la zona ambiental massa sobreposada trencant el sentit unitari del conjunt.

ISABEL SABÉ.-  Després d’un temps de silenci torna l’autora a la vida artística pública incidint de nou en aquella abstracció amb la que ens sorprenia agradablement fa uns pocs anys. El treball ara presentat , encara que precisa d’una depuració per eliminar certes dissonàncies i conseqüentment accentuar la línia compositiva , presenta els suficients detalls com per pensar que hi ha un camí a seguir del que ara encara estem tan sols  en un modest inici.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Associació Sant Lluc)

SANT LLUC 2015 ( V )

FRANCISCO HERNÁNDEZ  “VERGARA”.- Per alguns la pintura , l’escultura , el dibuix son coses del passat. Per que llançar-se a un difícil aprenentatge formacional si actualment hi ha mitjans en el camp de la informàtica que ens permeten arribar al mateix indret creatiu?. Si hi ha programes gràfics o impressores en 3D que ens permeten arribar al mateix punt final , o ves a saber si en aparença millor, qui ha de discutir el seu ús?. Si hem avançat i pintem amb acrílics i no amb oli, per que no emprar les eines que el progrés ens ofereix?. Aquesta reflexió és la que ens imaginem es pot arribar a fer aquest autor amb el que ell anomena “Art gràfic” del que ens dona fe l’obra presentada. Un bon tema a debat però que encara és d’un futur proper i no l’actual i queda clar en l’obra presentada , un poster efectiu però molt mancat de veritable acció creativa.

JOAN HORTÓS.- No puc , ni vull, negar la meva debilitat per el treball d’Hortós. La seva mirada dolça i alhora irònica, actual però kitsch, amb aquest accent constructivista “fallero” capaç de confegir conjunts creatius plens de llum i color i alhora de sensibilitat i intenció. Molt ben treballada tècnicament com sempre la seva obra és un puntual detall d’aquell art del que Ocaña en va ser mestre inigualable i Hortós un gran i digne seguidor.

LLUÍS JUVINYÀ.- Sens dubte l’obra més d’afeccionat de la col·lectiva i que ens fa pensar que si una obra com aquesta ha passat el tall com haurien de ser les que han quedat al carrer.

DANIEL LLIN.- Ja fa uns quants anys que l’autor sembla reptar-se a si mateix a la recerca d’un nou punt de vista a un fet habitual en el camp artístic i plasmat per infinitat de creadors. Avui ens ofereix aquesta mirada al taller amb model mitjançant l’hàbil situació d’un punt de mira enlairat al que afegeix un cert efecte d’ull de peix que dona a la composició un aire tancat enormement seductor. Si a més el conreu del conjunt és més que correcta i el cromatisme és capaç de conjugar la calidesa de l’entorn amb el punt de llum adequat, haurem de convenir que aquesta és un peça ben assenyada i de les que cal gaudir-ne en la col·lectiva d’enguany.

CARME LÓPEZ.- Anant a la seva Carme López ha abandonat ja la mirada provinent de la  pintura tradicional convencional per intentar una mirada més lliure i evolucionada. Evolució més que revolució que dona resultats que haurem de considerar impensables fa tan sols uns anys. A seguir.

EDU LÓPEZ DE HARO.- Obra formalment correcte que intenta en l’estructura de l’equilibri cromàtic i expressiu la creació d’un cert ambient entre màgic i inquietant que motivi la curiositat i a posteriori la connexi amb l’espectador. I el cert és que ho aconsegueix el que s’ha de valorar com positiu , però en canvi, si tenim en compte l’art que habitualment desenvolupa s’estableix un dubte que precisa definitivament d’una seriosa mostra individual per a ser resolt.

ANTONI LUIS .- Segueix l’autor en aquest retrobament interior amb els espais referencials del passat industrial de la ciutat. Si en altres anys el seu punt de partida era més interior jugant creativament amb la decrepitud i l’abandó a la recerca d’una lectura íntima i sensible d’un temps passat , avui en fa mirada en fora en un paisatge de caire urbà que malgrat la correcció es queda a mig camí en la lectura més emocional i perd per tant bona part de la vàlua i intencionalitat d’altres temporades.

MARGARIDA MARCH.- Aquesta gran esmaltadora adduïda de fa ja un temps per el gravat està en un moment de maduresa absoluta tal i com va demostrar en la seva darrera exposició a Aparelladors. Ara i aquí ens presenta un excel·lent treball que no assoleix però aquella excel·lència potser per el fet de no arrodonir-se del tot el ritme gestual  el que desfà en part l’equilibri formal del concepte de la peça. Malgrat això una peça molt interessant de la que cal fruir.

TONI MARTÍ.- Segueix l’autor en aquesta evolució personal donant voltes sobre si mateix en el desig d’aconseguir depurar en el formal però accentuant el conceptual d’aquesta mirada interior d’unes certes solituds que desitgen ser compartides. Teòrica simplicitat per a una obra afermada i d’alta densitat creativa. Del millor de l’exposat.

IMMA MERINO.- De fa temps que Imma Merino es dedica a la figuració de caire realista en uns camins que podríem considerar fronterers amb l’hiper. Un camp difícil de conrear ja que s’ha d’equilibrar la fredor ambiental amb una certa passió interior. Un equilibri que no assoleix ni de bon tros en aquest cas amb aquest apunt de caire màgic simbòlic que s’estavella per massa costats tenint en compte el fer i l’experiència de la creadora. Molt fluix

CECÍLIA MORALES.- Quasi podríem repetir fil per randa el comentari que dedicavem a Margarida March ja que ambdós casos son paral·lels i arriben al gravat , i al gravat no figuratiu, des de la permanència durant molts anys en la figuració. I L’evolució és positiva , activa i amb desig de perdurabilitat. Aquí gest i color aposten al contrapunt per realçar el concepte primigeni , potent en el ritme i en la cridòria emocional.

MARIA OMS.- Si el Sant Lluc ha de mostraR el que es fa a la ciutat, els artistes participants han de ser solidaris i presentar una obra adient a la seva generalitat, un fet que no es produeix en molts, entre ells Oms. L’obra presentada, de caire il·lustratiu i a bon segur dintre d’un projecte coral, presenta una bona factura exterior però ni és representativa en l’individual ni significativa en el global, el que la fa far aïllat i per tant, esdevé desconeguda en una visita ràpida.

MIQUEL ORTEGA.- De fa un temps ençà que en Miquel Ortega està en una trajectòria ascendent en aquesta la seva passió tessèlica. Un camí que fa que les seves obres intentin cada vegada fer un pas més enllà. Una aposta amb resultat positiu en aquest “Bon vent” que presenta. Però les obres volumètriques, escultòriques siguin el material en que siguin creades , com a forma de volum que son precisen d’un entorn i un encaix en l’espai envolvent, circumstància oblidada en aquest cas. La fotografia de presentació davant d’un fons ens permet observar volum i detall unes condicions que es dilueixen en la realitat presencial, fet al que ajuda la monocromia de l’obra presentada quan és obvi que la mateixa exigeix una tensió visual en el que el contrast o el degradat resultaria molt més positiu que la decisió actual que afavorint el pla distorsiona el discurs i vulgaritza una peça que té en el seu interior moltes més possibilitats.

SANT LLUC 2015 ( IV )

ROSA DARNÉS.- L’obra de Darnés és la que representa de manera més fidedigna la clau de volta de la discussió al voltant del caràcter del Sant Lluc. Obra digne en un entorn d’afeccionats però allunyada de qualsevol vàlua en el sentit d’un art més seriós. Pintura versus art. Per mi està clar que son obres que no haurien d’estar en un Sant Lluc però...

ORIOL DE LA HOZ.- Just el cas contrari en tot al comentari anterior. Per a molts visitants és una obra que se’ls hi ha “colat” al jurat , per a mi de les poques grates sorpreses de l’exposició, mantenint la línia dels seus darrers treballs. Encara que no és pas del millor que li he vist darrerament, la descarada contemporaneïtat amb aquest desconcertant idioma plàstic ens porta a un dels autors amb més futur de Mataró.

SANTI DOMÍNGUEZ.- La taca ha esdevingut de fa un temps l’eix creatiu de l’autor. Primer els animals, després la sèrie en relació a les històriques obres mestres i ara aprofundint ja per altres camins . Encara que en aquest cas tampoc és una de les seves obres més remarcables ( ai aquest fer dels artistes de no portar obres memorables per a la col·lectiva !) manté la seva identitat creativa i surt airós d’un aposta mimètica sempre difícil.

CARME FAGEDA.- Després de navegar en una certa desorientació creativa, Fageda sembla haver trobat en aquest peculiar geometrisme una forma ben avinent d’expressar les seves sensacions creatives. Un concepte que en aquestes “Adossades” accentua amb un geometrisme dintre del geometrisme, hàbil i atractiu a primera vista i interessant en la seva profundització. Un camí en el que cal seguir treballant i investigant.

MARIA FERNÁNDEZ CORTÉS.- Crec sincerament que el nivell d’aquestes “Sardines de la costa” son el ras més perfecte per a un cut off en la col·lectiva. Obra sense complicacions ni estètiques ni creatives , però realitzada amb habilitat conceptual i tècnica donant com a resultat una peça agraïda en el visual i amb els suficients detalls com per poder-se moure amb dignitat en el camp de la pintura comercial.

TOMÀS FILBÁ.- Aquarel·la que respon perfectament al ser del creador.

ALBERT GERONÉS.- L’aprofundiment de les beceroles està en la lletra de pal, i és en aquest indret en el que es troba aquest artista nouvingut. Coneixedor però de l’art des de l’altre cantó, aquest coneixement li permet estalviar-se moltes bajanades i acotar a una certa correcció els seus treballs, com és el cas. Ara però tot està en saber si el treball respon a una realitat creativa de concepte o sols a un exercici cromàtic visual.

TRINIDAD GÓMEZ.- Un altre dels casos de l’afecció al poder i de la boira auto crítica que crea la gosadia. La típica peça que mai passaria un tall si el ras fos qualitatiu i no quantitatiu.

JOSEP Mº GOMIS.- Hi ha autors que saps que rarament et fallaran. Potser els hi costarà sorprendre amb una bogeria creativa però el que fan, ho fan amb tota correcció. Gomis és d’aquests, però alhora intenta anar una passa més enllà. Afavorit per el desenvolupament tècnic amb la resina que li permet alleugerà treball i millorar textures, la seva obra ha gafat lleugeresa i modernitat , fet que s’agraeix i del que en surt amplament beneficiat.

MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- És aquest un dels habituals casos de pintor que segueix de manera mimètica , i a més amb convenciment , l’evolució creativa del seu mentor. Si en altres edicions el presentat eren uns paisatges més interioritzats ara el caminar deriva vers aquesta pseudo abstracció que ni domina ni l’afavoreix. I és que l’evolució sempre ha de ser personal i mai imitativa.

LLUCIÀ GONZÁLEZ VIZA.- Interessant el treball que ens presenta Llucià, un treball però amb una contradicció inherent com és la depuració, l’etern dilema de l’autor. Per un costat la reducció del cos escultòric al de la barnilla li dona un to de ductilitat i estructura etèria que l’embelleix i enriqueix trencant el ritme sincopat solucionant l’habitual “pes” dels seus treballs. La llàstima però és que la peça s’enfarfega a l’ajuntar els dos eixos, l’horitzontal i el vertical, convertint en una sola escultura el que en realitat , i de forma ben clara , en son dues. En la seva separació, i amb l’ajut d’un peu que alliberi en comptes de ser pesant, podríem dir que un renovat i positiu Llucià ens espera.

