SANT LLUC LP - 1

Hi ha estilístiques en les que s’ha de creure i combregar-hi del tot per aconseguir-ho. L’estil infantilista , el naïf, és potser dels més fàcils en estavellar-se com ho fa Montse Ariño que fàcilment hauria pogut quedar-se a fora. El gravat en canvi marca unes paramètriques ben definides , com en Laia Arnau més que correcte en la concisió. Qualitat que calia demanar a Emili Badia , molt millor quan s’allibera que quan s’encontilla com en aquestes Santes. Llibertat en canvi que traspua per arreu en la gran personalitat de Francesc Bas, magnífic com sempre.

Bassons fa aposta difícil i en surt guanyador. Hi ha una petita errada però en general ben resolt el tema tant per el realisme com especialment per l’ambient aconseguit. Arrodoniment que no acaba de lligar en Domingo T. Beltrán malgrat que destil·la mà i habilitat. Habilitat compositiva i conceptual que queda a flor de pell en Pere M. Brasó en un dels seus millors moments, amb un concepte calent que es contraposa a la perfecció purista , com sempre ben realitzada, de José Mª Caamaño.

Pilar Cabrespina segueix en aquest toc neutre al que caldria afegir vibració, com en el cas de Candón correcte en la forma però fred en l’esperit. Anna Carbonell en canvi es mostra juganera amb el seu bibelot decoratiu però ple de gràcia i simpatia. Cara , la decorativa, que domina massa en el treball de Ciutad-Viu, frenat el camp del trofeu , mentre que l’encert en el detall per part de Contreras no li permet salvar una obra mal concebuda de gestió.

És el que passa a Cuixart a la que falta imaginació i trempera, que en canvi apareix per arreu en la sempre eterna i envejable Emília de Torres. Marina de la Torre en canvi cau de nou en el dubte. El concepte i l’estructura salven els fonaments , però els errors de la cuina el tomben del tot. Just al contrari que Pilar Díaz Mirablanca en la que la definició tècnica aixeca una obra que podia caure en el decorativisme cromàtic.

Santi Domínguez es mostra tan positivament agosarat , com dubtós en resoldre els problemes que aquesta valentia li comporta. Aposta massa forta per les seves actuals capacitats. Capacitats que no mostra Ducceschi efectista ,però molt fluix si en fem una mirada atenta. Just al contrari de Duran que desenvolupa amb concepte d’ara una peça de les seves de sempre, i com no , amb un resultat excel·lent. Que no aconsegueix Josefina Enrich amb uns problemes tècnics que depassen la seva bona idea plàstica.

Realisme correcte el de Xavier Erra encara que queda coix en l’estructura general de l’obra . Virtut que domina en canvi , i per tots els costat , en Santi Estrany del que tot està dit. Res en canvi s’ha dit de Carme Fageda que dona ànima a l’aparent fredor etèria del seu treball , amb resultats ben positius i engrescadors. Nivell al que no arriba en aquesta ocasió Margarita Feixas , massa de disseny en una peça de lectura molt plana.

Es queda a mig camí l’Encarnació Ferrer en una obra que demana més força i intenció, mentre que en canvi Tomàs Filbà fa aposta per l’esperit més infantil. Un esperit en aparença senzill, però ple de ductilitats el que cerca Rosa M. Font , al igual que Ana Garcia acurada en llum i composició però que cau en l’enfarinament. Lluny d’aquest nivell es troba Trinidad Gómez en obra buida de concepte i molt fluixa que res te a veure amb l’hiper realisme de Marian González encara que en aquesta ocasió la força del primer plà es dilueixi en un fons poc escaient. Llucià ens ha portat l’esborrany de la seva escultura marítima que fa costat a una Anna Guerrero que vol ser actual sense entendre que per ser-ho cal molt més.

Nieves G. Nau es manté en el realisme que ofereix actualment la seva individual i deixa clar a Antonio Gutierrez que amb un correcte dibuix no n’hi ha prou. Hernández Soler en canvi es serveix de la seva solvència tècnica per cridar l’atenció, tenint just en el punt contrari , en el de la discreció i l’academicisme a Pepita Herrero. Leonardo Jurado es mou en canvi en el camp oposat. Quan la tècnica et permet la manipulació cal ser molt més agosarat que no pas ell , amb una juguesca simple i simplista.

Molts creadors es refien de la força del color, però a voltes aquesta no és suficient com per equilibrar i donar força a un treball. El seu desequilibri és el que que convertirà en pa mullat el treball presentat com és el cas de Mariona Lizana. Fet que per poc li passa a Daniel Llin. Concepte fort, realització acurada i sense por, colors vibrant i complementaris , però en canvi un petit problema tècnic , rar en ell, desestructura la peça que queda un pel coixa. Un concepte aquest , que voreja amb tota la seva valentia en Manel Llinàs en la seva positiva recerca de noves intensitats.

(seguirà...)

foto capgros.com

SANT LLUC 2007

Avui s’ha inaugurat la nova edició del Sant Lluc. Acompleix 61 anys , encara que amb menys edicions ja que en els primers temps va tenir algun qu’altre parèntesi . Ho fa amb força, amb empenta , però cal reconèixer que amb un nivell qualitatiu més aviat fluix , que fa que l’edició actual sigui amb tota certesa , i sense criteris massa estrictes , la menys engrescadora dels darrers anys.

Tots sabem la dinàmica que d’un temps ença està portant la mostra en aquesta absurda lluita de conceptes entre artistes i afeccionats. Tinc clar que no hi ha color i la raó la tenen els organitzadors que encara pequen de tous davant el seu lògic afany d’acontentar a tothom. Sempre he recordat que Sant Lluc és el patró dels artistes, no dels pintors , i massa vegades també he hagut de recordar que Sant Lluc és també el patró dels pallassos. Ha de ser la festa dels artistes , dels creadors , i assolir estar present hauria de ser un orgull i no un dret adquirit.

Enguany està clar que l’exposició queda coixa. Molts dels artistes consagrats han defugit la convidada. Un bon grup de creadors “ferits” per l’exigència de l’any passat s’han quedat fora , el que demostra de totes totes el seu tarannà que caldria qualificar amb paraules gruixudes que m’estalviaré, mentre que per l’altra costat , el de les novetats, poques han estat les exitoses.
Per tant , en espera d’una visita més tranquil·la , mostra sense sorpreses remarcables , de caire molt acadèmic , i amb un nivell clarament inferior al de les altres edicions.

Però aquest fet no s’ha de carregar de cap manera en els organitzadors. La Sant Lluc és dels artistes i ells son els responsables del nivell. Si porten bones obres el resultat es bo , i si no al contrari. Enguany ha estat aquest darrer concepte el dominador i en l’interior de cada artista participant ha de quedar la consciència de la vàlua del que ha presentat. Per tant no és moment de fugir d’estudi i sí de que cadascun arrossegui la seva part de culpa.

Per part de l’organització potser l’únic detall a considerar que es absoluta responsabilitat seva , és la de l’elecció del jurat. Han estat benvolents i porucs. Tranquil·lament hi ha una vintena d’obres que és difícil entendre hagin estat acceptades. Aquest fet ha rebaixat el nivell fins aquests límits que han deixat al Sant Lluc en una mostra de mínims que no correspon a la realitat artística de la ciutat.

DE TRENS I DE PEPETES

Antoni Luis, president de l’Associació Sant Lluc , ha tingut a be fer un afegit en el seu discurs inaugural, que agraïm en el que s’ho val , demanant atenció per el Fons d’Art . Ha emprat el símil de que estava en via morta. Joan Antoni Baron , alcalde de la ciutat , ha entomat el repte , i ha parlat no de via morta i si de canvi de vies i de maquinista, i en un tres i no res ha dit que tot estava ok i en que demà comença la tardor i si plou es faran bolets. O al menys és el que a mi m’ha semblat entendre.

Seguint amb els símils ferroviaris hem de dir que fa ja trenta mesos, i després de parlar amb el responsable ,- llegeixin vostès el Sr Alcalde -, vàrem iniciar un pla de viatge prèviament consensuat. En fa vint-i-quatre que el projecte es presentà amb tots els ets i uts , però fa tan sols sis que es signa i comença la història.
Tot sembla que anirà sobre rodes .Hi ha horaris i recorreguts marcats i el final sembla ja albirar-se. Comença a caminar i , mala sort , tot s’atura. Estem al mig d’un túnel i sense cap mena d’informació. I així passen els dies ,les setmanes , els mesos. Com a RENFE , segrestats en un vagó i sense comunicació. Això sí, els responsables a la que veuen un carxofa periodística ràpidament expliquen que tot està controlat, que es qüestió d’aguantar-se i que demà tot serà... tant , que un no pot imaginar-ho.

El Sr. Baron diu a hom que li pregunta( Ple , Sant Lluc, gent particular... ) que sí , que es casarà amb la Pepeta Fons d’Art , tal i com va signar, però mentre a la Pepeta no li diu res. Pensa que el silenci i la incomunicació és el millor.

