Dit i fet. Ràpidament troba aixopluc l’idea en Manuel Casahuga,
propietari de la sala Fuset i en Ernest Monter, propietari d’un negoci de
marcs, ambdós habituals en les trobades dels artistes abans esmentats, i a la
idea s’hi afegeixen ràpidament el gran gruix dels artistes mataronins , sense
distincions de nivells i estils.
S’ha de tenir en compte que aquella era una època daurada en
l’art mataroní, amb una gran activitat expositiva i amb un nucli artístic
compacte que acudia a tots els actes artístics, el que havia creat un ambient excepcional.
El nombre de sales d’exposicions era espectacular: Tertre, l’Abast( amb 3 espais)
i Fuset com a espais plenament professionals. A mig nivell hi havia Anticus i
Studium 48, com institucionals existien el Museu i la sala de la Biblioteca
Popular de la Caixa Laietana. El Club Nàutic, el Layetània i la UEC eren centres
recreatius amb temporada expositiva. Així com el Casal i el Foment. Igualment
tenien sala d’exposicions les entitats bancàries Banc de Bilbao, Caixa de
Catalunya i molt especialment el Banc Mercantil de Manresa. El que dona la
xifra de 17 espais expositius amb temporada regular, xifra que actualment és
absolutament impensable.
L’exposició s’organitzà ràpidament amb una paramètrica ben
simple. Obres de petit format , tots idèntics en la mida , emmarcats a càrrec
de l’Ernest i exposat a la Fuset. Preu també unitari , que si no recordo
malament era 6000 pessetes. Els artistes participants van depassar la cinquantena
i l’èxit va ser aclaparador. El dia inaugural a més de mitja hora abans d’obrir
la sala, ja hi havia gent a la porta. Tan sols inaugurar amb un tres i no res
estava venuda més de la meitat de l’exposició i la resta es va vendre en el
decurs dels dies. La xifra recaudada va superar les 300.000 pessetes, quantitat
amb la que per exemple es podia adquirí un cotxe tipus Fiesta i encara sobraven
diners.
Amb aqueta xifra s’organitzà un gran sopar a sant Sebastià de
Cabrera , lloc dels banquets de “lujo” de Can Miracle. Un sopar a l’estil d’un
gran casament. Al mateix hi assistiren els artistes ,galeristes, l’alcalde Mas, la crítica
( el meu pare i jo) i potser Rosa Vila que exercia de crítica a EL Maresme. Sé
que sols hi havia una dona , tots els artistes eren homes , i creia recordar
que era Anna Comas com a regidora de Cultura però no era així ( el regidor de
Cultura del moment era Toni Sagarra), per tant a manca de confirmació, direm
que Rosa Vila.
La majoria dels artistes van arribar amb autobús que també
va ser encarregat de tornar-los acabat l’àpat. Paga la pena fixar-se en el menú
que veureu en les imatges amb delicatessen com ostres, patés, pernil del bo,
llagosta, llagostins, filet, sorbet de llimó (novetat de lèpoca), i de vins del
bo i millor, Xeres, Oporto, vi d’Alsàcia, cava Non Plus Ultra, Calvados, conyac
francès etc. I en acabar a altes hores de la matinada xocolata amb xurros.
Un àpat de primera , joia de tots els participants i amb l’anècdota
de Pere Viada , passat de voltes com en ell era habitual, insultant amb els més gruixuts qualificatius a l’alcalde
Mas que va resistir estoicament.
Una festa que s guarda en la memòria de tots els que hi van
estar. Una festa que seria magnífic poder repetir, però que és del tot impossible.
Avui per avui l’escassa vida artística de la ciutat , i la tremenda divisió
entre els seus artistes ho farien del tot impossible. Ara bé, si algú s’hi
apunta , ves a saber. La vida te da sorpresas, sorpresas te de la vida, diu la
cançó. El cert és que a l’any 1983 es repetí
la convocatòria en motiu de l’homenatge
que els artistes de Mataró van retre a Jaume Arenas i al meu pare Pere Pascual PIC , amb el títol de 55
artistes per un record.
Un fet que tot remenant papers ha sortit de nou a la llum ,
amb les cartes del pare i meva degudament personalitzades amb dibuixos de
Cusachs, Parés, Viada, Novellas i Santi Estrany.
1 comentari:
ho recordo molt bé i molt agradablement !
Publica un comentari a l'entrada