MARY HEREDIA.- Enfrontar-se a una sola obra sense cap mena de coneixement de l’autor és fer comentari de salt al buit. Heredia aposta per una abstracció que sembla viscuda i ho fa amb un agosarament cromàtic que intenta redireccionar amb línies i reduccions per equilibrar el treball total. El presentat està més enllà d’una obra de Fira al carrer però no acaba d’assolir plenitud d’obra d’exposició. Malgrat tot mereix un punt de confiança.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Ass. Sant Lluc)

SANT LLUC 2015 (III)

MANEL CAMPAÑA.- Certament el color és un dels elements més difícils per trobar-hi la seva justa mida, principalment quan s’aposta per una paleta excessiva i fins i tot sobresaturada. En aquestes circumstàncies és fàcil caure en l’accent desmesurat i que l’obra s’ofegui en el marasme visual que el cromatisme crea. Això és el que succeeix en aquest cas en el que el cromatisme desvia la mirada de la intencionalitat pictòrica i vulgaritza un treball que més temperat mereixeria un altre tipus de mirada.

NÚRIA CANDAU.- Paisatge habitual, en una mirada habitual d’un pintor afeccionat habitual. 

Exemple clar del que no s’ha d’exposar al sant Lluc. Cal exigir art , no pintura arregladeta. Obres com aquesta , i altres de les mateixes condicions, son les causants de la davallada qualitativa de la mostra , i ves a saber sí del rebuig dels professionals a prendre-hi part.

Mº JOSÉ CARRASCO.- Les xarxes ens han permet veure darrerament diverses obres de l’autora amb un nivell ben valorable i estimable, per això ens sorprèn la seva aposta per aquest obra compendi d’altres sense un lligam ni real ni aparent. El matxembrat que presenta ens permet observar detalls que per si sols mereixen una obra però que es dilueixen en un tot divers i poc cimentat en un conjunt dispers davant del qual és fàcil passar de llarg.

MARTA CASAS.-  Correcció, fet que s’agraeix. Obra pensada i estructurada amb una finalització correcta. Sense cap mena d’escarafalls és un treball honest i suficientment plaent a la vista com per ser ben valorat.

JOAQUIM CIUTAD-VIU. Certament l’art és quelcom més que un divertimento i l’autor no ho viu d’aquesta manera. Totes les seves presències comporten aquest tarannà distés d’obres juvenils, veritables composicions geomètriques ben vestides amb un cromatisme primari que criden l’atenció però amb la circumstància de que aquesta és dilueix ràpidament. És com aquells xiclets de gust potent al començar però que en un no res esdevé insípid. Cal cerca més intencionalitat en el presentat per a ser mínimament valorable.

POL CODINA.- Lamentant-ho molt però Pol Codina està en un veritable atzucac creatiu. Avui de nou ens fa demostració magistral de la seva capacitat tècnica però el seu resultat és bocabadant en l’apartat d’ofici però sense ànima en el creatiu. On és aquell Pol dels esquelets marins, del peix de la Laietana,  de les gràvides , de... . No ho sé, però està lluny d’aquell creador per acostar-se a un fer  més acomodatici que no pas creatiu. L’ofici és molt però l’ànima és tot. Cal cercar de nou l’ànima per ser el gran artista que Pol Codina en veritat és.

ROSA CODINA FUSTÉ.- Afició, afició i afició. I en aquest camí detalls que l’honoren. Però cal més, però que molt més. És el que ja hem dit, hi ha obres, hi ha obres de pintors i el que cal son obres d’artista.

RAFAEL CODINA MARCH.-Fa ja uns anys que ens ofereix una aFinada mirada a un interior o a un paisatge viscut, amb una certa preferència envers un mirada al mar. Avui difereix en el presentat més en un aire ciutadà amb aquests diables que poc aporten. Obra poc definida , confosa i que no genera la lluminiscència que caldria esperar. Fluixa.

BENET COLL.- Pulcritud pictòrica per un magicisme massa formal. Quan es pretén fer reflexió d’aquest caire no n’hi ha prou en l’ús de quatre elements al cas, cal forjar un ambient ben estructurat en el que pugui recolzar-se l’imaginari a l’ús. Si no succeeix com en aquest cas en que el treball s’acosta més a un anunci de Halloween de Port Aventura que una seriosa reflexió plàstica i creativa.

MANUEL CONTRERAS.- Encara que dibuixant i pintor el veritable art de Contreras és la fotografia on desenvolupa a límit la seva sensibilitat. Ara en aquest sant Lluc ens presenta una acurada aquarel·la en la que a la tècnica pròpia li afegeix la concepció visual de la fotografia  en el que pertoca a ordre volumètric, espai de blanc, distribució de fugues, etc.., amb el que les possibles mancances plàstiques, que hi son , resten amagades sota un conjunt el suficientment hàbil en el visual com per obtenir un bon resultat.

BLANCA COSTALES.- Hi ha obres davant les quals simplement s’ha de dir No i aquest és un dels casos. Colors , geometries, figures,... per a un treball dolent en fons i forma. Mai hauria d’haver passat una selecció.

MARTA CUIXART.-  El problema de la figuració pseudo realista es que provoca una clara exigència de paral·lelisme amb la realitat i quan aquest paral·lelisme no apareix vol dir que el resultat no és reeixit. I si a més l’obra es perd en el que pertoca perspectives, proporcions, naturalisme i verisme, haurem de convenir que el resultat és més que fluix i que a bon segur el Sant Lluc no és pas l’espai més adient per aquest tipus d’obra.

MANUEL CUSACHS.- Que dir de  Manuel Cusachs que no estigui dit, i el que és millor, que no mereixi haver-se dit. En plena veterania , sucada per arreu de mestratge i gosadia, en Manuel es surt de mare i alliberant-se decideix tirar pel dret i fer allò que més li plau i complau, sense que ningú el pugui aturar.

I és clar, quan un és mestre , en sap per tots cantons, té unes mans que les mouen àngels i un cap dels millor moblats del camp plàstic, el lògic i natural és que ens pugui sorprendre com ho fa amb aquets treball escultòric de manipulació del treball natural tot seguin el camí que inicià en Tempus Fugit i que el convertí en revelació i estrella de l’exposició.

SANT LLUC 2015 (II)

Després de l’anàlisi global del conjunt del presentat bo és fer mirada detinguda i individual, tal i com he fet en moltes ocasions. Una lectura crítica establerta en dues coordenades inseparables , la del valor absolut i la del relatiu en el que fa referència a la trajectòria personal de l’artista.

MÀXIMO ALMEIDA .- Després d’uns anys en que existia una certa indefinició del seu fer el que convertia els seus treballs més en una mirada de fer del passat que no pas d’unes vibracions actuals, avui retrobem a un Almeida vibrant i comunicador. Recolzat en la seva perfecció tècnica recobra el seu caràcter simbolista amb detalls i interpretacions que generen un bon feeling comunicatiu en una bona peça que cal remarcar. S’escau una individual per veure la seva realitat actual.

LAIA ARNAU.- Plenament assentada en la seva professionalitat Arnau ens presenta una obra ben identificativa d’aquesta línia que podríem definir com de realisme humà o vital, per el que té de plasmació del que és l’exercici de viure cada dia. Ben interpretada tècnicament l’artista incideix en la seva línia actual en una obra més que correcta però que queda lluny d’altres peces seves molt més assolides en el creatiu i el comunicatiu.

GLÒRIA BADOSA està en un punt d’absoluta maduresa. Aquesta veterana artista que ha conreat en la seva carrera diversitat d’estilístiques ha trobat en l’abstracció un punt de rencontre anímic entre la seva capacitat introspectiva , la seva passió cromàtica i el seu amor per l’ofici. La seva obra , ben estructurada en el cànon però gaudint de la suficient llibertat , esdevé un treball ben estructurat que comunica en la seva teòrica simplesa i que sedueix en una mirada més aprofundida. Com en cas d’Almeida és obligada una individual per veure la realitat estructural del seu art.

SUSANA BALDÍS.- La figura i el retrat precisen d’unes característiques creatives especials en les que conjuguin perfectament un cert perfeccionisme pictòric i una capacitat psicològica de captació de l’interior del personatge. Una conjunció a la que sols s’acosta Baldís amb un treball que sembla superar-la.

IMMA BENET.- De manera constant, esforçada i dedicada Banet ha passat d’una pintura elemental a una obra més treballada i estructurada en aquest paisatgisme que podríem anomenar de saló. Una obra, la que presenta, clarament influenciada per qui li ha fet mestratge a la que mimetitza perdent personalitat , un element imprescindible per a qualsevol artista que es senti com a tal.

MANEL BARNADA.- Formalisme en estat pur i l’art precisa sempre vibració. Concepte vist i repetit en una obra esdevinguda impersonal amb alguna llacuna tècnica que cal solucionar.

MARTA BASSA.- Interessant aquest geometrisme de ressemblances constructives en les que l’abstracció sorgeix des d’un fonament figuratiu que estructura el concepte general de l’obra. Un treball però aquest amb un cert desequilibri cromàtic que subordina plans creatius rebaixant la tensió del treball final.

ISABEL BIETE.- Res millor per definir el presentat que dir que l'obra presentada és l’autora en estat pur. El seu sentit figuratiu il·lustratiu que alguns confonen amb un naïf mal entès assoleix aquí una perfecta definició. Llàstima que aquesta obra no fa tant ha estat exposada a la ciutat, el que la fa desmerèixer per la seva repetició.

BALDRICH BONJAN.- Es bo que les mal denominades “arts aplicades” tinguin presència en col·lectives com aquesta . I és bo que veiem que el mosaic sembla reviscolar del seu estat de quasi desaparició. Però justament per ser aquestes arts un equilibri precís entre el concepte i la tècnica , quan falla algun d’aquests elements , el resultat final es ressenteix  i molt. Aquest és el cas de Bonjan interessant en el concepte formal però  molt fluix en l’apartat tècnic, amb una realització formal que precisa de millores substancials.

FRANCISCO CABANILLAS.- Que dir que no haguem dit any rere any del seu fer. Ofici en estat pur. Tècnica superlativa per aconseguir allò que vulgui aconseguir. Però tots tenim ben clar que art és quelcom més. L’ofici precisa sempre d’un “benefici” artístic que aconsegueixi una comunicació que vagi més allà del “que ben fet” que expressen tots els visitants.

MARIANO CABELLOS. A bon segur una de les sorpreses positives de la mostra. I parlar de sorpresa davant d’un professional fet i refet pot semblar quasi impossible, però és que Cabellos està en un moment de transformació del seu concepte creatiu que pot deixar ben enterrat tota una trajectòria de paisatgisme tradicional de caire impressionista per esdevenir un artista de mirada i vers lliure.

Si a Llavaneres ens oferia una línia escultòrica plenament actual amb l’ús de plàstics, elements de refús  i d’altres naturals, i en els punts de llibres trencava motlles amb els seus treballs tridimensional d’aquestes característiques, ara aquesta mixta sobre paper estructurada amb un Cadaqués tradicional ens ofereix un nou camí al que indefectiblement convidem a seguir.

