25 ANYS SENSE EDUARD COMABELLA

 El passat dissabte s’acompliren 25 anys que l’Eduard va creure que ja n’hi havia prou i que calia marxar cap altres contrades més càlides per el seu dolgut esperit.

De sobte , i sense acomiadar-se, com si seguís els dictats que cantava Serrat . “Que hermoso que es partir sin decir adiós, serena la mirad , firme la voz “, va triar el símbol del foc purificador potser en el desig que les espurnes escampessin la seva ànima d’artista per aquells indrets on havia escampat el seu art i la seva amistat , ambdós a dojo i pel broc gros, com feia ell.

Com ja he explicat moltes vegades aquell dia tenia cita amb mi per ser entrevistat a televisió de Mataró. Avui pensant en el mateix programa que encara segueix viu i en el que justament tenia avui com entrevistat un gran amic seu, l’Albert Alís, he volgut somiar tot pensant per quins camins creatius estaria avui l’Eduard.

El cert és que he tocat ràpid de peus en terra. I que importa això?. El que importa és que el seu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la seva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el seu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Per això vagi per ell el record emocionat que alguns afortunats podrem sentir amb emoció continguda davant obres seves de les que gaudim en les nostres cases però que per els altres sols quedarà la possibilitat d’acudir al museu de Llavaneres  on hi ha unes quantes peces , totes elles de gran qualitat , ja que a Mataró sols es pot visionar una obra a la biblioteca Pompeu Fabra ja que cal recordar de nou que el Museu de Mataró ( manat per els mateixos que manen ara) va rebutjar l’obra guanyadora del Concurs de la Nova herència Mataronina , tal i com indicaven les bases del concurs.

Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó.