ALBERT ALÍS. ESTRUCTURA I ATMOSFERA

Can Caralt, el museu Arxiu de Llavaneres  acull en aquest mes d’Octubre una mini retrospectiva d’Albert Alís, i ho diem així, ja que encara no s’especifiqui en la publicitat de la mateixa , la mostra  està conformada per una desena de peces de gran mida, al voltant de 200 cm d’alt per 100 d’ample, amb l’afegitó d’un parell de més petites, que serveix de recull dels seus treballs d’ençà el 2005 aprox, fins quasi ara mateix

Comença amb els seus treballs sobre les mines abandonades que si no recordo malament va presentar a l’Ateneu Laietana,  i segueix amb peces puntuals o d’altre sèries , amb l’eix conceptual amb el que titula l’exposició: “Estructura i Atmòsfera”.

Albert Alís va ser dels primers artistes figuratius de les nostres contrades que va entendre perfectament quin podia ser el lligam d’aquesta estilística amb la nova societat que apareixia emergent i que fugia esperitada de les dues tendències figuratives que dominaven el país: l’escola d’Olot i la línia Parés.

El seu aprenentatge amb artistes ben independents com ho foren Martínez Lozano i Pablo Mañé , el van convèncer de que el paisatgisme i la figuració establerta en la fidelitat a la realitat no tenien raó de ser i calia despullar-les de tot el superflu i centrar-se en l’essència , en l’atmosfera  que emanen i traslladar a l’espctador  a dins de la peça i no permetre que fos simplement un espectador.

I a fe que ho ha aconseguit. Fonamentant-se en la seva exquisida tècnica i l’elegància pictòrica el seu treball, Alís ens endinsa en la bella decrepitud conceptual i arquitectònica d’unes mines abandonades, ens convida a entrar en el seu sancta santòrum, amb la visió de l’escala del seu estudi que ens convida a ascendir , o ens submergeix en el call gironí, o copsa la grandisositat de la catedral de Girona amb una magnificència evident i despullada de tot afegitó.

Com que curiosament la mostra és coincident amb la de “La realitat” que s’exposa a la Destil·leria, ens permet fer comparació d’ambdós idearis. Un , molt lligat a la realitat “real” i l’altre apostant per una realitat essencial. Dues maneres d’entendre el mateix però amb conclusions ben diferents.

 I  curiosament  Albert Alís entén molt millor que alguns dels autors de la Destil·leria, que Antonio López té tota la raó quan interioritza que la realitat està fonamentada en la llum, que cada variació de la mateixa crea una “nova realitat”. I es evident que tota l’exposició d’Alís és una constant recerca de la llum idònia que generi el concepte exacte de l’essència real de l’indret. I sens dubte que ho aconsegueix.

Interesant exposició , aquest d’Albert Alís, que recomanem vivament, encar aque , també cal dir-ho, ens hauria plagut més una mostra amb obra nova i original.

TARANNÀS. LA REALITAT

Sota l’aixopluc d’un genèric “Tarannàs” que suposo omplirà amb els seus diferents capítols la temporada de la Destil·leria, ara per començar i sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, inicia brillantment el cicle amb l’apartat de “La realitat”, concepte en el que presenten treball un bon gruix de reconeguts especialistes en l’estilística i el concepte de la figuració i el realisme com ho son Andrés Moya, Albert Vidal, Ana García Pérez, Efraïm Rodríguez, Javier Garcés, Josep Santilari, Juliet Pomés Leiz, Keiko Ogawwa, Leticia Faduchi, Miranda Pastor, Pepe Castellanos, Pere Santilari i Rosa Mª Balada.

Sota la reflexió de: “Els impressionistes ens van ensenyar que a la vida, la interior i l’exterior, hi havia tot un món per contemplar” els artistes participants exerceixen aquest nexe comú que els agermana . I essent tots ells de reconeguda i provada qualitat el lògic és que el resultat del conjunt sigui plaent i conformi una excel·lent exposició, que alhora, analitzant la seva diversitat, ens permet esbrinar i reflexionar sobre el paper d’aquesta estilística creativa en el món actual.