ANTONI CALAFELL. Afició, beceroles i aprenentatge, per tant pintor a seques. Sant Lluc és el patró dels artistes, no dels pintors. Un concepte diferencial que ni organitzadors ni artistes llastimosament tenen clar.

(Les fotografies han estat manllevades del web de l'Associació Sant Lluc)

SANT LLUC 2015 ( I )

Fa uns dies vaig penjar en aquest blog la que va ser la meva primera crítica professional, corresponia a la sant Lluc de l’any 1975. Ara toca acabar el cicle amb la crítica de la darrera edició, aquesta del 2015 que ara mateix és actualitat als espais expositius de l’Ateneu Iluro.

Quaranta anys i quaranta edicions, ja que en una ocasió al finals dels vuitanta la mostra no es va celebrar, essent-ne protagonista crític , - que no està gens malament-, en aquesta mostra esdevinguda un clàssic i que ara iniciant temporada , i abans més en les dates que pertoca ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre) no deixa de ser esdeveniment artístic en la ciutat i que ha volgut ( cada vegada ho aconsegueix menys) ser el reflex de l’art que es conrea a la mateixa, omplint de visitants els diferents espais que ha anat ocupant en el temps (Biblioteca Popular; sala de la Caixa Laietana. Pça Sta Anna; sala Caixa Laietana, Riera; Museu de Mataró i Sales de l’Ateneu).

De fa dies que tenia in ment fer un paral·lelisme estructural entre ambdós comentaris crítics però alhora de la veritat no ha pogut ser per les diferencies abismals comparatives entre ambdues edicions. Així si llavors parlàvem de la millor edició avui hem de parlar d’una de les més fluixes . Si llavors parlàvem de l’excel·lent presentació avui hem de parlar del disbarat del muntatge actual que separat en dos espais que no es comuniquen, no tan sols trenquen l’harmonia expositiva ans creen un global confós que dilueix i distorsiona la mirada del conjunt.

Si llavors parlàvem de “consagrados”, “en ascensión” i “los demás” impossible se’ns fa en l’actual edició ja que per un costat el nombre d’artistes “consagrats” és mínim amb exemples tan impactants com per exemple de que sols 5 dels 24 artistes participants a Tempus Fugit hi estiguin presents (Cabellos, Cusachs, Parés Safont Tria i Josep Serra) absència acompanyada d’un bon gruix dels altres creadors que mantenen ja un cert nivell. Una absència generalitzada en aquesta zona que hauríem de dir “noble” de la creativitat local que fa baixar , i més que molt, el nivell global de l’exposat.

Uns artistes en “ascensión” que en el cas que avui ens ocupa apareixen en comptagotes i ,el que no és pas el millor, en creadors ja amb un ample bagatge creatiu en les seves esquenes , mentre que les sorpreses sorprenen , i valgui el joc de paraules, precisament per la seva absència.

I en el que pertoca a la resta un poti-poti en el que hi ha de tot, amb predomini d’obra de nivell mig, però sense aquelles obres cridaneres que ens il·lusionaven per la possible evolució positiva del creador. El que sí és positiu i s’ha de remarcar, és que la franja baixa de l’exposat s’ha homogeneïtzat i encara que hauria estat recomanable haver deixat una tercera part del presentat en l’espai dels refusats, el cert és que enguany no apareixen aquells obres que feien fredar i que ens presentaven la cara més fosca d’aquells pintors a qui les seves llums sensitives no els portaven  pas pel camí de la plàstica.

El que si cal remarcar i molt positivament és el convit realitzat als batxillerats artístics mataronins per que alguns dels seus alumnes prenguin part en la mostra. Una convidada que serveix per recolzar la gran tasca d’aquests batxillerats artístics alhora que s’intenta serveix d’inocular a aquests joves participants el desig de seguir participant en la col·lectiva ja no com alumnes i si com a creadors.

Sens dubte és un espai prou gratificant en el que hi ha un poker de creadors als que hem apuntat ja a l’agenda , i de qui no fem públics els noms ja que trencaríem el criteri d’equitat expositiva i malbarataríem el sentit formatiu de l’aposta.

Una mirada , la de les seves obres , que dignifica el caràcter de la col·lectiva encara que no estaria de més que en les properes edicions s’equilibrés més la individualitat dels treballs i no en aquest puzzle compositiu que dona més caràcter de mostra de fi de curs que no pas del que en realitat és, una primera presència pública davant d’un públic interessat.

El sant Lluc doncs es manté on estava , en aquest camí  de davallada permanent fins a la desaparició que per el bé de tots hauria de ser propera i ràpida. I si ningú està disposat a practicar l’eutanàsia activa potser seria cas de replantejar-se del tot l’accident, ja que la mostra actualment serveix per ben poc. No serveix per la gran majoria dels artistes , les absències i el nivell del presentat així ho demostren i sí serveix en canvi per enganyar al públic oferint-li una mirada falsa i devaluada de la realitat artística de la ciutat.

El sant Lluc una mostra defensada en una falsejada tradició que actualment fa més mal que bé a la cultura plàstica de la ciutat.

L’adéu cada vegada és més obligat.  O el canvi radical.

(.... continuarà amb anàlisi personalitzat del presentat).

(les fotografies han estat manllevades de la xarxa, fb Fundació Iluro)

EN MEMÒRIA D’UNA LLIÇÓ

Aquest divendres vaig anar a visitar “Josep Tenas i el mar” aquesta exposició de caire semi antològic que de manera itinerant es va passejant per arreu per recordar a l’artista canetenc i que ara s'exposa a la sala del Col·legi d'Aparelladors de Mataró.

