AQUARIUS O L’ESCENOGRAFIA PLÀSTICA DE SETXU XIRAU

 

Fa un any i mig que Setxu Xirau presentava una mostra de caire antològic a la sala de la Fundació Iluro. Ara de nou es retroba amb la nostra/seva comarca, tot presentant un nou capítol de la seva escenografia plàstica a la sala del Museu de Llavaneres en aquest cas amb el peix com a protagonista en una exposició que deixà bocabadat a la quasi absoluta majoria del públic visitant i que sols va ser refusada o considerada indiferent, per una escassa  minoria, en la qual m’hi trobo.

Després de quasi 50 anys dedicat a la crítica comarcal, hom sap com penso , el que defenso i allò que em treu de polleguera. I evidentment per a mi, el que presenta Xirau és una escenografia teatral per bocabadar incauts , o defensors  de la pseudo avantguarda, més preocupats de sorprendre amb la imatge que no pas en la realitat interior de l’obra que és justament el que la converteix en obra d’art en comptes de juguesca visual.

I avui vull repetir el que vaig dir en l’anterior crítica : “El que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a la que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia  ben traslladat, això sí, a la vesant pública".

Per a Setxu Xirau el protagonisme de les seves obres son els peixos, com ho demostra en el catàleg farcit de primeres imatges de peixos dissecats i protagonistes del seu fer, mentre que les obres pictòriques presents son escasses i en comptes de reproduir les millors, centra en els peixos dissecats l’atenció pròpia i dels visitants que esmaperduts i temorosos de fer el ridícul mostrant el seu rebuig i/o indiferència , aplaudeixen embadalits  davant la gosadia de l’artista.

L’exposició està muntada de modus i manera que l’eix central queda clarament delimitat per una peça amb el protagonisme aclaparador d‘un peix dissecat, marcant caràcter a la mostra de la que plàsticament parlant  em quedo amb les obres més abstractives , en el que el pictòric té un alta densitat formal i qualitativa, encara que em sobra el peix que hi afegeix , com un ocellot fora la gàbia.

La mostra és igualment interessant per el joc cromàtic i el punt visual, podent destacar la peça de gran format amb un treball cromàtic ben atractiu i encertat i les tres obres més petites en les que malgrat l’afegitó dels peixos, respiren intenció i art. I com no en l’abstracció  que mostra en la peça de bona mida, de bon tractament i interès, lamentablement esguinçada amb l’afegitó  d’un peix incrustat en un  poliedre. Una peça , que es destrueix amb l’afegitó de la tauleta, quan els dos elements el pictòric, i el peix enclaustrat, tenen molta força i poder que es desapareix del tot  per la mala combinació d’ambdós elements.

I com a cloenda em repeteixo de nou. És evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions, que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que els peixos i qualsevol altre element,  son sols els estris per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica. Que preveu i intenta per altres verals, una reflexió personal més profunda ,que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

I com deia a l’exposició de la Fundació Iluro, el que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen que és una presa de pel, i això sí que seria un greu error del Museu de Llavaneres.

 

Aquarius. Setxu Xirau Roig

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 8 de novembre al 8 de desembre de 2024

 

 

DELS ORIGENS A LA POÈTICA DE L’EXPLOSIÓ. ENRIC PUNSOLA

 

Fa quasi dos anys que Enric Punsola no realitzava una exposició. Era pel desembre de 2022 quan amb el mateix títol realitzà una excel·lent mostra al Museu Monjo de Vilassar de Mar. Justament amb el mateix títol d’aquella exposició retorna ara a la jove sala de Sant Vicens de Montalt que recentment i de manera molt precària, sols obre els dissabtes al matí de 12 a 14 hores, s’acaba d’incorporar a l’activitat expositiva comarcal.

Punsola és un artista molt conscient del seu fer. Potser el fet de la seva tècnica, fonamentada en al pintura amb pólvora que descobrí accidentalment en una vista al Guggenheim de Bilbao on exposava el gran artista xinés Cai Guo Oiang , l’artista més important en aquesta ancestral tècnica oriental, ha fet del seu treball artístic un treball més reflexiu i lent que l’habitual, però alhora ha aconseguit una seriositat profunda que  fa que sols presenti treballs concrets i assumits com a propis i deixi de costat beceroles primerenques de resultats poc creatius.

Ara, Punsola exposa a sant Vicens de Montalt, i ho fa com si fos una prèvia d’una exposició més important. Conjuga en l’exposició obres molt recents, amb altres de prèvies, però que coincideixen en aquest període d’investigació i afermament de la seva plàstica. Una plàstica en la que sembla haver abandonat del tot la plàstica de l’explosió casual  per  aprofundir en una plàstica més personal i buscada.

Deia en la presentació que li vaig fer al Museu Monjo de Vilassar de Mar: I aquí el tenim, jugant, i valgui com mai la paraula, amb el foc i les seves conseqüències, però no amb un joc llibertí i una mica a l’espera de les circumstàncies, sinó jugant al sempre difícil art de la creació defugint la materialitat del visible, per encomanar-se sempre en la màgia de l’invisible. I ho repeteixo ara.

Ës en aquest invisible, convertit en una dinàmica abstracció, on Punsola crea i recrea els seus mons personals i els fa adients a tots amb una obra dinàmica, agosarada i terriblement atractiva visualment que llença als ulls dels visitants per que aquests la transformin en un plaer plàstic que va molt més enllà del decoratiu, per ser una mirada íntima i enormement personalitzada.

Restem doncs il·lusionats a una nova presència de l’autor en la que ens ofereixi de manera plena el seu nou pas en aquest caminar artístic tan ple de focs i aventures plàstiques.

 

“Dels orígens a la poètica de l’explosió”. Enric Punsola

Casal de Cultura de Sant Vicens d Montalt

Del 8 al 30 de novembre de 2024

 

 

ANNA DE JAIME PRESENTA ELS SEUS "ESPAIS" A APARELLADORS

 

Fa tan sols set ants i mig que Anna de Jaime debutava expositivament. Ho feia a l’espai Capgròs , tot presentant  una volguda imperfecció geomètrica en la que la puresa de les perspectives , angles i estructures , importava poc ja que per a ella semblava que fos l’acotació dels espais, l’harmonia dels volums i el joc del color el que veritablement li pagava la pena.

Des d’aquella exposició hem pogut seguir la seva  evolució i  hem pogut veure com alliberava la seva abstracció per camins més subtils tant a la Biennal Torres García com al premi de pintura de Llavaneres, i com s’afermava en l’abstracció lírica en la darrera presència a l’espai capgròs  al juny de 2021.

Ara tres anys més tard, retorna expositivament a la ciutat i ho fa amb una mostra en la que es referma en aquella abstracció que quasi podríem considerar com espiritual ja que es en l’eteri on troba el millor camí per expressar les seves sensacions.

De Jaime ens presenta en aquesta exposició un seguit de peces en les que exerceix un domini de ritmes i color establint una pintura dinàmica amb les que marca simfonies plàstiques en una abstracció essencial que crida l’atenció de l’espectador que fàcilment es submergeix en la bellesa formal que presenten i entra en la dinàmica comunicativa.  

Però cal destacar la presència d’un seguit d’obres petites  que marquen un nou ritme, en el que el color quasi desapareix per gestar-se amb la sensibilitat i l’ús primerenc del mateix , uns treballs que son del més interessant el presentat, i als que caldrà seguir el pas ja que en ells hi ha el futur de l’autora.

Un futur que sembla albirar-se com altament positiu, si aconsegueix seguir i fer del tot seu, aquest nou idioma plàstic en el que , al meu entendre, s’hi dipositen vímecs suficients pe aconseguir bastir un llenguatge més personal i propi que acabi de definir l’idioma plàstic d’aquesta jove autora que segueix seduint-nos en cada exposició.

A seguir

Anna de Jaime. "Espais"

Sala d'exposicions d'Aparelladors

Del 8 de novembre al 8 de desembre del 2024

TEXTURES I COLORS. ALBERT MOLEÓN

 

Fa poc més d’un mes que Albert Moleón tancava la seva exposició a la sala d’exposicions de la casa de Cultura de Sant Vicens de Montalt  quan ja en presenta una de nova al mataroní espai de La Cúpula Art Gallery, en la que hi va exposar encara no fa dos anys , amb el que segueix en l’enfebridora bogeria expositiva en la que s’ha embarcat.

No se’n adona que l’art precisa de producció silent i  que sols cal exposar quan hi ha alguna cosa nova que dir i que no val repetir permanentment les mateixes obres de manera cansina i sense horitzons i més si es fa en el mateix territori cultural com és el Maresme, com per exemple succeeix ara en que la peça mostrada en  el  cartell correspon als temps de la seva exposició al casal de Llavaneres.