Hom sap que la figuració i el realisme no son per a mi la parcel·la artística més preuada, però això no comporta que em plaguin enormement un bon gruix de pintors realistes i figuratius i entre ells, un dels més grans però alhora massa desconegut de afeccionats i dels propis artistes, com és el murcià amb sang catalana Ramon Gaya, que en un dels seus genials escrits , que us recomano vivament , així com els seus poemes al voltant de l’art, diu : “Un pintor es un hombre, me atreviré a decir, igual que los otros, però más herido por la realidad. No es lo suyo,pues, una simple “visión”, sinó más bien como una herida, no es una visión nuestra de la realidad,sinó una acción, una actuación de la realidad misma sobre nosotros, una violència suya sobre el alma nuestra”.

Una ànima creadora que per exercir com a tal i en comunicació amb l’espectador  ha de circular al menys en paral·lel amb la societat i que assoleix l’excel·lència quan va per davant de la mateixa. 

El gran problema de la figuració i el realisme és que generalment no és mou en aquesta paramètrica i es recrea en uns conceptes comunicatius d’altres moments, refugiant-se en la perfecció de l’ofici com a eina salvadora, oblidant que la tècnica , l’ofici, és mitjà però mai finalitat.

Aquest decalatge entre un realisme viu i un de caducat queda ben palesa en aquesta exposició , amb obres totes elles d’una perfecció tècnica esfereïdora que en molts casos trameten importants emocions  i provoquen respostes sensitives i comunicatives i en altres  ens retrotrauen a èpoques passades amb una pintura sense alè, destrament traçada  cercant una perfecció acadèmica però oblidant el més important com és la transmissió comunicativa d’emocions i sensacions.

Certament paga la pena visitar la mostra i enfrontant-nos a totes i cadascuna de les obres i analitzar aquest obligat estatus de contemporaneïtat d’aquest realisme  tot cercant aquell arc voltaic que ens arriba i ens fa tremolar.

Jo he de dir que ho he aconseguit en unes quantes peces, en especial en la d’Alberto Romero que és una de les millors obres que li he vist mai, acostant-se a la contemporaneïtat creativa amb materials i conceptes. Al seu costat la saviesa ben coneguda dels germans Santilari o la d’Albert Vidal,o alguna que altre espurna d’originalitat com el realisme ceràmic de Javier Garcés, però en la resta m’he trobat amb un mimetisme envers els grans , amb Antonio López, Hooper i fins i tot un grapat d’artistes de la figuració catalana de la línia Parés, com ànimes inductores.

I aquí està el problema. L’art ha d’interrogar i neguitejar , però en aquets cas , moltes de les obres presentades estàn encadenades a una obligació de mimetisme  defugint tota llibertat. Hi ha obres com la del nen a la cadireta d’Efraïn Rodriguez ofegada i inutilitzada en l'asèpsia de la seva perfecció tècnica que la converteix en obra d’ofici , artesania pura i l’allunya de l’art  amb la seva absoluta fredor comunicativa, encara que  a bon segur deixarà bocabadat a molts expectadors.

Cal preguntar-se si el realisme i/o, la figuració té espai en aquests moments?. Oi tant que en té i diversos autors d’aquesta exposició ho deixen ben clar. Però cal anar molt més enllà d’un academicisme castrador i permetre’s un error, una taca, una imperfecció que alliberi a l’obra de l’encotillament que l’allunya de la realitat artística d’avui i de l'obligada comunicació emocional amb l'espectador

I aquesta exposició, que aconsello plenament, té un gran valor, el de deixar en evidència quin concepte de al figuració i el realisme, de “la realitat” com en diuen, es plenament escaient avui mateix i quin s’ha d’enterrar com a un fer desfasat , caducat i sense vigència.

Per que tots ho sabem, Heràclit ja ho va sentenciar en l’antigor, no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. És absolutament impossible

La Destil·leria

del 29 de setembre al 7 de novembre de 2018

GEMMA ESCLUSA. RETRATS DE LA NATURA

En comentar el Sant Lluc  nomenàvem com a  sorpresa l’obra de Gemma Esclusa. Ho dèiem ja que era per a nosaltres un nom del tot desconegut,- segueixo sense saber res d’ella, edat, trajectòria, etc-, i la seva obra, sense ser res de l’altre món, aportava un dosi de frescor a l’acartronada col·lectiva.

Però dòna la casualitat que conjuntament a la col·lectiva Gemma Escalusa exposa a la sala del Casal, i ho fa amb una obra que res té a veure amb el presentat a la col·lectiva.

Al Casal ens trobem amb un seguit de vitrines en les que al damunt d’un fons pictòric Esclusa  realitza uns col·lages  en els que el protagonisme està en la natura. Arrels, escorces, branques i altres elements confegeixen uns conjunts  de filosofia clarament decorativa, acuradament realitzats però sense cap mena de vibració artística i que deixen indiferent fora d’algun “que maco” llunyà a tot sentiment artístic.

Tots , menys un parell en els que l’autora juga amb petites formes geomètriques en volum , amb els que estructura unes obres d’arrel cinètica en les que es presenta amb força un veritable sentit creatiu i estableix uns criteris en els que seria molt positiu avançar.

Queda clar doncs l’estat de dispersió en la que es troba l’autora. I és obvi que ha d’escollir camí. Col·lages decoratius, o pintura amb intencions, o estructures dinàmiques?. En la tria hi haurà el futur , ara per ara absolutament impredictible.

Casal Aliança
14 de setembre al 7 d'Octubre de 2018

MIRADES. SÍLVIA ALCALÁ

L’espai capgròs  acull en aquest mes d’Octubre el colorista i vibrant treball de Sílvia Alcalá, aquesta artista llicenciada en la teoria (Història de l’Art) i la pràctica ( Belles Arts) i que malgrat el seu ample currículum expositiu és aquesta la primera vegada que exposa per els nostres verals.

L’obra de Sílvia Alcalà és d’aquella que incomoda als crítics ja que és de difícil encasellament en un estil determinat , fet que no permet desenvolupar un comentari fonamentat en els tòpics d’habitud i que obliga a un examen més personal i peculiar del seu treball.

Hi ha unes frases de l’artista Susy Gòmez, que a bon segur desconeix la Silvia, però que crec signaria amb facilitat.” Avui més que mai la pintura és el llenguatge més subversiu, per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre esquiu”. “M'interessa parlar des de la pintura, que ens parla d'humanització, de l'imperfecte; és el que necessito per explicar-me”.

En primer lloc és fonamental copsar que Silvia Alcalá és en essència una artista que creu profundament en la pintura com element amb el que desenvolupar el seus pensaments creatius.

I ho creu des d’uns fonaments tècnics abastament coneguts i que destil·la a conveniència segons el cas i el moment. Des dels suports, paper, tela o altre, triats acuradament a conveniència de cada projecte  i amb la pintura o el col·lage com  a eines escollides per respondre adequadament a l’obra que acollirà, fins al ritme creatiu , amb un ventall de color que va des de la suavitat poètica fins a l’agressivitat cromàtica propera a uns plantejaments fauves, Alcalà entén que el visual li ha de servir com magnet o esquer per atrapar a l’espectador i poder així trametre el seu missatge.

Així ara a l’espai capgròs ens trobem amb uns rostres imaginaris, freds i hieràtics que observant-nos de manera inquietant ens subjuguen alhora que ens interroguen. Amb un traç al que alguns trobaran reminiscències picassianes o de tants altres degut al seu concepte primitiu, estructura uns imatges que semblen parlar-nos des d’una altra dimensió i que esperen ansiosos una resposta personal, no sé si per  salvar-se i alliberar-se , o per a salvar-nos i /o alliberar-nos de les nostres pròpies  pors i angoixes. I tot amb una mirada  que sense que hi hagi cap paral·lelisme  em retrotrau al pop d’Eduardo Arroyo en les seves sèries més serioses.

La pintura de Silvia Alcalà, no ens hem d’enganyar no respon en res a l’alegria que sembla  desprenen  els seus cromatismes, i si  ens crida a una reflexió interior vital en la humanització de l’imperfecte de la que parlàvem abans. Aconseguit el pont energètic que preconitza Kandisnski i que l’autora reclama com objectiu permanent del seu treball, la pintura de Silvia Alcalà es transmuta d’un exercici alegre, colorista i desenfadat  a una profunda reflexió filosòfica de la realitat vital del ser humà.

És per tot això que tot aconsellant la visita a l’exposició, cal recomanar que aquesta sigui lenta i profunda i que depassi la crosta exterior i endinsant-se en la profunditat puguem entendre adequadament el missatge d’aquesta artista , amb nom massa desconegut i a la que cal tenir en compte.

Felicitats

INICI DE TEMPORADA

Avui fa just una setmana que s’inaugurava el Sant Lluc que segons és quasi ja frase feta és el toc de sortida oficial de la temporada artística local. Certament el dia de la inauguració la sala estava ben plena de públic, i que menys amb quasi un centenar de participants, però la transcendència de l’acte quedava resclosida en les quatre parets, la ciutat en general no participava d’aquesta teòrica gran festa de l’art local.

De fa ja uns anys , i ara ja imposada quasi de manera definitiva , les grans ciutats celebren la inauguració de la temporada d’una manera conjunta aconseguint així un ressò ciutadà important , exercint crit d’atenció de la importància de l’art i la cultura, i creant alhora un moviment envolvent amb el desig i la possibilitat de visitar-ho tot  i en uns pocs dies.

A set dies vista el ressò de la col·lectiva de sant Lluc que és mínim. Dissabte a la Destil·leria s‘inaugura una interessant exposició que acollirà als habituals però amb una transcendència igualment petita per no dir nul·la.

Potser seria el moment de no ser capgrossos i a un any vista  copiar sense embuts el que es èxit a altres indrets i reproduir-ho a la ciutat.

Imaginem inaugurar entre dijous i dissabte el Sant Lluc, i fins i tot un sant Lluc ampliat a ales tres plantes de l’Ateneu. A la inferior la crème de la crème i uns quants escollits més per el jurat , i per no perdre aquest imaginari ideari de festa, els afeccionants fent de cor a les plantes superiors.

Inaugurar la temporada en les sales oficials. Museu de Can Serra, Can Palauet, ca l’Arenas i can Marfà. Com no , també el Col·legi D’Aparelladors i les sales del Casal, espai Capgròs i la Destil·eria. Tot amb una publicitat conjunta convertint-ho en la festa de l’Art local. Una de les expos oficials podria ser la de “Singulars” aquest homenatge oficial a un artista veterà.

A més hi podríem afegir un acte institucional en forma de conferència i fins i tot podria ser el moment idoni per celebrar la Nit de Cultura, aquest malaurat projecte que si l’any passat va ser lamentable, aquest anys va per pitjor camí. De moment i malgrat  que al juny es va acabar el termini de presentar aspirants als premis, seguim sense conèixer jurat ni data,  de moment no està prevista pas per el mes d’Octubre.

O acostem l’art a la gent , o artísticament serem una ciutat morta.

Penso que no estaria pas malament encetar un projecte i intentar desenvolupar-lo . Senyors de Cultura ara vostès tenen la paraula per erigir-vos com a eix del projecte.

Ps.- Imatge "L'home de la harmònica"de Santí Surós, creador del saló d'Octubre de Barcelona. Col·lecció personal.

SANT LLUC 2018 ( II )

Com era d’esperar el meu post d’ahir ha provocat les primeres reaccions. Em satisfà però que em donen la raó en el general però com d,habitud es queixen de les formes. Es moment doncs d’aclarir i individualitzar els conceptes

El primer i fonamental es saber quin és l’objectiu de la col·lectiva. De fa anys diuen i asasveren que es mantenir el sentit de festa col·lectiva de tots els  artistes , afeccionats i professionals, i mostrar a al ciutat el que fan els seus creedors.

Curiosament l’any 1986, el primer d’aquesta època actual. Edició que sols va tenir 40 obres participants , d’elles quatre d’artistes que avui trenta dos anys més tard segueixen essent participants de la mateixa (Mariano Cabellos, Manuel Cusachs, Parés de Mataró i Tomàs Safont Tria).  En motiu d’aquella edició Jordi Arenas era entrevistat a Crónica de Mataró i explicant els orígens de la col·lectiva , deia:

“L’any 1947 i degut a l’èxit de participació i el gran nombre d’obres presentades es formà una comissió amb Marià Ribas. Marcos Zaragoza, Manuel Cuyàs i, jo i el meu germà. S’ acordà admetre tots les tendències  però només s’exposarien aquelles obres que gaudissin d’una qualitat mínima. Alhora també es tenia en compte l’autor. Si no era professional es mirava que estudiés arts plàstiques i que s’hi volgués dedicar ”.Ens trobàvem doncs amb un doble control: qualitatiu i de professionalitat

Igualment Arenas parla de la possibilitat de descobrir algun artista jove i ho exemplaritza amb Manuel Cusachs per qui la sant Lluc va ser un veritable trampolí.

Ara, quaranta anys més tard la nova “raó” del Sant Lluc, no acompleix en res amb els criteris de qualitat `i de possibilitat de ser rampa de llançament.

En el camp de la sorpresa, sols podem situar el nom de Gemma Esclusa i els dels alumnes de batxillerat  Anna Viciano i molt especialment Maria Díes. Poca cosa a fe de Déu.

I en el que pertoca a qualitat, si deixem de costat a Parés i Cusachs les dues úniques “patums artístiques” presents, podem demanar atenció en escultura a Mariano Cabellos, Pol Codina , Josep Mª Gomis i Agàpit Boràs. Joan Poch en ceràmica i Miquel Ortega en mosaic i en el camp del gravat , el més ben representat de l’exposició, mostren nivell Marta Cuixart, Catherine Lorton ,Cecilia Morales, Joan Rossell i Olga Serral, amb Eduard Huertos i Margarida March, tots amb obra abastament coneguda.

Pictòricament sols Glòria Badosa, Anna de Jaime, Oriol de la Hoz, Carme Fageda, Joan Hortós, Daniel LLin, Eduardo López de Haro Antoni Luis, Francisco Padilla, Tomàs  Safont Tria, Jordi Santamaria, Sussi Vilaseca i molt especialment Mònica Vilert, dominant la resta,  amb unes obres que no depassen els mínims de qualitat o que es mouen en una qualitat per sota de l’habitual dels seus creadors.

En resum no s’assoleix ni el 30% el nombre d’obres que tenen una qualitat digne i la sorpresa és inexistent. Per tant, encara que amb benvolença hi afegim uns pocs artistes més que presenten obres inferiors a la seva habitual vàlua, arribarem a tan sols una tercera part d’obres dignes d’una important exposició. 

malament anem 

Però cal fer una altra lectura molt important. El Sant Lluc és l’exposició més visitada de Mataró. I per a molts és l’única exposició que visitaran en un any. I una associació cultural els hi ofereix una mostra de tant baix nivell. Inacceptable del tot.

Altre cosa es la pocavergonyeria dels artistes qualificats que ara rebutgen allò que quan començaven reclamaven amb desig.  Uns per ser i considerar-e superiors , però el pìtjor és el bon grapat de no participants esperant que la seva absència els agrupi i anivelli amb els grans.

Si el sant Lluc no ofereix ni qualitat , ni capacitat de sorpresa, ni mostra la realitat  sinó artística , sí plàstica, de Mataró, algú m’explica per a que coi serveix.

Per tant el corol·lari és ben senzill un sant Lluc com l’actual ha de desaparèixer forçosament ja que és nociu per l’art , la ciutat i els ciutadans i cal renovar-se i reinventar-se , i potser la col·laboració Municipal ara i avui seria ben necessària.

I ara retopem amb raonaments, no amb il·lusions infantils

COL.LECTIVA SANT LLUC 2018. MOLT A VEURE , POC A MIRAR

Una de les meves primeres crítiques periodístiques va ser la del Sant Lluc de 1975. Amb la d’enguany portaré doncs 43 col·lectives expressant la meva opinió  crítica. A bon segur que potser tan sols Manuel Cusachs i Joan Parés em superaran en participacions.

En aquella primera ocasió vaig estructurar la crítica en tres apartats: els consagrats, les sorpreses , la resta. Em varen caure per tots cantons. Com és que certs artistes no estaven entre els consagrats; com és que a aquell o aquell de més enllà estaven en la morralla dels altres quan ...

La temporada següent vaig qualificar un per un a tots els participants. Ho vaig fer amb genèrics: Bo, regular, acceptable, interessant, fluix, dolent i així. I encara va ser pitjor: que és millor: regular o acceptable, dolent o fluix,  em van interrogar per arreu.

Vaig aprendre i a la  següent vaig puntuar del zero al cinc totes les obres presentades. Ja va ser el desideratum. Cartes al director on artistes que es creien respectables  es queixaven de que una trentena d’artistes tenien millor nota que ells i quasi semblant quantitat l’igualaven quan era evident que per el seu currículum havia de gaudir d’una nota molt més favorable.

Després de reflexionar ho vaig entendre tot. Ningú volia l’evidència de la crítica ja que tots tenien ben clar el paper que jugaven. El que volien era justament el contrari, la falsa crítica,  l’elogi que els fes diferents i a ser possible, superiors, al company, i així pujar el seu ego a nivells insospitats.

Ara quaranta anys més tard estem exactament igual. O és que la bona gent del sant Lluc no sap perfectament que la col·lectiva és una porqueri i sols es salven una dotzena de peces. Ho saben i ho alimenten. Afegir 15 obres més al mumerus clausus , significa afegir un 20% de morralla i en conseqüència devaluar en igual proporció la qualitat de la col·lectiva . Un veritable temptat  cultural. Però ho disfressem com que això és una festa popular, però ho fem per que si no un grapat de socis es donen de baixa si no tenen accés a  l’orgull d’estar exposant al costat de .. o de.., quan el seu nivell és d’exposar simplement al menjador de casa seva.

I dels artistes , que en diem dels artistes , en primer lloc no els qualifiquem com a tals i després seguim. Ego, ego i ego, davant obres impresentables i infumables. Allà els veus plantats al costat de la seva obra. Esperant amics i coneguts. : “Si aquest any presento això. Que, t’agrada? Oi tant , doncs la meva és aquella,. Doncs està molt bé. Felicitats . I tornem a fer guàrdia no passi de llarg algun conegut.

Afeccionats amb obres que no depassen els més misèrrims nivells de qualitat. I els altres, en general presentant qualsevol cosa que tenien pel taller. El 90% d’artistes d’aquells que ja fan petita carrera , no presenten com s’escauria, el bo i el millor de la seva producció, ans amb qualsevol cosa surten del pas, doncs sabedors del nivell mig de la col·lectiva  no volen “cremar” una peça de més qualitat

.

I és clar queden els honestos, que s’ho treballen i els agradaria un millor nivell, però ja se sap el sant Lluc és així i és això. I allà queden surant en mig de la desfeta una dotzena d’obres a salvar del naufragi.

I després queden els altres, els que s’ho miren des de fora, amb el pap ben ple, tot somrient, que hi faig jo al costat d’aquests aprenentets?. Quan ells haurien de ser la salvació del sant LLuc

I així, entre uns i altres farcim el sant Lluc. Una exposició que podria ser el millor aparador de l’art i els artistes mataronins  i amb aquestes condicions es converteix en una descarregada de brocanters de baix nivell.

Fa ben poc em queixava de que Cultura no destacava ni recomanava l’exposició. Ara he de reconèixer l’error i dir que fan bé , el sant Lluc d’enguany, el pitjor en molts anys, és quasi del tot insalvable i és molt difícil de recomanar

Jaume Simon i les seves escultures és el punt màxim a destacar , obres històriques amb potència actual .Al seu costat una dotzena de peces de bon nivell , a les que amb benvolença en podríem afegir una desena més. La resta, absolutament oblidable i indigne del tot d’ocupar un espai expositiu  com el de l’Ateneu.

Sant Lluc 2018. Molt a veure, i ben poc, quasi res  a mirar.

El matem ja?.

Ps. I ara tranquilament a disparar contra el pianista. Ell es el gran culpable de la desafinada

ENRIC PUNSOLA. ORÍGENS

L’Enric Punsola és un creador inquiet . Ho demostra clarament el seu currículum que es mou en el graduat en belles Arts en l’especialitat de gravat calcogràfic, el seu treball en aquest camp, però alhora amb la seva intensa relació amb el món del teatre en les seves diverses vessants i el de la música, especialment la tradicional.

Per això no és d’estranyar que quan va decidir entrar seriosament en el camp de la creació plàstica , defugis els camins habituals i escollís un camí ben poc habitual com ho és el de la creació amb pólvora, element que sembla més relacionat amb el món de la destrucció que no pas en el de la construcció creativa.

La pintura amb pólvora encara que no molt habitual és però una tècnica ancestral en especial en països orientals que darrerament ha agafat més volada a bon segur per la difusió  de l’obra del xinès Cai Guo Qiang que a l’octubre passat va ser el primer artista resident a el Prado a on va realitzar en viu i en directe diverses de les seves obres que dialoguen amb els clàssics establerts en el Museu.

Però aniríem malament si centren la nostra atenció amb la pólvora, Això és sols la tècnica i ja sabem que la tècnica és tan sols mitjà, mai finalitat. I així ho entén l’artista que es centra en els resultats plàstics del seu treball , deixant de costat la tècnica emprada.

Punsola en el fons investiga en les visions plàstiques de les grans preguntes de l’home: on som?, d’on venim? A on anem? I ho fa amb aquest veritable big bang de camins desconeguts , a voltes ben llunyans de les personals intencions del creador. I a partir d’elements bàsics: la línia, el quadrat, el cèrcol i amb l’ajut d’una reduïda banda cromàtica , confegir composicions espaials que ens transportin a l’eteri i a una lectura profunda del nostre paper el conjunt universal.

Punsola ha superat ja el primer dels esculls que se li presentaven, que era el de les mides. Unes mides que ja despassen les habituals del paper per expandir-se en taulers d’una certa contundència i ara li queda aprofundir en ampliar la banda cromàtica per ampliar els resultats visuals, però queda ben clar en aquesta exposició que està ben dirigit en el camí i que les seves investigacions donaran fruits positius ben aviat, el que ens permetrà introduir-nos més i millor en la seva filosofia plàstica que té aquest rar component creatiu que n’és la pólvora, anant per camins que depassen la seva simple explosió.

Enric Punsola. Orígens

Museu del Càntir . Argentona

 Del 14 de setembre al 4 de novembre 2018

Les imatges han estat extretes del catàleg de la mostra

QUIM VENTURA. EL REI DELS COLORS

Can Caralt inaugura temporada presentant l’obra de l’artista local Quim Ventura, auto denominat com a “rei dels colors”.

Ventura és dels pocs artistes , l’únic diria jo en les nostres contrades, practicant de l’art d’estilística hippie, però no a l’estil americà ,més establert en uns canons del psicodèlic i si en un estil més mediterrani clarament influenciat per el domini plàstic eivissenc amb obres clarament estructurades en el policromatisme, amb domini aclaparador de colors primaris i amb unes formes geomètriques simples i primàries ( línies , cèrcols...) amb les que establir unes obres alegres, dinàmiques i clarament vitals.

Amb aquests elements i amb l’escaient de la diversitat de materials que empra (aigua de mar, terra , sòlids i altres) que conjuga adientment amb els pigments i la diversitat dels suports , Quim Ventura realitza unes obres alegres , dinàmiques i plenes del goig de viure que fàcilment arriben a  l’espectador que les gaudeix tant en el visual com quasi una teràpia emocional.

Obres simples, senzilles , alegres, tant en paper, tela o en el disseny de samarretes, penjolls o objectes decoratius. Ben fetes, ben estructurades i comunicatives. Objectiu complert doncs.

El problema està quan Ventura vol anar més enllà, a més de l’alegria de viure , vol trametre un missatge filosòfic en relació de qualsevol problema o emoció que el/ens preocupa. Llavors és quan l’obra s’escrostona, es converteix en densa i quasi il·legible i perd l’encant de la teòrica ingenuïtat del seu treball.

És bo que Ventura no vulgui quedar-se en el juganer, en l’artista trapella i vulgui anar més enllà. Però aquesta depuració mental que curiosament implica una complexitat artística precisa d’una reflexió més depurada , tant en l’ètic com en l’estètic, que ara per ara encara no s’ha assolit.

Ens troben doncs davant de dues cares de l’artista. La vital, ben desenvolupada, cridanera i amb un llenguatge perfectament estructurat. I l’interior, més pensada i reflexiva, que a bon segur és el seu futur, però a la que falta encara polir el llenguatge per arribar al grau comunicatiu d’un artista que avui per avui, segueix tenint en les formes i els colors les seves millors armes de conquesta

Quim Ventura. El rei dels Colors

Can Caralt. Llavaneres

del 7 al 30 de setembre de 2018

Ps Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials

FINALISTES MATARONINS BIENNAL TORRES GARCÍA 2017

Encerta idea del Sant Lluc organitzant aquesta mini col·lectiva amb els treballs dels quatre artistes locals que van ser finalistes en la darrera edició de la biennal Torres García. Així en aquests dies la sala del Col·legi d’Aparelladors aplega i agermana els treballs de Anna de Jaime, Jaume Simón, Luisa M. Segura i Mònica Vilert en un exposició que en la seva varietat dona imatge i nivell al col·lectiu local amb la virtut de que la seva diversitat els complementa, configurant una agradable col·lectiva que mereix amplament la seva visita.

El veterà Jaume Simon està en un punt àlgid de la seva creació. Diuen que és en temps de crisi quan l’art brolla amb més sinceritat amb més puresa conceptual. En Jaume sembla voler donar la raó  a l’asserció i sembla concentrar les seves vicissituds personals en una plàstica, en teoria simple i primària, però d’una contundència comunicativa absoluta, com queda palès amb aquestes setanta cinc notes monocromàticas sobre paper esdevingudes petites i personals reflexions al voltant del ser humà, filosofant de manera visual ,diria jo, sobre la lleugeresa del ésser i la força immensa de l’art i el gest i el color. Aclaparador el mural en la seva totalitat i intimista en el detall personalitzat de cada peça. Caldrà seguir el seu progrès

Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal. Molt interessant.

Anna de Jaime és encara , i per raons òbvies de la seva joventut, la que ens presenta un camí més obert. Després de les seves darreres exposicions  en les que dominava el constructivisme i una certa passió geomètrica en la recerca d’espais, acotant les obres , ara comença la seva lliberació creativa, en la que sense renunciar al passat  comença a una cerca més intensa en textures, cromatismes i ambients. Sense abandonar aquesta abstracció subtil que practicava, sembla voler anar més enllà amb una cert organiscisme que vol convertir-se en eix de tot el treball. Evolució a la recerca de conceptes més personalitzats.A seguir

Mònica Vilert ha assolit ja la maduresa absoluta i això és nota en els seus treballs que esdevenen conseqüència d’una evolució lenta i a vegades quasi imperceptible d’aquell primigeni ideari que ens va enamorar a molts fa ja uns quants anys. Les seves formes , sempre seductorament primàries, el seu color verdós, esdevingut signe d’identitat , aquest desfilat actual que en comptes d’esfilagarsar les obres  les compacta. Aquest organicisme a voltes petri, a voltes matriu gestant, confegeixen uns treballs de lectura lenta, de seducció intensa , com petites teles d’aranya artístiques en les que l’espectador  acaba irremeiablement atrapat. Obra de gran qualitat que retorna a Vilert a la zona top de l’art mataroní.

Èxit absolut d'aquest projecte col·lectiu que obliga al sant lLuc a consolidar-lo per les properes edicions.

MARÍA CUSACHS. ATMÒSFERA

No fa encara un any que Maria Cusachs presentava el seu fer al Museu del Càntir d’Argentona amb una exposició de títol “Superfícies” quan repeteix experiència ara a l’espai capgròs i la mostra “Atmosfera”. No erraríem poc ni mica, si les reflexions que vàrem publicar en aquella exposició les repetíssim fil per randa per comentar aquesta nova. I és així ja que Maria Cusachs segueix en el seu camí, amb una evolució lenta i sincera ,mantenint del tot els seus projectes i ideals.

A la Maria Cusachs, li agrada la pintura i desitja mimetitzar-se amb ella. La vol protagonista i deixa que s’escampi amb llibertat per damunt els seus taulers, com buscant escapatòries a unes estructures interiors que basteixen  els seus treballs.

Tot amb uns plantejaments que volgudament cerquen l’estètica sense embuts ni vergonya , defugint aquesta estúpida moda que es practica en la contemporaneïtat, i molt recolzada des de la docència, en la necessitat a la renúncia pictòrica i especialment a la bellesa per aconseguir una obra vital i actual.

Deturar-se davant cada obra de les presentades per Maria Cusachs és un immens plaer, ja sigui en el goig de l’ofici i la ductilitat del seu treball tècnic, com especialment per la seductora i rítmica sensibilitat que un veu proper a la música de Mozart o Schumann. Una sensibilitat generadora de múltiples visions, vivències i conseqüentment sensacions íntimes i personals.   

Amb una abstracció d’un clar rerefons figuratiu, Cusachs escriu ara a l’espai Cap Gròs un nou capítol del seu caminar, aquest que fa de la pintura el seu eix, i de les emocions el seu futur. Cal visitar-la

Maria Cusachs

 Espai Cap Gròs

.Setembre 2018