Ja fa dies que es va inaugurar però jo volia fer la visita en silenci , en la solitud, com la  que acostuma a dominar les sales artístiques de Mataró quan ja fa uns dies que s’ha inaugurat l’exposició. Era així ja que no era l’obra la que em cridava a visitar-la. Conec prou bé el fer de Tenas i em dona molt més encanteri la seva façana expressionista i essencialment informalista que no pas aquesta vesant en aparença més senzilla com és el mar , encara que en aquesta exposició, i cal felicitar-se, hi ha unes poques obres més enllaçades amb aquest art interior que no pas en l’anecdòtica del mar i el seu cercle.

Soc del que crec que els veritables artistes , i repeteixo el mot artistes que no pas pintors, deixen un bocí de la seva ànima, esperit, o com vulgue-ho dir-li, en totes i cadascuna de les seves obres. Un esperit que és el que serveix de nucli unitiu i evolutiu en la seva carrera i que després de la seva mort ens permet asseverar allò tan tòpic però alhora cert de que l’artista roman entre nosaltres a través de les seves obres.  I era allà, en la permanència , on volia retrobar-lo en la quietud i el silenci.

Vaig conèixer a Josep Tenas en motiu d’una exposició que realitzà a la galeria Tertre. Havia retornat de Suïssa i mitjançant Concha Ibánez que si no vaig errada era parenta seva, va aconseguir que en Nico li fes un espai en la programació. Va ser aquella una exposició bigarrada en la que confluïen en batibull tota l’amplitud i dispersió, que era molta, del treball de l’artista.

La crítica no va ser bona i en ella vaig incidir en la necessitat de depuració. Deia que l’edat i la trajectòria del creador obligava ja a una depuració de conceptes i l’establiment d’un cert discurs creatiu que per el presentat no es veia per cap cantó.

Tenas es va enfadar molt, va escriure cartes al director, va exigir la retirada de la crítica i finalment va mantenir amb mi una llarga trucada telefònica de to aïrat i violent en el que em va dir de tot menys bonic. Mai he tingut una conversa tan insultant com aquella. Evidentment no hi va haver cap rectificació i en Nico, molt enfadat ja que estava d’acord amb el que es deia a la crítica, va estar a punt de despenjar l’exposició.

Va passar el temps i no vaig tenir cap altre contacte amb Tenas fins uns anys després. El “Taller d’Art” que es trobava al carrer Gravina i estava dirigit per Nona Boadas va organitzar una visita a Madrid per visitar Arco i el Prado i em va convidar per que jo en fes la visita comentada. El viatge era obert a tothom i en el dia de la reunió prèvia la meva sorpresa va ser majúscula quan em trobo que entre els viatgers hi era Josep Tenas amb família i amics. Ja l’hem cagada, vaig pensar.

Hi va haver la visita lliure a Arco i l’endemà varem visitar el Prado centrant-nos en El Bosco, Ribera, Zurbarán , Meléndez, Velázquez i Goya. En vaig sortir content d’aquella visita. Molta atenció del grup que va anar engreixant-se amb visitants generals que en sentir les explicacions ( per raó d’alguns alumnes es va fer la visita en castellà) anava afegint-se a la cua.

En acabar la visita i quan ja ens disposàvem a anar a dinar de manera lliure , se m’acostà Josep Tenas i em va felicitar de manera més que efusiva. Davant la meva sorpresa em va omplir d’elogis tot dient-me que aquell matí havia recuperat al Bosco i havia vist a Velázquez d’altre manera, i... Que havia estat una veritable lliçó d’art i que potser tenia alguna part de la raó en la crítica que havia fet anys abans.

Van passar uns mesos sense contacte fins que vaig coincidir amb ell a mitja Rambla de Mataró. Els saludes de ritual. A on vas, jo a treballar, a doncs jo a emmarcar aquest gravat i em senyalà una carpeta que portava. És un gravat que m’agrada molt i no vull que es faci malbé. De cop i volta em mirà i va dir: Ho he pensat millor , aquest gravat és per tu. El mereixes. I me’l va regalar. No vaig tornar a coincidir amb ell i al poc temps moria.

Per això la meva visita a l’exposició, per dir-li que aquell gravat , magnífic per cert, segueix essent una de les meves peces favorites i sempre que el miro em ve al cap la lliçó d’humanisme i personalitat que em va donar , en capgirar i positivitzar tota una relació.

Divendres en silenci varem parlar i vaig sentir el seu somriure quan sortia de la sala.

Una exposició que per cert us recomano.

SANT LLUC 1975. L’INICI

Eren mitjans d’abril, just acabada la Setmana Santa de 1975 quan Franco ja portava temps en la seva llarga agonia, que un tornava a casa amb la blanca després d’haver passat 15 mesos en el servei militar amb “petits incidents” com la flebitis de Franco, la marxa verda i una amenaça d’ETA de volar el polvorí just el dia en que a un li tocava guàrdia.

Era el moment de tornar a la rutina i un va parlar amb el pare per dir-li que volia oficialitzar ja el meu paper de crític d’art. Abans de la mili, i com que per raons de fina i una salut ja un xic migrada ell no podia assistir a totes les exposicions, un acudia a unes quantes , li passava les notes i llavors era ell el que realitzava la literalització de les mateixes.

Al pare li va semblar bé la meva proposta i durant uns mesos jo escrivia la crítica que després passava per el seu sedàs corrector. Algunes ja anaven signades per PIC II, el nom que m’adjudicà Ricard Navarro, el director del Diari de Mataró, encara que jo preferia PIC DOS.

Així fins que va arribar el Sant Lluc d’aquell any (1975) i el pare em va dir: Tota teva. I així va ser. Va ser la meva primera crítica , del tot influenciada per la manera d’escriure i confegir que tenia el pare. Una crítica però , que una vegada llegida per ell, va dir, millor que es publiqui una vegada acabada l’exposició. Dintre del que es pugui, comencem bé.

Una crítica a la que considero el meu veritable inici com a crític. Un paper que durant quaranta anys he realitzat a Mataró amb sinceritat i honestedat i que ara arriba al seu final. La crítica del Sant Lluc de 2015 , quaranta anys i quaranta Sant Lluc ja que entre mig va existir el buit d’un any . Sant Lluc com inici i final. Sens dubte millor signe de mataronisme artístic no el podia trobar.

Per això i en espera que d’aquí uns dies presenti la crítica de l’edició d’enguany , és per a mi un plaer reproduir aquella crítica que va ser l’inici de tot.

Gràcies de cor per la confiança que m’heu donat en aquests quaranta anys.

EXPOSICIÓ COL·LECTIVA SANT LLUC 1975.

(Biblioteca Popular. Mataró)

Cuando aparezcan estas líneas, la gran colectiva del Sant Lluc de este año se habrá clausurado. Pero se ha hecho de esta manera para que el público haya podido contemplar detenidamente i sin ningún forcejeo como podría parecer la aparición de los comentarios críticos. Ello no representa en modo alguno una “acción a posteriori”, muy cómoda por otra parte, sino que se ha hecho, repito, para que no se hayan interferido los conceptos espectador-crítico, que en esta ocasión, si bien concordantes en muchos participantes, puede que no lo sean en algunos que tienen su importancia artística.

Ciertamente no cabe en los límites de una crítica normal, todo lo que sugiere la presente edición del Sant Lluc, que estupendamente presentado en las salas de la Biblioteca Popular, con el patrocinio de la Caixa d’Estalvis Laietana, se ha exhibido para deleite de todos aficionados. I no cabe por cuánto al tratarse de la mejor edición de los Sant Lluc habidos, se hace imposible mencionar, sin olvidos irreparables, cuanto hay de categoría en esta exposición. Es por ello que he creído conveniente la realización de un estudio que , quizás sin ser exhaustivo, comprenda los diversos aspectos y matices de ésta colectiva. Estudio que en sucesivas crónicas aparecerá en éstas páginas.

Sirva ésta únicamente como presentación de ésta “ première” de temporada, que ojalá responda a los deseos que uno se formula, a la vista, desgraciadamente, de tanta mediocridad, porque, ya es hora de decirlo: el nivel del Sant Lluc está muy por encima de la tónica dominante de exposiciones vistas en la temporada pasada. Y no digamos de ls primeros nombres que han aparecido ya , - salvo honrosas excepciones-,  en las carteleras de la capital.

Si la memoria no me es infiel, fueron cerca de setenta las obras que se presentaron. Pintura, claro está que en una abrumadora mayoría. Escultura, en dignísima representación, y Artes Aplicadas ,  en lo que entrañan de interés, porque éste campo no ha sido insistido aún lo suficiente y ofrece an chas perspectivas. Y todo ello, en un alarde de composición visual que ofrecía al espectador garantía de que se hallaba ante una manifestación de las que entran pocas en una temporada. Figuraticos, abstractos, “ismos” intermedios.., creo que todos se esmeraron en sus obras en una especie de auto-análisis que ya desearíamos siempre. Y ése ha sido otra de las razones de posponer el estudio crítico a que la exposición se haya clausurado. Porque, no solo el espectador, sino el mismo participante, habrá sentido la necesidad de establecer comparaciones. Uno no duda de que ésta vez habrá ma´s de un concursante que habrá visto claro su camino., ya hacio lo ascendente, o bien todo lo contrario. En ambos casos no hay duda de que el arte habrá salido ganando.

II.- LOS CONSAGRADOS

Observando la temática de todos aquellos artistas que en nuestra ciudad han alcanzado ya la categoría elitista, debo decir que se ha llevado más de una decepción por cuanto estamos acostumbradosa juzgar unas obras desde un imperativo categórico de la calidad que poosee. Y dá la sensación, en más de una ocasión que concurrir al sant Lluc se hace, no exhibiendo lo mejor de su obra, sino como una aportación de compañerismo. Repito que ello es debido a que exigimos más de ellos.

Pasemos brevemente a los análisis individuales. ALCOY sigue siendo él.¡ Que mejor elogio!. Pintura particularísima la suya que no admite términos medios. O encanta o aborrece. Afortunadamente me cuento entre los admiradores de éste tipo de pintura. JAUME ARENAS añade a su obra, ya clásica en él, los tonos amarillentos y rosáceos, largo tiempo ausentes de sus acuarelas, mientras que JORDI ARENAS parece haber detenido el reloj con una pintura que domina, y aún siendo bella, parece fuera de lugar. BOIX nos muestra un tema de gladiolos de gran belleza. Para su estilo de pintura la problemática floral la encuentro interesantísima debido a las posibilidades de intercombinaciones colorísticas de gran efecto.

G.CALABIA sigue con su pintura a la encaústica, genial en su construcción pero de difícil lucimiento que logra con la escultura que presentó en audaz y equilibrado tarta miento de líneas y volúmenes, a mi gusto, una de las mejores de la sala.  COSTA sigue en su proyección meteórica hacia la cumbre. Tema urbano de gran fuerza pictórica que el acredita ya como elemento de ésta “élite” de consagrados. M.CUSACHS  i M.CUYÀS mantienen su línea pero decepcionan, en especial el primero, ante una obra poco acorde con su gran calidad. S.ESQUERRA me ha complacido con su gran tema acuarelístico , muy bien resuelto, mientras que de SANTIAGO ESTRANY sigo añorando sus temas urbanos geométricamente construidos y que son su sello.