El cert és que encara que no el conec personalment i mai he conversat amb ell, penso que és una persona molt inquieta que recerca de manera permanent la seva realitat plàstica, però alhora crec que confon la realitat artística amb  la realitat comercial.  Encara que ell es considera, segons hem llegit en una entrevista, com un expressionista abstracte pop (sic) crec que és difícil de definir ja que les seves exposicions son un poti pori de personalitats,   

Albert Moleón ve del mon de la publicitat, on el degoteig constant i permanent d’una imatge pot arribar a assolir uns resultats importants, però en el que també una sola imatge, de gran impacte i qualitat, és capaç de marcar de manera permanent una marca. En la dualitat, crec que ha escollit malament, i prefereix arribar per concatenació més que per qualitat.

Moleón és un artista que té elements per assolir el que pretén, té una mirada actual plena de força i color, té un llenguatge abstractiu que pot arribar principalment a la joventut, però alhora té l’entossudiment de creure’s en possessió de la veritat, quan no és així. Penso que podria assolir molts millors resultats, si no tingués tanta pressa, si reflexiones sobre ell mateix, i intentés aclarir quina és la seva línia artística.

Aquesta exposició hauria de ser definitiva per a ell. Cal un obligat stop pera la reflexió. Mirar d’entre les seves múltiples modalitats quina és aquella que s’acosta més al seu interior i desenvolupar-la fins a l’esgotament, deixant de costat tota la resta. Segur que així arribaria a un art que representes el seu propi jo, per que de seguir com ara es perdrà , com ja ho està fent, en el poti poti indiscriminat d’una orgia cromàtica i una estilística sense determinar

 

Textures i colors.  Albert Moleòn

La Cúpula Art gallery

A partir del 9  de novembre de 2024

 

 

“ECLOSIONS”. JOAN SERRA. LA DESTIL:LERIA

 

Aquest mes de Novembre La Destil·leria ens ofereix “Eclosions”, una brillant exposició del ceramista Joan Serra que desviant-se del seu camí plàstic habitual, ens presenta la seva vesant més escultòrica, aquella que semblava mantenir amagada en el seu interior.

Fa molts anys que conec el bon fer  de Joan Serra. El vaig incluir en la gran col·lectiva inaugural de l’Espai 28 (2002) aquella galeria que va tenir intensa vida al carrer de san Francesc d’Assis de Mataró. També va estar entre els artistes de Tempus Fugit, la gran exposició d’artistes mataronins que es va celebrar ara farà 10 anys a la Nau Gaudí. I darrerament també el vaig incloure en la col·lectiva d’artistes del Maresme  que va cloure el gran any de Ca l’Antiga. Ho he fet sempre en el més absolut convenciment de la seva gran qualitat tècnica i essencialment artística.

És per a mi un gran plaer acostar-me a les seves exposicions i gaudir de les seves obres que en general esdevenen conseqüència de grans reflexions creatives i molt especialment tècniques. Això és  el que em va dir, i vaig reproduir en el catàleg de “Tempus Fugit”: "Tot es fonamenta en el comportament de la matèria segons els més diversos elements que li donaran un o altre resultat final”.

I justament això és el que ens mostra ara a La Destil·leria. Havent abandonat ja la formalitat, quasi estrictament física , de les seves aventures anteriors, ara Joan Serra desenvolupa en total llibertat el que per a mi és el seu canvi artístic més important, el variar des del reduccionisme tècnic, a la llibertat compositiva total. O dit d’altra manera , el pas des d’un ceramista formal en el que la tècnica predominava per damunt de tot, a un artista llibertari de caire escultòric que sembla haver acceptat  que la tècnica sols és un mitjà i que el que cal és treballar en la materialització de la creació.

Així ara ens trobem front d’un ceramista alliberat en part de la disciplina tècnica, encara que la domina en grau màxim, i deixant en tota llibertat a la concepció artística que vola per espais volumètrics lliures, en unes estructures que esdevenen a voltes en quasi organolèptiques. Una aposta difícil, però alhora absolutament reeixida en aquesta nova exposició a La Destil·leria.

Joan Serra sembla haver difractat molt en aquesta nova etapa en la que conjuga sinfònicament  la gran qualitat tècnica, aclaparada en el decurs dels anys, amb una creació artística que abandona la formalitat ceràmica per convertir-se, tal i com esperàvem molts, en una realitat escultòrica o dit d’altre manera una realitat en la que el joc i l’equilibri dels volums, assoleix el lloc de privilegi que semblava li era negat.

Els seguidors de Joan Serra, que son molts, es trobaran ara davant un dilema  clar que els hi provocarà aquesta nova dualitat artística: volum / ceramista . Uns, amants més aviat del purisme essencial de la ceràmica, en sortiran decebuts per la teòrica pèrdua d’unes arrels històriques , però la gran riquesa ceràmica que es fa avinent en aquests plantejaments essencialment escultòrics servirà per assolir encara més, el coneixement , l’estima i la varietat creativa d’aquesta gran tècnica.

Per a un , defensor de la ceràmica com a preuada eina i no com a element fonamental, aquesta exposició l’hi agrada enormement. I és així ja que Joan Serra encerta en l’equilibri entre tècnica i resultat, alhora que indirectament, les seves peces a l’esdevenir llunyanes a plantejaments anteriors, assoleixen un valor escultòric ben propi que les eleva a l’aplaudiment més sincer de l’espectador que es sent absolutament seduït per el gran treball qualitatiu que se li ofereix.

Arrodoneix l'exposició amb la presència d'un seguit de joies cerèmiques en la que a mena d'unes escultures de mida reduida, Serra  acosnegueix uns bibelots de gran bellesa i sense abandonar per res la seva força craetiva. Unes peces de gran interés.

Exposició d’obligada i detinguda visita, en la que s’aconsegueix un espectacular equilibri entre art i tècnica que l’eleva per damunt d’altres mostres d’igual caire. Molt aconsellable per tots aquells que consideren que la ceràmica no és un art menor. En ella hi obtindran la millor i més positiva resposta.

“Eclosions “ Joan Serra

La Destil·leria. Mataró

Del 26 d’Octubre al 20 de novembre de 2024

   

 

 

IMAGINANT FUTURS

 

La Múndia, espai expositiu nou i convertit ja en l’esperança d’activitat artística a la ciutat, ens ofereix una vegada acabada la seva exposició inaugural  una col·lectiva que pertany a les escasses activitats que ens ofereix “Manifesta 15” a la nostra ciutat, fora de l’exposició que presenta a la Presó.

Sota el títol d’ “Imaginant futurs” 17 artistes de diferents edats, tècniques, conceptes i estils ens presenten el seu fer en una mostra col·lectiva que aplega un bon ventall de sabors artístics desplegats en una ample diversitat de tècniques , responent artísticament al títol de l’exposició.

Una exposició de sabors, a l’estil de una mostra de tastets, d’allò que saben fer i que respon perfectament a la multidisciplinarietat tècnica , modal i estètica que conjuga l’art actual. Una col·lectiva diversa i dispersa que sedueix en les obres presentades i en la que a cadascú li plaurà més uns obres que altres, i que presenta un mínim percentatge d’obres d’escàs interès o simplement innòcues.

La diversitat de conceptes i de realització dels autors , permet l’amplitud de la mirada i el trobar amb una certa  facilitat aquell treball o aquella estilística més plaent als nostres conceptes artístics personals, fet que converteix a la visita en un despertar de curiositats, molt més actiu i referencial en el concepte general  de la manifesta que no pas els avorrits i desnortats projectes que s’exposen a La Presó.

Una exposició que malgrat la seva teòrica vàlua reduïda, front de la gran de la Presó, mereix una visita i la recerca d’aquella obra que ens permet pensar en l’interessant que seria veure una exposició d’aquell autor.

Exposició de recomanada visita per aquells aventurers de noves recerques y autors menys coneguts .

Ps.- Els artsites participants son: Carla Aledo,  Anna Aluart, Xavier Arenós, Clara Ballesta, Clara Esperalba, Pere Fradera, Anna Fradera, Ana García, Jordi Homar, Mikel Jaso,  Cori Mercadé, Dani Montlleó, Edu Novellas, Rut Pla del Rio, Pol Ponsarnau, Enric Punsola I Miquel Vila.

 

Imaginant Futurs.

La Múndia, espai d’art. Mataró

Del 14 al 27 d’Octubre de 2024

 

 

QUAN NO S’HA D’EXPOSAR.

 

Tan sols he visitat una exposició, i com bé saben els que em segueixen, acostumo a penjar a l’Instagram i al Facebook , una fotografia de la mateixa acompanyada d’un petit comentari del que m’ha semblat, per que serveixi com a prèvia de la crítica que a posteriori penjaré en el blog.

La setmana passada ho vaig fer amb la , per a mi, molt decebedora exposició de Sergi Rabassa a La Cúpula. En el comentari deia exactament:” Decebedora mostra de Sergi Rabassa a "La Cúpula,". Ser artista és molt més que fer collonades sense sentit. Cal rectificar urgentment, retornar al treball silent i sols sortir de nou quan hi hagin veritats i no paridetes “. I el comentari ha portat cua.

Segueixo en les mateixes ja que l’exposició de Sergi Rabassa mostra una vegada més en que el treball en l’art és lent, que el voler córrer massa porta indefectiblement a l’error i que cal un treball pausat i silent i sols sortir a mostrar-lo quan aquest ja està afermat i no en les beceroles.

Em sembla que aquesta és la tercera exposició de l’autor en poc més d’un any.(una que va inaugurar el mateix espai en que exposa ara i la seva expo compartida a començaments d’estiu a Aparelladors), fet que de per se és poc positiu ja que seguim sense saber exactament en quin camí es troba el seu fer artístic i el que és molt més preocupant quin és el camí a seguir.

Sergi Rabassa ha aparegut públicament mitjançant el món del gravat en el que ha anat cercant camins per experiències ben diverses, amb uns treballs en els que destacava més per la seva tècnica que anava agafant protagonisme  que no pas per el que volia explicar ja que apareixia desnortat, sense tenir un far i guia definit i determinat.

Avui , en aquesta exposició a la Cúpula, aquesta desubicació en la que volia explicar-se, m’ha quedat més evident ja que l’exposició consta tan sols de  5 carborundums amb punta seca i gofrat, idèntics amb la sola diferència del color emprat, un parell de gravats més, una escultura  tunejada de Sant Antoni Abad i una petita sèrie de penjolls a l’estil indi americà. Com es pot observar un petit calaix de sastre on triar i remenar.

Amb aquestes peces, tan diverses com disperses , d’un nivell i qualitat d’aprovat raspat,  el resultat crític tan sols pot ser el d’un NO, això no, i convidar a l’autor a que respiri a fons i es replantegi el seu dialecte artístic per a una propera exposició i principalment per al seu futur creatiu si de veritat vols ser considerat “artista”.

Però aquest comentari no serveix, ni servirà per a res, ja que l’artista davant el comentari d’Instagram respon públicament de forma aïrada amb: “Aquestes “paridetes” les vaig realitzar mentre estava amb tractament oncològic, quimioterapia, saps el k es? Saps com es passa? Saps…..
Molts entesos en art i poc en humanitat. No se que et creus, jutge? 🤣🤣 inquisidor de l’art". Frases que segueix en privat, amb expressions desqualificatòries de la meva persona i el meu fer que no explicitaré públicament per respecte , no a mi, i sí a qui me les ha dirigit.

Doncs ho sento molt però el crític jutja l’obra que es presenta i no té per que saber l’estat de l’autor, jo no el sabia. Ha de ser l’autor el que ha de saber que si les obres no son bones, ni tan sols acceptables, per el seu estat personal, és ell  el que ha de decidir  desar-les i esperar a que les obres siguin d’una qualitat que valgui la pena exposar. I si no ho fa així ha d'estar preparat per a opinions negatives.

Hi ha autors que han fet obres espectaculars, en un estat físic lamentable. En elles han sabut copsar la voràgine de la malaltia i han sabut trametre a l’espectador les seves sensacions i emocions. Rabassa no, vol fer el seu art de sempre quan ell no és el de sempre degut  al seu estat i lògicament el final sols en pot ser un: el de l'obra fluixa i conseqüentment , la mala exposició. I això és el que ha de dir la crítica.

I així ho fem, en el desig de que a la millora física que tots esperem , s’hi afegeixi una nova idea plàstica que permeti descobrir a l’artista i el confirmi com a tal. I sí és així actuarem , com hem fet sempre, dient el que creiem i pensem, i sense esperar que a un,  li facin el gara a gara quan la crítica sembli bé o l'hi etzibin  que com més gran, més ruc , com ha passat ja,  quan no  sembli tant bé.

A millorar-se i a esperar que correspongui amb una millora artística que esperem poder-la jutjar.

 

“Voyage, viatge interior”. Sergi Rabassa

Galeria d’Art La Cúpula. Mataró

Del 12 d’Octubre al 2 de Novembre de 2024

 

 

ENTRE EL DIVÍ I EL PROFÀ. ELVIRA FUSTERO.

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar, aplega en aquests mesos d’octubre i novembre , una excel·lent exposició de caire antològic de l’artista aragonesa, afincada de fa molts anys a Barcelona, Elvira Fustero.  Una exposició que de bones a primeres cal qualificar com a magnífica i  que ens ofereix una ample mirada al fer d’aquesta artista que porta treballant a primer nivell de fa prop de cinquanta anys.

Avui, al Monjo, Fustero presenta una semi antològica del seu bon fer. Aquell que li ha permès exposar a mig mon  des de Taipei a EEUU, des de Suïssa a Nicaragua, i passant per els principals països europeus com França, Alemanya o Itàlia, i com no, s’ha passejat de manera triomfalment intensa per arreu de l’estat espanyol. Això per no parlar el Museus on es possible visitar la seva obra que van des del Museu d’Art Contemporani Hispànic de San francisco, Taiwan o Nicaragua i per una quarantena de museus de tot l’estat entre els que destaquen les Fundacions de la Caixa, el Banc de Santander , o el de Sabadell o les col·leccions Hervàs Amezcua o Bassat, el que demostra que el seu nom , si bé no assoleix el de la gran èlit de l’art espanyol contemporani, hi està en el fregadís.

Vaig tenir la sort de conèixer profundament el seu treball en el X aniversari de la galeria Tertre . Estem parlant de fa quaranta anys ja que juntament amb Manuel Couto i Pilar Perdices van ser els artistes encomanats en celebrar el X aniversari de la galeria que de la mà de Nico del Rio havia assolit un lloc de privilegi en el nostre país, i havia aconseguit importants resultats als iniciàtics ARCO dels vuitanta.

En aquella exposició Fustero, era presentada per Guillem Viladot, responsable de “Lo Cau del Pardal” d’Agramunt, i gran emblema de la poesia visual catalana, que deia d’ella “La pintura d’Elvira és sorpresivament lírica perquè l’artista és, per raó de la vivència profunda, una persona que s’admira del goig de viure, com si aquest goig fos l’única alternativa: una alternativa de sensibilitat trèmula, d’ampla afirmació poètica i d’il·lusió omnipotent”. Per acabar afirmant que la pintura de Fustero “sorgeix de la necessitat , genuïnament femenina, amb tot el que aquest qualificatiu té de grandesa, i alhora de síntesi humana”.. Avui quaranta anys més tard, la definició de Viladot segueix essent perfecte per definir el treball de l’autora.

I més si com és el cas de l’exposició de Vilassar de Mar, perfectament comissariada per Ramon Casalé, que ens permet endinsar-nos en el particular món de Fustero , en la seva evolució i en el detall curós de la seva obra escultòrica , menys coneguda però igualment remarcable.

Alguna vegada s’ha dit  que en la negror, que no foscor, de l’obra de Fustero, no sols s’hi podia llegir el dramatisme de Saura, aragonès com ella,  si no que si podia llegir una ànsia clara de viure. I és ben cert. El començament de l’exposició correspon a pecs dels seixanta, setanta i vuitanta, en les que el color domina, gestant una abstracció dinàmica que sembla ens vulgui cantar  l’alegria de viure.

Però poc a poc, l’obra enfosqueix la seva cara i llavors son els negres i grisos els que dominen, però no d’una manera dramàtica, en la que fàcil hauria estat caure-hi, i si en canvi en un joc de dinàmiques esperançades com si ens digués estem aquí i així, però podem retornar a l’alegria i  a la joia de viure, fent que mai les tenebres plàstiques dominin en el conjunt del treball i se’ns ofereix un bri d’esperança que sembla obrir-se en la següent peça.

L’obra de Fustero es conjuga en una simfònica harmonia plena d’una espiritualitat magnètica absolutament seductora que en certa manera sembla l’hauria de portar cap un esperit quasi monàstic, quan justament és el contrari, el seu esperit és enormement vital , desprenent una energia que depassa la peça i arriba a l’espectador  que quasi sense adonar-se entra ne la seva filosofia vital i en surt de la visita absolutament sadollat.

Acompanyen l’exposició un seguit d’escultures que semblen esbossos per a unes obres més grans, quan no és així. Son obres creades per aquest mida i en el sentit que la mateixa desprèn. Peces enormement interessants que generen uns atractius diàlegs entre la seva geometria i els volums de les pintures exposades , mostrant en tota la nuesa la capacitat artística i creativa del treball que a l’entorn del volum és capaç de generar aquesta gran artista.

Exposició de primera magnitud la que se’ns presenta en aquests mesos al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que no us hauríeu de perdre de cap de les maneres.

Felicitats

 

Entre el diví i el profà. Elvira Fustero

Del 13 d’Octubre al 24 de Novembre de 2024

Museu Enric Monjo. Vilassar de Mar.