Passen els dies , les setmanes , els mesos, i la Pepeta s’intranquil·litza. Com que el nuviatge havia estat complicat havia pensat en que calia signar algun paper de compromisos , ves a saber que no fos que a algú se li girés el cap. En el paper quedava clar la dot ( una exposició i una partida en el pressupost) però passa el temps i davant el silenci comença a investigar i veu que ni hi ha exposició prevista , ni es pot fer ja que tot està programat, i en el que pertoca en el pressupost de moment res de res, però potser encara estem a temps de .. Però mentre l’Ajuntament erre que erre, que tot esta apunt, que hi ha un petit retard, però que... I si els hi diem?. Però que dius, que t’has vengut l’enteniment , no veus que son tontos i tan sols cerquen el seu benefici ( Penedès dixit)

Però clar hi ha uns papers signats. En el punt VII diu:
Es constitueix una Comissió Mixta de seguiment............ que en el punt següent explicita que “... es reunirà com a mínim un cop cada sis mesos...”.
El dia trenta s’acomplexen sis mesos , sis mesos de silenci, sense que ni tan sols la comissió s’hagi constituït i òbviament sense cap mena de reunió. Queden dons deu dies , termini que impossibilita de totes totes l’acompliment del signat i per tant l’Ajuntament de Mataró ha avortat el Fons d’Art abans de néixer.

Per això ens dol i ens molesta , a l’Albert , a n’en Pere , a n’en Josep Mª i com no a mi mateix, que juguin amb nosaltres de manera tan barroera. Quan ha interessat els telèfons han tret fum, ara el silenci ha dominat, i a l’hora de la veritat encara algú tindrà la barra de fer-nos culpables.

Per això cal que quedi clar que:
El Fons d’Art “Proposta Mataró” no es durà a terme a causa de l’incompliment del conveni signat per part de l’Ajuntament de Mataró.
Que certament un Fons d’Art es pot dur a terme, però serà altra. L’Ajuntament disposa de les signatures dels artistes disposats a cedir obra. Sols cal contactar amb ells. Però això ja serà una altra història, amb altres protagonistes, no la que es va començar il·lusionats tot pensant que seria bo que Mataró disposés d’una col·lecció d’obres d’artistes locals.

Però que hi farem. L’home proposa , i els partits disposen.

AFEGITÓ

Avui el Sr Sergi Penedès , regidor de Cultura , no ha assistit al Sant Lluc per problemes d’agenda. M’agradaria saber el problema. Quan exposen noranta artistes de la ciutat la presència és obligada i els problemes d’agenda seran per els altres actes als que haurà de deixar d’assistir.

Però siguem benvolents. La seva assistència era impossible. Dons hi ha el tècnic de Cultura al que li tocarà representar al regidor , però és clar ,com Gisèle Noè , enemiga visceral dels artistes no contemporanis hauria d’assistir a un acte com el Sant Lluc.?
Dons queden els del Museu , però ni en Marfà ni la Soler treuen l’ala fora de l’aixopluc. En resum, ningú de Cultura. I davant d’això, que hem de dir?.
Sigui com sigui espero l’explicació del regidor.

CONNEXIONS INCONNEXES

Segons estava escrit , avui tocava parlar de la més que interessant exposició de Lázaro Ferré , que com qui no ha fet res té obres a la saatchi
www.saatchi-gallery.co.uk/yourgallery/artist_profile/Jose%20Luis+Lazaro%20Ferre/1116.html
i de la menys interessant, però igualment prou valuosa , mostra de la Nieves G. Nau, que ocupen lloc a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta . Anna) , però no havia contat que hi havia Barça, i com no, hi ha obligacions que cal respectar.

No em preocupa dons temps hi haurà per parlar-ne ( la mostra roman oberta fins el 4 de novembre) , però si que de així com d’esquitllada val dir dues coses:
En primer lloc de l’errada de la Caixa Laietana dividint la sala entre els dos artistes , cadascun d’ells prou capaç d’una individual , i en canvi donar dos mesos de durada a la mostra. Un mes per cadascun , amb sala complerta hauria estat millor per els artistes , per els espectadors ,i com no per els artistes , per l’entitat que tant amiga és del conta-visitants , i molt especialment per crear una certa dinàmica periòdica d’exposicions. Un fet que caldria tenir en compte en una altra ocasió.

En segon lloc per l’absència en l'acte inaugural de qualsevol element que podríem considerar com “oficial”. Cert que hi havia ple, però entre la gent del Museu i del PMC algú hauria d’haver assistit. Aquesta persistent absència és un fet que caldria eliminar per devoció, que seria el lògic, o per obligació, si així s'escau.

I ja que parlem d’assistència bo és fer recordatori de la presentació dels catàlegs de Ca l’Arenas. Marta Teixidó, l’exacta cronista cultural , certifica que en l’acte fora dels alumnes de Can Xalant ( cal recolzar la menjadora) del mon de l’Art sols hi era present Antoni Luis , marmesor de Jordi Arenas.
Senyor Penedès potser en caldria una reflexió.

EXPOSICIONS

Hi ha vegades que un està ben content d’haver abandonat la pràctica periodística de la crítica , amb el que d’exigència d’actualitat obliga. Ho dic ja que en els propers dies els actes s’acumulen i les exposicions son prou valuoses com per no oblidar-se de cap , com espero fer jo.

Demà per començar el Sant Lluc amb tot el que representa. De nou polèmica assegurada per absències i presències , tot i tenint en compte que segons tots els senyals el jurat , agafant-se a les bases que parlen de 90 obres , sols ha eliminat la sobreeixida i ha quedat un bon grup de treballs que en condicions de mínima exigència haurien merescut el visat d’entrada.
Sortosament però el Sant Lluc és quelcom més i en aquest terreny és on tots coincidirem.

Dissabte el Museu del Càntir presenta els darrers treball de Pere Fradera. Tinc molt interès en fer-ne una ullada. La seva capacitat va quedar amplament demostrada a Can Palauet i al Monjo , i ara cal veure la seva projecció després d’una oportuna reflexió.

I com no cal pensar i recomanar la mostra que diumenge s’inaugura en la Fundació Palau , amb obra de Joan Ponç i poemes de Foix. Amb noms així crec que tot està dit ( prengui nota Sr. Penedès).

LECTURES

Fa dies que volia recomanar dues lectures. Abans que es faci tard avui en faig esment.
Una son els articles que a “El País” ha realitzat darrerament Vila Matas. Justament ha anat a parar a Màntua i parla d’aquesta ciutat com la gran desconeguda . Ningú en parla, ningú l’ha visitada , i en canvi és una joia absoluta. La coincidència del seu parer amb el que jo deia en relació a les meves vacances m’ha fet encara més proper a aquest Vila Matas que encisa a tot aquell que obre els ulls a les seves obres.

L’altra recomanació està en l’article de Javier Marias a EPS al respecte del governants i el nivell que els hi dona la democràcia. És un article que hauria de ser d’obligada lectura a tot governant electe.
Del tot , - impagable l’escrit -, em quedo amb una senzilla reflexió:

“L’únic que la democràcia garanteix és que es renuncia a la força per obtenir el poder i que igualment es renuncia a la força per fer fora a un Govern, encara que per a molts sembli que ho ha fet malament o es nociu per el país. El que mai garanteix , i això cal tenir-ho molt clar, que els seu governants son justos i honrats".
El Pais Semanal d’aquest passat diumenge , pag 110.

Si jo fos l’alcalde el llegiria a tots el regidors , ja fossin del govern o de l’oposició. I qui es quedi vermell, fora.
Es clar que potser llavors caldria un govern de concentració.

I D’AIXÒ EN DIUEN FUTUR....


Avui tenia previst parlar de les dues exposicions que presenta la Caixa Laietana en la seva sala de la Pça Sta. Anna, El cert és que son dues exposicions més que correctes. La de José Luis Lázaro Ferré és una magnífica exposició i la de Nieves G. Nau ho podria ser si no fos per unes desviacions oníriques que tiren a terra bona part del seu treball.

Volia parlar d’elles però mirava mentre sopava el R.Madrid, quan he descobert que a la 2 hi havia en Sirera . No he tingut dubtes. En Sirera, cap del PPC és un personatge sinistre. Ho és per els seus fets , però a més és d’aquells polítics que t’encrespa de tant sols escoltar-lo. El seu cinisme , la capacitat per capgirar-ho tot , el fer dolents als bons i convertir en angelets a aquells a qui ni tan sols donaries el bon dia.

Estic content de que el PP hagi triat a Sirera com a cap. Abans Piqué podia convèncer a algú , i tenia un estil de persona. Sirera no vol ni tan sols dissimular el llautó. Hom sap el que pensa i el que es capaç de fer, És a dir com Chacón. Dos personatges que mai haurien de tenir poder en política.

Com no l’haurien de tenir aquells que diuen una cosa per aquí i altra per allà.
M’expliquen que en el darrer ple , i davant d’una pregunta de CiU es va dir per activa i per passiva que cap problema, que el Fons d'Art era qüestió de dies i de posar fil a l’agulla. ( Resposta d’ERC i de PSC)
Be està en saber-ho , però després de quasi sis mesos potser també estaria be dir-ho a l’altra part , que ja sabem que un mail o una trucada telefònica no costa tant , i menys si paga l’Ajuntament. Ja que si no, es poden trobar com ja succeeix actualment, que no hi altra part i llavors les promeses com les paraules queden a mitges o se les endú el vent.

I aquest dijous el Sant Lluc. Deslliurat de tota dependència crítica serà bo veure i escoltar. I en aquest escoltar m’agradaria una certa responsabilitat que vist el vist i sentit el sentit....

I per acabar. Algú em pot explicar el fet de que mentre totes les sectorials del PSC van retornant a la seva normalitat , la de Cultura fa uns sis mesos que està en standby, i fa el mateix temps que ningú ha dit res de res a la bona persona que n'és en Quico Verjano que n'ha estat el seu responsable en els darrers quatre anys.
Es que no s'atreveixen a dir-li el molt malament que s'han portat amb ell, deixant-lo amb el cul a l'aire, regalant cultura al primer que ho ha demanat?. O es simplement que no volen fer-ne cap convocatòria per què així aquells que en un temps ens vam trencar les banyes tot pensant que era l'hora de la veritable cultura i amb el PSC al davant, els hi poguem dir a la cara allò que tots sabem, que no tenen responsabilitat ciutadana, i el que es pitjor que sols volen a la cultura com un bonic penjoll, però que a ells poc els interessa.

Sigui com sigui, a mi que m'esborrin de la llista. No és res personal, Simplement és que ho estic deixant.

CÀRRECS
El nomenament del ex alcalde de Castellbisbal com a nou director de l’IMPEM deixa com a única i gran sorpresa per destapar, el nom de qui ha de se el nou director del PMC. Nom que segueix essent una gran incògnita i que per el que coneixem, hem escoltat , ens han dit i intuïm ,no el sap encara ni el propi regidor Sr. Sergi Penedès.

Una vegada vist que a Mataró no hi havia ningú amb el perfil adequat per el càrrec ( segueixo pensant que en Ramon Prujà seria un magnífic director ) , aprofitant l’avinentesa de les bones relacions de la cúpula local d’ERC amb la gent de la Conselleria de Cultura , són aquests els que entre el personal a recol·locar després de les darreres eleccions , van a la recerca de la persona més idònia per el càrrec.

I que en podem treure de tot això?. No soc dels que a priori jutjo que un de fora dirigeixi la cultura de la ciutat. Sempre he entès que entre el Director i el Regidor s’han d’establir els trets marcs per els que ha de caminar. El detall, el dia a dia , la programació puntual, ha de ser fruit d’uns altres elements més participatius i coneixedors de la veritat de la ciutat , mentre que els tècnics han d’efectuar el seu paper donant opinions , però essencialment posant en pràctica les directrius de regidor, director i el que podríem dir “òrgan directiu”.

És en el concepte on està la mare dels ous, i es justament aquí on tot es torna a fer malament. Semblava que hom estava d’acord en que calia redefinir el concepte del “PMC” i decidir com havia ser l’organització de la cultura oficial. Una vegada feta aquesta organització seria el moment de pensar en la persona adequada al càrrec i al paper que se li adjudicava.
Res d’això s’ha fet i a bon segur ens trobarem dintre de poc amb un nou director que estarà com peix fora de l’aigua, sense conèixer la ciutat, el seu tarannà cultural, i el que és més important quin ha de ser el seu paper.

Així és molt probable que dintre de poc examinem el fer d’aquest nou personatge amb un sentiment de dejà vu i de una nova i lamentable pèrdua de temps.

FONS D’ART

Del convenciment de que el Fons d’Art no es durà a terme ,n’hem parlat per activa i per passiva, Alguns diuen que no cal ser tan extremistes en les postures i que fins que no hi hagi nou director, res de l’empantanegat començarà a reconduir-se. Potser sí, però no serà aquest el cas del Fons d’Art.

I ho diem sense cap mena de segones intencions. El concepte del fons d’Art s’estableix en una permuta: Els artistes cedeixen una obra significativa a l’Ajuntament , alhora que acurada documentació curricular i a canvi l’Ajuntament organitza una exposició i disposa en els pressupost municipal d’una quantitat per a la compra de peces d’art.

A hores d’ara , estructurada la programació de tota la temporada i més que embastats els pressupostos , hem de dir que no existeix cap espai destinat a l’exposició , que per cert tenia ja unes dates marcades , i no existeix la partida en els pressupostos.

Això si que son faves contades i no il·lusions per acontentar a uns artistes que sortosament ja no tenen res de passerells incauts.

CA L’ARENAS

Era començament d’estiu quan l’alcalde Baron tot inaugurant la darrera tongada d’exposicions de la casa , feia balanç del primer any i deia que calia reflexionar sobre Ca l’Arenas i el seu paper en l’Art i la cultura mataronina , tot expressant el seu desig de potenciar-lo.

No fa falta ser gaire crític per valorar com molt dolent el primer any del renovat casalot. Difícilment es salvable alguna exposició , per qualificar com a tal les escasses peces que permeten el ridícul espai ,i res més. De la resta , del que hi ha hagut i especialment del que no hi ha hagut , calia aquesta profunda reflexió que tots vàrem entendre que seria múltiple, escoltant al conjunt de l’art mataroní , a qui no oblidem anava destinada la casa.

Ara Marfà i Penedès han presentat els catàlegs de la temporada que acaba, i segons capgròs.com , ens diuen que han reflexionat ( Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como), que faran uns petits arrenjaments , continuaran exactament de la mateixa manera la nova temporada , apostant per la mateixa línia de qualitat, que com tots sabem ha estat més aviat escassa. Això sí , els usuaris dels tallers ( edat escolar) , muntaran activitats complementaries en les exposicions.

És a dir. Si fins ara érem ineptes , ara ens hem tornat boixos.

Això sí, presentació de catàlegs quan s’acaba la temporada.
Pregunta: A qui interessen aquests catàlegs fora de temporada?. Resposta: Als buròcrates del centre. Un gran catàleg , amb bones fotos, explicació filosòfica i principalment sense cap mena de comentari en relació a espectadors , crítiques i principalment interès i transcendència de les mateixes.
A qui no interessa aquest catàleg?: Als artistes , que precisen d’un catàleg personalitzat en el moment en que està “viva” l’exposició , ja que després de poc els hi serveix , i principalment quan veuen a qui tenen al costat.
I essencialment al públic, que precisa del catàleg en el moment de l’exposició. Per veure , llegir, orientar-se, conèixer....

Presentar catàlegs globals a final de temporada es signe inequívoc d’aquest egocentrisme que domina al PMC i que te com únic objectiu el benefici propi , oblidant i oblidant-se de a qui ha de servir: als ciutadans i als artistes que han de ser els veritables protagonistes de la cultura que han de promoure.

25 ANYS

Avui fa vint-i-cinc anys que va morir el meu pare , Pere Pascual i Clopés , que ajuntant les inicials dels seus cognoms va confegir aquest “PIC” que amb ell i molt menys amb mi que el vaig heretar , ha ocupat un espai prou important en la vida artística d’aquesta ciutat.

Del que va significar el meu pare per a mi no en faré molts cèntims. Malgrat que un blog tingui molt d’íntim i personal, hi ha coses que han de quedar sempre en la intimitat més estricte. Sols he de dir que va significar , molt, tot bo i que la seva presència abans i el seu record després, han marcat positivament la meva vida. Però no és d’això que en vull fer recordatori. Vull recordar l’home culte, de gran riquesa intel·lectual i que a més sabia perfectament expressar-la i comunicar-la.

Encara que era home de Ciències , la seva professió va ser la de farmacèutic, va ser essencialment un intel·lectual que mitjançant els mitjans periodístics del moment , pocs i limitats , va intentar cultivar i culturitzar amb les seves opinions de tot tipus ( va exercir la crítica d’art , la literària , el comentari polític, l’opinió ciutadana , va ser dels primers en escriure sobre gastronomia ...) a aquells que el llegien que eren molts i fidels.

Lector impenitent , especialista en teatre , llegint totes les obres que s’estrenaven a Espanya en una col·lecció que la Biblioteca Popular comprava crec que sols per ell , gran amant del cinema i que a dir de la música i en especial de l’òpera del que era un veritable especialista.
Però l’art va ser la seva gran passió, que el va portar a casar-se el dia de Sant Lluc , fer-ho al Palau Macaya ,obra de Puig i Cadafalch , i que la primera visita de casat, abans de marxar de viatge de nuvis, va ser anar al saló d’Octubre que s’acabava d’inaugurar a Barcelona.

La crítica de PIC va ser sempre una crítica sàvia. Amable en les formes, però dura en el fons quan ho creia convenient, va ser un gran defensor dels joves i dels camins més avançats en l’art , produint per tant la lògica polèmica en aquella Mataró dels cinquanta / seixanta , que era una ciutat essencialment tradicional en el que pertoca al camp cultural.

Fa vint-i-cinc anys que ens va deixar , però ser que no és caure en el tòpic dir que la seva figura segueix essent respectada per tots aquells que el varen conèixer , i molt especialment per la gent de l’art , tal i com es va demostrar a poc de morir en aquells “55 artistes per un record” , i com es demostra encara quan el seu nom i fer, apareix en una conversació.

Avui fa 25 anys que ens va deixar. A un , com a fill i com a continuador durant aquests anys de la seva tasca , l’emociona profundament saber que el mon de l’art no l’ha oblidat.

Aquest article s’ha publicat a l’edició d’avui de “El Periódico de Catalunya”. M’ha agradat molt i ens ofereix una reflexió que hauria de fer pensar a molts i especialment als polítics.
Per això el reprodueixo aquí

Querida Itziar

JULI CAPELLA

Me gusta tu nombre. Me entero de que eres la nueva concejala de mi barrio, Ciutat Vella, en Barcelona, ¡enhorabuena! Dicen que eres muy concienciada, que vienes de movimientos sociales y que abogas por la participación ciudadana. Ahora has decidido integrante en el ayuntamiento para seguir la labor. Felicidades por tu decisión.
Creo que hay que mojarse, y que vale la pena asumir el riesgo.Siempre he creído en la labor de "entrismo", aprovechar las oportunidades, las grietas del sistema imperante, para transformarlo. Ojo, no suele ser fácil, porque tiende a no dejarse. Pero creo que es mejor asumir una responsabilidad, la que te dejen, que dedicarse a vivir de la crítica, que aunque justa, siempre resulta facilona y de poso negativo.
Ahora bien, auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de "dormir con el enemigo". Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco verás como no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. La otra es que directamente te echenEn cualquier caso, si duras más de cuatro años querrá decir que ya te has integrado en el aparato del poder, y entonces tu rol no tendrá nada de diferente del de otros políticos, quedarás abducida.
No hay opción, o se manda o se es mandado, no existe lo que andas buscando, un proceso participativo real. ¿Alguien recuerda el famoso Consell de la Ciutat? Se formó a bombo y platillo y ha resultado un fiasco, porque al que manda no le gusta que le digan cómo mandar.
¿Y a tí? ¡Suerte!

11 DE SETEMBRE

Que magnífic seria no haver de parlar de la Diada. A bon segur significaria que ens trobaríem davant d’una jornada festiva i no pas , com ara mateix, en que el sentit reivindicatiu encara ha de dominar sobre qualsevol altra.

Soc català. Si mai algun eixelebrat demana pedegree, el tinc pels quatre cantons ( Mataró, el Montseny, Ribes de Freser i Torelló). No he sigut, i desitjo no ser mai , nacionalista , una ideologia que entenc com reduccionista, tant si es tracta de parlar del nacionalisme català, com de l’espanyol, que ens oprimeix i s’ha infiltrat de manera clara en els òrgans del poble , com podem veure clarament en els alts estaments de la Generalitat , Diputació, o més a prop, en algunes de les regiduries de l’Ajuntament.

Soc català i vull el millor per el meu país. El vull d’aquella manera que tots el somiem. L’entenc en un entorn federal que fa tan sols un parell d’anys semblava el paradigma del futur del benestar de l’Estat, i ara sembla ser la font de tots els mals. El vull propi, identitari, generós, solidari. Però per damunt de tot el vull amb força i poder per decidir per si mateix quin ha de ser el seu futur i quins han de ser els camins per aconseguir-ho.

És en aquest camí en el que cal avançar. Certament no vull caure en un pessimisme, orquestrat molt be per gent com els de CiU que havent perdut les claus del que creien era el seu hortet i propietat que mai ningú els hi podia tocar , ara pretenen veure nuvolades negres per arreu. Però per ser optimistes cal desig i ganes d’aconseguir fites , elements que ara i avui no estan en les ments d’uns polítics porucs i poc trempadors que pretenen oferir-nos el mirall d’engany per que pensem que som alts i prims, quan seguim essent baixets i encara massa carregats per llastres que hauríem de deixar enrera.

M’agradaria molt que l’any vinent , en tal dia com avui , el meu post fos ben diferent, però penso que pinten bastos. Sempre he pensat que les anècdotes , o el que ho sembla, son elements molt significatius que cal examinar amb tota cura. Avui n’he observat dues:

L’edició digital de “El País” avui a mitja tarda tenia a portada i com a únic comentari de la Diada la noticia de l’escridassada a la gent del PP en el moment de l’ofrena floral. El partidisme torrecollons ho diu tot.
Miquel Iceta anava ahir , a la recepció del Parlament, ben endiumenjat amb camisa i corbata , tal i com toca. Avui en l’acte oficial de la diada , anava descamisat. Ahir era el moment dels polítics , avui el de la nació. Quan el dia d’avui és per aquells que remenen el bacallà, un dia no tan important, es que anem malament, però que molt malament.

EL PA

Avui he anat a buscar el pa i ja l’han apujat cinc cèntims a la barra de quart. Ahir escoltava a la tele a un expert que deia que apujar més de quatre cèntims la barra de mig era una estafa al consumidor. Es a dir que avui m’han estafat tres cèntims, que multiplicat per les barres venudes fa que la fornera avui ha fet la Diada. I a callar , o si no a canviar de forn.

No entenc res del preu del pa. Jo ara en pago 95 cèntims , en altres forns cinc o deu cèntims menys , al poble de Teruel estava a 70 cèntims i el que més em va sobtar era que a Itàlia , país amb sous millors i impostos que suposo semblants als nostres, era molt barat. El pa era a pes i com exemple he de dir que les 8 “giabbatines” , chapates de mida de panet , que comprava cada matí em costaven entre 1.60 i 1.70 euros, és a dir a poc més de vint cèntims peça, quan per aquí estan a 50 cèntims. Si a més llegeixo una comparativa i a la sempre cara França la baguette està a 80 cèntims , vol dir que algú o alguns estant fent l’agost tot l’any.

Tenint en compte que enguany hi ha hagut la millor collita en els darrers vint anys, que els del biodiesel diuen que a mi no em miris que jo sols uso un 2%, i que en realitat els que semblen més perjudicats son el mon dels pinsos i els ramaders. Algú em sap explicar com es possible aquest desgavell.

A veiam si en una economia lliberal com la que vivim , caldrà de nou actuar en certs elements bàsics per evitar aquests evidents aprofitaments en un article de primera necessitat.

Reflexió semblant hauríem de fer amb el cafè. Itàlia i Portugal , sens dubte els països en que es beu el millor cafè , el tenen a un preu que no depassa els vuitanta cèntims en un establiment normal. Aquí tots sabem quan val.

La foto que il·lustra el post és del magnífic cafè en el que vàrem esmorzar aquest agost a Milà. Es troba en l’avinguda que uneix el castell Sforza amb la Pça del Duomo , un equivalent al Passeig de Gràcia. Cafè i croissant , un euro trenta.

Potser que ens ho comencem a fer mirar.

PARPERS

Feia molt de temps que no havia passat per Parpers. Ho he fet aquest diumenge i ha estat tot un plaer que us recomano.

Aquest diumenge tenia la mare a dinar. Quan vaig a buscar-la a la residència acostumo a fer una llarga passejada amb cotxe ,- te la mobilitat molt reduïda -, per que prengui l’aire. Avui ha tocat la N II per veure la nova mitjana separadora , hem seguit fins El Masnou, hem anat per Alella, Font de Cera, Vilanova , La Roca i cap a casa per Parpers.


Ha esta una delícia. Un parell de motos en el trajecte. Un ferm amb bon estat i no aquell desfet per tants camions que anaven amunt i avall. La verdor dels camps. Un cert olor a natura , un silenci absolut al mític “Jabalí de Oro” . I una baixada com cal, reduint, apretant per frenar lleugerament i serrar la corba que amb un lleuger gir de volant ens oferirà una nova perspectiva abans del Pont de l’Espinal i anar enfilant les rectes finals abans d’acostar-nos a Can Navas i enfilar els Quatre Rellotges i Argentona.


Una magnífica passejada recordant tot el que va significar Parpers en la meva joventut , quan amb el 600 d’algun amic anàvem a lligar a Granollers intentant aconseguir convidar algú a ballar al Dingo que era “de parelles” i amb música amb directe.


Temps era temps, com deia Serrat.

PAVAROTTI

Encara que quasi no és el temps, vull fer el meu petit homenatge al gran tenor italià. Ho vull fer, ja que com molts, gràcies a ell vaig retornar a la lírica.


Dic retornar ja que soc un infant “traumatitzat” per l’òpera. M’explicaré. El meu pare en la seva joventut era dels “del cinquè” , és a dir dels puristes que sabien de memòria la partitura i no en perdonaven una.


Sempre em va dir que per adormir-me em cantava allò de “ ... que gelida manina , s’il mi faccio il riscaldare...” de La Boheme. El que si sé és que Ràdio Nacional (d’Espanya, és clar) retransmetia en directe la primera de les tres representacions que allà els 60-70 es feien al Liceo de cada òpera. Eren dos quarts de nou i per tant l’hora de sopar, i calia un silenci absolut.


És fàcil entendre que vaig tenir un cert refús operístic al que Pavarotti amb el seu tarannà, molt llunyà al per a mi sempre estirat Carreras, va ajudar a superar i ara son moltes les vegades en que l’Òpera sona quan escric algun d’aquests post.

La seva mort m’ha dolgut, no sols per la seva gran vàlua com a cantant de la que seguirem gaudint, - és allò de que els artistes mai moren -, ans també per la seva capacitat humana amb tots els ets i uts, els blancs i els negres .

I molt especialment per la seva suor, aquella que s’eixugava amb el seu ja històric mocador blanc, que aquest sí, ha passat ja a la història.

POLÍTICS I DINERS

Fa uns dies que vaig fer un post al voltant del sou dels polítics.
Tot defensant que han de cobrar i força , em lamentava d’alguns polítics amb sous que res tenen a veure amb la seva responsabilitat i que són exemple clar dels que entenen la política com servei propi i no a la comunitat. Un exemple clar és per a mi Celestino Corbacho, alcalde de l’Hospitalet, president de la Diputació, i personatge polític al que fàcil és col·locar l’etiqueta de sinistre.

Dons be , el passat dissabte , a l’edició de “El País” pag.30 explicava que Corbacho al ser incompatibles certs sous, havia renunciat al sou d’alcalde de l’Hospitalet i sols cobrava dietes per actes , amb una “tarifa” com podia ser la de 1800 euros ( sí , han llegit be, 300.000 pessetes) cada vegada que assisteix a un ple municipal.
Si tenim en compte que el seu sou “oficial” de la Diputació és de 144000 euros any, vol dir que com a mínim el Sr. Corbacho guanya més de vint milions de les antigues pessetes / any.

Penso que tot queda tan clar i que res queda per dir. Perdó , menteixo. Queda alguna cosa per dir , l’explicació que m’agradaria tingués signatura en algun del munt de socialistes que ocupen la blogosfera , i que en l’apartat local llegeixen aquest blog. Més que res per tranquil·litzar la meva consciència davant el desgavell.
Hi ha alguna explicació?. L’agrairia.

ALCOY




En Ramon Bassas, suposo que després del neguit que li va provocar la seva condescendència en el Jurat del Sant Lluc , va aplicar-se en el seu blog amb un magnífic post al voltant de l’obra “Passaport” del bon amic Eduard Alcoy. Magnífic si no fos que te com a punt de partida una base errònia. L’obra escollida és el que vulguem, menys un retrat.

La mostra que tenia com a lligam el retrat i que servia de nexe d’unió en la primera temporada de Ca l’Arenas, tenia la curiositat que ni l’obra amb la que obria la mostra , ni amb la que tancava ( la d’Eduard Alcoy) eren retrats. La primera era una figura i en la segona poden triar , però mai es pot considerar un retrat.
He rellegit el que es diu en el catàleg oficial de l'antològica d'Alcoy, en el que vaig ser convidat a participar amb el comentari de dues obres i per el que vaig rebre l’agradable obsequi per part de la família Alcoy d’un penjoll de l’artista que havia estat reproduït per el seu fill, obra que m’honoro en posseir.

Del catàleg de la mostra actual a Ca lArenas res en puc dir. Mentre rebo catàlegs de molts indrets del país , els que produeix l’Ajuntament de Mataró si els vull els he de pagar i ho faig quan m’interessen, que no és el cas de la patètica mostra de Ca l’Arenas. ( A veiam si serà divertit i ara que he abandonat la meva activitat crítica començaré a rebre la documentació municipal que ha arribat al patetisme de ni tan sols enviar-me l’agenda cultural a la que te dret tot ciutadà.)

Però no és d’això el que es tracta. Voldria fer una reflexió més intensa:
La mostra d’homenatge a Alcoy es va realitzar el desembre de 1999. Feia més de dotze anys que havia mort.

De quantes obres de l’Eduard Aloy , disposava l’Ajuntament en el moment de la seva mort?
Quina era la documentació en respecte a l’artist de que disposava l’Ajuntament en el mateix moment?.
Si cal puc afegir més preguntes però no fa falta.

L’intent de creació del Fons d’Art pretenia , entre molts aspectes , l’intent d’aconseguir que tot artista mataroní tingués aquell punt de representació pública que mereix tot creador en la seva ciutat. I no mitjançant una obra qualsevol i sí una de significativa , escollida per el propi autor.
Igualment es pretenia disposar d’un fons documental important que servis d’element idoni per a qualsevol estudiós del tema.

Però ja ho saben vostès, el Fons d’Art ha mort abans de néixer. Espero que el poder al menys tingui la dignitat de no carregar-nos el mort , - valgui l’humor negre -, a aquells que vàrem dedicar moltes energies i esforços a que fos possible, i que ara amb la distància que ens dona estar fora del circuit ens permet preguntar-nos una vegada més ; ... però, què volen aquesta gent?.

PS.- Els catàlegs reproduïts corresponen a la darera exposició de l’Eduard Alcoy ( Hotel Altamira) , l’exposició que no es va arribar a inaugurar degut a la seva mort ( Hotel Llevant. Llafranc ) i l’Antològica organitzada a Mataró dotze anys més tard.
Son exemple de la documentació disposada per ser lliurada al Fons d’Art i que no estarà a disposició del públic,
De qui serà la culpa?. Jo tinc clar de qui, però sigui com sigui , per favor apuntin cap altra costat.

PETITS APUNTS

Apunt 1
La fotografia que encapçala aquestes ratlles te per títol “Mataró 2000” i és del fotògraf argentí Humberto Rivas i va ser exposada en una recent exposició al MNAC. Igualment serveix per il·lustrar l’escrit de Pilar Parcerisas publicat en l’edició de l’AVUI d’aquest dissabte al voltant de la presència de les arts visuala acompanyant a la literatura catalana a Frankfurt.
Per cert entre els anomenats està el fotògraf Joan Fontcuberta que malgrat les seves arrels mataronines ( la seva mare és de Mataró) mai ningú ni tan sols li ha demanat una exposició a Mataró.

Apunt 2
Els bons amics que un te per arreu han sabut investigar be i de moment puc afirmar que ningú recorda que una de les condicions per que es dugui a terme el Fons d’Art és l’existència en el pressupost municipal d’una quantitat dedicada a l’adquisició d’obres d’art .
Ho diem amb temps ja que avui per avui els pressupostos estan en moment de plantejar-se i per tant si de veritat hi ha desig de que el projecte arribi a terme , - que no hi és -, és el moment de fer l’apunt corresponent.

Apunt 3
El proper dijous s’inaugura una magnífica exposició a la sala de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) Us la recomano amb tot plaer.
El seu protagonista és José Luis Lázaro Ferré, així sense “r” final. Faig aquesta puntualització ja que el PMC en la seva agenda cultural parla de Lázaro Ferrer ( nom i cognom) quan son dos cognoms i a més ho fa amb una “r” final que no existeix.
Ho dic ja que essent dia 8 encara s’està a temps de fer la correcció adequada per l’agenda del proper mes , i com no, fer l’oportuna correcció electrònica ja que en l’agenda del weeb també existeix l’error.
Per cert , vistos els constants errors del PMC en el que es refereix a noms d’artistes , m’ofereixo per fer de corrector. La mesada serà a convenir

Apunt 4
M’agradaria pensar que la gent d’imatge que ha fet el cartell de l’onze de setembre d’enguany ha estat despatxada.
Fa temps que parlem dels patètics resultats d’aquest departament. En converses en temps d’eleccions hom estava d’acord que calia fer foc nou ja que estava molt lluny del desitjable.
Vist el patètic cartell ensumo que com en tantes coses res s’ha fet, el que és inconcebible. El cartell d’enguany ocuparà sens dubte un lloc de privilegi entre els pitjors cartells realitzats per l’Ajuntament mataroní d’ençà el restabliment de la democràcia.

Llegia l’altra dia un article en que es comentava l’inici de converses per establir una normativa per a tal de regular el sou dels alcaldes i altres càrrecs públics i evitar així la disbauxa de certs sous que fan posar vermell al més seré. Es parlava d’un fix i unes variables segons població, pressupost municipal, estat de les finances municipals, etc. , quan al poc m’arribava la noticia de la dimissió d’Antoni Guirao , provocada en certa manera per una qüestió crematística si no actual, sí de futur.

Soc dels que defenso profundament que els polítics de tota mena des de la Presidència del Govern fins al regidor del poble més petit han de cobrar i força. Aquest bon sou si be a bon segur no serviria com defensen alguns per evitar certes corrupcions , si permetria que molta més gent acceptés prendre part en la política activa , sense aquest fet inqüestionable que fa que avui en dia fora dels funcionaris, els professionals lliberals , els comerciants , o aquells que de joves han inciat la seva carrera política , ningú més pugui en realitat accedir al càrrec si no vol que en quatre anys estigui fora del mercat laboral si els votants , o el partit, no li renoven la seva confiança.

Evidentment però caldria remodelar la llei electoral. Llistes obertes , o potser millor mixtes, amb especial incidència amb la figura del polític de zona tipus diputat de districte , obligarien a una manera diferent de fer política més pendents de les necessitats de la gent que no pas dels desitjos tantes vegades variables , segons de per on bufa el vent, dels partits.

De moment el que caldria és fer públics els sous “reals” dels polítics de tota mena. I dic reals per que tots sabem que als sous “base” s’afegeixen tantes variables en virtut a diversos càrrecs que curiosament acostumen a ser inherents a la seva pròpia funció , que el ciutadà de a peu mai sap la realitat i queda corprès , bocabadat i absolutament indignat quan apareixen dades com les dietes per desplaçament ( amb cotxe oficial i xofer) que cobren els actuals caps del país , igual com ho feien els anteriors.

I això per no parlar del més escandalós que per a mi és el sou de les Diputacions. El llistat base dels presidents d’arreu de l’Estat encapçalats per dos dels polítics més impresentables com son Fabra ( Dip de Castelló) i Corbacho (Dip de Barcelona) , és per desencisar-se absolutament de la política com eina de servei .

Amb aquesta correspondència entre sou i treball que hauria de ser visible per els electors per renovar la confiança de qualsevol càrrec , es podria donar una nova dinàmica que trencaria , al meu entendre, el gran tumor de la democràcia actual, com ho és la fèrria estructura dels aparells dels partits.
Però a més hauria d’obligar a un compromís comú de permanència. Fora de l’obligada dimissió política davant qualssevol desgavell, s’hauria de penalitzar la fugida personal per el que de distorsió significa al veritable desig del poble.

ICV en tres mesos ha canviat a dos regidors. És difícil fer política ficció, però quins haurien estat els resultats d’ICV amb Quitèria Guirao i Conchita Calvo com a caps de cartell?. O amb qualsevol altra que no fos Graupera com alcaldable?.

Difícil per no dir impossible resposta , però el que sí està clar que és absolutament legal però de difícil comprensió ètica que Quitèria Guirao que ni de bon tros va aconseguir la seva acta , i a més amb un més que gris passat a les seves esquenes per el que ha rebut tota mena de crítiques , compensades amb cap elogi, ocupi ara una tinència d’alcaldia.

Son punts i fets que caldria discutir molt, però cada vegada queda més clar que s’ha de canviar molt, i sobre tot , fer-ho ben aviat.

FONS D’ART

Estic absolutament convençut que el Fons d’Art no es durà a terme per falta de voluntat política.

L’alcalde Baron sempre l’ha defensat i n’és clarament partidari, però no passa el mateix amb ERC que malgrat l’apuntava en el seu programa electoral, mai ha preguntat res del Fons , cosa que per exemple si han fet CiU i el PP . I principalment per el fet de que ni el PMC amb els seus tècnics ni el Museu de Mataró que n’hauria de ser el dipositari a través de Ca l’Arenas en volen saber res i no es cansen de dir en petit comitè “ que el gamarús d’en PIC ja es cansarà i tot es diluirà per si sol”.

Cert és que Penedès està aterrant, però també és cert que ja se li acosta la mítica xifra dels cent dies i potser hauria d’anar més assabentat. Cert és que Graupera va deixar pedres per arreu , però ben poques com la del Fons amb documents firmats.

Potser per tot això no es pot dir que cal posar-hi calendari d’execució quan aquest estava del tot marcat i el PMC no n’ha fet ni una passa.
I òbviament el que no és de rebut és dir “ que és normal que els promotors del Fons defensin els seus interessos”.

Em vol dir Sr.Penedès quins són els “meus” interessos com a promotor d’un Fons que recordi hauria d’aportar a la ciutat de manera gratuita, una col·lecció d’obres significatives dels més importants artistes de la ciutat , amés d’un important fons documental ?. Col·leccions ambdues de les que no disposa la ciutat per la desídia i el desinterès dels poders públics i molt especialment del Museu de Mataró que ha incomplert de manera permanent un dels seus papers fonamentals com ho és la de documentar la realitat històrica i cultural de la ciutat.

Però entenc perfectament que parli d’interessos. Qui durant quatre anys ha cobrat al voltant dels 60000 euros com a càrrec de confiança i que ara cobra xifra prou valuosa per els diferents càrrecs que ocupa li ha de ser impossible entendre que hi hagi gent que sigui capaç de generar de forma altruista un petit tresor com ho pot ser aquesta col·lecció, o que durant més de trenta anys hagi tingut un paper actiu en la cultura de la ciutat en el seu paper de crític, sense rebre cap mena de remuneració.

És per això que espero les seves explicacions.

INICI

Encara que oficialment la temporada artística s’inicia tot just en començar la tardor, podem dir que per aquí els motors ja comencen a escalfar-se.
El Sant Lluc ja està a punt de solfa amb un jurat que podríem considerar com més “suau” que el de l’any anterior , intentant potser evitar els esgarips i mala maror provocades per la més que justa actuació dels membres de l’any passat que van deixar a fora a un bon grapat d’artistes amb pedigree.

Un jurat amb la novedosa presència del regidor Ramon Bassas , home de més que bons coneixements artístics i que a bon segur sentirà en pròpia pell que això de jutjar i classificar o no a artistes és més difícil que enfrontar-se en un ple municipal a tota una oposició .

Qui ha començat ja seriosament la temporada ha estat l’Espai Capgròs presentant el treball de l’artista argentí afincat a casa nostra , Domingo Beltran, amb una mostra de títol “Crònica en Blanc”.

No puc negar que visitar una exposició a Mataró, sabent que no caldrà reduir el comentari a les dinou línies de la columna d’Ismes , et fa veure l’exposició d’altra manera. Fins ara mateix l’exercici de la funció crítica em provocava un cert reduccionisme que feia de la lectura de l’exposició una prèvia de la posició a prendre sobre el paper. Ara la cosa és més suau i distesa . No cal l’anàlisi previ. Si s’escau ja caurà el comentari en aquestes ratlles, i si no l’oblit escrit planarà sobre l’exposició, fet que no cal enganyar-nos podria ser el millor en molts casos.
Beltran és un argentí que fa quatre anys que resideix a Mataró. Públicament sols ha participat en el darrer Sant Lluc , encara que he de dir que no el recordo, i fins ara s’ha dedicat essencialment a una pintura decorativa. Ara fa un doble salt al buit amb aquesta mostra, iniciant el que vol ser un nou camí.

Dic doble salt ja que si per un cantó hi ha aquesta cap-i-tomba de passar d’una pintura fàcil a una de més compromesa i per l’altra hi ha l’intent d’oblidar tota una trajectòria plena d’una pintura reflexiva curulla d’imatges en una fidelitat a l’escola de Tucumán en la que hi ha un veritable horror vacui a deixar sense omplir el mínima espai de la tela, per cercar un minimalisme en el concepte , la realització i el color.

Amb aquests plantejaments queda clar que tot queda embastat i res queda clar del tot. Tècnicament hi ha un savoir faire que salva moltes mancances amb un abús del truc d’ofici del blanc, l’enguixat i la matèria formal com element escultòric de volum en un desenvolupament ben conegut per aquí ja que Ricard Jordà n’és un mestre en aquesta estilística.

Però queda clar que falta quelcom més. La idea de l’home, el viatge , la trajectòria vital , estan molt bé però precisen d’un suport més intens que el que avui per avui ofereix Beltran.
Amb tot això però , no voldria carregar les tintes. L’artista em va semblar honest, molt conscient del seu passat i el seu present, i el que és més important , sabedor de quin és l’horitzó del seu caminar. Per això el meu vot de confiança.

Això sí , més pensant amb el futur que no pas en el present.

CARA, CREU I “CANTO”

CREU

La de la mort , aquest element que ha estat massa present en les darreres setmanes.
Primer amb Antonio Puerta. A bon segur que tan sols els especialistes i els afeccionats del Sevilla sabien ben be de qui es tractava. A la resta , inclosos aquells a qui el futbol ens fa forces pessigolles , en tenien alguna noticia però estic convençut que difícilment hauríem pogut posar nom a la seva imatge.

Però la mort colpidora, la del jove atleta i suposadament fort i invencible, ens fa encara més dèbils i porucs. A més, una mort explicitada en directe amb imatges que fan fredar, i tot envoltat per la peculiar manera d’entendre els sentiments en aquells verals. Aquella arrel àrab que multiplica el dolor i l’alegria segons els esgarips públics. Aquell dolor de planyidera i llàgrima desbocada que tant ens sobta a aquells de llàgrima interna i dolor callat i íntim, com estem acostumats per aquí.
Però sigui com sigui una mort difícil d’entendre i de pair. I més quan mirem al nostra costat i trobem gent de la seva edat.
La por de la mort. L’eterna por.

Després amb Enma Penella .
Els que sumem anys en el record dels seus grans treballs cinematogràfics . Els més joves amb el seu més que brillant personatge a “Aquí no hay quien viva”.

Iaia rondinaira, amb bata d’estar per casa i pentinat de perruqueria de barri. Imatge de tanta gent que coneixem en el nostre entorn més o menys proper. Amb aquell punt agre d’una amargor de no haver viscut com un voldria, però amb aquell afany de revenja d’arribar a ser, i si de cas de que ningú sigui.
Una imatge que ens porta al passat però massa present en l’avui d’ara mateix encara que sigui amb mòbil, ordinador i tota la pararfernàlia que vostès vulguin.

I seguim amb Francisco Umbral. M’ha sorprès el poc que s’ha parlat de la seva mort ja que sense embuts he de reconèixer que per a mi és un dels grans escriptors espanyols dels darrers anys. He llegit la seva obra i he quedat bocabadat davant la seva habilitat en aquest punt fronterer entre el periodisme i la literatura , aconseguint fent d’un l‘altre , i de l’altra , l’un. Les seves columnes periodístiques eren periodística i literàriament una pura meravella. Altra cosa serà el coincidir ideològicament amb ell.

Paco Umbral, Camilo José Cela i Baltasar Porcel son els tres grans literats que em produeixen la gran dicotomia. M’enduria la seva obra a una illa deserta però difícil seria acceptar un café amb ells.

José Luis de Villalonga tanca el conjunt.

Fa molts anys vaig llegir el primer llibre de les seves memòries que portava per títol “La nostalgia no es un error”, un títol més digne d’una aventura de James Bond. En fa menys que un amic que per raons mèdiques havia estat molt temps allitat em confessava el be que s’ho havia passat llegint tot la resta de memòries. Vaig riure i em va retar a reprendre la lectura. Ho vaig fer i m’ho vaig passar molt bé.

Cínic, intel·ligent, deixant la veritat en un segon terme, captivador, seductor , José Luis de Villalonga va saber sempre quin paper de l’auca volia fer i quin era el paper que li pertocava, i en ell va ser un mestre.
I que voleu que us digui. Com molt be diria la meva filla: Qui es digne de seduir a Audrey Hepburn, es digne de seduir a tothom i sense cap mena d’escarafalls.

CARA

Com no que la vida, que dit d’altra manera és dir l’art.

Un art que segueix donant alegries a Mataró per arreu. Així aquest divendres Josep Mª Codina inaugura mostra a Tolosa , al País Basc, en el que de segur serà un nou èxit en el seu historial.

Per l’altra costat Pere M. Brasó , amb el seu ànim provocador , segueix captivant-nos amb el seu blog, i segueix un bon caminar per Galícia , ara al casino Atlántico de A Coruña , amb la col·lectiva “ Con _ fluencia”.

Finalment l’argentoní Josep Serra exposa aquests dies a la “Crocker Galleria” de San Francisco als EEUA compartint espai amb Alan Mazzetti, mentre prepara la mostra que ocuparà els espais de l’Ateneu tot passat el Sant Lluc.

Puig i Cadafalch per altra costat serà un dels mestres presents a la mostra “Barcelona 1900” que s’inaugura a final de mes al Museu Van Gogh d’Amsterdam. Allà serà un dels grans protagonistes amb Gaudí, Domènech i Montaner, Casas, Picasso, Nonell i d’altres.

Per cert. Alguna vegada alguna institució mataronina ( Ajuntament , PMC, Caixa Laietana , Museu de Mataró... ) o totes alhora seran capaces de fer la gran exposició que es deu a Puig i Cadafalch per un cantó, i als mataronins per l’altra?.
Sempre defensarem menys Museus que de res serveixen i més qualitat.

DE “CANTO”.

A bon segur Mataró.

Mirant portades i fullejant alguna que altra revista i diari ,em trobo amb Mataró com a protagonista amagat de diferents fets, gents i temes.

Així a la revista dDona la bona artista mataronina que n’és Carme Garolera presenta els seus darrers treballs.
Garolera , malgrat de ser de la tendència majoritària en el PMC, és altra del les grans oblidades de l’art mataroní. Sensible , seductora , amb especial apreci i domini de la tècnica, Garolera transmet la gran bellesa interior en els seus treballs que mereixerien una veritable atenció en la que és la seva ciutat. Però que voleu que us digui que tots no sapiguem.

A Sapiens , Mataró es present amb la història dels aviadors australians que varen morir a la costa mataronina en el 1944. Una curiosa història que be valdria ser rescatada amb més amplitud.

Finalment la nova programació de Comràdio ens parla d’un programa ben matiner fet amb col·laboració de Mataró Ràdio , tal i com ja s’ha fet aquest estiu.
Quan una ràdio neix amb tants inconvenients com Mataró Ràdio , cal explicar als quatre vents els èxits i els esforços dels seus protagonistes.

Que trist es assabentar-se dels mateixos, essent xafarder en una presentació de programació.

Com veieu moltes raons que parlen de Mataró, i ben poques en aquest camp per ser defensades oficialment.

JA ESTEM AQUÍ , JA HEM ARRIBAT....

En veritat que ja fa uns dies , però entre curar-me la calipàndria que arrossegava per el fred passat per terres de l’Aragó on per exemple el 22 d’Agost tot de marxa cap una visita a Toledo, el termòmetre del cotxe marcava 1 grau camí de Maranchón . Per mandra o per que m’anava més de gust veure el partit de futbol per la tele, o per el fet de pensar que enguany calien unes vacances complertes, el cert és que fins avui en que de nou tot ha tornat a la “normalitat” no he tingut la força suficient per retomar l’impuls del blog , al que intentaré en el possible ser-li el màxim de fidel.

VACANCES

No sé si degut a que com en pocs anys precisava urgentment d’unes vacances per allunyar-me de tot, que el resultat de les mateixes ha estat tan plaent. Certament el recorregut era ple de bons propòsits i hem pogut compaginar de manera ben adient l’apartat cultural, la natura i l’esbarjo, amb positives sorpreses davant el cada vegada menys sorprenent “viatge turístic” on de tanta informació prèvia quasi ja tot ens sembla vist i quasi res esdevé en inesperat.

Teníem el centre d’operacions al costat de Peschiera de Garda , a la punta sud el llac de Garda , un llac de 70 km de llargària , compartit per la Lombardia, el Vèneto i el Trentino. Per situar-ho en el mapa es troba al mig de la línia imaginària entre Milà i Venècia , i per la part superior comença a fregar amb els Dolomites.

A més d’estar envoltat de poblacions de gran bellesa ( Sirmione. Saló, Riva de Garda, Malcesine...) i disposar d’observatoris magnífics com el del Monte Baldo on domines llacs i muntanyes , estàs a prop de tot.

A 110 Km de Milà i 130 de Venècia , amb la possibilitat d’anar-hi en ambdues direccions amb tren, a poc més de mitja hora de Verona i amb un bon grapat de poblacions de prou interès com Vicenza, Pàdova i la per a mi gran sorpresa del viatge Mantova. Això per no decidir anar cap el Nord , amb Trento , Bolzano i la bellesa tirolesa d’Innsbruck a dues hores i mitja.

Un lloc que recomano sense por a qui vulgui fer un viatge en que visitar ciutats, monuments , gaudir de la natura, i tenir moments de tranquil·litat i esbarjo Tot és possible .

De tot el passejar dues grans estrelles destaquen per sobre de la resta , a bon segur per ser desconegudes per a mi: El Duomo de Milà que va superar totes les expectatives que tenia in mente, i la ciutat de Màntua ( Mantova) , que vàrem visitar per consell de la gent on estàvem allotjats i que em va deixar gratament sorprès, tant per la seva bellesa natural com per la vàlua dels seus monuments , i molt especialment per la bonhomia ciutadana que semblava respirar-se en un ciutat amb aquell toc de provincianisme decadent en les parets , que notaves s’esvaeix tan sols veient la vida , en certa manera poc atrafegada , d’aquells que saben viure-la , i més amb tresors com la Rotonda de Sant Llorenç , una magnífica i ben conservada església romànica del segle Xi , o el palau Ducal o el Palazzo Te.

Amb Mantegna com a gran figura local, i a cavall del Renaixement i el manierisme, Màntua ha estat per a mi una magnífica sorpresa , ja que no es pas d’aquelles ciutats que un apunta a l’agenda de viatge. I caldria fer-ho. No és qüestió de portar la contraria a Shakespere que va exiliar a Romeo a aquesta ciutat , ni a Verdi que la va situar com a indret de Rigoletto.

Les decepcions ( amb matisos) per Verona i Venècia.

La primera amb una Arena que quasi ha perdut tot el seu significat artístic amb les modificacions decoratives i pràctiques per a poder ser utilitzat com a centre operístic, i la potenciació turística de la cas de Julieta (?) oblidant els grans indrets que posseeix . Venècia a la que cal visitar en altra temps, i on la marabunta humana i turística de l’agost , impedeix quasi qualsevol acostament tant a la seva exuberància artística com a la seva peculiaritat ciutadana.


( fotografies del Duomo, Llac de Garda vist des de Monte Baldo, Mantova, Verona i Venècia)

VACANCES 2

Les del descans. Com a no, que a Monreal del Campo , província de Teruel, fregadís ja amb la castellana Molina de Aragón.

Per sols un dia no vaig poder coincidir, i el que m’hauria agradat , amb en Joan Safont, de visita a la família materna que és just del poble del costat ( Torrijo del Campo). No us perdeu el magnífic post que en fa d’aquesta estada en el seu blog , al que caldria afegir una lloança millor a la torre mudèjar del campanar del poble, d’exquisida finura , elegància i qualitat.

Hauria estat be fer-la petar en terreny llunyà, ja que ni per a ell ni per a mí, el podríem qualificar com estranger, i afegir-hi a la conversa a Màximo Plumed , regidor de Cultura i Educació de Monreal, amb qui comparteix ofici ( advocat) i a bon segur parentesc llunyà.

Fred, que no frescor. Dormir amb manta , passejar amb jersei , xerrar amb els parents arribat de per arreu per Festes , sopar amb inacabables i joioses xerrades parlant del diví de l’humà, i com no de Catalunya com element sempre a comparar. Llegir, jeure , fer migdiades...

I al bell mig una escapada per recuperar Toledo. Després del Duomo de Milà la comparança amb la catedral era obligada. El resultat per a mi ben clar. Milà guanya en l’embolcall i Toledo apallissa en el contingut.
Per cert , en el tresor de la catedral i just al costat de la magnífica custòdia que surt per el Corpus, es guarda ben exhibida, com a tresor , l’espasa que la Legió va regalar a Franco.
Això estant a ple segle XXI i havent manat sempre el PSOE , amb Bono al cap.
Per fer-s’ho mirar , en especial l’església.

PENSAMENTS FUGISSERS A PUNT DE MARXAR DE VACANCES

Aquest matí, just quan sota la pluja acabava d’esbandir alguna gestió despenjada abans de sortir de vacances, que m’he trobat amb un bon amic que sé lector habitual d’aquest blog. Frases de rigor: ... em pensava que amb el teu silenci ja estaves de vacances, .... em sembla molt be la teva decisió, ... et trobarem a faltar , i tot allò que l’ego precisa just quan pren un nou camí.
De cop i volta però em salta a la jugular. Fa temps que no parles de política en general., i be saps que hi ha molt per a dir. Per que no en fas un darrer post que sempre és d’agraïr una mirada menys contaminada , i recalca el menys. Així, a corre cuites , aquests pensaments son conseqüència de la meva prometença.

Però crec que no valdrà. Ja que de que he de parlar?:

De que el PSOE no s’aclara. Que si un partit d’esquerra prefereix que guanyi un de dretes per no pactar amb un altra d’esquerres , però que a més és nacionalista , vol dir que això és ser conseqüent?.

Que no entenc a Magdalena Alvarez capaç de culpar a tothom de tot , i no admetre ni la més petita culpa de res i amés tenir la patxoca de dir que l’aeroport serà l’hostia, que el problema de rodalies és pecata minuta, que la qüestió dels peatges és que els catalans tenim massa diners , i que..
Mantenir una ministra com aquesta és un insult a la intel·ligència i un permanent menyspreui al poble català.

És clar que podem parlar de Fecsa, d’Autopistes , de..., i principalment de la gran oposició en forma de queixa permanent que ha fet el nostre gran govern, que vist el que passa a altres indrets ha pensat que millor estar calladets , que encara queda molt per les eleccions i que llavors els electors ja no recordaran el seu insultant silenci.

O potser caldria parlar del problema d’aquells que ens sentim catalans i socialistes. A qui votem?. És obvi que al PSOE no. Al PSC tots el sabem fagocitat. A Carmen Chacón , amb “ch” de “chula” ?. Maragall torna i foragita tots aquests impresentables.

Però potser el bon amic volia que un parles de política local. El cert és que no es pot parlar. Dos mesos d’ençà les eleccions i el silenci impera.
Això sí algun blog desperta , algun en comentaris en castellà, serà per la participació , i algún altra com el de l’Anna Barrera amb un post majestàtic que hom hauria de llegir.

La seva reflexió , que suspendria un senzill treball de secundària, és tan patètica que si algú del govern municipal té senderi, en primer lloc esborraria el post , i en segon lloc l’obligaria a dimitir.
Que una regidora de Joventut sigui capaç de fer unes reflexions tan puerils, pedestres , retrògrades i mancades de tot sentit , l’inhabiliten de totes totes per allò que ja tots sabíem abans de les eleccions, feta palès en la seva incapacitat per ocupar un càrrec de ‘aquest nivell.

Però també podríem parlar del PMC que ha tingut la sort de la desaparició de Rafa Milán que a més en declaracions a TVM es mostrava del tot satisfet de la seva tasca i declarava voler continuar.
Clar que també cal felicitar al PMC per haver contractat als Dulzaineros del Bajo Aragón. No vaig poder assitir a la seva actuació ( hora de treball) però al cap de poc llegia el seu triomf en un dels més importants concursos de cultura i música tradicional que els obriria les portes als millors Festivals. Felicitats.

I podríem parlar del Fons d’Art que ha aconseguit ser com l’Escola de Mataró, aquella de la que hom en parla i mai va existir.

Però tot això son temes complexes. Jo ja he fet les maletes. Demà , amb la família i uns bons amics començo un bon recorregut sabent que m’espera Niça, Montecarlo, Lugano, Milán , Llac de Garda., Verona, Pàdova , Bassano di Grappa, Venecia, Monte Baldo, Innsbruck... i fer un saltiró a Mataró tan sols per la bugada i enllaçar amb la tranquilitat del vell Aragó fronterera amb Castella, i allà un escapada pendent a Toledo.

Com veieu gratificants visites que m’obligaran a deixar penjat aquest blog, que romandrà fins a final de mes tancat per vacances.

Llavors començarà el futur. Diferent, però futur. I espero i desitjo que ben profitós.

Per això i per acabar, a tots, Molt Bones Vacances

En diposar-me a publicar aquesta entrada , veig que aquest és el post 300
Una bona xifra per començar les vacances.

EXPOSICIONS

Estic de vacances. Ahir va començar el joiós període que desitjo em serveixi per posar-me a to del tot.
Mirar el futur amb un nou angle de camp sempre neguiteja , però a aquells bons amics al que he comentat la decisió presa, tots l’han entesa perfectament. Ells potser eren els que més em preocupaven . Em semblava una mena de traïció. Era com dir, aquí us quedeu. Però hom entén que així no es podia seguir , que tot té un límit i que mai ningú em podrà retreure que per la meva part no hi he posat tot i més per fer-ne una relació ben positiva.

Ara obrim un parèntesi. Curt o llarg , ves a saber. Un parèntesi però en el que essent sols observador potser podré aportar una mirada més fresca i més neta, elements ambdós dels que tan mancada està la cultura mataronina en general, i en especial la plàstica , de la que ara voluntàriament m’allunyo.

Però l’art és sempre art . És la vida , la meva vida. Per això sempre quedarà el comentari puntual i pertinent, com el de les darreres exposicions que he vist. Per un costat les de Ca l’Arenas de las que dec el comentari. Per l’altra les de la Festa del Càntir.

CA L’ARENAS
Per més que s’omplin la boca de parlar d’una satisfactòria temporada tots sabem que ha estat un petit desgavell. A bon segur succeirà el mateix l’any que ve , ja que els paràmetres en que s’estructura són idèntics, i per el poc que sabem, els vímets per fer-ne el cistell encara són pitjors.
Com cloenda i resum de tan malaurada temporada , al costat dels “Retrats de Ponents” ja comentats , Ca l’Arenas ens ofereix tres altres exposicions

JORDI ARENAS. Amics

Amb l’obra “El Parnàs local” com a eix central, el menjador de Ca l’Arenas aplega el darrer apunt del retrat en el Fons Arenas.

Hom ha de ser conscient del que disposa. El Fons Arenas és el que és i permet alguns agrupaments ben estimables, alguns de notables i un bon munt de retalls que no assoleixen en si mateixos el nivell de peces captivadores per fer-ne un petit mostroari.
Justament és el que succeeix en aquests Amics amb la que es clou temporada.

No hi ha dubte que “El Parnàs local” és una obra valuosa , tant en el concepte artístic com en el sociològic, com per fer-ne esment particular. Però igualment és sols un treball , molt ben fet per cert, que sembla anar més enllà del que en realitat representa.
Però una obra en sí , no dona prou pòsit per recollir i en certa manera fer lligam de la resta de peces presentades , quasi totes de to menor que no ofereixen ni transcendència pictòrica ni sociològica, i per tant que confegeixen un conjunt buit i poc atractiu que passa sense pena ni glòria en aquesta acabament de temporada.

SANDRO SORIANO

Potser el que escriuria de Sandro Soriano seria distint de no haver existit la encara recent mostra que presentà a l’Ateneu.

Obviant la manca de seriositat , tant per part dels responsables de la programació de Ca l’Arenas com del mateix artista ,en concatenar ambdues mostres , el resultat és ara molt menys valorable ja que l’enginy, la reflexió i la profunditat de idees que ens presentava l’autor en la seva darrera presència s’esvaeixen per quedar-se en l’anècdota de la proximitat, en l’apunt del còmic, molt ben realitzat això sí, però anècdotic de totes totes i sense aquell afany de reflexió que fa ben poc tan ben encertava.

No és aquest camí divertit, plaent, en el que la façana descriptiva desmunta el personatge i el converteix en un altra. La bona feina de Soriano està quan va més enllà. Quan tot ironitzant, critica i fins hi tot satiritza.

Quan no, com és en aquest cas, tot queda en un foc d’encenalls que ens demostra que això del gadget de còmic se li dona molt bé a l’autor , però que el divertimento és flor d’un dia i que cal anar molt més enllà.

Un fet que queda molt lluny d’aquest acomodatici Soriano que tanca temporada a Ca l’Arenas

TALLERS

L’única activitat externa duta a terme per part de Ca l’Arenas ha estat un seguit de tallers amb gran èxit d’assistència i diguem un bon reconeixement en el que pertoca a la seva eficiència.

Han estat tallers emmarcats en al tasca educativa de les Escoles de la ciutat, de tot tipus i nivells , i per tant estructurats en el programa didàctic de qui els rebia. Han estat uns tallers complementaris a la tasca escolar.

És en aquest context , i no en cap altra , en que cal jutjar-los i valorar-los, per tant no entenem de cap manera com és possible , fora de la fatuïtat dels seus responsables , que uns senzills tallers d’una unicitat en la durada , puguin tenir com a resultat no tan sols una inútil exposició, sense sentit , cara i ulls, manllevada als veritables artistes a qui hauria d’estar destinada la Casa , i molt menys que per més inri és realitzi un DVD professional al voltant de l’activitat , quan es nega el pa i la sal a tantes i tantes activitats artístiques.

Cares, carotes i ganyotes, però de fàstic i menyspreu als irresponsables capaços de potenciar tant el seu ego amb actuacions de tan petit nivell,

i més quan es públic la manca de diners en el PMC.

Per això, éss de rebut quan no hi ha virolles fer-ne tal despesa ?.

Però no pateixin , no hi haurà ni responsabilitats ni responsables.

FESTA DEL CÀNTIR 2007

Cada any aprofitant l’avinentesa de la Festa del Càntir, el Museu celebra també Festa Major amb una exposició d’alt nivell.

Enguany, i després del fiasco conceptual de la passada edició, ens sorprén amb una majestuosa exposició que es complementa a la Casa Gòtica on el suïs Arnold Annen, el francès Bernard Dejonghe , el noruec Torbjörn Kvasbo i el mataroní Joan Serra ofereixen una exposició majestàtica que n’és d’obligada i repetida visita ( la mostra romandrà oberta fins el 16 de setembre).

L’art assoleix la seva màxima dignitat quan emociona. És un fet rar. Un, que visita uns centenars d’exposicions a l’any sols rep aquesta emoció en contades vegedes. Diria que em sobren dits de la mà.

Una d’aquestes contades vegades d’aquest temporada ha estat en aquesta esplendorosa exposició en la que tan sols cal deixar-se portar per quedar seduït per el joc de forces, de capacitats , de tensions i bellesa que ens ofereixen els artistes protagonistes.

Començant per la lliçó tècnica que ens mostra les més diverses capacitats de la ceràmica , des de la subtilitat i fragilitat fins a la duresa i consistència .

Seguint per la varietat tàctil i cromàtica en un concert sense cap nota desafinada que ens ofereix tot el ventall de possibilitats reals i sensitives.

Tot per acabar en l’impacte expressiu que es rep en la magnètica seducció d’uns treballs que depasen mides i qualitats per esdevenir peces dignes de qualsevol col·lecció que mereixi ser considerada com a tal.

Tots ells sense distinció, però amb l’especial esment del mataroní Joan Serra que assoleix uns nivells i una qualitat que desconeixíem d’ell i que l’eleva entre els millors ceramistes del nostre país, fan d’aquesta una exposició d’aquelles que be podríem dir, és pecat mortal oblidar-la.