Sigue, con el barroquismo popular y florido de sus “ex votos” y nadala, HOIT, mientras que P:MAÑÉ mantiene una pintura muy difícil de asimilar pero en la que aceptado eljuego que nos presenta el autor, alcanza en su verosimilitud, gran interés. A.OPISSO pese a la frialdadde su obra sigue siendo el gran dibujante que todos conocemos, pero ¿po qué no un tema de circo en los que él sigue siendo maestro indiscutible?.  PARÉS, con sus ceras, amplios cromatismos interaccionados, dá fuerza a una obra que debe evolucionar pués dolería su estancamiento. J.PUIGGALÍ discreto siempre puede servir de contrapunto al bello intimismo femenino de EMÍLIA de TORRES , en su gran momento, mientras que TERRI con sus “cromets” mantiene lo que sólo él sabe crear.

III.- EN ASCENSIÓN

Positivísima actuación de ésta pléyade de jóvenes, en muchos casos desconocidos, no solo para el público en general, sino también para el crítico, que dan tono y valor, elevando la muestra a límites   inesperados de calidad.

Así tenemos a BENÍTEZ con su polémico tema, de mucha “guerra”. T.BOIX en una mezcla de clasicismo e intencionalidad logra dos obras que merecen nuestro elogio.No así JUANJO CARDENAL que siempre megustó i que en esta ocasión lo hallo algo bajo de tono. CASAS PEÑA sigue en su rápido ascenso logrando, pese a las pequeñas dimensionesde su obra, una gran expresión plástica. Al igual que COLOMER con su grácil escultura muy conjugada de masas y volúmenes.  CODINA y COMABELLA en un contrapunto sensacional. Uno juega con un cromatismo diluido, en obra que llegó muy arriba en el premio de “La cripta d’Art”, mientra que el otro actua con una fuerza telúrica de muy buen ver. Por otra parte CONTRERAS y NOGUERA no parecen encontrar una línea adecuada, klínea que ha conseguido J.CUYÀS que es quizás la revelación de este Sant Lluc 75. Su escultura es indicativa del espíritu que emana del autor y que se muestra en sus dos obras en afán de búsqueda de razones estéticas en el difícil campo de la introspección.

JORDÀ i VIADA parecen recuperados de éste ostracismo al que parecían condenados. Gran momento en especial de VIADA  aquién últimamente  le hemos visto excelente y del que esperamos una próxima exposición  individual, como también la deseamos de J.NOVELLAS, junto con ALCOY las dos estrellas de la colectiva. Su manera peculiar de entender la pintura, al fuerza expresiva de sus imágenes, junto con una técnica adecuada en todo momento a la obra hacen de él un artista que sin temor a equivocarnos ha alcanzado ya el peldaño anterior al estrellato.

 SAFONT TRIA sigue en su línes clásica en contraste con la vivacidad de PAL, aspecto que parece a veces perder VILARRUPLA , pese a la belleza y estimable calidad de su tema a base de cromática térrea, mucho mejor que su tema de mar.  YAGO VILAMANYÀ no alcanza en su escultura, muy personal, su categoría otras veces demostrada y URGELLÉS nos presenta un busto de niño de gran estilo dentro de su concepción serena, y ROC TERRICABRES no parece aún estar en posesión de la vivacidad de su progenitor, pero apuntando hacia un objetivo concreto.

IV.- LOS DEMÁS

Aunque a primera vista pudiera parecer peyorativo éste titular, no és ésta mi intención. Ante la obra de setenta autores , intentar un ligero análisis de todos ellos implica una división necesaria. Al estar formada la exposición por estos núcleos bien definidos, de artistas consagrados y de juventud pujante, queda un hueco formado por el resto de los participantes que en cierto modo ayudan a aglutinar toda la colectiva y hace que esta en realidad quede muy fraguada y no se rompa ni decaiga su interés visual, excepto claro está en una decena de obras de calidad , digamos inferior, por no emplear otro adjetivo, pero que reconozco son fruto de una buena voluntad, aun que no creo que la buena voluntad en Arte siga para algo.

Desde el aficionado ue no sabemos que pinta en esta colectiva, hasta aquel que está iniciando con sencillez su camino profesional y sigue en su búsqueda personal, com E:DOMÍNGUEZ, E.LÓPEZ o J.MARTÍNEZ   cuya pintura  podrá llegar a interesar quizás en un espacio breve. Destacaré así las composiciones geométricas de  J.NOGUERAS, el clasicismo bien realizado en la “marina" de F.ORTIZ o las adecuadas pinceladas de color de J.PACHECO.

Por ello creo que como apunté en mi nota inicial, el Sant Lluc además de aglutinar un compañerismo sirve de punto de comparación, de auto-análisis, de reflexión ante el “como” y el “por qué” de tal o cual manera de expresarse plásticamente. O por lo menos debe servir para esto,  para una noble emulación en la cual cada participante presente lo mejor de su producción, como la honrz, prez y tarjeta de presentación de lo que sabe hacer.

De ahí que la idea me parezca muy buena. És más soy de los que creen que otra colectiva quizás más depurada, debería presentarse en otra fecha , por ejemplo “la Fira”. Y de estas dos magnas exposiciones, no dudo que saldrían seguramente más de una sorpresa.

Mi felicitación a los organizadores y a los que han contribuido a la belleza de esta edición de 1975 que seguramente será recordada como la mejor.

PIC II

Aquest és l’inici , en el que m’esparvero de la redacció i llenguatge però que he volgut recuperar amb el detall si més no curiós, de veure les opinions que em van merèixer certs artistes que ocupen o han ocupat lloc de privilegi en aquests quaranta anys.

I ara a esperar el capítol final per acabar definitivament quaranta anys de crítica periodística local.